LA INDÚSTRIA DE L’EVASIÓ FISCAL

 

L’evasió fiscal, entesa com la defraudació d’impostos, és a dir, com una conducta il·lícita i penalment sancionable, és avui un gravíssim problema econòmic, social i moral. El fenòmen adquireix proporcions extraordinàries quan els governs afronten una crisi de liquiditat, que traslladen als pressupostos en forma de retallades de l’Estat de benestar.                                                                                                                                         Potser la més àmplia estimació sobre evasió fiscalPlataforma per una fiscalitat justa,      que s’hagi realitzat fins al moment, pel que fa a la riquesa amagada en les anomenades jurisdiccions offshore -vulgarmente, paradisos fiscals-, hagi estat portada a terme per la rigorosa institució Tax Justice Network, publicada juliol de 2012 i revisada dos anys després. D’ella es desprèn que el patrimoni financer privat dipositat en tals jurisdiccions oscil·la entre 21 i 32 bilions de dòlars. Pensem que la xifra de 21 estrategias favoritas de los ricos para evadir impuestosbilions suposava la suma del PIB dels EUA i Japó,     és a dir, el 10% aproximat de la riquesa mundial       o la meitat del deute mundial.                                         Siga quina siga la font, el capital ocult en les           jurisdiccions fora de control és de tal envergadura que excedeix de ser un fet puntual moralment reprotxable. En realitat, representa tot un “sistema”, és a dir, una economia offshore. Atès que l’opacitat també s’obté en jurisdiccions més serioses i reputades, algunes en EUA i la UE, tot i això, cal cridar-la “indústria de l’evasió fiscal”, cosa que s’ha anat construint en les últimes dècades a la calor de la liberalització absoluta de capitals. El seu objectiu, la raó de la seva existència, és no pagar impostos.                                                                             Ni al seu país d’origen, ni en cap altre. L’èxit demaleta-de-dinero      tal indústria és indubtable. S’ha incrementat amb la crisi -d’origen financer-, que s’ha portat encara més fons i societats als paradisos fiscals, just quan més es necessitaven per a la inversió productiva i per a la recaptació fiscal. Una prova d’aquest èxit ens la dóna la següent dada: hi havia 20.000 societats offshore a les illes Seychelles a l’inici de la crisi financera. Cinc anys després havia 120.000. Es pot dir que la indústria de l’evasió fiscal és la part patològica del sistema. Una criminalitat organitzada. S’ha anat semblant cada vegada més a un complot permanent per dur a terme un delicte continuat.    Com tot plà delictiu, només pot triomfar si posseeix els tres elements de la trama: els autors, els cooperadors necessaris i els còmplices. Hi ha tambéLlibertat, igualtat, fraternitat  víctimes: els ciutadans contribuents.                         Els capitalistes fugitius son qui protagonitza l’autoria del delicte fiscal (éls l’evasor), el capitalista -que no el capital que trenca el contracte de solidaritat i, en compte de tributar desprenent d’una part del seu capital, el qual dedicarà a obtenir un benefici en forma d’interès. En compte de pagar a l’Estat, preferirà prestar. Potser al propi Estat al qual li va negar l’impost il·lícitament. Aquesta estratègia, multiplicada per molts capitals evadits -que han anat a parar a inversions en deute públic-, ha contribuït que els estats s’hagen inundat d’aquest deute fins al punt de transformar-se, a partir del 2010, en una crisi d’escala global . Tot això reafirma la tesi segons la qual l’augment del deute occidental té una alta correlació política amb el descens dels ingressos fiscals. Descens causa de la baixada dels tipus o causa de l’augment de l’evasió fiscal.                                     L’acció del capitalista evasor té una dimensió supranacional. Pretén evadir les lleis tributàries saltant la frontera de l’Estat en el qual espanorama-de-la-economa-global-y-sus-grandes-desafos-52-638  crea la riquesa evadida, de manera que puga escapar a un territori més amable i comprensiu envers el capital procedent de fora, al qual no li pregunta res i sobre el qual a ningú li diu res.                                          A Europa, en conjunt, la quantitat deixada d’ingressar a les arques públiques per no declaració tributària és d’un bilió d’euros. No ens referim a l’economia submergida, aquesta evasió que es desenvolupa fronteres endins, sinó a la gran evasió de capitals, disparada amb la crisi, els propietaris defugen la Hisenda pública del seu país, emigrant a refugis fiscals exteriors. Aquest tipus de capitalista que oculta el seu capital quan el seu país està endeutant fins a les celles, son una vergonya, i un insult per als ciutadans amb els que conviuen.                                                                                                  L’article 28 del nostre Codi Penal diu així: “També seran considerats com a autors:              a) Els que indueixen directament a altres a executar el fet delictiu,                                      b) Els qui cooperen en l’execució amb un acte sense el qual no s’hauria efectuat. Indubtablement, en qualsevol dels dos supòsits anteriors hi caben les anomenades “jurisdiccions offshore”. Per dur a terme una evasió Els-països-que-shan-ofert-com-a-paradisos-fiscal-han-augmentat-els-darrers-anys.fiscal massiva ha estat necessari, certament, que els capitals fugitius trobaren un lloc segur i ocult on situar-se. Un quarter general des del qual llançar les seves decisions inversores, així mateix opaques. Des de la dècada de 1970, s’ha anat creant una demanda d’aquests refugis. El llenguatge mediàtic els ha batejat com “paradisos fiscals” o “illes del tresor” (Shaxson), per ser abundants les jurisdiccions geogràficament insulars que asseguren el secret sobre els capitals estrangers. Es considera admès que un país és un paradís fiscal o un jurisdicció offshore quan reuneix algunes de les següents característiques: secret bancari; fiscalitat baixa o pràcticament nul·la per capitals vinguts de l’estranger, és a dir, per a no residents; absència de regulació i, per tant, llibertat d’organització interna a través de societats fantasma; i falta de cooperació internacional per informar d’aquestes activitats fraudulentes. La meitat de les62 persones tenen una fortuna equivalent als ingressos anuals de 3.600 milions de persones  transaccions mundials passen pels paradisos fiscals. Això equival a un terç dels recursos financers globals. La informació que es pot trobar a l’FMI -Coordinated Direct Investment Survey (CDIS) – és, sens dubte, espectacular. D’ella es dedueix, per exemple, que, en 2010, Barbados, Bermudes i les britàniques illes Verges van rebre conjuntament més inversió estrangera directa (el 5,11% del global de tal inversió en el món) que Alemanya (4,77%) o el Japó (3,76%). I durant el mateix any, aquestes tres jurisdiccions van fer més inversions en el món (4,5% del total) que Alemanya (4,2%). Hi ha més. El 2010, les illes Verges van ser el segon major inversor a la Xina (14%), després de Hong Kong (45%) i per davant dels EUA (4%).                                                                       Bermudes apareix com el tercer major inversor a Xile. Percentatges semblants tenen les illes Maurici, com a país màxim inversor a l’Índia (24%). Xipre, les illes Verges, Bermudes i les Bahames estan entre els cinc majors inversors a Rússia. Jersei és el primer exportador de bananes al món. Sobren les paraules.                                                                                 Luxemburg, Àustria i Hongria són, igual que Xipre, països membres de la UE, però han seguit actuant com a refugis fiscals, en on l’opacitat i el secret bancari és la regla. Això mateix succeeix a Suïssa o en el mateix on-shore dels EUA (Delaware, Alaska, Nevada, Wyoming, Dakota del Sud), on s’ofereixen firmes legals per operar en secret, i amb un blindatge davant de creditors o impostos. No obstant això, també es poden utilitzar succedanis d’estats com Mònaco i Liechtenstein, les Seychelles, les illes del Canal, illes Caiman, Nauru, St. Kitts, Antiga, Tortola o Singapur. Hi ha una àmplia varietat de models on triar.                                                                                                                                                      Suïssa ha estat sense cap dubte -fins avui-Zones Lliures de Paradisos Fiscals
la seu de la indústria de l’evasió fiscal offshore. Això contribueix al fet que la banca representi el 10,3% del PIB de Suïssa.     Aquesta tradició centenària suïssa de “volar sota el radar”, emparada únicament en un suposat dret a defensar la intimitat enfront de l’Estat, va començar a afeblir-se en 2009, enmig de la crisi de les hisendes públiques occidentals. Una data, doncs, no casual. El Departament de Justícia dels Estats Units va llançar ordres d’arrest a banquers suïssos que havien viatjat allà.                                                   El secret bancari es va aixecar per EUA El seu fiscal general, Eric H. Holder, ho va anunciar emfàticament un dimarts 27 d’agost: “Aquest programa reforçarà de manera significativa els esforços del Departament de Justícia per perseguir agressivament als que intentin evadir la llei ocultant els seus actius fora dels Estats Units”. Es referia Holder al programa FATCA (Foreign Account Tax Compliance Act), que obliga les institucions estrangeres a informar dels actius de ciutadans dels EUA i posseïdors de la carta verda per evitar evasió d’impostos a través d’inversió offshore.                                                                                              Els còmplices: els bancs.L’article 29 del Codi Penal diu així: “Són còmplices els què, sense que compresos en l’article anterior [els autors], cooperin a executar el fet amb actes anteriors o simultanis”. El millor exemple d’una complicitat en l’evasió fiscal és el de la desenvolupada en tot moment per les entitats financeres que ofereixen suport econòmic i tècnic. S’estima que els paradisos fiscals alberguen 4.000 bancs i dos milions de “societats pantalla”.                                                                                                                                                           El sistema financer, que ja és definitivament supranacionalParadisos Fiscals, Acabar amb els forats negres de les finances  proporciona a l’evasor la plataforma tècnica perquè la seva acció il·lícita sigui rendible, i, per a això, discreta. A finals de 2010, els 50 bancs privats més grans gestionaven 12,1 bilions de dòlars en actius evadits invertits per clients privats de manera transfronterera. És la meitat del volum aproximat dels actius offshore al món estimat en l’informe de Tax Justice Network. L’altra meitat és el capital offshore manejat per hedge-funds, gestors de capital, companyies d’assegurances i, en general, intermediaris no bancaris, així com petits bancs.                         Els grans grups han gestionat directament o indirectament gairebé hsbcles tres quartes parts de la riquesa privada offshore, en creixement constant. Els         seus noms són coneguts. Els de sempre. Tax Justice Network esmenta a UBS, Credit Suisse, Citigroup, SSB, Morgan Stanley, Deutsche Bank, Merrill Lyn Bank of America, Merril Lynch, J.P. Morgan, HSBC, Goldman Sachs,       Credit SuisseABN-Amro, Barclays, Credit Agricole i Julius Baer, entre d’altres. Aquests     bancs grans, que ostenten un oligopoli sobre el  maneig dels capitals fugitius, són precisament els que van protagonitzar la descomunal crisi financera que va City-Grouparrencar el 2007. Són els mateixos que després es van beneficiar de préstecs                 generosos a interès 0%, garantits pels contribuents,   a els quals aquests bancs han vingut defraudant i col·laborant amb l’evasió fiscal. Se sap molt bé que els impostos que els ssb bankevasors no paguen han de ser compensats amb impostos que sí que paguen   els contribuents honestos. Quan no n’hi ha prou amb impostos, llavors els     estats van a l’emissió de deute, cada vegada més, de forma exagerada.
Els megabancs -massa grans per caure-, que constitueixen veritables
autopistes per a l’evasió, són, al mateix temps, els que aprofiten per Morgan Stanley.jpgcomprar deute públic, ben remunerada, al sud d’Europa. De manera que,        en lloc d’ajudar a que es paguen els impostos, subscriuen el deute que s’emet a causa, entre altres raons, de la manca d’ingressos fiscals. Resulta clarament millor prestar (a interès) de tributar a l’Estat. L’entrada delsbancs internacionals en la indústria dels refugis fiscals converteix Deutsche Bankaquests                               en ens     difícils de localitzar geogràficament. Els
bancs gestors deslocalitzen dels capitals evadits quan cal, els adjudiquen a una societat d’intermediació financera, innominada i sense identitat, els porten d’aquí cap allà, els s’especegen. Tot amb una finalitat suprema:Bank of America,
L’ocultació als ulls de les desconcertades i impotents hisendes públiques nacionals, quan no còmplices per inacció. Per això s’ha parlat de “sistema bancari pirata”.                                                                                                             merrill lynch        No podien faltar entre els còmplices de la trama dels juristes, els advocats.
Entre ells destaquen amb llum pròpia alguns advocats suïssos.
La seva complicitat amb la indústria evasora va quedar de manifest en l’operació Offshoreleaks, mitjançant la qual, a la primavera de 2013, van arribar als mitjans de comunicació europeus milers de documents J.P. Morgansobre           l’execució de gegantines evasions fiscals.                                                 Els advocats suïssos han estat, és clar, els precursors, l’avantguarda o l’elit al
servei de l’evasió. Milers d’advocats més en el món els imiten. Així, el bucle de la indústria de l’evasió fiscal es tanca.                                     UBS                                    Cadascun dels seus sectors desenvolupa una funció: els capitalistes evasors aporten això, el capital, que regarà fons als altres sectors beneficiats: el Goldman Sachspolític (les jurisdiccions offshore) i el financer, ajudats pels mercenaris del       “dret fet a mida”.                                                                                                                     El 2013 es va donar un gir en l’actitud dels governs sobre la cooperació
intraeuropea contra el frau fiscal. Una primera raó, per descomptat, és la pròpia crisi i la reacció, tardana, del G-20, tot i que reacció a la fi. No obstant això, el que desencadena les decisions que van veure plasmades en elABN-AMRO  Consell Europeu de maig de 2013, i que és un conjunt d’escàndols relacionats amb l’evasió massiva de capitals europeus a paradisos fiscals. El més important és el que es va conèixer com Offshoreleaks, promogut pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació, en associació amb El Món, The BarclaysGuardian i al Washington Post. Aquesta filtració de més de  2.500 documents va   revelar l’existència de desenes de milers de comptes secrets de 130.000 individus,       de 170 nacionalitats, entre ells 4.000 nord-americans, lligades a 120.000 societats   offshore amagades en paradisos fiscals, d’entre els quals destacaven diverses illes sota jurisdicció britànica . Altres casos com el de l’exministre francès Cahuzac, o Credit Agricolela multimilionària Bethencourt, van aprofundir la ferida.                                                                                                                                                                                                                L’altre fet rellevant perquè la Unió es comencés a moure va ser l’adopció del programa FATCA, imposat per EUA a tots els països.                                       La conclusió sobre l’actual estat de la qüestió del frau fiscal ha estat la sevaJB_Logo_1S_Pos entrada, per fi, a l’agenda del “govern del món”.

