Joan I de Catalunya-Aragó. Anomenat: el Descurat, el Caçador, l’Aimador de la Gentilesa

Les seves inclinacions francòfiles repercutiren també en l’elecció de la segona muller; el rei Pere proposava la reina Maria de Sicília, però l’infant s’obstinà a rebutjar-la (en part, possiblement, per motius religiosos, puix que era partidari de Climent VII en el Cisma d’Occident, mentre que Sicília era de l’obediència del papa Urbà VI), i finalment es casà, el 1380, amb Violant (Violant de Bar), filla del duc Robert I de Bar i neboda de Carles V de França. La seva francofília i el seu clementisme s’accentuaren amb la presència de la nova muller, així com també el gust pels refinaments cortesans: les robes precioses, les joies, les festes, la música i les caceres. Però s’aprofundiren també les divergències entre l’infant i el seu pare. El 1381 Joan no assistí a la coronació de Sibil·la de Fortià com a reina, i arrossegà en la seva actitud l’infant Martí. Un altre motiu de fricció sorgí en no voler prescindir Joan d’alguns dels seus cortesans, especialment de Constança Pròixida, muller de Francesc de Perellós, i de Bartomeu Llunes, que, juntament amb altres consellers de l’infant i del mateix rei havien estat censurats per la cort de Montsó del 1383, acusats de traïció, corrupció i malversació, i sotmesos a enquesta judicial.

Home malaltís, Joan va ser coronat rei el 1387. Caçador o Aimador de la gentilesa? El rei era un humanista, un protector de les lletres i la medicina que va envoltar-se de personatges de la cultura i dels luxes i refinaments més exquisits del període. Era un home refinat i de cultura, però totalment despreocupat dels afers del regne. Amb ell va arribar el gust pels refinaments cortesans: les robes precioses, les joies, les festes i la música. També era un gran amant de la cacera. Tots els grans fets del regnat van agafar-lo caçant, des de l’assalt al call jueu fins a la seva sobtada mort.

El primer acte de govern del rei va ser el posicionament de la Corona d’Aragó en el Cisma d’Occident. Si el Cerimoniós havia pres una política d’indiferència i neutralitat davant el conflicte que enfrontava Urbà VI (papa de Roma) i Climent VII (papa d’Avinyó), Joan va veure’s en la necessitat de prendre partit. La Corona d’Aragó es posicionava al costat del bàndol francès.

El fet més important del seu regnat OLYMPUS DIGITAL CAMERA  va ser l’assalt als calls jueus de 1391. Tot havia començat a Sevilla, quan una massa enfervorida pels sermons d’un eclesiàstic d’Écija va destruir la jueria. Poc temps després passaria el mateix a València i Mallorca. I a l’agost el conflicte s’estenia a Barcelona amb l’assalt del call i una gran matança de jueus. Trist corol•lari d’un període de decadència, hem d’entendre els pogroms com la resposta al sentiment d’inseguretat de les masses populars davant dels canvis socioeconòmics que comportava la crisi de la baixa edat mitjana.

L’assalt del call barceloní anava acompanyat d’una consigna: “Muria tothom e visca lo rey e lo poble”. Estem a l’edat mitjana, un període on la religió és un fet social, en el qual la religiositat és una arma ideològica de primer ordre. És a dir, la qualificació dels jueus com a poble deïcida que podem resseguir en la iconografia goticista del període, amb la Passió de Crist com a eix central, ens condueix a la seva identificació amb els criminals. Això, sumat a les estretors i la misèria que patien les classes populars, va permetre el deliri de la massa.

La tragèdia jueva ens porta cap a un principi d’identitat catalana. La rauxa del poble està en la base de la matança. El seny havia desaparegut a causa de la crisi. De la mateixa manera, la indecisió dels governants és la seva causa immediata: els consellers de la ciutat havien desviat cap als jueus la irritació d’un poble arruïnat per la crisi. En realitat, però, els jueus no havien tingut un paper decisiu en el deute català. Els jueus havien jugat un paper secundari en la crisi, una simple intermediació en els préstecs a canvi d’una comissió del 0,5%. Un paper massa petit per a les conseqüències derivades.

En realitat, els fets de 1391 ens mostren la part més fosca de l’imaginari social baixmedieval. La connexió entre el sentiment de superioritat social i política de la cultura cristiana per sobre de la jueva i musulmana. El mite de les tres cultures s’esvaïa de cop. De la mateixa manera, la cruesa dels fets ens condueix cap a una altra reflexió: la utilització de les masses contra víctimes innocents com a coartada política.

Quina va ser la reacció de Joan I? El monarca, com no podia ser d’altra manera, es trobava de cacera en conèixer la notícia. Els fets eren greus, però el rei no va ajornar el seu dia de caça. Això sí, posteriorment va dictar penes molt dures contra els teòrics caps dels aldarulls, tot demanant que les penes de mort s’executessin abans del seu retorn a Barcelona. Així, els assaltants més significats van ser esquarterats vius en la plaça pública, un càstig exemplaritzant, però no va anar-se més enllà a la recerca dels veritables orígens dels saqueigs i de qui s’havia beneficiat d’aquests.             Joan_I_d'Arag_

Poc temps després, per assenyalar la ruptura amb la política anglòfila del seu pare, pactà una aliança amb França (1387), seguida pocs anys després per una reconciliació amb els Anjou comtes de Provença, reis titulars de Nàpols. Aquesta aliança, negociada a la cort d’Avinyó des del 1390, romangué segellada amb el prometatge de la infanta Violant, filla de Joan I, amb Lluís II de Nàpols, el 1392. Per assegurar, d’altra banda, la tranquil·litat marítima i la no-intervenció de Gènova en la rebel·lió de Sardenya i per facilitar la projectada expedició del seu germà a Sicília, signà un tractat de pau amb la república lígur el 1390, bé que les relacions catalanogenoveses passaren per moments de gran tensió, especialment vers el 1393.

Pel que fa a la política peninsular, Joan I s’apressà a pactar una aliança amb Joan I de Castella, el 1387. Les relacions amb aquest regne, però, es refredaren una mica després de la mort del rei castellà, el 1390, a causa dels problemes de la regència durant la minoritat d’Enric III i dels temors castellans d’una intervenció catalanoaragonesa a través del marquès de Villena, el qual fou desposseït progressivament de béns, rendes i drets a Castella, des del 1394. Joan I mantingué una bona amistat amb Navarra, país amb el qual signà un tractat de delimitació de fronteres el 1388, mentre que les relacions amb Granada, sense arribar a l’estat de guerra oberta, passaren per moments d’una gran tensió, vers el 1390 i en 1393-94; la pau negociada el 1392 no arribà a ésser confirmada i la guerrilla fronterera fou permanent a la regió d’Oriola en aquesta època. A l’interior, adoptà una política favorable, en general, a l’alta noblesa i a les oligarquies ciutadanes. Resolgué la qüestió de la rebel·lió del comte Joan I d’Empúries, que se sotmeté.

El 1388 tornà a convocar la cort de Montsó, començada pel seu pare el 1383, que exigí la reorganització de la casa reial i l’expulsió d’alguns consellers sospitosos, juntament amb Carrossa de Vilaragut. La cort, que ja no tornà a reunir més, no pogué arribar a terme perquè el 1389 es produí la invasió de les tropes del comte d’Armanyac, que al·legava drets sobre el regne de Mallorca cedits per la infanta Isabel de Mallorca, i el rei hagué d’ocupar-se d’organitzar la defensa. Les companyies corregueren l’Empordà, ocuparen Bàscara i arribaren fins a Girona. L’exèrcit reial, posat sota el comandament de l’infant Martí, trigà a reunir-se; quan finalment es posà en campanya, els invasors, desgastats ja pel temps de lluita i la manca de provisions, es retiraren, perseguits fins a les fronteres per l’exèrcit, acompanyat del mateix rei (1390).

El 1391 l’infant Martí organitzà l’expedició a Sicília. La concentració de tropes a València i a Barcelona creà un ambient propici perquè tingués repercussió l’onada de violència antisemita que, començant a Castella, arribà als regnes catalanoaragonesos pel juliol del 1391 (avalot del Call). Mentrestant, la situació esdevingué crítica a Sardenya, on la revolta dels Arborea, dirigida ara per la jutgessa Elionor i el seu marit Brancaleó Doria, amenaçava la continuïtat del domini català a l’illa. La pau signada el 1388 havia estat ineficaç, i el 1392 el rei decidí d’organitzar una expedició a l’illa. Comptava amb l’ajut ofert per l’infant Martí, que semblava a punt de reeixir en l’empresa iniciada el 1391 a Sicília; però l’expedició s’anà allargant, a causa de dificultats financeres, i finalment el projecte fou abandonat, el 1394. Les naus aplegades foren enviades en socors de l’infant Martí, que havia de fer cara a una gravíssima revolta que havia esclatat a Sicília el 1393, i contribuïren també a mantenir les posicions catalanes a Sardenya. No fou possible, però, de trametre socors a Grècia, on els ducats catalans d’Atenes i de Neopàtria foren perduts aquests anys (1387-90).

Un altre dels sobrenoms que la història ha identificat amb Joan I és “el Descurat” per la seva manca de preocupació per les tasques de govern. Ja l’any 1388 va convocar Corts i els braços li van reclamar la reorganització de la casa reial a la vegada que qüestionaven l’honorabilitat d’alguns consellers. Però el rei i la seva dona eren gent de festa, no de política. Aquestes greus acusacions no els afectaven. La cort de Joan I va ser la més sumptuosa i la més rica mai vista a Catalunya. El rei s’envoltava de comoditats, de luxe i de plaers. La resta importava ben poc.

Joan I va morir sobtadament, en circumstàncies estranyes, el 19 de maig de 1396, mentre caçava als boscos de Foixà. El mes de juny de 1396, mort el rei, es va iniciar un procés contra els seus consellers. I és que a la fi del regnat, el país estava immers en la ruïna administrativa, el caos financer i les arques reials estaven buides. Joan I s’havia envoltat de personatges de la cultura i dels luxes i refinaments més exquisits, però la seva gestió com a monarca va ser nefasta. Aquest és el país que rebria el darrer rei del casal de Barcelona, Martí l’Humà, el germà del monarca finat.

