WATCHMEN: LA REVOLUCIÓ DELS COMICS?

WATCHMEN: LA REVOLUCIÓ DELS COMICS?

L’obra d’Alan Moore marca un abans i un després pel que fa al valor que aporta un còmic a la cultura general. És a dir: deixa enrere el fantasiós món d’una societat envaïda per superherois ideals i immortals, per una societat fict ícia i fins indesitjable.
Watchmen, és una moderna historietawatchmen amb milions de fanàtics i elogis bé guanyats de la premsa i la indústria del còmic. La seva primera publicació es va llançar el 1986, i avui dia encara és referència conceptual cap a la realitat social, el fort qüestionament de les identitats personals i la veritable finalitat d’un superheroi dintre d’una societat utòpica.
El món de Watchmen no és un món de tebeo, sinó de ciència-ficció, potser l’encreuament perfecte entre Dick, Maquiavel i Orwell. Watchmen és molt més que la típica dotzena de comic books dispersos que van donant empentes i rodolons, fins a una conclusió més o menys precipitada: És una novel·la pensada i meditada des de la primera vinyeta fins a l’última. Un exercici de revenja potser, de nostàlgia eliminada (i és significatiu que el perfum que Ozymandias publicita es diu així, Nostàlgia), la creació de tot un món de ficció que va a ser confia-en-alguno-teme-al-resto-o-sea-x-men-1cremat, literalment, en l’últim còmic de la sèrie.                                                                              Alan Moore planteja la seva història  com una cavalcada lliure, l’exploració total i absoluta del còmic com a mitjà i dels supòsits superhomes com assumpte temàtic, i ho fa sense frens, sabent que en sacrificarla continuïtat i la comercialitat dels personatges (i aquí tenim el penós estirar i estirar d’altres herois al llarg de les dècades) anava a crear un equivalent tebeístic a aquests llocs de somni que només la literatura havia sabut lliurar fins a aquest moment, ja siguen Macondo, el 221b de Baker Street o Terra Mitjana.Des d’una ucronia, on l’accident que crea al quasi-extraterrestre i semi-diví Doctor Manhattan i l’aparta de la línia del temps provoca que els americans guanyen sense problemes a la guerra del Vietnam, Alan Moore posa en solfa la utopia, el “vigilantisme” i l’idealisme, 221b_baker_street_london_-_sherlock_holmes_museumencarnats en aquest benefactor sense escrúpols que és Adrian Veidt / Ozymandias, un expert en màrqueting i relacions humanes, l’home més intel·ligent del món i potser també, per tenir un somni
desbocat, el més perillós del planeta.

Els detalls que creen aquest món diferent esquitxen totes les vinyetes, repetint-se amb puntualitat mil·limètrica i omplint la-tierra-media-reflexiones-y-comentariosde lectures i dobles lectures cada nova visitació a la història: els cotxes són elèctrics, les sabates peculiars, el tabac ha estat desterrat a favor d’unes boletes de vidre de sospitós semblant amb el crac, Richard Nixon és president gairebé perenne dels Estats Units, Robert Redford es presentarà a les eleccions següents, els còmics de superherois no existeixen, Gungha Diner és la cadena de menjar escombraries en lloc de McDonald, i la humanitat a la vora de la conflagració nuclear definitiva s’unirà enfront de l’amenaça vinguda de l’espai, però menys, que un grup de científics, dissenyadors i fins dibuixants d’historietes han creat en secret per llançar-la sobre Times Square i provocar, per la força , un sentiment d’unió contra l’estrany i desconegut. Veidt guanya així la partida i l’únic que li faltava per guanyar, el domini de la por a tot el planeta … sempre que la premsa lliure (i paradoxalment ultradretà) li ho permet.Adrian Veidt (Watchmen).jpg
Cada personatge és tan ric en matisos i en psicologia com qualsevol personatge d’una bona novel·la, cosa que el còmic havia eludit gairebé sempre. Màscares sobre màscares, d’entre tots ells és el Comediant, el gos a sou del feixisme governamental, el primer a horroritzar i trobar la mort en descobrir quin és el pla de Veidt, i és Rorschach, l’embogit vigilant ple de psicopatologies amb què encobreix la seva situació d’escombraires blanca i perfecte, que s’oposarà fins al sacrifici, en un rampell de dignitat envejable, a la no menys embogida estratègia de pau i bons sentiments d’Ozymandias, qui des de la seva personal percepció del que ha de ser la vida no s’adona que la iconografia egípcia en què basa el seu personatge (màscara en el sentit grec del terme) arrenca del culte a l’or i a la mort.                                                                                                                                                                                                                                                           En aquesta història es parla de dos grups de vigilants emmascarats.
* Els primers, es van dissoldre per múltiples escàndols, entre els quals s’inclouen l’alcoholisme i actes de violència.
* El segon grup neix per participar a la Guerra de Vietnam i per ajudar a Nixon a superar l’escàndol de Watergate. Aquest interessant gir en la història de Watchmen li va atorgar al còmic una maduresa i un concepte diferent al que es coneixia en el seu moment: barrejar certs esdeveniments del present amb un món que no existeix però que té la seva contrapart real, sense déus ni superpoders.relatos-del-navio-negro-piratas-y-psicologia-en-perfecta-union-completando-watchmen
L’obra és apocalíptica i terriblement fatalista, dóna una visió fosca i decadent d’un món paral·lel on a els Estats Units hauria guanyat la Guerra de Vietnam.   A més, barreja, sense complexos, violacions, cops d’Estat a Sud-amèrica, Vietnam, l’Homosexualitat   i altres temes anteriorment tabú en el gènere.
És freqüent el desenvolupament de dues o més accions paral·leles relacionades. Així és combina un diàleg que segueix al de la vinyeta anterior, amb la imatge d’una acció diferent. En aquests casos, el text que té un significat per a una d’aquestes accions, sol tenir un altre significat distint, paradoxal o xocant per als argumentaris paral·lels.
Watchmen posseeix un relat principal, i personatges secundaris, com ara l’adolescent que llegeix el còmic “Relats del Vaixell Negre”; un clar exemple de metaficció moderna dins d’una historieta profunda.
Cada personatge d’aquesta novel·la entra en un túnel de conflicte personal, en el qual molts aspectes filosòfics, psicològics i socials se sumen a la trama. Una obra completa per analitzar els arquetips dels superherois. Fins i tot es pot veure com un homenatge a l’existència d’aquests personatges, alhora que critica la seva existència.
La lectura d’aquest còmic ha de ser pausada, necessita d’esforç i relectura. La narració no és lineal i, a més dels aparents canvis de caràcter dels personatges, que anem descobrint segons coneixem més sobre ells, l’obra es completa amb la lectura del còmic de pirates que llegeix un secundari, amb dossiers sobre certs fets o fragments de la biografia de d’un d’aquests Vigilants. Però l’esforç val la pena perquè si llegim amb atenció descobrirem una història molt ben escrita, amb evident respecte al lector.
Hi ha personatges emblemàtics que l’adornen amb la seva bogeria, on podem veure diverses moralitats, i cadascuna completament impredictible, anem a fer una ràpida visió dels diferents aspectes de la psicologia dels personatges:
Edward Black / El Comediantwatchmen_the_comedian_dave_gibbons-1
Despietat, cínic, nihilista, Sempre va riure de la desgràcia que l’envoltava resignat acceptant es va convertir en el propi acudit la veritable cara que tots tenim i que tant neguem portant-ho a les últimes conseqüències pel fet que el sàvia fins on podria ser capaç l’ésser humà d’arribar, encara que ell estimava realment la Sally Jupiter per la seva degeneració mental mai va saber com afrontar el seu amor i el enfoco en altres circumstàncies tractant de violar-la, es manifesta que tenia sentiments cap a ella ia la seva filla encara que alhora no podia abandonar el seu paper de despietat i es nota que mor amb la desgràcia i cert penediment.
                                                                                  Walter Joseph kovacs / Rorschachrorschach_watchmen_comic_1986-1
Tot i que els superherois van ser prohibits segueix treballant perquè simplement són els seus ideals a ell no li importa si necessita permís o no.Para descriure a aquest home he de posar algun exemple bast per exemple nosaltres sabem que al món no hi ha només persones bones i només persones dolentes que siguin únicament així sabem que ningú és tan dolent ni ningú és tan bo o pot ser dolent però no del tot o pot ser bo però no del tot descriuríem això com tonalitats de gris més però Rorschach és algú que només veu les situacions de la següent manera o són blanques o són negres pot variar com la seva màscara depenent la situació més o menys però sempre jutgés d’aquesta forma amb la seva moralitat això va succeir el dia en què va veure la naturalesa real de l’ésser humà i per traumes en la seva infància clarividents per fi va morir sent fidel al que ell creia.
Daniel Dreiberg / Nite Owlbuho-nocturno
La imatge del conformisme i adaptació cap al que passa al seu voltant mentint per anys que ell no estranyava ser un superheroi manté un perfil baix és un geni de l’enginyeria en la qual ocupa la major part del seu temps ja que malgrat tot no ho aconseguim percebre com si visqués una vida realment normal, va a platicas amb Hollis Mason (el vell Nite Owl) que li platica de velles glòries del que el sembla apreciar ja que l’estranya aquesta època també i se sent frustrat al respecte treu el seu veritable rostre quan s’adona que Rorschach tenia raó al que li havia comentat i inclusivament s’emociona en sentir l’adrenalina i manté una relació amb Laurie Juspeczyk omplint l’un amb l’altre el buit que tenien.
Laurie Juspeczyk / Espectre de sedaespectro_de_seda_watchmen_comic_1986
Una dona que des d’adolescent es va enamorar perdudament del DR. Manhattan semblés una bonica història però la inevitable actitud del DR. Manhattan pel que és la porta a una desesperació i decadència gairebé rutinària que fa que en un moment acabi amb ell alhora que s’allibera aparentment de moltíssima pressió que aguantat per anys, tant així que quan sent el contacte físic no d’un diguem déu si no d’un humà i entesa mútua es lliura donant pas a una mena de renaixement al qual complementa el DR. Manhattan al dir-li la identitat del seu pare així que al final fins i tot es dóna amb entesa amb la seva mare Sally Jupiter (La primer Espectre de Seda).
Adrián Veidt / Ozymandiasozymandias-watchmen_comic_1986
L’home més intel·ligent del món pateix d’un narcisisme enorme i justificat ja que és triomfador en tot el que desitja un perfeccionista un geni en tota l’escala de la paraula que gairebé és inevitable que no miri per baix de l’espatlla a tots els humans ja que té capacitats molt amunt de la mitjana, abans d’una plática amb el comediant es podria dir que era només un somiador més però quan el comediant li diu l’absurd que és el seu nivell d’entesa cap a l’existència florir donant pas al que és el seu regal a la humanitat, una nova oportunitat per al món i tots el que l’habiten carregant amb tot en les seves espatlles donant a la filosofia del final justifica els mitjans al seu elaborat pla això va ser gràcies a la seva egocentrisme i clara desconfiança i menospreciacion a la raça humana.
DR. Manhattan / Jon Ostermandoctor-manhattan-watchmen-comic
Un personatge que viu en un univers quàntic i que percep la realitat d’una forma completament diferent a un ésser humà encara té coneixements dels sentiments de la humanitat per a ell és completament indiferent ja que el món i el seu hàbitat és tan minúscul, efímer i sense sentit com si nosaltres tractéssim d’entendre a un gra de sorra arribant al punt d’allunyar d’ells ja que no té cap necessitat, la seva petita part d’humanitat com Jon Osterman i el seu passat van quedar mitjanament destruïts amb el que va succeir amb Laurie Juspeczyk (Espectre de seda) exiliant del planeta per visitar una altra galàxia.
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         Watchmen ens va deixar 6 frases inoblidables:                                                                                    1.La brutícia acumulada de tot el sexe que practiquen i de tots els assassinats que cometen els arribarà a l’altura de la cintura i totes les putes i els polítics alçaran el cap i cridaran: ‘salveu-nos!’ … Jo miraré cap avall i susurraré ‘no’.
-Rorschach-
2.Al meu entendre, l’existència de la vida és un fenomen altament sobrevalorat.
-Doctor Manhattan-
3.No crec en Déu, i si existeix, definitivament no sóc com ell.
-Doctor Manhattan-
4. ‘¿Fer-ho?’ Donen, no sóc un malvat d’opereta De debò creus que t’anava a explicar el meu pla mestre si quedés la més mínima possibilitat que poguessis alterar el seu resultat? Ho vaig fer fa 35 minuts.
-Ozymandias-
5.Mai abandones els teus principis, ni tan sols en presència de l’apocalipsi.
-Rorschach-
6.Això em recorda a un acudit: Un home va al metge. Li explica que està deprimit. Li diu que la vida li sembla dura i cruel. Diu que se sent molt sol en aquest món ple d’amenaces on el que ens espera és vague i incert. El doctor li respon ‘El tractament és senzill. El gran pallasso Pagliacci es troba aquesta nit a la ciutat. Aneu a veure-ho. Això l’animarà’. l’home es posa a plorar. i diu ‘Però, doctor. .. jo sóc Pagliacci ‘. És un bon acudit. Tothom es riu, sona un redoblament i cau el teló.
-Rorschach-

ELS 5 CIMS MÁS ALTS DEL PAÍS VALENCIÀ.

