VA VÈNCER LA POR, A LA IL·LUSIÓ PEL CANVI

La conjuntura global està marcada per una crisi deflacionista motoritzada per les grans potències. La caiguda dels preus deLa economía moderna es dirigida. O la dirige el Estado o la dirigen los poderes económicos. les commodities, l’aspecte més cridaner va ser, des de mitjans del 2014, la de les cotitzacions del petroli, descobreix el desinflament de la demanda internacional mentrestant s’estanca l’onada financera, crossa estratègica del sistema durant les últimes quatre dècades. La crisi de la finançarització de l’economia mundial va ingressant en una zona de depressió, les principals economies capitalistes tradicionals creixen poc o gens, i la Xina es desaccelera ràpidament. Davant d’això Occident desplega el seu últim recurs: l’aparell d’intervenció militar integrant components armades professionals i mercenàries, mediàtiques i mafioses articulades com “Guerra de Quarta Generació” destinada a destruir societats perifèriques per convertir-les en zones de saquejos. És la radicalització d’un fenomen de llargaPronostican inminente crisis económi durada de decadència sistèmica on el parasitisme financer i militar es va anar convertint en el centre hegemònic d’Occident. No presenciem la “recomposició” política-econòmica-militar del sistema com ho va ser la reconversió keynesiana (militaritzada) dels anys 1940 i 1950 sinó la seva degradació general. La mutació parasitària del capitalisme el converteix en un sistema de destrucció de forces productives, del medi ambient, i d’estructures institucionals on les velles i opaques organitzacions, es van transformant en cercles executius de poder fàctic.. Tota elecció és una lluita entre la por i la il·lusió: el resultat dependrà de qui tria cada bàndol i la situació del camp de batalla.                                                                                                                                         Aquesta vegada el missatge de l’enfrontament ideològic ha tingut més força que el de canvi . Podríem dir: en una situació econòmica inesestable, la por va poder amb la il·lusió . Una de les novetats d’aquesta campanya ha estat la utilització massiva d’eines tecnològiques. Els principals candidats han fet un extraordinari ús de la xarxa; no només per informar, sinó per conversar i mobilitzar els seus simpatitzants. Amb presència a les xarxes socials més implantades al país (Facebook, Twitter, Youtube,…), han mantingut una comunicació oberta i constant amb els ciutadans, com ha quedat de manifest en els nombrosos debats i fòrums multidireccionals que van protagonitzar.                                         En aquest punt destaquen especialment dues estratègies: els que va utilitzar la xarxa per buscar amb la seva candidatura el fer de caixa de ressonància dels “pecats”, defectes, draps bruts, de les misèries dels seus adversaris polítics; i la que es va servir de la xarxa per trencar l’estereotip que li associava a l’època més fosca del Estat, i afirmar la seva imatge de candidat obert, amb propostes, i distanciats de la corrupció que els ofegava … Va obrir múltiples canals no només per escoltar, sinó per conversar amb els seus simpatitzants, amb estratègies que van tenir en compte a tots els segments poblacionals i un missatge que va fer impacte gran impacte: EL VOT DE LA POR!.                                                             L’alternança en el poder és unaRajoy apuesta por el voto del miedo y advierte de que no votar al PP el 20D supondrá volver a la crisis de les mostres més evidents de maduresa democràtica, alguns ja s’han afanyat a assenyalar que el repte és consolidar una nova dreta, una cosa que no deixa de ser sorprenent … un dia després que la dreta haja guanyat les eleccions. Els conservadors, amb un líder allunyat de la realitat quotidiana, però amb un discurs plé de promesses incumplides, va saber reinventar-se, refundar-se, presentant-se davant la societat com una formació unida, amb un projecte, amb idees que van més enllà de la conquesta del poder, com és el d’anomenarse Salvaguarda dels valors aconseguits . (Una cosa que a mi em recorda molt a la refundació del Partit Popular i de la tasca de José María Aznar durant la dècada dels 90).                                                                           Al meu entendre, s’ha demostrat un projecte esgotat, dividit i sense un veritable projecte nacional, incapaç de plantejar noves aliances, nous objectius, nous lideratges, la qual haurà iniciar un procés de refundació, que augure llarg i dolorós i que ha començat avuí mateix. Haurà de ser una renovació d’idees i de persones. Ahir, mentre es coneixien els resultats, les profecies que tenen forma de dominis a internet van començar a volar apuntant a una nova distribució del espai polític, però més aviat sembla que, les fonts demoscòpiques d’aquest país semblen fates d’un reajust que es faça guanyar la fiabilitat perduda, ja durant bastants confrontacions electorals.                                                                       Tot i que alguns assenyalen que els resultats de les eleccions celebrades ahir deixen el país dividit, la realitat és que no hi ha una gran diferència amb altres resultats; el avantatge obtingut per els conservadors, és un avantatge que no sembla ser suficient per plantajar una suficient i veritable estabilitat política que els permeta gobarnar tota una legislatura.  Les possibilitats humanes i naturalsSegún analistas internacionales, una “gran crisis económica asolará el mundo en 2016” de l’Estat, fá que els ciutadans estiguen desitjosos de donar el salt a les grans lligues, jugar a la Champions. En el polític, això passa per la consolidació de les institucions (en la qual l’alternança exerceix un paper important) i la modernització de l’Estat; en l’econòmic, per la consecució de l’equitat social i el desenvolupament sostenible. El Estat Espanyol va veures abocat a un canvi de cicle, i, tot i que parlar de reforma constitucional resulte precipitat, després de la Constitució de 1978, en la societat hi ha un ampli desig de canvi.                                                                                                                                                                     Ara caldrà estar molt atent als acords i a les prioritats que van marcant els possibles pactes, i anar adequar els objectius programàtics plantejats pels grups, a les necessitats immediates de la població, especialment en Seguretat, Hisenda, Obres Públiques, Treball, Habitatge, Salut, Educació, Defensa i Relacions Exteriors.                                                                 El gran repte del nou equip de govern serà demostrar la seva eficàcia en temes com els citats, i que, en ells, els que van de progressistes no tenen el monopoli de res.                           Generalment el progressisme qualifica les seus derrotes o amenaces de derrotes, com victòries o perills de retorn del passat neoliberal, també sol utilitzar-se el terme “restauració conservadora”, però passa que aquests fenòmens són summament innovadors, tenen molt poc de “conservadors”.                                                                                   Un altre aspecte important de la ,Republican U.S. presidential candidate Donald Trump speaks about results of the primary elections during a news conference in Palm Beach és el de la irrupció de mobilitzacions ultra-reaccionàries de gran dimensió on les classes mitjanes ocupen un lloc central. Els governs progressistes suposaven que la bonança econòmica facilitaria la captura política d’aquests sectors socials però va passar el contrari: les capes mitjanes adoptaven les pautes de conducta dretanes, mentre ascendien econòmicament, miraven amb menyspreu als de baix i assumien com a propis els deliris neofeixistes dels de dalt. El fenomen sincronitza amb tendències neofeixistes ascendents a Occident, des d’Ucraïna fins als Estats Units passant per Alemanya, França, Hongria, etc., expressió cultural del neoliberalisme decadent, pessimista, d’un capitalisme nihilista ingressant en la seva etapa de reproducció ampliada negativa on l’apartheid apareix com la taula de salvació.

Decadència sistèmica i perspectives populars                                                                                   Més enllà de la curiosa paradoxa d’un imperi decadent reconquistant la seva rereguarda territorial, des del punt de vista deuna-sociedad-que-sustituye-bienestar-por-beneficio-es-el-exponente-de-una-sociedad-en-grave-decadencia la conjuntura global, de la decadència sistèmica del capitalisme, tot i que si aprofundim l’anàlisi i introduïm per exemple el tema de l’agreujament de la crisi impulsada per aquests governs tendiríem a interpretar el fenomen com a expressió específica regional de la decadència del sistema global.                                    L’allunyament del destorb progressista pot arribar a generar problemes majors a la dominació imperial, si bé les inclusions socials i els canvis econòmics realitzats pel progressisme van ser insuficients, embullats, van estar impregnats de limitacions burgeses i si la seva autonomia en matèria de política internacional va tenir una audàcia restringida; la veritat és que el seu recorregut ha deixat empremtes, experiències socials, dignificacionsRebeldia de L@s Inmigrant@s.60 Millones Hablan Idioma español (suprimides per la dreta) que seran molt difícil extirpar i que en conseqüència poden arribar a convertir-se en aportacions significatives a futurs (i no tan llunyans) desbordaments populars radicalitzats.                                               La il·lusió progressista d’humanització del sistema, de realització de reformes “sensates” dins dels marcs institucionals existents, pot passar de la decepció inicial a una reflexió social profunda, crítica de la institucionalitat mafiosa, de l’opressió mediàtica i dels grups de negocis parasitaris. Això inclou a la farsa democràtica que els legitima. En aquest cas la molèstia progressista podria convertir-se tard o d’hora en huracà revolucionari no perquè el progressisme com a tal evolucione cap a la radicalitat anti-sistema sinó perquè emergiria una cultura popular superadora, desenvolupada en la baralla contra règims condemnats a degradar-se cada vegada més.

Pròxima estació Economia del Bé CoHa costado, pero en Bruselas se oye por fin hablar de una alternativa económica, aunque solo sea en formato de revista, en español y una vez al mes.

 

Anuncios

CRISI SISTÈMICA GLOBAL, DESAFIAMENTS DEMOCRÀTICS, POBLES EN CÒLERA. EL ESTREPITÓS FRACÀS DE LA INTEGRACIÓ EUROPEA I LA CRISI EURO-RUSSA.