Anuncios

L’APLICACIÓ DE LA PROGRAMACIÓ NEUROLINGUÍSTICA I LA SEVA APLICACIÓ.

Avui dia la PNL és un instrument poderós per reprogramar novament la ment i introduir informació sobre tots els principis que regeixen          Proceso de enseñanza–aprendizaje con capaciteatro  la nostra mala experiència, per així desbloquejar aquestes falses creences que es van arrelar en la nostra ment i que no ens permeten prendre les accions que comporten els resultats que desitgem.   La PNL part de la teoria constructivista, que defineix la realitat com una invenció i no com un descobriment.
Proporciona eines i habilitats per al desenvolupament en comunicació i reprogramació d’actituds. Promou la flexibilitat del comportament, la creativitat i la comunicació, el pensament transcendental i una comprensió dels processos mentals, tant per al desenvolupament individual com per a l’optimització de cada grup humà.

La PNL és un sistema per preparar -programar-,  Proceso de la programacion neurolinguistica  sistemàticament la nostra ment -neuro-, i aconseguir que comunique de manera eficaç el que pensem amb el que fem -lingüística-, aconseguint així una congruència i comunicació eficaç a través d’una estratègia que es s’enfoca al desenvolupament humà.

Estudia com ens comuniquem amb nosaltres mateixos -comunicació intrapersonal- i com ens comuniquem amb altres -comunicació interpersonal-. Aquesta programació afecta a la nostra aptitud per produir i aplicar conductes i comportaments.La Programación Neurolingüística ayuda al desarrollo de las competencias directivas
Neuro es refereix a les percepcions sensorials que determinen el nostre estat emocional subjectiu.
Lingüístic es refereix als mitjans de comunicació humana, tant verbal com no verbal.

La PNL defineix tres elements com a constituents claus de la conducta humana:
El sistema nerviós (el suport neurològic).
El llenguatge que serveix per a la comunicació externa i interna (amb un mateix) és verbal i no verbal.
+ La conducta que es pot aprendre.

La PNL explica el procés d’aprenentatge d’un                                                                      Modelo Sistemico En Las Organizacione                   procés en una sèrie d’etapes per les que passa l’individu que aprèn:
Incompetència inconscient.- (No se sap què és un automòbil i, molt menys conduir-ho).
– Incompetència conscient.- (moment en el qual més s’aprèn. El conductor és conscient que no sap conduir i ho intenta).
Competència consciente.- (El conductor ja sap conduir i presta massa atenció al procés com embragatge, intermitents, palanca de canvi de velocitats …).
– Competència inconsciente.- (S’allibera l’atenció del conscient. L’individu realitza l’acció sense ser pràcticament conscient i pot dirigir així la seva atenció per a altres coses. Així veiem a un conductor parlar, escoltar música, fumar, etc. mentre condueix).                                                                                                                                                                                                                                             ¿Quién? ¿Cuándo? ¿Por que? ¿Que? ¿Como? ¿Donde?12 ventajas del trabajo en equipo

SOLUCIÓ ÒBVIA PER A LES OFFSHORE

Transparència. Encara que semble molt senzill, és la millor manera de combatre el secretisme que venen els paradisos fiscals; i més poderós encara, crear les llistes de beneficiaris. Exigir-les.                                                                                                                                                                                       L’escàndol dels papers de Panamà        PORTAL DE LA TRANSPARÈNCIAdemostra que els paradisos fiscals       no prenen partit; no són exclusius         d’una agrupació política, d’un govern   o de la classe política. Ni tan sols es   limiten a Panamà. Són molts i estan       oberts a qualsevol amb prou diners, sense fer preguntes. El més greu no és el que es va revelar en els mitjans, no es tracta dels individus que van tenir la “mala sort” de ser descoberts ara, sinó d’un sistema pervers en plé apogeu i expansió.                   L’opacitat no va començar amb Panamà i lamentablement no va a acabar per aquest escàndol. Els paradisos fiscals són coneguts, tolerats i fins fomentats des de fa anys, perquè beneficien a molts, a costa de la resta de la societat, és clar. Advocats, comptadors, assessors fiscals, funcionaris, empreses, individus. Ningú considera estar fent una cosa dolenta, tots simplement creuen estar fent la seva feina.                                                            Per això, el pitjor no és que hi hagi individus que recorrin als paradisos fiscals per rentar diners, finançar terrorisme, evadir impostos o amagar els fruits de la corrupció. Gent dolenta hi ha a tot arreu.                                                                                                                              El terrible és que coneixent que està passant,'La Transparència al Tercer Sector'  la resta segueixi sense fer res per frenar-lo. Si els paradisos fiscals es basen en el secretisme, cal combatre’ls amb la transparència. Si l’opacitat s’aconsegueix amagant a un individu darrere de cadenes de societats, fideïcomisos i testaferros perquè pugui cometre delictes sense ser descobert, cal exigir que s’identifiqui a aquest individu, anomenat el “beneficiari final”. Aquest reclam encapçalat per diferents organitzacions no governamentals (ONG) no és utòpic, ja existeix. Una Directiva de la Unió Europea de 2015 exigeix crear registres centrals de “beneficiaris finals” per a les societats i altres persones jurídiques, els que han d’identificar als seus veritables amos, independentment de la cadena d’empreses de paradisos fiscals que s’interposen. Ucraïna, Holanda, Noruega i el Regne Unit van anar més lluny encara, establint registres públics, perquè qualsevol comerciant, periodista o ONG, puga accedir a la informació.                                                                            Al cap i a la fi, els originaris registres públics de comerç consideraven a la publicitat com una cosa essencial. Quins arguments pot haver ara per mantenir ocult a qui crea una empresa, que en definitiva és una ficció legal?               Els indicadors ITA són una eina que l'organització no governamental Transparència Internacional posa a disposició dels ajuntaments per mesurar el seu nivell ...                                                            Encara que moltes d’aquestes lleis representen un gran avanç cap a la transparència, el diable sempre està en els detalls. D’una banda, no existeix un registre similar per fideïcomisos. Perquè un registre siga efectiu ha d’incloure a tots els tipus d’entitats.                          Altrament, qualsevol que vulga romandre ocult, triarà la forma jurídica més opaca. També cal definir a qui es considera “beneficiari final”, perquè els requisits no siguen tan exigents que queden molts fora. Igualment important és que la informació estiga disponible en línia perquè qualsevol persona, especialment una autoritat d’un altre Estat puga accedir-ne. Un altre detall rellevant és que la informació estiga digitalitzada i en format de dades obertes.                                                                                                               D’aquesta manera, les autoritats podrien creuar la informació dels que figuren com a beneficiaris finals amb les seves declaracions jurades, registres civils i migratoris, consums de targeta de crèdit i extractes bancaris, per descobrir casos d’ocultació o falsedat.                                                                                                                                                       Serveix si no ho fan tots? És veritat que fins i tot si no existeix un registre central i públic de beneficiaris finals per a tot tipus d’entitats, hi sería molt dificultós fer el seguiment de tots aquest tipus de moviments . Per això caldria que tots els països (especialment els paradisos fiscals) tinguen obligatoriament també que portar rigorosament aquestos registres.                                                                                                                                           Cal generar pressió per a que els països estiguen obligats    Justícia Fiscal Global  a registrar al beneficiari final de qualsevol entitat que vulga operar al país, ja siga que vulga obrir un compte bancari, comprar una casa o vendre productes i serveis, aixins es tornaria molt més difícil rentar diners al país (per ex. Comprant immobles amb diners del narcotràfic), vendre factures apòcrifes per ajudar a altres a evadir impostos o dissimular suborns i fins a controlar en quines empreses participen els funcionaris públics, per descartar casos de corrupció o conflicte d’interessos en els contractes d’obra pública i en els proveïdors del estat.                                               Diferents ONG com Tax Justice Network vénenTax Justice Network  analitzant amb funcionaris del govern propostes de transparència (com els registres de beneficiaris finals) des d’abans de la difusió de l’escàndol. Seria desitjable que els Papers de Panamà es facen servir per catalitzar la voluntat política d’acabar amb l’opacitat en l’Economia Mundial.                                                                                                                                                 transparència i rendició de comptes                                                                                                                                                                          