Les muntanyes són elevacions naturals del terreny. Algunes fonts parlen d’elevacions superiors als 700 metres respecte a la seua base, altres exigeixen un mínim de 300 m si el radi és superior als 300 m, altres simplement parlen d’alçades “notables” respecte al seu voltant… Les muntanyes cobreixen el 53% d’Àsia, el 58% d’Amèrica, el 25% d’Europa, el 17% d’Oceania i el 3% d’Àfrica, en total un 24% de la litosfera terrestre.
Respecte al País Valencià, aquestos 5 cims son:
1- el Alto de las Barracas o Calderon.puebla-de-san-miguel-alto-de-las-barracas-1836msnm-135Forma part de la Serra de Javalambre i que amb una altitud de 1839 m.
Toca el sostre de la Comunitat Valenciana amb aquesta alternativa més desconeguda i atrevida. Ascensió al cim més alt de la Comunitat Valenciana, l’Alt de les Barraques, més conegut per Turó Calderón, es localitza a la serra de Javalambre, concretament a la comarca del Racó d’Ademús.
És un cim de fàcil accés i per la seva àmplia i alomada cim, no proporciona l’espectacularitat que ens agradaria quan aconseguim culminar al capdamunt, però sens dubte les profundes vistes que ens ofereix, al costat del al·licient d’ascendir a la muntanya més alta de una província i en aquest cas d’una comunitat autònoma, sens dubte serà un objectiu ineludible per al currículum de qualsevol senderista muntanyenc.
Aquesta ascensió proposta és una alternativa diferent a la clàssica del PR, més directa i aventurera. Partirem des de La Pobla de Sant Miquel i accedirem fins al geodèsic situat al cim, per l’estret barranc de la Hoz. En el descens, utilitzarem part del PRV- 131.8, deixant-lo més tard per buscar una senda alternativa que en alguna ocasió es torna intuïtiva i perdedora, acabant per recuperar novament el PR al coll de la Santica. El transcurs pel barranc és senzill, sempre que es aquest acostumat a aquests terrenys. No hi ha senda i hem de buscar el millor pas per anar avançant entre la vegetació de rosers silvestres i móres.
A l’transitar per estret barranc, evitarem principalment els dies plujosos, especialment quan són persistents.
És recomanable l’ús del GPS si no es coneix molt bé el terreny. Existeix a priori un únic punt en el transcurs pel barranc que convé advertir, tant per la seva certa dificultat (a tenir en compte en mullat) d’avanç com a l’hora de localitzar-lo, ja que en aquest últim aspecte pot passar fàcilment desapercebut. Es tracta del moment en què deixem el barranc principal (barranc del Saladillo en el topogràfic) i ascendim un curt tram per una zona rocosa amb inclinació a la recerca del barranc de la Falç, també segons el topogràfic (segons els del lloc, el barranc de la Hoz part des de les rodalies de la població, tram que hem vingut recorrent). Cal portar aigua suficient per a tota la ruta, ja que no trobem fonts en el camí.
L’itinerari:
Pobla de Sant Miquel – Ermita de Sant Roc – Bco del Saladillo (segons topogràfic) – Bco. de la Hoz (segons topogràfic) – Alt de les Barraques (Turó Calderón) – Corral El Guerxo (PRV-131.8) – Coll de La Santica – Ermita de Sant Roc.
Partim des de la plaça del poble i passant per la font de Sant Antoni Abat, ens acostem fins a l’ermita de Sant Roc per la carretera, moment en què deixem l’asfalt i girem a la dreta per seguir el camí que s’endinsa en l’ampli i suau barranc del Saladillo segons el topogràfic (segons els del lloc, barranc de la Hoz).
Transcorrent entre ametllers i superbes savines, arribem a un empedrat camp d’ametllers, que voregem per l’esquerra per pujar després a un bancal, per on seguirem cap a l’esquerra continuant per un camí.
A la nostra dreta deixem el barranc del Serval i el corral de la Hoz.
El camí s’endinsa definitivament en el barranc i comença la part més espectacular del recorregut. Estretes i altes parets no donen moltes opcions per triar per on passar, així que és qüestió d’anar sortejant la vegetació que en algunes ocasions ens dificulta una mica l’avanç de per si fàcil i sobretot divertit. Als 3’8km de l’inici i corregut un bon tros del barranc, hem d’estar molt atents per deixar aquest curs principal i ascendir per l’esquerra a la recerca del barranc de la Hoz (segons topogràfic).
Es tracta de superar el curt tram d’una inclinada vessant rocosa que ens situarà ràpidament en el barranc. Si per qualsevol motiu ens hem passat aquest desviament, més endavant, com a uns 300 metres aproximadament ens trobem amb molta dificultat per seguir, grans roques impedeixen el nostre avanç i ens adonarem que hem de tornar. En uns 300mts després, podem deixar cap a la dreta temporalment el barranc i pujar amb forta inclinació per una curta i estreta canal que ens brindarà després magnífiques vistes del tram del barranc pel qual hem transcorregut.
Grans exemplars de pi, dignes de ser catalogats i censats, seran la tònica durant la jornada. 700mts més endavant, el barranc es bifurca, seguim per l’esquerra, sempre sota bosc fins topar-nos amb la pista per on transcorre el PR. La creuem per continuar pel cada vegada més suau i desprotegit barranc. Ens estem acostant al cim i la vegetació va canviant i escassejant cada vegada més.
Descendim per la pista per unir-nos al PR que seguim durant un bon tros. La pista de terra es transforma en formigó, sent aquest sector més monòton, però si estem atents, un cop arribats al corral del Guerxo (hi ha panell), caminarem encara per la pista, uns 300mts / 4 ‘més aproximadament, per sortir-nos per la esquerra a la recerca d’un sender poc definit al principi que al poc es perfila prou per poder seguir-lo. Hi ha un tram després que no està clar. El sender finalment descendeix amb força fins al coll de la Santica, on trobem un Peiró amb la imatge de la Mare de Déu de la cova Santa. Aquí hem tornat a connectar amb el PRV-131.8 que seguirem per pista fins a La Pobla de Sant Miquel.
2- el Penyagolosa.massis-del-penyagolosa-vessant-sud
Que fa de cim més emblemàtica de tot el País i és el cap visible, des de molts indrets, del Massís del Penyagolosa amb una altitud de 1815 m.
Una de les rutes d’ascens més conegudes és el PRV-64, comença a San Joan de Penyagolosa, pujarem pel “Barranc de les Teixeres”. Aquest sender el prenem a la mateixa escala que des de l’esplanada del Santuari surt cap a l’est i creua la pista que va la Serra de la Batalla i Puertomigalvo ,. Un cop al bosc cal girar a la dreta SO, en acabar aquesta primera pineda veiem ja marques de pintura blanca i groga. Ara només hem d’anar pujant en direcció sud, només quan portem una mica menys de 45 min hem de seguir al sud i desestimar un sender que baixa a l’est a la capçalera del barranc de la Pegunta. hora seguim crestejant una lloma fins a arribar a una raconada la font de la “Cambreta” immediatament sortim al mas de la “Cambreta”. Un cop allà cal seguir a la dreta la pista, quan fa un revolt més tancat a esquerres, i una mica més endavant, i ja amb el vessant oest a la vista, un revolt a dretes també tancada. En la mateixa corba (per la seva part exterior) surt un camí (gairebé invisible) a l’esquerra, endinsant-se al bosc. Cal seguir la senda, i estar atents a una zona en què hi ha un pi (més o menys sol, segons es miri) al costat d’una espècie de sòl empedrat. Realment no és un sòl, sinó el sostre de la nevera. Rodeadlo i trobareu l’entrada. És molt interessant per la seva construcció quadrangular i la seva volta que està recolzada sobre arcs de mig canó, aquests arcs tenen diafragma de maçoneria, el seu estat en bastant bo. Sortim d’aquest enclavament cap a l’est en ascens per un sender que va a desembocar a la pista que des del mes de la Cambreta es dirigeix al Corralico. Seguim fins a ell, en uns 10 minuts vam arribar, allà on prenem a la dreta el sender d’ascens al cim, aquest sender no té pèrdua, a mitja ascensió arribem a la caseta refugi, després hi ha una desviació a l’esquerra a les “Portellàs “que vam desestimar. Seguim al sud en ascens fort i continuat en ziga-zagues fins arribar al cim (1813m) Alli podem observar aquest vers gravat sobre una llosa de pedra al cim. “Penyagolosa gegant de pedra El teu cim plena de neu Penyagolosa, Penyagolosa A la tempesta, al sol i al vent Senyal bandera del poble meu ” El Penyagolosa és per cert el cim més emblemàtic del País Valencià, recomanem no sortir de la senda en aquests trams finals hi ha molts dreceres que no hem d’utilitzar ja que produïm molta erosió, tenim tots aquestes dreceres tallats amb pedres per evitar la seva utilització. Després de gaudir del grandiós panorama des del cim, retornem pel mateix camí fins al “Corralico” Allà mateix en el clar del bosc prenem un sender a la dreta que es dirigeix, a la capçalera del barranc de la Pegunta, seguint-nos va portar al bosc magnífic de la Pegunta i més endavant arribarem a la font del mateix nom. Durant el trajecte a part d’observar el bosc amb els pins tan alts i rectes, podem veure diversos exemplars joves de teix així com de grèvol i si seguim la ruta veurem altres espècies que estan catalogades i protegides en aquesta micro reserva de flora. Aquest sender segueix baixant i creua la pista d’ascens a Penyagolosa, nosaltres ens desvíanos a la dreta del barranc i al costat d’ell vam prosseguir la marxa fins a arribar Sant Joan de Penyagolosa final de la nostra excursió. Aquesta excursió és una de les més emblemàtiques de la nostra comunitat i és cita obligada per al muntanyenc valencià.
3- La Moleta.la-moleta
Situada entre el límit provincial entre Terol i Castelló i pertanyent a la localitat de Villafranca del Cid té l’altitud de 1643 m.
La ruta que transcorre des de Vilafranca a Cinctorres, potser és la de més bellesa paisatgística, una altra cosa sigui que els cresteros a aquestes altutas i després de les trampes del “infame” (tots sabem que felí parlem) puguin gaudir d’això.Per aquest motiu (lalmarme nenaza si voleu) he disposat la ruta amb menys dificultat, però conservant la bellesa d’alguns dels paisatges dels Ports. La primera part només sortir de Vilafranca transcorre per un sender sense dificultat, però de gran bellesa ja que transcorre vorejant el barranc de la Foz (cuidadín que hi ha 200 mts de caiguda) posteriorment sortirem a una pista i des d’allà creuarem la carretera d’Ares per incorporar-nos a la carretera de Castellfort, després de recórrer 2.5 km deixem l’asfalt i prenem la pista de l’esquerra i després d’una curta pujada baixarem fins al pla pel asagador, des d’allí ens endinsarem per la pista que circula pel barranc de la rambleta , fins a desviar-nos per agafar el sender a esquerres que ens portarà a la part alta de la pista de Portell, just abans del descens (els primers metres de la senda són caminant però és molt poc, la resta és ciclable en la seva totalitat i travessa una pineda molt bella, en l’actualitat està marcat com una de les rutes del parc de btt de Morella) .Després el descens i en un revolt a esquerres abans de travessar la riera ens desviem per un sender que creua el pont romà de Portell) foto, foto), des d’aquí ens trobarem amb l’única ascensió fins a la finalització a Cinctorres, l’ascens ens portarà fins Portell creuant-pota agafar una pista que transcorre pròxima a la carretera de Cinctorres, però pel seu marge esquerre, un cop ctucemos la carretra de la Cuba, accedim a la senda de l’antic camí de Portell a Cinctorres, ascendint fins a la Creu del Gelat des d’allà per pista ens dirigirem per as llomes fins al mes de cambrer i des d’allí a Bassis on farem l’última senda del dia fins a connectar amb la pista de la Mare de Déu de Gràcia i acabar la ruta a Cinctorres. La distància són 31 km i el desnivell 700 mts
4- El Alto de la Hambrienta.el-alto-de-la-hambrienta
Situat a l’oest del Penyagolosa, al terme municipal de Cortes de Arenoso, amb una altitud de 1632 m.
Molt més important que el comentari d’aquesta excursió-ascensió en aquest cas, el que realment té transcendència d’aquesta zona, és la història del poble i terme municipal de Cortes de Arenoso, del qual no es tenen referències manuscrites, fins al segle XI, i es sap per que així es reflecteix en els arxius del regne de valència que va ser poblat durant mes de quinze segles per ibers, després pels romans i mes tard pels àrabs, gràcies a allò que s’ha trobat en diferents jaciments i poblats trobats en tota la comarca. A partir del segle XIII quan el llibre titulat Baronia de Arenós, que es troba a l’arxiu Provincial de la Diputació de Castelló en la seva secció històrica, ens revela una part important de la història de Corts fins a la data en què va ser escrit 1789. En aquest llibre ens expliquen, que es trobava entre les possessions de D. Pedro Jordan de Arenós, segons còpia d’escriptura de noces del seu fill datada el 8 d’Abril de 1318, va estava “el castell i vila de talls amb totes les seves pertinences”. També es coneix realment, és que Corts, al costat de Camps d’Arenós i pobla d’Arenós, formaven la Baronia de Arenós que en els inicis del segle XIII estava governada pel rei moro Zeit Abuceit, qui davant la conquesta cristiana es converteix i bateja amb el nom de Vicente Fernandez, sent confirmat pel Rei Jaume I com a senyor de Arenós ja donant així per finalitzada una època important de cultura musulmana sobre la qual poques dades es poden recollir. A aquest últim rei moro-cristià succeeixen com senyors titulars de la baronia de Arenós i per tant de Cortes d’Arenós, D. Ximen Perez de Tarazona, casat amb la seva filla en 1242, el fill d’aquest Blasc Perez, D. Gozalvo Ximenez i D. Pedro Jordan. És a partir de 1318 quan Corts és serparado de la Baronia passant a pertànyer a diversos senyors i senyores, com testifiquen alguns documents, sense que aquests ens aclareixin les causes d’aquesta separació i els esdeveniments que van succeir en els anys següents. El segle XVI marca l’entrada del senyoriu laic amb el predomini de la cessió perpètua o a llarg temps amb forma de propietat. La titularitat dels pobles de l’alt millars l’ostenten en aquesta època els ducs de Villahermosa, però Corts, com va passar segles enrere, es manté al marge com a propietat del Comte d’Aranda, que al seu torn fa el que s’anomenaria “arrendament de els drets senyorials “durant alguns períodes curts com reflecteixen documents de l’època que es troben a l’arxiu del regne, en els arxius de la parròquia de Corts es fa referència al Comte d’Aranda, com a senyor de la Vila de Corts, en el llibre de visites de l’any 1793. Un altre llibre de visites de l’any 1800 ens dóna notícies sobre el canvi produït amb la fusió els títols i estats de la Casa d’Aranda i els del ducat de Hijar, en morir el desè Comte de Aranda, D. Pedro Pablo Abasta de Bolea sense deixar descendència, recaient títols i estats en la seva germana ja emparentada amb del Duc de Hijar. En les guerres carlines sota la influència de la casa senyorial de llavors, D. Pedro Gomez Guille, tom part a favor d’Isabel II, creant grups d’homes armats que van combatre amb els Carlins al Mas d’Arnau, sense poder aquests impedir la presa de Corts i les altres localitats del seu voltant. La segona guerra Carlina també pas a través de la comarca creant moments crítics i de represàlies per la seva adhesió i lleialtat a la reina. La ultima guerra Carlina (1872-1876) va produir la invasió de Corts durant l’any 1875, pel Requeté, forces armades de joves voluntaris de 15 i 16 anys. Després del seu pas quedo un petit destacament de 15 homes, que després d’un temps de vida desenfrenada al poble i poc militar es van veure sorpresos per la nit al costat d’un important batalló de reforç tot just arribat, la del 18 de maig de 1876, per tropes lleials a la reina que van entrar pel camí els Azafranares i van aconseguir després d’una àrdua batalla tirar del poble als Carlins. El poble ho va agrair i fins i tot amb els seus greus mancances a causa de la güera van compartir casa i menjar durant dies amb el nombrós regiment. Després d’aquest període de guerres i en el qual el poble va ser cremat gairebé totalment en la guerra carlina i el consegüent cobrament continu de tributs per ambdós bàndols, Corts quedo sumit en un estat de misèria que necessito anys per recuperar-se. El segle XX a Espanya va començar amb la pèrdua de les ultimes colònies, Cuba Puerto Rico i Filipines, després de sagnants anys de guerra, en què van participar un nombrós grup de Cortesanos, i que va repercutir en tots els ordres: econòmic, polític i cultural, donant nom fins i tot a un generació d’escriptors, “la del 98”. A principis de segle es va produir un gran canvi, es va portar l’aigua fins a la plaça del poble des de la font dels Créixens,. Encara avui podem beure aigua d’aquesta font a la plaça de Corts, que ja té mes d’un segle. L’economia del poble a principis de segle seguia fidel a la seva tradició les fabriques tèxtils (amb tres segles d’antiguitat la ultima es turó a la fi del segle XX), en aquestes fabriques tèxtils fins fa ben poc encara es fabricaven mantes, edredons i filats de pura llana d’ovella, i des de sempre s’anava fabricant en les antigues draps, baietes i mocadors treballant part important de la població en aquesta indústria. La tradició de la fusta era una altra de les activitats, talaven els arbres per a les fabriques de ceràmica de l’Alcora, i fins i tot es va obrir una mina de sorra a la Villagrasa, per a les ceràmiques. La resta de la gent vivia del bestiar i l’agricultura. Tot això, unit a la posterior obertura de la carretera a Castelló, ajuda a diversificar la clàssica economia d’aquestes comarques basada en la terra, els boscos i el bestiar i amb mes d’un 50% de la població activa com a jornalers. La construcció de la carretera de Lucena fins Corts i amb ella l’arribada dels primers automòbils suposaria l’inici d’un important canvi en us mitjans de tranport i comunicació que fins llavors havien estat utilitzats per l’home durant milers d’anys. El primer cotxe arribo a Cortes d’Arenós en 1917. En els primers anys de l segle es registra un augment de la població mercè de la natalitat, 75 naixements el 1901, l’absència d’epidèmies i el descens de la mortalitat infantil. Aquest augment de feligresos a Sant Vicent va influir en l’establiment definitiu en 1902 de la parròquia independent de Corts així com del seu cementiri. Amb això entre altres coses, es va aconseguir no haver de transportar els difunts en cavalleries fins al cementiri de Corts. Durant la Dictadura del General Primo de Rivera (1923-1930) i fruit d’una política d’inversions en obres publiques de gran necessitat parell ala imprescindible modernització del país, va tenir lloc l’arribada de la llum elèctrica a Corts i Sant Vicent. En primer lloc hi va haver una marxa progressiva i contínua, durant els tres anys que va durar la guerra, dels homes cap a zones de combat, el que deixo al poble pràcticament amb les dones nens i refugiats que arribaven d’altres llocs on la guerra arrasava. Arribo a haver-hi mes de 60 refugiats a Corts on solidàriament se’ls subministrava casa, menjar i atencions bàsiques. Durant els anys 37-38 sota la influència dels sindicats i partits, l’esperit revolucionari que animava a molts combatents també es va deixar notar en Corts. Va haver-hi intents de col·lectivitzacions, van confiscar terres i immobles de l’església i els terratinents i es foment la barata com a forma de comerç. Existia al 1937 una col·lectivitat d’obrers que es deia “Col·lectivitat d’Obrers Camperols CNT de Cortes d’Arenós”, amb els seus delegats sindicals en cada àrea. Al juliol de 1938, en plena recol·lecció de cereals, les tropes nacionals entraven en Corts i van detenir i empresonar a tots els membres de l’Ajuntament, així com als dirigents de partits polítics i sindicats. El 23 de Juliol l’exèrcit revoltat imposa un nou Ajuntament amb persona de la seva confiança, donant lloc a una contínua investigació i recerca de persones que es mantinguessin, encara que fos en el pensament fidels a la república. Les represàlies i marginació juntament amb l’empresonament i afusellaments indiscriminats es posa en marxa. Es crea un clima social de por i desconfiança entre els habitants. S’instaura la censura al correu, el qual ha de passar bligatoriamente pel lloc de la Guàrdia Civil de Lucena. Se succeeixen al seu torn nombrosos embargaments amb destinació a les necessitats de la guerra de cereals, patates, bestiar, mules i cavalls. Es deixa el just, o menys, per menjar, sembrar i recol·lectar. El control sobre la farina i derivats es fa exhaustiu, convertint-se els molins en punts neuràlgics. En resum, un període tràgic, que deixo després de si grans ferides ja sigui en les famílies, com en el teixit social i econòmic del poble. L’any 1967, es realitza una sèrie d’adequacions de clavegueram, a causa de la defectuosa instal·lació uns anys abans, amb l’obertura de rases per a les que es va utilitzar dinamita, el que va provocar que el trencament dels llits de pedra on estaven assentades les habitatges, pocs dies després es produeixen fortes pluges que originen filtracions importants en el terreny i que provoquen el lliscament de les fracturades llits de pedra. Es decreta l’ensorrament i desallotjament de 69 immobles on vivien més de 250 persones i 2000 animals, així com una part molt important del poble on se situaven bars, botigues, artesans, la fonda i l’estanc. Les conseqüències que es van derivar d’aquest fet són fàcils d’imaginar: emigració de moltes famílies, decreixement de l’economia local, pèrdua de serveis comerços, aspecte desolador amb una gran escombrera que quedo, i sobretot l’ensorrament psicològic d’un poble. Va ser necessari que la Guàrdia Civil procedís a desallotjar algunes famílies que es resistien a abandonar les seves llars i que els bombers de la diputació Provincial esfondressin els 69 immobles, perquè es complissin les disposicions del Govern Civil. El cost d’aquests treballs corresponia per llei als propietaris. No obstant això tothom es va negar a pagar-lo, com una forma de protesta. Anys després, els afectats van poder tenir accés a habitatges de protecció oficial, el que avui coneixem com el Barri Sant Blai, sense cap consideració especial dels fets esdevinguts en el seu accés econòmic a aquesta nova primer habitatge.
5- el Puntal de la Magraña.                              el-alto-de-la-magana
També forma part de Javalambre i té una altitud de 1615 m.
Passem el Toro i continuem direcció l’Ermita de Sant Roc i per la carretera que ens porta a l’antiga base militar de la Salada. A uns 7 km deixem el cotxe, davant del Corral del Nano a la dreta i vam sortir de l’sense saber el que ens esperava. Corria un lleuger aire per dir-ho d’alguna manera i començava el nostre camí per una pista que estava a la nostra dreta., Continuem per ella creuant el Barranc del Sauquillo fins a localitzar un camí a mig km +/-. Seguim aquesta bonica senda i notant com neu, més aviat gel ens queia. Medi km més endavant ens desviem a la dreta. pel Barranc de la Cova de l’Aigua pot apreciar unes parets precioses i algun niu d’àguila. Després d’agafar el barranc el camí comença a ascendir, el vent no era molt fort ja que les muntanyes ens refugiaven però en conte estàvem aconseguint el primer puntal tot canvia i el vent comença a ensenyar-nos la seva fúria, tal que alguna de les noies que ens acompanyen es fiquen pedres a les butxaques ia la motxilla per no ser arrossegades pel vent.  Nosaltres els homes amb aquests cossos tot “fibrats i sense res de greix” no necessitem d’aquestes tècniques. En aquest primer puntal, “Puntal de Garretas a 1559 mts. (Latitud: 39 ° 56’20.09 “Longitud: -0 ° 49’37.26”) “ens aturem entre uns arbres per decidir si continuem o ens tornem. Després d’uns minuts de debat es decideix continuar fins al punt de dinar que el teníem al km 6.5 de la ruta a corral anomenat Casa Isidre. Continuem, després de la petita deliberació, ascendint per trobar-nos amb el segon Puntal, però desviant-nos una mica del camí seguit en el reconeixement per així agafar el vessant contrària al vent i evitar una mica la seva força. Mentre ascendíem vam poder veure les restes de les trinxeres de la Guerra Civil del 36 a l’anomenada Batalla de l’Llevant. A dalt ja en el Puntal de Magaña a 1615 mts. ens refugiem en una de les trinxeres segons anàvem arribant per esperar la resta del grup. No vam poder apreciar bé el paisatge a causa que el temps estava amb boirina i no es veia les serres de les navas, l’altiplà i les properes serres de Javalambre, Gudar i Penyagolosa, i el vent ens obligava a ajupir el cap i agafar una postura més “aerodinàmica”. Una vegada que estàvem tots dalt i després la veu de “l’atac” del cap sortim de les trinxeres com si l’enemic ho tinguéssim davant o com si haguéssim vist al mateix diable a la recerca del nostre proper punt, Casa Isidre. Comencem el descens cap a la plana, un cop a baix ens refugiem en un lateral del corral i dinar, això si posant-nos els paravents i roba que en l’ascens ens havíem tret. Després d’un suculent dinar i una bona ració de vi i sobretot cafè calent, paraentrar en calor, vam sortir disparats perquè la temperatura descendia ja que uns núvols tapava uns lleugers raigs de sol que ens havien aparegut. Continuem camí cap al següent puntal per la nostra esquerra, segons descendíem al mas i deixant a la nostra dreta una pista i una bassa d’aigua “Navajos i Pou dels Pals”. Voregem el camp i comencem a ascendir una altra vegada i creuar el Barranc de la Sidra trobant al nostre pas restes de neu ja gel gairebé i sense deixar passar l’oportunitat de fer-nos unes fotos com nens. També trobem més restes de fòssils. El vent bufava però era suportable ja que la muntanya i la vegetació ens refugiaven d’ell. Quant deixem la vegetació i arribem alçada que deixàvem d’estar a refugi, el vent tornava a fer estralls. Un cop a dalt en el Puntal de Agrillar 1613 mts el vent tornava a ser una bogeria pel que ens vam fer la foto de rigor al costat de la creu i vam sortir com vam poder ja que el vent venia de cara i no anàvem ni cara a l’aire alguns i otr @ s ni ayudadois per companys. Aquí vam descobrir on es refugien els bandolers d’avui dia, que no són polítics, que aquests no s’amaguen. Comencem a baixar pel mig del bosc fins a creuar un barranc i començar una altra lleugera ascensió a l’últim puntal del recorregut, Puntal de Peiró 1603 mts. Aquí vam fer un breu aturada per tornar-nos a fer una foto posant el nostre granet de sorra a la Fita de pedra que ens marca el lloc més alt del Puntal. Un cop realitzada la foto continuem camí tan ràpid com vam poder per endinsar-nos al bosc i aconseguir el seu refugi. Durant el descens la gent aplicava la tècnica que més veia convenient per baixar el millor possible ja que no era la ruta que havíem vist al principi i que vam haver de tornar a modificar pel vent. No era difícil però si resultava complicada per la pedra solta i el vent. En aquesta zona trobem una pista a la dreta i una Fita de pedres a la nostra esquerra que ens indica el començament de la sendera que ens portarà de nou al Barranc de la Sidra i a la Cova de l’Aigua. Aquí deixarem el Barranc a la nostra esq. i continuem camí cap a un “Mas” creuant-nos amb un altre Barranco i veure un Híbrid de Pi, i …. una planta que no sabria dir que és però que a poc a poc es menjava el pi. Prop del Mas de Sabuquillo girem a l’esq. per baixar al barranc de la cova de l’Aigua i tornar sobre els nostres primers passos. Ja en els cotxes ens dirigim a la població del Toro on ens esperava un suculent menjar que prèviament havíem reservat

