I EL FUTUR?, CAP ON ANEM?, ¿QUÈ HA DE FER “L’ESTAT”? NEOLIBERALISME DAVANT INTERVENCIONISME.

Tothom sap que la millor etapa delUN MÓN DIVIDIT EN BLOCS ... capitalisme varen ser els anys posteriors a la 2ª Guerra Mundial, els anomenats “trenta gloriosos”, però aquella etapa, marcada per l’adopció de les polítiques keynesianes, va entrar en crisi arran de la crisi del petroli de l’any 1973 i ja no ha tornat més.
D’aquesta anomenada “revolució conservadora”, als Estats Units i la Gran Bretanya a principis de la dècada dels 80, es va adoptar un altre model amb unes polítiques més orientades cap el liberalisme, però aquest model, que la globalització ha estès arreu del món i s’ha convertit en una norma quasi obligatòria de compliment, ha entrat també en crisi, ha generat unes grans desigualtats i actualment pateix una forta crisi de legitimitat.                                                                                                       “Hi ha persones individuals i hi ha famílies, però la societat com a tal, no existeix”.  Aquesta
frase, perversa però genial alhora,“La societat no existeix”. 30 anys de neoliberalisme de Margaret Thatcher, podría definir undels fenòmens polítics més significatius del passat tombant de segle. Comença amb la pujada  al poder d’aquesta senyora, al Regne Unit l’any 1979, i de Ronald Reagan als Estats Units, l’any següent, i acaba amb la presa de possessió de Barack Obama, trenta anys més tard, coïncidint amb una crisi econòmica mundial provocada per l’especulació
financera i immobiliària, producte, precisament,  de la manca de regulació en les grans transaccions de capital. Un moviment polític anomenat neoliberalisme pels seus nombrosos detractors, que veu de dues fonts principals, l’anti-intervencionisme econòmic
i el conservadorisme ideològic.            
La primera característica d’aquest corrent ha estat, paradoxalment, el seu allunyament del arguments bàsics del liberalisme clàssic. Si bé és cert que defensaven  (tot i que no sempre ho feien) l’abaixada d’impostos generalitzada i la desregulació dels mercats, també ho és
que han reforçat les restriccions a la lliure circulació de persones (intervenint, per tant, en el mercat de treball) i no van dubtar a  donar suport a dictadures i dictadors diversos (des d’Augusto Pinochet fins a les monarquies teocràtiques àrabs). De fet, el seu liberalisme era més que relatiu fins i tot en el terreny econòmic, facilitant els monopolis i l’amiguisme, com en les privatitzacions de grans empreses públiques fetes per José Maria Aznar als anys 90 o el control sobre els governsGeorge W. Bush s Great-Great-Great Bush (pare i fill) per part de determinades corporacions
empresarials, o la mateixa intervenció militar a països exportadors de petroli, amb l’objectiu confès de controlar-ne els circuíts de  comercialització. Ni tant sols feren efectiva la reducció en la despesa pública, traslladant-la, això sí, dels serveis socials, la sanitat i l’educació, a la seguretat i la guerra. Però és en el camp de la moralitat i les llibertats individuals on aquests suposats  liberals més lluny eren de ser-ho. La seva proximitat pèrsonal i ideològica als sectors més conservadors i repressors del cristianisme, tant el catòlic com l’evengèlic, han impedit que tots plegats avancem més depressa en el reconeixement dels drets i llibertares individuals. Sincerament, crec que l’època daurada del capitalisme ja ha passat i que aquest sistema ha entrat en una etapa de la que difícilment podrà sortir. Diversos aspectes així ho indiquen: l’impossibilitat física de continuar creixent indefinidament i endeutant-se indefinidament, l’esgotament dels recursos i l’arribada del pic del petroli, unes desigualtats socials cada vegada més accentuades i grans segments de la població que resten al marge del sistema, la crisi ecològica, etc etc.
Tant mateix, des de fa temps se sap que els sistemes socioeconòmics no són eterns i que, com tot el que hi ha en aquest món, també s’esgoten i acaben. És llei de vida. Ja ho hem vist en el passat amb feudalisme, el mercantilisme. I el capitalisme tampoc en serà una excepció.                                                                                                                                                             Caldría fer una breu exposició d’aquestes dos formes antagòniques d’organització social, polític i econòmic:                                                                                                                                           Els neoliberals: L’Estat no ha d’intervenir en l’economia. La búqueda del benefici dels amos del capital a través del mercat, El contingut del tractat i les seues repercussions per a tots nosaltres han estat àmpliament difosos per sindicats, organitzacions i partits de l'esquerra ...escampa ocupació i benestar als treballadors.
Els intervencionistes: L’Estat ha d’intervenir en l’economia per aconseguir una major riquesa, una millor distribució de la mateixa, i serveis públics adequats per a tothom.
Hi ha també un debat teòric molt ampli sobre fins on el “Estat” ha d’actuar en l’economia. Posicions que, de forma molt esquemàtica, poden resumir també en dues línies principals:
Els neoliberals, que dominen l’escenari econòmic i polític actual, sostenen, en principi, que el “Estat” ha de tenir una actuació mínima i reduir-se a mantenir un marc propici per a l’actuació del sector privat. Afirmen que d’aquesta manera el sector privat tindrà un context de major estabilitat, més beneficis i més estímuls per a la seva actuació. Segons ells, com els capitalistes per obtenir beneficis han d’invertir, són ells els que creen riquesa i generen els llocs de treball que proporcionen benestar a la població, ja que els treballadors, mitjançant els ingressos que obtenen amb el seu treball, poden comprar el que necessiten per cobrir les seves necessitats.
Mantenen que a través de les compres en el mercat, la població pot triar per si mateixa el que preferiu, sense haver de dependre del que li proporcioni l’Estat ni tan sols per als serveis socials (educació, salut, pensions, habitatge, urbanisme … ). Hi ha d’haver la màxima llibertat per als negocis, i s’han d’eliminar tot tipus de regulacions i controls que limitin el funcionament del capital (desregulació) -sobretot, cal desregular i flexibilitzar el mercat laboral per motivar els empresaris a generar ocupació i fer cada economia més competitiva. El sector privat és més eficient que el públic per això cal privatitzar tot el que ara és públic. Aquests són els elements més importants per a aquesta línia d’actuació, el plantejament bàsic és que si el capital té molts beneficis aquests, a través dels mercats en competència, s’escampen a tota la població creant benestar mitjançant l’ocupació que es genera. D’acord amb aquests plantejaments els neoliberals només consideren adequada la intervenció per mantenir “la llei i l’ordre”, que vol dir principalment el garantir la propietat privada i donar suport als negocis. Conclouen, que tant la despesa pública ha de ser el menor possible, així com els impostos que hagin de pagar les persones i els beneficis de les empreses, perquè:
– Consideren que pagar impostos L'impacte de la globalització.jpgdesmotiva l’actuació dels agents privats, ja que disminueixen els ingressos nets que els queden per l’activitat econòmica – beneficis del capital o remuneracions a la feina. Els agents econòmics no tindran tant interès a actuar (invertir o treballar) si han de pagar impostos com tindrien si no haguessin de pagar-los, com afirmen que l’economia funcionaria sempre a tota la seva capacitat si no fos per la intromissió de l’Estat. – Consideren que aquesta expulsa al sector privat; amb el que tota actuació pública només consisteix en una substitució del que és privat pel públic.
– Parteixen del fet que tota actuació pública és, per principi, menys eficient que qualsevol actuació privada, perquè els agents del sector públic no han de pagar per si mateixos si aquest sector tingués pèrdues, ni es beneficien directament si tenen beneficis,
– Que com els polítics només volen que els reelijan gastaran els diners públics sense control per aconseguir més vots,
– En un món globalitzat consideren que si en un país l’Estat té major activitat econòmica i, per tant, més impostos, els capitals de l’exterior no vindran a aquest país, i, a més, els capitals interns marxessin a altres països amb impostos més baixos,
y algunes altres raons de menor importància per als nostres propòsits.
En realitat, el que els neoliberals pretenen no és un Estat mínim, sinó una despesa social mínim i un Estat potent a favor de capital privat. No hi ha més que veure com la despesa pública no disminueix substancialment en cap país ric, per no esmentar els governs de Bush, que tenen el major despesa pública de la història dels Estats Units. Els neoliberals volen que la despesa social disminueixca, que les regulacions públiques que controlen al capital desapareguen, però no disminueix la despesa total i augmenta la despesa militar -i en particular la despesa per al control social de tipus repressiu: policia, presons, etc. . i augmenten els impostos al consum mentre disminueixen els que paguen els rics i els beneficis empresarials. L’Estat gaudeix de molt bona salut en l’àmbit neoliberal.
L’altra línia és la dels intervencionistes (en termes polítics són els diferents tipus de socialdemòcrates). Aquests Es veu que a ningú dels que talla el bacallà se li ha passat pel cap, ni per un instant, donar un cop d'ull a les solucions que es van emprendre entre ...consideren que el sector privat només no produeix els efectes que diuen els neoliberals, sinó que hi ha molts errors en el seu sistema:
– L’economia privada no garanteix la plena ocupació, ni de persones ni de recursos … Ni a les empreses hi ha ocupació suficient perquè treballi tota la població que vol treballar (hi ha atur), ni el nivell de salaris evoluciona de manera que els treballadors participin prou de la riquesa que ells mateixos produeixen, o les ocupacions poden ser molt precaris. Per tant el sector públic ha de generar activitat perquè s’ocupin les persones i els recursos aturats, el que permet generar més riquesa, el que al seu torn estimularà altres sectors de l’economia a produir més riquesa, i així successivament, a més de legislar per evitar la precarietat laboral.
– D’altra banda, es considera que hi haPresa de Bonneville en Colorado (USA). uns serveis bàsics per al benestar de la població (els denominats serveis socials: salut, educació, seguretat social, habitatge) que són tan importants per al benestar de les persones que no es pot permetre que els que no disposin de mitjans per pagar per ells no tinguin dret als mateixos, per la qual cosa s’han de proporcionar de forma col·lectiva a tota la població a través del “Estat”, independentment de la seva capacitat de pagament.
– Hi ha moltes activitats que resultarien poc rendibles al capital privat però que són necessàries per millorar el rendiment del sector privat, per garantir el nivell de vida o l’equilibri territorial: investigació bàsica, determinades infraestructures, ajudes al sector rural, maquinària per a hospitals.
– En el capitalisme es genera una gran desigualtat econòmica entre les persones; aquesta desigualtat pot atenuar una mica si els que tenen més ingressos paguen més impostos que aquells que perceben menys, és a dir el “Estat” pot redistribuir una part de la renda del país.
– Consideren que hi ha formes d’establir controls democràtics perquè els polítics no sempre puguin utilitzar els fons públics i el seu poder només per al seu propi benestar individual,
– Tampoc molts altres aspectes Fomento deberá asfaltar un camino que destruyó en las obras de la AP-7del mercat funcionen com consideren els neo-liberals, especialment en la provisió de tots els serveis col·lectius (urbanisme, medi ambient, diferències de gènere, diferències territorials, etc.) Raonen que l’Estat ha de regular (més o menys, segons els tipus de intervencionistes) el que succeeix en l’economia,
– Aquesta activitat intervencionista de l’Estat requereix que la despesa pública i els impostos siguin bastant alts i encara que teòricament es propugna que aquests últims els paguin principalment les classes de més ingressos i els beneficis empresarials, també han de pagar impostos els treballadors. S’accepta també que es recapti diners pels impostos al consum, que els paga tota la població.
– Es reconeix que per atreure capitals financers internacionals una menor tributació pot ser un avantatge, però es considera que com hi ha països que tenen tributació zero al capital mai no es pot competir amb ells i per tant, una tributació més baixa no és una solució. Pel que fa a les inversions reals, es considera que hi ha molts factors que són més rellevants que tributació per atreure-les. De fet, no són els països amb tributació més baixa els que tenen un sistema productiu més desenvolupat.
La posició d’aquesta altra línia DocenciaLaboratoriconsisteix a ser partidària d’un nivell considerable d’intervenció pública i de regulació de l’economia. Es considera que el “Estat”, ha d’intervenir en l’economia i regular-la, perquè l’economia funcione a una major capacitat per crear riquesa i generar un mercat laboral amb plena ocupació i una societat amb adequats serveis socials per a la població, i amb una millor distribució de la riquesa, que permeti un mínim de benestar social per a tots. Mantenen que una economia així organitzada beneficia a tots, ja que l’economia produeix més riquesa (així que fins i tot als que sembla que els desmotivarían els impostos els permet obtenir més ingressos que si l’economia es mantingués a un nivell més baix) i, s’estableix una societat menys desigual.
Es percep fàcilment que les dues visions corresponen a dos models de societat diferents, tots dos dins el capitalisme. La neoliberal considera que les diferències de riquesa i poder afavoreixen a tots, ja que els rics en la seva recerca de beneficis per a ells vessen activitat i riquesa. Els intervencionistes consideren que en el capitalisme l’actuació pública ha de temperar l’actuació del sector privat, del “mercat”, perquè l’economia funcioni millor i produeixi més i, a més, permeti unes societats menys desiguals, en què la majoria de la població pugui gaudir dels elements bàsics per al seu benestar. No obstant això, cal no confondre els intervencionistes amb els que desitgen i lluiten per un altre tipus de societat. Els intervencionistes volen una societat millor en el capitalisme ( “capitalisme amb rostre humà”), els anticapitalistes volen una societat diferent, organitzada d’una altra manera. Que no és el mateix.
Per a nosaltres, tant la teoria com la història demostren que en les societats actuals la intervenció pública ha estat sempre present i és necessària. I que en el capitalisme, el que cal és que aquesta intervenció pública sigui l’adequada per a una societat més eficient i menys injusta. Per les raons següents:
a) Està sempre present. Ni en els països d’ideologia més neoliberal el sector públic opera com aquests teòrics diuen, sinó que té un paper de gran importància en l’evolució econòmica de les societats modernes.Responsabilitat Social de les Empreses Només per la seva pròpia dimensió econòmica, que és molt important -per a proveir la gestió de les administracions públiques i autonòmiques, i dels organismes que en depenen (salut, educació, assistència social, protecció cívica i militar, transport i infraestructures, etc. ) – l’Estat es converteix en el major consumidor i en la institució que més gent fa servir de qualsevol país. Però, i sobretot, en l’actualitat, l’Estat cobreix una multitud de funcions econòmiques fonamentals: en primer lloc assegura que es mantingui la propietat privada, element base sense el qual és capitalisme (el que anomenen economia de mercat) no podria funcionar. Però a més, el paper de l’Estat és clau per a molts altres aspectes: des de l’estímul a la investigació, passant per la despesa militar, el suport a l’economia del sector privat, i totes les lleis que afavoreixen els beneficis empresarials, fan que l’Estat sigui un element totalment essencial perquè existeixi aquesta societat i per als beneficis del sector privat.
b) La intervenció pública és necessària.Representació de la presència relativa de l'Estat en la regulació o la implementació de polítiques socials en diversos àmbits model socialdemòcrata Una col·lectivitat necessita d’un sistema que li permeti regir a si mateixa i regular la seva convivència. Aquest sistema pot ser de formes molt diferents. En el capitalisme, on cada subjecte actua segons la seva capacitat econòmica, el capital privat juga un paper dominant, però això fa encara més necessària l’existència d’un sistema social que asseguri que, almenys, alguns elements essencials per a la vida de la població queden coberts. I que aquesta població puga participar de la riquesa i benestar social que la col·lectivitat crea. Per això cal que hi haja alguna possibilitat que la població puga contrarestar el poder del capital per mitjà de sistemes que li permeten ocupar i manifestar un lloc en la societat en raó de la seva existència com a ciutadania, independent del seu poder econòmic. En l’actualitat, aquesta forma és el sistema d’institucions que anomenem “Estat”. Podran haver-hi altres formes en el futur, i possiblement altres formes d’organització serien desitjables, però en el present, l’única forma d’organització col·lectiva que permeti a la ciutadania actuar com a tal, són les institucions que conformen el que avui anomenem “Estat”.
Es planteja aquí una contradicció important: la ciutadania recorre a la forma Estat per construir una societat no dominada totalment pel capital, i alhora, hem dit més amunt que l’Estat és un instrument del capital per controlar el sistema en el seu benefici. La contradicció existeix i és innegable.                                                                                                          L'enfocament econòmic aplicat a la ciència política es tracta d'una perspectiva metodològica que ha influït moltíssim en el desenvolupament d'estudi de la ... Per això segueix sent necessari continuar la recerca cap a formes d’organització col·lectiva, social, que no suposin l’Estat. Però de moment al que estem limitats és a treballar per forçar l’Estat a tenir en compte els interessos de la població enfront dels del capital. Ja que sense la intervenció pública la situació pot ser pitjor. Però l’Estat serà útil, només en la mesura que se li force a prendre decisions favorables a les classes populars. L’àmbit del “Estat” és un altre àmbit de lluita més on ens hem de moure en el sistema capitalista. Només en formes socials genuïnament alternatives podran dissenyar i existir formes més adequades de gestió social.
Per això, afirmar que la intervenció pública és necessària, no s’ha d’interpretar com que qualsevol intervenció pública és vàlida. És imprescindible exigir que la intervenció pública vagi en direccions adequades, i controlar estretament l’actuació estatal i els seus agents. La intervenció pública requereix estar sempre actius i vigilants respecte a la mateixa perquè s’orienti en la direcció adequada. Només en aquest sentit, i amb moltes prevencions, és possible sostenir que “la intervenció pública és necessària”. No qualsevol intervenció pública, sinó aquella orientada a facilitar la creació de nous àmbits col·lectius d’autonomia que gradualment permetin avançar cap a una genuïna transformació social.               Esquema de l'evolució de la situació actual cap a una situació millorada en la qual el servei públic s'ajusta millor a les necessitats de la ciutadania
L’actuació de tot aquest complex sector públic en l’economia és molt àmplia però, per als nostres objectius aquí, pot condensar en tres grans línies:
– per la primera, estableix i fa complir les lleis de tot tipus;
– per la segona, a través d’elles i amb altres mitjans complementaris, pretén orientar l’evolució de l’economia amb l’objectiu de col·laborar amb els interessos privats (acumulació) i, al mateix temps, impedir que aquests desborden els límits que les classes populars puguen acceptar en cada moment històric (legitimació); aquesta actuació és el que es coneix com a política econòmica.
– tercera, per tota la seva actuació ha de manejar uns ingressos i unes despeses que són els que mostren concretament què fa el “Estat” cada any i la participació directa de l’Estat en la vida econòmica del país. Per a això, un instrument molt important és el sistema fiscal, que consisteix en la recaptació d’impostos per l’estat per disposar dels fons que necessita per la seva activitat.

PRONÒSTICS RESERVATS PER A L’EVOLUCIÓ ECONÒMICA PENDENT.