Les dificultats financeres de la corona s’aguditzaren en els darrers anys del seu regnat. La gestió econòmica i política dels membres del seu consell fou durament criticada per les ciutats de Barcelona i de València, el 1396, que, a més, en culparen alguns de planejar la invasió de Catalunya per companyies escampades pel sud de França, acusacions que motivaren l’anomenat procés del Consell de Joan I, després de la mort del rei.

El rei morí d’un mal sobtat que li sobrevingué tot caçant. Fou soterrat primerament a Barcelona i després a Poblet. El succeí el seu germà Martí (Martí I de Catalunya-Aragó). El regnat de Joan I, caracteritzat pel desordre administratiu i financer, fou, tanmateix, una època de florida literària, amb figures com Bernat Metge i Francesc Eiximenis.

La primera preocupació de Joan I fou la d’ajustar la política exterior a les seves pròpies conviccions; així, per exemple, abandonà la posició d’indiferència adoptada pel rei Pere en la qüestió del Cisma i donà l’obediència dels seus regnes al papa d’Avinyó Climent VII, després de sentir el parer d’una assemblea de teòlegs i juristes que convocà a Barcelona pel febrer del 1387.

Pere el Cerimoniós

Pere IV d’Aragó (III en la numeració catalana) va néixer a Balaguer el 1319. Era el fill primogènit d’Alfons el Benigne i la seva primera esposa Teresa d’Entença. Si bé va passar a la història com “El Cerimoniós”, en realitat va ser un home cruel i violent que va instaurar una manera de fer política autoritària. Potser el sobrenom de “El del Punyalet” sigui més encertat a l’hora d’apropar-nos al seu regnat. En qualsevol cas, el llarg govern de Pere el Cerimoniós (1336-1387) assenyala definitivament el transit de la plenitud mediterrània de la Corona d’Aragó cap a la decadència.

Rotlle-genealogic-poblet-pere-IV-darago.jpg

Segurament, els conflictes polítics familiars derivats de les lluites internes pel poder amb la seva madrastra Elionor de Castella siguin un dels elements que va marcar aquest caràcter. En aquest sentit, el seu primer acte polític, després de la mort d’Alfons i la fugida d’Elionor a Castella, va ser la derogació definitiva de les donacions que el seu pare havia realitzat als seus germanastres i del patrimoni reial de la reina. Només era el primer dels conflictes que enfrontarien Castella i la Corona d’Aragó durant el seu regnat.

El següent objectiu va ser Mallorca, en mans del seu cunyat Jaume III. Per això, des del 1341, Pere va anar acumulant greuges legals contra el seu vassall amb la intenció de desposseir-lo de Mallorca: encunyació a Perpinyà de moneda barcelonina, circulació al Rosselló de moneda francesa, usurpació de drets feudals, incompareixença a les Corts de Barcelona del 1341, a la qual sabia que no podia acudir perquè estava en guerra amb els francesos, guerra en la qual el rei Pere havia promès d’ajudar-lo i no va complir. En no presentar-se a les citacions, encara va afegir-s’hi un darrer càrrec: contumàcia.

Finalment, Jaume III va desplaçar-se a Barcelona acompanyat de la seva dona Constança, germana del Cerimoniós. Però el seu objectiu no era retre homenatge al seu senyor, sinó assassinar-lo. La resposta de Pere en produir-se la filtració del complot va ser sorprenent: va deixar marxar Jaume. Ara bé, això només s’explica pel fet que Pere va centrar-se en acabar el procés judicial que sentenciava Jaume a entregar les seves terres a la Corona. El 1343, Mallorca era ocupada. A continuació, Menorca i Eivissa es rendirien sense gaires resistències.

462px-Crònica_dels_reys_d'Aragó_e_comtes_de_Barcelona_ms_2664_BGUS.jpgA Jaume encara li restava el Rosselló, però Pere no pensava acontentar-se amb les Illes. Així, va llençar l’ofensiva sobre la Catalunya Nord i el 1344 va derrotar un Jaume al qual els seus aliats havien abandonat, inclús el rei de França el considerava un boig. El territori bastit per Jaume I tornava a reunir-se sota el domini de la Corona d’Aragó.

Aquesta reeixida política reintegracionista contrastaria, però, amb la situació interior dels seus regnes. I tot va començar per una acció temerària del monarca. Pere s’havia casat amb Maria de Navarra (1338) i després de set anys de matrimoni havien tingut dues filles. La manca de descendència masculina va amoïnar el Cerimoniós, el qual va decidir que en cas de no arribar el mascle desitjat seria Constança, la filla gran, qui el succeiria en el tron. Era una decisió sobirana, sense consulta a les Corts. Una decisió insòlita dins de la dinastia comtal barcelonina. S’havia obert la caixa dels trons de l’autoritarisme.

El seu germà Jaume, governador general i presumpte hereu en cas de mort sense descendència masculina va ser el primer a alçar-se en contra. També, des de Castella, els germanastres Ferran i Joan, que ocupaven, a desgrat del Cerimoniós, un lloc en la línia successòria, van reclamar els seus drets. Però, a més, la noblesa aragonesa i valenciana també van rebel•lar-se contra l’autoritarisme del Cerimoniós per recolzar els drets al tron del germà Jaume.

La batalla política va lliurar-se primer en les Corts de Saragossa de 1347. Davant la pressió de la ressuscitada Unió Aragonesa, el Cerimoniós va haver de prescindir de bona part dels seus consellers. Només Bernat de Cabrera, el seu privat, va mantenir-se en el seu càrrec. A més, Pere va haver d’admetre Jaume com a successor, revocar els drets successoris de Constança i retornar les donacions d’Alfons el Benigne a la seva madrastra i germanastres.

Retornat de Saragossa, i enviudat per la mort de Maria de Navarra, Pere va casar-se a Barcelona amb Elionor de Portugal. El casament, però, va veure’s deslluït per la mort del germà Jaume. Sembla ser que Jaume va ser una de les primeres víctimes de la pesta negra, tot i que alguns historiadors han vist darrera d’aquest fet la mà del rei. Certament, fos víctima de la pesta o assassinat, la seva desaparició semblava alleugerir el camí del Cerimoniós.

Ordinacinons_fetes_per_lo_senyor_en_pere_terç_rey_darago_sobre_lo_regiment_de_tots_los_officials_de_la_sua_cort_BNF_esp_99_f1.jpgPerò la mort de Jaume no va significar cap treva. Amb la noblesa de València revoltada contra el monarca, Pere va haver d’acceptar el nomenament del germanastre Ferran, nou cap de la Unió en substitució de Jaume, com a procurador del regne. Aquí el Cerimoniós traurà el seu caràcter fort i fixarà la frontera de l’autoritat reial. Comandant l’exèrcit reial, Pere va dirigir-se cap a Aragó on va derrotar les forces de la Unió (Épila, 1348) i va iniciar la represàlia: nobles condemnats a mort, confiscació de béns i derogació de les resolucions acceptades a les Corts. Ell mateix, punyal en mà, va esquinçar els privilegis aragonesos. I reprimit l’Aragó l’operació es repetiria a València (Mislata, 1348). Pel desembre la Unió estava vençuda i s’iniciava la repressió. La Corona s’havia pacificat, però per la via de la repressió més ferotge, a sang i fetge, tal i com a Pere li agradava.

La pesta negra aviat es cobraria una nova víctima de la família reial: Elionor de Portugal. Així, el rei va haver de casar-se per tercera vegada, ara amb Elionor de Sicília. Fruit d’aquest casament, el 1350, finalment arribava el mascle desitjat: Joan, duc de Girona. La qüestió successòria trobava solució.

Pacificat l’interior del país mitjançant la repressió, l’atenció del Cerimoniós va girar cap a la Mediterrània. Sicília i Sardenya seguien revoltades i esclatava la guerra amb Gènova. Pere articularà una gran aliança amb Venècia i l’Imperi Bizantí per portar la lluita al mar, però les operacions van ser un veritable fracàs. La guerra contra Gènova va perjudicar greument el comerç català, la pirateria va intensificar les seves accions al Mediterrani i la sagnia nobiliària va posar en qüestió els ideals de la cavalleria. La crisi havia arribat definitivament.

A nivell peninsular, des de 1356 la política catalano-aragonesa va estar determinada per la guerra que el Cerimoniós va mantenir amb Pere I de Castella, conegut com Pere el Cruel. Castella volia assegurar-se l’hegemonia peninsular i recuperar els territoris de les terres d’Elx, Alacant i Oriola que Ferran IV de Castella havia hagut de cedir a Jaume II. Esclatava la guerra, una lluita massa llarga i costosa que es perllongaria durant tretze anys.

Al costat dels monarques, dels dos Peres, van situar-se dos personatges que afavorien la continuïtat de la guerra i les intrigues: amb el Cruel s’aliava Ferran, el germanastre derrotat en el conflicte de la Unió; i amb el Cerimoniós s’aliava Enric de Trastàmara, fill bastard d’Alfons XI de Castella i aspirant al tron. És a dir, la guerra entre Castella i la Corona d’Aragó en el segles XIV s’ha de situar en el context d’una guerra civil castellana.

Pietro_IV_d'Aragón.jpgPere el Cerimoniós anava camí d’aconseguir la victòria, però la guerra va acabar arruïnant les arques de la Corona en un moment en el qual l’economia començava a presentar símptomes evidents d’esgotament. Així, quan el monarca catalano-aragonès va haver de recórrer a les Companyies Blanques, una companyia de mercenaris de luxe comandada per Bertran du Guesclin, més interessades en recolzar la causa dels Trastàmares que en mantenir la fidelitat a la Corona d’Aragó, la bancarrota es trobava molt més a prop.

La mort de Pere el Cruel a Montiel, el 1369, a mans del bastard Enric de Trastàmara va posar fi a la guerra.  Enric es convertia en el nou rei de Castella, tot introduint la dinastia Trastàmara. I Pere el Cerimoniós no va aconseguir cap guany del conflicte, malgrat que el seu protegit Enric s’havia compromès a cedir-li Múrcia. En canvi, les pèrdues van gravar la malmesa economia catalana: greus destruccions de camps, collites i llocs poblats, dispersió de població, un enorme esforç financer que pesaria durant molts anys sobre la hisenda reial, municipal i dels particulars… Tot agreujat per les catàstrofes naturals: la Pesta Negra (1348) i les mortaldats posteriors (1351, 1362-63, 1371, 1381), les secades, una plaga de llagosta… És la frontera entre el camí cap a la decadència i el seu inici.