HISTÒRIA DE L’EVOLUCIÓ CARTOGRÀFICA DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA

1563-anthonie-van-den-wjingarde                                         1563. Anthonie van den Wjingarde.Valencia                                                                                                                                                                                                                                       València, com a ciutat amb “molta història”, presenta una morfologia urbana complexa, en la qual poden distingir-se diferents àrees que corresponen a les diferents etapes del creixement de la ciutat: el casc antic, l’eixample i la perifèria.                                                                 1- El casc antic. És la part de la ciutat urbanitzada des del seu origen fins al creixement urbà de mitjans del segle XIX. València té un origen romà i se situa al golf de València, a escassa distància de la mar, en un meandre del riu Túria, sobre un altell, més fora de perill d’inundacions. La ciutat tenia una situació favorable respecte a les comunicacions en la gran calçada litoral) i respecte a l’activitat econòmica (estava envoltada d’un entorn de bones condicions agrícoles). Es va desenvolupar amb els àrabs, arribats a l’entorn del 718, i que imprimiren unes característiques perfectament reconoeixibles. En l’Edat Mitjana el nucli antic va estar envoltat per una muralla en l’època musulmana i per una altra en l’època cristiana (segle XIV), que seguia el traçat de l’actual ronda -constituïda pels carrers Guillem de Castro, Xàtiva i Colom-. D’ella es conserven algunes portes. Les seves funcions eren defensives, fiscals (cobrament d’impostos) i sanitàries (aïllament de la ciutat en cas d’epidèmia). El pla va ser irregular a l’època musulmana, amb carrers estrets i tortuosos i places sense formes definides, i es va regularitzar lleugerament després de la conquesta cristiana (1283).                                                                                                                                                Tot i que la ciutat va continuar creixent, no presenta cap símtoma de respectar cap projecte d’estudi predefinit d’aquest creiximent. Fins i tot arribar a principis del segle XVIII, quan el pare Vicent Tosca va gravar el seu famós mapa. Així, el centre de la ciutat estava format per carrers estrets i sinuosos i seguia un esquema d’anells superposat i un cert traçat radial que unia el centre cívic amb les portes d’accés.   Més tard, els textos repassen l’època medieval; el Renaixement, i el Barroc, moment en el qual arriba a la seva esplendor l’anomenada ciutat conventual: A finals de la XVII existien a València 42 convents, que ocupaven una sisena part del recinte intramurs.                                                                                     El primer mapa és de 1608 i correspon1608-antonio-manceli a Antonio Mancelli. És més artístic i una mica menys fiable que el del pare Tosca, acabat en 1704. Tosca va emprar quatre anys a documentar-se i en acabar el seu gravat, segons la documentació de l’època. I la seva exactitud ha estat contrastada per estudis topogràfics.                                     La major part dels plans són del segle XVIII. Moment històric en què la nova classe dominant, la burgesia, 1704-tomas-vicente-toscaintentarà imposar el seu model de ciutat: Un espai “nou, sa i decorós”. Gairebé el contrari del que venia a ser en aquells dies el nucli de València. Una ciutat ofegada per les muralles que arrossegaria durant dècades quatre grans problemes: “Escassesa i encariment progressiu dels solars urbans”; “Insana agrupació d’habitatges i indústries”; amuntegament i insalubritat de les cases, i la manca d’un sistema viari eficaç i senzill.                                               La desamortització de béns eclesiàstics1738-j-fortea-tomas-vicente-tosca i l’enderroc de la muralla (iniciat en 1865), van ser una oportunitat, assenyalen els autors, per haver plantejat un gran projecte de ciutat. I en certa manera va ser una oportunitat perduda. Va poder haver-se convertit el que avui són els carrers de Colom i de Guillem de Castro en un gran cinturó verd. Si hagueren vist un mapa de Viena potser haverem fet les coses d’una altra manera. La capital d’Àustria va procedir a l’enderroc de la1738. A.Bordazar (Tomás Vicente Tosca)..jpg muralla a la mateixa època, donant lloc a una cèlebre reforma urbana.                 2-Els plans de l’Eixample van ser posposant-, o es van escometre només parcialment. L’èxit més important va correspondre a la part compresa avui entre el carrer de Russafa i la de Navarro Reverter; i des del carrer Colom a l’avinguda del Marqués del Túria. Al costat de les dificultats polítiques i administratives, indiquen els arquitectes, cal comptar amb les relatius a la propietat de la terra i les parcel·les. Cada acció urbanística xocava amb els interessos de multitud
1755-carlos-franciade petits propietaris. I només una poma, en la València intramurs, va ser erigida d’una vegada: La del teatre Olympia, al carrer de Sant Vicent.                                       L’eixample Des de mitjan segle XIX el creixement de la ciutat va obligar a ampliar el recinte urbà. Les causes van ser la prosperitat agrària, un primer1762-jose-vergara procés d’industrialització (al voltant de les indústries de la fusta i del moble i de la metal·lúrgia) i la revolució dels transports (traçat d’una espessa xarxa ferroviària que tenia com a centre la ciutat i ampliació i modernització del port del Grau), que va consolidar la funció exportadora de la ciutat i la va1795-a-j-cabanilles convertir en centre importador i redistribuïdor. • Per ampliar la ciutat, les muralles del segle XIV van ser enderrocades (1865) i en el seu lloc es va crear una ronda exterior que es va convertir en el carrer principal. • L’eixample burgès es va realitzar envoltant pel sud al nucli antic, en diverses fases que vénen limitades per grans vies. El primer (1877), entre el nucli antic i les grans vies del Marqués del 1801-1803-francois-ligierTúria i Ferran el Catòlic, tenia pla en quadrícula inspirat en el de Cerdà de Barcelona, trama en illes àmplies i cases grans i de qualitat. • El segon eixample (1907) ampliava l’anterior i estenia la ciutat fins a l’antic Camí de Trànsits (avinguda de Pérez Galdós i de Pérez Valero), que va ser replaneado com un1801-1803-francois-ligier tercer anell o ronda exterior.                           3- Les barriades industrials es van crear sobretot a la zona portuària i en la part meridional, amb cases petites i materials de mala qualitat, que van patir un primerenc deteriorament. A més, el creixement urbà va dur a annexionar entre 1870 i 1900 barris i pobles circumdants, com Russafa, el Campanar, el Grau, etc., llavors encara diferenciats de la gran ciutat, però actualment1811-francisco-cortes-y-chacon integrats en el nucli urbà, ia ampliar el recinte urbà a costa de l’horta, encara que a diferència d’altres ciutats, l’alt preu de les terres suburbanes va impedir l’aparició de barris degradats. La perifèria A la segona meitat del segle XX la indústria i els serveis van créixer notablement, i amb ells la immigració, la població i la urbanització, donant lloc a una extensa perifèria en la qual es van instal·lar àrees industrials, enormes barriades per acollir els immigrants a l’oest i sud de l’eixample i equipaments. La ciutat de València es troba immersa en 1812-dumoulinuna intensa discussió sobre diversos projectes urbanístics impulsats per l’actual i l’anterior equip municipis. Entre ells estarien actuacions com la terminació del projecte de recuperació de l’antic llit del riu Túria, els plans de recuperació patrimonial i social del centre històric, la definitiva peatonalització del mateix, la urbanització de les zones sud (avinguda de França) i nord de la ciutat (Palau de Congressos), el passeig marítim i l’obertura de l’antic port de València (el 1821-cristobal-salesBalcó al Mar), la decisió definitiva i inici del Parc Central i un llarg etcètera de projectes que es publiciten com les actuacions de la ciutat del segle XXI.
4- L’extensió de l’espai urbà (Àrea Metropolitana)s’ha realitzat a mesura que la ciutat sobrepassava els anells que estructuraven les seves eixamples i que teòricament la limitaven. Els principals eixos d’accés a la ciutat són, bàsicament, per l’oest la N-III de Madrid, al nord l’accés des de Barcelona N-340 i A-7, i des de Burjassot al nord-oest la C-234, pel sud des Alacant la N-1828-francisco-ferrer-y-guillen332, A-340 i la continuació de l’A-7 i pel sud-oest les carreteres C-324 i C-6215.
En els seus límits exteriors es troben l’autovia de circumval·lació, continuació de l’Autopista del Mediterrani (el bypass per evitar el pas de vehicles per la ciutat, construcció que es va retardar vint anys per l’empresa concessionària AUMAR), i l’autovia V- 30 en els marges del nou llit del riu Túria, la construcció és un element definitori de tota una època de la ciutat.1845-francisco-sesna
Cal incloure dues infraestructures que han condicionat i condicionen fortament l’estructura de la ciutat com són, a l’est, el Port Autònom de València i, a l’oest, l’Aeroport / Base Aèria Militar de Manises.
El primer d’ells és un autèntic organitzador de la vida de dos barris de la ciutat (Natzaret i Grau-Malva-rosa, els poblats marítims). Una infraestructura que ha crescut en un segle, des de 2.5371853-vicente-montero-de-espinosa m2 a 2.200.000 m2 tenint, a més, 400.000m2 de reserva de sòl.                         Els principals eixos de creixement urbà  des de mitjan segle XX han estat els següents:                                                              – El sud de la ciutat, arran del traçat d’un nou curs artificial per al Túria, que voreja la ciutat per l’oest i pel sud. L’obra, que va començar a planejar-des de la inundació de 1957, es va dur a la pràctica a mitjans dels 70, i ha suposat a més la creació d’una ronda de trànsit de gran capacitat, ja que el nou llit està flanquejat 1858-alfred-guesdonper autovies.                                                         – El nord de la ciutat, ja que el vell llit va esdevenir un espai ciutat verda. A la riba esquerra del riu s’han creat equipaments (nou campus universitari, un recinte firal i instal·lacions esportives).                                                         – Les carreteres de Madrid i Barcelona.          · El port ha quedat plenament integrat a la ciutat, presentant una gran activitat de càrrega i passatge, i la ciutat s’ha 1858-sebastian-monleon-antonino-sancho-y-timoteo-calvodesbordat sobre els municipis perifèrics per formar una gran aglomeració urbana. Actualment les funcions de la ciutat són industrials (metal·lúrgia, construccions mecàniques, química, fusta i moble, tèxtils, alimentació) i terciàries, en què, a més del turisme cal tenir en compte les polític-administratives, com a resultat de la ubicació en la ciutat del parlament i altres institucions de la comunitat autònoma.                      L’horta ha estat la gran perdedora en el procés d’expansió urbana, ja que els rics camps van sent envaïts per l’edificació.                                                                                             1860-ramon-ximenez