La informació actualitzada que ofereix l’FMI és una crida d’alerta sobre l’evolució de l’Economia Mundial.
Destaca l’informe que el principal impacte estaràCrisis económicas 1960-2015 a Gran Bretanya i Europa però també a les principals potències del capitalisme mundial i com a novetat, en els anomenats països “emergents”.
Aquests països “emergents”, durant un bon temps després de esclatada la crisi mundial capitalista en 2007/08 van ser receptors dels fluxos internacionals de capital i per tant apareixien “per fora de la crisi”. El miratge del creixement econòmic en aquests països induïa opinions errònies sobre la territorialitat de la crisi.
Les noves dades derivades de la caiguda dels preus de les commodities, entre altres qüestions, morigeran el creixement i en alguns casos es processa la recessió (Brasil caurà 3,3% aquest any), contribuint al deteriorament dels indicadors econòmics regionals i globals .
Respecte d’Amèrica Llatina s’assumeix una lleu millora en el marc d’una tònica d’escepticisme sobre el futur immediat, amb una opinió satisfactòria sobre el restabliment d’una lògica pro mercat i liberalització, especialment derivada de la situació a l’Argentina, la transició a un marc de política macroeconòmica més coherent i creïble segueix avançant, i hauria de consolidar les perspectives de creixement a mig termini, encara que l’impacte advers en l’activitat a curt termini ha estat més gran del previst. L’ajust dels preus relatius al primer semestre de 2016 -després de la depreciació del tipus de canvi i l’alça de les tarifes dels serveis públics- ha accelerat la inflació i perjudicat el consum privat.
La Revista The Economist destaca la cridapiràmide2011-espanya d’atenció sobre la recessió, coincidint amb la projecció de l’FMI d’una caiguda del PIB per a aquest 2016. El punt de partida de l’avaluació ponderada és la modificació canviària, l’eliminació de les restriccions a la compra- venda de divises, l’acord amb els creditors externs i l’eliminació o reducció de les retencions. Són aquests els punts de coincidència de la Revista britànica i l’organisme internacional. Tots dos criden l’atenció sobre la inflació induïda sota la nova política econòmica i especialment el conflicte social a això vinculat.
La preocupació de les classes dominants s’assenta a l’atur nacional de finalitats d’abril i la seva probable recreació en el curt termini; més encara amb el clima social contra el cop de tarifa i l’ajust en general, que involucra sectors mitjans.
Des del poder són conscients que el conflicte espanta inversors externs que busquen “seguretat jurídica” en les seves inversions, amb retorns assegurats en temps d’incertesa mundial.
Ressona l’interrogant per contenir el conflicte i disciplinar la societat. PMI_espanya_ICNSSEl protocol de seguretat no funciona, molt menys si la protesta és massiva, de manera que s’assagen altres formes per al control del conflicte, especialment amb el xantatge econòmic exacerbat davant les restriccions d’un ingrés popular disminuït.
El problema polític és l’acumulació per dreta d’aquesta crítica, expressió manifestada per Donald Trump als EUA, el que exigeix construir una perspectiva crítica des dels pobles per a l’emancipació.
És imperatiu posar en pràctica sense demora l’evolució pendent. Evolució, perquè si no hi ha evolució hi haurà revolució. La diferència, no em canse de repetir-ho, és la “r” de “responsabilitat”.
És indispensable vèncer la inèrcia -el nostre principal repte- i atrevir-nos a, per fi, serena però fermament, enfrontar els reptes del nostre temps, en particular aquells que conduirien a lliurar a les generacions futures un llegat conceptual i materialment de pitjor qualitat que el que hem rebut. Hem de recordar, m’agrada també reiterar-ho, la frase terrible d’Albert Camus: “Les menyspreava, perquè podent tant es van atrevir a tan poc”. Cal inventar el demà. Per a això hem d’alliberar de la por, com s’estableix amb tanta lucidesa en el preàmbul de la Declaració dels Drets Humans. És urgent atrevir-se a saber i saber atrevir-se.
Avui, gràcies a la tecnologia digital, ja podem expressar-nos, ja sabem el que esdevé i, per tant, som ciutadans del món amb una “consciència global” que ha de ser reactiva, amb actitud de resistència ferma, de resiliència per evitar a través d’ un gran clam multitudinari, la completa claudicació de la classe política davant els poders econòmics.                                                                                                                                                          Cal destacar la importància de l’immens poder mediàtic per atenuar i fins i tot anul·lar la reacció popular: tenim al davant els incansables quatre genets de l’Apocalipsi, capaços de desencadenar les més profundes regressions: el fanatisme, la ignorància, l’autocràcia i la manipulació de la informació. La garantia del canvi, de l’evolució, és la democràcia genuïna. Ser lliures i responsables, com defineix la Constitució de la UNESCO perquè, per fi, les regles del destí se situen en les mans de “Nosaltres, els pobles …”.
A la dècada dels vuitanta, el neoliberalisme va marginar a les Nacions Unides i les va substituir per grups plutocràticsAquest gràfic mostra l'evolució del deute total (deute de les llars, de les empreses, de les institucions financeres i el públic). (G6, G7, G8, … G-20), va canviar la cooperació per l’explotació i compartir, que és la clau de la nova era, per acumular. Per aconseguir l’evolució que ara constitueix una autèntica emergència, hem de rebutjar la pau de la seguretat per la seguretat de la pau i de la justícia.
És indispensable conèixer bé el passat per, des del present, inventar el futur. El fonament de l’esperança és que el pervindre està per fer. I que el signe suprem que distingeix l’espècie humana és la capacitat de crear.
La societat no seguirà acceptant ahormarse i ser espectadora, en lloc d’actora. Començarà a regirar-se contra els que pretenen, amb una gegantina indústria de l’entreteniment, mantenir-nos acovardits i apocats.
De la força a la paraula. Nomésla força de la paraula l’evolució, (en què la dona és “pedra angular”), permetrà la transició d’una cultura d’imposició, domini, violència i guerra a una cultura de trobada, conciliació, no violència i pau, de tal manera que el “Si vis pacem para bellum” es transforme en “Si vis pacem per verbum”, fent possible la plena emancipació dels éssers humans, que actuaran en virtut de les seves pròpies decisions i mai més al dictat de ningú.
L’evolució per passar, tots, de la mà alçada a la mà estesa. Evolució urgent que ha de ser liderada per les comunitats acadèmica, científica, artística, intel·lectual en suma, que no poden seguir impassible i silenciosa contemplant el que passa sense exercir plenament les facultats que l’espècie humana posseeix en exclusiva.
És d’esperar que aviat no siguen necessaris tsunamins, ni grans cataclismes perquè sentim interiorment la necessitat imperativa d’actuar, de no romandre ociosos, distrets, de tal manera que aconseguim que el món ja no siga com és, sinó com hauria de ser.
S’acosta el neguit de la societat sadollada. Està arribant el temps de l’amistat, de l’amor, del despreniment, de la permanent actitud de servei, de la permanent militància a favor de la igual dignitat humana, de la convivència harmoniosa.
Cal desplegar la capacitat d’entreveure mons possibles en què ningú haja de néixer amb la fam escrita per endavant.
Vullguen o no vullguen reconèixer-ho, estem vivint autèntics “salts històrics”, que podràn situar-nos aviat en condicions de realitzar una evolució ben calculada, que conserve el que s’ha de conservar, i modifique, amb diligència el que ha de ser modificat.                     Inventar el futur. Aquest és el gran30 inventos que cambiarán el mundo repte, aquesta és la gran missió indefugible.
Aquest any, a iniciativa de l’International Peace Bureau, té lloc una campanya activíssima de “desarmament per al desenvolupament”, que permetria disposar dels fons necessaris per a la posada en pràctica dels acords de la Cimera de París sobre el Canvi Climàtic i dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible), alhora que no es afectava la seguretat a escala global. Com van proclamar al mes de desembre els Premis Nobel de la Pau, n’hi hauria prou amb un 20% dels immensos cabals dedicats avui a despeses militars i armament perquè la humanitat pogués iniciar aquest nou començament que és absolutament indefugible. La reunió final de “desarmament per al desenvolupament” tindrà lloc a Berlín a primers d’octubre de l’any en curs. S’ha d’alçar un gran clam popular, amb una especial mobilització liderada pels creadors, els intel·lectuals, perquè l’evolució impedeixca la revolució.
Fa anys, Ernesto Sábato ja ens advertia que “Hi ha una manera de contribuir al canvi: no resignar-se”.  Situem-nos en l’avantguarda de la mobilització. Ara és el món el que “s’apaga” vertiginosament. Actuem de manera que puguem dir en poc temps que vam ser capaços de dur a terme l’evolució pendent.
Els dèficits públics i la Teoria Monetària Moderna.
El vent favorable de l’economia noLa Teoría Monetaria Moderna ens deixa apreciar degudament la desastrosa política econòmica de l’actual partit en el govern al nostre país. Hem de tenir en compte per apreciar-la, la baixada de preus del petroli, les mesures d’expansió monetària preses per la Unió Europea, la marxa de joves i immigrants que donen respir a les dades de l’atur, l’increment del turisme a causa de la fugida dels països en guerra i d’aquells menys segurs, juntament amb la devaluació interna que ha contribuït que en hostaleria tinguem salaris d’esclavitud i millors preus. Trobem a més un altre efecte positiu no buscat i basat en la incompetència de les decisions polítiques preses. Em refereix a l’estímul econòmic que han pogut ocasionar els continus dèficits que els pressupostos públics han vingut consolidant any rere any.
Ens deia Lerner que “La principal responsabilitat del govern (que no pot ser assumida per ningú més) és la de mantenir una proporció de despesa total en béns i serveis que no siga, ni més ni menys que la proporció que permetria adquirir a preus actuals tots els béns que és possible produir. Si es permet que la despesa total supere aquest llindar, es generarà inflació, i si es permet que estiga per sota, es generarà desocupació “.
És clar que quan la producció està en els magatzems sense ningú que la compre, i hi ha persones en atur disposades a prestar serveis essencials o no. És a dir, quan la despesa privada s’esfonse i com a conseqüència perquè hi ha menys ingressos públics els dèficits augmenten, la resposta correcta com ja ens va dir Keynes siga augmentar la despesa pública, no retallar com ha fet aquest govern prenent mesures austericides i mancades de tota lògica econòmica . Els dèficits públics, hem de comprendre-ho bé, són l’única font d’actius financers nets que té el sector privat, el sector no públic com bé diu la Teoria Monetària Moderna.
Aquesta Teoria fa dues proposicions:QS1GSU5BTkNJQUNJT04gRVNUQURPIFBBSVMgVkFMRU5DSUE=_241050_7243_1-264x300
1. Els superàvits fiscals destrueixen riquesa no pública i
2. Els dèficits fiscals augmenten la riquesa no pública.
Els superàvits públics contribueixen a l’estalvi nacional, però l’estalvi és producte d’una despesa corrent anterior per millorar les possibilitats de despesa futures i només s’aplica a entitats no públiques restringides financerament, com ara les llars. És a dir que l’estalvi de les llars i de les empreses és una despesa que podia haver estat i no va ser a fi a poder cobrir una despesa, inversió o no, futur. Però l’estalvi és un actiu monetari que roman ociós durant el temps de l’estalvi, llevat especulació financera, i per tant, fora del circuit de l’economia real.
En la Teoria Monetària Moderna es manté que els superàvits fiscals, o bé destrueixen riquesa privada a l’obligar el sector privat a liquidar el seu patrimoni per aconseguir diners en metàl·lic, o bé destrueixen liquiditat reduint els saldos de comptes de reserva, la qual cosa és deflacionista. Quan l’Estat ha gastat menys del que ha recaptat per impostos, ha drenat els estalvis i la disponibilitat de despesa de les empreses i llars, el que ens permet deduir que tant la inversió com el consum caurà i això determinarà un alentiment de l’economia .
Per tant, si el sector no públic desitja acumular estalvis nets en la moneda emesa pel govern, el govern ha de incórrer en dèficit.
És lògic que si l’Estat té superàvit és que el que ha recaptat de la resta dels sectors és superior al que ha bolcat, gastat, en inversió i consum, en l’economia del seu país. I això es tradueix en que ha immobilitzat uns recursos que la societat ha perdut. Ja que un govern emissor de moneda no estalvia en la seva pròpia moneda. Els superàvits fiscals no representen ‘estalvis públics’ que puguin ser usats per finançar despeses públiques futurs. L’estalvi és producte d’una despesa corrent anterior per millorar les possibilitats de despesa futures i només s’aplica a entitats no públiques restringides financerament, com ara les llars. Un govern emissor de moneda mai ha necessitat de finançar amb anterioritat les seves despeses i per tant mai ha necessitat d’estalviar.
En tot cas, i en últim terme, la decisió del sector domèstic privat d’augmentar el seu estalvi net i reduir els seus nivells de deute interactuarà amb el drenatge fiscal provinent dels superàvits i sumirà a l’economia en la recessió.
Espanya amb les taxes d’atur que Evolucion-Tasa-Desempleo-Espana-Europatenim som un país malgastador de recursos ja que els serveis els ofereixen les persones i les polítiques que se segueixen prescindeixen de milions d’elles que podrien contribuir a la millora dels serveis donats per la societat. Els recursos ociosos [i no només de treballadors sinó també de béns i equips] ens diuen que el dèficit públic és massa baix o que el superàvit és massa gran. El dèficit públic quan hi ha prou béns en el mercat genera majors nivells de riquesa per a les llars i empreses. La despesa pública injecta actius financers en el sistema que no només satisfan ‘necessitats humanes fonamentals’, sinó que aquests actius canvien contínuament de mans i multipliquen la seva eficàcia gràcies a l’intercanvi.
En fi, però estem a Europa, i Europa manté lligats als països ancorats en l’euro, a una política monetària dolorosament cruel amb els febles.

EL SEGLE XVI: ELS ÀUSTRIES I LA UNIÓ DINÀSTICA.