 

LES OFFSHORE, URGÈNCIA PER CANVIAR EL SISTEMA TRIBUTARI I FINANCER GLOBAL.

La difusió dels papers de Panamà ha de ser aprofitada a tot el món per impulsar una discussió profunda sobre el greu dany que les caus fiscals ocasionen a les paraiso-fiscal (2)nostres economies, i la manera més ràpida d’acabar amb elles. No serveix de res posar l’accent, com s’està fent, en els “rics i famosos” que cauen aquest cop L’escàndol destapat ofereix una oportunitat immillorable d’analitzar les raons que situen el país com “cas crític” de cara a les “caus”, ja que cobren estat públic vincles “non sanctos” d’una fructífera societat de negocis per a pocs i molt poderosos personatges, per propiciar i concretar reformes legislatives basals que les abroguen. La legislació vigent és absolutament permissiva i, per tant, còmplice. Cal modificar-la radicalment amb urgència. No és legítim avalar la fugida de capitals i elusió de tributació dels que més tenen.És hora de posar totes les forces en la lluita per aconseguir un canvi en el sistema tributari i financer global, per posar fi a aquesta sagnia econòmica.

L’any 2000, es va crear una llista Paraiso-fiscal (1)de 88 caus (piadosament denominades “jurisdiccions de baixa tributació”). El llistat “negatiu” en la llei d’impost als guanys, habilitava mesures especials de control i exigència de documentació de les operacions al Banc Central i el sistema financer que possibilitaven controlar activitats d’evasió i elusió fiscal, manipulació de preus de transferència amb què les multinacionals registraven les seves operacions, fugida de capitals, rentat de diners i finançament del terrorisme.

Al maig de 2013, Expertos tributaristas creen que se mantiene una lista obsoleta de paraísos fiscaleses va eliminar la llista “negativa” i se la va reemplaçar per un llistat “positiu” que inclou a les anomenades “jurisdiccions cooperants”. La condició fixada perquè un país-cau sigui definit com “cooperant” és que hi hagi signat un conveni d’intercanvi d’informació amb l’AFIP o que, a criteri de l’AFIP, hagués “iniciat amb el Govern les negociacions necessàries als fins de subscriure un acord d’intercanvi d’informació en matèria tributària “.

La legislació vigent és absolutament permissiva i, per tant, còmplice. Cal modificar radicalment amb urgència. No és legítim avalar la fugida de capitals i elusió de tributació dels que més tenen.
Els acords d’intercanvi d’informació entreswiss-leaks        països cooperants són inútils. Això ha estat exposat per diversos especialistes i ONG, locals, regionals i internacionals. Una prova com cal de la inutilitat denunciada és el que va passar amb les dades de 4040 argentins que l’AFIP va poder identificar com a titulars de comptes no declarades a l’HSBC de Ginebra ja que la comanda d’informació oficial a Suïssa va donar per resultat una resposta negativa de les autoritats d’aquest país a causa del origen de la informació que va motivar la sol·licitud. Els documents detallant titularitat i moviments de comptes a l’HSBC de Ginebra van ser extrets del banc pel exempleat informàtic Hervé Falciani en 2008.                                                  Les normes vigents de resguard anti evasió, JP Morgan Chase & Company  així com les de lluita contra rentat d’actius i finançament del terrorisme, en relació amb les activitats econòmiques de persones físiques i jurídiques que operen a l’Argentina i tenen com a contrapart a altres domiciliades en països com Panamà, Bahames , Suïssa, Jersei, Seychelles, Luxemburg, Illes Caiman, Bermudes, Illa de Man, Illes Verges i altres reconegudes caus fiscals, tenen un tractament similar al que es dóna amb països desenvolupats amb un nivell de tributació raonable i sense opacitat bancària i societària.

En definitiva, la situació actual de les economies mundials davant del gravíssim problema de la fugida d’actius, rentat de capitals i evasió tributària, lligats a les caus fiscals, és d’extrema debilitat. La manca d’acció per resoldre aquesta delicada situació per part de les autoritats polítiques actuals, esquitxades per l’escàndol dels Papers de Panamà i la Llista Lagarde, brinda una possibilitatlagarde-list2  immillorable i indefugible de materialitzar, amb caràcter urgent, una reforma legislativa anti-paradisos fiscals, d’acord amb els principis de transparència enarborats en la campanya que va portar a guanyar el ballotage a l’actual president en exercici. Seria una manera concreta i efectiu de esmenar el error, si més no ètic, que se li atribueix i pel qual se demanen explicacions i s’instrueixen investigacions.                                                                                                                                                                                      Contra la impunidad ya!

ELS PARADISOS FISCALS, PLATAFORMES DELS MERCATS FINANCERS.

Els països i territoris considerats paradisos fiscals són sobretot un mecanisme dels mercats financers globalitzats, que ofereixen avantatges competitius com la baixa o nul·la tributació i l’ocultació de la titularitat real en les transaccions internacionals.Guía de Paradisos Fiscals D’aquí que l’FMI els designés centres financers extraterritorials o per a no residents, amb un paper molt important en els mercats de derivats financers així com en els futurs del negoci del petroli. Donada la rellevància qualitativa de la seva dimensió financera, gaudeixen de reconeixement polític internacional i de la protecció dels lobbies financers globals
Al febrer de 2013, el setmanari britànicG20-1                        The Economist publicava un article sota el títol “les finances offshore, supervivents de la tempesta”, on sostenia que els coneguts paradisos fiscals han patit recentment durs atacs però han mostrat una desconcertant resistència enfront de les mesures dràstiques imposades des de l’exterior. Amb la hipèrbole de “durs atacs” i “mesures dràstiques” al·ludia sobretot als mediàtics acords del G-20 de abril 2009 a Londres, que van servir als governants per proclamar la desaparició dels paradisos fiscals, tot i que van ser una simple cortina de fum que amagava la incapacitat dels principals governants del món per resoldre els problemes dels mercats financers globals, opacs i incontrolats, on s’insereixen els països i territoris considerats paradisos fiscals, fins a l’extrem d’haver contribuït a la crisi.Paraiso-fiscal (1)
Per descomptat, la “resistència” ha quedat demostrada recentment per l’embolic internacional de societats mercantils domiciliades en paradisos fiscals, propietat de multimilionaris, oligarques russos i grans corporacions, revelada en la investigació periodístiques coneguda com “Offshore-leak;” i que són instruments per a tota classe d’operacions internacionals legals o il·legals.                                 El gran impacte mediàtic que va     tenir en incloure noms de personatges famosos és producte de l’alta probabilitat que aquestes societats serveixin per ocultar i gestionar el frau i l’evasió fiscals i els diners d’origen il·legal. No obstant això, sovint governants i mitjans de comunicació solen presentar les notícies referents a paradisos fiscals, pretenent ignorar que és legal la seva utilització i que la possible il·legalitat resideix en l’origen dels diners gestionats via aquests països i territoris.
Perquè la crua realitat és la inexistència de polítiques al G-20 ni a la Unió Europea, ni per part de l’OCDE ni l’FMI o dels altres organismes internacionals que pretenguen l’eliminació dels coneguts paradisos fiscals, dels quals no hi ha una definició internacional sinó llistes negres incompletes. La mediàtica campanya anunciada a finals de 2012 per la Comissió europea “contra els paradisos fiscals”, es redueix a un conjunt de mesures de dubtosa eficàcia (sobre l’IVA, NIF, intercanvi d’informació fiscal, etc.) denominat “Pla d’acció per a lluitar contra el frau i l’evasió fiscals “, que els governs haurien d’aplicar per reduir el bilió d’euros en què s’estimen les pèrdues de recaptació tributària per aquestes causes; però sense detriment dels acords bilaterals i de les polítiques de cooperació econòmica amb Suïssa, l’illa de Man, les illes Caiman i altres notoris paradisos fiscals de l’àmbit sobirà dels països de la UE.és la inexistènciaG20 (1)En altres paraules, els governs de la UE en general es limiten a practicar tímides polítiques contra el frau fiscal o de prevenció del blanqueig de capitals respectant la plena llibertat dels fluxos internacionals de fons i la fluïdesa de les relacions bancàries amb els països i territoris qualificats com a paradisos fiscals per l’opinió pública. De manera que la utilització dels paradisos fiscals o centres financers per a no residents, és un mecanisme legal ordinari en les relacions interbancàries i en general en les operacions financeres transnacionals i en el comerç internacional, on no es coneix la procedència legal o il·legal dels fons transferits.
Com és de coneixement públic que els paradisos fiscals són font de reducció dels ingressos fiscals dels Estats i vehicles per al blanqueig dels diners de la delinqüència econòmica o de la corrupció política, amb la tolerància o complicitat dels governs, centrarem el present anàlisi en les dimensions menys conegudes de la seva inserció en els mercats financers globalitzats i en algunes institucions internacionals, que explicarien la seva pervivència.