En aquest context decadent, el 1375 moria la reina Elionor de Sicília. Aleshores Pere va intimar amb Sibil•la de Fortià, membre de la petita noblesa empordanesa, amb la qual es casaria el 1381. Això va enfrontar Pere amb els seus fills, especialment amb Joan.

Pere el Cerimoniós va morir a Barcelona la nit de Reis de 1387 després d’un llarg regnat. Alguns historiadors el consideren com l’últim gran rei de la casa de Barcelona. Certament, en el camp polític militar va derrotar tots els seus opositors i va ampliar els dominis de la Corona. Igualment, el règim pactista de govern va sortir reforçat, sobretot si observem la història des de la perspectiva catalana. Però també hem de veure l’altra cara de la moneda: la repressió, l’autoritarisme, el cost de les guerres, la crisi financera… Controvertit en el seu temps, Pere resulta una figura polèmica i complexa a l’hora d’enfrontar-s’hi historiogràficament. L’única afirmació no qüestionable és que a partir de la seva mort la decadència es precipitarà sobre la Corona d’Aragó.

CAP UNA “RES PÚBLICA GLOBAL”.

El Bé Comú mai podrà aconseguir-se sota un ResPublicasistema d’intercanvi entre els països i les persones basat en la lliure competència. La Globalització exigeix dotar-nos de regles comunes, cooperació i polítiques convergents cap a una RES PÚBLICA GLOBAL.Grafics Gay de Liébana pel programa

A més, per regla general, els individus administrats no contemplen en les seves accions quotidianeEn el moment actual, tots els partits polítics sense excepció han d’atendre i tractar de satisfer en els seus programes i en l’exercici del govern als interessos d’una ciutadania nacional en la que preval, en major o menor grau, el sentit pràcticRes Publica Foundation (Poland) orientat a la satisfacció de l’individualisme possessiu, del consum no responsable, l’assoliment de la seguretat personal (i per això es demana seguretat nacional, policial, ….). A més, per regla general, els individus administrats no contemplen en les seves accions quotidianes la col·laboració
(si la competitivitat), tampoc la responsabilitat i acció política com a ciutadans (si la caritat, el voluntariat no polític i el consum solidari). AquestaThis event offers critical reflections on gender and girlhood in a global context és la realitat fonamental, la gran demanda de govern a la qual els polítics, si pretenen governar, es dirigeixen.
Aquesta és una altra realitat davant la qual ens hem de situar necessàriament, però es complementa a la meva manera de veure amb plantejaments més seriosos que estableixin les estratègies necessàries per a això.

– Hauria de dur-se a terme una major reflexió i aprofundiment, en el sentit de com orientar la participació responsable dins del moviment altermundista. La meva forma de pensar és que s’ha de constituir un instrument cap a la ciutadania mundial i la justícia global, però clar un instrument no pot ser un fi en si mateix (això els passa als partits que esGoverning for a Healthy Population burocratitzen i jerarquitzen i que més que perseguir a hores d’ara els seus fins originaris persegueixen la seva pròpia permanència, i profit. Si haguessin de perseguir aquests fins i actuar coherentment al mateix temps potser alguns haurien de dissoldre i deixar pas a altres més contemporitzadors), un instrument vàlid en aquest moment, hauria de servir per a la reflexió juntament amb altres actors polítics altermundistes, per donar sortida política al que s’ha anomenat el consens de Portoalegre. Està el altermundisme condemnat a dissoldre en els Fòrums i altres esdeveniments i plataformes altermundialistes, com veu èticaSPAIN-POLITICS-YOUNTH-DEMO i crítica del sistema i sense plasmar alternatives polítiques a la globalització i per tant a ser recuperat com l’eterna veu crítica del sistema? O bé des del seu si van a organitzar-se i desenvolupar-se vincles amb projecció d’alternativa política al mateix?

La pregunta a fer-nos crec que seria: Quina és l’estratègia política que més convé a la causa i als fins altermundialistes?                                                 Global Reach  Casacom                                                                                                                                                                        – Prenent com a premissa fonamental que hem de consensuar un projecte que serveixi com a base instrumental perquè la ciutadania altermundista unifiqui estratègies de recerca enfocades a la consecució de la justícia global, i Foro Ideas para la Democraciaseguir agupando a col·lectius de ciutadans compromesos amb una visió de fer política des de el social, tant a nivell local i mundial i prenent com a fins els més globals.

– L’objectiu de com articular una associació       mundial de ciutadans, amb els seus fins particulars (TT, PF, deute, pau, defensa de serveis públics essencials ….) i els seus propis mètodes per a la consecució de moviments d’educació popular dirigits a la mobilització, només contemplaria un primer pas. Si efectivament vam decidir que volem La democracia es un valor universal basado en la voluntad libremente expresada de los pueblos de determinar su propio sistema político, económico, social y cultural, y en su participación plena en todosalternatives polítiques al sistema actual hem de comprometre’ns en això. Per això hem de convergir amb el conjunt dels actors altermundistes i buscar junts alternatives polítiques capaços de lluitar per la justícia global. Els fòrums són instruments necessaris de reflexió, debat i recerca de consensos (consens a Portoalegre), però en aquest moment és necessari que la societat civil s’organitzi en plataformes a diferents nivells, des del local al mundial, defensin políticament aquests consensos.

– S’ha de cercar, advocar, defensar i promoure l’acció política i aquesta només pot desenvolupar-se a nivell global i amb EL MUNDO presenta sus 100 propuestas para la regeneración democráticaexpectatives raonables d’èxit, si aquesta acció es conjuga entre tots els actors altermundistes, internacionalment. És per això que cal concentrar tots els esforços possibles en unir criteris i bases argumentals de convivència que afavoreixin posicions recolzades ha de “federar” amb altres actors per establir plataformes d’acció política de consens a tots nivells: local, supranacional i global ,. .. que actuïn prioritàriament en el camp deRebelión en la granja l’autoorganització social (organitzant-socialment i creant contrapoders), però també necessàriament en l’àmbit institucional, en determinades condicions i sempre per afavorir el control de les accions dels governs i l’extensió dels consensos altermundistes . Aquesta premissa s’ha de mantenir com un fi fonamental, per contribuir a l’autoorganització ciutadana, creant així les condicions més favorables a aquesta acció col·lectiva altermundista per la defensa de la justícia globalILP Educació  i del bé comú de la humanitat.

– Aquesta autoorganització de la vida col·lectiva hauria de portar al fet que la societat avancés en el sentit d’invertir la relació de forces a favor seu, i que en aquest moment juguen a favor del capital i de l’estat. Hauria d’avançar-democracia-directacol·lectivament en les formes d’auto organització que siguen constituents de control ciutadà de la política, dels mitjans de producció i consum, de les formes d’intercanvi, de la publicació de premsa i comunicacions lliures …. etc. Això és el desitjable, però hem de saber el que hem de ser capaços de posar i de deixar-hi com a individus i com a col·lectiu. Hem de tendir a supeditar les nostres procedències (no vol dir El moviment dels “indignats” proposaoblidar-les) i a donar més importància al on anem i com ho volem fer. Hem de ser capaços de comprometre’ns, compartir, ser dialògics i no només amb els més afins, ……. etc.

– Quan em referia a la necessitat d’actuar a
nivell  polític, és perquè penso seriosament en que s’ha de defensar la creació de plataformesIndignació, reflexió i responsabilitat polítiques a nivell local de moment, a altres nivells més endavant, … en la construcció participaran diversos actors socials, individuals i col·lectius i que, donat el cas podrien plantejar presentar-se a eleccions en unes condicions molt definides, entre d’altres podrien ser:

· Que la primera premissa bàsica, fora la lluita       pacífica per un món millor, i el trànsit de la democràcia formal a una democràcia autèntica. Indignats!Aquest procés ha d’efectuar-se a poc a poc, conscientment i basant-se i recolzant-se sobre l’actual conjuntura real.

· Que, independentment que el parlamentarisme actual no serveixi, la representació (entesa com autèntica representació i no com a delegació) és necessària en el món superpoblat, massificat i desenvolupat que hem heretat.

· Que és el joc dialèctic entre la democràcia directaPOLICIES INDIGNATS i la representativa la millor visió de futur per als interessos de la ciutadania.

· Que portar la causa altermundista, com a causa a defensar sobre totes, a una institució de govern, (sigui ajuntament, govern local, govern de la nació Assemblea d'Indignats del Masnouo govern supranacional) seria de per si una innovació política de primera magnitud i que serviria com a plataforma o altaveu mediàtic, com a modificador de les agendes polítiques a llarg termini, com a possible instrument educador i modificador d’hàbits parlamentaris i sobretot seria un model a imitar; un exemple per als ciutadans a poder constatar que un o diversos representants representarien escrupolosament els interessos de la ciutadania i no els seus propis o els del seu partit.

· Que en tot cas aquests representants haurien de representar de moment als ciutadans que creuen que un altre món és possible, i per això aquests Democràcia real ja! (@15MayoValen        ciutadans haurien autoorganitzar per debatre i efectuar els mandats necessaris als seus representants. Per a això aquesta plataforma política s’hauria de dotar d’uns estatuts escrupolosament democràtics i que els representants elegits fossin només portaveus del conjunt de les forces representades (consensos) i en cas contrari revocables. (Aquí és clar hi hauria un buit legal).

Només em queda refutar els arguments dels que opinen que s’ha de seguir confluint cap a una associació que no fomenti vies de representacióDesequilibrios en la democracia política institucional com fins ara. És clar! ¿Que una altra opinió poden tenir els que pertanyen a un partit polític, o devanean amb ell, o creuen que l’actual democràcia de partits, amb unes certes reformes, és la solució. Que potser estarien disposats a admetre que ciutadans auto organitzats els fessin la competència a les eleccions, i que es desmarquessin de les seves proclames? Quina altra opinió poden tenir els sindicats light ‘s del primer món que viuen de les subvencions institucionals i que representen fonamentalment als interessos dels seus afiliats i les executives estan cada vegada més integrades dins el sistema real? ¿I les Esglésies amb majúscula, que sempre han defensat la jerarquia? ¿I els banquers? ..etc. Però, al meu entendre, aquesta estratègia política té bàsicament de buscar tornar el poder als ciutadans i això és l’important.