La integració europea, que s’ha convertit enEl 1957 es va crear el Mercat Comú o Comunitat Econòmica Europea (CEE) formada per Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. un procés d’expansió després de la caiguda del Mur de Berlín, sent incapaç Europa de manejar els seus països veïns d’una altra manera que no siga tractant d’integrar-los, proporciona avui dia un bon exemple del model internacionalista i dels límits als quals aquest ha arribat. Ucraïna, Turquia, Rússia … només tenien futur dins de la UE, un futur de comunió estàtica entorn dels valors europeus, d’acord amb les institucions europees, i un vector d’anivellament econòmic, des del punt de vista dels candidats. Ideologies, agendes ocultes, mentides i manipulació han estat presents en l’absurda conquesta europea dels 90 i dels 2000.                                                 Avui en dia, la integració / expansió europea s’ha detingut quan encara res està acabat, especialment la integració política del continent. I som testimonis de la indignació d’Europa, en veure als seus antics candidats sol·licitar el reconeixement del seu dret a no formar part del seu club:
Per descomptat, Rússia, a la qual Europa ha retirat oficialment la paraula, indignadíssima amb una Rússia que basa la seva política estrangera a la legitimitat dels seus interessos nacionals; intransigència que, com ja hem esmentat, corre el risc de fracturar certes zones tampó com els Balcans i Europa de l’Est.Europa davant la crisi dels refugiat No, Rússia no té intenció d’integrar-se en una Pan-Europa, que es baralla per les seves riqueses. Però, hauríem de deixar de parlar-los, tenint en compte que l’organització de la regió balcànica és un tema vital en el diàleg euro-rus?
I ara Turquia, a punt de ser considerada com inaccessible, des que s’atrevís a negar la legitimitat dels requeriments europeus, com ara el requeriment de modificació de la legislació antiterrorista turca, a canvi d’una liberalització dels visats … un requeriment que és en realitat una autèntica intromissió, des del punt de vista d’un país que necessita menys a la UE, del que aquesta ho necessita (especialment pel que fa a la crisi migratòria). No, Turquia no serà l’últim mico d’Europa, menys quan és en realitat la primera potència econòmica de l’Orient Pròxim. Però anem a ignorar-la, a risc de corroborar la tesi del xoc de civilitzacions entre islam i Occident, tan estimada per Huntington i altres ideologies armagedonistas?
I EUA, que es troba en procés de diferenciació del bàndol occidental, fet que ha quedat palès per l’èxit de la campanya de Donald Trump, antítesi de tots els valors advocats per Occident. El cas dels visats dels EUA ens dóna un indici sobre el deteriorament de les relacions entre la UE i EUA.
Mentre que evidentment, és desitjable que Europa finalitze la independència estratègica i política del seu continent, ara haurà d’evitar l’escull de l’aïllament. I haurà de reconèixer la legitimitat de les eleccions polítiques i estratègiques dels principals actors globals i tractar amb ells, i abandonar el seu paper de jutge, el que no vol dir abandonar la seva vocació pel que fa als valors universals. Però els valors que ja no accepta tothom, ja no són per tant valors universals. Si Europa reconegués aquest fet sense ofendre, seria capaç d’iniciar almenys un gran projecte de replantejament d’un conjunt de principis universals infranquejables … per un temps, en tot cas …                                                                                                                                                      El major fracàs en els últims 30 anys d’integració europea, és la política d’ampliació dels països del bloc soviètic. Aquesta política,– Mapa de Europa Central y Oriental. essencialment motivada per la cobdícia de les empreses d’Europa Occidental (i més enllà), es va posar en marxa en detriment de la integració política de tot el continent i, particularment, de les poblacions de l’Est. En moltes ocasions, hem esmentat la baixa taxa de participació de la regió de l’Est a les eleccions europees, una regió que un cop va anhelar entrar a la UE. El flanc Oriental de la UE és ara un grup de països motivats per diferents causes, integrats en graus diferents i travessats per interessos de tota mena. El risc de desintegració i de conflicte és immens i amenaça al projecte europeu, molt més que la hipòtesi d’una sortida del Regne Unit.
La crisi euro-russa de 2014 va crear les condicions per a una dislocació de la regió, ja fracturada per innombrables interessos i futurs possibles. Com veurem més endavant, l’augment d’adeptes a les extremes dretes, va començar casualment també en 2014. Coneixent aquests perills, en el millor dels casos, els europeus aconseguiran posar fi a les sancions contra Rússia per a finals d’any . En cas que fracassen, la dislocació d’aquesta regió anirà de la mà d’una explosió de les tensions regionals i dels conflictes entre Europa i Rússia. El detonant de l’explosió podria estar situat en els Balcans, una regió que està inclosa en l’equació.                                           UE, Eurozone, Schenge                                                                                        Certs països són membres de tots els nivells d’integració europea (UE, euro, Schengen), com Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània i Eslovàquia. Aquesta llista revela una aberració: veure figurar els tres països bàltics, en lloc de Polònia o la República Txeca, que semblen membres totals més lògics. Altres països són membres de la UE i de la zona Schengen, però no de la zona euro: Polònia, Txèquia, Hongria. D’altres, només són membres de la UE, perfectes membres de segona classe, com Romania, Bulgària i Croàcia. Per descomptat, són els últims a arribar, però les reticències de fons, a veure aquests països accedir al privilegi de la lliure circulació (zona Schengen), semblen molt arrelades.
D’altra banda, hi ha els Estats candidats, que no veuen altre futur que l’europeu, als quals han promès indefinidament considerar la seva sol·licitud d’adhesió. Formen indistintament una barreja entre membres realment potencials i autèntiques mentides: països dels Balcans, Ucraïna, Turquia, Geòrgia …
Els nivells d’integració i drets diferents creen el sentiment que és una regió classista, on regna la desigualtat en el tracte. Els països que integren la zona euro es corresponen amb els senyors de la regió. En la banda oposada, Romania (que, però, és el país que primer es va presentar com a candidat a la UE el 1995) i Bulgària, en no estar a Schengen en el moment en què es reforça, corren el risc de trobar-se a l’altre costat del mur que envolta actualment la resta d’Europa. En efecte, tal evolució dels fets, exclouria a aquests dos països, enviant-los de tornada a una regió dels Balcans, la sort ens ha de preocupar, si Europa i Rússia no aconsegueixen entendres de nou, com ja hem vist milers de vegades.                                                                                                                                                                                       Grans desigualtats econòmiques
Sempre parlem de l’eix de desigualtat entreLa formació de la Unió Europea est i oest. Europa Central i Oriental no són per a res homogènies. Si observem els salaris mitjans, el rang se situa entre 350 euros a Bulgària i 1092 euros a Eslovènia. Eslovènia se situa al nivell salarial dels països més pobres d’Europa Occidental (Portugal i Grècia, lleugerament per sobre dels 1.000 euros). Per la seva banda, els búlgars reben, de mitjana, un terç d’aquesta suma, és a dir, menys que els xinesos.
Quant a l’atur, el rang se situa entre la República Txeca (4,5% de taxa d’atur), igual a la taxa alemanya, i Croàcia (15,1%), amb Eslovàquia just per sobre (10,3%) , la taxa és igual a la mitjana de la zona euro (inclosos el 20% d’atur espanyol i el 24% d’atur grec).
Pel que fa al creixement, Europa central i oriental no queden malament en conjunt, el que és normal, tenint en compte el procés de convergència induït per la integració a la zona econòmica de la UE. No obstant això, podem destacar els veritables campions de la UE, com Romania (3,8%), seguida de Polònia i Eslovàquia (3,6%) …; i als països més lents, com Croàcia (1,6%) i Estònia, el creixement és només del 1,1%, però els elevats nivells salarials indiquen un nivell de desenvolupament del tipus d’Europa Occidental, probablement en fase d’estabilització.
Aquestes dades permeten constatar queLa Unió Europea federació o nou Reich no hi ha una coherència entre els avantatges d’aquests països. Per exemple, Romania creix més ràpid que Bulgària, mentre que el seu nivell salarial està ja molt per sobre. O Eslovàquia que, amb la seva 10,3% d’atur, arriba a uns nivells salarials idèntics als de Polònia, que només té el 6,8% d’atur … Els països més afligits per la pobresa presenten una llista bastant diferent: Bulgària, Romania, Letònia i Hongria són els més afectats, mentre que figuren en categories molt diferents en els indicadors d’atur, nivell salarial i creixement. Hongria resulta especialment desigual, si es comparen les seves bones xifres econòmiques amb la seva gran risc de precarietat. Tot això revela un fracàs en la convergència econòmica, que era la motivació principal per entrar a la UE. Aquestes desigualtats són igualment cridaneres a Europa Occidental,  especialment a tres països (Portugal, Espanya i Grècia), mentre que a Europa central i oriental, concerneix a tots els països. El sentiment de decepció és inevitablement molt més fort en aquestos països. Se’ls ha venut la integració, fent-los creure en uns ràpids beneficis que no existeixen. La convergència econòmica, suposadament resultant de la integració a la zona econòmica comuna, es confirma com mentida.
Exèrcits i Esglésies: Europa de l’Est, terra de conquesta
El fracàs de la integració i la crisi euro-russa han transformat l’Europa central i oriental en una competició veritablement ferotge.Mapa de Europa MUT. Els interessos estrangers enfrontats són, per descomptat, la UE, Rússia i EUA. Tot Europa central i oriental anhela quedar-se a la UE, però alguns perceben Europa com una simple extensió dels EUA, de la qual exigeixen protecció (països bàltics, Polònia), mentre altres exigeixen que la seva participació a la UE, no implique una separació del seu gran veí rus (Hongria, Eslovàquia, Bulgària …). Es desencadena l’hostilitat i les principals potències fan ús de tots els seus mecanismes d’influència: l’OTAN per EUA, la propaganda per a Rússia … i també per a Occident, ja que l’OTAN passa el temps parlant de contra-propaganda, mentre la religió és un mecanisme per a tots dos bàndols.
Aquest últim punt és particularment interessant, perquè poques vegades s’esmenta. En realitat, des de la fi del comunisme, del Imperio Bizantino del Sacro Imperio Romano y religiosas por el liderazgo sobre la cristiandad separaron hace mil años la Iglesia Ortodoxa Rusa y lael sentiment religiós, refrenat durant l’època soviètica, ha explotat a Rússia i als països d’Europa central i oriental. Darrere d’aquest autèntic retorn a la fe, es troba un gran nombre de sectes evangelistes que, des de principis dels anys 90, van començar a venir des de l’altre costat de l’Atlàntic, per assentar-se a les zones rurals de Romania i altres llocs, amb munts de diners i programes socials, amb els que fàcilment feien que aquest ramat “blanc” s’oblidés de les seves religions històriques (catolicisme i ortodòxia).
L’ortodòxia russa ha trigat una mica més a tornar però ja està molt present. Per exemple, a Romania s’estan construint ara multitud de monestirs ortodoxos (més que hospitals), fins i tot en les regions de l’oest, històricament catòliques (com Transilvània).

EL COMPROMÍS DE CASP,ORIGEN I TRANSCENDÈNCIA

Després de la mort sense descendència de Martí l'Humà a la 'Genealogia del Casal d'Aragó'Martí l’Humà, l’any 1410, els diferents nuclis de poder de la corona catalano-aragonesa van moure tots els fils per situar un candidat al tron. El guanyador va ser el príncep castellà Ferran d’Antequera, de la casa de Trastàmara. La decisió es va prendre en l’anomenat compromís de Casp. En aquesta ciutat aragonesa es van reunir representants dels diferents regnes de la Corona, que van votar de manera majoritària a favor de Ferran i en contra del comte Jaume d’Urgell.                                                                                                                                                   La desgràcia es va instal·lar a la corona catalanoaragonesa el dia de Sant Jaume del 1409. Martí el Jove, hereu de Martí I l’Humà, havia mort a la ciutat sarda de Càller. La seva desparició trencava una línia de descendència masculina ininterrompuda des de Guifré el Pilós, la més llarga d’Europa. El problema es va fer evident el 31 de maig del 1410, amb la mort de Martí l’Humà al monestir de Valldonzella, als afores de la Ciutat Comtal. Va ser aleshores quan es van posar en dansa les maquinacions que van dur la corona a aquest període tan original com violent que va ser l’interregne.                                                                   Ni hereu ni testamentQuadre del pintor Dióscoro Puebla sobre el 'Compromís de Casp'
Després de la mort del seu fill, Martí l’Humà s’havia tornat a casar —a contracor— per provar d’engendrar un nou príncep, però xaruc i malalt no se’n va sortir. S’extingia així el Casal de Barcelona, i pitjor: el rei no deixava un testament que designés successor. Insòlit? Absolutament: la medieval era una societat que feia i desfeia i canviava últimes voluntats de manera constant. Per això, costa de creure que, davant la imminència de la pròpia mort, de la falta d’hereu i de tot el que hi havia en joc per a una corona en crisi, el rei Martí no deixés ben lligada la seva successió. Qui el va aconsellar? Quina era la seva intenció? Sabia a qui no volia com a monarca? Quantes faccions va haver d’escoltar durant la seva agonia? Com s’ho va fer el candidat amb menys punts per aconseguir el tron? I sobretot: a qui beneficiava aquesta elecció i per què?

Preguntes amb trampa al llit de mort.                                                                                                          La resposta del rei va obrir una competició basada en els interessos de les classes dirigents.Però si tot plegat fa tuf d’improvisació, el fet que l’endemà, dia 31 de maig, a les 9 del matí del mateix dia que el rei finà, la mateixa delegacióBenedetto_XIII es presentés de nou davant seu a fer-li idèntica pregunta, acaba de convèncer que alguna cosa no era del tot neta. Martí tornà a respondre “hoc”, però hi ha un afegit essencial: “E que’n sia feta carta pública?”. Era el vistiplau reial perquè aquella visita precipitada fos coneguda per tothom. En l’acta d’aquesta segona visita els testimonis de l’escena signen l’escriptura, cosa que havien oblidat de fer la nit anterior; però tampoc no se’ns diu qui eren la resta de comissionats designats per les Corts.Respecte de la resposta del rei, hi ha hagut interpretacions de tota mena: des de qui afirma que més que “hoc”, Martí va emetre un so gutural què vés a saber què volia dir, fins als qui creuen que el rei tenia molt clar què deia, passant pels qui neguen l’existència de les dues visites. Passés el que passés, el que és indubtable és que l’“hoc” de l’Humà evitava que ningú no es proclamés rei immediatament. Si Martí volia que el tron fos “per qui pervingués per justícia”, calia que els parlaments ho discutiren.                                                                                                                 Era ben sabut que, en vida, el rei havia demanat l’opinió de juristes dels diferents regnes, de manera que aviat tothom es va creure la versió interessada del capítol nocturn al monestir de Valldonzella. Tanta va ser la convicció general, que ningú no va demanar l’acta d’aquelles visites fins un any i tres mesos després.Jaume d'Urgel El governador general, Jaume d’Urgell, a qui per càrrec corresponia agafar les regnes, hauria pogut proclamar-se hereu, però aviat va comprovar que la jugada dels seus rivals el lligava de mans i peus. Ells havien dictat les normes de joc: caldria estudiar a fons les diferents candidatures. I així van escolar-se dos anys.                               I qui eren ‘ells’? En bona part, la clau de volta d’aquest afer espinós que ha fet córrer molta tinta ideològica. Tot el que envolta el compromís de Casp ha servit d’arma identitària d’historiadors oposats. De manera que, mentre que uns parlen de traïció al candidat més purament català (Jaume d’Urgell), d’altres fan relluir la maduresa dels catalans autodeterminant-se com un poble espanyol i optant pel candidat castellà (Ferran d’Antequera) com un primer pas cap a la unió inevitable.                   Uns i altres obliden que el marc en què es produeix el buit de poder és molt delicat, però no és nou; i no tenen en compte que el problema de fons no és jurídic, sinó polític. Els diferents candidats al tron tenien tots els mateixos drets legals, en funció de quin fos el punt de partida de l’arbre genealògic [vegeu pàgina 31], i el que acabà pesant en la balança foren els interessos de l’autèntica classe dirigent catalans.                                                                                                                               Catorze anys abans s’havia produït una situació similar: el rei Joan I el Caçador morí de sobte, sense descendència masculina. Tot i que una filla seva casada amb el comte de Foix reclamà el títol (i el marit provà d’envair el Principat), fou la Generalitat qui coronà el germà petit del monarca difunt, Martí I, i qui posà vigilància a la vídua, Violant de Bar, que assegurava estar embarassada d’un nen. Com que passats alguns mesos, l’engany d’ella va fer-se evident (i la invasió va ser un fracàs), quedà un únic candidat i el problema successori es resolgué. Però acabat el regnat de Martí, menys sobtadament del que de vegades es diu ­—el rei era un home malalt, que patia obesitat mòrbida i respirava amb dificultat—, el problema el plantejà la falta d’un pretendent clar com l’animadversió que els consellers i diputats que movien els veritables fils del poder sentien per Jaume d’Urgell. O potser més que odi cal entendre-ho com un xoc de classes: certes faccions de l’aristocràcia contra la part dominant de la burgesia que, gràcies a un organisme com la Generalitat, havia trobat la manera de dur a terme les seves polítiques.                                       Cal entendre el moviment dilatori en la successió com una estratègia a la defensiva, per guanyar temps. En morir el rei, les Corts catalanes estaven en dansa, i si haguessin proclamat un nou monarca tot seguit, els regnes de València i Aragó, que vivien temps de lluites entre famílies nobiliàries, haurien acatat la decisió sense pensar-hi gaire. I en aquells primers dies, Jaume d’Urgell era l’únic candidat vàlid, amb suport majoritari entre la noblesa catalana, la valenciana i la mallorquina; cunyat del rei i posseïdor del càrrec més alt de tota la Corona: qui s’hi hauria oposat? Però els rumors que el rei, abans de morir, havia demanat una “successió justa” van posar el crit al cel: no era qüestió de prendre-s’ho a la lleugera. Això va acabar convertint-se, amb el pas dels mesos, en unes suposades “voluntats del rei Martí”. En definitiva, una jugada mestra d’uns polítics que pretenien repetir el que ja havien fet amb Joan: decidir qui havia de ser el nou rei, i posar-se així per sobre del monarca per poder influir-lo en les seves decisions futures.