LA DINASTIA DELS ÀUSTRIA (Habsburg).                                                             EL REGNAT DE CARLES I, Gant 1500 – Yuste 1558. Rei de la monarquia hispànica des de 1516-1556, any en què abdica en el seu fill Felip II. Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic amb el títol de Carles V des de 1519 i coronat pel Papa Climent VII a Bolonya el 22 de febrer de 1530.                     2BacHisT08mapa-herenciacarlosv                                                                                                                                                    POLÍTICA INTERIOR.                                                                                                   —REVOLTA DE LES COMUNITATS. (Els Comuneros) 1520-1522.                                                       Els Comuneros són la manifestació carlos-v-retratodel nacionalisme castellà contra un jove sobirà estranger i recolzat per estrangers. Es qüestionà el poder imperial i es radicalitzà el moviment amb l’aspiració de transformar la monarquia autoritària per un nou règim amb clar protagonisme de les Corts. Les ciutats castellanes s’aixequen contra els procuradors a causa dels elevats impostos i subsidis per sufragar les noves despeses del nou rei. Encapçalen el moviment Padilla, Bravo i Maldonado, contra les forces governamentals. Són derrotats a Villalar, el 23 abril 1521 i ajusticiats l’endemà. María Pacheco, vídua de Padilla, va resistir a Toledo fins a l’any següent 1522. –LES GERMANIES.                                                                                                                                             Una guerra civil: primera revolta burgesa d’occident.                                                                       EL TEMPS DE LES GERMANIES. (Població i societat).                                                                     A l’inici del segle XVI, la població del conjunt de les terres valencianes es calcula que es trobava al voltant del mig milió de persones. Segons el cens de població fet l’any 1418, a la ciutat de València es comptabilitzaven un total de 8.000 focs, és a dir, un màxim de 40.000 individus, si multipliquem cada foc per cinc habitants. Un poc més tard, l’any 1483, la xifra de focs havia augmentat fins als 15.000, que traduït a valors absoluts es devia situar al voltant dels 75.000 habitants. Aquesta quantitat pot semblar reduïda, però, poques ciutats espanyoles del moment la devien superar. De fet, a la darreria del segle XV, ciutats com Barcelona no tenien més de 30.000 habitants, per posar un exemple de ciutat gran. I, en terres valencianes, Xàtiva no devia tenir més de 10.000 habitants i la resta mostraven índexs de població bastant més minsos, pel fet que encara es notaven els efectes negatius de pestes recents, especialment la de l’any 1348.                                                   La distribució de la població per grups o estaments socials no desentonava amb la resta del territori peninsular, amb una estructura clarament piramidal integrada per:                   —La capa aristocràtica i la noblesa, la part més alta de la societat. En conjunt no devien ultrapassar el dos per cent del total de la població, però són els grans propietaris i terratinents, amb una gran quantitat de vassalls al seu servei.                                                       –A continuació se situava l’estament eclesiàstic, prou nombrós, per cert, amb diferències de renda importants entre els membres de l’alta jerarquia eclesiàstica i el clergat de poble. Al respecte cal recordar que la religiositat dels valencians era molt gran, com demostra el fet que, en els deu primers anys del segle XVI, a la ciutat de València es van establir cinc convents nous: el de Jerusalem, el del Socors, el de l’Encarnació, el del Remei i el de l’Esperança.                                                                                                                                                   —Descendint en l’escala social apareix una capa burgesa, amb rendes procedents de les terres, la indústria o el comerç i, uns quants graons per davall,un grup de menestrals bastant nombrós. Ací hem de fer esment al fet que la situació dels artesans de la ciutat de València es va agreujar molt per la decadència industrial i mercantil, i per la repressió que van patir els diversos gremis com a conseqüència del moviment agermanat.                     —-Finalment, hi trobem una base molt ampla formada per una massa camperola que s’escampa arreu del territori.                                                                                                                       A més de la distribució per grups socials, la població estava repartida, segons les creences religioses, en els tres grups següents, que convivien més o menys pacíficament amb algun sobresalt de tard en tard –manifestat en forma d’assalts a les moreries:           —Els cristians vells –representants de la creença dominant i de més prestigi– ocupaven fonamentalment les ciutats i les viles, especialment l’Horta de València, la Plana de Castelló, les Riberes del Xúquer i les hortes d’Alacant, Elx i Oriola.                                             —Un segon grup, que en conjunt suposava al voltant d’un terç del total de la població, va ser el delsmudèjars, transformats posteriorment en moriscos o cristians nous.     Ocupaven els secans, encara que també estaven presents a les terres regades, especialment a l’horta de Xàtiva i la de Gandia. De manera general predominaven a les terres senyorials laiques, eren poc nombrosos als llocs de jurisdicció reial i, menys encara, als senyorius eclesiàstics.                                                                                                                               –El tercer grup religiós era el dels jueus. Formaven un nucli important dins la burgesia mercantil, encara que, a la darreria del segle XV, van patir un fort retrocés per l’ordre d’expulsió, la qual cosa va produir un descens notable dels mercaders.                                 Aspectes econòmics.                                                                                                                         L’agricultura valenciana del moment, com passa als nostres dies, estava molt diversificada. Fent un recorregut de nord a sud, hi havia, en primer lloc, unes comarques especialitzades en la producció de blat i una certa importància de la ramaderia, encara que la major producció del sector primari corresponia a l’aprofitament forestal, especialment de fustes destinades a Barcelona i a les drassanes litorals de Vinaròs. En la resta de la zona castellonenca, així com a l’interior valencià, es produeix una clara ampliació del terreny ocupat per la vinya, que contrasta amb la reculada paral·lela que s’observa en les terres dedicades a les oliveres.                                                                                   Pel que fa a l’àrea central, a les comarques de l’Horta i de les Riberes del Xúquer, s’imposa de manera progressiva el conreu de la morera, base de laindústria sedera. També hi ha una certa especialització de produccions, en especial a l’horta de Gandia, que es dedica a l’obtenció de sucre. Un altre producte que s’implanta a poc a poc entre els competidors del regadiu és l’arròs. I no és aliena a aquesta situació la creació i ampliació de séquies que aprofiten l’aigua del riu Xúquer.                                                                                                           Finalment, més cap al sud abunden la ramaderia i la fruita seca. La degradació va augmentant i, a les comarques més meridionals, amb una climatologia més adversa i una mancança generalitzada d’aigua, trobem com a generadors de riquesa l’espart i el cànem.   En aquests moments ja és visible la desigualtat entre les terres de secà i les de regadiu. Les primeres solien ser més autosuficients, més autàrquiques, mentre que les terres regades encaminaven la producció cap als nuclis urbans veïns o cap a la venda i l’intercanvi comercial, malgrat les deficiències en les xarxes viàries i el transport.                   No podem oblidar que una agricultura i una ramaderia com les valencianes, riques i pròsperes, no estaven mancades de períodes d’escassesa, que es traduïen en fam i morts. Quan s’esdevenia una fallida en l’aprovisionament de blat, el comerç marítim amb la Mediterrània o el Bàltic i la proximitat al litoral podien alleugerir el problema amb més facilitat que no a les zones de l’interior. Si la mancança era de carn, calia acudir a les terres d’Aragó, de Mallorca o de Castella per a intentar eixir de les estretors.                                 Quant a la indústria, que quasi sempre estava en mans dels cristians vells, el conflicte de les Germanies va suposar un moment de clara decadència, especialment per al sector seder. El pas del temps mostrava, ben a les clares, un augment de les exportacions de seda en brut i, com a conseqüència, els telers locals sofrien una recessió, agreujada per la competència que suposava el treball clandestí a les terres de l’interior. A l’Alcoià i Bocairent es va desenvolupar la indústria drapera. A més del treball de la seda, cal fer esment del treball amb la pell, els mobles, les fàbriques de paper, de forta tradició en algunes zones, i la producció editorial. A més, no podem oblidar els treballs de ceràmica a Manises, en mans de cristians vells, dedicats a la fabricació de peces de qualitat, així com la fabricació de rajoles barates, en mans dels moriscos, centrada a Mislata.                             Pel que fa a l’activitat comercial, es pot fer una reconstrucció tant de les importacions com de les exportacions, especialment de València. Dels seus ports eixien productes com ara el sucre, que passava des de Gandia fins al sud de França i des d’allà es redistribuïa per tot Europa. Des del Maestrat s’exportava la llana destinada a la fabricació de draps a Itàlia, mentre que la llana castellana també es distribuïa per tota la Mediterrània. L’altre producte important que eixia dels ports valencians era la ceràmica, que es destinava també a la resta del continent. D’altra banda, a la ciutat de València arribaven, des dels ports valencians, vi, cereals i garrofes del nord, mentre que del sud procedien sabó, sucre, seda, mel, cuiros, ametles, figues, panses i un llarg etcètera. Però no sols venien productes valencians, també la ciutat de València donava entrada a suro, carbó, fusta, pinyons i esclaus procedents de Catalunya. Per la seua banda, de les terres mallorquines solien venir formatge, oli, sabó, cansalada i esclaus. Els ports castellans de la Mediterrània ens proporcionaven blat, peix, cuiros i dàtils, sobretot. Finalment, de la zona francesa mediterrània feien l’entrada teles, paper i objectes de luxe, i d’Itàlia venien, bàsicament, paper, manufactures industrials, espècies i cereals.                       Aspectes artístics.                                                                                                                                     En l’àmbit de la creació artística, a banda de la seua importància intrínseca, la ciutat de València assoleix un paper cabdal, en ser la porta d’entrada de les influències italianitzants als territoris de l’antiga corona d’Aragó. Aquestes influències s’oposaven al gòtic flamíger, que estava vigent en el conjunt de les terres peninsulars, i que, pel que fa a l’arquitectura valenciana del final del segle XV i la primeria del segle XVI, va produir, de la mà de Pere Comte, l’arquitecte més influent d’aleshores, algunes de les creacions més significatives del patrimoni arquitectònic valencià. Obres seues són la Llotja, destinada als mercaders. L’edifici va ser bastit en només setze anys, entre el 1482 i el 1498, i és, possiblement, un dels principals monuments del gòtic civil europeu, amb un saló quadrangular de columnes de dimensions grandioses (35 per 21 metres). Aquest edifici fou ampliat, entre el 1506 i el 1548, amb l’afegit del Consolat del Mar, que manté la traça gòtica, encara que ja mostra una gran decoració de clara influència italiana.                           L’any 1481 es va encarregar al mateix arquitecte la construcció del Palau de la Generalitat del Regne de València del qual va fer el pati i part de les dues primeres plantes, encara que l’edifici va ser reedificat a partir de l’any 1510 per dos arquitectes més. Pere Comte també va iniciar, l’any 1498, les obres de l’edifici de la Universitat, dos anys abans que arribara la butla papal, i quatre abans que ho fera el privilegi del rei Ferran, que es retardà fins l’any 1502. El darrer gran edifici públic que es va construir a la capital al final del segle XV va ser el destinat a les drassanes, amb la finalitat de protegir els utensilis i les fustes necessaris per a la construcció naviliera.                                                                                                                       Respecte a les obres particulars, les primeres mostres d’arquitectura amb clares traces italianes es van donar alpalau de Jeroni de Vic, allà per l’any 1510, tot i que, malauradament, no han perdurat fins als nostres dies. Però sí que cal ressenyar que, a partir d’aquell moment, els palaus gòtics senyorials comencen a incorporar portalades renaixentistes.                                                                                                                                                 Quant a la pintura valenciana del final del segle XV, tot i que, fins aleshores, aquesta estigué marcada per lainfluència dels pintors de tradició flamenca, és important l’entrada, al darrer terç del segle, dels pintors italians Pagano i Leocadio, que es poden catalogar com a prerafaelites i que van influir clarament en els pintors valencians, de manera especial en Rodèric d’Osona. També Vicent Macip, valencià però format a Itàlia, és un representant de les tendències prerafaelites. De tota manera, generalment, s’ha considerat que les formes italianes de la pintura van ser difoses per Fernando Yáñez de la Almedina i Fernando de los Llanos, deixebles de Leonardo da Vinci, arribats a València l’any 1506 i que van pintar dotze llenços per a les portes de l’altar major de la Seu. Les seues influències es veuen en autors com ara Nicolau Falcó i Pere Cabanes. Però tampoc és totalment certa l’afirmació que els dos Fernandos van ser els que realment van capgirar la balança de la nostra pintura cap al Renaixement italià, ja que cal recordar que ja feia trenta anys que teníem a les nostres terres altres pintors italians, més concretament de l’escola de Ferrara i de Pàdua.                                                                                                                       El moviment de les Germanies.                                                                                                         En el trànsit de la baixa edat mitjana i l’entrada en els temps moderns, té lloc un seguit de conflictes, entre els quals se situa la guerra de les Germanies valencianes, rebel·lió que s’esdevingué al llarg del quadrienni 1519-1523. Així, cal recordar, la Guerra Civil a Catalunya (uns anys abans, entre el 1462 i el 1472), o les lluites entre els partidaris d’Isabel i els de Joana la Beltraneja, aspirants a la corona de Castella (1475-1479) o les més contemporànies, com van ser les Germanies de Mallorca (1520-1523) o les Comunitats de Castella (1520- 1521). En aquest darrer cas, malgrat ser esdeveniments que es desenvolupen al mateix temps i que coincideixen en el fet de ser un enfrontament amb la noblesa, aliada de la monarquia absoluta, les Comunitats de Castella i les Germanies de València no arribaren a fer un front comú, entre altres raons, perquèla lluita dels comuners mostra un caràcter més polític que les nostres Germanies, que presenten uns trets més socials.                                                                                                                                           Entrant ja a l’estudi de les Germanies, en primer lloc, cal dir que no estan totalment resolts els interrogants sobre les seues causes i conseqüències, però sí que es poden apuntar alguns dels motius que intenten explicar per què s’encén el foc de la revolta. Entre altres destaquen:                                                                                                                                     * El desplaçament de les rutes comercials marítimes. El recent descobriment de les terres americanes va comportar un transvasament de les rutes comercials tradicionals.         Així, a poc a poc, el pes dels intercanvis amb el nou continent féu declinar les rutes clàssiques que travessaven la Mediterrània.                                                                                       * Una crisi de subsistències a la ciutat de València, generadora de malestar entre les classes més desposseïdes de la societat. La fam sempre afecta en major mesura els més necessitats. De fet, ja plovia sobre mullat en acumular-s’hi les calamitats. Dos anys abans, el 1517, el riu Túria havia inundat la ciutat.                                                                                           * Una epidèmia de pesta sobre la ciutat. La por de morir va provocar una fugida dels qui tenien un altre lloc on residir.                                                                                                                     Gran part de les autoritats locals optaren per eixir de la capital, i això va ocasionar un buit de poder momentani.                                                                                                                                   * Les freqüents incursions de pirates procedents del nord d’Àfrica, que devastaven les zones litorals. Els atacs de Barba-rossa a la ciutat de Cullera van fer que el rei Ferran autoritzara, l’any 1503, l’armament dels gremis valencians, pel tal que cooperaren en la defensa del territori. El darrer atac abans de l’esclat de les Germanies es va produir l’any 1518, quan Barba-rossa saquejà Xilxes.                                                                                                     * Els indicis que pronosticaven una situació de crisi per al sistema de producció gremial, donat l’increment del treball lliure, no sotmés al control estricte de l’organització gremial.                                                                                                                                                               * El recurrent problema de les bandositats dins del grup nobiliaris.                                       * Unes relacions sempre en tensió entre els senyors i els camperols que treballaven les seues terres.                                                                                                                                             * L’intent, per part de la monarquia, d’un control més ampli del poder municipal, especialment en la tria de les autoritats locals.                                                                                       La Germania és un moviment social plantejat en els orígens per l’artesanat de la ciutat de València, que preconitzava una unió efectiva entre els seus membres, tot seguint moltes de les idees que inspirava l’obra de Francesc Eiximenis sobre l’ordenació de la cosa pública. D’altra banda, la ideologia agermanada fonamentava les seues arrels en l’evangeli i, de fet, la seua institució de govern, els Tretze, volia simbolitzar els dotze apòstols i Jesucrist.                                                                                                                                       Ara bé, les Germanies no van ser homogènies al llarg de tot el territori valencià. Els interessos dels agermanats urbans no coincidien amb els interessos dels agermanats sotmesos al règim senyorial de les zones rurals. Els primers plantejaven, des del punt de vista econòmic, un proteccionisme de la producció interna enfront de les manufactures estrangeres, així com una aturada de les tesis mercantilistes. Les seues aspiracions polítiques passaven per la «democratització» del municipi mitjançant l’enfortiment del Consell General, així com la presència de l’artesanat entre els jurats de la ciutat, és a dir, demanaven participar en el govern14102014-Germanias y Adriano Utrecht-3 i en l’administració municipals. Per la seua banda, els agermanats de l’àmbit rural tenien poques pretensions, però aquestes implicaven un canvi radical en la seua situació, ja que nomésdemanaven la supressió del feudalisme i del règim senyorial, que no és poca cosa.                                             Rebel·lió en els regnes de València i Mallorca, entre 1519-1523. La burgesia de les ciutats s’aixecà contra l’aristocràcia feudal pel govern de les ciutats. La conjuntura es preparà davant la pesta de 1519 que va fer que els nobles abandonaren la ciutat, es produeix un buit de poder. Els continus atacs de pirates barbarescos a les costes: els gremis s’armen com a defensa. Distanciament de la Corona: Carles I no va vindre a jurar els Furs Valencians. Es va reunir la Junta dels Tretze per al govern de la ciutat, dirigida per Guillem Sorolla i Joan Llorenç. Per part de la corona es va nomenar un nou virrei, D. Diego Hurtado de Mendoza, que organitzà el bàndol imperial que s’enfrontarà als agermanats.                                                         Al juny de 1520, davant les revoltes ciutadanes, la Junta es fa amb el domini de la ciutat. La revolta es va estendre per les principals ciutats del regne, traspassant les nostres fronteres i afectant les ciutats de l’illa de Mallorca. El triomf nobiliari, amb el suport dels mudèjars, els seus vassalls, va obrir una gran bretxa entre el camp i la ciutat. València va caure en 1522 i Mallorca en 1523.                                                                                                                                    Pel que fa a l’evolució dels fets, aquesta va ser la següent: quan es va produir la mort del rei Ferran II, l’any 1516, la ciutat de València va plantejar al nou monarca, Carles V, que encara es trobava a Flandes, la seua oposició al sistema d’elecció dels regidors municipals. Posteriorment, en coincidir, l’any 1519, la crisi de subministraments, la pesta i les incursions dels pirates, va aparéixer un buit de poder a la ciutat, que va ser aprofitat pels gremis per a plantejar un programa reivindicatiu basat en la reforma de la justícia i en la introducció de representants dels gremis en el govern municipal i en l’administració de la justícia.   Aquell mateix any, el dia 4 de novembre, una comissió va proposar a Carles V el reconeixement legal de la Germania. A canvi, el braç reial de les Corts acceptaria que el nou monarca jurara els furs per delegació, és a dir, sense estar present en la sala on es feia el jurament. Una vegada legalitzada la Germania es va fer necessària la seua organització. Es va establir la Tretzena o Junta dels Tretze, una representació dels gremis, que havia estat triada per sorteig, amb una durada anual. Però la possibilitat que el rei votara per delegació no va ser acceptada per la noblesa, que ho considerava un atemptat als furs.                                                                                                             També s’hi van oposar la burgesia adinerada i les minories de privilegiats, que van contraatacar l’avanç popular, tot enviant al rei missatges que demanaven la seua presència a València per a celebrar Corts i la il·legalització de la Germania.                           Un poc més tard, el 4 de gener de 1520, el rei va manar la dissolució de la Germania, encara que els Tretze no la van acceptar. Però aquesta alegria va durar poc als privilegiats, perquè, al final del mateix mes, el monarca va revocar la disposició del dia 4 i va enviar el cardenal Adriano d’Utrech a València per a tractar el tema del jurament de fidelitat dels braços. Aleshores, els Tretze van creure que eren més forts del que en realitat eren, i s’organitzaren militarment, pensant, fins i tot, que entrarien a formar part del govern municipal mitjançant el nomenament d’un jurat menestral.                                                           Per la seua part, Carles V va nomenar Diego Hurtado de Mendoza virrei i va enviar un llistat dels components del govern municipal en el qual no hi havia cap menestral. La missió del virrei era triple: obtenir el jurament del braç reial, imposar el llistat enviat pel monarca i suprimir la Junta dels Tretze. Tot un seguit de pretensions que deixaven ben a les clares que les demandes agermanades estaven fora de lloc, havien fracassat en el seu intent i no restava un altre remei que iniciar la resistència.                                                               El dia 16 de maig de 1520, les unitats militars agermanades es fan les ames del carrer a València, en un intent de pressionar les eleccions municipals. La reacció de la noblesa va ser aliar-se amb el virrei i intentar dissoldre les Germanies. Com que la correlació de forces era favorable als agermanats, el virrei optà per fugir a Xàtiva i els agermanats, donada la situació de buit de poder, ocuparen càrrecs destinats a altres estaments.         A més, el moviment agermanat no va quedar circumscrit només a la capital, sinó que, aprofitant la carta enviada pel rei on s’autoritzava la creació de les Germanies, va aconseguir que en altres localitats feren la seua aparició més germanies, depenents de la capital, amb una estructura similar.                                                                                                         En un intent per evitar l’enfrontament bèl·lic, els agermanats enviaren el germà del virrei, el marqués de Sanet, per a negociar a Xàtiva. Però el virrei es va mantenir ferm en la seua posició: volia la dissolució dels Tretze, la dimissió dels jurats i la deposició de les armes. En aquesta tessitura, la resposta dels agermanats va ser la violència –l’atac a les cases dels nobles i la destrucció de títols de propietat–, per la qual cosa no hi havia possibilitats d’arribar a cap acord i la guerra estava ja servida.                                                                                 Els enfrontaments es van produir al nord i al sud de la capital. En el primer cas, l’objectiu dels agermanats era consolidar la seua posició, tot dominant la Plana de Castelló. En aquest front septentrional, les forces al càrrec de Miquel Estellers estaven integrades per uns 2.000 homes i, encara que en un primer moment van assolir algun triomf, la derrota dels agermanats es va consumar el 4 de juliol de 1521, a Orpesa.                                                 Arran de la derrota i a corre-cuita, es va mal armar un segon exèrcit que va ser vençut el 18 de juliol a Almenara, amb la qual cosa el front del nord va resultar un fracàs estrepitós per a les tropes agermanades.Creu de la victoria 096 La Creu de la Victòria. Situada en la carretera de Sagunt a Almenara. Es tracta d’una creu de pedra aixecada sobre una petita capella de base triangular, i es coneix per eixe nom ja que es va construir per celebrar la victòria en una batalla contra els agermanats pel bàndol reialista que va tenir lloc en aquest punt el 18 de juliol de 1521. Al principi es va situar una creu de fusta al lloc aproximat on es va produir la batalla, la qual a causa del seu deteriorament, va ser substituïda per un monument de pedra manat construir pel Consell de la ciutat de València en el dia 21 de juny de 1542. L’obra es va concloure al març de 1543. A la cara del prisma que mira a l’est s’obre un arc que originalment contenia una capelleta amb dos bancs d’obra als costats. Aquesta capella central va ser tapiada en els anys 80 per ser un lloc habitual que utilitzaven els indigents per dormir-hi, i es va col·locar una placa commemorativa de la derrota agermanada.                           Pel que fa al front meridional, aquest va estar dirigit, en un primer moment, per Joan Caro, encara que ràpidament, donada la seua ineptitud, va ser substituït per Esteve Urgellés. Tenia un objectiu molt clar: eldomini del castell de la ciutat de Xàtiva, cosa que s’aconseguí el 14 de juliol de 1521, encara que Urgellés va morir en l’enfrontament. Aleshores, es va situar Vicent Peris al capdavant de les tropes i, el 23 de juliol de 1521, aconseguia la victòria agermanada més significativa: la conquesta de Gandia.                   Però l’excés de confiança per aquest triomf va portar els agermanats a no aprofitar el bon moment, sinó que es van dedicar a saquejar la Canal de Navarrés. I quan intentaven la conquesta de la ciutat d’Oriola, van patir una gran desfeta a mans del marqués de Vélez, el 29 d’agost de 1521. Vicent Peris va retornar a València, en un intent d’evitar la capitulació de la ciutat, però el seu exèrcit va ser derrotat a Morvedre i es va veure obligat a fugir cap a Xàtiva. A la fi , la capital valenciana es va rendir el 14 d’octubre. Com a conseqüència van dimitir els jurats menestrals i els artistes i es va triar una nova composició on només figuraven nobles i ciutadans. Cal dir que, prèviament, des de la primeria del mes de juliol i paral·lelament als enfrontaments, la ciutat de València havia iniciat el camí de retorn cap a la submissió a la monarquia, i en acabar el mes ja s’havia produït la dimissió dels Tretze, mentre la ciutat passava a ser Governada pel marqués de Sanet.                                                                                                                                                                     Vicent Peris va fer el darrer intent per reviscolar la Germania tornant a València, però va morir el 4 de març de 1522. Aleshores, només van quedar les ciutats de Xàtiva i Alzira com a nuclis de resistència, moment en què va destacar la figura enigmàtica de l’Encobert, un suposat descendent dels Reis Catòlics, que va morir ràpidament, al maig de 1522 a Burjassot. Tot l’episodi finalitzarà al desembre en produir-se la rendició de Xàtiva el dia 5, i dos dies més tard, la d’Alzira. la-conversion-de-los-moriscos-retablo-de-felipe-vigarnyPacificada la situació, vingué la repressió subsegüent del moviment agermanat, que va tenir dues fases molt clares. Una primera, la practicada pel virrei Diego Hurtado de Mendoza, va ser efímera i va mostrar un caràcter certament moderat. Per contra, la segona fase, la portada a terme per Na Germana de Foix, va ser de major duració i tan implacable que va arribar a l’extrem d’anul·lar les mesures de gràcia que havia atorgat el seu predecessor en el càrrec, Diego Hurtado de Mendoza.                                                                                                                                     LA CONVERSIÓ FORÇADA DELS MUDÈJARS. Els musulmans habitants del Regne de València foren un altre dels múltiples objectius partidistes dels agermanats. L’odi al moro no sols tingué un component ètnic i/o religiós. Per una banda, els musulmans conformaven un tipus de mà d’obra barata que ajudava els nobles a mantenir la seua posició amb una alta productivitat de les seues terres. I per altra, els artesans mudèjars eren una altra font de competència que s’erigí al sistema gremial.                                                 La idea utòpica d’alguns agermanats era crear un sol poble cristià i una Germania Universal. És per això que s’inicià un procés de conversió sistemàtic que tingué el seu punt màxim a l’estiu del 1521, després de la victòria agermanada de Gandia.                                   Sufocada la revolta, els nobles advocaren per invalidar la validesa d’aquests batejos forçosos. Per tal de prendre una decisió ferma i amb seny, es creà una junta de teòlegs i juristes convocada per Carles V a Madrid. El 1525, aquesta junta es pronuncià a favor de mantenir la fe cristiana dels nous conversos, ja que segons ells no havien estat forçats: la decisió del baptisme havia estat presa lliurement en haver-se donat al mudèjar l’alternativa de la mort.                                                                                                                                   TEXT D’AMNISTIA GENERAL ALS AGERMANATS D’ALZIRA.                                                              Alzira va ser la darrera ciutat a rendir-se. Text d’amnistia general als agermanats d’Alzira:  “Nos Don Carlos por la divina clementia Emperador de Romanos Siempre Augusto Rey de Germania, Dona Joana su madre y el mismo don Carlos por la gracia de Dios […] Nos dona Germana Reyna de Aragon como de su lugarteniente general en este dicho Reyno de Valencia. Por quanto es notorio la mayor parte de los vezinos y moradores de la Villa de Algezira y de los lugares de su contribucion que son Algemesí, Guadaçuar, Cabanes, el Toro, Carcaxent, Cugullada, Ternils y Beniomacli han sido y son principalmente culpados y criminosos en los muchos y grandes delitos muertes robos incendios y danyos que se han hecho y perpetrado por la llamada germania e union que estos años cerca passados por la mayor parte de los plebeos y vezinos de esta ciudad y Reyno de Valencia y senyaladamente de dicha villa de Algezira […] por lo qual como quiera que sus altezas y nos en su nombre podriamos y podemos justamente proceder a condenacion de muerte y confi scacion de bienes y otras gravisimas penas contra los dichos vezinos y moradores de dicha Villa de Algezira y de los dichos lugares de su contribucion que en la susodicha germania e union tan principal y obstinadamente han errado y son culpados… y que ninguna cosa hay tan conveniente a los principios como la clementia y misericordia y senyaladamente con la multitud de sus vasallos porque con ella imitan a nuestro Redemptor y Salvador Jesucristo y son amados y alabados y los subditos les deven mayor obligacion y haviendo assi mismo respecto que los que quedan por punir y castigar en la dicha villa y lugares de su contribucion han ya venido y estan el conocimiento y arrepentimiento que deven de sus grandes yerros y culpas y delitos passados y se han reduzido a la obediencia y servicio de sus Majestades y con mucha humildad y acatamiento se han sometido a todas las penas criminales y civiles que sus Majestades o nos en su nombre tuviexemos por bien de darles conociendo ser merecedores de muerte y confi scacion de bienes y de todas las otras penas que pensar se puedan por grandes y graves que sean y postrados por tierra han embiado a supplicar muy humildemente y con mucha sustancia a sus Majestades y amos que por servicio de Dios nuestro Señor sobreseamos en las penas y rigor dicha justicia corporal y confi scacion de bienes que tan justamente merece y usamos con ellos de clemencia y misericordia y que de sus haziendas serviria a Sus Majestades y a su Regia corte con doze mil y quatrozientos ducados de oro[…]                                                                                                    Les conseqüències de la repressió després de les Germanies.                                                     Pacificada la situació, vingué la repressió subsegüent del moviment agermanat, que va tenir dues fases molt clares. Una primera, la practicada pel virrei Diego Hurtado de Mendoza, va ser efímera i va mostrar un caràcter certament moderat. Per contra, la segona fase, la portada a terme per Na Germana de Foix, va ser de major duració i tan implacable que va arribar a l’extremGermaine_de_Foix1 d’anul·lar les mesures de gràcia que havia atorgat el seu predecessor en el càrrec, Diego Hurtado de Mendoza.                                           Germana de Foix (Foix, França, 1488 – Llíria, València, 1538), esposa de Ferran II d’Aragó, va ser reina consort d’Aragó (1505-1516) i virreina de València (1523-1538). Era filla de Juan de Foix (comte d’Etampes i vescomte de Narbona) i de Maria d’Orleans, germana de Lluís XII de França.                                                                El 19 d’octubre de 1505, als 18 anys d’edat, es va casar per poders a la localitat de Palència de Dueñas amb Ferran II d’Aragó, de 53 anys, vidu d’Isabel la Catòlica des de feia gairebé un any. Les noces es va celebrar en compliment dels acords de pau signats entre Lluís XII de França i Ferran el Catòlic en el Tractat de Blois. En els pactes, el rei de França va cedir a la seva neboda els drets dinàstics del Regne de Nàpols i li va concedir el títol de reina de Jerusalem, drets que retornarien a França en cas que el matrimoni no tingués descendència. A canvi de la qual cosa el Rei Catòlic es va comprometre a nomenar hereu al possible fill del matrimoni. El matrimoni va aixecar les ires dels nobles de Castella, ja que ho van veure com una maniobra de Ferran el Catòlic per impedir que Felip el Bell i Joana heretaren la Corona d’Aragó.                                                     El 3 de maig de 1509 va nàixer a Valladolid l’únic fill de la parella, Joan d’Aragó i Foix, el que suposava la separació dels regnes de Castella i Aragó, però va morir a les poques hores de nàixer.                                                                                                                                         El 23 de gener de 1516 va morir el seu espòs, Ferran el Catòlic, després de dos anys amb problemes de salut, per prendre, segons es deia, unes herbes amb l’esperança d’aconseguir successió de Germana. Ferran va deixar en testament a Germana unes rendes anuals de més de 50.000 florins, un usdefruit de viduïtat que quedaria anul·lat en cas de contraure matrimoni. En l’última carta al seu nét Carles, Ferran el Catòlic li encomana que no abandoni a la seva vídua, «ja que no li queda, després de Déu, un altre remei sinó només vós …» i li encareix que li siguen satisfetes les rendes que li havien estat assignades. En enviduar, Germana es traslladà a Castella.                                 A la seva arribada a Espanya el 1517, Carles I, amb 17 anys, va conèixer la seua aviastra, Germana de Foix, de 29 anys, una dona discreta i afectuosa que encara no patia els problemes d’obesitat que va tenir més tard. A la primera entrevista mantinguda amb la vídua a Valladolid es va mostrar molt afable amb ella i va començar a organitzar tornejos i banquets en honor seu. Aviat va sorgir entre els dos una apassionada relació amorosa, segons Fernández Álvarez, de la qual va nàixer una filla, Isabel, i encara que mai va ser reconeguda oficialment, Germana de Foix es refereix a ella en el seu testament com la «infanta Isabel» -títol que no li podia correspondre- i al seu pare com «l’emperador». La xiqueta va residir i va ser educada en la Cort de Castella.         En 1519 Germana de Foix, acompanya Carlos I d’Espanya i la germana d’aquest, Elionor, a Saragossa i Barcelona per celebrar Corts i ser jurat com a rei. Allà es va decidir, per rentar la imatge del futur emperador davant l’opinió pública, el casament de Germana de Foix amb Johann, marquès de Brandenburg, del seguici personal de Carles I, posant així fi als amors amb la seva aviastra. Carles I la va nomenar virreina i lloctinent general de València i al marquès de Brandenburg, capità general del Regne.WLM14ES_-_CONVENTO_DE_SAN_MIGUEL_DE_LOS_REYES_DE_VALENCIA_06122009_125435_00051_-_                          Però Germana va quedar aviat vídua i l’emperador va ordenar un nou matrimoni amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria. Carles I va nomenar al matrimoni virreis i lloctinents generals de València, des d’on van exercir un govern autoritari i repressor. Van haver de fer front al bandolerisme i les lluites internes, a la pirateria exercida des del nord d’Àfrica, a l’endeutament dels nobles i a la rebel·lió dels moriscos. Durant el seu mandat va impulsar una feroç persecució contra els agermanats, els béns van ser confiscats, i va emprendre un procés de refeudalització. Va comptar amb l’ajuda dels nobles per aquesta causa, que lluitaven contra l’enviament d’un memorial amb reivindicacions antinobiliaries per part de l’anomenada Junta dels Tretze.                                                                                               Germana de Foix va morir a Llíria, als 49 anys d’edat. El testament el va fer conjuntament amb el seu marit, i en ell es deixaven els béns l’un a l’altre en vida, però a la mort de tots dos havien de passar a l’Ordre dels Jerònims. Per complir la voluntat de la seva vídua, el Duc de Calàbria va promoure la construcció del monestir de Sant Miquel dels Reis, a València, les obres van començar en 1548 i es van perllongar durant els segles XVII i XVIII.   WLM14ES_-_CONVENTO_DE_SAN_MIGUEL_DE_LOS_REYES_DE_VALENCIA_06122009_130104_00063_-_ (2)En una masia del terme municipal de Llíria, denominada «l’Espinar», i que va ser propietat dels jerònims, es conserva la reproducció exacta de la làpida original que recull la mort i el trasllat de les restes mortals de Germana de Foix, en ella resa: «En aquest històric monestir en aquell temps dels monjos Jerònims va morir el 15 d’octubre de 1536 sent Reina Governadora de València Germana de Foix esposa que va ser del rei D. Ferran el Catòlic Marquesa de Brandenburg i Duquessa de Calàbria. Cent clergues amb torxes van acompanyar les seues restes mortals fins a València, on reposen al Monestir de S. Miquel dels Reis. In memòria scripsit (Crònica del Regne de València) (Viciana)».                                                      CAPÍTOLS QUE LA VIRREINA GERMANA DE FOIX, SEGUINT INSTRUCCIONS DE L’EMPERADOR CARLES V, MANA COMPLIR ALS OFICIALS REIALS I ALS SENYORS DE LLOCS DE MUDÈJARS, REFERENTS A LA CONVERSIÓ D’AQUESTS.                                     […] Primerament ses magestats dien e manen que als dits moros sia prehicada la sancta fe cathòlica e la paraula de Nostre Redemptor Déu Jesucrist, e nos, per conformar ab la voluntat de ses magestats e per execució de aquella, haiam ordenat que vajen de continent per lo present regne certs predicadors a predicar en los lochs per nos designats, als quals lochs han de ésser convocats los moros habitadors de alguns lochs circunvehins. Per ço, a vosaltres e a cascu de vos, de part de ses magestats e nostra, diem e per la real autoritat manam, sots pena de mil florins de or de qualsevol contravenints exigidors, que obehint e complint los reals manaments als predits predicadors tot temps que seran requeits o vostres batles e offi cials en seran requeits, donen tota favor, consell e auxili necessaris, compellint los dits moros subdits sien e vinguen a hoir la dita predicació, compellint-los ab imposició de penes axi corporals con pecuniaries, e en se cas execució de aquelles, a venir a ohir la paraula divinal. Item, que tots los dits moros del present regne vagen senyalats de miges lunes de drap blau, per ço per execució de les dites coses que ses magestats en aquest segons capítol ordenades e mandades segons dessus diem e manam a tots los moros habitadors del present regne, e a cascu de aquells que dins tres dies comptadors del dia de la publicació de la present, se senyalen de senyal de mija luna de dret blau de gramana, de mija taronja en lo sobrero o bonet, de manera que facilment pugen ésser discernits e coneguts per moros, sots pena de ésser catius de la Cesarea e Reals magestats. Item, manen ses magestats que a tots los moros del present regne sien levades les armes axi offensives com deffensives, per ço per execució de dits manaments scrits dessus, manam a vosaltres dits officials reals en vostres jurisdiccions e als duchs, marquesos e barons, cavallers e altres qualsevol senyor de vasalls dessus dits, que cascun en los lochs, dins dos díes, prenguen o per ses oficials pendre façen a mans sues totes les armes sobredites […).                                                                                                                                       Com a conseqüència, es va produir una intensa persecució i constrenyiment sobre els individus implicats en el moviment. Se sap que, de 800 persones jutjades, un total de 150 van ser executades, alhora que uns 1.000 acusats van ser desterrats sense judici. Aquestes xifres, ja de per si cridaneres, no van augmentar per la gran fugida d’agermanats l’any 1524.                                                                                                                                                                   Més important encara que l’actuació sobre les persones va ser el component econòmic de l’acció repressora. Es va produir una confiscació de béns difícilment quantificable, a banda de la coneguda compensació monetària que es va exigir per a obtenir el perdó dels delictes. Així, per exemple, per a donar l’amnistia, la monarquia va demanar a València 200.000 ducats; a Xàtiva, 30.000; o a Alzira, 15.000. Pel que fa als senyors, aquests també van exigir indemnitzacions als vassalls que residien en les seues terres.                                                           Fins i tot després del perdó general, que va arribar l’any 1528, encara es van produir a València 106 excepcions, i, en una data tan tardana com l’any 1542, encara no havien acabat les confiscacions dels béns dels agermanats, que, no cal recordar, sempre anaven a parar a les arques reials                                                                                                                                   La doble repressió; curta i moderada segons1521germanias el desig de Diego de Mendoza; i després llarga i radical en l’actuació de Germana de Foix; en què a més de la llarga llista de condemnats a mort va perseguir clars objectius econòmics, evidenciats tant en la confiscació de béns com en la composició monetària per a l’obtenció del perdó dels delictes avaluats els uns i els altres en més de 3.300.000 ducats.