El que s’ha dit, la societat s’ha transformat però cal transformar les formes de fer política i posar-les al servei de la causa de la ciutadania mundial. Apliquem-en això i pedagogia molta pedagogia.

LA PROGRAMACIÓ NEURO-LINGÜÍSTICA (PNL) MILLORA EL PROCÉS D’ENSENYAMENT-APRENENTATGE.

La PNL proposa millorar la qualitat del procés       La PNL – La Programación Neurolingüíd’ensenyament-aprenentatge, per mitjà de la comunicació eficaç entre docent- alumne i permetre generar estats mentals estimulants per al seu assoliment.
La comunicació eficaç requereix d’habilitats socials com ara escoltar
empàticament, transmetre clarament les idees pròpies, entendre i debatre sobre les alienes, negociar o intervenir evitant que els desacords es converteixin en conflictes irresolubles. L’escola ofereix a docents i als estudiants l’escenari ideal per aprendre aquestes habilitats socials.
Una cultura del diàleg i la pau es garantiria siProceso de la programacion neurolinguistica    l’aprenentatge d’aquestes habilitats, necessàries per a aquest segle, estiguessin incloses en els currículums de formació docent.
Aprendre a comunicar-se eficaçment garanteix un clima institucional on tots els
actors escolars procuren centrar les seves accions en la tolerància, la solidaritat, la no
discriminació i el respecte per la diversitat.
Els docents reconeixen que són escasses lesO que é PNL (Programação Neurolinguística)    eines que posseeixen per enfrontar les situacions que es susciten a l’escola. Lluny de negar-se o de tancar-se, els mestres demanen recursos didàctics i formes d’intervenció que els serveixin com a eines en la seva tasca quotidiana. La nostra obligació com a investigadors no és només transmetre’ls l’estat de situació del tema, sinó també oferir-los capacitacions que incloguin tècniques iQué es la Programación Neurolingüística. PNL          estratègies per abordar aquestes situacions. Aquesta opció avui és prioritària.
Mentrestant, els tallers, trobades i jornades de reflexió permeten que en
cada escola els docents i directius, amb la ferma convicció de la seva importància, els
incloguin en les diferents accions planificades en els seus PEI. Així a l’escola s’instal·la un nouAprendizaje  Psicopedagogía y Lengua  model de comunicació que permet “aprendre a conviure i conviure aprenent “.
Per molt temps exclosa, la comunicació a l’aula és una àrea molt important per reflexionar i actuar. Difícilment és concebible l’acció educativa sense un docent i un alumne, per això considerem necessari revisar les relacions que s’estableixen entre ells, no només el vincle educatiu, sinó també el comunicatiu. Hi ha autors que consideren l’home com un ésser social, productor i agent de relacions que elabora gradualment informacions i busca i descobreix altres més. El vincle entre els conceptes d’educació i comunicació s’ha d’analitzar a partir que l’educació és un fenomen social que implica relacionsCANALES DE COMUNICACION Hemisferio derecho Hemisferio        d’ensenyament-aprenentatge. La comunicació interpersonal i intermèdia és característica de l’àmbit escolar ja que els participants es relacionen cara a cara i comparteixen certa finalitat. No obstant això, la bidireccionalitat en la comunicació no és només una qüestió entre dues personalitats, és també un procés de comunicació interna.
Quan l’alumne aconsegueix expressar una idea de manera que altres puguin
comprendre-la és quan ell mateix l’aprèn
Cómo Sacarle Provecho A Los Sistemai la comprèn veritablement, és el que ara anomenem internalització de la cognició per arribar a la metacognició.És un repte evitar les classes expositives (resulten còmodes per al docent encaraquan ha estat assessorat i capacitat), la pobresa expressiva (no tenen vocabulari ni expressions adequades per a un llenguatge quotidià) i la incapacitat Dado que este es un curso para ADQUIRIR HABILIDADES que nos permita inciarnos en el DESARROLLO DE TODO NUESTRO POTENCIAL PERSONAL asi como para incidir en ...
d’entusiasme a l’aula ( (només s’entusiasmen fora de l’aula i en altres espais en general).       El sistema tradicional és desolador, és trist. Revisar els suggeriments i atendre-les com a repte hauria de ser el més important ja que és on podem aprofitar l’oportunitat. Els estudiants no troben elements prou rellevantsEres visual, auditivo o kinestésico    a les seves escoles, el que explica el seu alt percentatge de fracàs.La comunicació entre docents és necessària ja que la seva relació reflecteix en elmón escolar la percepció dels altres sistemes socials: la cordialitat, afecte, tolerància i disposició s’han de reflectir en la seva actitud diària davant dels joves. Aquí apareix la renovació o actualització com un nou camí que obre la possibilitat de combatre el desconcert del professor a permetre-li l’assaig d’innovacions.Els alumnes i docents són emissors i després perceptors de missatges                                                                                           i tenen com a fi comú la seva formació escolarTécnicas y estrategias para mejorar el      en els diferents nivells. L’aprenentatge es dóna quan hi ha un canvi de conducta significatiu que resulta de la interacció de l’emissor i el perceptor en l’intent per l’apropiació del coneixement.L’educació, més que un espai d’aprenentatge, s’ha convertit en un procés que caracteritza als individus de la mateixa manera, sense atendre les seves diferències i característiques peculiars, han d’estar processant la informació i regulant metes controlades en els diferents nivells. L’ensenyament homogeneïtzada no requereix que l’estudiant parli i expressi un pensament propi. L’educació busca transformar, i és elRole Playing – Simulaciones Organizacionales – Dinámicas grupales – Psicodramas – Estrategias Creativas – Mapas mentales – Fichas de diseño planes de acción.  context social qui ho condiciona, per això cal revisar el context i això ens ajudarà a definir l’àrea que requereix de la nostra intervenció com a docents. L’educació ha de ser l’eix de la revolució interna del concepte mateix. Dins el context apareixen les tecnologies a l’aula, la televisió, Internet, els diaris i mitjans massius. Amb l’aparició de la societat d’informació les fonts del saber es van multiplicar, la transformació                                                                                             haLa Programación Neurolingüística, es una es una metodología de aprendizaje que se basa en cómo las personas pueden lograr sus objetivos, conseguir el éxito ..  afectat molts estudiosos.
La capacitat de l’escola de mantenir els estudiants en un àmbit controlat d’educació i aprenentatge resistent al món exterior ha declinat. Les tecnologies les manegen més els alumnes que els docents i llavors són els mestres els que es recolzen en el treball dels seus alumnes, no són creatius ni accepten el repte dels seus aprenentatges.Pnl-Neurotransmisores-Aprendizaje  La televisió és un aparell que no permet la interacció i per ser una empresa comercial el que busca és ser vista, no educar, educar no és negoci, almenys no com el que ara es presenta saturat de propaganda comercial i que capta auditori amb programacions d’entreteniment i distracció que li permetin al seu públic allunyar-se de la seva problemàtica realitat.La tendència ha de ser cap a un nou concepte de comunicació nomonopolitzat. La influènciaLA PROGRAMACIÓN NEUROLINGÜÍS  dels mitjans i l’encant d’atracció que produeix en els adolescents és sorprenent considerant la quantitat d’activitats i tasques quepoguessin realitzar, els absorbeix i entreté durant llargs lapses de temps que cap altra activitat els reté, es desconnecten de la seva situació real per desenvolupar-se sobre tot en una situació virtual donada la manca de motivació per les institucions i la poca atenció i comunicació amb els membres de la sevaatención y mejora personal, con la técnica en Programación Neuro-Lingüística y el Alineamiento de ..  família. La reflexió i reconsideració d’aquests ambients haurien de revisar-se i discutir-se per crear intencionalment moments de comentaris i intercanvis d’idees.Internet és el mitjà actual de comunicació on trobes tota la informació que desitgis i que pots reproduir i ajustar a les teves necessitats, i velocitat amb la qual es registren materials electrònics actualitzats i recents ha superat la imaginació d’adults. Revistes i diaris també tenen una tendència meramentCerebro en práctica    comercial, només que la paraula impresa expressa situacions amb major objectivitat podent-comparar amb altres publicacions. Els llibres estan perdent valor per la quantitat de publicacions electròniques a què es pot accedir i probablement botiga a perdre, això implica actualització de qui ho requereixi però dins de l’escola tractant d’impulsar el veritable hàbit de la lectura. Cal no oblidar que gràcies al llenguatge podem expressar les experiències que donaran lloc a un nou estil de vida, diferent, innovador o en l’altre extrem, passiu i desolador.Es Kandinsky a l'School at St George Placeconsidera que la comunicació amb els
joves és bàsica per a la construcciódel concepte de si mateix; és la via per la qual, l’adolescent crea aquest concepte icomprèn el valor que com a persona té. Sentir-se reconegut per l’entorn, és important per a la formació de la identitat personal, de manera que de la qualitat de les relacions primàries depèn, en gran part, com es percep iRellotge de bitacola      considera a si mateix l’individu posteriorment, i com mira el món que l’envolta.
Crear l’entorn necessari i formar aquesta consciència en els docents és un repte a
la vida diària, fàcilment cau (la majoria) en un joc de paraules, lluita verbal i per
descomptat, el docent com a adult domina la situació ja que l’adolescent se sap
derrotat davant d’una autoritat. Són els joves que per característiques de la sevaFer de Mestres  edat manifesten constantment injustícies i abús als seus drets com a estudiants d’una institució, discuteixen i argumenten moltes vegades sense raó o manejant només la part de la situació que els convé, no és fàcil un diàleg amb respecte a les idees expressades i menys encara la llibertat per manifestar-se. Si l’adult, que és el docent, reflexiona sobre aquesta situació i cada vegada que entaula diàleg amb els adolescents cobra consciència i control de les seves frases verbals i actituds corporals, amb tota laEl hilo, publicat per Kalandraka. Estira i estira, i rima i rima, tot minvant la jaqueta, la samarreta, el pantaló… intenció d’atendre la manifestació expressada i revisant ràpidament el context en que s’està realitzant, considero que s’avançarà en aquest procés. La comunicació cordial, d’entesa i tolerància s’ha de procurar a les aules, el docent ha de ser perceptiu a la raó d’enuig o disgust de qui li aborda en tal estat emocional, d’una altra manera la ment del jove treballarà amb un distractor que impedirà s’involucri en el treball de l’aula, el motiu de la seva presència en una institució educativa. La comunicació contradictòria i el monòleg són un problema amb els adolescents ja que els dobles missatges desconcerten alAquesta és una petita mostra d'algunes de les activitats que hem fet els darrers dies que rep informació provocant poca credibilitat o angoixa, generen confusió i provoquen reaccions d’indisciplina, preocupació de tots els que participen en els centres educatius.La disciplina i l’ambient d’aprenentatge educacional haurien de començar amb l’interacció entre el docent i els seus alumnes. El docent en graus bàsics està enimmillorables condicions per establir les bases d’actituds positives sobre lesFigura Elements principals que determinen el concepte d'educació      quals es pot edificar la futura educació de cada un d’ells o d’una altra manera, omplirà d’indiferència i menyspreu la seva tasca quotidiana.No podem satisfer tots els requeriments i demandes dels adolescents, es requereix prioritzar, negociar i prendre decisions, aquesta serà la veritable tasca del docent, afavorir el desenvolupament d’aquests processos reflexius a l’aula, dins d’una convivènciaFamília i escola comparteixen la tasca educativa. Calen la cooperació i el diàleg per afavorir harmònica. Els estils de comunicació breus, explicatius i cordials són els que millors resultats presenten en la interacció mestre-alumne.El treball educatiu no es limita a informació i a activitats dins de la institució, és una tasca que transcendirà quan els nostres alumnes ja formats egresen i participin activament en la nostra societat, desenvolupant-la per a l’aplicació de la teoria escolar en nous ambients.En el transcurs de les activitats quotidianes dels alumnes de secundària presenten elements familiars i de l’ambient en què han crescut. La seva identitat requereix rellevància quan les bromes, sobrenomsDidàctica de l'educació infantil  i algunes conductes es manifesten a l’aula, és l’oportunitat de compartir alguna cosa amb els seus amics i companys. S’expressen així perquè aquest és el seu context natural, sembla llavors que la institució educativa és depassada per l’après al carrer o a laSocialització – els treballadors comparteixen experiències i idees, el coneixement tàcit individual es transforma en col·lectiu.          família, aquí és on es “s’atreveixen” a manifestar-ho i alguns més, a l’resultar-atractiu, comencen a imitar les expressions i actituds d’altres per a ser incorporades i acceptats en aquests nous ambients. És cert que la violència entra a les sales de classe generalment amb lesLes noves tecnologies han canviat les relacions entre les empreses i els treballadors.    seves arrels de casa, però a això, els adults docents no estem preparats per ensenyar als nostres joves a resoldre els seus conflictes pacíficament, no propiciem el diàleg amb respecte i tolerància doncs davant aquestes situacions generalment intervenim i violentament imposem l’ordre, fem un monòleg i escoltem després.El rendiment dels alumnes, el seu procés“Conectivismo es un ciclo de desarrollo del conocimiento que comienza con el individuo    d’integració a través de la comunicació, la seva formació per al treball, així com l’anàlisi de rols no es donen amb una tècnica escrita, és un procés que es va aconseguint i que recau principalment en el docent doncs és qui elaborarà els mitjans i moments per aconseguir la disposició dels joves. No totes les persones hauran de ser expertes en comunicació, però cal considerar que totes les persones involucrades en El árbol es un dispositivo útil unificador vincular la teoría y la práctica. Las ramas representan lo que el estudiante necesita aprenderl’ambient educatiu tenen l’obligació i innegable responsabilitat de dedicar temps a la reflexió sobre la conducta personal, de manera que la percepció dels que tenen contacte amb el docent, siga clara i positiva, tenint un exemple d’actitud a seguir. També tenen el compromís d’organitzar-se en taules de reflexió sobre la docència en general i de l’ambient de comunicació que en conjunt creen junts en la institució.