L’alta aristocràcia contra la nova burgesia                                                                                         A Aragó i a València, les disputes entre famílies nobiliàries havien creat un clima de guerra civil.     En aquest sentit, és fàcil d’entendre l’antiurgellisme: Jaume, cap de la família més poderosa del Principat, antic lloctinent de Catalunya abans que governador general, no era algú a qui es pogués dominar; mentre que Lluís de Calàbria, nét de Joan I, de tan sols vuit anys d’edat, reunia la doble virtut de ser “governable” i de tenir satisfeta la maquiavèl·lica Violant de Bar, àvia de la criatura. Ha de quedar ben clar que les bases de l’estratègia antiurgellista les posen homes com Ferrer de Gualbes o Guerau Alemany de Cervelló, que no solament actuen d’acord amb Violant sinó que, en la segona visita al moribund Martí, s’obliden d’avisar Lluís, bisbe de Mallorca, i Roger de Montcada, partidaris del comte d’Urgell.                                                                                                                                                                 Mentre a Barcelona començaren a arribar ambaixades dels candidats, les bandositats entre famílies nobiliàries a Aragó i a València s’agreujaven. La situació era de quasi guerra civil. D’una banda, Ferran d’Antequera, a més de reclamar la seva herència, va moure les seves tropes a la frontera de la Corona; de l’altra, Jaume d’Urgell volgué entrar a Saragossa per controlar la situació, però topà amb l’arquebisbe García Fernández de Heredia, partidari de Lluís de Calàbria, que li negà l’accés. Hi havia, ara sí, una animadversió personal: com a gran família catalana, els Urgell tenien ramificacions en la noblesa d’Aragó i, com a tal, no eren neutres en les bandositats del regne. És més, Jaume, en lloc de pacificar el conflicte entre els Urrea i els Luna, com li hauria correspost en virtut del càrrec, havia afavorit els segons. I aquest error, que li creà enemics irreconciliables, el repetí a València entre els Centelles i els Vilaragut, en favor d’aquests darrers.

L’estira-i-arronsa pel parlament
El fet, però, era que les Corts catalanes van decidir que, soles, no podien escollir rei, sinó que calia convocar un parlament general, preferentment a Montsó o a Fraga, decisió que només pot entendre’s com una maniobra de demora més, ja que primer calia convèncer els aragonesos que convoquessin un parlament propi.
Però els ambaixadors catalans no van fer-se escoltar per les autoritats veïnes fins el gener del 1411, així que l’assemblea va quedar fixada pel 8 de febrer a Calataiud. Fou la primera de les sis convocatòries de corts diverses dels mesos següents. La formaren els ambaixadors catalans i valencians a Aragó i, entre d’altres, l’arquebisbe de Saragossa i una figura decisiva de l’interregne, Berenguer de Bardaixí, fill de Benasc i home a sou de Ferran d’Antequera: li pagava 500 florins al mes.Ferran I, el d'Antequera
La comissió no es va posar d’acord a l’hora de pactar on i com calia celebrar el magne esdeveniment, de manera que es va decidir traslladar les converses a Saragossa. En el camí d’una ciutat a l’altra, l’arquebisbe Heredia havia programat una reunió amb el seu rival Anton de Luna, a La Almunia de Doña Godina. Era l’1 de juny, feia un any i un dia de la mort de Martí. Potser la intenció era rebaixar tensions, però el cert és que hi va haver una discussió, els dos homes van arribar a les mans, les respectives escoltes s’hi van immiscir… i de la lluita, en va resultar mort el prelat i alguns dels seus homes

 

L’esperpèntica fi d’un gran llinatge
L’escena s’ha debatut de totes les maneres possibles i ningú no n’ha tret l’entrellat: el dia abans de la mort de Martí I, a les 11 de la nit, una comissió encapçalada per Ferrer de Gualbes, conseller de Barcelona, va sortir de la ciutat i va presentar-se davant del rei. Deien que eren representants de les Corts i venien a preguntar-li: “Senyor, ¿plau-vos que la successió dels dits vostres regnes e terres, après obte vostre, pervinga a aquell que, per justícia, deurà prevenir?”, segons consta en l’acta aixecada per un protonotari d’aquella astuta visita. La pregunta era tramposa: només podia respondre’s amb un sí o un no. “Hoc” va dir Martí, que volia dir sí. No podia pas estar-hi en contra: és evident que volia justícia en la seva successió!
Però aquesta visita aixeca moltes sospites. D’entrada: si el rei només podia dir “hoc” —com consta, i se li preguntà altres vegades—, estava en plenes condicions mentals? Més encara: com és que a l’acta no hi ha el nom de la resta de comissionats que van visitar el sobirà, però sí el d’un seguit de testimonis? I per si no n’hi havia prou: com és que la comissió, teòricament delegada per les Corts, no consta en les actes de l’última sessió celebrada el dia 29? I per què no es presenta davant del monarca fins a altes hores de la nit del dia 30?                                                                                                                                                           Pacte o conxorxa?                                                                                                                               Tampoc no hi havia successor clar i cada nucli de poder va encetar les maniobres pertinents perquè l’elegit fos algú afí als seus interessos. Dels fins a set noms que van sorgir, el guanyador contra pronòstic va ser Ferran d’Antequera. La decisió va marcar per sempre les relacionsn entre Catalunya i Castella.                                                                               El paper de L’empremta femenina en aquest moment tant decisiu de la història del nostre país.                                                                                               
margarita-de-prades-
Germaine de Foix, Queen of Aragon, Naples, Sardinia, Navarre and Sicily and Vicereine of Valencia
Leonor de Sicilia (1325 - Lérida, 1375), reina de Aragón. Era hija del rey Pedro II de Sicilia y de Isabel de Carintia                                                                                                                                                                            Dins la cort, les dones també intrigaven perquè pugés al tron el candidat més adient d’acord amb les seves aspiracions. Tot i que la historiografia oficial les sol ignorar, en el compromís de Casp hi va haver tres dones clau. Una, va ser una mare molt ambiciosa; l’altra, una vídua massa prudent, i la darrera, una àvia conspiradora maquiavèl·lica. Les tres van jugar les seves cartes i les tres van perdre, però Casp no s’entén sense elles.                                                                                                                                                                                  Ferran d’Antequera entra en acció                                                                                                            L’infant de Castella va ocupar els regnes d’Aragó i València i va iniciar una caça d’urgellistes.         Va ser l’estocada final a l’urgellisme. Malgrat les explica­cions que el magnicida va fer arribar al Parlament de Tortosa —on s’havia traslladat l’autoritat catalana per ser a la vora dels altres regnes—, no va tardar a córrer una versió segons la qual es tractava d’una emboscada. En van resultar dues conseqüències definitives: els partidaris de Lluís de Calàbria van girar la vista cap a un candidat més fort, que pogués socórrer-los militarment; i aquest, Ferran d’Antequera, va passar a l’acció ocupant els regnes d’Aragó i de València i iniciant una caça d’urgellistes.  Fernando de Antequera        Com a corol·lari a aquests moviments, els antiurgellistes, encapçalats per Bardaixí, i estimulats pel papa Benet XIII, van convocar un nou parlament aragonès a Alcanyís, pel mes de setembre. N’estaven exclosos els partidaris de Jaume d’Urgell, ja que la intervenció papal els descartava per a qualsevol càrrec, però hi van fer cap els ambaixadors de Ferran, altes autoritats de Castella i tropes trastamaristes que ocupaven castells, mentre el Parlament aragonès feia cas omís als precs del català perquè expulsés dels territoris de la Corona els soldats estranger.                                                                                                             L’excusa oficial era que els guerrers volien venjar l’arquebisbe assassinat, de qui eren parents. Els urgellistes, que havien d’anar en compte per no topar amb segons qui pels camins vigilats, van optar per convocar un parlament propi a Mequinensa, però la intervenció del papa Benet XIII, els donava un aire d’il·legalitat. Mentrestant, a València, passava just el contrar.                                                                                                                                     Les hosts castellanes havien llançat ràtzies amb el mateix criteri invasiu que a Aragó. Seguint l’exemple del regne veí, els valencians van convocar Parlament a Vinaròs, promogut pels Vilaragut i amb presència del governador, Arnau Guillem de Bellera, fet que hi donà un rang d’oficialitat; en canvi, el convocat pels Centelles i els seus partidaris (trastamaristes) a Traiguera, feia la impressió de ser el moviment opositor. És a dir, que pel novembre del 1411 hi havia cinc parlaments reunits en un radi d’uns cent cinquanta quilòmetres, alguns a mata-degolla amb els altres, i els que no, mirant-se amb recel.         Enmig d’aquest estira-i-arronsa, es produí el cas Sescomes: el protonotari es negà a lliurar el “document d’últimes voluntats del rei”, que tothom citava i ningú no havia vist. Va donar-ne una còpia i es va oposar a lliurar l’original dient que només el remetria al Parlament general. D’irregularitats i abusos, n’hi va haver més, incloent-hi suborns: l’intent de comprar l’urgellista García López de Sessé perquè canviés de bàndol, que l’advocat de Jaume d’Urgell va denunciar amb documents que posaven en evidència el partidisme dels aragonesos; l’exigència de Ferran perquè el seu rival renunciés com a governador general; la dimissió de Jaume amb l’exigència que Guerau Alemany de Cervelló fes el mateix —cosa que aquest no va fer mai—, i, per damunt de totes les maniobres fosques, la concòrdia d’Alcanyís, ideada pel papa Benet XIII, d’origen aragonès.

La decisiva intervenció del Papa Luna                                                                                                   Els compromissaris que haurien de votar el nou monarca van ser imposats per una junta trastamarina. Sant Vicent Ferrer, un dels nou Sant Vicent Ferrer    compromissaris de Casp.                                     Aquest es trobava immers en la pugna pel control pontifici que mantenien dues ales enfrontades de l’Església Catòlica, coneguda com a cisma d’Occident. És per xò que a Benet XIII li convenia que la qüestió de la successió en el regne que més fortament li havia donat suport es resolgués l’abans possible. Al pontífex li va agafar encara més pressa quan França, que al Concili de Pisa del 1409 li havia retirat el seu suport definitivament, va promoure una ambaixada en favor de Lluís d’Anjou, de manera que va convèncer els parlamentaris catalans i aragonesos que desistissin de convocar un parlament general i nomenessin una comissió de juristes de cada regne perquè examinessin a fons la qüestió.   La pressió papal va arribar a Alcanyís, on ja hi havia una junta de parlamentaris aragonesos i sis ambaixadors catalans, dels quals només un era urgellista. Al final de gener del 1412, Peñicola y el secreto del Papa Lunael Parlament de Vinaròs va voler enviar-hi delegats, però se’ls va ignorar dient-los que eren partidistes. Als mallorquins, que també hi feren cap, se’ls va negar el dret de participar-hi adduint que formaven part de la cort catalana. Els catalans, sabedors de l’urgellisme militant dels illencs, no van cedir la seva quota de poder.
Fou aquesta junta controlada per aragonesos trastamaristes que imposà les regles de joc: la decisió final la prendrien nou compromissaris, tres de cada regne [vegeu desglossat a la pàgina 28], a Casp, on es reunirien a partir del 29 de març i tindrien un termini màxim de dos mesos. El candidat escollit hauria de tenir sis vots pel cap baix, i un vot de cada regne, com a mínim. Hi havia altres clàusules, però fins aquí les normes podien considerar-se lògiques.
L’autèntica revolució fou que d’Alcanyís van sortir, també, el nom dels nou compromissaris, no solament dels aragonesos. El fet va aixecar protestes tant per part de l’alta noblesa catalana, com dels parlamentaris valencians, fet que va desencadenar la batalla de Morvedre [vg. desglossat], causant de la fugida dels parlamentaris de Vinaròs i la desfeta total de l’urgellisme a València. Mentrestant al Principat, una comissió de 24 diputats va debatre durant 15 dies per canviar els tres representants, però no es van posar d’acord i ho van deixar tal com estava.