RESUM DE LES GERMANIES.                                                                                                                       Les Germanies, moviment social d’inicis confusos, es van consolidar com un desesperat intent de presa del poder per part de la incipient “burgesia” -molt temps frustrada-, i més encara, dels artesans i del poble valencià. Va haver-hi accions paral·leles a Mallorca i al Principat.                                                                                                                                                             Dues fases:                                                                                                                                                 1- de signe moderat, dialogant i fins i tot legal.                                                                                     2- extremista, bel·ligerant i antigovernamental.                                                                                   Es va iniciar així la fase moderada de les Germanies que inspirada per Joan Llorenç i conduïda per Guillem Sorolla i Joan Caro; aspirava a reformar el govern municipal en una línia més popular: incorporació de dos representants dels artesans entre els jurats i altres càrrecs municipals i intentar disminuir el deute públic de la ciutat.                                               Però l’extensió del moviment a totes les terres de reals -Oriola, Xàtiva, Alzira, Morvedre (Sagunt), Castelló, Vila-real, Peníscola- amb l’amenaça creixent sobre les terres de senyoriu, va fer que la noblesa territorial valenciana de nom i origen, però d’arrels aragoneses, disposada a una aliança militar amb Castella; ajudada pels seus vassalls musulmans; es atemorirà davant el caire que prenien els esdeveniments i es decidís a intervenir davant el rei, ja vacil·lant davant la possibilitat d’extensió del moviment al Principat i al Mallorca, a més de la realitat dels Comuneros Castellans. Així van aconseguir el viratge del monarca, inicialment predisposat a les peticions agermanades.                           Fase radical. L’arribada a València del Lloctinent general Diego de Mendoza, el 20 de maig de 1520, va marcar el canvi de la política reial, seguida aviat del començament de les hostilitats que van tenir un caràcter desfavorable per als agermanats (derrota d’Almenara). Els agermanats, dirigits per Vicent Peris, van intentar subvertir l’ordre social i econòmic existent: eliminació del deute públic pel mètode expeditiu de l’apropiació de capitals i atac dels mudèjars, vassalls de la noblesa (que van ser batejats per la força, quan no van ser degollats).                                                                                                                                     El desastre Comunero a Villalar que va debilitar la rereguarda del País Valencià; i l’aliança dels nobles valencians amb els castellans van provocar finalment la capitulació agermanada al desembre de 1521; encara que un personatge mític, l’Encobert, que es deia fill del difunt príncep Joan (hereu dels RRCC) i per tant amb majors títols de poder que Carles I, va resistir a Xàtiva uns quants mesos i es va convertir en portaveu de les reivindicacions agràries dels pagesos de les terres reials.                                                              La nova virreina Germana de Foix (que va ser la 2a esposa de Ferran el Catòlic) va realitzar una duríssima repressió sobre els agermanats: detencions, expropiacions, ajusticiaments, grans multes i prohibicions …, molt més dura que la realitzada sobre els Comuneros.                                                                                                                                                                                            A tall de conclusió, cal dir que cap dels objectius previstos pels agermanats es va aconseguir, per la qual cosa el moviment germana de foix In memòria scripsitnomés es pot qualificar d’intent fallat de canvi social. En els primers moments, els agermanats van adoptar una posició dialogant i de respecte de la legalitat. La seua intenció era participar en el sistema existent. Més endavant, però, trencat el diàleg amb el virrei, van passar a una fase més radical de contingut clarament antifeudal i anticlerical, que va posar en entredit el sistema social i econòmic vigent.                                                                   Les conseqüències van ser òbvies: l’artesanat va ser marginat del govern municipal i només es mantingué al Consell General de la ciutat. Els gremis seders i tèxtils foren els més castigats, ja que es va ofegar els menestrals sota la pressió de les minucioses reglamentacions gremials que impedien la flexibilitat de la producció i la comercialització dels articles.                       A la València postagermanada es veu clarament el triomf senyorial i tot el que portava darrere, entre altres aspectes la castellanització idiomàtica de les classes dirigents que, passant-se a parlar l’idioma del poder central, li demostraven l’adhesió, alhora que es distanciaven, també lingüísticament, de les classes populars locals, que havien gosat d’enfrontar-s’hi. Així, el valencià fou emprat per les classes inferiors, ja que era l’única llengua que coneixien, i no fou defensat per una burgesia que, acceptant el triomf senyorial, no va tenir un altre desig que desclassar-se i ennoblir-se socialment. És més, des de llavors volgué competir amb la mateixa noblesa en l’adquisició de la riquesa que, aleshores, es basava fonamentalment en la producció agrària, per a així, en lloc d’apostar pels valors de l’esforç i l’augment de la producció, assumir el modus operandi dels senyors i entrar en el procés que portara els seus membres a viure de rendes. S’observa també un intent de passar a residir a la ciutat de València i acostar-se als cercles del poder: a la cort de la virreina i el duc de Calàbria, molt més enlluernadora i cortesana que la dels anys anteriors.                                                                                                                                                               La Germania va deixar plantejada també la qüestió de la minoria morisca. De fet, l’Església va considerar que tenienplena validesa els batejos forçats que s’havien portat a terme durant la revolta per part dels agermanats i, més endavant,Carles V, ja l’any 1535, va obligar els moriscos a decidir entre la conversió o l’emigració. Encara que alguns es van rebel·lar, com va ser el cas dels habitants de les terres de la Serra d’Espadà, tots van ser sotmesos. Podríem dir que, en teoria, havia desaparegut el problema religiós, encara que molts eren cristians només de nom, ja que al seu interior seguien tenint ànima de musulmà. Com que el perill turc es mantenia, ràpidament esdevingueren una mena de «quinta columna» dins del territori, la qual cosa no deixava de ser un problema latent per a la convivència.                                                                                                                                                 Per a completar el panorama, encara que s’havia produït una igualtat de drets davant dels cristians vells, en el fons es mantenia una segregació, en diferenciar entre cristians nous i cristians vells. Perquè, no ens enganyem, aquest darrer col·lectiu no acabava de veure amb bons ulls la possible ascensió social.                                                                                                                                                                                                                                                

                                                    

ACTIVITATS PER TREBALLAR LES INTEL·LIGÈNCIES MÚLTIPLES A L’AULA

Perquè la formació constant és fonamentalslideshow-001 per a tots els que treballen amb persones, la característica és el creixement. Oferir diferents possibilitats d’aprenentatge que contribueixen a optimitzar les activitats que desenvolupen els docents a l’aula que ajuden a generar un ambient propici per a fomentar les iniciatives d’innovació i millora de l’ensenyament, i per potenciar el suport a professors que ja porten a terme aquestes iniciatives. Són molts els docents que aspiren a introduir, en els seus ensenyaments, la teoria de sobre les Intel·ligències Múltiples de Howard Gardner. Quan parlem amb ells, la majoria de les vegades, es queden en el desig de “la veritat, és que seria genial, però des del centre no es recolza això”.
Hi ha vuit intel·ligències que utilitzen diferents zones del cervell, que estan connectades entre si però poden treballar-se de manera individual: verbal, visual-espacial, cinètica-corporal, lògic-matemàtica, musical, intrapersonal, interpersonal i naturalista. En l’actualitat les seues teories son utilitzades per a aconseguir una educació més eficaç i completa. Et donem les claus perquè apliques la teoria de les intel·ligències múltiples en les teves classes i vam recopilar recursos perquè entenguis millor en què consisteixen i potències cadascuna d’elles amb els teus alumnos.En aquest post volem compartir amb vosaltres diferents activitats que podenvlcsnap-00010 servir per realitzar programes des de cadascuna de les Intel·ligències múltiples. És important remarcar que, l’aplicació de les Intel·ligències Múltiples a l’ensenyament, està orientada a fomentar cada tipus de la Intel·ligència en si, i també es pot orientar a l’hora de la avaluar els continguts, afavorint que els alumnes poden expressar el que han après i ser avaluats mitjançant la manera que més sintonitzi amb el seu tipus de Intel·ligències.
Totes les intel·ligències són igual d’importants i necessàries per a resoldre en el dia a dia. En una educació centrada en només dos, la logicomatemàtic i lingüística, ens estem perdent altres vies per preparar els alumnes per a enfrontar un món cada vegada més canviant i complex.
L’ideal seria que, des de l’educació infantil, les estratègies didàctiques estimularen el desenvolupament de cadascuna d’elles per igual. En aquesta etapa, per exemple, es pot tirar mà dels coneguts “racons” on cadascún continga material propi de cadascuna de les Intel·ligències.
Així i tot, mai és tard per començar, per tant, a l’hora de preparar les classes en qualsevol etapa educativa, pots recórrer a aquesta llista d’activitats tipus. A més, no només estarem ajudant l’alumne a que pugui expressar-se en la “intel·ligència” més desenvolupada per a ell, sinó que també, estem fomentant que segueixi desenvolupant els seus punts forts.