EL DOCENT I LA COMUNICACIÓ
L’acció comunicativa representa un paper molt important per a tot
docent, cal destacar que, tot i que el docent compleix moltes altres funcions dins d’alguna institució educativa, no ha d’obviar que és essencialment un ésser humà que participa directament en el desenvolupament humà de les noves generacions, la seva missió és important perquè gràcies a la seva funció és possible l’evolució de l’espècie humana. Des d’un punt de vista filosòfic educatiu: “… l’ésser humà es diferencia dels animals per una sèrie de característiques essencials, entre les que destaca la seva particular manera d’aprendre. L’ésser humà depèn dels seus pares durant molt més temps que el resta dels animals, i la seva educació resulta perllongada, en ocupar gran part del seu temps a aprendre a desenvolupar les seves múltiples facultats naturals. No obstant això això es deu al fet que l’ésser humà té una capacitat il·limitada d’aprenentatge ja que el procés per mitjà del qual s’adquireixen coneixements durant tota la seva vida “.
En efecte, aquesta capacitat il·limitada d’aprenentatge que posseeix l’ésser humà és
possible si no existís algú que exercís el rol social d’ensenyar a les següents generacions: el docent. L’educació té com a meta la transmissió de coneixements d’una generació a una altra (Carlson J. i Thorpe, C.:1990), és una veritat coneguda; més, però, el procés de transmissió i actualització de coneixements no és suficient, ja que es necessita, a més, capacitat de preveure les futures circumstàncies de comunicació dels éssers humans entre si i el seu entorn; és a dir, l’adequat diálogode els éssers humans entre si i el seu entorn. Es considera que fer necessari l’anterior, al mateix temps que evoluciona el nostre món cal considerar (producte d’avaluacions i degudes reflexions) els mètodes i formes de comunicació que garanteixin un adequat desenvolupament del procés educatiu en les institucions d’educació amb el medi ambient. Medi ambient que no pot defugir en qualsevol modalitat d’avaluació, en raó que tota procés educatiu és un procés d’interacció social que succeeix en determinat medi ambient.
Paral·lelament, a totes les seves funcions un docent ha d’ensenyar investigant
compartint la tesi que la qualitat de l’ensenyament no és (ni serà) possible si no es dota al docent de mitjans tecnològics educatius apropiats que facilitin l’
compliment de la seva acció comunicativa amb més eficàcia; s’ha de sostenir el
anteriorment dit en tant que les circumstàncies de la modernització i reforma dels sistemes educatius obliden l’estat intern dels docents. L’ensenyament de qualitat actualment existent, allà on es dóna, és fonamentalment el producte del voluntarisme d’un professorat que, enfront de la temptació d’abandonament i el dimisionismo, malbarata energies i entusiasme suplint amb la seva activitat la falta de mitjans existent “.
Situació aquesta que és observable a tots els nivells d’ensenyament, d’aquí que sigui
important per efecte d’una acció educativa eficaç que tota institució educativa
proporcioni al docent almenys dos recursos elementals per a l’assoliment d’una eficaç acció comunicativa: mitjans tecnològics educatius apropiats i medi ambient. En aquest sentit, es podria des d’una perspectiva funcionalista de la
comunicació, adoptar una sèrie de categories relacionades amb el fenomen de la
comunicació humana, com ara: emissor-receptor, missatge, mitjà, interferències i obstacles de comunicació, comunicació distorsionada, medi ambient, ecosistema natural i social a què corresponen la institució educativa i, per
consegüent, l’aula- interacció docent-alumne, etcètera; amb el propòsit central de conceptualitzar què és una pràctica docent eficaç en el comunicatiu com a element clau en tota modalitat d’avaluació de l’ensenyament. I davant del fet evident que en les institucions educatives veneçolanes i en molts altres països s’observen símptomes de malestar docent pel cúmul de pressions socials, ideològiques, polítiques i culturals que sobre el docent s’exerceixen; unit a les exigències de convertir el docent en un tecnòleg educatiu, es considera que és més encertat valoritzar la creativitat del docent a l’aula (per exemple el compliment eficaç d’ensenyar investigant), en si, doncs, és més important considerar l’acció comunicativa eficaç del docent a l’hora d’avaluar la seva pràctica professional, en tant que la seva pràctica és una pràctica laboral reproductora i generadora de sabers i actituds davant la vida i el seu entorn, i com a tal, pot ser percebut la seva qualitat considerant l’opinió dels seus principals receptors: els alumnes.
Com es va assenyalar anteriorment, la funció bàsica dels docents és la
comunicació, pel que és convenient, que cada docent reflexioni una vegada més:
¿Què és la comunicació ?, per així tenir una definició propera al seu interès: la funció comunicativa dels docents en tot procés d’avaluació de l’activitat educativa. D’aquesta manera, també es deriva en una definició genèrica, però necessària, de la comunicació educativa (Sarramona, J .: 1988, 1986), ja que el docent en la seva acció comunicativa ordinària recorre al llenguatge com a eina bàsica de la comunicació ia altres recursos didàctics. D’aquí que s’afirmi que l’acte de comunicar és resultant equivalent a transmetre i, com tota activitat de transmissió, es dóna un contingut (missatge) i una intenció. Pel que s’infereix que la comunicació educativa és un tipus de comunicació humana que persegueix assoliments educatius.
Segons la perspectiva constructivista, la comunicació educativa constitueix el
procés mitjançant el qual s’estructura la personalitat de l’educant; assolint-se a través de les informacions que aquest rep i reelaborànt en interacció amb el
medi ambient i amb els propis conceptes construïts. Dit això, s’ha de l’
procés d’aprenentatge no es pot reduir a un esquema mecànic de comunicació, ja que l’educant com a receptor no és un ens passiu, sinó que és un ésser que reelabora els missatges segons els seus propis esquemes cognitius.
Cal afegir que perquè la comunicació educativa sigui eficaç, aquesta ha de
reunir certes característiques, com ara:
– Postura oberta en l’emissor i en el receptor per aconseguir un clima de mutu
enteniment.
– Bidireccionalitat del procés, perquè el flux dels missatges pugui circular a
tots dos sentits, si bé majoritàriament ho faci d’educador a educand.
– Interacció en el procés, que suposi la possibilitat de modificació dels missatges i intencions segons la dinàmica establerta.
– Moralitat en la tasca, per rebutjar temptacions de manipulació.
Encara que en els sistemes educatius és el docent qui exerceix en gran mesura les
funcions d’emissor i influència sobre els educands, cal considerar que la
configuració personal dels educands s’aconsegueix a través de múltiples fonts
personals i institucionals i ja no exclusivament per l’acció comunicativa dels docents; menció especial és el cas de la forta influència dels mitjans de
comunicació de masses (Mass Media), la influència és tan controvertida com
evident.
En l’actualitat s’insisteix en un Nou Rol del Docent, suggerint-, en aquest sentit, la responsabilitat d’actuar com a mediador entre l’educand i la complexa xarxa informativa que sobre ell conflueix; tals suggeriments en realitat es recolzen en l’Teoria de la Comunicació, que juntament amb la Teoria de Sistemes i les Teories Cognocitives de l’Aprenentatge, constitueix un dels pilars fonamentals de la nova concepció de la Tecnologia Educativa.
Des de la perspectiva Humanista el docent ha de considerar que la
comunicació a l’aula ha de tenir caràcter clínic o didàctic en el sentit que
el docent ha de reconèixer que la seva missió és la d’optimitzar el desenvolupament dels
aprenentatges, aplicant estratègies i mètodes de rigorositat científica i actuant d’una manera profundament objectiva. Aquest reconeixement elimina els
convencionalismes de docent prepotents i agressius que generen estrès en el
estudiants i promou la conscienciació que la comunicació és un acte en el qual tant el docent com l’estudiant es troben entre si com el que són éssers humans en un procés d’aprenentatge. L’ésser humà conserva en el seu inconscient tota la informació a la qual té accés. Una de les eines principals que ens presenta la PNL a l’aula de classes és la de gestionar en l’educació escolar el coneixement dels sistemes representacionals, bàsicament, conèixer per on arriba la informació a l’alumne. Aquesta informació es filtra per mitjà del pensament, passant pel seu sistema neuronal i formant programacions, les quals formen creences que el conduiran i el guiaran durant tota la seva vida. Entén que hi ha diferents maneres de percebre la realitat, depenent dels sentits i del grau d’estimulació que pugui provocar l’aspecte contextual en cada un d’ells, és per això que a partir de la cadena estimulat, el comportament de l’individu i la forma de comunicar-se serà diferent.
Per entendre i descobrir els diversos comportaments en les persones la PNL -que abasta la neurologia, la lingüística i la programació- ensenya com comunicar-se per aconseguir resultats exitosos, el seu fonament és que “el comportament pot ser modificat o modelatge”, a causa que posseeix una estructura flexible que facilita l’ensenyament i l’aprenentatge.
En aprendre a escoltar-los ia observar-los, el docent aconsegueix no jutjar ni valorar negativament, amb la persuasió i retroalimentació que s’atorgui a l’estudiant a l’anar penetrant en el seu mapa mental, el docent pot arribar a entendre-ho amb més claredat i també ser entès, així les relacions interpersonals seran més fluides i el procés d’ensenyament-aprenentatge.
Quan s’intenta ensenyar i aprendre per mitjà de la coacció, la part reptiliana del cervell, localitzada en el centre d’aquest òrgan, a sentir-se amenaçada, apaga tota la resta, deixant de funcionar adequadament; l’apagar l’escorça frontal, es deixa d’aprendre, així que els càstigs i els exàmens, en ser vistos com amenaces bloquegen l’aprenentatge i no deixen que els nens exposin les seves veritables talents i coneixements.
Per aquesta raó la PNL indica que és possible aprendre amb plaer i amb més eficàcia quan s’aprèn a programar per a l’èxit utilitzant recursos per aconseguir més beneficis.
Les aportacions de la PNL han ajudat significativament al procés d’ensenyament-aprenentatge, ajudant els docents a eliminar vells models frustrants que generaven por, traves i bloqueig als alumnes, i que els dificultaven l’aprenentatge.
Hi ha diverses àrees dins de l’educació que es beneficien en utilitzar la PNL, d’una banda, la relació ensenyament-aprenentatge en un context pràctic es dirigeix a resultats ia solucionar problemes d’aprenentatge, d’altra procura l’augment de la creativitat, la comprensió i l’aprenentatge de les matemàtiques, aprenentatge de la física i la química, etc. També millora les relacions a l’aula en la solució de conflictes i l’eficàcia docent; entre d’altres.