La ‘claudicació’ del principat
Sovint s’esmenta aquesta circumstància com la “claudicació” de Catalunya, que, davant la proposta aragonesa, clarament inclinada cap a un dels candidats, no planta cara i flaqueja davant l’empenta dels homes del papa i Ferran.Compromís de Casp No és del tot cert: cal tenir present que van ser catalans els qui impediren a Jaume d’Urgell d’acudir a Morvedre amb un exèrcit per donar suport als seus, i també ho eren els membres de la vint-i-quatrena que van acceptar els noms dels tres compromissaris proposats per Alcanyís, i dos dels compromissaris que, juntament amb els tres aragonesos, van decidir començar les sessions a Casp abans que arribessin els representants valencians i el darrer dels catalans escollits —que era Guillem de Vallseca, l’únic no trastamarista.
No cal ni dir que cap català no va protestar perquè entre els compromissaris hi hagués individus tan poc imparcials com Berenguer de Bardaixí i quatre homes de Benet XIII: Francesc d’Aranda, Domènec Ram i els germans Vicent i Bonifaci Ferrer, sense comptar-hi Bernat de Gualbes, advocat del papa i pare del Ferrer de Gualbes que havia encapçalat la comitiva que visità el moribund Martí l’Humà. El joc dels disbarats el completa la substitució de Gener Rabassa, compromissari valencià, ferm partidari de Jaume, a qui el seu gendre declarà boig.
La resta de compromissaris nomenaren Pere Bertran, qui s’abstingué en la votació final. Mentrestant, durant els mesos d’abril i maig, les ambaixades dels pretendents es presentaven a Casp per defensar davant de la comissió els drets de cadascun. Escolat el termini de dos mesos, els nou de Casp van demanar una pròrroga, que els duria fins al dia de Sant Joan, quan van celebrar la votació definitiva, a porta tancada, oral i acomboiada d’un discurs justificatiu. Els tres representants d’Aragó van donar el vot a Ferran d’Antequera; de València, dos van ser per al mateix i un en blanc; mentre que els representants catalans van donar dos vots a Jaume d’Urgell i un a Ferran.
El sis a dos final no deixava marge a cap dubte: el Trastàmara es convertí en Ferran I d’Aragó, i aviat va comprovar que el càrrec no era cap ganga. El cèlebre pactisme català va xocar amb la seva cultura política autoritària i en les Corts de l’any 1413, els diputats no solament no van perdonar al rei cap dels deutes que la Corona arrossegava, sinó que li van denegar subsidis, a la vegada que li arrencaren unes lleis per consolidar el rol polític i judicial de la Generalitat. No és estrany que, irat, Ferran es traís un moment i afirmés que “havia muy bien mercado este regnado, e como le havia costado más de mil doblas de oro”, fent públics els xantatges i les despeses militars durant l’interregne.                                                                                                                                                                                                                                       Com molt acertadament anomena Antoni Furió, “El Compromís de Casp es un debat inacabat que traspassa el temps de la història”.

 

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                            

 

 

PROPOSTA DE TREBALL PER EL DESENVOLUPAMENT DE LES INTEL.LIGÈNCIES MÚLTIPLES. (II)