INTEL·LIGÈNCIES I RECURSOS.
La teoria de les intel·ligències múltiples recursos310conclou que, com no totes les persones som iguals, tampoc aprenem de la mateixa manera, pel que l’educació s’ha d’adaptar a cada persona, ja que no tots ens beneficiem del mateix tipus d’aprenentatge en la mateixa mesura . En aquest escenari, el professor esdevé un guia que ensenya l’alumne a reconèixer els seus principals intel·ligències i l’ajuda a utilitzar-les per aprendre millor. Les tecnologies d’informació i la comunicació poden aportar molt per a la consecució d’aquest objectiu, ja que permeten aquesta personalització i gràcies a elles els docents poden adaptar l’educació al que necessiten els seus alumnes.
Els següents recursos poden donar-te algunes idees per treballar cada intel·ligència o detectar quin d’elles està més desenvolupada en un alumne i resulta més efectiva per aprendre. També pots provar a fer aquest test o aquest a l’aula.
1. Verbal. Sensibilitat al significat de les paraules, el seu ordre i funcions, el seu so, ritmes i mètrica, i habilitat per escriure i / o parlar.
Es potencia amb:
– Escriptura creativa.
– Lectura grupal i comentada.
– Conferències, xerrades, debats i exposicions de treballs
Recursos per a treballar-la: Feu el vostre propi diari d’aula amb el qual tindreu la possibilitat de treballar qualsevol tema o matèria a través del llenguatge. Aquí i aquí tens idees per fer-ho. També podeu organitzar una ràdio.
2. Visual-espacial. Facilitat per captar l’espai físic i les formes i orientar-se.
Es potencia amb:
– El dibuix i el disseny o la fotografia.
– Els mapes i esquemes.
Recursos per a treballar-la: Podeu fer una infografia, un mural interactiu o una presentació.
Les activitats que poden anar lligades a aquesta intel·ligència són: l’ús de la tecnologia, crear arts visuals, exposicions, representacions en forma de gràfiques, demostracions, manualitats, dramatitzacions, excursions, lectura de mapes, esquemes i gràfiques, laberints, trencaclosques, collage , maquetes …
3. Cinètica-corporal. Habilitat per al ball i el moviment, per utilitzar el propi cos com a mitjà d’expressió i aprendre a través de l’experimentació física.
Es potencia amb:
– Activitats artístiques.
– Dramatitzacions.
– Esport i exercici físic.
Recursos per a treballar-la: Prepareu una obra de teatre, que pot ser un recurs didàctic molt versàtil o bé organitzeu jocs esportius.
Les activitats que es proposen estan orientades a dramatitzacions, balls, coreografies, esports, demostracions, simulacions, llenguatge corporal, personificacions, jocs, mímiques …
4. Lògica i matemàtica. Capacitat per treballar amb nombres i operacions, deduir i raonar amb conceptes abstractes.
Es potencia amb:
– Reptes i experiments.
– Càlculs i problemes.
Recursos per a treballar-la: Proposa endevinalles similars a aquests o enigmes com aquests, jocs de lògica i construccions com Crazy Machines o matemàtics com els recopilats per Vedoque.
Les activitats que es proposen per al desenvolupament d’aquesta intel·ligència són l’ús de laberints, mots encreuats, recerca de paraules, operacions matemàtiques, resoldre problemes numèrics, utilitzar estadístiques i anàlisi, i interpretar gràfiques …
5. Musical. Habilitat per captar el ritme, el to i el timbre, i sensibilitat per apreciar i expressar a través de la música.
Es potencia amb:
– Audició i creació musical.
– Interpretació d’instruments.
Recursos per a treballar-la: Promou la creació de ritmes amb BeatLab o Incredibox; proveu els jocs musicals per a nens de l’Orquestra Filamónica de Nova York o de la Simfònica de San Francisco.
L’execució instrumental, el cant de tot tipus (pop, rap) utilitzar patrons rítmics, jocs rítmics, música enregistrada, discriminació de sons …
Verbal-lingüística:
Els diàlegs, fer composicions, debat, rimes, contes, poesies, narracions embarbussaments són activitats perquè puguem explotar de diferents maneres aquesta intel·ligència.
6. Intrapersonal. Capacitat per conèixer els propis sentiments, pensaments o objectius, tendència a reflexionar i actuar en conseqüència.
Es potencia amb:
– Autoavaluacions.
– Planificació i organització de projectes.
Recursos per a treballar-la: Anima als teus alumnes a crear un bloc en WordPress o Blogger a manera de diari personal, o elaboreu un autoretrat amb aquest interactiu en què cada un es defineixi a si mateix.
Les activitats estan relacionades amb reflexions (diaris reflexius) projeccions personals, històries personals, comentaris en petits grups …
7. Interpersonal. Sensibilitat per entendre als altres, empatitzar, establir relacions, interactuar i liderar.
Es potencia amb:
– Activitats de grup.
– Xerrades i intercanvis comunicatius.
Recursos per a treballar-la: Organitza un debat sobre una notícia d’actualitat com en aquest exemple, o un cinefòrum sobre alguna pel·lícula d’aquest llistat.
En aquest cas tot el que tingui a veure amb fer projectes en equip, solució de conflictes, entrevistes, discussions en grups, debats …
8. Naturalista. Talent per observar, comprendre i explorar el medi natural.
Es potencia amb:
– Activitats a la natura.
– Experimentació.
– Projectes d’investigació i aplicació del mètode científic.
Recursos per a treballar-la: Feu una sortida al camp i feu-ne un herbari, ja sigui tradicional o digital amb eines com Mural.ly.
Les observacions a l’aire lliure, estudis de camp, cura d’animals, col·leccions de diversos aspectes de la natura ajuden a que pugui treballar-se des d’aquesta intel·ligència.
Realitzant activitats, en el seu conjunt, estem fomentant el desenvolupament de la intel·ligència emocional, ja que la intel·ligència intrapersonal i interpersonal conformen dos pilars bàsics del que més endavant s’ha anomenat intel·ligència emocional.                       Inf_Inteligencias_Multiples
Un altre aspecte important és que, treballant cadascuna de les Intel·ligència nomenades per Gardner, estem garantint que tots els alumnes se sentin importants i igual de vàlids, afavorint així la seva autoestima. Finalment, estarem instaurant el respecte a les diferències individuals en cada persona, recolzant així un bon nivell de benestar personal.   L’aprenentatge basat en projectes és una metodologia que permet als alumnes adquirir els coneixements i competències clau en el segle XXI mitjançant l’elaboració de projectes que donen resposta a problemes de la vida real. Els alumnes es converteixen en protagonistes del seu propi aprenentatge i desenvolupen la seva autonomia i responsabilitat, ja que són ells els encarregats de planificar, estructurar el treball i elaborar el producte per a resoldre la qüestió plantejada. La tasca del docent és guiar-los i donar-los suport al llarg del procés. Et mostrem com aplicar en deu passos l’aprenentatge basat en projectes mitjançant un senzill vídeo tutorial.   recurso303_II
COM APLICAR L’APRENENTATGE PER MIG DE DESENVOLUPAMENT DE PROJECTES.
1. Selecció del tema i plantejament de la pregunta guia.INFOGRAFÍA_7-ventajas-del-abp Tria un tema lligat a la realitat dels alumnes que els motivi a aprendre i et permeta desenvolupar els objectius cognitius i competencials del curs que busques treballar. Després, planteja’ls una pregunta guia oberta que t’ajude a detectar els coneixements previs sobre el tema i els convidi a pensar què han d’investigar o que estratègies han de posar en marxa per resoldre la qüestió. Per exemple: Com concienciarías als habitants de la teva ciutat sobre els hàbits saludables? Què campanya realitzaries per donar a conèixer als turistes la història del teu regió? És possible la vida a Mart?
2. Formació dels equips. Organitza grups de tres o quatre alumnes, perquè hi hagi diversitat de perfils i cada un desenvolupi un paper.
3. Definició del producte o repte final. Estableix el producte que han de desenvolupar els alumnes en funció de les competències que vulguis desenvolupar. Pot tenir diferents formats: un fullet, una campanya, una presentació, una investigació científica, una maqueta … Et recomanem que els proporcions una rúbrica on figurin els objectius cognitius i competencials que s’han d’assolir, i els criteris per avaluar-los.
4. Planificació. Digueu-los que presentin un pla de treball on s’especifiquin les tasques previstes, els encarregats de cadascuna i el calendari per a realitzar-les.
5. Recerca. Has donar autonomia als teus alumnes perquè busquin, contrastin i analitzin la informació que necessiten per realitzar el treball. Tu paper és orientar-los i actuar com a guia.
6. Anàlisi i la síntesi. Ha arribat el moment que els teus alumnes posin en comú la informació recopilada, comparteixin les seves idees, debatin, elaborin hipòtesis, estructuren la informació i busquin entre tots la millor resposta a la pregunta inicial.
7. Elaboració del producte. En aquesta fase els estudiants hauran d’aplicar l’après a la realització d’un producte que de resposta a la qüestió plantejada al principi. Animeu-los a donar curs a la seva creativitat.
8. Presentació del producte. Els alumnes han d’exposar als seus companys el que han après i mostrar com han donat resposta al problema inicial. És important que comptin amb un guió estructurat de la presentació, s’expliquin de manera clara i donin suport a la informació amb una gran varietat de recursos.
9. Resposta col·lectiva a la pregunta inicial. Una vegada concloses les presentacions de tots els grups, reflexiona amb els alumnes sobre l’experiència i convida’ls a buscar entre tots una resposta col·lectiva a la pregunta inicial.
10. Avaluació i autoavaluació. Finalment, avalua el treball dels teus alumnes mitjançant la rúbrica que els has proporcionat amb anterioritat, i demana’ls que s’autoavaluïn. Els ajudarà a desenvolupar el seu esperit d’autocrítica i reflexionar sobre les seves fallades o errors.
ELS AVANTATGES DE FLIPEAR A CLASSE.recurso320
La Flipper classroom o pedagogia inversa és una nova metodologia que proposa donar-li al volta a la classe convencional i invertir l’ordre del procés d’aprenentatge. Si en el model d’ensenyament tradicional el professor explica la lliçó a classe i l’alumne la treballa a casa a través dels deures; a la Flipper classroom és l’alumne qui comença a aprendre i revisa els conceptes teòrics a casa, per dedicar el temps de classe a consultar els seus dubtes i treballar-los de forma col·laborativa. Aquest tipus de metodologia té molts avantatges tant per a l’alumne com el professor. T’expliquem les més destacades.                                                 Sis avantatges de la Flipped Classroom.
1. Converteix als alumnes en protagonistes del seu propi aprenentatge. Els implica des del primer moment en el procés, i els dota de responsabilitats, de manera que passen de ser alumnes passius, que escolten al professor, a alumnes actius, que treballen, participen, plantegen dubtes, col·laboren en equip, i s’organitzen i plantifican per realitzar projectes o resoldre problemes … En definitiva, es comprometen per construir el seu propi coneixement.
2. Hi ha més temps per resoldre dubtes i consolidar coneixements a classe. En assumir els estudiants la revisió dels conceptes teòrics des de casa (mitjançant una videolección, una lectura, recursos interactius …), el temps de classe pot dedicar-se a resoldre els dubtes, solucionar les dificultats de comprensió o aprenentatge, i treballar els continguts de manera individual i col·laborativa.
3. Permet atendre la diversitat de l’aula. Els alumnes poden dedicar tant de temps com vulguin a revisar els continguts, per assegurar-se que els comprenen correctament. Si els estan visualitzant a través d’una videolección o un interactiu, poden pausarlo i repetir tantes vegades com desitgin. A més, en funció dels dubtes i els problemes de comprensió que plantegen, el professor pot encarregar-los diferents activitats
4. Fomenta un aprenentatge més profund i significatiu. El docent pot invertir més temps de classe a analitzar, crear, avaluar i aplicar els coneixements a la vida real (categories superiors de la Taxonomia de Bloom), i menys al fet que els alumnes recordin o memoritzin, i comprenguin, processos que poden portar a terme des de casa. Això contribueix al fet que els estudiants aconsegueixin un aprenentatge més perdurable i significatiu, que els sigui útil per desenvolupar-se en la societat.
5. Afavoreix el desenvolupament de les competències mitjançant el treball individual i col·laboratiu. Des d’un primer instant fomenta l’autonomia de l’alumne, promou la competència digital mitjançant l’ús de les TIC, i mitjançant el treball col·laboratiu desenvolupa les habilitats dels alumnes per organitzar-se, planificar-se, intercanviar opinions o tractar la informació, entre d’altres.
6. Motiva als estudiants. Les redescobreix el procés d’aprenentatge com una cosa divertida, on són ells els que assumeixen responsabilitats, prenen decisions, participen i treballen mà a mà amb els seus companys per assolir objectius comuns. Aprenen fent, no memoritzant. I desenvolupen coneixements i habilitats que aplicar en el seu dia a dia.         INF_6ventajasflippedclassro                                                                                                                                                                                   40 EINES PER A DONAR-LI LA VOLTA AL TEU CLASSE.
La pedagogia inversa o Flipper classroomrecurso332b és una de les metodologies educatives que més enrenou estan causant. Des que els professors de química Jonathan Bergmann and Aaron Sams la portessin a la pràctica per primer cop a les aules de l’institut Woodland Park High School, a Woodland Park, Colorado (Estats Units), ha anat sumant seguidors de manera progressiva. Aquest nou model d’ensenyament proposa donar-li la volta a la casi, de manera que els alumnes adquireixen els conceptes teòrics a casa, a través de la visualització d’un vídeo, una presentació o qualsevol altre recurs; i després, a classe, resolen els seus dubtes i treballen de forma individual i col·laborativa. Si vols innovar i portar a la pràctica aquesta metodologia, et recomanem 40 eines que et serviran per posar la teva classe del revés.
Crear videolecciones, murals virtuals, qüestionaris interactius o presentacions; controlar les tasques assignades als teus alumnes, facilitar-los un entorn per desenvolupar treballs col·laboratius, utilitzar eines per comunicar-s’hi i divulgar allò après; avaluar-los mitjançant rúbriques … Et permet seleccionar activitats i recursos de tota mena, assignar-los als alumnes, controlar si els han revisat, crear els teus propis guions i resoldre els seus dubtes amb nombrosos materials de suport. Però a més, a la Xarxa hi ha multitud de recursos que poden servir-te per donar-li la volta a la teva classe. Et recomanem 40 classificats per la seva funcionalitat.
Crear videolecciones o vídeos interactius
1. Panopto. Per gravar imatges càmera web, presentacions o screeencast; i incloure activitats, enquestes o un altre tipus d’interactius en l’enregistrament.
2. Movenote. Permet seleccionar els materials didàctics que necessites de base i gravar la teva pròpia imatge explicant. Pots consultar un tutorial aquí.
3. Screencast_o_Matic. Per capturar el que es mostra a la pantalla de l’ordinador i afegir-àudio o vídeo enregistrat a través de la càmera web.
4. EDpuzzle. Permet seleccionar els teus vídeos favorits, editar-los, afegir un àudio explicatiu, assignar-los a les teves alumnes i comprovar que els entenen mitjançant preguntes inserides al llarg del visionat. Consulta un tutorial aquí.
5. Screenr. Per gravar el que es mostra a la pantalla de l’ordinador i registrar alhora les explicacions en àudio. Recomanat per a realitzar videotutorials.
6. Educanon. Recurs per afegir als vídeos imatges, explicacions, enllaços i activitats dinàmiques, tant de resposta oberta com tancada.
7. Hapyak. Permet afegir enllaços, textos, imatges i qüestionaris de resposta múltiple o oberta als teus vídeos. Consultar el vídeo demo.
8. Blubbr. Per introduir qüestionaris o trivias a partir de vídeos de YouTube i compartir-los.
9. The Mad Video. Aquesta eina afegeix valor als teus vídeos amb marques o etiquetes que permeten incloure enllaços, imatges i explicacions mitjançant uns característics icones circulars.
Crear murals virtuals
10. Mural.ly. Per elaborar i compartir murals digitals capaços d’integrar tot tipus de continguts multimèdia.
11. Glogster. Permet generar murals digitals interactius amb text, imatges, gràfics, vídeo i àudio.
12. Padlet. Per crear murals virtuals de forma col·laborativa.
crear presentacions
13. SlideShare. Popular eina per crear i compartir presentacions en línia. Permet incrustar en webs i blocs.
14. PhotoPeach. Eina per a crear presentacions d’imatges, amb transicions, a les quals es pot afegir música i text sobreimprès.
15. Prezi. Per crear exposicions dinàmiques i molt atractives que permeten anar passant d’uns elements a altres, mitjançant zooms i moviments per un entorn interactiu.
16. Mydocumenta. Plataforma online per crear, publicar i compartir presentacions i projectes interactius.
Generar qüestionaris interactius
17. Google Drive. Crear formularis interactius és una de les moltes possibilitats que ofereix aquesta eina de Google. Consulta aquest enllaç per saber com crear-los.
18. Quizbean. Aquest recurs gratuït permet generar qüestionaris tan llargs com vulguis, amb fotos i explicacions.
19. Potser em online. Concebuda com una xarxa social per a estudiants i professors, ofereix la possibilitat de crear formularis i altres tipus de recursos com flashcards, guies d’estudi i apunts.
20. GoConqr. Abans conegut com ExamTime, és ideal per crear tests en línia i altres materials d’estudi.
21. Gnowledge. Per crear, publicar, compartir, i fer tests, activitats i deures.
22. Quizlet. Permet crear qüestionaris interactius i ofereix un enorme repositori de tests en línia.
23. QuizStar. Permet personalitzar les preguntes, definir els intents permesos per encertar o crear classes per enviar automàticament els tests als seus integrants.
24. QuizWorks. Dóna l’opció de preguntes amb temps limitat, qüestionaris de valoració de resultat o exàmens tipus test.
25. Socrative. Brinda la possibilitat de realitzar els tests amb els alumnes en temps real i mitjançant qualsevol dispositiu.
Desenvolupar activitats individuals i col·laboratives
Activitats individuals i col·laboratives classificades per nivell de dificultat, així com un ampli repositori de projectes, i diferents plantilles per generar els teus propis exercicis. També pots incloure a la plataforma activitats creades amb diferents eines de la Xarxa.
26. JClic. Per crear activitats interactives atractives per als alumnes. Admet la inclusió d’àudio i fotos.
27. Hot Potatoes. Programa per a crear exercicis de resposta curta, selecció múltiple, omplir els buits, mots encreuats, aparellament i variats.
28. Geogebra. Senzill programari per seleccionar, crear i compartir activitats matemàtiques.
29. Moodle. A més de permetre crear activitats, aquesta famosa plataforma permet a alumnes i professors compartir tot tipus de documents i contingut.
30. Educaplay. Plataforma per crear activitats de diferents tipus: Mots encreuats, Endevinalla, Completar, Diàleg, Dictat, Ordenar lletres, Ordenar paraules, Relacionar, Sopa de lletres i Test.
31. Office 365. Entorn col·laboratiu de Microsoft que ofereix espai per a la creació de minisites, grups de treball, emmagatzematge en el núvol, creació en línia de documents, xat etc.
32. Google Apps for Education. Entorn col·laboratiu de Google enfocat als centres educatius que integra eines com Google Drive, Google Calendar o Google Sites entre d’altres.
33. Edmodo. Plataforma que permet crear grups on els alumnes poden debatre, treballar en equip, compartir documents, elaborar i participar en enquestes etc.
Avaluar els alumnes a través de rúbriques
34. RubiStar. Permet crear i consultar rúbriques d’altres usuaris.
35. Rubrics4Teachers. A més de les eines necessàries per elaborar rúbriques, ofereix un ampli repositori que pot servir d’inspiració al docent.
36. TeAchnology. Ofereix diferents generadors de rúbriques en funció dels aspectes i matèries que es vulgui avaluar.
37. RubricMaker. Facilita l’elaboració de rúbriques classificades per nivells educatius i temes.
38. Twitter. La xarxa social és ideal per compartir informació interessant així com per informar de l’evolució i progressos d’un determinat treball o projecte.
39. Blogger. Per crear de manera senzilla un bloc d’aula on compartir continguts, recomanar recursos, fomentar la participació i divulgar les experiències realitzades.
40. WordPress. Permet crear blocs d’aula i sites per compartir, divulgar i organitzar continguts.                                                                                                                                                           Inf_40Herramientas-_Flippear_Tu_Clase
Set avantatges de l’aprenentatge basat en projectes 
L’aprenentatge basat en projectes és una metodologia que repta els alumnes a convertir-se en protagonistes del seu propi aprenentatge mitjançant l’elaboració de projectes que donen resposta a problemes de la vida real. Molt més motivador que els mètodes tradicionals, ajuda als alumnes a desenvolupar les competències clau del segle XXI i a assolir un aprenentatge significatiu. A continuació, et presentem altres de les seves avantatges destacades. T’animes a aplicar-lo en les teves classes?                                                                                                                                                                                                                         AVANTATGES DE L’APRENENTATGE BASAT EN PROJECTES                                                             Els avantatges de l’aprenentatge basat en projectes són innombrables. A continuació destaquem algunes:
1. Motiva els alumnes a aprendre. El professor desperta la curiositat de l’alumne mitjançant elements lligats a la seva realitat que l’estimulen a investigar i aprendre.
2. Desenvolupa la seva autonomia. Els alumnes són els protagonistes del procés: planifiquen el projecte, distribueixen les tasques, posen les idees en comú, prenen les seves pròpies decisions i elaboren el producte.
3. Fomenta el seu esperit autocrític. Encoratja els alumnes a avaluar el seu propi treball i a detectar errors en el procés de treball amb l’objectiu que aprenguin dels seus errors i millorin els resultats en un futur.
4. Reforça les seves capacitats socials mitjançant l’intercanvi d’idees i la col·laboració. Els alumnes posen en comú les idees, debaten i acorden decisions. Mitjançant l’aprenentatge col·laboratiu, es recolzen els uns als altres per aprendre i aconseguir un objectiu comú.
5. Facilita la seva alfabetització mediàtica i informacional. Durant la investigació desenvolupen la seva capacitat per buscar, seleccionar, contrastar i analitzar la informació.
6. Promou la creativitat. Han de posar en marxa totes les estratègies i idees possibles per elaborar un producte que doni resposta a la qüestió plantejada. Així, poden realitzar vídeos, campanyes, maquetes, fullets o qualsevol altre element que recolzi la seva resposta. Com més original sigui el producte, millor.
7. Atén la diversitat. Estimula tant als estudiants amb problemes d’aprenentatge com als alumnes més avançats o superdotats. Als primers els ajuda a aprendre mitjançant la interdependència positiva amb els seus companys, mentre que als segons els obre tot un camp de possibilitats per desenvolupar plenament les seves capacitats.INFOGRAFÍA_El-aprendizaje-basado-en-proyectosCOM POTS MOTIVAR ELS TEUS ALUMNES?                                                                                                                   Et propose algunes estratègies per aconseguir-ho:                                                         Escolta’ls. Descobriràs el que els interessa, els seus dubtes, inquietuds, pors …  els entendràs, connectaràs i sabràs aprofitar aquests coneixements perquè s’impliquin en el seu procés d’aprenentatge. Del que diuen en pots aprendre i descobriràs que t’enriqueix molt.                                                                                                                                                                 Explica’ls la finalitat del que treballen. Cal que trobin sentit al que estan aprenent a l’escola i que siguin ells els que realment s’hi vulguin implicar i en vulguin saber més.           Implica’ls en el procés d’aprenentatge. No ets un simple transmissor d’informació sinó que has de guiar i acompanyar els infants en el seu creixement. Cal que ells tinguin un paper actiu i conjuntament amb tu descobreixin i aprenguin infinitat de coses.                       Adopta una actitud positiva. Com parles amb els teus alumnes és important, utilitza preferentment expressions positives, somriu, fes bromes, demostra’ls que gaudeixes de la seva companyia i mostra’t proper/a a ells. Cal que connectis amb els teus alumnes i que gaudiu de la companyia mútua.                                                                                                                 Potencia a l’aula un ambient de cohesió i cooperació. Treballa a l’aula els valors de l’amistat, la solidaritat, la diversitat, el respecte… per tal d’implicar els infants de manera que tinguin ganes de participar i interaccionar amb els companys, que se sentin un element imprescindible del grup.                                                                                                                 Aplica metodologies diverses a l’aula. Com a mestre/a has de ser creatiu i intentar sorprendre i motivar els alumnes oferint-los sessions variades, dinàmiques i que despertin l’interès i curiositat dels infants.                                                                                 Potencia l’autonomia i creixement dels alumnes presentant-los petits reptes i animant-los a autosuperar-se i descobrir contínuament coneixements nous.                                             Intenta sorprendre els teus alumnes. Que cada dia hi hagi alguna sorpresa inesperada que els faci gaudir i tenir ganes d’anar a l’escola: un joc, un curt, una cançó, una sorpresa…

CINC PROPOSTES PER ANIMAR ELS TEUS ALUMNES A MARCAR LA DIFERÈNCIA.
Els millors professors són els que animen als seus alumnes a pensar, a fer, a investigar i a aprendre per si mateixos. A vegades, fins i tot, van un pas més enllà i involucren els alumnes en un projecte, una missió, que deixa empremta al seu entorn. És a dir, els estimulen a marcar la diferència, a prendre decisions i a embarcar-se en projectes que contribueixen a millorar el món que els envolta. Una protectora d’animals, un invent per ajudar les persones que els envolten, una campanya de sensibilització, la lluita per una causa … D’aquesta manera, el seu aprenentatge és actiu i participatiu. Si vols convertir als teus alumnes en ciutadans compromesos capaços de canviar el món des de les aules, aquí tens cinc idees que poden inspirar-te.
1. Crear una protectora d’animals. Aquesta és Cuidar, recuperar i lluitar pel món animal és i ha sigut sempre la nostra norma.la idea que van fer realitat els alumnes de 6è de Primària del Col·legi Orba de Muel (Saragossa). Encoratjats pel seu mestre., César Bona, van fundar El quart musell, una associació de defensa dels animals que ha obtingut el reconeixement de la famosa naturalista i primatòloga britànica Jane Goodall. L’èxit de la seva iniciativa ha estat tal que han decidit ampliar els seus horitzons. Per això, en 2014 han llançat Children for animals, un projecte que amplia fronteres i crida els nens d’escoles de tot el món a conscienciar sobre el respecte als animals i al medi ambient.
2. Desenvolupar un projecte científic per millorar el món. Com el d’aquestes tres noies irlandeses, que van identificar uns bacteris en les arrels de les plantes de pèsols que retenien el nitrogen i contribuïen així al seu creixement. Ciara, Emer and Sophie, de 16 anys, van proposar aplicar aquests bacterisfig1-noduls-rhizobium a les llavors de cereals per potenciar així el seu creixement en sòls agrestes i poder combatre la fam a l’Àfrica. El seu projecte va resultar guanyador el 2014 de la Google Science Fair.
3. Crear una organització solidària. Quan va començar a recaptar diners per ajudar les víctimes de l’huracà Katrina, Talia Leman, de Waukee, Iowa (Estats Units) comptava deu anys. Malgrat la seva curta edat, no va muntar un estand de llimonada ni res per l’estil. Va crear una organització, Randomkid que, a través d’Internet, va aconseguir mobilitzar milers de nens a tot el país. Entre tots van aconseguir reunir més de 10 milions de dòlars per ajudar les víctimes. Avui Randomkid segueix endavant com una organització que ajuda als nens a crear i gestionar projectes solidaris.
4. Idear un invent que solucioni problemàtiques reals. Com el d’aquests cinc adolescents de Sant Pere de Torelló (Catalunya),chemo-1 que han desenvolupat una eina robòtica per ajudar els nens que pateixen tumors cerebrals o altres malalties degeneratives a comunicar-se amb els seus familiars. Els nens, d’entre 13 i 15 anys, es fan dir The Santperencs 4G, i ja han viatjat tres vegades als Estats Units per competir a la final de la First Lego League.
5. Organitzar una campanya de sensibilització. Són molts els problemes socials que requereixen més atenció, conscienciació igran-recapte D'ALIMENTS implicació per part de la societat. Per aquest motiu, és bona idea que animis als teus alumnes a desenvolupar una campanya per informar i sensibilitzar les persones que els envolten sobre diferents temes. Hi ha molts projectes que poden servir-te d’exemple:
– Aquest curtmetratge contra la violència de gènere.
– Aquesta campanya a les xarxes dels alumnes de l’IES d’Enginy (Canàries) per ajudés l’ONG EducaNepal.
– Aquest vídeo de l’IES Isabel de Villena per conscienciar sobre la tragèdia de Lampedusa (en català)