INTEL.LIGÈNCIA EMOCIONAL, A LA BASE DE L’EDUCACIÓ

Les emocions, aquestos grans condicionants de la nostra conducta, poden influenciar la nostra vida en multitud de sentits. La seva manifestació, pot convertir-nos en persones integrades socialment o excloses, tot depèn de la manera en què sapigam moure’ns.             Igual que succeeix amb qualsevol aprenentatge,educacion-emocional-en-las-aulas-300x180  les emocions determinaran la nostra manera d’afrontar la vida. Emoció, pensament i acció, són tres elements molt relacionats, presents en tot allò que fem diàriament. La comprensió i el control de les emocions pot resultar imprescindible per a la nostra integració en societat, però si aquesta falla, ens convertirem en persones inadaptades, frustrades i infeliços. En més d’una ocasió he manifestat, que a la infància és el moment en què millor s’adquireixen els aprenentatges, i el maneig de les emocions és un aprenentatge fonamental i que, podem dir, es troba a la base de molts dels altreGoleman Daniel Inteligencia Emocional En El Trabajos aprenentatges, ja que tot el que fem es troba impregnat d’emoció.   Si bé per als adults resulta veritablement     difícil controlar les emocions en determinats moments, per els i les infants aquest control és encara més complicat perquè no té experiències prèvies similars i estratègies d’abordatge. De vegades, ens trobem amb infants el control emocional és pràcticament inexistent. Es mostren irascibles i irritables sovint, no se’ls pot negar res perquè estan acostumats s al fet que se’ls permeti i consenti gairebé tot. A més, es mostren especialment fràgils i irritables davant els fracassos, responent de manera agressiva i hostil a aquest tipus de situacions.
Aquestes reaccions són realment perjudicials per al / la nen / a, ja que no només li van a limitar la seva relació i integració en el grup d’iguals, sinó que fins i tot, poden arribar a afectar la seva salut. De fet, algunes investigacions han posat de manifest que l’experimentació d’emocions negatives deriva en una disminució de les defenses, convertint-nos en persones vulnerables.Inteligencia emocional aplicada
El coneixement, comprensió i control de les emocions, és per tant vital, ja que aquestes ens permeten adaptar-nos, comunicar-nos i desenvolupar-nos en societat. A més, no hem d’oblidar que l’emoció és fidel companya de la motivació, el motor de la consecució d’objectius.
Gràcies a les emocions podem sentir empatia cap a altres persones, recuperar records significatius de la nostra vida i fins i tot superar amb èxit moments complicats.
Destaquem que la Intel·ligència emocional en nens per a l’adquisició de competències emocionals prepara l’infant per a la vida, li permet estar atent i poder defensar-se de possibles perills socials que li puguin esdevenir, com ara el de les addiccions. Investigacions, han posat de manifest que les persones amb escàs control i tolerància emocional, són més susceptibles de caure en el món de les addiccions que aquelles el control i tolerància emocional és més gran.Tolerar la frustració des de la inf
La comprensió de les emocions ens permetrà també controlar-les i tolerar-les. Daniel Goleman, pioner en els estudis d’Intel·ligència Emocional, deia que aquesta consistia en: el coneixement de les pròpies emocions, i maneig de les mateixes; en la motivació pròpia; en el reconeixement de les emocions dels altres; en l’establiment d’emocions positives amb altres persones …
Aquesta descripció ens dóna grans pistes sobre quins camins hem de seguir en l’educació infantil. És fonamental que s’eduqui en l’adquisició de tots aquests aspectes esmentats.
Els i les infants han d’aprendre a controlar la seva agressivitat, les seves reaccions indesitjades … Una cosa per al que hem de treballar amb ells i elles, especialment davant d’aquelles conductes “emocionalment inapropiades”. L’ocupació del càstig, davant d’aquestes ocasions, no sol resultar massa efectiu. En canvi, fer-los reflexionar sobre el que ha passat de manera objectiva i constructiva, fent-los entendre la importància de les seves accions i la repercussió en els altres … així com oferir-los alternatives de conducta positives, derivarà en una millora en la seva manera de pensar i actuar i això redundarà en les seves emocions.

Faig referència a una frase ben coneguda:
“digues-m’ho i ho oblido, ensenya’m i ho recordo, involucra’m i ho aprenc” (Benjamin Franklin).

L’EMERGÈNCIA DEL MÓN MULTIPOLAR IMPOSA CANVIS METODOLÒGICS I SISTÈMICS.