Les Intel·ligències Múltiples dintre de l’aula són fàcilment detectables si se li demana al tutor/a del grup-classe o a algun agent extern al grup que siga bon coneixedor de les característiques de cada individu, tot i això, m’ha semblat interessant utilitzar un inventari, les característiques del qual es descriuran més endavant. Aquest s’analitzarà de forma quantitativa. La recerca, per tant, serà majoritàriament qualitativa ja que la investigació tindrà un caràcter plural i plàstic on l’accés a la realitat serà subjectiu. Pretenc que hi hagi una relació fluida amb els alumnes perquè aquests són els subjectes d’estudi sense els quals el treball no tindria sentit.
Així doncs, els resultats no seran generalitzables donades les característiques pròpies del grup i la investigació mateixa.                       els alumnes van recordar als pares que tots els contes segueixen la fórmula de la presentacióEnfoco aquest treball a un grup de població específica, en aquest cas va dirigit als adolescents ja que “en aquesta etapa es produeix un canvi que suposa un progrés i un augment de complexitat en la capacitat de pensament i raonament de les persones”. Aquesta creació cultural anomenada adolescència en la seva primera fase coincideix amb els estudis d’Educació Secundària Obligatòria i és aquí on pretenc investigar.                      Tal com està plantejat el sistema educatiu actual les diferents intel·ligències que proposa Gardner (2001) no estan contemplades, i si ho estan, apareixen en àmbits molt parcel·lats anomenats matèries o assignatures. En aquestes es contemplen uns aprenentatges que, de ben segur, que seran útils per al desenvolupament dels alumnes, la dificultat al meu entendre és que es donen en condicions gairebé de laboratori, o siga, de manera aïllada. Les finalitats més importants de l’educació, tant Primària com Secundària, es troben sintetitzades en forma d’objectius generals d’etapa al Currículum.Com aplicar les intel·ligències múltiples i les TICs a l'educació Després de llegir-los i treballar amb ells en puc extreure la idea fonamental que aquest procés educatiu ha de preparar les persones per poder desenvolupar-se de manera plena i autònoma al llarg de la vida adulta. Un cop es surt de la institució educativa, es siga adult o no, les condicions de laboratori amb les quals han intentat que aprenguessin els alumnes rarament es donen. Els fets de la vida quotidiana que ens exigeixen ser competents en molts afers van més enllà de les matèries o assignatures, i aquest és un dels motius el que em porta a relacionar la Teoria de les Intel·ligències Múltiples amb l’educació. Tot i això, les possibilitats de tenir en compte la teoria abans citada van més enllà. A l’escola tradicional els alumnes considerats com a “bons” eren aquells que tenien un bon domini del que s’anomena intel·ligències lingüística i logicomatemàtica. Al meu entendre aquest fet suposa una concepció errònia de l’educació i de les persones perquè sinó no s’explica com alumnes que durant la seva escolarització van ser etiquetats com a “dolents” després han estat grans personatges. Exemples d’aquest “fracàs” serien Albert Einstein o Bill Gates, i n’hi ha molts més. L’educació formal, en el meu cas els instituts, haurien poder donar resposta a tot l’alumnat, no només a aquells que dominen la llengua escrita i parlada i als que resolen de manera eficient els problemes matemàtics. Però la qüestió no és donar resposta, ja que molts potser ja ho fan, sinó que a l’hora els estudiants no sentin que hi ha alumnes de primera perquè dominen certes matèries o àmbits i de segona perquè no ho fan. Canviar el sistema educatiu per fer-ho TEORIA DE LES INTEL
possible se m’escapa de les mans (i tampoc sé com s’hauria de fer), el que em puc plantejar és canviar petits elements dintre de les sessions per tal de donar resposta a cadascuna de les característiques o intel·ligències que presenta el nostre alumnat. Els canvis simples poden esdevenir poderosos i la visió desgastada que es té de l’ensenyament potser canviaria. Seria interessant plantejar les sessions involucrant més d’una intel·ligència i ser conscient de que ho estàs fent i del per què. A poc que aprofundim en l’assignatura es pot observar que la intel·ligència interpersonal també està present. Tots els jocs o activitats que impliquen una relació entre els participants ja afavoreixen aquest tipus d’intel·ligència. Així doncs, aquesta intel·ligència gairebé sense plantejar-nos-ho apareixerà. Tot i això es pot potenciar. Al meu entendre la matèria a tractar ha d’ajudar als alumnes a créixer i millorar dintre de les seves possibilitats, anant sempre cadascú al seu ritme. Amb aquestes premisses les tasques a plantejar no haurien d’excloure ningú, tothom les hauria de poder realitzar traient el millor de si mateix, per això han de ser suficientment obertes o tenir possibilitats de millora. La realització d’aquest treball intenta demostrar la possibilitat d’aplicar la Teoria de les Intel·ligències Múltiples en qualsevol àrea formativa, per això hagués estat interessant poder portar a terme una planificació anual d’un curs i poder distribuir-les totes al llarg de les diferents unitats didàctiques.                                                                                   Per començar contextualitzarem on s’ha portat a terme aquesta i quins condicionants he tingut a l’hora de realitzar-la. La unitat didàctica la vaig portar a terme amb els alumnes de 4t d’ESO. Els dos primers condicionants que em vaig trobar van lligats, aquests van ser escollir curs i grup ja que depenent d’això la temàtica a treballar és la que és i jo no podia fer res per canviar-la. Penso que tots ens generem expectatives sobre allò que som capaços o no de fer i en funció d’això les nostres accions son unes o unes altres. Per potenciar aquestes expectatives, ajustar-les a un mateix i fer un treball d’intel·ligència intrapersonal vaig idear un joc a l’estil “mata conills” on els alumnes, després de realitzar un intent de prova, havien de ser capaços de saber quant temps aguantarien “vius” amb un petit marge de maniobra i si ho encertaven tenien puntuació extra. Finalment, per tal de treballar encara més la intel·ligència interpersonal, cada sessió quan s’havien de fer equips els donava un temps per a què s’organitzessin. A més, durant el torneig final vam incloure normativa extra que ells mateixos s’havien inventat per tal de compensar certs desequilibris en el nivell d’habilitat motriu que hi havia entre els alumnes.                                 La intervenció ha estat marcada per tres instruments que m’han ajudat a recopilar dades. Tots tres instruments són molt diferents entre ells i s’han situat en moments clau del procés com són abans, el durant i el després, amb un intent d’embolcallar-ho tot i obtenir feedbacks útils per la investigació.                                                                                                          Tal com s’ha explicat anteriorment Gardner (1983) no creu que la intel·ligència es puga mesurar en un simple número o coeficient intel·lectual. Tot i això, s’han fet adaptacions del seu treball per tal d’intentar conèixer amb quin grau es manifesta cadascuna de les intel·ligències.  Aquest test és una modificació de l’obra original ja que ha estat adaptat per incloure la intel·ligència naturalista. Treballar l'atenció a la diversitat mitjançant les intel·ligències múltiplesDonada la controvèrsia que encara hi ha davant la intel·ligència existencial aquesta ha quedat exclosa pel propi autor. Es tracta d’una bateria de preguntes, un total de 80 per ser més exactes, on hi ha 10 preguntes relacionades amb cadascuna de les intel·ligències, situades de manera alternada en el test per a que a l’enquestat no se li faci tant feixuc ni sospiti al respondre sempre preguntes al voltant de la mateixa intel·ligència. L’inventari segueix una escala, la gradació de les respostes va del 5 = m’agrada molt, fins a l’1 = no m’agrada. D’aquesta manera, al final tindrem cadascuna de les intel·ligències amb una puntuació per alumne que oscil·larà entre 10 i 50, essent 10 la puntuació més baixa i 50 la més alta. Les puntuacions que s’aproximen a 40 o més punts solen ser indicatives d’una intel·ligència bastant destacada o força descriptiva de la persona que ha realitzat l’inventari, en canvi, les que no arriben a 20 punts les considerarem poc destacades.                                                                                              Per presentar-ho als alumnes li vaig donar forma de diari personal on al finalitzar la sessió intentaven respondre a les preguntes “què he après?” i “com m’he sentit?”.  Els diaris es repartien i es tornaven a recollir pel professor cada sessió, els alumnes només s’havien d’encarregar de portar un bolígraf. La reflexió que es pretenia que feren els alumnes tenia una doble finalitat, per una banda, ells reorganitzaven el seu coneixement amb allò nou que havien après i que moltes vegades no n’eren conscients i, per l’altra banda, donar-me un feedback diari sobre l’acceptació o no d’aquesta nova manera d’enfocar la matèria que és, en definitiva, el tema central d’aquest treball.                                                                                 Una última manera d’obtenir informació INTEL·LIGÈNCIES MÚLTIPLES A L'ESCOLAdirecta per part de tots els que han participat en aquest procés ha estat fent entrevistes un cop acabada la intervenció.                                                            En segon lloc, l’entrevista s’ha dirigit a un grup representatiu d’alumnes als quals ha anat dirigida la intervenció. Les seves idees i reflexions ja estaven recollides als diaris, però allà es veien molt limitats per temps (final de la sessió), espai (màxim tres línies) i tota una sèrie de factors que no afavorien, com pot ser la calor o haver d’escriure al terra. És per aquest motiu que l’entrevista em va ajudar a acabar de recollir les seves opinions. El tipus d’entrevista feta als alumnes va prendre forma de grup de discussió, com una “entrevista a tot un grup de persones escollit per la seva rellevància en el problema d’investigació”. Al mateix temps recomanen que la mida del grup sigui entre cinc i deu persones. En total vam disposar de 30 minuts per a cadascun. Es podria dir que no hi ha cap intel·ligència bastant destacada (més de 40 punts), però cal recordar que seria difícil que això aparegués donat que estem parlant de mitjanes. De manera individual si que es donen casos amb intel·ligències per sobre de 40 punts i per sota de 20, però són casos anecdòtics que queden diluïts entre el gran grup. Donades les característiques d’aquesta investigació: una única unitat didàctica, un temps molt limitat, etc. i observant aquests resultats vaig decidir treballar només les intel·ligències més destacades, és per aquest motiu que la meva intervenció amb el grup ha anat encaminat a donar resposta a les intel·ligències musical, corporalcinestesica, interpersonal i intrapresonal. Tot i intervenir principalment amb el grup dels nois, el motiu pel qual he acabat treballant la intel·ligència musical i no la matemàtica, que en ells surt més destacada, és que vaig aconseguir que cada sessió poguéssim fer l’escalfament tots junts (noies i nois) i donat que les noies també havien respost el l’inventari vaig pensar que la manera més adient de donar-los resposta era centrant-me amb la mitjana i treballar a partir de les dues intel·ligències que havien aparegut amb més puntuació: la musical i la corporalcinestesica. Per aquest motiu, no em van sorprendre els resultats.
Si apel·lem a la diversitat que acabem de citar, pot LES COMPETÈNCIES I LES INTEL·LIGÈNCIES MÚLTIPLES UNA NOVA MIRADA A L'EDUCACIÓ ...semblar estrany que els resultats surtin tant plans en un gràfic de línies ja que aquests es mouen en una puntuació entre 24 i 35 punts, són 11 punts de variació entre les intel·ligències del rang de 40 que dóna l’inventari. Doncs és precisament aquesta diversitat que m’ha fet aparèixer el gràfic amb aparentment poca variació, al tractar-se de mitjanes succeeix que on un alumne destaca l’altre no i a l’inrevés, d’aquesta manera es podria dir que es compensen i el resultat és el que és. Aquest treball suposava un canvi bastant brusc en la manera de fer dels alumnes en general al centre on he realitzat les pràctiques. No obstant, emprar una metodologia diferent per tal de potenciar les Intel·ligències Múltiples, no ha estat renyit amb el fet d’assolir els objectius plantejats abans de començar la UD. Aquests han estat pràcticament els mateixos que es demana als alumnes dels altres grups sense treballar d’aquesta manera. La tasca portada a terme no ha deixat indiferent a ningú, tal com es recull dels grups de discussió, la metodologia emprada per potenciar les Intel·ligències Múltiples ha provocat variabilitat de sensacions i percepcions en l’alumnat, com és el cas de la música, que comentaré més endavant. No totes les tasques han agradat a tots, però tampoc es pot pretendre quelcom similar ja que és precisament aquesta variabilitat interindividual que provoca que les persones siguem diferents les unes de les altres. Com he comentat, un dels aspectes que ha causat més debat en l’aplicació pràctica portada a terme ha estat l’intent de relacionar la intel·ligència musical amb l’Educació Física, tenint en compte que el contingut a treballar era l’esport de l’handbol. En el grup de discussió i els diaris apareix la música com un element motivador que propicia la participació de l’alumnat, a la vegada que la professora confirma aquest fet quan exposa que és un element innovador en la metodologia emprada. Tot i això, l’experiència musical que han viscut els alumnes no ha estat sempre vista amb bons ulls perquè no tot l’alumnat se sent còmode escoltant música i realitzant activitat física, hi ha una gran influència dels gustos musicals de cadascú, fet que em remet a l’exposat anteriorment de les diferències interindividuals. Potser aquesta lleugera incomoditat es devia a l’excés de llibertat per realitzar les tasques d’escalfament perquè la tutora apunta a la falta de pautes per augmentar la quantitat i qualitat del treball amb la música. Un element implícit en les nostres sessions és la relació entre les persones, fet que es pretenia potenciar amb les tasques dissenyades. Un dels aspectes positius destacats tant en els diaris com en els grups de discussió ha estat que potenciarAltes Capacitat la relació entre els alumnes augmentava la motivació per portar a terme les tasques encomanades ja que les activitats promovien la màxima participació, física o no, de tots els estudiants a través de múltiples modalitats on cadascú podia aportar el millor de si mateix en un moment o altre. La relació buscada entre companys no era exclusivament per a què aquests es sentissin còmodes dintre les sessions, s’ha donat molta importància a l’aprenentatge a través de l’actuació dels companys. Ells mateixos destaquen que tenien molt clar què s’esperava d’ells i s’animaven regularment, i per això l’aprenentatge realitzat ha estat prou significatiu. Però per poder-ho fer possible, tal com afirma la tutora en la seva entrevista, cal que hi haja una bona relació entre els estudiants per a que els feedbacks rebuts des dels companys es prenguen seriosament. Aquesta bona relació en algunes ocasions ha pogut esdevenir un punt feble del treball d’avaluació de la matèria ja que els mateixos alumnes han assenyalat dificultats per portar a terme una co-avaluació neutral, degut precisament a aquesta relació de proximitat i afinitat entre avaluador i avaluat. És un risc assumible tenint en compte la valoració positiva que se’n fa des de totes les parts i de la importància que en donen els mateixos alumnes al sentir-se més protagonistes de les sessions i de l’assignatura en general. Els alumnes consideren que l’excessiva llibertat per fer els agrupaments donava lloc a formes d’agrupament estables en els equips a causa del pes de fer-ho per afinitat i, a més a més, la professora afegeix que s’ha utilitzat més temps del compte per gestionar aquest fet. Des del meu punt de vista aquest aspecte podria millorar organitzant algun sistema de rotacions on al final acabessin interactuant tots amb tots i augmentar així el temps motriu que tant preocupava a la professora. Però d’aquesta manera s’hagués vist afectat el que ella mateixa em destaca com a punt positiu de la importància del consens grupal. Per tal de treballar l’última de les intel·ligències plantejades, la intrapersonal, es va optar per un diari de final de sessió, els resultats del qual m’han sorprès. La idea assenyalada per els professors i els propis alumnes de la baixa predisposició per fer aquesta tasca al final de les sessions. Malgrat això, els alumnes han destacat aquesta activitat com a molt positiva perquè s’ha escoltat la seva opinió, i això compensa amb el fet d’utilitzar paper i bolígraf a les sessions i que la reflexió es produeixi amb el cansament posterior a l’activitat física. Aquest tancament que incloïa una revisió, discussió o resum de les habilitats i conceptes apresos s’ha valorat molt positivament des del professorat del centre, on donen molta importància a la reorganització de coneixements per part de l’alumnat; a la vegada ha permès fer una tornada a la calma que propicia la incorporació de nou a l’aula per assistir a una altra assignatura. A la vegada, hi ha hagut una aproximació i comprensió de la teoria utilitzada per fonamentar el treball. ELes persones emocionalment intel·ligents són capaces de governar adequadament els seus sentiments i saben interpretar i relacionar-se efectivament amb els ...n aquesta línia els professors comenten com un dels aspectes positius que el programa seguit incloïa activitats apropiades amb una seqüència lògica i progressiva on els alumnes treballaven aspectes físics, cognitius i emocionals que han reforçat valors com el respecte, el compromís o el treball amb equip. Finalment, altres aprenentatges que se’n deriven dels grups de discussió i dels diaris són per una banda, la millora del coneixement d’un mateix quan afirmen que molts superen les expectatives que ells mateixos s’havien creat individualment; i d’altra banda, l’augment de l’autoestima en veure que no és tant greu no ser hàbil amb una qüestió si ho compenses sent-ho en d’altres. A aquestes reflexions la professora en l’entrevista no en fa esment i, per tant, no les considera, quan són elements molt ben valorats per part dels alumnes.                                                                                                                                                                                                                                  Conclusions                                                                                                                                                      El treball sobre les Intel·ligències Múltiples no és quelcom nou en educació, i tot i així, es pot dir que està de moda. Són molts els professionals que recorren a aquesta teoria per donar resposta a fets quotidians que ocorren dintre les seves aules, o simplement, perquè els preocupa i els interessa millorar la qualitat de l’ensenyament que donen als seus alumnes. Jo m’incloc amb aquests. La investigació portada a terme, en contra del que jo em pensava, no ha estat lineal. El plantejament era anar per passos i no fer el segon si el primer no estava enllestit, però la pròpia investigació m’ha portat a donar salts endavant i endarrere dintre d’ella mateixa ja que per exemple encara no tenia tot el marc teòric acabat quan ja vaig haver de passar els inventaris. En definitiva, he après que una de les dificultats d’investigar per tractar d’innovar és que no sempre ocorrerà tot tal com està plantejat, i menys si la recerca és qualitativa i en molts moments s’ha d’adaptar a les necessitats o circumstàncies dels participants o alumnes en aquest cas. Pel que fa als objectius marcats, un cop despertada la curiositat sobre les Intel·ligències Múltiples en l’assignatura de Psicologia Educativa i del Desenvolupament el primer fou aprofundir en el coneixement sobre les Intel·ligències Múltiples. Crec que s’ha complert amb escreix gràcies, en gran part, a que no ho veia una tasca pesada perquè m’agrada la temàtica, fet que ha provocat que els aprenentatges no només s’han donat a través de la lectura de llibres i articles, sinó que a més a més he optat per altres vies més proactives. Mirant enrere, el procés seguit m’ha aportat molts coneixements en relació a les Intel·ligències Múltiples i l’acció educativa que hauré de portar a terme com a futur docent.                                                                                                               Tinc molt clar que cada persona posseeix les vuit intel·ligències amb diferents nivells de desenvolupament, i que és la manera com les interrelacionen el que crea les diferències entre les persones (Gardner, 2001; Prieto i Ferrándiz, 2001). És per això que l’alumne que siga menys hàbil amb una tasca de ben segur ho serà més amb una altra i no per això se l’ha de menystenir o infravalorar. Tothom pot desenvolupar cada intel·ligència fins a un nivell adequat de competència. En aquesta línea, els resultats de l’inventari en el grup on he intervingut demostren que són molts pocs els casos que mostren una intel·ligència poc destacada (amb una 50 puntuació per sota de 20 punts). Per tant, això significa que encara que un alumne presenti deficiències en una certa àrea té teòricament la capacitat de desenvolupar-les totes vuit fins arribar a un nivell competent, sempre i quant rebi l’estimulació adequada. Una altra de les coses que crec que em serviran com a futur professor, i que en la teoria utilitzada queda un poc difuminat, és el fet que hi ha moltes maneres de ser intel·ligent dintre de cada intel·ligència. L’exemple més clar seria el d’aquella persona que no sap llegir ni escriure, però en canvi té una alta capacitat lingüística perquè és capaç de contar històries de manera extraordinària.                                                                                                                           Amb la progressiva adquisició d’aprenentatges el segon objectiu va anar prenent forma fins fer-se realitat al llarg del mes de maig, quan es va aplicar la Teoria de les Intel·ligències Múltiples a diverses àrees per intentar donar resposta a les diferents intel·ligències que té l’alumnat. Pels resultats de l’estudi pense que aquest objectiu també l’he assolit, tot i que no ha estat una tasca senzilla donada la quantitat d’elements innovadors que apareixien vers la dinàmica que es fa al centre. No obstant això, m’he trobat amb una resistència al canvi metodològic molt més dèbil de la que m’havia imaginat. Els resultats confirmen que per part dels alumnes ara hi ha una visió positiva de la integració de les Intel·ligències Múltiples amb atres àrees de l’Educació, tot i el canvi abans esmentat que això va suposar.                                                                                                         El tercer i últim objectiu plantejat en la introducció d’aquest treball és avaluar el programa proposat, la qual cosa s’ha realitzat amb diferents instruments ja citats anteriorment i dels quals he pogut extreure aspectes que són interessants de cara a realitzar noves unitats didàctiques emprant aquesta metodologia. Per una banda, tornaria a considerar la idea de treballar utilitzant la co-avaluació entre els alumnes ja que és un aspecte dels més ben valorats dintre de la tasca realitzada; i d’altra banda, s’hauria de tenir més en consideració el temps del qual es disposa, perquè aplicar aquesta metodologia pot suposar-ne una inversió extra. Fent una mica d’autocrítica, si ara hagués de tornar a aplicar la part pràctica d’aquest treball canviaria unes quantes coses per tal d’intentar millorar. Donat el canvi metodològic que ha suposat la meva intervenció en l’esdevenir de l’assignatura i la manera com aquesta es planteja des de l’institut, potser hagués estat més oportú realitzar la introducció de la UD, on vaig esmentar el treball d’Intel·ligències Múltiples, a l’aula; si més no, aquesta relació ha de quedar més ben contextualitzada des del principi. Hi ha més elements que hagués canviat des del principi però no m’ha estat possible i m’han suposat unes limitacions en la intervenció. . Amb tot vaig aconseguir realitzar l’escalfament de manera conjunta. El contingut a treballar també ha marcat la intervenció realitzada. La impossibilitat de modificar la programació que tenen al centre va fer adaptar-me a les circumstàncies per tal d’intentar treballar des d’aquest punt de partida. Aquest fet es justifica, en part, perquè és un centre que rep molts estudiants de pràctiques i si haguessin de deixar-nos modificar les seves programacions seria caòtic pels mateixos professors.                                                                                                         Seria interessant intentar aplicar aquesta metodologia en una programació anual on es treballaren totes les intel·ligències. En l’intent d’unió de la nostra àrea amb la Teoria de les Intel·ligències Múltiples crec que s’han pogut veure afectats els aprenentatges dels alumnes vers el contingut principal de treball de la matèria. Caldria veure també si les activitats de co-avaluació i l’instrument de reflexió final podrien ajudar d’alguna manera a millorar aquest aspecte si es plantejaren de forma diferent a la realitzada. Aquestes limitacions que han marcat l’esdevenir de la investigació obren noves vies de recerca a la ja citada anteriorment. Seria interessant comprovar quins aprenentatges són capaços de realitzar els alumnes amb un temps determinat emprant ambdós metodologies diferents, la més tradicional i la que al llarg d’aquest treball s’ha explicat i utilitzat. Un altre punt de partida per investigar que s’obre és el de com millorar les activitats de co-avaluació i la reflexió final que s’han plantejat. Finalment, esmentar que l’avaluació de la UD s’ha basat en la impressió subjectiva que tenen els alumnes i els professors sobre aquesta. En aquest sentit, una de les limitacions de la investigació és que aspectes com la millora de l’autoestima no s’ha avaluat amb cap instrument objectiu i és per aquest motiu que aquí s’obre, des del meu punt de vista i les meves inquietuds, la darrera via de recerca educativa per portar a terme en un futur. 