Contràriament a la idea tan difosa sobre els paradisos fiscals com a mer refugi dels diners (que suggereix l’expressió anglesa “tax haven”) són en major mesura plataformes per operar financera i comercialment en els mercats mundials; d’aquí que l’FMI mai hagi utilitzat l’expressió “paradisos fiscals” sinó la de “offshore financial centres”, centres financers extraterritorials, on les autoritats locals concedeixen als no residents privilegis fiscals i normatius que no concedeixen als seus habitants o empreses locals, com és la possibilitat d’ocultar la identitat de l’amo dels diners. A més de la nul·la o baixa fiscalitat, aquests països i territoris es caracteritzen per oferir avantatges legislatives per a les operacions econòmiques internacionals, de manera que malgrat la seva reduïda geografia i dimensió econòmica els converteixen en centres financers en acumular un volum d’actius que sobrepassa el volum del PIB local. Certament un dels instruments principals que ofereixen és la domiciliació de societats mercantils instrumentals vinculades a les grans corporacions, un recurs en augment a mesura que la seva activitat s’internacionalitza.
En un modest edifici d’oficines de cinc plantes a les Illes Caiman tenen el domicili legal 18,857 societats mercantils que no paguen impostos sobre les seves rendes; gairebé totes són una bústia o adreça postal. Segons una recent investigació de l’organització federal nord-americana de consumidors PIRG,offshore shell games  l’any 2012, 82 de les 100 principals companyies nord-americanes cotitzades en borsa van operar amb filials en jurisdiccions considerades paradisos fiscals. I aquest el 82% de companyies mantenien 2686 societats instrumentals en paradisos fiscals; un nombre de filials offshore que ha crescut en els últims anys; i que inclou a tots els nom coneguts de la grans corporacions nord-americanes des de Microsoft, Apple o Google fins American Express, Bank of America o JP Morgan Chase.
I a Espanya, el 94% de les grans empreses de l’IBEX 35 (33 empreses)U.S. PIRG    disposen de societats mercantils registrades en països i territoris considerats paradisos fiscals, segons l’últim informe de l’Observatori de Responsabilitat Social Corporativa. En conjunt, aquestes grans empreses espanyoles que cotitzen en borsa han augmentat en un 60% el nombre de les seves societats offshore des de 2009, d’un total de 273-437 el 2011. I en aquest mateix període de 2009 a 2011, les filials offshore de els bancs espanyols de l’IBEX 35 han augmentat significativament en un 80%; per exemple, el Banc Santander + Bankinter va passar de 34 societats offshore al 2009 a 73 en 2011; i el BBVA, de 23 a 43 en el mateix període. Tot i que en les memòries anuals analitzades per l’esmentat Observatori simplement figura la quota de participació en la propietat i el domicili virtual; però no consten ni les operacions financeres dutes a terme mitjançant aquestes societats instrumentals, ni els beneficis comptabilitzats; que per als bancs s’integren en el concepte imprecís de banca a l’ombra (shadow banking), que legalment queda fora de la supervisió del Banc d’Espanya.I a Espanya, el 94% de les grans empreses de l’IBEX 35 (33 empreses)    
Recordem que aquestes societats mercantils instrumentals (denominades en la terminologia dels organismes internacionals antiblanqueig IBC, International Business Corporation) generalment no realitzen activitats econòmiques locals en els països i territoris qualificats com a paradisos fiscals on figuren registrades sinó que són meres ficcions jurídiques que comptabilitzen operacions realitzades fora d’aquest país o territori on estan domiciliades (offshore = extraterritorial = no residents); com hem dit, sovint són una simple adreça postal d’una bústia de correus.
Per entendre per què perviuen els coneguts paradisos fiscals, hem de tenir present, abans de res, que com a centres financers per a no residents es recolzen en tres principis ja consolidats en el sistema financer global, com són la llibertat de moviments de capitals, la competència fiscal i la manca de supervisió internacional dels mercats financers:
La llibertat plena per als fluxos internacionals de capitals està consolidada. Un resultat de les cimeres del G-20 sobre la crisi financera, en particular en la d’abril de 2009 amb el president Obama, ha estat la consolidació del consens neoliberal per a les finances internacionals, sense regulació ni supervisió efectiva dels estats, que és la font de totes les inestabilitats com exemplifica l’actual crisi europea. Durant els anys noranta, la tecnocràcia de Brussel·les va definir la UE com un “espai financer europeu” sense supervisor transnacional per a les transaccions bancàries extracomunitàries fins a la data. I l’art. 63 del vigent Tractat de la UE (antic art. 56 del tractat de la Comunitat Europea o el tractat de Roma revisat) prohibeix als Estats membres qualsevol restricció als moviments de capitals, dins i fora de la Unió. Per tant, els països i territoris de qualsevol continent amb impostos més baixos o nuls atreuen al capital, sobretot, en la seva forma de capital financer. I com a la UE, la fiscalitat és competència dels estats, qualsevol política econòmica i tributària està condicionada per la llibertat dels fluxos de capitals dins i fora del territori de la Unió. Per tant, l’estabilitat del mercat del deute públic a Europa depèn dels bancs d’inversions de Wall Street.
La competència fiscal entre països, fins i tot dins de la UE, es va generalitzar per aquesta liberalització dels moviments de capitals. I el G-20 a Londres va avalar l’abandonament definitiu per l’OCDE del projecte contra la competència fiscal perjudicial amb el qual pretenia suprimir els paradisos fiscals, anul·lant la definició oficial de paradís fiscal que els caracteritzava per la baixa o nul·la tributació; el secretisme i la manca d’intercanvi efectiu d’informació fiscal amb els altres països; i el gaudi d’exempcions tributàries sense requerir activitat econòmica local; de manera que creés per a les operacions financeres internacionals un espai jurídic propi amb beneficis fiscals i de regulació, però estanc o deslligat de l’activitat econòmica local; un projecte aigualit i oblidat en anys posteriors. D’ara endavant, paradís fiscal seria aquell país o territori fiscalment autònom que no hagués subscrit cert nombre de convenis bilaterals per a l’intercanvi d’informació fiscal a la demanda de la contrapart, d’acord amb el model de l’OCDE o simplement haver-se compromès a subscriure’ls.
La manca de supervisió internacional dels fluxosFMI1  financers entre països (préstecs interbancaris, inversions foranes en borsa, etc.) condueix de fet a l’opacitat de gran part dels mercats financers. I en aquest terreny els coneguts com paradisos fiscals ofereixen una altra avantatge competitiu com és l’opacitat de les operacions i de la identitat efectiva dels amos dels diners.
Sobre aquestes bases s’assenten les grans avantatges competitius per a les operacions financeres internacionals que ofereixen els anomenats paradisos fiscals que, abans de res, són un instrument legal dels mercats financers globals com a plataformes privilegiades per a les operacions de borsa, de crèdits i pagaments internacionals i en general per als negocis transnacionals de certa envergadura. D’una banda, s’ofereixen una escassa o nul·la tributació, que des de la perspectiva empresarial suposa redueix “el cost fiscal” per a les transaccions que es comptabilitzen en aquest territori (conseqüència de la competència fiscal). D’altra banda, les seves legislacions mínimes o inexistents, els permeten oferir sobretot l’ocultació de la identitat del titular de les transaccions, sigui del diner legal o dels diners il·legal, brut o net; mitjançant institucions jurídiques propis com trusts (fideïcomisos), fundacions i entitats opaques. Al que s’afegeix una escassa o nul·la supervisió bancària i controls públics; el que concedeix una gran llibertat d’acció en particular per als bancs i entitats financeres d’abast global. En tot cas, com a tals centres de negocis financers practiquen sofisticades polítiques d’imatge exterior atractiva com a seu de competicions esportives, mitjançant vinculacions internacionals, contractació d’agències de relacions públiques, etc.
L’anàlisi de les dades que coneixem sobre els mercats financers mundials revela la significativa dimensió financera dels paradisos fiscals com a plataformes per on circula electrònicament una part important dels fluxos financers internacionals, de difícil quantificació. Segons la segona investigació de Tax Justice Network sobre dades de 2010, entre els 21 i els 32 bilions de dòlars (amb dotze zeros) dels actius financers mundials està invertida exempta d’impostos en el forat negre dels 80 paradisos fiscals o jurisdiccions del secretisme (secrecy jurisdictions) censades per aquesta Organització. Però aquestes xifres no inclouen el valor de la titularitat de propietats immobiliàries i iots, ni tampoc podia recollir el valor de les operacions financeres opaques que passen per aquests centres financers offshore. I precisament aquesta última funcionalitat va generar el modern model del que anomenats paradisos fiscals durant els anys seixanta del passat segle, en sorgir el denominat Euromarket (un mercat europeu dels dòlars generats per les multinacionals nord-americanes i les inversions exteriors militars que es comercialitzaven fora de els EUA); tot un mercat offshore dels eurodòlars gestionat en l’àrea de la City incloses les illes britàniques del Canal.
De fet aquesta dimensió financera dels països wall-street-getty  i territoris coneguts com paradisos fiscals van ser una de les causes de la crisi generada pels bancs de Wall Street. El negoci descontrolat de la titulització o conversió en títols borsaris dels crèdits hipotecaris subprime, sense garanties, als EUA, consistia en treure’ls del balanç de l’entitat financera, traslladant-los a un “vehicle de propòsit especial” (SPV enMorgan Stanley Trading Executive            sigles angleses), és a dir, a una societat instrumental generalment registrada en un paradís fiscal. Amb aquest sistema de disseminació mundial del risc, aquest es traslladava del banc a aquesta entitat virtual i des d’aquesta a compradors dels títols emesos, com van ser en particular molts bancs europeus. Aquestes pràctiques, anomenades en l’argot bancari finances estructurades (structured finance), s’utilitzaven per aLEHMAN BROTHERS              l’obtenció de liquiditat dedicada a l’especulació financera per grans bancs europeus com el Dexia o el Fortis, i fins i tot pels bancs regionals alemanys, els Landesbanken, que utilitzaven filials i societats instrumentals en paradisos fiscals, com es va revelar amb la crisi el 2008. Per exemple, el banc britànic Northenmerrill-lynch-sign  Rock, amb el suport de les hipoteques concedides, efectuava emissions de bons a través de la filial Granite a l’illa de Jersey . I quan la crisi va fer que deixessin de comprar-se aquests bons, l’amenaça de fallida va provocar la seva nacionalització pel govern britànic com a solució davant les cues de dipositants davant del banc a Londres com ens van mostrar els mitjans.
Aquest model de negoci financer opac, queBank of America        passava pels paradisos fiscals, quedava fora del control dels bancs centrals, permetent l’endeutament desmesurat o apalancament, no solament dels bancs matrius sinó de les entitats i dels grans fons especulatius domiciliats a offshore. Una cosa que va contribuir a la difusió dels riscos per tot el món i al desencadenament de la crisi financera global. D’aquí que en aquells dies es posés en circulació l’expressió de banca a l’ombra (shadow banking), per designar l’activitat bancària no controlada pels bancs centrals, amb la qual la terminologia financera amaga la utilització bancària dels paradisos fiscals i les operacions extracomptables. Una font de riscos financers que recentment el Financial Times i altres fonts informatives assenyalaven el seu creixement passada la fase aguda de la crisi financera. Perquè els rescats de la banca amb diners dels contribuents no van exigir l’eliminació de filials bancaris en paradisos fiscals.