1860. Ramon Ximénez.Plano topográfico de la ciudad de Valencia del Cid.

KONICA MINOLTA DIGITAL CAMERA

1865. Fotomontaje.                                                                                                                                                                                                                                                         1869-cuepo-de-ingenieros-del-ejercito

1869. Cuepo de Ingenieros del Ejército. Plano de Valencia.                                                                                                                                                                                                               1880-anonimo

1880. Anónimo. Plano de Valencia al ser atacada por el Mariscal Moncey en 1808.                                                                                                                                                                                           1882-ponce-de-leon-tamarit-bentabol-samper

1882. Ponce de León, Tamarit, Bentabol, Samper.Plano de Valencia y sus alrededores.                                                                                                                                                                                         1883-ponce-de-leon-tamarit-bentabol-samper

1883. Ponce de León, Tamarit, Bentabol, Samper. Plano topográfico de Valencia.                                                                                                                                                                                               1884-jose-calvo-luis-ferreres-y-joaquin-arnau

1884. J. Calvo, L. Ferreres y J. Arnau. Plano general de Valencia y ensanche año 1884.                                                                                                                                                                                         1899-jose-manuel-cortina-perez

1899. José Manuel Cortina Pérez                                                                                                                                                                                                                                              1910-federico-aymami-faura

1910. Federico Aymami Faura. Reforma interior de Valencia.                                                                                                                                                                                                                     1925-anonimo

1925. Anónimo. Plano general de Valencia.                                                                                                                                                                                                                                       mapa-del-actual-area-metropolitana-de-valencia

Mapa del actual Àrea Metropolitana de València

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                                                                                                                                         

CLAUS EDUCATIVES PER A AQUEST ANY.