LES INTEL·LIGÈNCIES MÚLTIPLES I L’ACTUALITZACIÓ PEDAGÒGICA DELS MESTRES

El treball per intel·ligències múltiples representa un enfocament encara nou en els plantejaments educatius dels nostres dies.IM. INTEL.LIGÈNCIES MÚLTIPLESieallleure Per aquest motiu, l’actualització pedagògica dels mestres i professors en les intel·ligències múltiples és clau. Hi ha un creixent interès per aquesta aproximació al treball a l’aula, que es materialitza en els avanços que s’estan produint en els camps de la recerca en psicologia de l’educació i en pedagogia. Des d’una perspectiva sociològica vivim en una època de canvis en la qual, de fet, l’única cosa certa i estable és el dinamisme de la realitat. El treball per intel·ligències múltiples a l’aula constitueix una resposta contrastada per abordar els processos educatius i s’allunya de ser una moda passatgera. Els estudis i treballs en la línia de les intel·ligències múltiples ens estan aportant elements sòlids per articular mitjans didàctics,eduquem caminant1 ambientals, materials i metodològics per a orientar el treball a l’aula. En aquest context de canvi, l’actualització de professors i mestres és fonamental. Gardner defensa que almenys tenim vuit intel·ligències i les entén com a potencials biopsicològics per processar informació. La seva forma d’entendre la ment porta amb si una posició contextual-interaccionista del desenvolupament vinculada a la perspectiva del cicle vital: les nostres intel·ligències, en funció dels estímuls que rebem, del nostre nivell de desenvolupament i del nostre propi esforç poden progressar o poden estancar-se. Hi resultats en actualitat que avalen que la majoria de les persones poden desenvolupar les seves intel·ligències fins a aconseguir un nivell acceptable de les mateixes. A més,FRONTAL TEMPORAL PARIETAL OCCIPITAL CÒRTEX CEREBRAL- INTEL·LIGÈNCIES MÚLTIPLES no hem de desestimar el potencial de les intel·ligències múltiples en l’orientació escolar, acadèmica i vocacional, ja que, conèixer les capacitats de l’alumnat ens permetrà identificar els àmbits en què es troben més preparat, els que necessiten equilibrar, els suports que requereixen i els itineraris formatius que millor poden ajustar la seva personalitat així com els àmbits vocacionals en els quals pot evolucionar positivament.
L’actualització de professors i mestres serà clau per al desenvolupament d’una proposta educativa basada en la teoria de les intel·ligències múltiples ja que ens exigeix partir de l’estudi del significat de la mateixa: la manera en què entén el concepte d’intel·ligència, el seu valor, el que ve a suposar en el moment que es defineix, els criteris o senyals que ha de reunir una intel·ligència per ser reconeguda com a tal i el seu sentit, concepte i característiques. La teoria de les intel·ligències múltiples constitueix un model per comprendre l’estructura i funcionament de la ment que rebutja la concepció unidimensional de la intel·ligència i de lesIntel·ligències múltiples famílies formes d’avaluar-la. Aquesta teoria proposa que els éssers humans són organismes que posseeixen un conjunt bàsic d’intel·ligències. Cadascuna d’elles és neurològicament autònoma i les relativament independent, però aplicades es mostren vinculades i funcionen com un sistema. Les intel·ligències constitueixen elements potencials de les persones que es van a desenvolupar o no, depenent del subjecte, la seva evolució i les seves experiències vinculats al context. Cada persona mostrarà una combinació singular intel·ligències, amb diferents graus de desenvolupament i diferents maneres específiques de ser intel·ligent en cadascuna d’elles. Una de les tasques que seran prioritàries per al docent consistirà en analitzar el desenvolupament de les intel·ligències múltiples de l’alumnat, per al que serà necessari que, prèviament, adquireixi la formació adequada.
Vivim una època de canvis en els models didàctics, el que implica la necessària actualització de professors i mestres. Enfront de la crítica als models tradicionals basats en l’ensenyament de continguts, sorgeixen les noves propostes com el desenvolupament de les competències. En ocasions els docents s’inquieten per l’acumulació de nous elements, el que suposa nous reptes quan encara tenim la sensació de no haver superat els anteriors. No obstant això, convé destacar que l’enfocament d’ensenyament per competències no exclou el de intel·ligències múltiples, ja que aquestes són les eines que ens ajudaran a assolir els nivells competencials desitjats per al nostre alumnat. Per tant, tota la feina que hem dut a terme per adaptar el nostre ensenyament a l’enfocament de les competències clau, ens servirà per incorporar les intel·ligències múltiples a la nostra ensenyament. Tot i això, tant mestres com professors necessitaran actualitzar els seus coneixements al voltant de la nova terra de la intel·ligències múltiples.
Si bé en aquest enfocament hi ha una singularitat de cada context i no hi ha formes específiques a dur a terme el treball emprant
Generación Appsel model de Gardner, disposem en l’actualitat d’un cos de coneixements ben consolidat per posar-ho en pràctica amb la precaució a adaptar-lo a la situació particular dels estudiants amb els quals treballarem. Per adquirir aquests coneixements, cal que el docent es plantegi la seva formació específica en intel·ligències múltiples ja que, en funció de l’etapa d’educació en què exercim la nostra tasca, hem de tenir a la nostra disposició un conjunt complet de tasques adequades per abordar els processos d’ensenyament-aprenentatge. Només a través de la formació adequada serem capaços de buscar nous enfocaments que facilitin el desenvolupament de les intel·ligències múltiples en els estudiants el que els permetrà assolir les competències clau necessàries per a la vida.L’evolució tecnològica que acompanya cada generació influeix de manera definitiva en la seva forma d’interaccionar socialment i d’aprendre. En el seu llibre “La generació app”, el pare de la teoria de les intel·ligències múltiples, Howard Gardner, reflexiona sobre els efectes de la tecnologia en l’educació. Com canvia l’ús de les noves tecnologies en els joves? Un dels principals efectes resideix en els problemes ètics o morals de l’ús de les mateixes. Gardner ha detectat en les seves investigacions que superat el pensament conseqüencialista típic de la infantesa (evitació de la conducta que tindrà una conseqüència negativa), els adolescents desconeixen els aspectes ètics i morals de la seva interacció amb les noves tecnologies.Que són les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) En aquest sentit, som els adults els responsables d’ajudar-emprant exemples ètics perquè imitin una conducta no adquiriran de manera espontània.La generació actual està àmpliament controlada per les aplicacions mòbils i Gardner analitza la influència del seu ús en tres aspectes que semblen fonamentals: la identitat dels joves, la seva intimitat i la seva imaginació. L’aparició d’internet en els anys 90 va provocar una transició des de l’eclosió d’internet que permetia als joves l’exploració de multitud d’identitats. No obstant això, l’ús habitual de les xarxes socials que es va produir després de l’any 2005 provoca l’efecte contrari ja que obliguen a definir les marques personals massa aviat en el cas dels joves, i retallen l’anterior exploració de diferents possibilitats en la recerca de la identitat personal.En segon lloc, s’observa una influència en la intimitat en la relació amb els altres. Les xarxes socials faciliten la creació d’un nombre molt elevat de llaços amb altres persones i substitueixen l’aspecte del contacte físic amb els altres. Això provoca alguns retrocessos en l’adquisició de les habilitats socials. A més, el fet que el cercle de “amistats” s’eixampli per la facilitat que ofereixen les xarxes socials, provoca una superficialización en les relacions que creixen en nombre però decreixen en profunditat i, per tant, hi ha un menor coneixement sobre els altres.Finalment les noves tecnologies influeixen sobre la creativitat dels joves i, per tant en el desenvolupament de les seves intel·ligències múltiples. Els resultats d’Howard Gardner apunten que els joves dels nostres dies són més creatius que els de generacions anteriors en aspectes relacionats amb els les representacions gràfiques, possiblement gràcies a l’accessibilitat que tenen a les noves tecnologies. No obstant això, la creativitat ha baixat en qüestions relacionades amb aspectes literaris doncs en aquest camp la immersió dels joves és menor.En el seu estudi, Howard Gardner diferència entre dos tipus d’apps: les que creen dependència i les que permeten explorar nous territoris i, per tant,application faciliten l’aprenentatge. Evidentment, les primeres són perjudicials per al desenvolupament de les persones i les segones són beneficioses. El mateix Gardner posa com a exemple a Steve Jobs, el creador d’Apple, que va posar la seva creativitat al servei de la creació d’aplicacions que avui en dia són útils als altres, però mai es va deixar dominar per elles. Serà responsabilitat dels adults que acompanyen a l’educació als nens dirigir la selecció d’apps habilitants enfront de les dependents. En aquest sentit, el professor Gardner ens ofereix una sèrie de lliçons sobre l’ús de les noves tecnologies en el context de les intel·ligències múltiples, com poden ser les següents:Els educadors han d’entendre l’ús de les tecnologies per poder ajudar els joves des del punt de vista del seu ús ètic o moral.L’educació ha de mantenir sempre les preguntes fonamentals per a la vida i no deixar-se controlar per les tecnologies.Ja no té sentit dedicar-li temps a la memorització de dades ja que són accessibles de manera immediata i senzilla. L’educació ha de potenciar altres aspectes com la discussió, l’argumentació o el debat.Cerca el vessant positiu en l’ús de les tecnologies per ensenyar i aprendre.Les tecnologies constitueixen una eina per ensenyar i el que hem d’ensenyar ha d’estar basat en el que és rellevant i no en la pròpia tecnologia.Tot i que, segons diferents estudis, els docents consideren majoritàriament que les activitats destinades a desenvolupar la imaginació d’alumnat, a potenciar la curiositat per explorar i investigar són les més importants per al desenvolupament de l’alumne, la realitat diària a l’aula no es correspon amb aquesta consideració, ja que és la intel·ligència logicomatemàtica la dominant en les activitats que proposen les mestres i mestres. A més, les activitats implicades en el desenvolupament corporal-cinestèsic són considerades com a menys importants i menys desenvolupades a l’aula. Aquest fet posa de manifest el desequilibri del treball per al desenvolupament de les Intel·ligències múltiples en Educació Primària.Aquesta situació obeeix, possiblement, a la influència dels enfocaments tradicionals en l’ensenyament que estaven basats en l’existència d’una intel·ligència única. No obstant això, des que Howard Gardner va establir l’anomenada teoria de les intel·ligències múltiples, el panorama ha canviat substancialment. La teoria de Gardner part del fet, demostrada empíricament a través dels estudis de l’autor, se sustenta en l’existència de vuit intel·ligències en cada persona que tots els individus poden desenvolupar fins a un nivell de competència adequat sempre que es rebin els estímuls adequats. No obstant això, les persones presenten un desenvolupament desigual de les seves intel·ligències. A més, hem de tenir present que les intel·ligències treballen juntes en forma d’interacció complexa. En definitiva, la teoria de les intel·ligències múltiples manifesta les diverses formes en què les persones mostren les seves destreses dins de cada intel·ligència així com entre les intel·ligències.l primer dia vaig arribar a les cinc tocades i el gimnàs era ja pràcticament ple.A l’escenari de les intel·ligències múltiples i un cop identificats els punts forts de les àrees en què destaquen els alumnes, els mestres i les mestres han de reconèixer les diferències individuals i intentar que la diversitat de l’alumnat serveixi per enfortir els aprenentatges tant l’individual com grupal . Les activitats plantejades han de ser noves i enriquidores. Això s’ha d’aconseguir combinant activitats que proposa el currículum amb les d’atenció a la diversitat. Es considera de vital importància que la informació aconseguida sobre els punts forts de l’alumnat sigui compartida amb la família.Sembla que hi ha un gran consens entre els pedagogs en què l’avaluació és el motor de canvi que l’escola necessita. Per exemple, Basedas, Huguet i Solé indiquen que: “L’avaluació ha de servir per intervenir, canviar i millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge així com també per detectar possibles errors i / o dificultats i poder solucionar-los, i no només per emetre judicis de valor “. Efectivament en un moment en què encara persisteixen els esquemes de les ensenyament tradicional, l’avaluació pot ser l’eina precisa per impulsar el canvi metodològic en l’ensenyament primari. Deixar enrere la identitat entre qualificació i avaluació incorporant nous moments i instruments a l’avaluació. Sembla, per tant, convenient acudir a les avaluacions inicials i processuals i no exclusivament a les sumatives. A més el paper protagonista delsDisseny universal i aprenentatge mòbil exàmens hauria de ser relegat gràcies a altres tècniques i instruments com l’observació directa i sistemàtica recollida al diari del docent o la cartera com a element essencial en els processos d’autoavaluació de l’alumnat.Tot i que els docents hem de reconèixer que preferim cert tipus de tasques, les quals es troben vinculades al propi estil d’aprenentatge, hem de reflexionar sobre la situació en què es troba ell o ella mateixa respecte de les seves múltiples intel·ligències. Això ens portarà a valorar i donar més pes a aquestes destreses en classe i en els nostres alumnes per deixar en un segon pla les nostres: aquesta és una manera de donar-li protagonisme a l’alumnat. Per això, resulta de vital importància prestar una atenció especial al disseny de les activitats que farem servir a l’aula.Ara jaLes meves pràctiques a Pistoia es coneix que, si pretenem aconseguir un nivell adequat de totes les intel·ligències múltiples en cada curs, el treball en cada assignatura ha de impregnar-se de totes elles. És a dir, les tasques que proposem a l’alumnat buscaran desenvolupar les intel·ligències múltiples d’una manera holística. En funció del cicle d’Educació Primària en què treballem hem de tenir a la nostra disposició un conjunt complet de tasques adequades per abordar la nostra tasca. En el marc d’aquest nou esquema l’alumnat desenvoluparà les seves intel·ligències múltiples per assolir les competències clau que els serviran per assolir la seva plenitud com a éssers humans.El treball en Intel·ligències Múltiples no es tracta d’una nova tècnica didàctica ni d’una metodologia pedagògica.Ajuntament d'Abrera - Web municipal d'A És una filosofia d’educació que implica adoptar noves actituds cap al procés ensenyament-aprenentatge. No tots aprenem de la mateixa manera ni tenim els mateixos interessos. Per això, en l’educació infantil, les estratègies didàctiques han d’estimular, per igual, el desenvolupament de totes les intel·ligències proposades per Gardner, ja que en aquesta etapa educativa les estructures biològiques estan en ple procés de maduració.Tradicionalment, tendim a atribuir major intel·ligència a un cirurgià que a un mecànic. Però, ¿la intel·ligència que té una persona és superior o simplement és diferent a la que posseeix una altra? Howard Gardner ha sostingut que el concepte tradicional d’intel·ligència és massa limitat, per això afirma que, tenim múltiples intel·ligències i, totes elles són igual d’importants.La veritat és que encara que tots som diferents, l’escola ha considerat tradicionalment una única forma d’aprenentatge i ha classificat als alumnes en funció d’una capacitat general. Els tests d’intel·ligència, en què han predominat les exigències matemàtiques i lingüístiques, han servit per classificar els estudiants en funció als seus coneixements, en lloc de promoure el seu desenvolupament acadèmic. Identificar les fortaleses dels estudiants en lloc de les mancances, descobrir el talent de cada nen, generar entorns adequats que optimitzin l’aprenentatge a través dels seus interessos i fomentar la seva autonomia, constitueixen l’essència del procés educatiu basat en la Teoria de les Intel·ligències Múltiples .CEE Tilmar Fundació Sant FructuósEl fet que des de l’aula d’infantil es dedique espai i temps a una gran varietat de tasques i materials que permeten treballar múltiples facetes de l’aprenentatge, ens oferirà una visió més complexa dels nostres alumnes. El que ens permetrà descobrir competències en alumnes que semblaven, segons els sistemes tradicionals, poc valorats per desenvolupar-les.Les activitats a realitzar a l’aula, considerant el desenvolupament de competències esperades en l’etapa infantil, en correspondència amb la pràctica educativa que inclou les intel·ligències múltiples, requereix del docent una sèrie de principis a tenir en compte en el procés d’ensenyament aprenentatge:Respectar la individualitat de l’cada estudiant.Proporcionar oportunitats d’aprenentatge que estimulen les intel·ligències dels estudiants.Promoure la interacció amb el medi i la intervenció activa.Facilitar activitats i projectes que constitueixin una experiència significativa d’aprenentatge i una avaluació contextualitzada.Promoure que el nen o nena se senti acceptat, comprès i estimat.Mostrar als nens i nenes com utilitzar habilitats de les diferents intel·ligències en una mateixa tasca.Implicar la família en el desenvolupament de les Intel·ligències Múltiples.Ensenyar als nens i nenes a transferir els seus aprenentatges, promovent la realització de connexions entre allò après i la seva aplicació més enllà del context escolar.En el moment de llegir un text –per exemple, la introducció d'una seqüència didàctica del llibre de texEl treball en intel·ligències múltiples en l’etapa d’Educació Infantil, ajudarà al docent a conèixer les potencialitats i debilitats dels estudiants en un sentit molt més ampli i global que al que solem estar acostumats a l’escola. A més la metodologia aplicada permetrà oferir als alumnes una oportunitat d’aprenentatge més ric i estimulant.En definitiva, establir una visió coherent entre la teoria de les intel·ligències, les activitats a l’aula i l’avaluació en l’àmbit d’aprenentatge de les intel·ligències múltiples resulta fonamental. L’estimulació de totes les intel·ligències, ajuda a un desenvolupament harmònic i global de l’estudiant, ja que hi ha evidències que estableixen l’existència de relació directa entre l’aprenentatge, el desenvolupament del cervell i la intel·ligència.L’interès que desperta la teoria de les intel·ligències múltiples es concreta en múltiples publicacions, investigacions, congressos, i fins i tot en la incorporació dels seus continguts en la formació inicial de futurs docents, així com, en la formació contínua del professorat. Totes aquestes accions són un clar indicador de la importància de les intel·ligències múltiples en el camp educatiu.En paraules del propi Gardner, “en la majoria dels països, l’escola al llarg de la seva història ha centrat el seu interès gairebé exclusivament en el llenguatge i en la lògica, ignorant altres formes de representació mental: formes artístiques, atlètiques, de relacions personals, coneixement del món natural, etc. Totes aquestes estructures de la ment hi són per ser utilitzades; si no ho fem, és que la nostra educació utilitza la meitat del cervell “. Aquestes paraules, animen a posar en marxa experiències educatives en què tots els alumnes puguin arribar a optimitzar els seus nivells de progrésINTEL·LIGÈNCIES MÚLTIPLES A L'AULA D'ACOLLIDA en cadascuna de les intel·ligències.Les posada en marxa d’experiències de formació, en tècniques i ocupació de materials didàctics des de la teoria de les intel·ligències múltiples, en ceptres escolars estan llançant resultats molt positius. Les experiències implementades per estimular totes les intel·ligències, emprant recursos didàctics variats, mostren que les capacitats dels diferents alumnes es veuen enriquides de manera significativa, oferint resultats contrastats. Concretament, els resultats de la experiències indiquen que, l’aplicació de la teoria de les intel·ligències múltiples han demostrat que, de vegades, després d’una intervenció adequada, les que s’identifiquen com una intel·ligència poc desenvolupada d’una persona pot convertir-se en intel·ligència més fort, una vegada que s’ha treballat sobre ella. Els requisits d’un model orientat al desenvolupament de les intel·ligències múltiples fan necessària una formació dels docents que inspire i fonamente propostes didàctiques en aquesta direcció.IMPORTÀNCIA DE L'EDUCACIÓ V Són molts els que destaquen el fet que Gardner no estableix formats específics d’aplicació a l’aula, la qual cosa facilita que els centres puguin adaptar els principis de les intel·ligències múltiples a través de diferents pràctiques. Aquesta situació subratlla la importància que els docents es formen sobre aspectes teòrics del model i en eines per a la seva aplicació.Alguns autors han definit els principis metodològics que han de guiar el procés d’ensenyament-aprenentatge des de la teoria de les intel·ligències múltiples. Aquests han d’actuar com un referent per a tots els docents:
Identificar el nivell de capacitat de l’estudiant i estimular nous nivells de capacitat.
Afavorir el desenvolupament del pensament per mitjà de l’ocupació integrat i flexible de recursos didàctics.
Garantir la funcionalitat dels aprenentatges per afavorir la capacitat d’aprendre a aprendre de forma autònoma.
Contribuir a l’establiment d’un clima de cooperació.
Potenciar les relacions entre la família i el centre escolar.
Altres dels aspectes que subratlla Gardner en la seva teoria és que, tan important és ser intel·ligent com saber utilitzar aquest talent.Gestió del coneixement Les intel·ligències múltiples són moralment neutres, poden tenir un ús constructiu o destructiu, per exemple utilitzar el llenguatge corporal, verbal i l’empatia (corresponents amb les intel·ligències corporal-cinestèsica, lingüística i interpersonal) poden ser utilitzats de manera inadequada per convèncer que fa a objectius perversos o per persuadir manipulant la voluntat dels altres. D’aquest plantejament, neix la importància de dissenyar propostes didàctiques fonamentades en objectius que sí permetin un desenvolupament personal i social de les persones basat en valors.
En definitiva, la innovació educativa pretén que s’estimulen totes les intel·ligències. L’expressió oral, el treball cooperatiu, Creació de TechTalent, empresa desaber formular i usar el llenguatge de manera eficaç, raonar, deduir, entendre les nostres emocions i les dels altres. Tot suma perquè els estudiants aprenguin a regular el seu propi aprenentatge i, en definitiva, aprenguin a aprendre.
La teoria de les intel·ligències múltiples proposada per Howard Gardner, posa en dubte la concepció de la intel·ligència com una capacitat única i global que pot ser mesurada a través del coeficient intel·lectual. Aquesta manera d’entendre la intel·ligència suposa que obtenir un resultat negatiu en un test tradicional implica la impossibilitat de millora de l’estudiant. Lliurar-nos d’aquest estigmaLes competències emocionals i les dificultats quotidianes a l'adolescència és un dels majors èxits de la teoria de la intel·ligències múltiples. Des d’aquesta teoria, les intel·ligències es conceben com a potencials que depenen de la dotació biològica, del context geogràfic i històric i de les experiències que es duen a terme a l’escola, en la família i en l’entorn vital.
Gardner es pregunta, per què hem de cridar intel·ligents a les persones que són bones amb els números i només talentosos als que dominen el to, l’harmonia o el timbre? En paraules del propi Gardner, actualment aquesta pregunta encara no té resposta.
La teoria de les intel·ligències múltiples posa de manifest que cada persona mostra un combinació singular d’intel·ligències, amb diferents graus de desenvolupament en elles i diferents maneres específiques de ser intel·ligent en cadascuna d’elles. Sota aquest plantejament, és clar que no totes les persones pensem ni aprenem de la mateixa manera. Per aprendre cada persona utilitza diferents estratègies, aprèn a diferent ritme, amb més o menys eficàcia encara que presenti el mateix interès i la mateixa edat. Almenys, hi ha tantes formes d’aprendre com tipus d’intel·ligències múltiples bàsiques: lingüística, logicomatemàtica, musical, aparença-espacial, corporal-cinestèsica, interpersonal, intrapersonal i naturalista. Llavors, si no tots som iguals ¿hauríem de dissenyar una educació personalitzada per a cada estudiant?
Fa dues dècades, parlar d’educació personalitzada era una utopia, però avui en dia, gràcies a les noves tecnologies, les xarxes socials, etc. tenim les eines necessàries per revolucionar la manera d’aprendre. Hi ha coses que tots hem d’aprendre, però no hi ha cap raó perquè tots la aprenguem de la mateixa manera.
Necessàriament, incloure canvis en les forma d’aprendre implica introduir canvis en la forma d’ensenyar. D’aquesta manera,Millorar el procés d'ensenyament-aprenentatge cal canviar la manera d’entendre el paper del docent i l’estudiant en el procés d’ensenyament-aprenentatge. El professor ja no és la font d’informació i coneixement. Des del plantejament de les intel·ligències múltiples, el seu paper està més proper al de guia de l’aprenentatge i suport a l’estudiant, treballant en col·laboració amb els alumnes i les famílies, amb l’objectiu de decidir quina és la millor manera d’aprendre d’una persona. Per això, la principal tasca dels docents en aquest context és assistir als estudiants per reconèixer els seus tipus principals d’intel·ligències múltiples i ajudar-los a utilitzar-les per accedir amb més facilitat al coneixement. Tot això sense oblidar l’estimulació de la resta d’habilitats.
En aquesta nova perspectiva d’entendre l’ensenyament i l’aprenentatge, el professor posa a les mans de l’estudiant la responsabilitatJOCS-Intel·ligència lingüística de la seva pròpia educació, ajudant-los a autoregular el seu aprenentatge ia decidir el que és millor per a ells, i en definitiva, ensenyant-los a aprendre de manera autònoma. Els protagonistes han de ser els alumnes, i el referent per a la selecció de recursos seves capacitats, interessos i necessitats.
La incorporació de les Intel·ligències Múltiples a la pràctica docent ha comportat la necessitat de proposar noves formes de treballar a l’aula d’Infantil i Primària. Per aquesta raó es planteja la necessitat que el professorat conegui noves metodologia de treball que integrin les proposta plantejades per Gardner en la seva Teoria.
La manera d’entendre la intel·ligència ha anat canviant durant els últims temps. L’enfocament psicomètric, més tradicional, s’interessa a mesurar la intel·ligència de les persones a través de la mesura del quocient intel·lectual. A partir dels anys vuitanta apareixen noves maneres d’entendre la intel·ligència. Concretament, el 1983 Howard Gardner publica el llibre titulat Estructura de la ment: la teoria de les intel·ligències múltiples. Al, Gardner proposa que la intel·ligència no pot ser considerada com un grup de diferents capacitats específiques, sinó com un conjunt d’intel·ligències, diferents entre si, al mateix temps que estan íntimament relacionades. Sota aquest plantejament, la intel·ligència deixa de ser una cosa inamovible, per passar a convertir-se en una capacitat que es pot desenvolupar en les persones. Concretament Gardner proposa l’existència de vuit intel·ligències:
Intel·ligència lingüística. Es refereix aensenyar la intel·ligència lingüística i la matemàtica, però com que la intel·ligència és multidimensional, s'ha d'ampliar el camp amb la finalitat ... l’habilitat de pensar en paraules i utilitzar el llenguatge per expressar i percebre significats complexos.
Intel·ligència logicomatemàtica. L’habilitat de calcular, quantificar, utilitzar el raonament lògic i realitzar operacions matemàtiques.
Intel·ligència espacial. És la capacitat de pensar de forma tridimensional i de percebre imatges, transformar-les i fer que els objectes i un mateix es moguin a través de l’espai.
Intel·ligència corporal-kinestèsica. Intel·ligència vinculada a l’habilitat de manipular objectes i utilitzar els músculs de forma coordinada.
Intel·ligència musical. Intel·ligència relacionada amb la sensibilitat per percebre to, melodia, ritme i entonació.
Intel·ligència interpersonal. Es tracta de la capacitat d’entendre a les persones i interrelacionar-se amb elles.
Intel·ligència intrapersonal. Aquesta intel·ligència es refereix a la capacitat d’entendre a un mateix, reconeixent els punts forts i debilitats.
Intel·ligència naturalista. La capacitat d’observar la naturalesa i entendre les seves lleis i processos.
Aquesta gran varietat d’intel·ligències dóna lloc al fet que cada persona tingui una combinació singular d’aquestes, amb diferents graus de desenvolupament en cadascuna d’elles. Alhora, hi ha diferents maneres de ser intel·ligent dins de cada tipus d’intel·ligència donant lloc a diferents subtipus o varietats.
Donada la importància i l’interès de les TREBALL FINAL1Intel·ligències Múltiples, cal preguntar-se com podem incorporar-les a la pràctica diària de treball a l’aula d’Infantil i Primària. Per això, el paper del docent és fonamental, tenint en compte que aquest nou plantejament implica un canvi en el paper del professor a l’aula, passant de ser un transmissor de coneixements a convertir-se en un acompanyant de l’estudiant en el seu procés d’aprenentatge. A més de canviar el rol del docent, les Intel·ligències Múltiples impliquen un canvi en el paper de l’estudiant; aquest es converteix en protagonista del seu propi aprenentatge.
L’aplicació de la teoria de les intel·ligències múltiples en l’àmbit escolar es basa en el fet que, com que hi diferents intel·ligències, cal utilitzar estratègies educatives personalitzades, en funció del tipus d’intel·ligència que predomini en cada estudiant. Aquest nou plantejament de treball a l’aula implica, per tant, la incorporació de metodologies de treball centrades en l’alumne. Entre altres destaca el treball basat en projectes. Aquest és considerat un dels procediments més complets de l’ensenyament actiu. Es tracta d’una metodologia integral i multidisciplinar en la qual el projecte s’articula com a element clau en l’adquisició de coneixements, afavorint l’adaptació a diferents formes i temps d’aprenentatge.TREBALL FINAL L’aprenentatge per projectes, permet documentar en registres, tipus rúbrica, la implicació de l’alumne en els diferents projectes. Tot en relació amb un aprenentatge significatiu en què el currículum i l’avaluació estan integrats.       A més, aquesta metodologia de treball és una forma de relacionar-se amb el coneixement de forma interdisciplinària, al mateix temps que fomenta el treball cooperatiu.
En general, i com indica el propi Gardner, “els projectes proporcionen a l’estudiant l’oportunitat d’estudiar un tema en profunditat, de plantejar-se preguntes i explorar les respostes i de determinar la millor manera de demostrar l’experiència acabada d’adquirir”.
Parlar del valor de l’enfocament de les intel·ligències múltiples ens porta, ineludiblement, a destacar les coordenades dels seus sentits des de diferents disciplines pedagògiques. La història de l’educació ens revela algunes arrels de la seva fonamentació didàctica. Entre elles destaquen els vincles amb propostes relacionades amb integració del coneixement, amb la relació dels continguts amb la vida, amb la seva projecció pràctica o amb l’exigència d’articular diferents vessants d’aprenentatge significatiu. Per això ens trobem multitud de referents en els desenvolupaments didàctics d’aquest enfocament que es construeixen des aportacions de figures tan transcendents com Sòcrates, Rousseau, Pestalozzi, d’avui, Montessori i Bruner entre molts altres.
L’aplicació de la teoria al terreny educatiu disposa, a hores d’ara, de fonaments sòlids avalats per la sociologia, per la psicologia, l’epistemologia i per la pedagogia. La investigació sobre intel·ligències múltiples està en ple desenvolupament i, per tant, queda molt per recórrer, però ja disposem d’eines vinculades a estratègies didàctiques de caràcter integrador que posseeixen una sòlida fonamentació des de la història de l’educació i de l’educació comparada.
Les intel·ligències múltiples es concebenPROPOSTA D'AULA, INTEL·LIGÈNCIes múltiples dibuix-1espiral en la teoria com a potencials de desenvolupament que depèn de la dotació biològica, el context geogràfic i les experiències que es desenvolupen a l’escola, la família i l’entorn social. L’escola, en col·laboració amb la família a partir del treball fonamental: què són les intel·ligències múltiples, què ens impulsa, què ens paralitza, quin és el nostre perfil d’intel·ligències com a professors, quin és el perfil intel·ligències dels nostres alumnes quines són les seves necessitats. Tal estil de la feina pot configurar propostes adequades per estimular enriquir de manera efectiva les intel·ligències dels nostres alumnes.
Però, per on començar? ¿Què necessito saber? Els requisits d’un model orientat al desenvolupament de les intel·ligències múltiples fan necessària una formació que inspiri, fonamenti i vertebri propostes didàctiques en aquesta direcció. Són molts els que destaquen que, tot i que Gardner no s’hagi pronunciat per tancar formats específics d’aplicació a l’aula, cal considerar imprescindible participar en experiències que suposi preparació sobre aspectes teòrics del model té eines per a la seva aplicació. Algunes claus de formació en aquest terreny han d’abastar tant la formació teòrica com l’enfocament didàctic per al desenvolupament de la teoria de les intel·ligències múltiples.
El docent ha de tenir ben present que en elAvança el currículum per competències desenvolupament del currículum per competències, la teoria de les intel·ligències múltiples ens ofereix informació significativa sobre els diferents formats que podem emprar per captar, representar i comunicar informació. Les intel·ligències són les bases de les que partim, en aquest ens donem suport al procés i a les que millorarem darrere de la fi de l’essencial de l’educació: el desenvolupament equilibrat la personalitat. El treball per competències pot i ha de recolzar-se en els coneixements de la teoria de les intel·ligències múltiples. A més, aquesta teoria reconeix la diversitat amb una característica essencial de l’ésser: posseïm un perfil d’intel·ligències singular. En aquest sentit la teoria ens permetrà la indispensable tasca de deixar de treballar en el paradigma de dèficit i desenvolupar experiències educatives des d’un paradigma de creixement.
La intel·ligència naturalista va ser la vuitena intel·ligència reconeguda per Gardner i es defineix com el potencial per captar, distingir,Inteligencias Múltiples1 interpretar i comunicar informació relativa a l’ésser humà i la natura, i també per seleccionar, classificar i utilitzar de forma adequada elements i materials de la natura , productes i objectes. Al principi, les capacitats pròpies d’aquesta intel·ligència estaven incloses en altres com la intel·ligència logicomatemàtica o la visual-espacial. No obstant això, Gardner va considerar que complia els criteris per considerar-la una intel·ligència independent de les altres.
Les habilitats relacionades amb aquesta intel·ligència han estat essencials per a la conservació i evolució de la nostra espècie. Aspectes com la interpretació dels fenòmens meteorològics, la caça o el cultiu de les plantes són essencials la supervivència. No obstant això, en el nostre estat evolutiu actual no queda relegada a aquests aspectes ja que segueix sent rellevant per a professionals com biòlegs, ramaders, agricultors, astrònoms, meteoròlegs, etc. De fet, Gardner defensa que la capacitat per diferències objectes quotidians en els nostres dies, com les marques d’automòbils es fonamenta en la capacitat que la nostra espècie feia servir en èpoques pretèrites per discriminar tipus d’arbres o de roques.
Una persona amb intel·ligència naturalista és capaç d’observar amb curiositat els canvis en la naturalesa i en les persones i fer-se preguntes relacionades amb el que observa. És capaç d’identificar les qualitats i característiques pròpies dels diferents tipus d’éssers vius o inerts, dels fenòmens atmosfèrics o de les causes o conseqüències dels mateixos tot això aplicant les estratègies pròpies del treball científic.
Com a educadors hem de plantejar-nos com treballar la intel·ligència naturalista amb els nostres alumnes. Els materials més adequats poden ser, entre d’altres, animals i plantes de joguina en miniatura, aquaris, terraris, microscopis, prismàtics, mascotes, equips de jardineria, il·lustracions de naturalistes, documentals, cromos, fitxes, cartes, etc. Amb aquests elements es pot potenciar aquesta intel·ligència en base a dissenyar com ha de ser la cura d’una mascota, a elaborar estudis Naturalista300-1024x1024sistemàtics en un terrari, a plantejar projectes relacionats amb l’estudi del medi natural, a preparar visites a museus i exposicions sobre aspectes relacionats amb les ciències naturals o dramatitzar diàlegs entre animals i plantes de manera que es produeixi una integració entre la informació estudiada. D’aquesta manera, la pràctica de la intel·ligència naturalista integrarà i fusionarà estructures de pensament i continguts afavorint la transferència dels coneixements en diferents contextos. Per assolir aquest objectiu, haurem de desenvolupar en els nostres alumnes / as habilitats com relatar, demostrar, discriminar, analitzar, tenir cura, classificar, revisar, organitzar i categoritzar o plantejar hipòtesis i experiments per validar-les. Per descomptat, el context de treball no ha d’estar restringit l’assignatura de ciències naturals doncs, com en les altres intel·ligències, totes les àrees de coneixement han de contribuir a la seva evolució.
La intel·ligència cinestèsica corporal, tal comUn maestro enREDado Howard E. Gardner la va denominar a desenvolupar la seva Teoria de les Intel·ligències Múltiples, es defineix com aquella capacitat que s’utilitza per a la resolució de problemes, realitzar objectes o produir elements emprant diferents parts del cos. Així, aquesta intel·ligència comprèn la capacitat que desenvolupa l’individu per coordinar aquells aspectes cognitius i corporals amb la finalitat d’aconseguir un rendiment i acompliment físic òptim. Les persones utilitzen les seves competències corporals per expressar pensaments i sentiments (com en la dansa i expressió corporal i gestual), jugar (esports), etc.
Les persones amb alta intel·ligència cinestèsica presenten altes habilitats manipulatives, expressió corporal, elevada coordinació, Qué tipo de inteligencia tienesequilibri, i destreses motores, fins i tot pot presentar habilitats relacionades amb la força, resistència, velocitat, flexibilitat, etc. D’altra banda, també tenen especialment desenvolupada la percepció i orientació espacial i la percepció de volum i mesures, i la capacitat per percebre i reproduir el moviment.
L’estímul de la intel·ligència cinestèsica corporal és essencial. No només en els primers nivells del desenvolupament de la persona i l’escolaritat, en els quals és clau per afavorir la representació i la comunicació en les restants intel·ligències, sinó al llarg de tota la vida. A més, aquesta intel·ligència juga un paper important en l’enriquiment d’altres intel·ligències com la intel·ligència interpersonal,inteligencia corporal cinestésica ja que ajuda a participar en situacions comunicatives, emprant els gestos i moviments adequats al context i situació, la intel·ligència intrapersonal, en facilitar el coneixement i consciència de si mateix i la intel·ligència musical, ja que és la base del domini d’algunes interpretacions instrumentals i en la interpretació vocal.
Les propostes per a treballar la intel·ligència corporal cinestèsica són múltiples i molt variades. Per exemple:
Tocar, manejar, manipular objectes, reconeixent i comunicant els propòsits, les sensacions experimentades i els resultats obtinguts.
Realitzar diferents tipus de construccions tridimensionals com poden ser habitatges, aules, circuits, col·legis, etc.
Desenvolupar experiències de modelatge, tallat i ceràmica reconeixent el procés, el tipus de moviments empleats, l’exigència i el control que requereixes o els resultats obtinguts.
Imitar gestos i moviments explicar-ne les característiques, el valor comunicatiu i expressiu que posseeixen i els resultats que obtenen.
Participar en diferents tipus de representacions com coreografies o obres dramàtiques, emprant adequadament el gest i el moviment corporal.
Desenvolupar pràctiques de joc, esport i ball, tenint cura de la coordinació del moviment i ajustant-los a diferents tipus de finalitat.