Els centres financers offshore o paradisos fiscals tenen un paper clau en els negocis sobre derivats financers, que són la part més important dels mercats globals, amb un volum global de més de 600 bilions (trillion) de dòlars, segons registra el Banc de Pagaments internacionals de Basilea (BIS, en sigles angleses).logo_bis  Són negocis consistents en la compravenda de contractes d’apostes sobre moviments futurs de les cotitzacions d’actius financers o físics, anomenats derivats perquè la seva cotització de deriva del preu d’un altre actiu; no són valors borsaris que suposin drets sobre els beneficis o el patrimoni d’una empresa. I gran part d’aquestes transaccions mundials són opaques (denominades OTC, over the counter) i es realitzen a través de paradisos fiscals.El rescat d’AIG ho va evidenciar la seva importància. Dies més tard de la fallida de Lehman Brothers el 15 de setembre de 2008, per evitar el col·lapse total de l’economia mundial, el govern nord-americà va haver de rescatar amb 80,000 milions de dòlars el gegantí conglomerat de companyies d’assegurances, l’American International Group, Inc (AIG), que era – i segueix sent encara menor- un embolic de grans empreses, filials i sucursals; i les accions del Grup cotitzen a la borsa de Nova York, Tòquio, Londres i molts altres mercats. AIG, que havia “assegurat” el negoci financer dels CDS, Crédit default swap, uns derivats del crèdit que se suposa que garanteixen el pagament del mateix, siguin bons corporatius o bons sobirans; i gran part del negoci no es podia avaluar perquè s’ocultava en filials offshore, segons mostrava un gràfic amb l’estructura del gegantí Grup empresarial en 2008, publicat llavors pel Financial Times.L’especulació financera amb el petroli mitjançant els esmentats derivats, es realitzen en gran part via centres offshore; una especulació que, segons les investigacions del Senat nord-americà, explica el 30% del preu del cru; perquè els mercats del barril físic de petroli estan dominats pel mercat del “barril de paper”, dels instruments financers especulatius el pes ha crescut en els últims anys. Els preus de referència en el comerç internacional del petroli són determinats pels dos mercats de futurs de Nova York (New York Mercantile Exchange, en sigles, NYMEX) i de Londres (Intercontinental Exchange) mitjançant la plataforma electrònica de contractació denominada ICE Futures Europe, gestionats tots dos per dos grans grups empresarials lligats a les grans firmes financeres com Goldman Sachs; i on es negocien la immensa majoria dels “contractes de futurs del petroli”, que generen els moviments dels preus del cru. És a dir, els contractes de subministrament de petroli en terminis i preus determinats ja concertats es comercialitzen convertits en un producte financer a un preu diferent i variable a què es va concertar el subministrament futur.wall street                                                                   I per a aquests negocis especulatius amb el petroli que passen pel mercat electrònic ICE de Londres, està homologada la intervenció de les jurisdiccions ICE des de les que es pot operar en aquest mercat privat; i que comprèn, a més dels EUA, Canadà i altres països desenvolupats, a notoris paradisos fiscals i financers com Suïssa, Luxemburg, Xipre, Malta, Mònaco, Bermudes, les Illes Caiman, les Antilles Holandeses i altres centres de les finances mundials; segons informa el document d’aquest grup empresarial a Internet. (15) Una manifestació clara del paper rellevant dels centres offshore a l’opacitat de les finances del petroli que obstaculitza qualsevol supervisió d’aquestes transaccions internacionals.            A banda de Luxemburg i Suïssa, els micro països i territoris autònoms considerats paradisos fiscals tenen un paper rellevant en la pròpia estructura institucional del sistema financer global; gaudint de reconeixement polític internacional territoris que no són sobirans, com il·lustren alguns fets. Al maig de 2007, el Senat dels EUA requeria la presència de representacions de les Illes del Canal, Jersei I Guernsey, dos “Dependències” autònomes del Regne Unit, prestant seu testimoni escrit davant el poderós Comitè de finances, el chief minister de Jersey juntament amb el “ministre” de Guernsey. La raó va ser la investigació oficial portada a terme durant més d’un any sobre el frau fiscal a offshore i en relació amb dos projectes legislatius per abordar els abusos dels paradisos fiscals (tax havens). Una prova de la rellevància internacional i de la seva nociva intervenció en finances, però sense conseqüències pràctiques.Més encara, la Comunitat europea (CE) primer i després la UE han reconegut un estatut sui generis a Suïssa i altres paradisos fiscals europeus, que ha afavorit la seva condició de plataformes financeres. Tot i que Suïssa es negués en dos referèndums a ingressar a la CE, se li van atorgar els beneficis propis dels seus membres sense tenir les obligacions; concertant la Comissió una sèrie de convenis, com el de llibertat de moviments de capitals, i després el d’informació fiscal en matèria d’estalvi particular, d’acord amb la directiva de 2003, acord incomplert sistemàticament. I el mateix podem dir dels convenis bilaterals subscrits amb Mònaco i altres microestats, les Dependències i els territoris d’ultramar britànics i holandesos, que van ser qualificats com a paradisos fiscals per l’OCDE. I el més greu és que es parla ara de nous acords d’informació fiscal automàtica, sense que s’hagi publicat la informació pública prevista per l’esmentada Directiva sobre resultats d’aquests convenis sobre la informació fiscal. I una cosa semblant podem afirmar de la directiva antiblanqueig de diners bruts, del complimentwall street BUILDING  pels països europeus es manca d’informació pública.                                                                             Una altra dimensió destacable és la vinculació amb el Banc de Pagaments Internacionals (BIS en sigles angleses) de Basilea (Suïssa) amb el Offshore Group of Banking Supervisors (OGBS) els actuals membres són Aruba, Bahames, les Bermudes, les Illes Verges Britàniques, les Caiman, l’illa de Man, de Jersey i altres notoris paradisos fiscals menys rellevants financerament. De la informació publicada per aquest Banc de Bancs centrals, es dedueix que la major influència d’aquest Grup s’ha exercit sempre en el disseny de les normes bancàries com a consultor del Comitè de Supervisors bancaris de Basilea; i que ha comptat sempre amb la col·laboració d’aquest important grup de pressió, emparant la funció d’opacitat en les finances internacionals.En ocasió de la crisi financera, el G-20 va assignar al BIS l’estudi i negociació de noves normes bancàries internacionals, incrementant el nombre de membres del Comitè de Supervisors bancaris de Basilea fins a 27 per incloure, a més de Suïssa com a membre històric, als països financerament més importants del món com Luxemburg, Hong Kong i Singapur, notables centres financers offshore i paradisos fiscals. I aquests països de reduïda geografia i economies reals han participat en les negociacions i en els acords de regulació bancària (capital bàsic i solvència) denominats Basilea III, ratificats per la cimera del G-20 de 2010 a Seül. Així mateix, la importància d’aquest grup de pressió bancària va quedar demostrada en juny 2008, en plena crisi financera, quan el president (chairman) de l’OGBS va presentar un informe davant el Comitè del Tresor de la Cambra dels Comuns del Parlament britànic dins de la investigació oberta per determinar el rol dels centres offshore a la crisi.Un altre dades la domiciliació legal a notoris paradisos fiscals d’entitats molt rellevants de l’entramat institucional de les finances. És el cas de The International Accounting Standards Board (IASB en sigles angleses) o Consell de Normes internacionals de comptabilitat i de Normes d’Informació financera, que és l’entitat internacional que regula mundialment la comptabilitat empresarial i la informació financera i que està registrat en el diminut estat de Delaware; i és una organització controlada i finançada per les quatre grans auditores mundials PriceWaterhouseCoopers, KPMG, Deloitte & Touche i Ernst & Young, que presumeixen de defensar la transparència comptable de bancs i altres empreses. Així mateix, la major part de les empreses privades propietàries de les dues principals agències de qualificació de riscos financers (Standard & Poor; Moody i Fitch) tenen els seus domicilis legals en el citat Delaware, a les Illes Verges Britàniques i altres territoris offshore. D’aquesta manera s’oculta la identitat dels veritables propietaris, la seva manca d’independència per a la tasca de jutges i part en el crèdit internacional; i per les seves actuacions com a lobbies financers que pressionen els governs i institucions.          La defensa dels interessos dels grans bancs El Casino que nos gobierna. Trampas y juegos financieros a lo claro  i firmes financeres inclou la defensa de tots els mecanismes que fan possible el casino financer mundial, i per tant, dels paradisos fiscals; és la tasca que duen a terme les organitzacions de lobby analitzades en el meu llibre Els lobbies financers, tentacles del poder. L’Institut de Finances Internacionals, que és més gran lobby mundial dels grans bancs està presidit actualment pel banc global HSBC, de la filial a Suïssa el exempleat Falciani va treure a llum l’extensa llista de defraudadors que va lliurar a les autoritats; banc al qual s’acusa en els EUA d’haver contribuït al rentat de diners bruts del narcotràfic mexicà mitjançant la seva xarxa de filials en paradisos fiscals.
Un altre lobby potent defensor dels paradisos fiscals és la Corporació de la City de Londres, una entitat política autònoma molt rellevant, el representant màxim denominat Lord Major (diferenciat de la Major o Alcalde de Londres) té com una de les seves missions, segons un estudi de Tax Justice Network, promoure “entorns fiscals competitius” a tot el món per a profit dels negocis bancaris, d’assegurances i de serveis financers del Regne Unit; i va intentar convertir Ghana en un paradís fiscal per a l’Àfrica, mitjançant una associació temporal d’empreses (a aliança d’empreses) entre el govern de Ghana i el Banc Barclays.                                                                                                  gfma-green-conf-294x218
Entre els lobbies financers mundials destaca l’Associació global de mercats financers (la Global Financial Markets Association o GFMA), un lobby dels bancs més grans del món, els anomenats sistèmicament importants, que en la seva agenda inclou, entre les qüestions prioritàries, la seva oposició a qualsevol regulació i / o supervisió seriosa en matèria de commodities, de l’especulació financera amb matèries primeres com el petroli, el blat, l’ordi, el blat de moro, etc .; la seva oposició decidida a l’impost sobre les transaccions financeres internacionals proposat separadament a Europa i als EUA; i una altra qüestió prioritària és la defensa del relacionat amb la banca a l’ombra, expressió ja referida que engloba els paradisos fiscals i també certes operacions extracomptables. Amb arguments financers funcionals pretesament tècnics, es manifesta contrari a qualsevol condemna legal d’aquestes operacions bancàries ocultes i als controls, és a dir, defensa el secret bancari i l’opacitat financera.
REFLEXIÓ FINAL
Per tant, les dimensions financeres i polítiques apuntades en aquesta síntesi, demostren que la denúncia i la lluita contra els paradisos fiscals han d’integrar-se en la demanda des de la societat d’una regulació i supervisió pública efectiva dels mercats financers per posar-los al servei de la economia real i de la ciutadania. El sistema financer ha d’estar al servei dels amos dels diners o de l’economia i de la societat? Algú s’imagina aeroports sense regulació i amb vols internacionals sense control públic? Per què no podem tenir un sistema financer global regulat i segur com tenim un sistema aeri mundial regulat i segur?