Els propers anys, segons els experts, van a ser decisius en l’àmbit educatiu tant pel que fa a innovació pedagògica i estratègies d’ensenyament com a l’extensió dels serveis i tecnologies digitals. Ja en els últims cursos hem vist la generalització de noves metodologies com la “Flipped classroom”inversion-del-uso-del-tiempo i l’aprenentatge per projectes, així com el desembarcament dels ordinadors i els llibres de text digitals en els centres escolars. Quin serà el proper pas en aquest camí cap a l’educació del futur? Cinc tendències, perquè estiguis preparat i t’animis a innovar a l’aula.
El procés d’ensenyament-aprenentatge es personalitzarà. Amb unes aules tan heterogènies com la nostra societat i la importància d’oferir una adequada atenció a la diversitat, l’aprenentatge individualitzat i adaptat a cada alumne resulta essencial en 2016. Per això, aquest any cal optar per classes més participatives, escoltar i descobrir les necessitats de cada nen, per exemple a través de l’aplicació de teories com les intel·ligències múltiples de Howard Gardner. La finalitat és aconseguir que tots els alumnes assimilen, comprenguin i refermen els continguts, per al que és necessari adaptar l’aprenentatge a les seves capacitats o formes d’aprendre, els seus interessos o el seu ritme d’aprenentatge. Gràcies a la personalització es pot desenvolupar al màxim el talent de cada estudiant i els seus avantatges són múltiples.
Els professors apostaran per les noves metodologies. La pedagogia inversa, “Flipped classroom”, o l’aprenentatge per projectes ja s’han implantat en multitud de centres al llarg de 2015. Aquest any els docents seguiran posant en pràctica aquestes i altres metodologies innovadores per treure el millor dels seus alumnes, motivar-los i exercitar totes les competències i destreses per a convertir-los en adults formats i preparats. Els propers passos poden ser, per exemple, la gamificació de les aules o l’aprenentatge basat en jocs, que donen un enfocament lúdic a l’ensenyament i aprofiten el potencial de la diversió i les recompenses per aprendre.
Els alumnes aprendran de forma activa.learning-by-doing El 2016 serà l’any de l’aprenentatge experimental o ensenyament orientat a l’acció, (learning by doing), amb la qual els nens es converteixen en protagonistes del seu propi aprenentatge i poden relacionar la teoria i els conceptes apresos amb la realitat que els envolta, portant-los a la pràctica. Resulta molt més motivador per als alumnes, els permet “saber fer”, “aprendre a aprendre” i construir un aprenentatge significatiu i treballa, entre altres habilitats i destreses, les següents:
– Creativitat
– Autonomia i esperit emprenedor
– Resolució de problemes i superació d’errors
– Paciència, esforç i perseverança
– Pensament crític
L’aprenentatge actiu pot desenvolupar a través de multitud de propostes i metodologies, entre les que destaquen l’aprenentatge basat en projectes, en reptes o en problemes. Una de les aplicacions més noves de l’aprenentatge experiencial aprofita al màxim el potencial de les TIC a través de la robòtica o la programació, animant als estudiants a desenvolupar les seves pròpies creacions informàtiques i tecnològiques.
Les aules seran més flexibles. Un estudi realitzat en una trentena de centres escolars britànics el 2015 ha demostrat que una classe ben dissenyada i amb espais adequats millora l’aprenentatge dels estudiants fins a un 16%. Les noves formes d’aprendre exigeixen que les aules s’adeqüin al treball en grup o de la pedagogia inversa o “Flipped classroom”, incloguen diferents racons o espais d’aprenentatge i potencien la seva flexibilitat per adaptar-se a cada situació i moment.
Les TIC seran essencials i els alumnes estudiaran en qualsevol moment i lloc. En 2016 són ja una realitat l’e-learning i l’aprenentatgehabilitats-comunicatives mòbil o en moviment, mobile learning. Les TIC i els nous dispositius electrònics permeten als integrants de la comunitat educativa relacionar-se, informar-se, estudiar, treballar i comunicar-se en diversos espais, reals i virtuals. Aquesta possibilitat trenca les fronteres de l’aula i obre un immens ventall d’opcions per als alumnes, però també per als professors, que troben un nou espai per a la seva formació permanent, cada vegada més necessària en un món en constant canvi. Entre altres possibilitats, gràcies a les ja imprescindibles TIC i l’aprenentatge a distància i mòbil sorgeixen els entorns educatius digitals accessible en qualsevol moment i lloc, les classes en línia, els cursos massius en línia, les lliçons virtuals, els espais col·laboratius en xarxa, l’emmagatzematge i la documentació compartida en el núvol, la comunicació instantània i multidireccional … i tot això està, mai millor dit, a l’abast de la mà en portàtils, mòbils i tauletes. A més, mentre s’aprofundeix en qualsevol tema o matèria, l’aprenentatge a través de les TIC i Internet permet millorar la competència digital.                                                                                 En aquest projecte d’aprenentatgeestandares-unesco-de-competencias-tic-para-docentes-4-728 a través de les TIC, es troben compromeses organitzacions, de la importància de la UNESCO, que creu que les tecnologies mòbils poden ampliar i enriquir les
oportunitats educatives en diferents contextos.
Hi ha cada vegada més dades que indiquen que els omnipresents dispositius mòbils, en particular els telèfons mòbils i, més recentment, les tauletes, són utilitzats per educands i docents de tot el món per accedir a informació, simplificar l’administració i facilitar l’aprenentatge d’una forma nova i innovadora.
Aquest conjunt de directrius té per objecte ajudar els encarregats de formular polítiques a entendre millor en què consisteix l’aprenentatge mòbil i com poden aprofitar-ne els avantatges singulars per impulsar els avenços cap a l’Educació per a Tothom.
Les directrius que figuren a continuació, elaborades en consulta amb experts de més de 20 països, poden aplicar-se de manera flexible i ser d’utilitat per a una gran varietat d’institucions, com centres d’ensenyament preescolar, primària i secundària, universitats, centres comunitaris i escoles tècniques i de formació professional.
S’encoratja els encarregats de formular polítiques a adoptar les recomanacions de la UNESCO, adaptant-les segons sigui necessari a les necessitats idiosincràtiques i les realitats dels contextos locals.
Què és l’aprenentatge mòbil?
L’aprenentatge mòbil comporta la tic-que-del-alumnes-carmona_1480061983_30849852_732x412utilització de tecnologia mòbil, sola o en combinació amb qualsevol altre tipus de tecnologia de la informació i les comunicacions (TIC), per tal de facilitar l’aprenentatge en qualsevol moment i lloc. Es pot fer de moltes maneres diferents: hi ha qui utilitza els dispositius mòbils per accedir a recursos pedagògics, connectar-se amb altres persones o crear continguts, tant dins com fora de l’aula. L’aprenentatge mòbil abasta també els esforços per aconseguir metes educatives àmplies, com l’administració eficaç dels sistemes escolars i la millora de la comunicació entre escoles i famílies.
Les tecnologies mòbils estan en constant evolució: la diversitat de dispositius existents al mercat actual és immensa i inclou, a grans trets, els telèfons mòbils, les tauletes, els lectors electrònics, els reproductors de so portàtils i les consoles de joc manuals.
Demà la llista serà diferent. Per defugir la delicada qüestió de la precisió semàntica, la UNESCO ha decidit utilitzar una definició àmplia dels dispositius mòbils, en la que simplement es reconeix que són digitals, portàtils, controlats en general per una persona (i no per una institució), que és a més la seva propietària, tenen accés a Internet i capacitat multimèdia, i poden facilitar un gran nombre de tasques, especialment les relacionades amb la comunicació.
Una altra característica que defineix la tecnologia mòbil és la seva ubiqüitat. Hi ha al món més de 3.200 milions d’usuaris10-lessons-in-mobile-content-7-728 registrats de telèfons mòbils, el que fa d’aquests dispositius la modalitat de TIC més utilitzada a la Terra. Als països desenvolupats, 4 de cada 5 persones posseeixen i utilitzen un telèfon mòbil i, encara que la taxa és significativament més baixa en els països en desenvolupament (2 de cada 5), és en aquests països on es registra el creixement més ràpid quant a índex de penetració en el mercat.
Es calcula que, per 2017, aproximadament la meitat de la població dels països en desenvolupament tindrà almenys una subscripció activa a un telèfon mòbil (GSMA, 2012). Les tecnologies mòbils més noves, com les pastilles, estan canviant també el panorama de les TIC. Segons les previsions dels experts del sector, en una data propera, es vendran
probablement tantes rajoles de pantalla tàctil com PC o fins i tot més. Diversos països, entre els quals figuren Turquia i Tailàndia, han anunciat ja ambiciosos plans perquè es comencin a utilitzar tauletes a les escoles.
L’aprenentatge mòbil és una branca de les TIC en l’educació. No obstant això, atès que empra tecnologia més assequible i més fàcil d’adquirir i utilitzar per compte propi que els ordinadors fixes, exigeix una nova conceptualització dels models tradicionals d’ús i aplicació de les tecnologies. Mentre que els projectes d’aprenentatge electrònic i per ordinador s’han vist limitats al llarg de la història per la necessitat de comptar amb equips cars, fràgils, pesats i que cal mantenir en condicions molt controlades, els projectes d’aprenentatge mòbil solen partir del supòsit que els educands tenen accés ininterromput i en la seva major part no regulat a la tecnologia. Davant la disponibilitat cada vegada més gran de les tecnologies mòbils, els encarregats de formular polítiques han d’examinar i replantejar-se les possibilitats de les TIC en l’educació.
Aquestes directrius pretenen contribuir a aquesta tasca en detallar alguns dels avantatges singulars de l’aprenentatge electrònic i presentar després recomanacions per a polítiques d’alt nivell.
Avantatges singulars de l’aprenentatge mòbil.
Lluny de ser una possibilitat teòrica,arreu-del-mon l’aprenentatge mòbil és una realitat tangible: educands i docents de Moçambic a Mongòlia utilitzen dispositius mòbils per accedir a una gran varietat de continguts educatius, conversar i compartir informació amb altres
educands, sol·licitar suport a companys i instructors, i facilitar la comunicació productiva.
La tecnologia mòbil no és i no serà mai una panacea en l’àmbit de l’educació, malgrat que es tracta d’un instrument poderós, entre molts altres, que sovint no es té en compte i que pot donar suport pedagògic de maneres insospitats fins ara.
Aquesta secció descriu com les tecnologies mòbils poden ajudar els estats membres de la UNESCO ara i en el futur.
Major abast i igualtat d’oportunitats en l’educació.
Avui dia, les tecnologies mòbils són habituals fins i tot en regions on les escoles, els llibres i els ordinadors escassegen. A mesura que el preu dels telèfons mòbils continua reduint-se, és probable que cada vegada més persones, fins i tot algunes de zones extremadament empobrides, posseeixin un dispositiu mòbil i sàpiguen utilitzar-lo.
Un nombre creixent de projectes haeduloc-captura-de-pantalla demostrat que les tecnologies mòbils constitueixen un mitjà excel·lent d’ampliar les oportunitats educatives d’educands que potser no tinguin accés a una escolarització de qualitat. Per exemple, la iniciativa “Bridge IT” que s’aplica
a Amèrica Llatina i Àsia porta a escoles de zones aïllades continguts actualitzats que serveixen de suport a pedagogies d’aprenentatge basat en l’experimentació, utilitzant per a això xarxes mòbils. Aquestes mateixes xarxes proporcionen accés a Internet a institucions que no tenen connexió de línia fixa. Un altre projecte important, finançat pel Govern de Colòmbia, consisteix a lliurar dispositius mòbils de baix preu equipats amb programes educatius a 250.000 persones, per tal d’eradicar l’analfabetisme. Aquests projectes incrementen la igualtat d’oportunitats d’educació introduint noves vies d’aprenentatge i millorant l’oferta educativa existent. En utilitzar les possibilitats úniques que brinden els dispositius mòbils, aquests projectes no són un substitut sinó un complement de les inversions existents en educació, com els llibres de text, la infraestructura, l’equip físic, la capacitació i els continguts.
Facilitat per a l’aprenentatge personalitzat.
Els dispositius mòbils solen ser propietat dels seus usuaris, els qui els porten amb si durant tot el dia, i ofereixen grans possibilitats d’adaptació a les necessitats individuals, per la qual cosa, es presten molt mésconnectat a la personalització que les tecnologies compartides i fixes. Per exemple, algunes aplicacions dels telèfons mòbils i les tauletes permeten seleccionar textos més fàcils o més difícils per a les tasques de lectura en funció de les competències i els coneixements de base de cada usuari. Aquesta tecnologia ajuda a que els alumnes no es quedin al marge ni enrere respecte dels grups grans. Si bé els PC han ofert possibilitats similars durant molts anys, tenien des del principi greus limitacions: els educands no podien traslladar fàcilment els ordinadors als centres d’aprenentatge ni des d’ells i molts no podien pagar-, de manera que la tecnologia (tot i que estigués disponible a les aules d’informàtica) no era realment personal. Les tecnologies mòbils, gràcies a que són molt fàcils de transportar i relativament barates, han ampliat enormement les possibilitats i la viabilitat de l’aprenentatge personalitzat.
A més, a mesura que augmenta la quantitat i el tipus d’informació que poden recopilar els dispositius mòbils sobre els seus usuaris, aquest tipus de tecnologia serà més apta per a la individualització de l’aprenentatge. Per exemple, si un alumne té bona memòria visual i
li interessen els mapes, la informació històrica podria presentar-se en un atles interactiu que pugui manipular-se en una pantalla tàctil. Un altre alumne amb preferències diferents podria rebre informació semblant d’una manera molt diferent, per exemple un gràfic cronològic en què s’indiquin els esdeveniments importants amb enllaços a vídeos informatius i fonts primàries. Amb el temps, la tecnologia personal reemplaçarà als models educatius no personalitzats.
En el seu conjunt, els dispositius mòbils intel·ligents, que ja posseeixen milions de persones, poden donar als estudiants més flexibilitat per avançar al seu propi ritme i seguir els seus propis interessos, el que podria augmentar la seva motivació per aprofitar les oportunitats d’aprenentatge.
Resposta i avaluació immediates.
Diversos projectes han demostrat que les tecnologies mòbils poden simplificar les avaluacions i proporcionar als educands i docents indicadors de progrés més immediats. Mentre que anteriorment els alumnes havien d’esperar dies o setmanes per rebre orientació sobre la seva comprensió dels continguts curriculars, les tecnologies
mòbils, en virtut del seu caràcter interactiu, poden aportar una resposta instantània, gràcies al qual els educands coneixen amb rapidesa els seus problemes de comprensió i revisen les explicacions de conceptes clau.educar-en-la-diversitat-es-un-tema-suggeridor Diferents aplicacions matemàtiques dissenyades per als telèfons intel·ligents i dispositius mòbils bàsics ensenyen pas a pas als alumnes com respondre correctament a preguntes en les que s’havien equivocat. Aquesta funcionalitat ajuda que les avaluacions serveixen per millorar l’aprenentatge i no només per classificar, recompensar i castigar el bon o mal acompliment.
Les tecnologies mòbils poden augmentar també l’eficàcia dels educadors a automatitzar la distribució, recopilació, avaluació i documentació de les avaluacions. Algunes aplicacions mòbils, per exemple, faciliten que els professors reparteixin qüestionaris curts per assegurar-se que els alumnes han acabat una tasca de lectura. En general, aquests programes són compatibles amb diferents sistemes operatius, de manera que els educands poden respondre al qüestionari des del dispositiu mòbil personal i no des del qual els facilita la institució. Aquests qüestionaris poden corregir-se en el moment i, si es desitja, és possible incorporar els resultats a una cartilla de notes, de manera que no es necessita paper, bolígraf vermell ni una anotació laboriosa dels resultats. A l’accelerar o eliminar per
complet les tedioses tasques logístiques, els educadors poden dedicar més temps a la feina directe amb els alumnes.
Aprenentatge en qualsevol moment i lloc.
Com les persones porten amb si els dispositius mòbils la major part del temps, l’aprenentatge pot ocórrer en moments i llocs que anteriorment no eren propicis per a l’ensenyament. En general, les aplicacions d’aprenentatge mòbil permeten triar entre unitats didàctiques que poden completar-se en uns pocs minuts i altres que exigeixen una concentració constant durant diverses hores. gràcies a aquesta flexibilitat és possible estudiar durant una pausa llarga o durant poca distància amb autobús.
Els dispositius mòbils tenen també una eficàcia demostrada per reforçar la retenció d’informació essencial. Algunes aplicacions (basades en la teoria que l’oblit humà segueix pautes determinades) empren logaritmes atentament calibrats per a programar la revisió de conceptes en moments òptims, després que s’hagen adquirit aquests coneixements i abans que haja probabilitats de oblidar-los, de manera que es facilita la transferència d’informació de la memòria a curt termini a la memòria a llarg termini. Perquè aquests programes siguen eficaços, els educands han de portar amb si la tecnologia durant tot el dia; la mobilitat és fonamental.
Ocupació productiu del temps passat a l’aula.
Les investigacions realitzades per la UNESCO han revelat que els dispositius mòbils poden ajudar els instructors a emprar amb més eficàcia el temps de classe. Quan els educands utilitzen tecnologia mòbil per realitzar tasques passives o de memorització, com escoltar una classe o repetir la informació a casa, disposen de més temps per debatre idees, compartir diferents interpretacions, treballar en equip i participar en activitats de laboratori a l’escola i altres centres d’aprenentatge. Lluny d’augmentar l’aïllament, l’aprenentatge mòbil ofereix més oportunitats de conrear les competències complexes
necessàries per col·laborar amb altres de manera productiva.
Un model cada vegada més popular a Amèrica del Nord sorprèn els alumnes demanant-los que visionen classes informatives fora de l’escola, generalment en els dispositius mòbils que sempre porten amb si, per poder així dedicar més temps de classe a l’aplicació (i no a la mera transmissió) de conceptes de l’assignatura. El que abans es feia a l’aula passa a ser tasca per a la casa, de manera que a l’escola es fa més èmfasi en els aspectes socials de l’aprenentatge.
Creació de noves comunitats d’educands.
Els dispositius mòbils es fan servir habitualment per crear comunitats d’educands que abans no existien. “Yoza Cellphone Stories”,goethe-institut_jhb_on_twitter___from_mobile_literature_to_mobile_literacy__how_to_get_there___mlit_http___t_co_s7ezgtm8z1_ un projecte que es porta a terme a Sud-àfrica, facilita que els joves llegeixen i comenten relats curts utilitzant telèfons mòbils barats, de manera que es crea una comunitat de lectors en zones on escassegen els llibres en paper. A Cambodja, el projecte Pink Phone capacita dones dirigents perquè utilitzen dispositius mòbils amb per tal de compartir idees, informació i recursos en un espai virtual.
Les dones prenen com a base l’experiència d’altres dones de la seva xarxa virtual per ajudar a persones de les seves comunitats reals. Els sistemes de cursos en línia oberts i de participació massiva han experimentat amb una gran varietat de mètodes per encoratjar la comunicació productiva entre alumnes que assisteixen a les mateixes classes. Altres plataformes ofereixen formació laboral específica a estudiants amb interessos professionals similars. A més de posar una instrucció de qualitat a disposició de moltes més persones de les que poden acollir les institucions tradicionals, aquests sistemes (que cada vegada estan més adaptats a la seva utilització en dispositius mòbils) ajuden els alumnes a formular i respondre preguntes, fer projectes en grup i, de forma més general, participar en interaccions socials bàsiques per a l’aprenentatge.
Suport a l’aprenentatge en llocs concrets.
Encara que tradicionalment l’educació formal ha estat confinada a les quatre parets de l’aula, els dispositius mòbils permeten traslladar l’aprenentatge a entorns que maximitzen la comprensió. De la mateixa manera que els museus solen oferir àudio guies que informen els visitants sobre determinats artefactes o obres d’art mentre els veuen en tres dimensions, els especialistes pioners han creat aplicacions mòbils específiques per a cada emplaçament a fi de facilitar l’aprenentatge en disciplines tan diverses com la història i la química. Hi ha aplicacions que guien els usuaris a través de ciutats, assenyalant els monuments arquitectònics i oferint informació sobre el seu disseny, construcció i importància. Gràcies a altres aplicacions, els estudiants de botànica poden aprendre dades sobre plantes concretes alhora que les observen en els seus hàbitats naturals. Bàsicament, els dispositius mòbils fan realitat la idea que a tot arreu és possible aprendre, fent de tot el planeta una aula oberta.
A Amèrica del Nord i Europa s’han emprat dispositius mòbils en diversos projectes per a augmentar la realitat. Aquests dispositius, que utilitzen tecnologia de detecció de la ubicació, revelen processos i estructures del món físic que no poden observar-se a simple vista. Per exemple, gràcies a programes informàtics disponibles a les tauletes, els enginyers en etapa de formació poden veure l’emplaçament dels suports estructurals dins d’alguns ponts quan els miren des de diferents angles sobre el terreny.

PER A QUAN EL CORREDOR MEDITERRANI?. COMPROMÍS FERM O FEBLE?