BREXIT: UNA DISJUNTIVA HISTÒRICA

Europa travessa un període molt convuls ja que la crisi financera està posant encara més difícil el procés de construcció europea (imprescindible perquè puga competir com a potència mundial) i el col·lapse econòmic que s’està fent visible en els països perifèrics i emergents, previsiblement acabarà generant el desmembrament de l’actual Unió Europea i el retorn a escenaris ja oblidats de compartiments estancs i proteccionisme econòmic.
El 23 de juny els pobles del Regne Unit votaran Temido Brexit qué hará el mercado antes y después del referéndum de Reino Unidosobre una de les disjuntives de major importància en la seva història recent: ¿Té el Regne Unit que romandre en la Unió Europea? El debat s’ha polaritzat i les implicacions politico-econòmiques d’aquesta decisió van més enllà de les fronteres europees.
Les enquestes indiquen que l’opinió en favor d’una sortida o Brexit, (com se li ha anat trucant al combinar les paraules Britain i exit) van guanyant terreny. Les empreses enquestadores van fallar en els seus pronòstics l’any passat sobre les eleccions al Regne Unit (UK, per les sigles en anglès), però avui la tendència a favor de la Brexit és un fet contundent.
Quin serà l’efecte d’una decisió en favor de la BrexitBrexit y la europea qué- sobre l’estancament i la perllongada crisi que avui pateix l’economia europea i el mateix Regne Unit? Aquesta crisi a Europa s’ha agreujat per l’aplicació d’una política macroeconòmica que es recolza en l’austeritat fiscal, més reformes estructurals neoliberals i una injecció de liquiditat que no pot transformar-se en crèdit per a la producció i el consum. L’impacte de la Brexit és incert, però molts indicadors apunten en la direcció d’una major desestabilització per a l’economia europea. Certament la decisió d’abandonar la Unió Europea serà un cop a la ja molt discutida credibilitat de la Comissió a Brussel·les i a les mesures promogudes activament per Alemanya.
Més enllà d’aquests aspectes polítics estan les dades sobre la crisi bancària a Europa. La integració financera entre els mercats europeus i el que esdevé a la City londinenca és estreta i serien moltes les repercussions d’una eventual sortida. L’espina dorsal del sistema bancari descansa en la capacitat dels bancs per accedir a mercats profunds amb fàcil accés a una major liquiditat. Avui el fluxe deSo, the UK is putting it's continuing EU membership to the vote in a public referendum on the 23rd of June..jpg préstecs interbancaris a Europa segueix estant pertorbat per la forta desconfiança sobre l’estat real de les seves fulles de balanç. Molts bancs italians i espanyols, per exemple, es mantenen en una situació de gran fragilitat, per dir-ho en termes diplomàtics, i els seus esforços per obtenir fons i apuntalar la seva estructura no estan donant bons resultats. La Brexit tindria l’efecte d’agreujar aquesta desconfiança perquè augmentarà la incertesa mentre es reescriu el règim regulador sobre transaccions amb el Regne Unit.
En l’actualitat es discuteix el sistema europeu A Better Britain Outside the EUunificat de pagaments (SEPA, per les sigles en anglès). El SEPA proposa harmonitzar i estandarditzar operacions de bancs i cambres de compensació per a tots els països de la UE. La Comissió a Brussel·les assenyala que tindria enormes beneficis (uns 227 mil milions d’èuros) en termes d’accés a línies de crèdit i més liquiditat. Una sortida de la UE podria excloure els bancs anglesos de la festa i afegir desavantatges a les operacions en lliures esterlines en el mitjà termini.
Pel costat dels fluxos comercials, la Brexit també tindria efectes importants. La resta de la Unió Europea manté un saldo positiu en la balança comercial amb el Regne Unit de 100 mil milions d’euros. Si el pronòstic de molts analistes sobre la reducció de la taxa de creixement en el Regne Unit es compleix, les exportacions de la UE tendiran a disminuir, el que no implica res de bo per a les economies d’Europa continental.
Els que impulsen la Brexit argumenten que lesDeutsche Bank EU referendum resea aportacions del Regne Unit al pressupost de la Unió Europea és un dispendi absurd que només serveix per alimentar la euro-burocràcia. L’aportació ascendeix a 14 mil milions d’èuros, però el Regne Unit rep de Brussel·les uns 7 mil milions d’euros en forma de subsidis agrícoles i per a desenvolupament regional. La bretxa en el pressupost europeu haurà de omplir-se amb un augment de les aportacions d’Alemanya principalment. L’estalvi per al Regne Unit és una part marginal del seu PIB. A més, la sortida de la UE implicaria costos importants per a l’economia del Regne Unit perquè molts plans d’inversió podrien ser reconsiderats.
Aquest tema dels fluxos d’inversió no pot serDavid Cameron en una encrucijada. ignorat. En l’actualitat el Regne Unit rep uns 23 mil milions d’èuros anuals d’inversió estrangera directa. Però moltes enquestes sobre grups corporatius revelen que 72 per cent dels inversors europeus van al Regne Unit precisament perquè té accés al mercat de la UE. D’trencar aquest vincle, els inversors podrien desviar les seves capitals cap a altres destinacions.
La Brexit tancaria la porta a una participació eficaç en favor de reformes al sistema d’integració europeu. En el curt termini enfortirà les tendències del populisme de dreta que ja representen una amenaça a l’estabilitat a Europa i al món sencer, inclosos els menyspreus de Trump als Estats Units.

El Brexit i la implosió de la Unió Europea.
Per caos (o “buit que ocupa un buit en el no res”) entenem una cosa impredictible i que s’escapa a la miop visió que únicament poden
David Cameron We have no plans in event of Brexit esbossar els nostres ulls davant de fets que s’escapen dels paràmetres coneguts ja que la nostra ment és capaç de seqüenciar únicament fragments de la seqüència total de l’immens genoma del caos, de manera que inevitablement vam recórrer al terme “efecte papallona” per intentar explicar la vertiginosa conjunció de forces centrípetes i centrífugues que hauran de configurar el puzle inconnex del caos ordenat que s’està gestant, del que seria paradigma la possible sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea (Brexit) després del pròxim referèndum del mes de juny.
Així, els conservadors liderats per David Cameron fidels a la seva política euroescèptica (nul·la voluntat britànica de embarcar-se en un projecte en decadència en què la sobirania britànica estaria supeditada als mandats de Brussel·les), van incloure en el seu programa electoral del 2015 la convocatòria d’un referèndum sobre la sortida de la UE amb el que Cameron va tranquil·litzar a les bases més radicals del seu partit alhora que va arrabassar la bandera al partit en alça dels euroescèptics (UKIP) que consideren que el Regne Unit no necessita d’Europa ja que podria convertir-se en la Singapur d’Occident des de la seva talaia financera de la City londinenca alhora que metròpolis del comerç d’Ultramar al pilotar la nau capitana d’una renascuda Commonwealt. En conseqüència i en compliment de la seva promesa electoral, assistirem el proper juny a la celebració del referèndum sobre la possible sortida del Regne Unit de la UE (Brexit), no sent descartable que després de l’aparició de Cameron en els “Panama Papers”, Gran Bretanya decideixi per majoria simple abandonar les estructures europees encara que mantenint convenis bilaterals, seguint la filosofia de Winston Churchill: “Estem a Europa, però no en ella”. Cameron assumirà doncs un enfocament “activista” en assumptes internacionals forçat pel menyspreu a què és sotmès per l’Eix Berlín-París a l’escenari europeu i al paper de comparsa dels EUA que ha d’assumir en els conflictes internacionals i amb l’objectiu inequívoc que la política exterior serveixca de catalitzador dels valors de la Gran Bretanya i el seu passat imperial, amb el que podríem assistir al renaixement de la Commonwealt i a un nou conflicte de les Malvines.

¿Liquidació a l’actual Unió Europea?                                                                                                     Tant la Unió Europea com els païssos de la Eurozona tenen per davant uns reptes a curt plaç, que segons els enderrocs que es prenguen, poden portar-la a una situació advocada al seu desmembrament, o en el pitjor dels escenaris possibles, a la liquidació de l’actual UE.
Així, assistirem a la reconversió de l’actual Eurozona a l’Europa dels Nou (Alemanya, França, Bèlgica, Holanda, Itàlia, Dinamarca, Suècia, Luxemburg i Àustria), i la resta de països europeus perifèrics (Portugal, Espanya, Irlanda, Grècia, Eslovènia, Malta i Xipre), gravitant en els seus anells orbitals i veient-se obligats a retornar a les seves monedes nacionals, patir la subsegüent depreciació de les mateixes, regressió a nivells de renda pròpies de la dècada dels 70 i inici de l’èxode al medi rural d’una població urbana afectada per l’asfíxia econòmica, però d’habitatges i ingrés a les llistes de l’atur, amb la consegüent revitalització d’extenses zones rurals i rejoveniment de la població.
D’altra banda, el sever retrocés de les exportacions a causa la contracció del consum intern de la UE per la recessió econòmica, (els intercanvis comercials entre els estats membres de la UE arriben al 60% del volum total del seu comerç) i la severa contracció del comerç mundial a causa de la crisi dels països emergents i l’estancament econòmic de la Xina, tindrà especial influència en països tradicionalment exportadors com Finlàndia. Així, Finlàndia hauria passat de la utopia de l’Estat de Benestar a l’entrada en recessió, llastada per l’enfonsament de Nokia i de la indústria paperera, (els dos motors del miracle econòmic finlandès), pel que es planteja seriosament abandonar l’euro i el 2016 de fer una consulta per abandonar l’Eurozona, i no és descartable que després de la seva sortida procedeixi a la constitució d’una Federació Escandinava integrada per Dinamarca, Noruega, Suècia, Finlàndia i Països Bàltics.
La resta de països del centre i est d’Europa, (integrants de l’anomenada Europa emergent), patiran amb especial crueltat els efectes de la tempesta econòmica, al no comptar amb el paraigua protector de l’euro i es veuran obligats a depreciar successivament les seves monedes, augmentar espectacularment el seu nivell d’endeutament externa i patir alarmants problemes de liquiditat i així mateix, hauran de retornar a economies autàrquiques, en descartar la CE la modificació de les regles per a l’adopció de l’euro a la Unió Europea i així poder accelerar l’adhesió dels Estats membres del centre i est d’Europa i hauran de procedir a la reobertura de abandonades mines de carbó i obsoletes centrals nuclears per evitar dependre energèticament de Rússia.                                                                     Tal com diuen al meu poble: !Pinten Bastooos¡

PROPOSTA DE TREBALL PER EL DESENVOLUPAMENT DE LES INTEL.LIGÈNCIES MÚLTIPLES. (I)