UN ALTRE PAS CAP A LA RETALLADA A LA SOBIRANIA NACIONAL, ¿CAP A UN ÚLTIM ASSALT ALS ESTATS-NACIÓ?

Globalització                                                                        La crisi sistèmica global ve component des de fa 10 anys un extraordinari “cànon” simfònic, en què la crisi financera, l’econòmica, la social, la política, la ideològica i la geopolítica, totes d’escala global, emeten melodies semblants però se succeeixen de manera diferent.
Venim dient des de fa ja molts mesos: el que domina actualment l’agenda global, de manera impressionant i molt preocupant, és el pla polític de la crisi. Aquest visible replegament nacional no augura res de bo, ni per a la democràcia a nivell intern ni per a la pau a nivell internacional. Però es tracta de comprendre bé les característiques d’aquest replegament nacional multidireccional.
Parece fantasmal con qué tranquilidad los habitantes de nuestro pequeño continente han aceptado su expropiación política.Actualment, el cas més emblemàtic d’aquesta crisi política és el del Brasil i l’últim intent de la classe política del país per destituir la seva presidenta, elegida democràticament. Però, tot i que afecti països moderns i d’importància global, no es tracta en absolut d’un cas aïllat. Gairebé simultàniament s’ha produït un intent de destitució, finalment avortat, del president sud-africà Jacob Zuma. Anteriorment, ja vam ser testimonis de violents qüestionaments més populars i dinàmics contra Erdogan a Turquia i contra Putin a Rússia. Evidentment, el cas de                           S'ho estan carregant tot                        Ianukóvitx, a Ucraïna, podria agrupar-se en aquesta mateixa categoria de destitucions o intents de destitucions de caps d’Estat escollits. Fins i tot Europa té el seu propi exemple a Itàlia, un país dirigit per un cap de Govern no elegit, des que Enrico Letta es veiés obligat a dimitir el 2014 (un cas poc conegut). Resulta evident que totes aquestes agitacions tenen el seu origen en la Primavera Àrab, tot i que cal remarcar que, amb el pas del temps, els dirigents expulsats estan ancorats en països amb sistemes El model democràtic europeu.  democràtics cada vegada menys qüestionables.
Generalment, aquesta tendència està lligada a l’obligació d’informació que imposa Internet i a la necessitat, igualment sorgida arran la revolució d’Internet, de reinventar nous mètodes democràtics que sovint trobem entre les seves pàgines. Indubtablement, en l’era d’Internet i dels teixits socials globalitzats i ultra-connectats, l’antic sistema de validació democràtica dels dirigents polítics, Europa davant la crisi
per mitjà d’eleccions periòdiques, ja no n’hi ha prou per atorgar la legitimitat suficient per governar. Nombrosos intel·lectuals treballen a la reinvenció dels mecanismes de legitimació democràtica de la política, per tot el món. No obstant això, en aquest moment, els ciutadans no perceben gran cosa d’aquest treball, a part de l’aparició de nous partits, la destitució de dirigents elegits i la celebració de referèndums sense efectes. La reforma esperada referent a això és infinitament més profunda.
ENDURIMENT I ABANDONAMENT ESTATALS ALS PRINCIPIS DEMOCRÀTICS, COM SEGON PAS.
Ara bé, davant l’absència de solucions, les desestabilitzacions polítiques cada vegada més importants de les que estem sent testimonis, generen les Mites i mentides del nacionalisme
condicions ideals per l’enduriment dels Estats, l’abandó dels principis democràtics i la repressió dels col·lectius nacionals, per part dels interessos autòctons o no. Entre el tutelatge estranger i el nacionalisme tradicional, en els propers anys els pobles no tindran prioritat en el debat públic, sempre que les elits de les piràmides polítiques segueixi trontollant.
Pel que fa al nacionalisme, tenim els exemples de Putin i FMI1 Erdogan, dirigents endurits pel cop de les crisis que han viscut. Pel que fa al tutelatge, tenim el d’Ucraïna, Egipte …Amèrica del Sud, ¿tutelatge nord-americà o entrada al segle XXI?
Pel que fa a Brasil, ja anticipem fa almenys un any que Amèrica del Sud, després de desfer-se de les dictadures militars a la fi del segle XX, podria tenir també que deixar enrere les revolucions populars, abans de poder mirar al futur amb serenitat. Per descomptat, hi ha la preocupació sobre la possibilitat d’una nova presa de control per part dels EUA sobre el subcontinent, després dels incidents de Cristina Fernández a Argentina, Dilma Rousseff al Brasil, Nicolás Maduro a Veneçuela … No obstant això, tots tenen en comú l’herència d’una esquerra revolucionària indiscutiblement gloriosa en el passat, però igualment ancorada en una història ja anacrònica .
Ara bé, tots els països afectats no aconseguiran obtenir el lloc que els correspon en el món de demà, doncs aquesta herència pot ser utilitzada en contra seva. Quan Dilma Rousseff, en plena modernitat, promou l’enfortiment de Mercosur o la contribució del Brasil a la reforma de la governança mundial a través del BRICS, resulta massa fàcil acusar-la de antiamericanisme.                                                         Ttip le giornate di mobilitazione
Per descomptat, en un primer moment, els canvis de règim en aquests països generaran incertesa i un sentiment de retrocés, en part justificats. Però l’Amèrica actual i la dels anys 50 no tenen res en comú. Xina no va a replegar ni Internet desapareixerà de manera duradora. I l’enduriment polític que viuran aquests països, serà estrictament similar al que el món sencer experimentarà en els propers anys. Els Macri i altres Témer, certs amics de les finances i dels nord-americans, cauran ràpidament en el compte que els seus patrocinadors tenen les butxaques i el cap més buits del que pensaven. L’exemple italià és revelador des d’aquest punt de vista: Matteo Renzi, que va arribar al poder en plena crisi euro-russa i que segurament s’hagi vist pressionat pels interessos transatlàntics, no ha trigat a convertir-se en un dels principals detractors de les sancions contra Rússia.
Dit això, aquest enduriment dels sistemes polítics, com a resposta davant del risc de caos, per les innombrables crisis que colpegen al món sencer, no està dissenyat per calmar les coses. Heus aquí un exemple d’un replantejament polític que tindrà greus conseqüències. A l’Iran, el dirigent reformista Rouhani (que va obtenir una nova victòria electoral al febrer), podria no tenir una posició tan sòlida com es podria pensar. Actualment, es recolza en l’èxit de l’aixecament de les sancions internacionals i les perspectives d’obertura que s’ofereixen per fi a aquesta gran potència. Dit això, la tardança en l’aplicació de l’aixecament efectiu de les sancions per part dels EUA, promou el sentiment de traïció a l’Iran. Mentrestant, els ultra-conservadors no han desaparegut del país. Si bé l’èxit de Rouhani en matèria d’obertura econòmica del país, disminueix la seva influència, només caldria que l’actitud dels EUA tirés per terra la reputació de l’ala reformista i contribuís a que l’ala conservadora recuperés la seva influència. No cal esmentar que aquestes són exactament les circumstàncies que autoritzarien a Israel, Aràbia Saudita i EUA a atacar l’Iran, en socors del qual acudirien Rússia, Índia i la Xina, desencadenant probablement un efecte dòmino de catàstrofes per al Pròxim Orient i més enllà. Mentre els EUA d’Obama han demostrat ser capaços de comprendre que calia evitar aquest tipus d’errors, els de Clinton o Creu bé podrien cometre aquesta estupidesa.TTIP - Transatlantic Transatlantic Transfer and Investor Partnership
Com una última observació sobre Europa, direm que també està atrinxerant de mica en mica després de les seves fronteres, les seves conviccions i el model nacional que va inventar. Dit això, l’ocupació de la “artilleria pesada” de la sobirania (exèrcit, policia, fronteres) es classifica en dos nivells, el nacional i el supra-nacional europeu, en una barreja d’aliança objectiva i de lluita entre els dos nivells del sistema polític únic europeu.  I el continent oscil·la entre dos camins:
. Un d’ells consisteix a transferir els mecanismes de la sobirania a nivell europeu, posant en perspectiva el naixement d’un súper-Estat amb tots els atributs necessaris per assumir el seu paper en la confrontació global que emergeix poc a poc.
. Però l’altre resulta molt més interessant i ja està realment en marxa: el nivell europeu assumeix en part el paper de guardià dels valors europeus (els establerts després de 1945), deixant-lo en mans dels nivells nacionals i centrant-se en coordinar-los.
Pel que fa a la qüestió fronterera, els parlamentaris europeus estan proposant actualment que les noves autoritats duaneres estiguin sota el control del Consell de la UE (Estats-membres) i no de la Comissió; dit això, el nivell europeu aprova lleis que per exemple autoritzen a un país veí a reconstruir les seves fronteres en cas que un altre país es negui a tancar les seves.
En matèria de contaminació, els fracassos constatats al mar Bàltic justifiquen ara un incendiari informe del Tribunal de Comptes europeu, pressionant els estats riberencs a aplicar les decisions comunes.
En els tres casos, Europa genera orientacions i normes / lleis estratègiques i els Estats-membres empren els seus mecanismes de sobirania per aplicar-los. En tots dos extrems d’aquesta cadena de comandament hi ha feina a fer: en un extrem, enfortir l’autoritat europea pel que fa a l’aplicació de lleis; en l’altre, inventar el mecanisme de legitimitat democràtica de les orientacions estratègiques decidides pel nivell Europeu, una funció essencial que el Parlament Europeu, actualment, no pot exercir.
En el primer cas, tenim una Europa que monopolitza els mecanismes nacionals de sobirania, tirant així per terra el projecte original de la invenció d’un nou model polític. En el segon cas, s’obre camí a una Europa basada en els seus Estats-membres i responsable de la seva harmonització, el que no vol dir que aquests no puguin democratitzar al nivell europeu.
El camí pel qual Europa opte finalment, influenciarà el camí que prengui el món, particularment pel que fa als riscos d’un conflicte global. Actualment, el nostre equip estima que el nivell nacional és el més preocupant (augment de moviments xenòfobs, abandonament de principis democràtics, augment de la despesa militar …), mentre que segons sembla, el nivell europeu està contribuint a mantenir el rumb dels seus principis fonamentals.                                                                                        Qui té el poder
Món multipolar: d’un món compost per grans regions integrades a un món de súper poders nacionals.
A part d’Europa, que representa el procés d’integració regional més avançat del món (malgrat el seu fracàs en el pla polític), l’esperança d’un món multipolar basat en grans regions que incorporen a tothom, està desapareixent del mapa. En efecte, està emergint un món multipolar, però compost per súper-estats, que porten amb si polítiques regionals cada vegada més hegemòniques:
EUA, per descomptat, està tractant de recuperar el control dels seus dos patis, Europa i Amèrica del Sud.
Europa, o almenys partd’Europa,somia Un mon bipolar, la guerra fredaamb una gran zona d’influència consistent en països que prestin fidelitat i estiguin preparats per oferir-se a les empreses de l’oest d’Europa a canvi d’acords de lliure visat … i en promeses eternament trencades d’integració de la UE (Geòrgia, Turquia, Ucraïna).Rússia, inevitablement, continua amb dificultats per mantenir la seva influència històrica a Europa de l’Est, els Balcans, el Caucas i les repúbliques de llengua turca – especialment amb vista a mantenir tan lluny com sigui possible el cèrcol inexorablement creat per l’OTAN des de la caiguda del Muro.Xina s’està posicionant en el món i necessita establir la seva zona de seguretat i assegurar les vies requerides per mantenir als seus 1.500 milions de ciutadans.Aràbia Saudita ha estat guanyant terreny fora del radar durant molts anys. El país ha transformat els principats del Golf en zones lliures i s’ha estès, introduint petrodòlars, la seva influència ideològica a través del pobre món àrab, els teixits socials han patit enormement aquesta polarització entre la modernitat occidental i l’arcaisme saudita, una elecció en la qual les aspiracions autèntiques no troben cabuda.Sud-àfrica, al seu propi nivell, presenta també característiques hegemòniques, poc informades pels nostres mitjans de comunicació, però igualment reals i documentades.                                                                                                                                                                                                                       * D’UN ENFORTIMENT DEL NACIONALISME AL RETORN DE LES IDEOLOGIES.*món multi-giga-nació-polar
Aquest enfortiment del nivell nacional més que de l’regional, ve acompanyat d’una “formació ideològica” gradual d’aquests mega-actors, que anuncia la propera dimensió de la crisi sistèmica global, la qual ja està donant la cara: la crisi ideològica. El món “multi-giga-nació-polar” també s’està creant de mica en mica arran d’especificacions culturals, en un moviment de complet rebuig del model occidental dominant, al qual el món sencer ha hagut de jurar fidelitat durant dècades. Rússia reivindica ara la legitimitat del seu model de lideratge, Aràbia Saudita reivindica el seu model religiós, EUA té una versió del model occidental que es diferencia cada vegada més de l’acceptació habitual, la Xina està desenvolupant el seu model específic, ancorat en una història de fa 3000 anys i Europa, Europa … encara promou els seus valors universals i impassibles, un model del bé, oblidant fàcilment la Inquisició i el Nazisme.
Com veiem, l’emergència de súper-Estats, que posseeixen interessos obertament competitius i construeixen ideologies polaritzants, no presagia res de bo i de res serveix donar-li més voltes. El joc d’ofensives i atrincheramientos va començar el 2014 amb la crisi euro-russa, encara sense resoldre. Els bàndols tot just dialoguen ja. Per exemple, és inconcebible que les negociacions en curs entre els Balcans i la UE, particularment amb Sèrbia, continuïn sent bilaterals i no convidin a Rússia a unir-se a la taula, corrent així el risc de conflagració en aquesta regió en qualsevol moment.
El 2014 el món va moure una fitxa equivocada. Tanmateix, hi ha maneres de canalitzar els canvis en direccions menys aterridores. Tot dependrà de l’habilitat d’aquests Estats i súper-Estats per treballar junts, per reconstruir fòrums per al diàleg i la cooperació. Cal tenir en compte la feina realitzada per la Xina i el BRICS pel que fa a la reforma de la governança global.                                                          BRICSLa conferència dels productors de petroli que ha tingut lloc a Doha el 17 d’abril, amb l’objectiu d’arribar a un acord entre 17 països sobre una congelació de la producció, ha reunit a la mateixa taula a països com: Rússia, Aràbia Saudita, Veneçuela, Iran, Mèxic … Per evitar una conflagració general almenys fins al 2020, el món multipolar hauria d’acceptar les seves diferències, reconèixer la legitimitat de les restriccions de cada Estat i buscar l’acord. L’èxit o fracàs de la Conferència de Doha fomentarà l’optimisme o pessimisme sobre la potencial reinvenció de nous mecanismes de governança global.
Dit això, EUA s’oposa a aquesta conferència i desitja que fracasse. Ens hem de preguntar per què un suposat país petrolier no voldria que aquesta iniciativa tirés endavant, però més enllà del fet, és evident que EUA està tractant de frustrar tots els esforços globals de reorganització necessaris. Tant de temps com aquesta situació persisteix en el temps, serà motiu de preocupació per als ciutadans del món.
No obstant això, hi ha raons per a l’esperança i l’optimisme, quan observem cert progrés en la presa de consciència per part dels EUA, de la seva posició en el món. Entre aquests avenços, es troba el fet que la Fed per fi ha deixat de parlar sobre la pujada dels seus tipus, i ha pres aquesta decisió basant-se en la comprensió de la situació global. Resulta bastant tranquil·litzador que Yellen hagi pres finalment una decisió responsable, consistent amb l’estatus de la reserva internacional de la seva moneda, el dòlar. No era lògic que per una banda, s’aferrés a l’estatus internacional del dòlar i, de l’altra, gestionés la moneda de manera provincial, amb un objectiu que fa a la taxa nacional d’inflació del 2%.
De la mateixa manera, seria bo per als nord-americans mostrar una mica més de coherència amb la seva recent arribada al grup d’exportadors de petroli i participar en les reunions internacionals per harmonitzar les polítiques al respecte.
Pel que fa a l’Iran, per donar credibilitat a la seva suposada intervenció en l’aixecament de les sancions internacionals, EUA necessita ser el primer a implementar l’aixecament. Altrament, es formularan certes preguntes incòmodes: Qui estava liderant veritablement aquesta operació de l’aixecament de les sancions? Quina influència té EUA a nivell internacional o en la seva pròpia nació?
Obama ha contribuït enormement a fer que el seu país prenga consciència de les seves responsabilitats internacionals i del que realment significa ser una potència mundial en un món en el qual ja no estan sols, però hi ha el risc que es produeixca una gran resposta negativa: retirada i provincialització definitiva dels EUA, retirant-se del joc internacional i aixecant un teló d’acer al seu voltant, després d’un fracàs estrepitós que retumbaría a tot el món.
Avui en dia, el seu “stablishment”, com molts altres per tot el món, està profundament dividit entre els camins que el país ha de prendre. Com discutirem més endavant en aquesta publicació del GEAB, aquesta divisió es fa visible pel caos total de les primàries presidencials. Aquells capaços de predir com acabarà EUA a finals d’aquest any poden considerar-se com molt intel·ligents, sabent que l’opció Clinton està lluny de ser tan bona com es podria creure.
Davant d’aquesta gran incertesa, el món es prepara, tots es preparen … i aquest any promet abundar en tot tipus d’esdeveniments …                                                                                                                                                                                                                                              SUPER-HÉROES