El corredor Mediterrani va convertint-secorredor-mediterraneo-ferroviario        a poc a poc, en una realitat que canviarà les relacions econòmiques i socials de totes les persones que viuen al costat de la mar Mediterrània. Per entendre què significa una xarxa de transports que comunique tot Europa, hem de conéixer un poc la història d’este procés.
Les comunicacions al nostre país s’inspiren en l’estructura radial creada pels nostres veïns francesos. L’any 1720, el rei Felip V encarregà la construcció d’una xarxa de camins i postes, per  comunicar la capital amb la resta dels seus territoris. Sobre esta xarxa de comunicacions, es construiran les autovies i autopistes que coneixem en l’actualitat.
La generació i la voluntat de la creació d’un projecte de comunicació dels pobles costaners al Oest de la Mediterrània, no serà possible fins al 1962, quan el banc mundial li demana al dictador Francisco Franco la construcció d’una xarxa de trens i autopistes per permetre l’arribada del turisme al nostre país. Cinquanta anys més tard, la línia de ferrocarril que comunica Castelló i Tarragona continua sent de via única, per a la desesperació de les persones que intenten anar en tren a Europa.
L’any 2003, el govern del PP presidit per mapa-corredor-mediterraneo-por-el-estado-espanolJosé María Aznar bloqueja l’eix Mediterrani apostant per un eix central que comunica Saragossa i Madrid i que ignora les necessitats d’uns territoris que representen més del 50% del PIB de tot l’estat. Un any més tard, l’enginyer català Joan Amorós crea FERRMED, un lobby empresarial que treballa per convèncer els grups econòmics del nostre país, dels avantatges de comunicar les ciutats de la costa mediterrània, els seus ports i aeroports amb una xarxa ferroviària.
L’octubre del 2011, la UE aprova la construcció de la línia ferroviària a través de l’eix mediterrani. El projecte no estarà acabat abans de l’any 2030 i suposa una inversió de més de 50.000 milions d’Euros, dels quals, la UE n’aportarà entre un 10 i un 20%.
Esta línia de comunicació transportarà cada any fins a un total de 7,7 milions de persones, comunicarà 83 ports de tot Europa i 37 aeroports. Al mateix temps, es construirà una línia d’alta velocitat AVE de més de 15.000 km.                                                                                               En l’actualitat, la crisi econòmica que pateix el país, fa més necessària que mai la construcció d’esta xarxa. Després de més d’una dècada intentant convèncer el govern central de la necessitat de comunicar la costa, ara tots els grups polítics volen apuntar-se l’èxit de la seua construcció.
Ximo Puig, president de la Generalitat carles-puigdemont-ha-citat-per-aquest-dimecres-la-taula-estrategica-catalana-del-corredor-mediterraniValenciana, es reuneix amb el seu homòleg Carles Puigdemont, per crear un front comú que ajude a agilitzar les inversions i acurtar els terminis. La presidenta de la comunitat andalusa Susana Díaz, també comprèn les oportunitats que la xarxa de comunicació significarà per a la seua Comunitat i per a la resta de territoris. Al mateix temps, els caps de llista del PP per Catalunya i València també organitzen trobades que demostren el suport del partit al projecte. Projecte que eixe mateix partit ha estat bloquejant durant anys. La unitat d’Espanya, apareix una vegada més als discursos dels partits conservadors, cosa que pretén impedir que esta nova xarxa de comunicacions es converteixca en un cresol de projectes i de noves idees.
El corredor Mediterrani és una nova oportunitat per unir i comunicar a tot el conjunt de persones que viuen al seu voltant. Els trens de mercaderies ajudaran a unir a tota la gent que viu i treballa a la vora de la mar Mediterrània. La construcció d’aquest eix vertebrador per a cohesionar Europa, ha passat de ser una idea, a ser un projecte prioritari per la UE, i està ben encarrilat, valga la metàfora, però compte perquè les vies encara s’han de construir!. I és que el corredor mediterrani és una cursa de fons. La meta s’hauria d’assolir el 2030, quan estiguen operatius els 1.300 quilòmetres de vies que enllaçaran la costa mediterrània peninsular amb la resta d’Europa.                               El novembre de l’any 2013, el Parlamentespanya-i-franca-no-aposten-pel-corredor-mediterrani Europeu va aprovar definitivament incloure el corredor mediterrani a la llista dels nou eixos de transport prioritaris de la UE pel període 2014-2020. Un recolçament, que implica que la UE cofinançarà part del projecte. El 40% de les obres, uns 1.500 milions d’euros, aniran a càrrec del pressupost comunitari. La resta, vora 5.000 milions, els haurà d’assumir el govern espanyol. I una dada: aquest mapa ferroviari no és cap proposta de Brussel·les als estats membres, sinó un reglament europeu d’obligat compliment. Tot i així, haurem de vetllar perquè els pressupostos de l’Estat,vagen destinant les partides corresponens com per a que el projecte vaja complint amb els plaços de desenvolupament mitjançant les partides concretes adients,… perquè sense finançament estatal els diners europeus no arriben. Només és qüestió de no abaixar la guàrdia, així com aunar forces socials, polítiques i econòmiques que pressionen al govern central per a que no s’arrunse , davant d’un projecte de tanta envergadura, i trascendència per als nostres territoris litorals.  De moment, els pressupostos generals de l’estat no estan aportaran ni els plaços, ni les aportacions i licitacions necessàries com per a que les obres, no s’aturen i vagen alargant-se en el temps, donada la falta d’implicació i compliment de plaços que està demostrant-se per part del ministeri de Foment.                   És tracta d’un projecte majestuós i vitalcorredor mediterrani associació serviol.png per a la futura interconexió amb l’Europa continental, així com per al desenvolupament econòmic del País Valencià, entre d’altres, i que supossen tot un tramat d’obres d’entroncament amb l’eix ferroviari principal, de molta envergadura i fonamental realització per a que pugam aprofitar al màxim una infraestructura d’aquest calat. Entre altres, les obres que inclouen aquest entramat, podem anomenar: part dels accessos ferroviaris al port de Barcelona, una reivindicació històrica del teixit industrial català, i també partides per transformar la xarxa ferroviària espanyola cap a un ample de via que permeta transportar les mercaderies fins a França sense necessitat de canviar de tren. Ara per ara, bona part dels vagons espanyols funcionen amb l’ample de via ibèric i això els impedeix circular per la resta de països europeus, on predomina l’estàndard UIC. En alguns trams s’optarà per desdoblar la via, però en bona part del traçat l’executiu espanyol aposta per implantar un tercer rail que permet l’ús de material rodant d’ample ibèric i també d’ample internacional. És una solució econòmica, perquè estalvia desdoblar les vies, però obliga als trens de mercaderies i de passatgers a compartir traçat. FERRMED, el lobby europeu més actiu en favor del corredor mediterrani, ha alertat reiteradament que això provocarà colls d’ampolla i restarà competitivitat al trajecte.                                                                                                                             Es tracta d’una infraestructura clau per dinamitzar l’arc mediterrani, que hauria d’estar acabat i operatiu el 2030. Llavors, segonscorredor-mediterrani-una-victoria-europea el Ministeri de Foment, el trajecte entre Andalusia i els Pirineus s’haurà escurçat de les 12 hores i mitja actuals a només 4 o 5 hores. El traçat connectarà Algeciras amb França i la resta d’Europa passant per Almeria, Granada, Múrcia, Alacant, València, Castelló, Tarragona, Barcelona i Girona. D’aquesta manera, el corredor mediterrani es convertirà en l’espina dorsal de l’Euroregió Arc Mediterrani (EURAM), un territori on viuen uns 16 milions de persones. Aquesta àrea genera el 40% del PIB de l’estat i aglutina més del 50% de la producció industrial i agrària espanyola en valor. Cal tenir en compte, a més, que d’aquesta regió surten el 60% de les exportacions de l’estat espanyol.
 Amb aquestes dades a la mà, no només la classe política defensa el corredor. També el empresaris han fet pinya per aconseguir una infraestructura ràpida que els permeta abaratar costos a l’hora d’exportar i per tant, ser més competitius. Confien que l’eix ferroviari serà una alternativa ràpida i barata al transport per carretera que permetrà a les empreses instal·lades a la seva àrea d’influència posicionar els productes al mercat europeu de manera més àgil i eficaç. I no és només el quetrafic-atlanticpacific nosaltres produïm, sinó el que podem portar d’un cantó a l’altre, la interconnexió. Actualment, només un de cada 4 vaixells de transport que vénen de l’Àsia descarreguen a ports del Mediterrani. La resta, creuen el canal de Suez i voregen la península per descarregar a Anvers (Bèlgica), Rotterdam (Holanda) o Hamburg (Alemanya). Amb la connexió ferroviària acabada, els ports de València, Tarragona o Barcelona aspiren a guanyar terreny i a convertir-se en centres de distribució de mercaderies de referència mundial des d’on les grans empreses internacionals reparteixen els seus productes al mercat europeu. I és que l’eix mediterrani és només un dels nou corredors que la Unió Europea cofinançarà durant el període 2014-2020. El programa Connectar Europa compta amb un pressupost de 29.300 milions d’euros. Preveu connectar 94 ports principals que tindran connexions ferroviàries i enllaços per carretera amb la xarxa bàsica, 38 aeroports amb connexions per ferrocarril i 15.000 quilòmetres d’alta velocitat, a més d’eliminar 35 colls d’ampolla en passos transfronterers.                                                                                                                                                 La revisió del mapa ferroviari, una prioritat per Europea. El llistat dels eixos prioritaris de la Unió Europea també inclou el corredor atlàntic (que unirà Portugal, Espanya i França passant per Madrid, Valladolid i el País Basc) però malgrat les pressions del govern espanyol, deixa fora del mapa el corredor central. Una via que després de travessar la Península pel centre proposa creuar la frontera amb l’estat francès construint un túnel de 42 quilòmetres per sota els Pirineus. De moment, tant Brussel·les com París descarten aquesta infraestructura pel seu elevat cost econòmic i mediambiental. Em sembla perfecte que es vulga fer un corredor central, però cal deixar ben clar que l’eix mediterrani és total i absolutament prioritari, no tant sols permon-empresarial-002-unio-europea-export a les terres implicades, sino també hi és fonamental per als interesos de la Unió Europea, de generar una infraestuctura que facilita la mobilitat de tot aquest espai. Si Europa va esborrar la travessia central del Pirineus, va ser precisament per evitar temptacions de finançar primer aquest eix enlloc dels altres, que tenen molta més lògica econòmica.                                                     UN RETARD AMB AQUEST MACRO-PROJECTE SUPOSARÍA UN GREU RETARD QUE PENALITZARÍA, NO TAN SOLS LA NOSTRA ECONOMIA, SINO QUE AFECTARIA LA COMPETIVITAT EUROPEA DAVANT ALTRES ECONOMIES MUNDIALS.                                       Segons FERRMED, l’associació empresarial que representa cambres de comerç i sectors econòmics de l’àrea que travessa el corredor mediterrani, l’impacte d’aquesta infraestructura per a l’economia espanyola serà de 67.000 milions d’euros. I és que el corredor permetrà d’incrementar les exportacions i els fluxos comercials intercontinentals en un 64% d’aquí a l’any 2020. A més, fomentarà la creació de llocs de treball en activitats logístiques i millorarà la sostenibilitat amb beneficis del 18,2% entre 2016 i 2045 per a Espanya (41.496 milions d’euros en VOC(compostos orgànics volàtils alliberats per la crema de combustibles com la gasolina);com-veuen-franca-i-espanya-el-corredor-mediterrani i 51.870 milions d’euros en temps de planificació de transport; i 2.730 milions d’euros en emissions. Malgrat aquestes dades positives, però, segons el darrer informe del Departament de Territori i Sostenibilitat, la Agenda del Corredor Mediterrani, en l’àmbit ferroviari, el Govern espanyol si bé ha impulsat fortament en els darrers anys el desenvolupament de la xarxa d’alta velocitat per al transport de viatgers, pel que fa al transport de mercaderies per ferrocarril, en canvi, aquesta infraestructura “encara pateix una important falta de competitivitat que la manté en una quota del 3,7% d’utilització en comparació amb la carretera i a la cua de la resta de països en el context europeu”.                                                                                                                                                          ELS NOUS MAPES LOGÍSTICS MUNDIALSford-almufasses2 situen la Mediterrània com la mar amb més importància en volum de comerç i forcen les grans empreses europees amb dimensió global i els governs europeus a treballar perquè els ports mediterranis no siguen només ports locals, sinó també ports per a una Europea de comerç intercontinental: aquest darrer tipus de comerç explica fins a 3/4 parts dels moviments i de la riquesa creada als ports dels països nòrdics (Rotterdam, Hamburg o Anvers, per exemple). Fins ara, però, sense connexió ferroviària amb els mercats europeus, els ports mediterranis només serveixen la seva indústria local i no poden fer cap funció de porta europea de comerç exterior. El corredor mediterrani permetrà de corregir aquesta tendència.                                                                                                                                           EN DEFINITIVA. L’EIX FERROVIARI DE L’ARC MEDITARRANI, PODRIA CONVERTIR-SE EN UN DE LES PRINCIPALS VIES PER A LA LOCOMOTORA DE LA RECUPERACIÓ ECONÒMICA EUROPEA. La Comissió Europea ha estat dient durant els darrers cinc anys que ha arribat l’hora que Europa recupere el creixement econòmic. I això passa perquè el carbó europeu (els recursos) siga invertit primera i principalment a les regions que poden fer de locomotora.En aquest sentit, el corredor mediterrani serà el tren que permetrà trencar el corralito radial ferroviari madrileny. Amb el corredor mediterrani passarem del segle XIX al segle XXI ferroviàriament parlant: i és que en l’Espanya radial, l’Arc Mediterrani, és perifèria i marginal, mentre que en l’Europa dels corredors ferroviaris el País Valencià pot esdevenir com la millor porta sud de la Mediterrània en tràfics d’alt valor afegit.