Al llarg de la història l’ideal de l’ésser humà no ha estat sempre el mateix, aquest ha anat canviant depenent de la època i de la societat. A l’antiga Grècia era la persona que gaudia d’agilitat física, criteri racional i conducta virtuosa. En canvi, a l’època dels romans es respectaven aquells que tenien conductes molt masculines. Si anem a l’Orient, als pobles xinesos que estaven sota la influència de Confuci es valoraven a les persones hàbils en poesia, música, cal·ligrafia i bones tiradores amb l’arc.Intel.ligències múltiples En les societats occidentals s’ha anat estenent l’ideal de “persona intel·ligent”, les connotacions del qual varien en funció de l’època i el context. La investigació sobre la intel·ligència es pot dir que té els seus orígens a França a mitjans del segle XIX, quant es mesurava els cranis de les persones de diferents races i es va descobrir la localització de l’àrea del llenguatge. També es va estudiar la importància de l’herència genètica en la intel·ligència, però com que pensava que aquest fet no ho podia explicar tot, va començaren a intentar mesurar d’una manera més directa la intel·ligència amb testos, i van començar a estendre’s les proves d’intel·ligència, les quals mesuraven tasques relativament complexes que implicaven tenir sentit crític i pràctic, iniciativa i capacitat d’adaptació. En aquestes primeres proves el que es pretenia era detectar els alumnes amb problemes escolars per donar-los una atenció especial. Poc a poc s’anava definint una teoria científica de la capacitat intel·lectual basada en dades empíriques, el que va donar pas a l’inici de l’anàlisi factorial, per buscar fonts comunes de variació entre els individus i identificar aquestes fonts com atributs psicològics unitaris. Per una banda, es buscava quina proporció del factor general de la intel·ligència hi havia en els tests utilitzats en les escoles i, per l’altra banda, com aquestes habilitats es podien mesurar a través de tests.Inteligencia General (factor G) ... Des dels EEUU, Thurstone (1938), va continuar amb el treball iniciat per Spearman criticant-li el factor general “g”, ja que al·legava que no descrivia de manera rigorosa què era la intel·ligència. Així doncs, va orientar les seves investigacions cap a l’anàlisi dels components de la intel·ligència, definint set habilitats mentals primàries:                            Comprensió verbal.                                                  Fluïdesa verbal o rapidesa lingüística.                Capacitat per al càlcul.                                              Rapidesa perceptiva.                                                                                                                                      Representació espaial.                                                                                                                                Memòria.                                                                                                                                                            Raonament inductiu.                                                                                                                                 Amb aquesta fonamentació es va crear i utilitzar durant molts anys el PMAPrimary Mental Abilities, the one on the right explains his terms. (Primary Mental Abilities Test) per l’orientació dels alumnes en l’etapa escolar. Més endavant, seguint amb l’anàlisi factorial, demostraren  l’existència de factors múltiples per explicar la intel·ligència i es creà la Teoria de l’Estructura de la Intel·ligència. En aquesta s’interrelacionaven diferents aptituds per solucionar un problema concret. Semblava que existien dos tipus de pensament: el convergent i el divergent. El primer (convergent) es relaciona amb el coneixement de base, amb la reproducció i la memorització. El segón (divergent) utilitza el coneixement previ de maneres noves, per tant, el divergent necessita del convergent. Així doncs, s’entenia la intel·ligència com a multidimensional a través de tres components:                                                                                      Operacions, referides a les habilitats requerides per adquirir i elaborar informació.            Continguts o maneres diferents de percebre i aprendre.                                                                Productes o resultats d’aplicar una determinada operació mental per adquirir un aprenentatge.                                                                                                                                                     Gardner troba en la ciència cognitiva el marc adequat per canviar aquestes limitacions i es basarà en aquesta per sustentar el seu model. Els cognitivistes consideren els individus organismes actius, ja que posseeixen ments capaces de tenir activitat autònoma i no només reactiva. La ment disposa de representacions de la realitat variades, les quals es poden entendre com a mòduls. D’acord amb la seva teoria no tots els individus posseeixen totes les representacions mentals possibles de la mateixa manera, sinó que existeixen diferències en la forma d’aquestes representacions, en les seves quantitats i, sobretot, en la forma com es relacionen i s’utilitzen.Howard Gardner defineix la intel·ligència com la capacitat de resoldre problemes o elborar productes que siguin valiosos en una o més cultures. La Teoria de les Intel·ligències Múltiples i la definició que dóna de la mateixa estan condicionades per observacions de caire antropològic ja que ha intentat tenir en compte un fet tan curiós com pot ser que diferents cultures resolguin problemes similars de manera diferent. Així doncs, defineix la intel·ligència com “un potencial psicobiològic per processar informació que es pot activar en un marc cultural per a resoldre problemes o crear productes que tenen valor per a una cultura”. Amb aquesta definició indica que les intel·ligències que proposa no són quelcom que es pugui veure i comptar, sinó potencials.                                                                                                                                                     Qualsevol capacitat o atribut psicològic que estiga relacionat amb el rendiment cognitiu pot rebre el qualificatiu d’intel·ligència si compleix aquests criteris:                                           Possibilitat de ser afectades de manera aïllada per lesions cerebrals. És habitual que certs traumatismes i danys cerebrals (vasculars, degeneratius o infecciosos) afectin a una determinada capacitat, però no en modifiqui d’altres.                                                                        Tenir una justificació evolutiva i una determinada funcionalitat en funció del context. Totes les intel·ligències tenen una primera finalitat, l’adaptació. Han estat pressionades i modelades per la selecció natural.                                                                                                                Tenir un nucli identificable i aïllat d’operacions que en constitueixi la base operativa. Cada intel·ligència opera en un entorn ric i abundant, normalment en relació amb les altres, però se n’ha de poder identificar la funció bàsica o central.                                                                Possibilitat de codificació en un sistema de símbols. Han de mostrar susceptibilitat per l’ús d’un codi propi en el qual transformar la informació i processar-la adequadament abans de procedir a emetre una resposta concreta.                                                                                                  Tenir un curs d’interacció particular al llarg del desenvolupament individual. Cada intel·ligència té el seu propi historial de desenvolupament i per això requereixen un “entrenament” diferent entre elles.                                                                                                            Possibilitat de detectar individus excepcionals en un domini particular. Desenvolupament extraordinari d’una intel·ligència determinada i específica, també se n’anomena talent.      Possibilitat de contrastar-la experimentalment observant el seu efecte en el rendiment davant tasques cognitives diverses. Es pot observar la relació quan es porten a terme dos operacions simultànies, si una activitat no interfereix en l’altra és que es basen en capacitats mentals i cerebrals diferents.                                                                                                                                          Recolzament de la investigació psicomètrica. Han de mostrar variabilitat interindividual, o sigui, cadascú la tindrà desenvolupada en diferent mesura, i han de poder avaluar-se amb certa objectivitat. Aquestes característiques són requisits que ha de complir qualsevol habilitat o destresa (intel·ligències potencials) per rebre el qualificatiu d’intel·ligència en un sentit rigorós.                                                                                                                                               L’existència d’intel·ligències diferents, constitueixen les formes com els individus adquireixen, retenen i manipulen la informació del medi i demostren els seus pensaments als altres. Es van delimitar a partir de l’estudi d’unes habilitats o destreses cognitives identificades en poblacions de subjectes particulars: individus amb talent, amb seqüeles de lesions cerebrals, observacions evolutives, etc. Perquè les habilitats observades rebessin el qualificatiu d’intel·ligències havien de complir els criteris abans exposats. Les dues primeres són les que normalment s’han valorat a l’escola tradicional:    Intel·ligència lingüística. Suposa una sensibilitat especial cap al llenguatge parlat i escrit, la capacitat per aprendre idiomes i d’utilitzar el llenguatge per aconseguir determinats objectius. Aquesta intel·ligència s’observa en poetes i escriptors, però també en oradors i locutors de mitjans de comunicació.                                                                                  Intel·ligència logicomatemàtica. Suposa la capacitat d’analitzar problemes d’una manera lògica, de portar a terme operacions matemàtiques i de realitzar investigacions de manera científica. És la intel·ligència pròpia dels científics.                                                             Tal com està estructurat el sistema educatiu, una combinació adequada d’aquestes dues intel·ligències és idònia per a estudiants i persones que han de passar proves estàndards amb freqüència. Les tres intel·ligències següents destaquen en belles arts, tot i que es poden utilitzar de moltes altres maneres:                                                                                                Intel·ligència musical. Suposa la capacitat d’interpretar (cantar una cançó o tocar un instrument), compondre i apreciar la bellesa i l’estructura d’una composició musical. Té relació amb la lingüística, però tradicionalment a aquesta se l’ha etiquetat d’intel·ligència i a la musical de talent. Naturalment s’observa més desenvolupada en compositors i músics en general.                                                                                                                                                            Intel·ligència cinestesicacorporal. Suposa la capacitat d’utilitzar parts del propi cos o la seva totalitat per resoldre problemes o crear productes, per tant, el control corporal és essencial per obtenir un bon rendiment. Destaquen amb aquest tipus d’intel·ligència persones aparentment tant diferents entre elles com ballarins, actors, esportistes, cirurgians o mecànics.                                                                                                                                      Intel·ligència espacial. Suposa la capacitat de reconèixer i manipular pautes en espais grans i en espais reduïts. S’utilitza en la realització de desplaçaments per una ciutat o per un edifici, en comprendre un mapa, orientar-se, imaginar-se la disposició de quelcom en un espai determinat o en la predicció de la trajectòria d’un objecte mòbil. Aquesta intel·ligència es troba més desenvolupada en pilots, arquitectes o escultors.                             Les dues darreres intel·ligències del llistat original són el que l’autor va anomenar intel·ligències personals:                                                                                                                                Intel·ligència interpersonal. És la capacitat d’una persona per relacionar-se amb les altres, comprendre els seus motius, desitjos, emocions i comportaments. Suposa entendre i comprendre els estats d’ànim dels altres i les seves motivacions o estats psicològics. Cal matisar que és una capacitat cognitiva per comprendre els estats d’ànim dels altres, no la resposta emocional que provoca aquesta comprensió i que clàssicament denominem empatia. Es pot trobar molt desenvolupada en mestres, venedors o terapeutes.                          Intel·ligència intrapersonal. Suposa la capacitat d’accedir als sentiments i a les emocions d’un mateix i utilitzar-les per guiar-se en la vida. Aquesta intel·ligència també contempla ser conscient de les pròpies capacitats o pors. Es refereix a la capacitat cognitiva de comprendre els estats d’ànim d’un mateix. És la intel·ligència que s’hauria de trobar en monjos o religiosos. L’any 1995, es va revisar aquesta proposta i, utilitzant els criteris ja citats, va incloure una nova intel·ligència:                                                                              Intel·ligència naturalista. És la capacitat humana per reconèixer plantes, animals i altres elements de l’entorn natural. Aquesta capacitat té una fàcil justificació evolutiva i adaptativa, es pot dir que s’ha generalitzat en la nostra vida actual i gràcies a ella reconeixem una gran quantitat de models de cotxes, de tipus de vins o d’aliments. El mateix autor proposa com a grans exponents d’aquesta intel·ligència Charles Darwin o Jean-Jaques Cousteau. Tres anys més tard, l’any 1998, s’inclou una altra modificació en la Teoria de les Intel·ligències Múltiples que faria contemplar la possibilitat d’una nova intel·ligència:                                                                                                                                                        Intel·ligència existencial. Suposa la capacitat humana per comprendre i plantejar-se problemes sobre qüestions més enllà de la racionalitat com ara la pròpia existència, la vida o la mort, l’infinit, etc. L’exemple que es proposa d’aquesta intel·ligència és el Dalai Lam. Un cop vista la teoria proposada per Gardner1 es pot afirmar que no només critica als models unitaris de la intel·ligència, sinó també a la manera de mesurar-la mitjançant els tests de coeficient intel·lectual. Pensa que aquests tests només inclouen intel·ligència lingüística, lògica i alguns aspectes de la intel·ligència espaial, mentre que altres formes d’intel·ligència han quedat oblidades. Fins i tot fa una crítica a la manera de com es passen els tests, amb llapis i paper, la qual obvia molts tipus de rendiment intel·ligent. Una de les parts més interessants d’aquesta teoria és que “existeixen diferències individuals en el perfil de les intel·ligències. Tots naixem amb aquestes intel·ligències, però no hi ha dues persones que tinguin exactament les mateixes combinacions”. Aquesta afirmació si s’aplica en el marc escolar ajuda a explicar en gran part la diversitat existent a les aules. Per tant, les intel·ligències que posseïm no són necessàriament dependents entre si, és més, poden operar aïlladament segons les exigències de les tasques. S’entén que l’autor proposa que cada persona posseeix en diferent quantitat o grau cadascuna de les intel·ligències, però la manera com les combina genera múltiples formes individualitzades del comportament anomenat intel·ligent. S’ha de destacar que cap intel·ligència és “bona” o “dolenta” en si mateixa, aquestes són totalment amorals i qualsevol d’elles pot utilitzar-se d’una manera constructiva o destructiva. El mateix Gardner  afirma “la utilització constructiva i positiva de les intel·ligències no es produeixen per accident. Decidir com fer ús de les pròpies intel·ligències és una qüestió de valors, no de simple capacitat”.                                                Utilitzar les paraules capacitat i aptitud                     Figura Piràmide de Maslow                                                                             com a sinònimes és correcte i habitual. Tot i això faré un petit matís, la intel·ligència com a capacitat és la potencialitat global de sistema cognitiu propi dels individus; en algunes ocasions la seva plasmació concreta pren forma d’habilitat o destresa. En canvi, una habilitat o destresa és una competència desenvolupada pel subjecte en un domini o àmbit específic de l’activitat humana; no són potencialitats a desenvolupar, sinó el resultat de desenvolupar una aptitud o conjunt d’aptituds en interacció amb el medi. A les escoles i els instituts malgrat la voluntat, conscient o inconscient, d’intentar homogeneïtzar els grups, la teoria exposada apareix constantment quan els alumnes semblen resistir-se a aquestes accions educatives “iguals per a tothom” i mostren la seva individualitat en les maneres d’aprendre. Un cop revisades algunes visions diferents la principal idea que els docents hauríem de tenir quan anem a l’aula és que encara que tinguem un alumne amb un nivell baix de coeficient intel·lectual (tot i que Gardner no està d’acord amb la visió del coeficient intel·lectual) segurament destacarà en altres capacitats, algunes poc valorades en el context acadèmic tradicional. Aquest fet el perjudica i moltes vegades l’incita a estar en contra del sistema educatiu, fent encara més complicada la tasca del docent i la vida a l’aula.                               Els professors tenim la responsabilitat de dissenyar les tasques tenint en compte que no tots els alumnes són iguals ni aprenen de la mateixa manera.                                                                                                                                                                                                                                             Un nou paradigma educatiu, educació i competències.        Perfil d'un nou paradigma educatiu P                                                         L’aprenentatge basat en competències fa intuir un canvi de paradigma educatiu, dóna a entendre que els contextos físics i socials en els quals té lloc l’aprenentatge determinen “què aprendre” i “com aprendre-ho”. Per tant, és important desenvolupar activitats funcionals i significatives, és a dir, viscudes i vinculades a la realitat social. La UNESCO defineix el concepte de competència com “el conjunt de comportaments socioafectius i habilitats cognoscitives, psicològiques, sensorials i motrius que permeten dur a terme de forma adequada una funció, una activitat o una tasca”. D’aquesta manera l’adquisició de les diferents competències requereix l’activació d’aquelles habilitats cognitives que intervenen en el procés d’acció. Arribats a aquest punt és evident que l’educació a de tendir a fer la seva feina a partir de competències, però aquestes cal delimitar-les i per fer-ho s’han d’establir uns criteris. Segons conclusions extretes del projecte DeSeCo (Definició i Selecció de Competències Clau, 2003) hi ha tres fenòmens socials a tenir en compte a l’hora de definir quines són les competències significatives que han d’adquirir les persones per un bon 20 desenvolupament en el context actual. Aquests fenòmens són la tecnologia, la diversitat i la globalització. També proposen dos objectius per la concreció de les competències:                                                                                                                                              Definir “competència clau”. Els aprenentatges derivats de l’educació escolar han de ser bàsics, transferibles a un gran nombre de situacions i aplicables en diferents contextos.        Seleccionar les competències clau. Els alumnes haurien de tenir la capacitat d’utilitzar eines interactives, actuar de manera autònoma i la d’interactuar amb grups heterogenis..                                                                                                                                                                                      Passos per treballar des de les Intel·ligències Múltiples.    INFOGRAFIA PASSOS EMPRENOVACIÓ                                                              Per poder aplicar la teoria citada d’una manera més eficient diferents autors, donen una sèrie d’indicacions a tenir en compte a l’hora d’utilitzar la Teoria de les Intel·ligències Múltiples com a metodologia de treball a l’aula:                       1. Els alumnes han d’estar informats sobre què són les intel·ligències. Estaria bé abans de començar a treballar d’aquesta manera fer una sèrie d’activitats amb el propòsit d’ensenyar als nens a que es coneguin intel·lectualment.                              2. S’han de donar oportunitats variades per a què els alumnes utilitzin totes les intel·ligències, no només aquelles que dominen i en les quals es senten més còmodes.                                                                 3. És important aprendre com treballar amb diferents intel·ligències a la vegada. Els ajudarà si configurem espais i activitats a mode de centre d’aprenentatge on hagin d’interrelacionar totes les habilitats de les intel·ligències.                                                                                                                                       4. Implicar als pares en l’ensenyament de les intel·ligències ja que poden ajudar als seus fills/es i al professorat a continuar la tasca que es fa des del centre educatiu.                               5. Valorar la possibilitat dels treballs amb el portafoli. S’han de valorar els projectes i idees aportats pels alumnes en cadascuna de les intel·ligències.                                                               6. Integrar les habilitats bàsiques de les diferents intel·ligències en els continguts curriculars. Ja que no apareixen explícitament al currículum les Competències Bàsiques que si que apareixen ens poden servir per justificar el treball a realitzar.                                   7. Els alumnes estan molt influenciats per les seves vivències personals i socials de dins i fora del centre i és interessant tenir un cert coneixement de què passa portes en fora de l’aula.                                                                                                                                                                     8. Hem de considerar diferents estils de treball ja que els alumnes poden aprendre allò que ens hem marcat com a objectius de maneres molt diverses. Presentar els continguts de diferents maneres ens ajudarà a arribar a l’alumnat.                                                                             9. Cal que haga una transferència en els aprenentatges. Hem d’ajudar-los a realitzar connexions d’allò que aprenen amb qüestions que van més enllà de l’institut.                           10. Els coneixements i habilitats que es van adquirint s’han de compartir, s’han d’entendre com un bé comú pel grup perquè entre totes es complementen.