Allà per 2006, l’any en què es va començar a generar al món un reequilibri de forçes i del repartiment d’un poder internacional multipolar emergent, que desplça l’hegemonía mantinguda aquestos últims 70 anys, i es sitúa al cor de la crisi sistèmica global. Els efectes del procés de relativització del poder nord-americà van ser els primers signes visibles d’una enorme reconfiguració global. Començant en 2009, amb la creació del BRICS, les noves potències emergents van començar a situar-se de manera organitzada en l’escena internacional, donant sentit al concepte de “món multipolar”.mundo-multipolar
Dit això, l’estratègia de les potències emergents va consistir primer en reformar conjuntament les institucions internacionals, particularment mitjançant el G-20. Inicialment, les noves potències tenien l’objectiu de que se les reconegués i s’integrés en les institucions internacionals fundades per Occident al segle XX.
De fet, gràcies a la pressió política s’han aconseguit alguns canvis, però des que van perdre el control dels seus mecanismes de
poder, els occidentals s’han vist obligats a                                                 Los países del BRICS                                              intervenir cada vegada més fora d’aquests organismes que havien creat. Per exemple, EUA s’ha sortit en moltes ocasions del marc de l’ONU i fins i tot de l’OTAN, en adreçar les seves campanyes militars. De manera similar, els occidentals s’han allunyat de l’OMC …

Però, però, la retirada parcial per part dels occidentals del sistema internacional, no ha permès als organismes de governança internacional del segle XX considerar realment la nova diversitat dels interessos implicats. El poderós ADN occidental d’aquestes institucions encara està en funcionament; i els nous poders veuen la seva participació en aquestes instàncies, principalment com una manera de limitar el risc de polarització entre ells i Occident.BRICS
De fet, igual que els occidentals, intervenen en l’escena internacional a través d’una gran varietat de nous mecanismes de govern: BRICS, NDB, AIIB, Obor, etc., com ja hem vist moltes vegades.
Aprofundiment del concepte de multipolaritatSri Lanka's NDB to issue debenture
Aquesta conclusió requereix una reflexió més meticulosa del concepte de món multipolar. De fet, els pols del nou món no només són importants nous membres del Club Internacional. I el mètode que integra països com Rússia, l’Índia o Xina a un sistema de normes occidentals preestablertes, no té cap possibilitat de limitar les accions i la tasca d’aquests països.How likely is Japan's involvement with the AIIB
Un món multipolar està compost d’actors enormement diferenciats: llengües, cultures, sistemes de valors, interessos estratègics, models empresarials, etc. La pau i la prosperitat són les dues raons i objectius de l’acord d’aquests actors. Però aquesta missió no pot dur-se a terme sota una supervisió reguladora preexistent, ja que aquests actors no han participat en el seu desenvolupament. Cada vegada més visiblement, el conegut com a mètode internacional emergeix d’un club occidental que convida al món a alinearObor.jpg      sota la seva bandera de valors i principis, perquè regni la pau. Això demostra fins a quin punt tal mètode és inacceptable, als ulls d’alguns actors que el seu poder és, almenys, equivalent al dels “mestres” del joc.
Per a una governança mundial garantia de pau, en lloc de en un enfocament “internacional”, ja és hora de pensar en un mètode “multipolar” basat en una pluralitat d’actors dominants: EUA, Europa, Xina, Rússia, Índia, Brasil, Sud-àfrica … Contràriament al mètode internacional, el mètode multipolar accepta les diferències i incompatibilitats, centrant-se en els objectius comuns de coexistència pacífica en un món globalitzat. El mètode multipolar no tanca els seus components en un club d’estrictes normes, sinó que senti a la mateixa taula a actors independents per fer-los parlar de limitacions, riscos de duplicació i compatibilitat necessària, projecte a projecte, tema a tema. Està basat en el reconeixement de la legitimitat de totes les agendes i imposa la necessitat de trobar la manera de mantenir una relació harmoniosa.
Un precedent: el projecte europeu dels anys 50 

STRASBOURG-EU-PARLIAMENTAquest mètode és en realitat molt similar a l’iniciat per l’Europa de la CECA, i després per l’Europa de les comunitats europees, després de la fi de la Segona Guerra Mundial, en la gestió del continent. Es tracta del mètode conegut com “comunitari”, un equilibri entre federalisme i inter-estatisme, abandonat el 1992 amb el Tractat de Maastricht, que va implementar el mètode “unionista”, molt més anivellador. D’aquesta manera, si bé la UE té en la seva pròpia història certes fortes característiques que li permeten contribuir significativament a l’establiment del mètode multipolar a nivell mundial, també és cert que els seus errors més recents la retarden en tal contribució. Indubtablement, la construcció europea, iniciada als 50 amb l’objectiu d’acabar amb les guerres europees, es va dissenyar també amb el propòsit de gestionar la naturalesa multipolar d’un continent europeu que mai acceptaria de sotmetre a les lleis de cap de les seves nacions.                                                                                                                                                                                                                                                                                           El BRICS: el vaixell insígnia de la dècada.                              caps dels estats brics
El BRICS és l’encarnació més representativa d’aquest mètode. Els occidentals veien la disparitat del BRICS com un signe d’insostenibilitat, fins que va sorgir el mètode internacional, quan es va començar seriosament a considerar la seva sostenibilitat. De fet, el BRICS es basa en les complementarietats dels països membres, no en les seves similituds. Un cop més, veiem com els objectius constitueixen els fonaments d’una aliança de circumstància, sense una intenció de sostenibilitat visible. El BRICS es va formar en 2009-2010 amb un objectiu de reforma de la governança global, cap a la multipolaritat. Per l’arribada d’aquesta governança, ja s’haurà dissolt. Aquest mètode té l’avantatge de no abandonar en l’escena internacional a grans institucions, massa costoses i ja inútils.
El concepte multipolar s’inicia amb la reorganització dels països productors de petroli
Més recentment, hem observat una reconciliació multipolar: la dels països que es van asseure al voltant de la taula dels països petroliers el passat mes a la reunió de Doha. Ja vam parlar d’això en l’anterior número: particularment, els russos, saudites i iranians van decidir reunir-se fora d’una OPEP no inclusiva i moribunda (potser amb l’objectiu de revifar en el futur), per promulgar les seves diferències i trobar terreny comú, com a mínim . Des del punt de vista internacional, la reunió va ser un fracàs, perquè els participants no van arribar a un acord comú pel que fa a la taxa de producció. En realitat, el fet que tal reunió simplement tingués lloc ja suposa un èxit magistral; la prova està en la pujada dels preus del petroli, mentre que l’Iran està augmentant en gran mesura la seva producció.
Un Pròxim Orient “multi-tot”                                                  Mapes de Mesopotàmia
Com ja vam anticipar fa tres anys, el mètode multipolar també es va posar en marxa amb la reorganització, actualment en curs, d’Orient Pròxim. Els principals pols de la regió, particularment Turquia, Iran, Aràbia Saudita i Israel (la coexistència, com ja hem esmentat en el seu dia, va crear les condicions per a la resurrecció d’un Pròxim Orient multiconfessional i multi-ètnic, d’acord amb la naturalesa multi- mil·lenària de la regió), estan actualment experimentant un doble procés aparentment paradoxal de diferenciació (mostren les seves particularitats cada vegada més)Joc de poders al Pròxim Orient i reconciliació (expressen la seva necessitat de treballar junts més clarament):
Turquia, dóna l’esquena resolutivamente a la integració europea, després d’haver marcat les seves distàncies amb Rússia. Podria pensar-se que es troba en un procés de tutela saudita, però no es tracta d’això precisament. Turquia dóna suport a l’Aràbia Saudita en l’assumpte de Síria, però dónaUn pont de mar blava. Síria.  ones de pau      suport a l’Iran en l’assumpte de Kurdistan i Israel pel que fa a les qüestions relatives a l’energia. Alhora, Turquia ha demostrat ser irreductible (és un gegant econòmic i militar del Pròxim Orient), de manera que tothom ha de comptar amb ella. Actualment, el president Erdogan posseeix el mapa de reorganització de la regió, basat en una lògica multipolar i a través d’una creixent interacció amb la resta d’actors principals, reconeguts com a tal.
Aràbia Saudita va fer la seva volta oficial a l’escena regional i internacional, especialment a través del seu projecte econòmic post-petroli amb vista a 2030, que posa la seva estratègia sobre la taula. Una estratègia que pot donar calfreds en alguns aspectes, però que té el mèrit de presentar-se davant els ulls de tots i de poder tenir-se en compte i articular-se amb altres estratègies;
Iran és un actor essencial i central delSi mañana es Irán        Pròxim Orient, imposant també estratègies de desenvolupament de gairebé innegable legitimitat; i Israel, davant d’aquests eixos de reestructuració, no té altra opció de considerar el seu nou entorn regional, que ja no té els confins de l’antic imperi (com en els anys 70 i 80), ni del caos dels anys 90 i 2000. la seva reconciliació estratègica amb el major aliat regional dels EUA, Aràbia Saudita, juntament amb l’obertura d’aquest aliat estratègic a tota la regió, està a punt de contribuir a la integració d’un estat jueu a un Pròxim Orient multiconfessional (xiïtes, sunnites, jueus, cristians …).
Dins de l’acceleració d’aquestes tendències reestructuradoras a la regió, trobem a l’Estat Islàmic, que ja anticipem com el nou enemic comú regional (en lloc d’Israel), que fa que tots estiguin d’acord en alguna cosa. Però innegablement, el catalitzador de la transició ha estat la intervenció russa a Síria. Hem enumerat alguns exemples de la gestió de les relacions internacionals basada en el mètode multipolar, sent Pròxim Orient actualment l’exemple més revelador. No obstant això, en altres regions, aquest mètode està tenint dificultats per imposar-se.
Expansionisme europeu; la fi de tota inadmissibilitat.
La integració europea, que s’ha convertit en un procés d’expansió després de la caiguda del Mur de Berlín, sent incapaç Europa de manejar els seus països veïns d’una altra manera que no sigui tractant d’integrar-los, proporciona avui dia un bon exemple del model internacionalista i dels límits als quals aquest ha arribat. Ucraïna, Turquia, Rússia … només tenien futur dins de la UE, un futur de comunió estàtica entorn dels valors europeus, d’acord amb les institucions europees, i un vector d’anivellament econòmica, des del punt de vista dels candidats. Ideologies, agendes ocultes, mentides i manipulació han estat presents en l’absurda conquesta europea dels 90 i dels 2000.                                 Avui en dia, la integració / expansió europea s’ha detingut quan encara res està acabat, especialment la integració política del continent. I som testimonis de la indignació d’Europa, en veure als seus antics candidats sol·licitar el reconeixement del seu dret a no formar part del seu club:
Per descomptat, Rússia, a la qual EuropaMapa de Samara, Rusia.gif          ha retirat oficialment la paraula, indignadíssima amb una Rússia que basa la seva política estrangera a la legitimitat dels seus interessos nacionals; una intransigència que, com ja hem esmentat, corre el risc de fracturar certes zones tampó com els Balcans i Europa de l’Est. No, Rússia no té intenció d’integrar-se en una pa-Europa que es baralla per les seves riqueses. Però, hauríem de deixar de parlar-los, tenint en compte que l’organització de la regió balcànica és un tema vital en el diàleg euro-rus?
I ara Turquia, a punt de ser considerada comTurquia  inaccessible, des que s’atrevís a negar la legitimitat dels requeriments europeus, com ara el requeriment de modificació de la legislació antiterrorista turca, a canvi d’una liberalització dels visats … un requeriment que és en realitat una autèntica intromissió, des del punt de vista d’un país que necessita menys a la UE, del que aquesta ho necessita (especialment pel que fa a la crisi migratòria). No, Turquia no serà l’últim mico d’Europa, menys quan és en realitat la primera potència econòmica de l’Orient Pròxim. Però anem a ignorar-la, a risc de corroborar la tesi del xoc de civilitzacions entre islam i Occident, tan estimada per Huntington i altres ideologies armagedonistas?
I EUA, que es troba en procés de diferenciació del bàndol occidental, fet que ha quedat palès per l’èxit de la campanya de Donald Trump, antítesi de tots els valors advocats per Occident. El cas dels visats dels EUA ens dóna un indici sobre el deteriorament de les relacions entre la UE i EUA.
Mentre que evidentment, és desitjable que Europa finalitze la independència estratègica i política del seu continent, ara haurà d’evitar l’escull de l’aïllament. I haurà de reconèixer la legitimitat de les eleccions polítiques i estratègiques dels principals actors globals i tractar amb ells, i abandonar el seu paper de jutge, el que no vol dir abandonar la seva vocació pel que fa als valors universals. Però els valors que ja no accepta tothom, ja no són per tant valors universals. Si Europa reconegués aquest fet sense ofendre, seria capaç d’iniciar almenys un gran projecte de replantejament d’un conjunt de principis universals infranquejables, i que consolidaria socialment el Projecte d’Unificació Europeu.