EL 9 D’OCTUBRE. FESTA OFICIAL AUTONÒMICA

El 9 d’octubre es celebra el dia de la Comunitat Valenciana, ja que el 9 de Octubre de 1238 Jaume I el Conqueridor va fer la seva entrada a València, després dels pactes realitzats amb rei musulmà de València Abul Djumayl Zayyan el 28 de setembre de 1238 per la capitulació de la ciutat. Era el dia de “Sant Dionis”, que per9-de-octubre-dia-de-la-comunidad73 a més senyes va ser bisbe d’Atenes.
Durant el segle XV la festa va adquirir caràcter més sorollós i festiu, des dels terrats es llançaven “triquitraques”, “piuletes” i “tronadors”. Amb el pas del temps la festa va anar a més i juntament amb l’increment del tret de petards, es va començar a consumir productes del camp, com olives, xufes, ametlles, pinyons etc.
Però després de la Guerra de Successió, Felip V va suprimir els Furs de València i va prohibir les celebracions del dia de Sant Dionís. Per sortejar la prohibició els valencians i més concretament els confiters van començar a elaborar “les piuletes” i “tronadors” i les fruites, en massapà, costum que ha arribat fins als nostres dies.
Hi ha una altra costum que 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad74també ha arribat fins a nosaltres, i és “la mocadorà”. Consisteix en un mocador de seda que s’omple dels dolços anteriorment citats. Les quatre puntes del mocador es nuen, donant-li forma de bossa. Aquest present es regala a les dones en senyal d’amor i afecte. Cal considerar que a València, el dia dels enamorats és el 9 d’Octubre, dia de Sant Dionís. Aquest costum ve des del mateix dia de la conquesta de la ciutat, en què les dones de València, regalaven als conqueridors 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad75fruites fresques embolicades en mocadors rústics.
LA CELEBRACIÓ DEL 9 D’OCTUBRE EN LA NOSTRA HISTÒRIA                                                      El 23 d’abril de 1.238, Jaume I va ocupar el Grau de València i va establir la seva caserna general a Russafa preparant la presa de València. Dies abans del nou de octubre, els musulmans de la ciutat de València, van desplegar la “senyal del rei” (La Senyera) sobre les muralles de València en senyal de rendició i desitjos de capitulació. 9 d’octubre Jaume I va fer la seva entrada triomfal a València. Aquesta data mai va ser oblidada i es va començar a celebrar a partir del primer centenari (any 1338).
“I Quan vim nostra senyera seus a la torre descavalgam del vacal, i encreçam ens veus l’orient, i ploram de Nostres uyls, i besam la
terra per la gran merce peno-de-la-conquestaque Deus ens havia feyta” (Jaume I, el Conqueridor) .                             El 9 d’octubre s’ha assenyalat com una data clau en la història valenciana. Des de fa més de sis segles els valencians han celebrat la seua incorporació a la Corona d’Aragó i el naixement del Regne de València, tot i que la commemoració ha assolit significats diversos al llarg de la història.                                                           La primera vegada que se celebrà el 9 d’Octubre fou el 1338. El Regne de València estava consolidant-se institucionalment i social9-de-octubre-dia-de-la-comunidad1 gràcies a la incorporació de les terres del sud (1305) i el degoteig constant de colons catalans. Però al mateix temps l’arribada de nous pobladors suposava un esgotament del model de repartiment de terres i començaven a florir els problemes socials i la xenofòbia envers els hebreus i musulmans radicats al País Valencià. En aquest context les autoritats del Regne decidiren celebrar el centenari de la conquesta amb un caire eminentment religiós i polític, car se cercava la cohesió social de la nova població 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad2cristiana davant les fams i pestes de l’època, i desviar l’atenció de la lluita de classes. Però també des d’aleshores el 9 d’octubre legitimava l’adscripció nacional dels valencians.           La celebració durant els primers anys no fou regular i estigué mancada de component festiu. Els actes se centralitzaven a València: la missa d’acció de gràcies anà sempre acompanyada d’una processó cívica on la comunitat anava ordenada segons els esquemes ideològics medievals entorn l’estandard reial primer, i la
9-de-octubre-dia-de-la-comunidad6 bandera de la ciutat després. Aquest esquema commemoratiu es repetia també el dia de Sant Jordi, patró de la ciutat almenys d’ençà el 1341. La popularització del sant-guerrer arrela en la difusió d’una llegenda que afirmava la seua participació en favor dels catalano-aragonesos a la decisiva batalla del Puig el 1237.
A mitjans del segle XIV la festa assolí un9-de-octubre-dia-de-la-comunidad19 tarannà més patriòtic que religiós i anava acompanyada de desfilades militars. De fet, d’ençà llavors participà la milícia coneguda popularment com el Centenar de la Ploma, amb la missió d’escoltar la bandera. La bandera es treia des de la balconada de la casa del Consell per tal que restara sempre dreta, costum de gran simbolisme mantingut fins avui que representava que el Regne no s’inclinava davant ningú. Altres elements simbòlics 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad7introduïts posteriorment a la festa  foren l’espasa del conqueridor i el penó de la conquesta. Ambdues relíquies foren rescatades de l’oblit i passejades com a símbol de la conquesta.
Amb el temps s’afegiren a la celebració aspectes lúdics com ara representacions teatrals, música i balls populars, disfresses, focs artificials, lluminàries i decoració de les façanes, i l’extensió del costum popular de la mocadorà, que consisteix en regalar a la persona estimada un mocador ple de dolços de massapà amb 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad12forma de fruites i hortalisses valencianes. Per aquest motiu, el 9 d’octubre simbolitza, a banda de la celebració de la fundació del Regne de València, el dia dels enamorats al País Valencià. A partir del 1538 la festa valenciana, cada vegada més concorreguda, assolí un tarannà més aristocratitzant i fastuós contagiant-se de l’esperit imperial dels Àustries. Esdevenia una manera d’exaltació del poder de la reialesa. A partir del 1621, dins un context de centralització creixent, el contingut de la festa començà a hispanitzar-se i recuperà el seu tarannà religiós, deixant més de banda la 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad16celebració del naixement del Regne.
Amb l’annexió a Castella el 1707, aquestes tendències s’agreujaren, arribant a desaparèixer el Centenar de la Ploma (1711) i amb ell el patronatge de Sant Jordi (València havia estat la primera ciutat dels Països Catalans en celebrar el 23 d’Abril). Així i tot, la festa del cinc-cents aniversari encara fou sonada i amb gran participació popular, malgrat la prohibició de les parades militars i l’absència de les principals autoritats d’ocupació i de 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad18l’aristocràcia, que encara veien amb recel aquest record de l’antiga llibertat valenciana i l’exaltació dels estandards propis.
Un segle després, enmig d’un context bèl·lic que enfrontava carlins i isabelins, les autoritats celebraren la festa ressaltant el tarannà “més liberal” d’en Jaume I i els furs enfront la intolerància absolutista palesada el 1707. Així i tot, l’espanyolisme liberal es reflectí en la festa i, a mode d’exemple, la bandera no es baixà des de la balconada sinó per les escales de 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad33l’Ajuntament. A finals del segle XIX, la Renaixença recuperava mínimament el caràcter polític de la festa. Així el 1891 s’inaugurà l’estàtua de bronze de Jaume I al Parterre, que d’ençà aleshores fou parada obligatòria en les commemoracions. No fou fins el 1915 quan el valencianisme polític començà a fer del 9 d’Octubre una diada reivindicativa començant a convocar-se les primeres manifestacions de Joventut Valencianista. Des d’aquell moment es reivindicava la identitat valenciana com quelcom més que un apèndix folklòric de l’espanyola.
Durant la República, aquest valencianisme aprofità la data per reclamar l’estatut d’autonomia. La guerra contra el feixisme tampoc impedí que se celebrara la diada, amb Jaume I com a exemple de lluita per la llibertat. La celebració del set-cents aniversari de la conquesta no comptà amb el suport del valencianisme conservador, que en mode 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad60contrari, eminentment religiós, el celebraria el 1940 amb Jaume I com a alliberador dels
cristians en clar parangó amb Franco i els seus. En aquesta ocasió el penó de la conquesta fou l’única peça exhibida, ja que la bandera localhavia servit d’estandard a les milícies antifeixistes valencianes i havia onejat a les institucions municipals i provincials en la República.                                                                       El camí fins els nostres dies.                                 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad61El 9 d’Octubre continuà sent celebrat per les institucions franquistes. Es mantenien els actes tradicionals de missa i processó, però la festa estava gairebé del tot impregnada per la ideologia del règim. És per això que un cop passats els llargs anys de la postguerra, les Joventuts de Lo Rat Penat impulsaren actes alternatius amb contingut nacionalista. En efecte, durant els anys 1950 i 1960 començaren a convocar-se aplecs itinerants el diumenge 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad62posterior al 9 d’Octubre (Llíria, Alcoi, Castelló, Bocairent…). També es reprengueren el 1960 les romeries al Puig, tradició encetada el 1915. L’Aplec del Puig se celebrà fins el 1968, quan la Guàrdia Civil prengué la població per tal d’aturar l’incipient convocatòria nacionalista.
A finals dels 1960, amb l’extensió del  nou  catalanisme valencià i l’assumpció progressiva de les seues tesis per part de la major part dels partits i sindicats d’esquerres del territori, el 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad63sentiment identitari assolí més força. Tot i això, bona part de la població valenciana continuava entenent el fet valencià en la seua vessant tradicional i regionalista.
Amb la mort de Franco, la diada recuperà el seu contingut polític, i es traduí en mobilitzacions massives a finals del 1970. Destaca pel seu caràcter multitudinari la famosa manifestació “per l’estatut” del 9 d’Octubre de 1977, en la qual es calcula participaren més de sis-centes mil persones d’arreu els Països Catalans. Aquella jornada històrica, però, es caracteritzà per l’ambigüitat ideològica dels participants. Joan Fuster acabà criticant precisament aquesta indefinició pel que fa al model de definició de País.                                                                                                                             Quan vam estrenar Autonomia va haver de valenciafiestanueveoctubre01triar un dia que representés el perquè, de ser valencians, es va triar 9 d’octubre data en què va entrar triomfalment el Rei En Jaume a València, ha estat una festa que tradicionalment sempre s’ha celebrat a la capital des que el Rei Jaume II al segle XIV s’instaurés aquesta commemoració.
El dia de Sant Dionís és festiu a la Comunitat Valenciana, i es commemora el Dia de la Comunitat Valenciana segons es va aprovar en l’Estatut d’Autonomia de València. El sentit de la festa del 9 d’Octubre per tots els valenciafiestanueveoctubre07valencians és la commemoració de la unitat del nostre poble sota una sola bandera. La primera processó de la qual es té constància escrita data de 1338.
Segons el nostre estatut d’autonomia la senyera tradicional de la Comunitat Valenciana està composta per quatre barres vermelles, sobre fons groc, coronada per una franja blava al costat de l’asta.
L’actual senyera que surt en processó, data de valenciafiestanueveoctubrepaseo021928, quan a causa del mal estat en què es trobava l’anterior del segle XVI, es va procedir a la fabricació d’una nova senyera a la Fabrica de teixits de seda d’Eduardo Sanchis Romero al carrer Quart de València. Eduardo Sanchis va fer a més dos senyeres idèntiques més, una que va ser portada a França per ser dipositada al fèretre de Vicente Blasco Ibáñez i l’altra que es troba dipositada des de 1969 al Col·legi de l’Art Major de la Seda. El 1994 es va procedir a una nova restauració coordinada pel Col·legi valenciafiestanueveoctubrepaseo03Major de la Seda. El seu pes total és de 18 Kgrs., Cinc d’ells correspon a la cimera. El pal té una alçada de 3,30 metres d’altura, i la bandera mesura 2.50 metres x 1.55 metres. L’any 2008 s’ha tornat a restaurar i netejar la cimera per tornar-li el color i brillantor original.
Els principals actes oficials són els següents:
11.30 hores: Recepció de la Corporació, autoritats i convidats a l’Ajuntament.
11.45 hores: Lectura del Decret de l’Alcadia i lliurament de la Senyera a l’Arxiu Municipal.valenciafiestanueveoctubrepaseo04
12.00 hores: Baixada de la Reial Senyera
Baixada solemne de la “Reial Senyera” des del balcó de l’Ajuntament, mentre sona l’Himne Nacional i són disparades les vint salves d’honor. La Senyera és despenjada mitjançant cordes des del balcó, ja que des de l’any 1365 i per privilegi atorgat pel rei Pere el Cerimoniós, la senyera valenciana no pot inclinar-se davant de res ni davant ningú. Com no pot sortir per les portes de l’Ajuntament, si no s’inclina, la senyera és despenjada pel balcó de peu, sense valenciafiestanueveoctubrepase04que aquesta s’incline.
Aquest és un dels moments més esperats pels valencians i un dels actes que més públic atrau, ja que és un acte molt emotiu per als valencians.
A continuació es realitza la processó cívica amb la presència d’autoritats civils, gremis, entitats professionals, agrupacions falleres,
autoritats militars etc. amb la Reial Senyera al capdavant, en direcció a la Catedral, sent valenciafiestanueveoctubreprocesion05el recorregut per la Pl.Ayuntamiento, carrer Sant Vicent, Pl.Reina i entrada per la porta barroca de la Seu. La processó és precedida pels timbalers de l’Ajuntament de València.
L’arquebisbe de l’arxidiòcesi surt a rebre a la Senyera fins a la porta i la besa, per a continuació ser col·locada en el presbiteri de la Catedral. Després d’un “Te Deum” (himne d’acció de gràcies), la Senyera és treta per la Porta dels Apòstols de la Catedral per continuar la processó cívica.
Segueix la processó fins al Palau de la Generalitat per a més tard prosseguir pel carrer Batlia, Almodí, Farina, Pl.Arzobispo, Barcella, Pl.Reina i finalment pel carrer de la Pau cap a la Plaça d’Alfons el Magnànim, lloc on es troba l’estàtua eqüestre del rei Jaume i el Conqueridor, realitzant una ofrena de corones de llorer i de flors al peu del
monument. En aquest acte participa la Banda valenciafiestanueveoctubreofrenda01Municipal de V
alència que interpreta l’Himne Regional, sent cantat pel públic assistent.
La tradició estableix que un dels borlones que pengen del pal de la senyera, li correspon sempre al secretari general de l’Ajuntament, per ser el funcionari de major graduació després de l’alcalde. La resta es reparteixen entre els regidors de l’arc polític municipal per rigorós 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad77ordre.
Finalitzat l’acte, tornada a l’Ajuntament i pujada de la Senyera fins al balcó principal als sons de l’himne de València i tret de les salves d’ordenança.
La Senyera és guardada a l’Arxiu Municipal on queda dipositada.
Finalitzen els actes amb un tradicional tret d’una “mascletà” a la Plaça de l’Ajuntament. La nit anterior a l’antic llit del riu, Festival Internacional de Pirotècnia.
La Batalla de València esclatà en aquest 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad71context de revifalla identitària i diversitat política extrema. Els sectors del règim saberen
reconduir el sentiment regionalista tradicional de la petita burgesia per enfrontar-lo antagònicament a l’embranzida catalanista moderna. El mateix octubre de 1977 se celebrà l’Aplec del Puig en honor al militant comunista Miquel Grau, assassinat a Alacant per un feixista mentre penjava cartells convocant al 9 d’Octubre. L’acte comptà els dies previs amb l’intent de boicot per 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad70part de Maria Consuelo Reina, que llavors dirigia Las Provincias, mitjà que esdevindria l’eina comunicativa de l’anticatalanisme més ranci.
La diada de 1978 fou una demostració de força nacionalista, amb la plaça de bous plena de gom a gom per escoltar els parlaments d’Acció Cultural del País Valencià, Lluís Maria 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad69Xirinacs i l’abertzale Patxi Letamendia. L’èxit de l’acte propicià que els anys següents es repetira el format. En 1981 l’organització revolucionària d’alliberament nacional Terra Lliure fa acte de presència a la jornada amb diverses accions com ara la col·locació d’artefactes explosius a la Delegació d’Ensenyament del Ministeri Espanyol d’Educació i contra el Palau de Justícia a València.9-de-octubre-dia-de-la-comunidad68
A finals dels anys 1970 i principis dels 1980 els actes del matí (missa i processó) i els de la vesprada (aplec i/o manifestació) representaven les dues cares del conflicte identitari valencià. Els secessionistes i els catalanistes encetaven una dinàmica d’enfrontament dialèctic i físic que es manté fins els nostres dies i que es basa en la negació radical i l’acorralament ideològic per part dels primers sobre els segons. Aquesta marginació 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad67social, adobada de violència reaccionària, serví de pretext al PSPV-PSOE i altres formacions reformistes per tal de renunciar a totes les reivindicacions simbòliques de fons del catalanisme i al projecte de Països Catalans. Amb aquest clima i amb aquesta decepció davant el nou estatut, la Diada a València anà decaient paulatinament, guanyant 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad72força l’Aplec del Puig fins la segona meitat dels 1980. D’ençà el 1987 el 9 d’Octubre fou recuperat bàsicament per l’independentisme. Les manifestacions de finals del 1980 i primera meitat dels 1990 es realitzaren sota un clima de forta repressió policial i continues agressions blaveres. Menys d’un centenar de persones
mantenien la dignitat nacional del País Valencià en aquelles diades.
A finals dels anys 1990 es creà la Comissió 9 d’Octubre que agrupava sectors polítics i 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad66sindicals diversos des de CCOO fins al PSAN, i les manifestacions del 9 d’octubre recobren importància i capacitat de convocatòria, mantenint-se, però, el setge policial. Tot i això el seu contingut ideològic es fa més ambigu, més enfocat a desgastar al nou partit del govern: el PP. Davant d’això l’independentisme revolucionari consolida un espai alternatiu dins la diada, mantenint un discurs i una actitud combativa que sovint es tradueix en aldarulls, càrregues policials i 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad78detencions. Durant la primera dècada del tercer mil·leni, la pressió policial es dilueix durant la manifestació vespertina, i aquesta es consolida amb la seua doble vessant: Comissió 9 d’Octubre / independentisme revolucionari. Doble enfocament que trobà el seu punt àlgid la diada passada quan la Comissió, defensora d’un nou estatut “digne” per al País Valencià, passà la convocatòria al dia 8 davant la pressió d’un partit feixista. Els independentistes, amb un discurs oposat a les reformes estatutàries, mantingueren la seua convocatòria el dia 9.
Amb diferents formes i significats canviants, amb trencaments i continuïtats, el 9 d’octubre s’ha celebrat durant 668 anys a València 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad65sent la diada més antiga dels Països Catalans. Una commemoració que sempre ha ocupat un lloc destacadíssim al calendari valencià. En efecte, en l’imaginari dels valencians, de totes les edats i condicions, aquesta data ha estat especialment significativa i amb ella les seues icones: Jaume I, la seua espasa, el centenar de la ploma, els furs, el penó de la conquesta, la reial senyera… Símbols d’una data inequívoca, la data de naixement dels valencians.                       Avuí en dia, el nou d’octubre, en la que tradicionalment es celebrava l’entrada de Jaume I a la ciutat de valència, però ja s’ha convertit en una diada de lluita pels nostres drets nacionals socials i de gènere. Front a la concepció electoralista que ha volgut donar a aquesta diada la comissió organitzadora, l’esquerra independentista, hem participat aportant 9-de-octubre-dia-de-la-comunidad64el nostre discurs i reclamant el que realment som els valencians,participant activament en les mobilitzacions pel nou d’octubre amb actes com el del passat dimecres 8, en el que estudiants de la UV i la UPV van desplegar una estelada gegant des de la façana de la facultat de Filologia, traducció i comunicació de la UV, reivindicant així la unitat nacional dels PPCC i convocant a la manifestació que tindria lloc al dia següent. L’estelada gegant anava acompanyada per una pancarta amb el lema “Recuperem la història del País Valencià”, amb el qual volíem reivindicar que el nou d’octubre és, mes enllà de la simple rememoració de l’entrada d’un rei a la ciutat de valència, una diada en la que històricament els valencians han sortit al carrer per a reivindicar els seus drets. Aquesta acció ha tingut una gran repercussió mediàtica i social, ja que ha arribat a una gran part de l’estudiantat valencià i ha tingut gran presència a la premsa

 

PROGRAMACIO NEURO-LLINGÜÍSTICA COM EINA DE TREBALL PER AL DOCENT.