EL COMPROMÍS DE CASP. EL PACTE, FONAMENT DE GOVERN.

 

Catalunya ja a finals del segle XIV, durant el regant de Pere III, cau en decadència. La pesta negra, també coneguda com pesta bubònica, causà una gran mortaldat i despoblà el camp, provocant una rescissió agrícola i grans tensions a les ciutats. que de manera endèmica flagel·là Catalunya i la resta d’Europa des del segon terç del segle XIV fins al segle XVI, especialment virulenta entre els anys 1345-1356. La seva procedència geogràfica era Crimea. Aquesta malaltia delmà un terç de la població europea i fou un dels motius de la decadència catalana. Catalunya va ser el país de la Corona catalano-aragonesa que més va patir la pesta negra, ja que alguns autors afirmen que el 1300 tenia 500.000 habitants i al 1497 uns 224.000, és a dir que havia perdut el 55% de la població.                                                 El regne de Castella, que romania fora de la crisi mercès al seu comerç de llanes, adquirí la preeminència, mentre que a la Mediterrània, la República de Gènova desplaçava als comerciants catalans dels ports i mercats mediterranis. A partir del segle  XIV, Gènova substituí els banquers catalans en el comerç i finances castellanes.                                               El 1410, morí el comte-rei català Martí I l’Humà, sense successors directes masculins per bé que el Casal Català mai en cap cas s’extingí, com malintencionadament s’ha explicat sinó que existien branques col·laterals masculines, Ferran d’Antequera, de la casa dels Trastàmares pretenia la Corona Catalano-Aragonesa, també la pretenia Jaume d’Urgell, lloctinent del regne. Per arribar a una solució es trobaren nou compromissaris, tres per cada regne- en el Compromís de Casp. Les reunions es celebraren el 1413 a la ciutat de Casp. Ferran obtingué el vot de tres aragonesos, un català i dos valencians, Jaume d’Urgell obtingué dos catalans i el tercer valencià s’abstingué.                                                                         El Compromís de Casp va ser una farsa, ja que les cartes estaven marcades perquè de bon principi guanyés Ferran, no obstant alguns hi donaren pinzellades de legalitat perquè no fos dit. A Catalunya ningú no alçà un dit en favor de Jaume d’Urgell, que per aquest motiu passaria a anomenar-se “El Dissortat”, no obstant Catalunya pagaria molt cara aquella claudicació, ja que la guerra, o més ben dit les guerres, que vindria anys més tard serien inevitables.                                                                                                                                                           Un probable error deEL COMPROMIS DE CASP. datació del catàleg de 1913 de la Biblioteca de la Universitat de València ha impedit de consultar fins ara el diari original del compromís de Casp (1412), que va entronitzar la dinastia castellana dels Trastàmara a la Corona d’Aragó. Ha estat el professor Francisco M. Gimeno Blay, catedràtic de paleografía i diplomàtica, qui ha descobert el document, classificat erròniament al segle XVI. El diari manuscrit, segons Gimeno, es va escriure el mateix any del compromís i reflecteix les deliberacions que van portar a l’acord polític sobre la successió, perquè Martí I l’Humà (†1410) es va morir sense descendència. L’acord polític va consistir a entronitzar Ferran I d’Antequera. Fins ara, hom tenia constància de tres còpies d’aquest document, dues a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i una al de la Catedral de Sogorb.

La successió de Martí l’Humà                                                                                                                   Aquest 2010 fa sis-cents de la mort de Martí I,Armes heràldiques del Casal de Barcelona, provinents de l'emblema personal de Ramon Berenguer I l’Humà, l’últim rei del casal de Barcelona, la dinastia que s’havia mantingut a Catalunya durant més de cinc-cents anys. El casal de Barcelona va lligat al naixement, a la consolidació i a l’expansió de la nació catalana. El va fundar, el segle IX, Guifrè el Pelós, es va extingir el 31 de maig de 1410, amb la mort de Martí l’Humà. Un any abans, el 1409, s’havia mort el seu fill, Martí el Jove. Vidu, el rei Martí va mirar d’assegurar la successió casant-se amb Margarida de Prades, trenta anys més jove que no pas ell, però el matrimoni no va tenir fills. Amb la mort del rei, doncs, es va obrir la qüestió successòria i un període d’incertesa política (1410- 1412).                                                                                                                                                                       Els pretendents més ben situats eren Jaume d’Urgell, lloctinent general del Regne i besnét d’Alfons III, i Ferran d’Antequera, fill del rei de Castella i nét de Pere III. Factors diversos, com va enumerar Joan Fuster, van acabar afavorint la candidatura de Ferran: l’ajut militar que va donar als antiurgellistes d’Aragó i de València, el suport que va tenir del papa Benet XIII (natural de l’Aragó) i la divisió dins Catalunya (que no va actuar decididament en favor del pretendent català). La qüestió finalment es va resoldre en un compromís signat a la vila aragonesa de Casp el 24 de juny de 1412 pels jutges elegits pels parlaments del Principat i dels regnes d’Aragó i de València, amb què es va entronitzar per sis vots a favor i tres en contra Ferran I, el primer rei de la dinastia castellana dels Trastàmara.                         La Diputació del General de Catalunya va establir un govern provisional amb un Parlament al qual es van presentar com a candidats al tron Jaume d’Urgell i Lluís d’Anjou, duc de Calàbria. Els aragonesos, després de diverses lluites internes, van proposar com a candidat el trastàmara Ferran d’Antequera.                                                                                                               Aleshores, el papa Benet XIII,Ferrando_I_de_Aragón (1).jpg que recolzava la candidatura de Ferran, va aconseguir aprovar el projecte de nomenar nou compromissaris, tres de cada un dels regnes de la Corona d’Aragó (Mallorca va quedar-ne al marge de la decisió), que, reunits a Casp, examinarien els drets dels candidats al tron i elegirien el nou sobirà.  Teòricament, a Casp s’havien d’examinar els drets dels diferents candidats al tron, especialment els de Jaume d’Urgell (besnét d’Alfons el Benigne i nomenat lloctinent per Martí l’Humà, càrrec que ocupaven els hereus de la Corona d’Aragó) i els de Ferran d’Antequera (nét de Pere el Cerimoniós i germà del rei castellà Enric III).                                                                           En la pràctica, però, era gairebé impossible dictaminar a favor de cap candidat, atesa la complexitat jurídica del tema, per la qual cosa la solució va anar covant-se durant l’interregne, en el qual els diferents pretendents havien mogut els fils que havien de cristal·litzar en l’elecció de compromissaris favorables als seus interessos.                                                     La decisió va ser favorable a Ferran d’Antequera, el candidat que va saber maniobrar amb més habilitat, gràcies als sis vots aconseguits (els tres vots dels representants d’Aragó, dos dels de València i solament un per Catalunya). En el moment de la votació, els representants dels catalans es van mostrar indecisos, mentre que aragonesos i valencians, més vinculats al comerç de la llana i a altres interessos econòmics castellans, van optar per Ferran. Escut de Ferran d'Antequera                                                                          En l’entronització de Ferran d’Antequera cal destacar diversos factors:                                         a. La posició de Jaume d’Urgell respecte als pagesos de remença, sensible a buscar una solució justa en el conflicte que aquests mantenien amb els seus senyors.                           b. L’experiència de govern de Ferran d’Antequera, regent del seu nebot Joan II de Castella des de la mort del germà d’aquest.         c. L’habilitat política i la supremacia militar i econòmica de Ferran d’Antequera, que li van permetre de captar valuosos seguidors com els Urrea a Aragó o els Centelles a València.               d. La divisió de l’Església a causa del Cisma d’Occident. Benet XIII, el Papa Luna, va afavorir, mitjançant la intervenció de Sant Vicenç Ferrer, l’elecció de Ferran d’Antequera per tal d’assegurar-se el suport de Castella i de la Corona d’Aragó en el seu conflicte particular amb Roma.                                                                                                                                     El Compromís de Casp i la introduccióla Dinastia dels Tratámara en el tron d’una dinastia estrangera ha estat vistos per alguns historiadors com la font de la decadència catalana durant el segle XV. En realitat, però, la crisi de la baixa edat mitjana va tenir unes causes estructurals molt profundes i alienes a la presència dels Trastàmares, en la qual aquests només són un element més a considerar, però en cap cas serien l’únic factor ni el més important.                               El que sí és un fet contrastat és que el resultat del Compromís de Casp va comportar una important pèrdua d’influència de Catalunya en el si de la Corona d’Aragó en la baixa edat mitjana a favor dels regnes d’Aragó i València.                                                                                                                                                           Tanmateix, el caràcter de monarquia pactada de la Corona Catalano-aragonesa va obligar el nou monarca a acceptar les peticions dels estaments a la Cort de Barcelona: la redacció en català dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya; l’aprovació de regulacions repressives contra la pagesia; o la conversió de la Diputació del General en institució política. És a dir, les institucions catalanes no van perdre totalment la seva influència.                                                                                                                                                              L’entronització de Ferran I a la Corona d’Aragó va fer que una mateixa família—els Trastàmara—governessin els dos principals estats de la península Ibèrica i n’acabessin per posseir tot el conjunt peninsular tret de Portugal després de la unitat dinàstica del matrimoni entre Ferran i Isabel. La historiografia castellana ha anat estenent la seva reivindicació dels Reis Catòlics al conjunt de la trajectòria de la dinastia, fins a convertir-la en la dinastia espanyola per definició.                                                                                                        Entre el Compromís de Casp, la Guerra Civil contra Joan II i les reformes de Ferran II, la Diputació del General de Catalunya es desenvolupà i es consolidà com a institució clau de volta del sistema polític català, en la qual ens centrarem en l’exposició com a mirall dels anhels, els assoliments i els límits de l’experiència ‘pactista’ viscuda al Principat. Tot plegat, en un context en el qual s’enfrontaren amb força dues concepcions d’exercici del poder polític antagòniques, les quals s’ha convingut a anomenar amb els termes de ‘pactisme’ i ‘decisionisme’.                                                                                                                            Sobre la figura de Ferran II, hi pesen molts prejudicis des de banda i banda. Pensava en la unitat espanyola? Quina concepció tenia dels seus regnes? Més enllà de l’anàlisi de la seva acció política, hi ha un camp on ens apareix una visió diferent del Rei Catòlic: en la gestió de la seva família. De l’‘oficial’ amb Isabel de Castella i de la ‘no oficial’, que aplegava als parents de la seva mare, branques secundàries dels Trastàmara aragonesos i un nombre de fills i filles il·legítims que féu servir per als seus interessos.                                                                Com tota reacció antisistema, la Revolució del 1640 s’hagué de bastir amb uns postulats ideològics que justifiquessin el divorci amb la monarquia hispànica i la legitimitat de la monarquia francesa a ensenyorir Catalunya. En torn d’una cronologia molt evident, es publicaren llibres i pamflets que advocaven per la sobirania del rei francès. Per a crear els nexes sobiranistes necessaris, hom cercà antecedents que es remuntaven als antics regnes francs, hereus de Carlemany, el pare d’Europa. Els catalans havien estat vassalls dels reis francs, fins que se’n desvincularen formalment, i aquests lligams serviren de base per a justificar una vinculació de domini que, atesos els antecedents, havia de ser més forta envers el nord que envers l’oest. Entre totes les obres que es publicaren, destaca la Marca hispanica sive limes hispanicus , de Pèire de Marca, visitador general del Principat, més tard virrei de Catalunya i gran amic de Josep de Margarit, un dels líders destacats d’aquella revolució.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                    Casp: un debat encara obert?   (Continuarà…)