Les obres de grans pintors valencians, reunides en una exposició.

Una exposició que reuneix gairebé mig José de Ribera, La escala de Jacob.          centenar d’obres de grans mestres consagrats valencians del segle XVI al XX com,Josep Ribera, Vicent Lopez, Joaquin Sorolla, Ignacio Pinazo, José Mongrell, Manuel Benedito, Genaro Lahuerta o Joan Genovés, pertanyents als fons del Museu de Belles Arts d’Astúries, s’ha inaugurat avui a València.
La mostra “Pintors Valencians al Museu de Belles Arts d’Astúries”, que romandrà El nou esperit del Renaixement. ELS CANVISTES.oberta  al Sant Pius V de València, agrupa un total de 44 composicions, de vint artistes valencians de diferents èpoques i estils.
La monogràfica afavoreix el retorn temporal d’aquests pintors a la seva terra, gràcies a la col·laboració en matèria cultural existent entre la Comunitat Valenciana i el Principat d’Astúries, segons ha explicat en una roda de premsa el secretari autonòmic de Cultura de la Generalitat valenciana, Rafael Miró.
Acompanyat pels comissaris de la mostra, el director del Museu Sant Pius V, Fernando Benito, i de la pinacoteca asturiana, Emilio Marcos, Rafael Miró ha assegurat que “la mostra permetrà al visitant realitzar un viatge per la història de la pintura Pintura de Vicente López Portañavalenciana de els segles XVI i al XX “.
Miró ha qualificat d ‘ “excel·lent” la iniciativa de reunir “obres de 27 mestres    valencians caracteritzats pel seu rigor, la seva qualitat tècnica i el seu magisteri”.
Per la seva banda, Emilio Marcos ha                 recordat que les obres dels artistes valencians procedeixen principalment de la col·lecció del financer i empresari asturià Pedro Masaveu Peterson, que el 1994 va passar per dació, en pagament de drets d’impostos successoris, al Principat d’Astúries, que la va dipositar en la pinacoteca regional “.
Ha explicat que “la col·lecció de Masaveu, al costat d’altres adquisicions realitzades amb posterioritat, han configurat una de les Joaquin Sorolla Beach at Valencia or Afternoon Sungrans col·leccions públiques d’Espanya i possibilitat un conjunt tan nombrós i representatiu de l’escola valenciana”.
En relació als exposició, el director de la       pinacoteca valenciana, Fernando Benito, ha recordat que “quan Emilio Marcos em va parlar de la possibilitat de dur a terme una  monogràfica sobre fons del museu asturià referent a pintura valenciana, vaig sentir una gran alegria perquè suposava abordar Obra De Arte José Mongrell Torrent Los Portadores De AguaObra de Ignacio Pinazo lacometaun capítol no sempre ben conegut de l’art valencià, no només dels períodes referents al Renaixement i Barroc, sinó també al món de la Il·lustració i de l’art de finals del segle XIX i XX “.Benito ha expressat el seu             convenciment que “la mostra tindrà una calorosa acollida entre el públic valencià, no només per la bellesa de les pintures que s’exhibeixen, sinó també pel cromatisme que avui contemplem amb admiració”.
El Renaixement està representat per primeres figures com Fernando Yánez de l’Almedina, Felipe Pau de San Leocadio o Nicolau Borràs, que comparteixen espai amb mestres del barroc valencià com Josep de Ribera o el pintor de bodegons Tomàs Yepes. La pintura del segle XVIII i el món de la Il·lustració troben en Mariano Salvador Maella, en Agustí Esteve o en Vicente López testimonis de primera línia, mentre que la pintura valenciana del XIX està FUNDACIÓN MANUEL BENEDITOrepresentada per Francisco Diumenge, Ignacio Pinazo, Cecilio Pla i, tot, pel luminisme de Joaquim Sorolla.La important petjada sorollesca queda reflectida en aquesta exposició en artistes com José Navarro Llorens, José Mongrell, Enrique Martínez Cubells i Manuel Benedito.Finalment, el segle XX ha també la seva presència a la mostra amb figures com Amadeo Roca, Pedro Sánchez, Genaro Lahuerta o Joan Genovés.                                   Juan Genovés Pintura (Gente corriendo) Genaro Lahuerta. Paisajistas

INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL I SOCIAL PER A UN MÓN EN DESAFIAMENT CONSTANT.