Què és la programació neurolingüística, o PNL?

La Programació Neurolingüística sorgeix gràcies a les investigacions de dos joves nord-americans: Richard Bandler (informàtic) i John Grinder (psicòleg i lingüista), els qui volien indagar per què els tractaments dels tres terapeutes de gran èxit als Estats Units (Virginia Satir, Eric Erickson i Fritz Perls) arribaren a tenir més eficàcia que el dels seus col·legues.
Després de les seves llargues investigacions, recolzant-se en l’observació sistemàtica, van arribar a la conclusió que el procediment que empraven amb excel·lent resultat era la utilització d’un patró de comunicació molt particular.
Basant-se en les dades obtingudes a través de totes les seves investigacions, Bandler i Grinder van elaborar el sistema que avui dia és utilitzat com a sistema genèric d’aprenentatge o com a teràpia: PNL.
A través d’aquest sistema, s’aconsegueix resultats eficaços, com ara: automotivar i motivar, perdre les pors, generar confiança en un mateix, relacions interpersonals harmòniques, relacions sexuals plaents, deixar mals hàbits o vicis, i fins curar algunes malalties. Bandler i Grinder afirmen que un terapeuta ben format, pot aconseguir resultats eficaços en els seus pacients amb només un o dos exercicis. Aquesta ha estat una de les característiques que evidencia la PNL, aconseguir resultats exitosos en poc temps, al contrari que altres sistemes psicoterapèutics, en els quals s’obté resultat després de diversos anys de tractament (psicoanàlisi).
Fins als actuals moments, no existeix una teoria que doni suport de manera que hi ha un escepticisme en el sector acadèmic; però, els cursos de PNL es van implementar per formar educadors i psicòlegs en el procés d’orientació humana, sent tan eficaços els resultats que en ser coneguts per empresaris competitius del món econòmic, la PNL s’ha difós pel món sencer per a la preparació de gerents i recursos humans per aconseguir adaptar-se al context social canviant, dirigir grups de persones, creant situacions propícies perquè els seus empleats puguin desenvolupar tot el seu potencial.
La PNL, és considerada una eina idònia per a viure en llibertat, objectiu que vol aconseguir la humanitat des dels seus inicis. És un instrument adequat per transformar les situacions vitals que van marcar la nostra identitat durant la infància o l’adolescència, per reescriure la història de la nostra vida, reviure de manera conscient dels episodis de la nostra existència. Reviure una situació traumàtica, ens permet obtenir conclusions diverses per a ser treballades a través de l’eina PNL i d’aquesta manera canviar la nostra vida futura.