FETS I CONSQUÈNCIES DEL REGNAT DE JAUME II “EL JUST”.

 

A partir del segle XIII, la Corona d’AragóEscudos de la Corona de Aragón  va iniciar un procés d’expansió territorial que en pocs segles la va portar a ser una de les Grans potències del Mediterrani. Inicialment aquest procés el va dur a terme Jaume I el Conqueridor, que conquerí Mallorca i València als musulmans. Els descendents de Jaume, en un llarg periode de temps, van arribar a estendre els territoris Catalano-Aragonesos fins a la zona de l’actual Grècia.                                        Aquest expansionisme és va donar per un seguit de causes:
A nivell Econòmic:
La prosperitat econòmica dels segles XIII i XIV, va produir un gran augment de producció agrícola, va Fer que el nom d’excedents de producció augmentés notablement, i de retruc el comerç i els Ciutats és van desenvolupà. Les noves necessitats comercials van ser un dels Motius Econòmics de l’expansionisme de la Corona.
A nivell polític:Rutes comercials i consolats de mar de la Corona d'Aragó a Europa
Precisament el grup més beneficiat   de l’augment de l’comerç va ser la burgesia catalana, que va demanar als reis ampliar els seves zones de comerç per el Mediterrani. Tot ajudant als monarques econòmicament en els seves expedicions militars. Alhora, la noblesa aragonesa, exigia al rei ampliar els seus territoris per tal d’obtenir més superfície de conreus.
La decadència dels regnes TaifesReis d'Aragó, de la Corona d'Aragó,          de l’Al-Àndalus i la derrota de les Navas de Tolosa (1212), va fer què els catalano-Aragonesos tingueren més fàcil el seu camí cap a Sud de la península i cap a les illes Balears.
La Corona d’Aragó havia aconseguit, en gran part gràcies a ressorgiment econòmic, reforçar la seva monarquia amb una flota marítima important, com ara la qual va comandar Roger de Llúria sota el regnat de Pere III el Gran. A més, també contaven amb els Almogàvers, forces paramilitar sorgides de la violència de frontera entre l’islam i a els regnes cristians. Molt agressius al combat. Els almogàvers acostumaven a lluitar de nit sense cuirassa, Fet que a els feïa molt ràpids, i sovint viatjaven families senceres, amb dones i menuts.
Amb la batalla de Muret, al 1213Corts_Catalanes            i la conseqüent mort de Pere el Catòlic va significar la perdua d’Occitània (excepte Montpeller i Rosselló) a mans dels francs. El 1258 Jaume I signa el Tractat de Corbeil, en el qual la Corona d’Aragó renunciava a l’Expansió cap a l’nord, i a els obligava així a expandir-se cap al sud de la península i mediterrani endins. Al Tractat, els francesos també renunciaven als seus possibles drets com a Conqueridors sobre els Territoris de l’antiga Marca hispànica, i reconeixien així, l’independència total dels comtats catalans.
Per tot això, la Corona d’Aragó va iniciar un seguit de Campanyes militars, sostingudes per  el suport econòmic i polític de la burgesia, i també amb el recolzament de les nobleses catalana i aragonesa. Moltes d’aquestes conquestes anaven seguides de repoblacions amb colons catalans i aragonesos, fet que explica perque avui en dia trobem la llengua catalana més enllà dels Territoris peninsulars, com Balears o también l’Alguer, un petita part de l’Illa de Sardenya.

Jaume II, fill de Pere III, va succeïr alJaume II el Just    seu Germà, Alfons III el franc a la Corona d’Aragó. Amb el seu germà en vida, Jaume ja regnava a Sicília, i Quan Alfons va morir, Jaume heretà la Corona d’Aragó. Jaume va començar la conquesta de Sardenya el 1323. L’illa era plena de riqueses naturals com la plata i corall, i también agrícoles com a els cereals, Fet que la fèien Molt atractiva pèls catalans. A més, la seva situaciò al Mediterrani la fèia un lloc important en el control de les rutes comercials. Des de Sardenya también és pretenia controlar millor la pirateria que practicaven els corsaris de Còrsega, l’Illa més propera.
El regnat d’aquest monarca, tan prolongat en el temps, 36 anys, 4 mesos i 16 dies (17 de juny de 1291-2 de novembre de 1327), pretén desfer una llacuna molt notable en la historiografia de la Corona d’Aragó. Omplir aquest gran buit biogràfic-documental era una irrecusable necessitat historiogràfica.
És curiós, però, constatar com aquest sobirà, un dels més destacats en la política territorial expansionista de la Casa d’Aragó, per la conquesta i annexió al seu Corona dels regnes de Múrcia i Sardenya, segueixi encara fins la data sense comptar amb l’estudi i edició del seu propi Ideari, tal com el tenen els seus majors i descendents, des de Jaume I el Conqueridor fins Martí I l’Humà (1213-1410), últim hereu regnant d’aquesta Casa.
Jaume II el Just, compta tan sols amb alguns breus períodes documentals, només alguna de les seves reiterades expedicions militars de conquesta, o efemèrides singulars, o notables periples marítims pel litoral tirrè fins a Roma (novembre de 1296-abril de 1297) , Nàpols i cort papal d’Anagni (juliol-agost de 1298 i març-juny de 1299) i el seu viatge més prolongat a Sicília, contra l’infant D. Fadrique, el seu germà, després Federico III (setembre de 1298-març de 1299 i 8 de juliol de 1299 al 14 d’agost del mateix any), tots ells sobrats episodis política que ofereixen abundant material crono-toponímic per un itinerari parcial,
monogràfic, del seu regnat.
A tall d’eixemple, podem comtar amb breus descripció sobre la conquesta i annexió del regne castellà de Múrcia i següent col·lació d’un Fur Nou a aquest; el seu viatge a Roma i consegüent infeudació papal per Bonifaci VIII del Regne de Sardenya (1297) i la signatura del Tractat d’Anagni (1296-1297) pel citat pontífex, amb el rei de França, Felip IV el Bell, i el rei de Nàpols, CarlosII d’Anjou, amb el nostre rei Jaume II d’Aragó; o la seva conquesta ulterior per l’infant Alfons, el seu fill, gràcies a la singular ajuda paterna, armada, i la seva annexió final a la Corona (1324); les pròpies negociacions amb Castella durant 1304, en mires a posar fi a la guerra castellà-aragonesa, amb la Fallada Arbitral de Torrellas (agost de 1304) i Acord d’Elx (19 de maig de 1305), amb la successiva divisió del Regne de Múrcia, entre una i una altra corona; aquests, juntament amb molts altres episodis d’igual o major transcendència, protagonitzats pel monarca d’Aragó com a autor principal, sense que, malgrat això, hagin merescut fins a la data els honors tan sols de la publicació d’un mínim Itinerari parcial, llevat models breus i comptats períodes històrics que ja vam apuntar anteriorment.
Aquest monarca segueix sent encara i per desgràcia, la gran excepció, ja que des del seu avi, Jaume I el Conqueridor, al seu besnét, Martí I l’Humà (1213-1410), és només ell, entre els dinastes de la Casa d’Aragó , el que no té encara una publicació del seu propi regnat en el dilatat espai de gairebé dos segles.
La condició itinerant de Jaume II d’Aragó, en constant moviment per llocs molt diversos, dins i fora del seu Corona, portant amb si la seva cancelleria, a fi de escoltar sempre i atendre in situ els problemes variats de seus súbdits, va donar origen a un volum molt crescut de producció documental, cancelleresca i extraordinària, en forma ja de cartes, furs, gràcies o privilegis reials i documents de tota mena, el que va convertir al monarca en un perenne viatger incansable, aconseguint a la fi que tal mobilitat sense treva dotés la seva itinerància amb un interessant fons documental d’excepció.
Per tot això, instal·lada la seva cancelleria en llocs tan diferents com van ser les
ciutats, viles, pobles o llocs en què fixava el monarca la seva residència transitòria,
més breu o llarga i sempre passatgera, feia expedir des de cada un d’ells
els despatxos reals de cada dia, originant que la seva datació tòpica fos tan
variable i diversa com ho reflecteixen amb farta eloqüència les fonts d’informació
documental, a les que fem referència habitual en el nostre itinerari.
I gràcies a aquests documents ens és permès situar al monarca, dia a dia, en cada
un dels moments successius del seu regnat, en l’espai i en el temps precisos,
a través de la doble datació crònic-tòpica, que seguim documentalment en
tota la seva elaboració.