A diferència de molts gurús, que publiquen un bestseller per després desaparèixer en els annals de la història, Daniel Goleman va prendre l’encertada decisió de seguir publicant llibres al voltant del tema i sobretot ensenyant a com aplicar-ho a través de conferències, entrevistes i articles.D’aquí sorgeix una llarga llista de títols (tots best-sellers) entre els quals es destaquen “La I ntel·ligència Emocional a l’Empresa” (Working with Emotional Intelligence “) i” Lideratge Primari “(Primal Leadership) entre molts altres. Però sense cap dubte, l’obra que definitivament va venir a complementar tot el que ens havia ensenyat Daniel Goleman a la data va ser el seu bestseller “Intel·ligència Social” (Social Intelligence), portant amb aquest tot el tema de les relacions interpersonals a una nova dimensió.                      La intel·ligència social és la capacitat que té una persona d’entendre, tractar i portar-se bé amb la gent que l’envolta. És el que fa que una persona sigui capaç de tenir mil amics disposats a donar la cara per ell, o que no tingui ningú amb qui comptar. És el que fa que un home sigui magnètic per a les dones o que, per contra, sigui un total negat a l’hora d’interactuar. I, també és el que fa que una persona sigui un venedor o orador de primera o que, sigui un fracàs en els negocis i en la seva capacitat d’expressar-se en públic.
És a dir, la Intel·ligència Social és la part de la nostra intel·ligència que s’utilitza per relacionar-nos amb efectivitat amb la gent que ens envolta.
Algú amb una Intel·ligència Social molt desenvolupada és una persona capaç d’entendre i intuir què sent la gent en cada moment, què necessita, com es comporta i què espera de nosaltres. Els polítics, els oradors, els grans seductors, els grans venedors, els professors que ens fan estimar el que ensenyen, els homes de negocis poderosos, etc. són persones amb una gran Intel·ligència Social.
Diguem que la intel·ligència social és la capacitat d’optimitzar al màxim la nostra relació amb la gent, traient el millor d’ells, generant el mínim nivell de rebuig i aconseguint els millors resultats d’ells.
Algunes eines importantísmas per tenir una bona Intel·ligència Social són:
L’empatia.
El lideratge.
La intel·ligència verbal.
La intel·ligència emocional (que veurem en el proper article, però així en curtet es pot resumir com la capacitat de gestionar bé les emocions).
L’assertivitat.
Saber escoltar i parar atenció.
Ser bo analitzant el llenguatge no verbal de la gent.
Ser bo psicoanalizando a la gent i llegir entre línies quan ens parlen.
Gestionar bé el contacte físic.
Interpretar correctament les situacions socials que tenen lloc al nostre voltant en conjunt. Per exemple: diferenciar si un grup de gent que es va a enganxar, d’un altre que aquesta celebrant un aniversari. I en casos menys extrems i evidents, ser capaç de filar prim i adonar ràpid de què està passant al nostre voltant.
Vestir bé i correctament per a cada situació, projectant el millor de nosaltres i el que desitgem en cada moment.
La Intel·ligència Social és, de bon tros, l’habilitat més útil per tenir èxit a la vida. Si tenim èxit en tractar a la gent que ens envolta, tindrem èxit en les relacions professionals, els amics, els negocis, les parelles sexuals, la família, etc. I poques coses pot valorar una dona més que el fet d’estar amb un home socialment brillant.                                                                 Ara per ara, la ciència es troba en disposició de donar resposta a moltes de les incògnites del cervell. Gràcies a la ressonància magnètica, els científics han obtingut imatges increïblement detallades del cervell que, en ser projectades en la pantalla d’un ordinador, permeten identificar les regions cerebrals que s’activen durant una determinada activitat o interacció social. Així, amb la possibilitat de cartografiar les diferents regions cerebrals que intervenen en les dinàmiques interpersonals, es comencen a desvetllar els mecanismes neuronals que intervenen en les diferents situacions de la nostra vida: comencem a saber què passa al nostre cervell quan sentim la veu d’un amic o quan experimentem un rampell de pànic escènic.
No obstant això, el descobriment més important de la neurociència és que el nostre cervell està programat per connectar amb els altres: i és que cada vegada que dues o més persones es troben o es comuniquen, en els seus cervells s’inicia una mena de dansa emocional. Certes regions s’activen, es segreguen certes hormones i certes connexions neuronals es disparen. En el seu conjunt, aquest subtil “tango de sentiments” serà més o menys harmònic segons el tipus de connexió existent entre les persones en qüestió. Ara bé, a mig i llarg termini, aquestes relacions socials no només aniran esculpint la forma, la mida i el nombre de neurones de cada subjecte, sinó que aniran influint silenciosament en el seu caràcter, en la biologia, i fins i tot en la seva salut.
Les persones que ens envolten tenen la capacitat de modelar i definir els nostres estats d’ànim i la nostra biologia, alhora que nosaltres exercim una influència anàloga a ells. Aquesta comprensió profunda de l’influx que les relacions tenen en la nostra vida i en la dels altres dóna origen al que es pot anomenar la “intel·ligència social”, el desenvolupament exigeix, a un mateix temps, conèixer la forma en què funcionen les relacions i comportar-se adequadament en elles. Una persona socialment hàbil podria, com ho fa un lluitador de jujitsu, reconèixer les energies emocionals hostils i orientar-les perquè es tornen positives.
Programats per connectar amb els altres                                                                                             Si retrocedim uns cent mil anys i imaginem a una espècie tan fràgil com la nostra enfrontada a la imminent amenaça de ser devorada per criatures enormes, salvatges i famolenques, i si a alguna cosa li podem atribuir al fet d’haver sobreviscut a un escenari tan advers, és a la capacitat dels nostres avantpassats per organitzar-se entre ells. Si a això li sumem l’evidència que l’evolució de la nostra espècie respon principalment al desenvolupament complex dels nostres cervells, no resulta desgavellat suposar que aquest òrgan gris i viscós ha desenvolupat tot tipus de mesures per afavorir la comunicació amb els altres i aconseguir la supervivència de l’espècie. De fet, algunes observacions científiques dels macacos han trobat que els més sociables són els que tenen més probabilitats de sobreviure.
La capacitat dels homínids per comunicar als altres la presència d’un perill i transmetre àgilment els senyals d’alarma seria, per tant, una qüestió de vida o mort. Pel que sembla, la resposta evolutiva a aquesta necessitat va consistir en orientar la ment humana perquè estigués en interacció contínua i invisible amb les ments dels altres. Milers d’anys abans que sorgís el llenguatge verbal, el cervell hauria generat una sèrie de mecanismes per facilitar la comunicació entre individus i poder, entre altres coses, diversificar la vigilància del grup davant les amenaces latents de l’entorn.
Una de les formes en què el procés evolutiu va aconseguir aquesta comesa va consistir en permetre que el cervell de cada individu llegís ràpidament les emocions dels seus companys i així, per exemple, quan algun experimentara por, aquesta sensació es difongués entre tots i propiciara les consegüents reaccions defensives, d’atac o de fugida. En efecte, els escàners cerebrals han constatat que l’amígdala només requereix entre dos i tres centèsimes de segon per registrar els senyals de la por a la cara d’una altra persona.
Una eina molt recurrent en els estudis neurològics d’aquesta naturalesa consisteix a analitzar el cervell de les persones amb deficiències socials per rastrejar l’origen de les mateixes. Per això s’han dedicat molts esforços a l’estudi de persones amb síndrome d’Asperger, una variant del trastorn autista en la qual el subjecte no té capacitat de comprendre el que està passant per la ment d’una altra persona i revelar les seves intencions o sentits ocults i, en conseqüència, és incapaç de detectar una ironia, de comprendre l’humor o de percebre la malícia. En comparar els cervells normals amb els d’aquestes persones, als que en essència els ha estat negada la possibilitat de l’empatia, els científics han identificat algunes diferències que els permeten ubicar els circuits en què s’assenten les diferents formes d’intel·ligència social.
Fa pocs anys, un neurocientífic italià anomenat Giacomo Rizzolatti va descobrir l’existència del que va denominar “neurones mirall”, que reprodueixen les accions que veiem en els altres i emeten un impuls d’acció perquè les imitem. Aquestes neurones, que constitueixen un clar llegat de la nostra mil·lenària evolució i que presenten disfuncionalitats en persones amb síndrome d’Asperger, ens permeten entendre el que succeeix en la ment dels altres sense haver d’apel·lar als raonaments conceptuals, sinó mitjançant la simulació directa de l’ sentiment que identifiquen en l’altre. I el que algunes d’aquestes neurones s’ubiquen en el còrtex prefrontal, prop d’aquelles que controlen el llenguatge i el moviment, explica el nostre impuls natural a imitar les paraules i les accions dels altres. En aquest sentit, les neurones mirall constitueixen una expressió neurològica d’aquell adagi segons el qual “quan somrius, el món sencer somriu amb tu”.
Com han corroborat infinitat d’estudis neurològics i de proves empíriques, les emocions són contagioses. En la interacció humana es produeix un continu feedback intercerebral, en què l’output d’un és input de l’altre. Mentre que els circuits neuronals d’una persona mobilitzen de forma inconscient la seva musculatura facial, fent que les seves emocions s’expressen en els seus gestos, les neurones mirall de qui l’observa garanteixen que, en advertir a la cara determinada emoció, puga experimentar-la en carn pròpia. Això vol dir que no vivim les nostres emocions de forma aïllada, sinó que les persones amb qui ens relacionem les experimenten amb nosaltres. I en la mesura que aquesta funció cerebral ens permet “sentir” a l’altre de forma literal, constitueix la base neuronal de l’empatia.
El famós director de teatre Stanislavski sabia que els actors podien experimentar les sensacions que havien de representar si rememoraven episodis emocionals propis o aliens. Això ha estat constatat pels escàners cerebrals que han identificat que la reacció neuronal és gairebé idèntica quan s’experimenten els sentiments propis o els aliens, és a dir, que les connexions sinàptiques que s’activen quan se li pregunta a una persona per les emocions d’un altre són les mateixes que s’activen quan se li pregunta per les seves pròpies emocions.
Per als psicòlegs, l’empatia reuneix tres elements: reconèixer els sentiments de l’altre, sentir-los un mateix i respondre de forma compassiva. Doncs bé, la neurologia també ha aconseguit trobar una explicació cerebral del tercer element, en observar que el contagi emocional no es limita a la transmissió del sentiment, sinó que prepara al cervell per a realitzar una acció conseqüent. Així, per exemple, veure algú espantat no només transmet la por, sinó que activa l’impuls a l’acció. Aquests estudis li han donat la raó a Mengzi, el savi xinès que tres segles abans de Crist va afirmar que “la ment de l’ésser humà no pot suportar el sofriment dels seus semblants”. Quan veiem a un altre en problemes es disparen al cervell circuits similars que generen una ressonància empàtica neuronal, la qual és el preludi de la compassió que ens porta, per exemple, a acudir de forma automàtica en ajuda d’un nen que crida. En altres paraules, “sentir amb” predisposa a “actuar per”.
Diversos experiments realitzats amb rosegadors, amb macacos i amb nadons humans han posat en relleu que, en efecte, les tres espècies compartim un impuls automàtic a dirigir l’atenció cap a un altre que pateix, a sentir de forma semblant i intentarem ajudar-lo. Addicionalment, els estudis amb éssers humans han estès aquesta conclusió per afirmar que com més gran sigui l’atenció prestada, major la capacitat de captar l’estat intern d’un altre de manera clara, ràpida i subtil. Igualment, s’ha detectat que l’abstracció, en qualsevol de les seves formes, dificulta l’establiment de l’empatia i impedeix, en conseqüència, el sorgiment de la compassió.
Aquesta última conclusió constitueix un avís evident front als costos emocionals i socials de les noves formes d’autisme social que es multipliquen en el món contemporani, on les persones semblen desconnectar-se de qui els envolten per establir contacte amb una realitat virtual, sota la influència de seus iPods, els seus telèfons mòbils i altres artefactes. Ja en 1963, quan la televisió començava a difondre en totes les llars, T. S. Elliot va afirmar que aquella “permet que milions de persones riguin simultàniament del mateix acudit però, tot i això, segueixin estant sols”.

Les dues vies del cervell                                                                                                                                 El pacient X havia perdut les connexions nervioses entre els seus ulls i l’escorça occipital, que s’encarrega del processament visual. Els seus ulls podien registrar els senyals, però el seu cervell era incapaç de desxifrar-les. En essència, doncs, aquest pacient era totalment cec i no podia reconèixer cap imatge que se li mostrés, encara que fossin simples cercles o quadrats. No obstant això, quan se li van mostrar fotografies de persones enfadades o alegres, sí que va poder reconèixer les emocions expressades.                                         L’amígdala és una regió del cervell estretament lligada amb la producció i identificació de les emocions. És ella la que desencadena els processos cerebrals que ens permeten reproduir en el nostre cos els senyals emocionals que percebem, sense que siguem conscients d’això, ja que les àrees verbals i les regions que associem a la raó ia la consciència no es veuen necessàriament involucrades en el procés. Això vol dir que encara que el pacient X no podia “veure” les emocions a la cara, si podia arribar a sentir-les.             Aquesta base neurològica del contagi emocional opera per a qualsevol sentiment i il·lustra de forma clara el funcionament del que els científics han anomenat la “via inferior” del cervell. D’acord amb aquesta teoria, el cervell disposa d’un conjunt de circuits cerebrals molt veloços que operen automàticament sense la intervenció de la consciència, pels quals circula la major part del que fem, particularment pel que fa a la nostra vida afectiva. La via inferior processa els sentiments i genera impulsos a velocitat infinitesimal, sacrificant l’exactitud en benefici de la rapidesa.                                                                                                         Alhora, el cervell té una “via superior”, que és la que associem a la racionalitat, i que ens permet ser conscients i controlar el que passa en la nostra vida. Aquesta sèrie de circuits operen de forma molt més lenta, deliberada i sistemàtica, sacrificant velocitat en benefici de l’exactitud.                                                                                                                                                     A l’existència independent d’aquestes dues vies se li atribueix el fet que moltes vegades caiguem en un determinat estat anímic sense conèixer en absolut la causa que el va generar. Una música ambiental, un to de veu o una determinada escena poden modelar les nostres emocions sense que tinguem consciència alguna d’això. En un curiós experiment realitzat a la Universitat de Würzburg, nombrosos grups de persones van escoltar el mateix fragment llegit d’un text de Hume, amb una variant gairebé imperceptible: per a la meitat dels grups, la lectura provenia d’una veu amb un deixo de tristesa , mentre que l’altra meitat va escoltar una veu que llegia animada per una subtil alegria. A la sortida, els dos grups van ser analitzats i, en efecte, els seus estats anímics s’orientaven cap a la tristesa o cap a l’alegria segons el to en què se’ls havia llegit el text.                                                                 Als mecanismes imperceptibles de la via inferior podem atribuir el fet que la simple contemplació d’un rostre feliç provoqui en nosaltres aquesta mateixa sensació, doncs sense si més no notar-ho tendim a imitar la cara observat i la pròpia realització del gest té la capacitat de suscitar en nosaltres el sentiment exhibit. De fet, com més exacta és la imitació de la persona observada, més exacta és també la sensació del que aquesta persona està sentint; cosa que va comprendre intuïtivament Edgar Allan Poe en afirmar el següent: “Quan vull saber el bondadosa o malvada que és una persona, o què és el que està pensant, reprodueixo en el meu rostre, el més exactament que puc, la seva expressió, i després espero fins a veure quins són els pensaments o sentiments que apareixen en la meva ment o en el meu cor que equivalen o es corresponen amb aquesta expressió “. Paul Ekman, psicòleg nord-americà que ha estudiat a fons les emocions, és un expert en la detecció de la mentida. Amb un estoïcisme científic que li permetia arribar a propiciar-se lleugeres descàrregues elèctriques per ubicar els músculs més esquius, Ekman va passar un any aprenent a controlar voluntàriament cadascun dels aproximadament dos-cents músculs de la cara. Després d’això, va dibuixar un detallat mapa dels diferents sistemes musculars que intervenen en els gestos per exhibir cada emoció, amb les seves múltiples matisos i variants. Gràcies a això, a l’discernir les subtileses facials amb què es manifesten les emocions, compta amb una poderosa eina per identificar l’emoció real subjacent sota la màscara amb la qual una persona pretén ocultar els seus sentiments. D’acord amb Ekman, les paraules poden mentir, però els rostres no, perquè la decisió de mentir està controlada per la via superior, mentre que els músculs facials són coordinats per la via inferior. Per això, el rostre del mentider contradiu les seves paraules; quan la via superior encobreix, la inferior revela.                                                                                                                                                     Per la seva naturalesa impulsiva i la seva extremada rapidesa, la via inferior pot conduir a comportaments incorrectes i, de fet, sol trobar-se en l’origen de molts conflictes, des de les simples desavinences socials fins als delictes més ominosos. La via superior permet l’equilibri, ja que controla i frena els impulsos de la inferior i ens protegeix així dels problemes que aquesta pot causar. Com l’escorça orbitofrontal modula el funcionament de l’amígdala, font dels impulsos passionals, els que tenen inhibits aquests circuits neuronals no tenen autocontrol i estan a mercè dels seus rampells emocionals. Això explica que algunes persones no puguin deixar d’imitar els altres o de cometre tot tipus d’errors socials sense arribar a adonar-se’n. Al contrarestar els impulsos emocionals i oferir més i més subtils elements per a l’acció, la via superior amplia i flexibilitza el repertori establert i fix de respostes de la via inferior. Així, la seva correcta intervenció permet adequar, modular i optimitzar les respostes emocionals. La intel·ligència social agrupa, doncs, algunes competències bàsiques de la via inferior, com aquelles que estan associades a l’empatia, juntament amb les habilitats més complexes de la via superior com és el control dels arravataments emocionals.                                                                                                                   Jonathan Cohen és pioner en una ciència que estudia el rerefons neuronal dels processos racionals i irracionals de la presa de decisions, coneguda com la neuroeconomia. Ha realitzat escàners cerebrals de persones que realitzen un joc simulat de negociació i, en analitzar el que passa en els seus cervells, ha trobat que com més intensa és la reactivitat de la via inferior, menys racionals són les respostes del jugador des de la perspectiva econòmica. Per contra, com més activa roman la regió prefrontal (centre operatiu de la via superior), més equilibrades són les respostes.

El rapport: una forma de sintonia social                                                                                                     Mentre un pacient parla estès en un divan de cuir i la seva psicoanalista ho escolta des d’una butaca, els dits de cada un estan connectats a uns petits cables que registren els subtils canvis en les respostes de sudoració al llarg de la sessió: així va avaluar Carl Marci les interaccions entre diversos terapeutes de Boston i els seus pacients, obtenint en cada cas un vídeo de la sessió juntament amb un registre de dues línies que oscil·laven al ritme en que emergien i desapareixien les emocions en cadascun dels intervinents. Quan la sessió fluïa, les línies descrivien un moviment harmònic, una mena de dansa coordinada que reflectia la sintonia fisiològica entre les dues persones. Quan la desconnexió era evident, i havia contínues interrupcions, refutacions o crítiques entre els dos, les línies semblaven el vol nerviós de dos ocells amb rumbs desiguals.
Darrere d’aquest exercici s’amaga un avanç meravellós de la neurociència: la capacitat de preguntar-se pel funcionament simultani de dos cervells i posar en relleu la dansa neuronal en la qual es troben immersos. Marci ha pogut així traçar el que ha anomenat el “logaritme de l’empatia”, basant-se en les respostes de sudoració de dues persones durant una interacció per determinar la intensitat del rapport existent entre elles.
Un exemple paradigmàtic de relació de rapport sol donar-se en la relació entre la mare i el seu nadó i es manifesta en el “maternés”: aquest correlat adult de la parla infantil, compost de frases curtes i balbucejos, mitjançant el qual la mare entra en sintonia amb el nen adoptant un to amable, juganer i amb un ritme regular.
Robert Rosenthal, psicòleg d’origen alemany, ha definit tres elements essencials que determinen una relació de rapport:
Atenció compartida, que es manifesta en detalls com la postura física o la mirada als ulls. Si no es presta una atenció completa a l’altre, la connexió és parcial i es perden detalls crucials de tipus emocional.
Sensació positiva, per entrar en sintonia amb l’altre: els missatges no verbals prevalen sobre allò que es diu, perquè el vincle emocional tàcit, que transita per la via inferior, és més directe i íntim.
Coordinació o sincronia, que es fa evident quan les respostes espontànies de les parts estan tan ben coordinades com si estiguessin executant una dansa prèviament planificada.
Diferents investigacions realitzades en aquest camp han aconseguit determinar que quan dos amics parlen, els seus ritmes respiratoris tendeixen a equilibrar-se, de manera que tots dos comencen a inhalar al mateix temps, o bé un inhala quan l’altre exhala. L’expressió estètica d’aquesta sincronia a nivell col·lectiu es veu clarament expressada en exercicis com les coreografies o com l’onada en un estadi, en què moltes persones coordinen els seus moviments. L’atracció natural cap a aquesta sincronia sembla estar en fa la naturalesa, com demostren infinitat de processos naturals en què l’oscil·lació de dos o més ritmes tendeix a acoblar-se.
En les relacions humanes, com més gran és la sincronia, més positivament se sent i es recorda la trobada. En aquest sentit, si bé alguns consultors recomanen a les persones imitar als seus interlocutors per establir un bon rapport, altres estudis més profunds suggereixen que aquesta sincronia ha de ser espontània, ja que en els casos en què un experimentador imitava de manera deliberada a un entrevistat , poques vegades emergia la sincronia. La imitació fingida, per tant, no afavoreix el rapport.

Educant la natura                                                                                                                                           Només cal observar a un grup de nens per notar a l’instant que la conducta individual de cada un és diferent i que mentre alguns es mostren reservats i poc comunicatius, altres semblen exploradors innats i no tenen cap problema en enfrontar-se a un grup de desconeguts. Amb les troballes de la ciència contemporània, aquest tipus de diferències s’ha atribuït a les estructures genètiques amb què cada subjecte ve equipat, argüint que les seqüències d’ADN, que són immodificables, determinen els nostres hàbits i les nostres conductes.
No obstant això, les coses no semblen ser tan simples. El genetista John Crabbe va realitzar una sèrie d’experiments amb una certa soca de ratolins, sotmetent-los a uns entorns idèntics, per comprovar si, davant d’una mateixa situació, les seves reaccions venien escrites en la seva estructura genètica i eren, per tant, iguals. Crabbe va trobar que no era així. El comportament dels ratolins no era predictible perquè, al seu parer, el que importa no és tant l’estructura genètica com la forma en què aquesta s’expressa. I l’expressió de les seqüències d’ADN es va modificant en funció de les experiències viscudes. És a dir, el nen tímid i espantadís pot arribar a modificar el seu comportament si s’enfronta a estímuls adequats que el moguin a això.
L’entorn en el qual ens movem té la capacitat de programar els nostres gens i determinar el seu grau d’activació, generant un procés continu de desenvolupament i complexitat de l’estructura genètica que rep el nom de epigènesi. Així com l’àrea d’un rectangle està donada per la seva alçada i per la seva amplada, el caràcter d’un individu depèn de la seva estructura genètica i de la seva epigènesi.
Aquestes conclusions adquireixen una rellevància cabdal en el que té a veure amb la formació de les persones. Si el cervell s’està modificant en funció de les experiències que el subjecte afronta, l’impacte de les relacions parentals o de qualsevol relació educativa és innegable, sobretot en els dos primers anys de vida, en els quals es dóna el 60% del creixement del cervell.
Els experiments de Michael Meaney, de la Universitat de McGill a Mont-real, amb conillets d’Índies han aconseguit trobar una “finestra temporal” que es tanca dues hores després del naixement, en la qual es donen uns processos químics crucials per a la configuració del cervell que determinaran la pauta química de les seves neurones per a la resta dels seus dies. Però encara més sorprenent és la relació que han aconseguit establir aquests estudis entre el temps que la mare dedica a llepar a cada cadell durant aquestes dues hores i el posterior desenvolupament cerebral d’aquest ratolí. Com més estimulant sigui la mare, més confiada, valent i enginyosa serà la seva cria. Per contra, si la mare ha estat poc estimulant en els seus llepats inicials, la cria presentarà dificultats d’aprenentatge, mostrarà menor control davant les amenaces i puntuarà més baix en proves d’habilitat com la de trobar la sortida d’un laberint (alguna cosa semblant al quocient intel·lectual dels ratolins).
Si bé els estudis amb éssers humans no són tan eloqüents, l’analogia no deixa de plantejar-se. La nostra finestra temporal sembla trobar-se principalment en el còrtex prefrontal, que es troba en maduració fins al començament de l’edat adulta, i l’equivalent als llepats de la mare sembla estar donat per l’empatia, la sintonia i el contacte amb la mare i les persones més properes.
Milton Erickson, pioner a modificar les tècniques d’hipnosi aplicades a la psicoteràpia, explicava que durant la seva infància a Nevada sempre intentava arribar el primer a l’escola en l’època d’hivern, ja que així anava obrint amb les seves botes un sender -al qual deliberadament donava una forma sinuosa- i després contemplava com el següent nen invariablement prenia la ruta per ell havia oberta, igual que feien els següents en una mena d’instint per seguir el camí de menor resistència. En sortir del col·legi, la ruta capritxosa que ell havia dibuixat al matí, formada per corbes i girs absurds, era una via establerta: la que irremeiablement prenia tot el món.
Aquesta metàfora d’Erickson per mostrar la forma en què neixen els hàbits exemplifica amb gran claredat la manera en què s’estableixen els senders neuronals al cervell. Les primeres connexions que es realitzen entre circuits neuronals, suscitades pels estímuls i reptes que se li presenten al cervell, van enfortint-se fins convertir-se en rutes automàtiques que seran pautes de processament cerebral. Davant estímuls semblants, el cervell ja tindrà definides les vies de processament.
Aquesta conclusió es va veure confirmada per un experiment realitzat amb micos titís, en què algunes de les cries van ser sotmeses a situacions que els generaven por: quan només comptaven disset setmanes, se’ls separava esporàdicament de les seves mares per portar-los a una gàbia en la qual es trobarien envoltats de micos desconeguts. Més endavant, quan els micos ja s’havien deslletat, se’ls portava de nou a una gàbia plena d’estranys, però aquesta vegada acompanyats de la seva mare. Així es va veure que els petits titís que havien estat sotmesos prèviament a situacions d’estrès es mostraven molt més curiosos i valents en el nou entorn que aquells que havien romàs tot el temps en el càlid falda de la mare.
En el procés de epigènesi, l’experiència quotidiana va esculpint els senders neuronals, i d’aquesta manera la via superior pot conquistar la inferior, fent que un individu superi les seves orientacions genètiques, com aquelles que li impedeixen relacionar-se amb altres o que ho fan extremadament irascible.
Jerome Kagan, un dels psicòlegs evolutius més acreditats de l’actualitat, ha estudiat durant dècades les pautes de comportament d’alguns nadons, als que ha seguit durant la seva evolució per analitzar la continuïtat dels seus temperaments. D’acord amb els seus estudis, quan els pares de nens que mostren una predisposició genètica cap a la timidesa els encoratgen a relacionar-se amb altres als que normalment evitarien, aquests nens generalment superen la seva timidesa. Perquè la via superior conquisti els impulsos de la via inferior es requereix esforç i ajuda, però amb els estímuls adequats, provinents dels pares, dels mestres, dels psicòlegs o fins i tot dels caps, una persona pot revertir les seves tendències naturals i aconseguir metes que consideraria impossibles.