Què és i com s’aplica PNL?
PNL significa Programació Neurolingüística, Programació fa a la nostra aptitud per produir i aplicar programes de comportament. Neuro es refereix a les percepcions sensorials que determinen el nostre estat emocional subjectiu. Lingüístic es refereix als mitjans de comunicació humana, tant verbal com no verbal.
Si s’interpreta el concepte literalment, de seguida es pensa en la informàtica i en els ordinadors. Per comprendre com es dóna el procés de canvi, es pot imaginar la persona introduint dades a l’ordinador (cervell) qui processa, emmagatzema i actualitza quan les circumstàncies ho requereixen. Les dades són les experiències sensorials (el que se sent, sent, palpa, assaboreix, veu). Això és processat i emmagatzemat. Quan s’ha de decidir sobre com actuar davant determinada situació, les dades s’actualitzen i s’anteposa el que decidirà com prendre la decisió. La PNL part d’una experiència sensorial específica emmagatzemada en el cervell. L’important per treballar amb ella, és conèixer l’estructura i les condicions en què es va processar i va emmagatzemar l’experiència.
El Mapa No És El Territori
No actuem directament sobre el que acostumem a anomenar la realitat, sinó sobre una representació d’ella, que és el nostre mapa personal. Cada persona és diferent per tant cada mapa de la realitat difereix del mapa de l’altre.
Molts conflictes sorgeixen perquè partim del principi que l’altre posseeix les mateixes referències que nosaltres, fa servir els mateixos itineraris de pensament i ha de saber el volem dir.
La construcció del record, l’estructura de l’experiència es basen en la nostra elecció de les informacions que considerem útils o pertinents en funció de l’objectiu o acció en curs.
Quan ens comuniquem amb els altres, en general no tenim en compte aquesta selecció d’informació, tan aferrats com estem a la creença d’actuar sobre la mateixa realitat que l’altre, això és font d’incomprensió i malentesos.
Sistemes de representació sensorial
1. Visual
Postura una mica rígida.
Moviments cap amunt
Respiració superficial i ràpida.
Veu aguda, ritme ràpid, entretallat
Paraules visuals (veu, mira, observa)
2. Auditiu
postura distesa
Posició d’escolta telefònica
Respiració bastant àmplia
Veu ben timbrada, ritme mitjà
Paraules auditives (sent, escolta)
3. Kinestèsic
Postura molt distesa
Moviments que mimen les paraules
Respiració profunda i àmplia
Veu greu, ritme lent amb moltes pauses
Referència a les sensacions en l’elecció de paraules (sent, atén, fa olor, assaboreix)

Visual Auditiu Kinestèsic
Vore

A primera vista

Evidentement

Visiblement

Clar

Lluminós

Aclarir

Cal aclarir

Objectiu

Perspectiva

Il.lustrar

Pintoresc

Boirós

Lúcit

Clarivident

Lloc comú

Il.lusió

Miratge

Vore la vida color de rosa

Escoltar

Si vaig escoltar bé

Prestar oído

Amb l’orella alerta

Fer-se el sord

Fer ressò

Campanada

Estar a tò

Jugar amb tot l’equip

Crit agut

Udolar

Parlar, dir

Sonar fals, veritable

sentir

Sentir veus

Armonía

Orquestra

Nota falsa

Sentir

Sentit comú

Els peus en terra

Calor

Feblessa

Fredor

El cor en la mà

Pendre el pit

Contacte

Està per a menjar-se’l

Fa olor a…

Pesat

Lleuger

Xoc

Agafar

Tenir nas

Experimentar

Ressentir

Les Estratègies
L’observació de les seqüències de les claus d’accés ens permet el coneixement de les estratègies. El fet més notable és que en general tenim només una estratègia d’activitat.
En una estratègia es distingeixen tres etapes: l’entrada, les operacions i la sortida. Aquesta observació ens permet saber com i amb quin sistema de representació sensorial presentarem la nostra informació, i amb quina serà representada la d’una altra persona, ja que si respectem la seqüència de les estratègies pròpies i alienes, comprendrem més fàcilment el que hem de dir-li a l’altre.
La percepció sensorial es converteix doncs, en el punt de partida d’aquesta eina de treball, percebre correctament els processos interiors és summament important quan hem de tractar amb altres persones. El venedor que insisteix una i altra vegada davant d’un comprador d’actitud vacil·lant, potser aconsegueixi que adquireixi el producte, però haurà perdut un client. El cap que no és capaç de reconèixer els símptomes de futurs problemes entre els seus col·laboradors, no podrà evitar que aquests creixin i s’agreugin. Un professor que no conegui la manera en què els seus alumnes assimilen les seves exposicions, no podrà dirigir adequadament els seus processos d’aprenentatge. L’amant que no s’adoni que la seva estimada necessita certs senyals per a sentir-se estimada, correrà el risc de perdre-la i veure substituït per algú més atent. Un conseller psicològic que no encerti a identificar els estats problemàtics i les resistències internes dels seus clients, no tindrà èxit en les seves teràpies. El primer pas en la PNL consisteix, doncs, en aguditzar la percepció per evitar les interpretacions errònies. (Mohl, 1999).
la Calibratge
L’observació d’una sèrie de modificacions en una persona que evoca una situació agradable, ens permet obtenir una fotografia que permet reconèixer quan està en un estat positiu.
Els signes a nivell visual són: l’expressió de la cara (to dels músculs cutanis), el color de la pell, les claus d’accés visual, els moviments, la postura.
Els signes a nivell auditiu són: la qualitat de la veu (to, ritme, volum), l’elecció de les paraules i el contingut del discurs.
A nivell cinestèsic: tocs, encaixada de mans.
EXERCICIS.
1. CALIBRACIÓ:                                                                                                                                                    A) Es demana a l’interlocutor que pense en alguna cosa que forme part important de la seva experiència personal agradable.                                                                                                           B) Feu una pausa.                                                                                                                                               C) Demaneu que pense en alguna cosa intranscendent.                                                                      D) Que faça la seva calibració.                                                                                                                        E) Formuleu preguntes i tracta de saber si diu la veritat o no.                                                            F) Després de deu preguntes canvia de paper.                                                                                     2. SELECCIÓ D’INFORMACIÓ:                                                                                                                           A) Es demana al grup que mire al voltant distingint el nombre i seqüència dels colors que poden veure.                                                                                                                                                    B) Que cal que distingeixen en seqüència els sorolls que poden escoltar.                                    C) Que cal que senten les sensacions del seu cos i les anoten en seqüència.                                  D) Comparació de les experiències de dos a dos i en el grup.
3. RECORDS D’EXPERIÈNCIES:                                                                                                                  A) Un participant li demana a un Segón, que recorde un esdeveniment banal i freqüent, descrivint el que va veure; per exemple agafar un autobús, entrar a un cafè, etc. Un Tercer participant, el descriu a part.                                                                                                                      B) El Primer Participant li demana al Tercer participant, que descriga el que escolta, durant l’activitat semblant; mentre el Segon participant ho fa a part,                                                        C) Es comparen les respostes del Segon i del Tercer.                                                                            D) Es demana al Segon i Tercer, que descriguen el que van sentir durant l’experiència comuna.                                                                                                                                                                   E) Es destaquen les semblances i diferències.
4. SELECCIÓ D’INFORMACIONS:                                                                                                                     A) Es planteja una situació en la qual una persona cita a una altra en una plaça, quan aquesta arriba li diu que Va arribar amb retard.                                                                                         B) Es demanen referències per tal afirmació.                                                                                           C) Es contrasten les diferents opcions.
Una altra alternativa és plantejar la situació de sentir extraviat en un lloc que no coneix i llavors preguntar: Com sap que està perdut ?,…Llavors, com intenta tornar a trobar el camí correcte ?, Com sap que l’ha trobat?
5. COMPARACIÓ D’INFORMACIONS I:                                                                                                           A) s’interroga al grup sobre els que han visitat un lloc determinat, fins trobar almenys dues que ho hagin fet.                                                                                                                                        B) Com fa per verificar que la persona realment ha estat en aquest lloc? Quins elements referencials diferents utilitza cadascun ?,                                                                                                  C) Es comparen similituds i diferències en el record.
6. COMPARACIÓ D’INFORMACIONS II:                                                                                                         A) El participant 1 li explica al participant 2, els detalls d’un problema i la seva solució, mentre el participant 3 està exclòs.                                                                                                                B) El participant 2 li explica a l’participant 3 el mateix, el participant 1 està exclòs.                  C) El participant 3 li explica el procediment als participants 1 i 2.                                                    D) Es destaquen les diferències i similituds entre les versions, estudiant les semblances en relació amb les referències als sistemes de representació, a un sistema de valors o creences i suposicions.
7. COMPARACIÓ D’INFORMACIONS III:                                                                                                      A) Se li demana al participant 1 informació sobre un succés ocorregut fa temps i molt probablement conegut per tot el món, se li sol·licita que d’abundants detalls.                            B) El participant 2, formula preguntes sobre el succés.                                                                        C) El participant 3, formula preguntes que ha oblidat fer el 2 i completa les respostes i aporta detalls de les fetes per l’1                                                                                                                D) Entre totes les informacions trien les que consideren més útils i les classifiquen per ordre d’importància. I) Es sotmet al grup per completar-les i es classifiquen amb relació a: valors, creences, suposicions, emocions.
Meta: Saber Expressar El Que Es Vol
S’ha de definir, primerament l’objectiu. Conèixer el com més que el per què, és a dir, l’objectiu definit en forma de procés i no de racionalització o justificació.
Pregunteu:
Què vol?; Com sabrà el que ha aconseguit?; Com ho sabrà l’altra persona?; Què passarà quan ho hagi aconseguit?; Què és el que li impedeix aconseguir-ho?; Quan ho vol?; Què podria perdre obtenint-?
Se li suggereix prendre en consideració el següent:
Accepta només les respostes formulades positivament (vull estar prima, en lloc de no vull estar grossa; me un petó, en lloc de tu mai em beses; vols sortir, en lloc de per què no sortim i altres).
Preferir les respostes expressades en termes concrets (aquest vestit em fa veure més prima, en lloc de la roba que ús em fa veure grossa; m’agrada escoltar que m’estimes, en lloc de tu no m’has volgut; podem anar al cinema, en lloc de mai em portes enlloc i altres)
Per aconseguir resultats eficaços, s’ha de:
Definir objectius a curt, mitjà i llarg termini.
Coordinar els objectius en el temps.
Definir els objectius, projectant al futur noves etapes.