La Programació Neurolingüística (PNL) suposa una revolució per al món docent, sobretot en àmbits com l’eficàcia, el lideratge, l’autoestima, la mediació i la negociació, l’optimització del temps o la resolució de conflictes.                                                                         Si bé la “Teoria de les intel·ligències múltiples” ha suscitat, i ho continua fent, alguns dubtes entre la comunitat científica, ha estat molt ben rebuda en altres àmbits, com l’educatiu. Són molts els pedagogs, professors i escoles que treballen per donar resposta a les múltiples necessitats (i les diferents capacitats) dels alumnes. Si bé tradicionalment el sistema educatiu ha prioritzat els dos primers tipus d’intel·ligència (la lingüística-verbal i la lògica-matemàtica), Gardner i molts docents pensen que “és absurd que se segueixi insistint en que tots els alumnes aprenguin de la mateixa manera”.                                               Cada vegada són més les anomenades “Escoles d’Intel·ligències Múltiples” que apliquen un currículum basat en la teoria de Gardner.cultura-docente Una visió molt més àmplia del procés d’ensenyament-aprenentatge que suposa tot un repte per als sistemes educatius més rígids i que, en moltes ocasions, posen de manifest les seves mancances, materialitzades en un alt índex de fracàs escolar.La seva aplicació pràctica implica el reconeixement i respecte cap a l’estil d’aprenentatge propi de cada persona i també pels seus interessos i talents. El que realment compta no és el coneixement en si, sinó el que facis amb ell. L’estudi doncs, no pot reduir-se a una simple memorització de continguts, sinó que ha d’incloure una bona dosi de pensament que faça que l’adquisició de coneixements siga vàlida tant avui com demà. Per aconseguir-ho s’utilitzen programes com Thinking Based Learning(R. Swartz), Thinking Routines (R. Ritchhard) o Mental Maps (T. Buzan), entre d’altres, i l’experiència ens ha demostrat la seva eficàcia.                                       Aquestos mètodes pedagògics estàn obtenint bons resultats. Un fet que aflora la necessitat de plantejar-se nous reptes i apostes per educar, amb èxit, als nostres joves. La “Teoria de les intel·ligències múltiples”teoria-de-les-intel%c2%b7ligencies-multiples és una de les opcions que contempla la comunitat educativa. L’estudi i l’aplicació de la Programació Neurolingüística (PNL) ens permet ordenar els components del nostre pensament i organitzar la nostra experiència, de manera que generem aquelles creences positives i necessàries per portar a terme les conductes adequades per aconseguir els nostres objectius. La PNL ens fa reflexionar, entre d’altres coses, sobre com actuem les persones, sobre com prenem les decisions a partir de les creences, sobre com ens relacionem i ens comuniquem entre nosaltres i sobre com recollim la informació de l’entorn. Les habilitats i competències que podem desenvolupar a partir de l’estudi de la PNL i de l’aplicació de les seves tècniques encaixen bé en un món que posa cada vegada més èmfasi en la qualitat de l’educació, en l’atenció als alumnes i en la responsabilitat de la tasca d’educar.                                                                                                       El camí de la renovació pedagògica. Què ens cal per fer aquesta renovació?                            El que ara segueix com a intent de resposta a teoria-de-les-intel%c2%b7ligencies-multiples1aquesta pregunta no és una proposta concreta de què cal fer a l’escola i en l’educació davant la necessària i urgent renovació. No desestime res: compartir propostes, reflexions, bones pràctiques, intuïcions, experiències concretes… De fet, això és el que més ens cal fer. Però l’objectiu d’aquestes ratlles només és compartir una reflexió general sobre l’orientació de la innovació i de la renovació pedagògiques avui. Per això propose un marc, unes coordenades a través de les quals puguem anar valorant, incorporant, buscant, compartint, portant a la pràctica el compromís de la renovació. El que ara ve a continuació, doncs, és allò que els filòsofs en diuen una «ètica procedimental»: no et diu què has de fer; et dóna el camí, el marc, per trobar, en cada moment, què cal fer. Doncs això, faig una llista –provisional i oberta – de coses que no ens haurien de mancar per a fer una renovació reeixida, crítica i encarnada –en els contextos i en les persones reals.                                         Llibertat per posar-ho tot en qüestió. Llibertat no tan sols davant d’imposicions i de marcs ofegadors, sinó, sobretot, llibertat davant la inèrcia, el sense sentit, la burocràcia –que dóna una aura de validesa i de seguretat a coses que no tenen sentit per elles mateixes–, els discursos hegemònics –incloent, a parer meu, el de la innovació– i, també, llibertat davant les noves panacees simplistes i miraculoses.                                                           La imaginació és un dels grans motors del canvi. Del canvi que denuncia i anuncia –que deia Freire (1970). Denunciar, que vol dir penetrar críticament en la realitat de les estructures i pràctiques pedagògiques; i anunciar, que vol dir descobrir, a través de la pràctica i de la reflexió, nous camins reeixits en l’educació. Molts grans pedagogs han tingut aquesta actitud i, més enllà d’avenir-nos o no amb les seves propostes, seria bo d’empeltar-nos d’aquestes propostes. Eren crítics amb l’educació del seu temps i eren capaços de pensar utopies –coses que no eren enlloc–, de crear nous marcs i nous camins. Sense imaginació, no és possible fer aquest trànsit necessari per a la renovació.                   Reflexió compartida Reflexionar, pensar, meditar. El dia a dia de l’educació i del món en general és molt ràpid i no és fàcil trobar espais per a remirar l’acció, per a narrar l’experiència, per a detallar allò que s’observa, per a fer prospectiva, per a llegir, per a dialogar, per a compartir. En el camp educatiu tenim la gran responsabilitat d’engegar canvis i tenim poc espai per a la reflexió que els ha d’acompanyar. Hi ha escoles que han aposat per repensar-se, per trobar estones i espais que no estiguen dominats per la burocràcia o per l’organització de la urgència. L’humus de la renovació pedagògica és en els grups de mestres reflexius. Des d’aquí es poden rebre cursos, imitar bones pràctiques, buscar assessoraments, compartir amb altres escoles; però, si no hi ha una base d’acció-reflexió en la pròpia situació i aquesta base no està feta col·laborativament, és fàcil que els canvis es queden en innovacions superficials.                                                                                                       Conservació Cal estar molt atents a allò que cal preservar en benefici d’una vida humana i d’una vida digna, i que no hauria de ser sacrificat per una idea cega de progrés. ¿Cal que els infants continuïn tenint contacte amb els objectes i amb la matèria? ¿Cal tenir contacte no solament amb materials i objectes, sinó també amb la matèria primera que permet manufacturar i generar –la terra, la fusta, les pedres, el fang? ¿Cal que els infants notin el fred, la neu, la pluja, el sol i la calor? ¿Cal que els infants tinguin un contacte directe i vital –no sols d’estudi o de continguts– amb les formes de vida no humana (animals, plantes, bosc, hort…)? Tot això no són preguntes poètiques o romàntiques; són preguntes antropològiques molt rellevants que ens demanen una resposta i una actitud de resistència i de conservació davant d’un món cada vegada més tecnificat, artificial i virtual. ¿Continua essent veritat aquella idea de Rousseau –que després Piaget va corroborar en els seus estudis de psicologia evolutiva– segons la qual la raó sensitiva és la base de la raó intel·lectual o que, tal com deia tan bellament «els nostres primers mestres de filosofia són els peus, les mans, els ulls«? (Rousseau, 1989). Per això, ens hem de preguntar si és desitjable que cada alumne tingui un iPod, però, alhora i amb la mateixa intensitat, ens hem de preguntar coses com les que hem apuntat. I parlant de conservació, hi hauria altres temàtiques molt rellevants –he plantejat aquesta només a manera d’exemple. Sobre això, són molt eloqüents les paraules d’Hannah Arendt (1989): «em sembla que el conservadorisme, pres en sentit de conservació, és l’essència mateixa de l’educació, que té sempre per tasca envoltar i protegir alguna cosa –l’infant contra el món, el món contra l’infant, el nou contra el vell, el vell contra el nou». I arriba a dir: «És precisament per preservar allò que és nou i revolucionari en cada infant que l’educació ha de ser conservadora; ha de protegir aquesta novetat i introduir-la com un ferment nou en un món ja vell».                       Molts moviments que busquen el progrés –o el benestar humà i l’equitat en aquest benestar– tenen molt clara la idea de conservació: el moviment ecologista en seria l’exemple més clar.                                                                                                                                           Sensibilitat o mirada atenta Tal com hem dit abans, la renovació a l’escola no pot estar motivada per una ideologia, per una pressió social o del mercat, per la innovació tecnològica… Ha d’estar motivada per l’educació i pels infants: ha de ser una acció de resposta i d’atenció a allò que és el centre de l’educació. Cal mirar bé què necessiten els infants, com aprenen, què reclamen –no obertament, és clar. No es pot fer renovació pedagògica sense sensibilitat pedagògica, sense conèixer els infants o els joves, sense estar a prop d’ells. A vegades he anat a conferències sobre innovació educativa i he notat que la persona que parlava no coneixia els nens, no hi havia passat hores, no els havia mirat amb profunditat. Tot el discurs em semblava buit i ambigu. Sovint, aquests discursos que no estan entroncats amb la sensibilitat pedagògica, són segurs, pràctics, obvis; es presenten com a fàcils. I aleshores jo recordo el gran Janusz Korczak (1999), que en el seu llibre Com estimar l’infant explica, en alguns fragments, que no se’n sortia, que tot era molt difícil. I recordo algunes de les frases que es van recopilar dels seus textos i que configuren la seva declaració dels drets dels infants, que denoten un coneixement profund i compromès de l’ànima dels infants: « L’infant té dret a l’amor; l’infant té dret de viure en el present; l’infant té dret de ser ell mateix, ella mateixa; l’infant té dret a l’error; l’infant té dret a ser pres seriosament; l’infant té dret a ser apreciat per allò que ell és; l’infant té el dret de desitjar, de demanar, de reclamar; l’infant té dret a tenir secrets; l’infant té el dret a una mentida, una equivocació, un furt ocasionals […]». (Lifton, 1997). No podem fer cap renovació pedagògica sense aquest ancoratge de la sensibilitat pedagògica. Com diu Josep Maria Esquirol (2006), reinterpretant la màxima de sant Agustí en El respeto o la mirada atenta, «mira bé i fes el que vulguis». Aquesta sensibilitat i mirada atenta és el nucli del compromís ètic del mestre i de l’escola, i és el rector de la nostra llibertat com a docents. Altres Hi ha altres idees marc molt importants que no desenvolupE per òbvies, tot i que crucials, –per exemple, sentit comú–, o perquè d’una manera o altra ja les he esmentades abans –com compromís amb la dignitat de tots els homes i amb la justícia, que en educació ens porta al tema de l’equitat. No els desenvolupe, però els enumere perquè són, és clar, tant o més importants que les altres que he destacat.                             Una escola nova quI des d’aquí… Des d’aquí, ens ho hauríem de poder replantejar tot: els objectius, els sabers, l’aprenentatge –què, qui, per què i com–, els agrupaments, l’activitat, el treball, el joc, les relacions, la comunitat, l’autoritat, la singularitat i la diferència, les eines, les tecnologies, els llenguatges, els espais, els rols, l’acompanyament, els lí- mits, les possibilitats, els temps, l’ambientació, la disciplina i el poder, el sentit de l’escola i de l’educació. Intentant trobar nous camins que ho englobin tot, que realment renovin coherentment el sentit i el fer de l’escola, que facin una «escola nova» –paradoxalment, una vella expressió que encara és un repte actual. Una nova escola que tindrà coses molt noves i d’altres, potser, molt velles i ja gairebé oblidades que caldrà fer novament. I no haurem de perdre de vista –i és fàcil perdre-ho de vista!– que el lloc de la renovació no rau tant en «estar al dia» com en «veure el dia» (Esquirol, 2009). I generant aquesta novetat, haurem de vigilar sempre que aquesta renovació pedagògica no caigui en vells errors, com ara no ser fonamentalistes, dogmàtics, perquè aleshores el moviment que vol ser renovador i emancipador reprodueix els efectes d’allò que criticava. Si ens mantenim vinculats a l’experiència i a la reflexió, estarem sempre en camí, estarem sempre interpel·lats i oxigenats per la realitat i no hi haurà el fals miratge de la resposta tancada, de la solució definitiva.                                                                                                                                          Aquesta solució de millora evolutiva passa perquè a l’aula ha d’esdevenir l’espai d’integració de l’aprenentatge, ha de servir per posar en pràctica el que s’ha après i fomentar el debat i la reflexió.                                                                                                           “Explica-m’ho i ho oblidaré. Ensenya-m’ho i ho entendré. Deixa-m’ho fer i ho aprendré”. Cal ser conscients que els nostres estudiants podenla-innovacio-docent anar a Internet i trobar un vídeo que explique el que podem ensenyar en una classe tradicional, amb l’avantatge que ha estat editat cuidadosament i que permet avançar i retrocedir tantes vegades com es desitge. L’entorn és canviant i el model de docència universitari no es queda al marge. Els estudiants de les nostres aules són nadius digitals, a diferència dels professors, que majoritàriament poden considerar-se immigrants digitals. A més a més, estan acostumats a reciclar-se ràpidament, aprenen a utilitzar aplicacions i programaris nous amb gran facilitat i de manera autònoma. Aquest fet comporta una necessària actualització constant no només del professorat, sinó també de la institució. Els estudiants han passat a ser multitasca, acostumats a desenvolupar-se a través de segones pantalles, mecanismes d’engagement i storytelling, i sota el paraigua del social learning, l’aprenentatge col·laboratiu”.                     Aquest nou estudiant tipus ja no veu barreres entre disciplines, encaixades dins les assignatures tal com s’han entès fins ara, sinó que es mou en un model d’aprenentatge a través de projectes i interdisciplinari. Per tant, cal adoptar aquest model, cada vegada més present en l’ensenyament primari i secundari, per oferir una formació que veritablement prepari els joves per enfrontar-se a la complexitat del món contemporani.                                 En aquest escenari, quin rol ha de tenir el professor a l’aula?. Ha de ser la veu autoritzada que organitza i transmet el coneixement; passa asobreviure-per-no-oblidar ocupar la figura del preceptor i mentor de les dinàmiques d’aprenentatge de l’alumne. Això obliga a fer un gir en els esquemes pedagògics actuals, l’aula ha d’esdevenir l’espai d’integració de l’aprenentatge, ha de servir per posar en pràctica el que s’ha après, i fomentar el debat i la reflexió; els continguts en canvi, s’adquireixen durant les hores de treball de l’estudiant, fora de l’aula.                                                                                       Però els desafiaments no acaben aquí, perquè ens trobem en un moment en que hi ha una creixent necessitat d’articular un aprenentatge individualitzat. En aquest sentit, cal treballar decididament per oferir models pioners que s’ajusten a les necessitats concretes dels estudiants. La potenciació dels cursos en línia massius i oberts, també va en aquesta direcció: formació de qualitat, disponible per a tots els públics i sense un ritme predefinit d’aprenentatge. D’altra banda, els joves d’avui en dia arriben a la universitat amb noves consciències i és la nostra responsabilitat donar-los un espai d’aprenentatge per tal que contribueixen en la formació d’una societat més justa. Les metodologies d’aprenentatge-servei, potenciades en els últims anys, són un clar exemple que cal començar a incentivar. Finalment, ens trobem amb la necessitat de fer canvis en la docència perquè les aules universitàries estan esdevenint en veritables espais internacionalitzats, multilingües i multiculturals, amb presència de joves estrangers i també de joves locals que tenen les seves arrels en d’altres cultures. Caldrà internacionalitzar el contingut del currículum així com les competències finals que hauran d’assolir els nostres estudiants.                                 En definitiva, ens trobem amb estudiants digitals i multitasca, amb mentalitat interdisciplinària, altament internacionalitzats, que busquen una formació a mida, que volen adquirir un compromís social amb el seu entorn. Un còctel de característiques que representa un dels reptes més engrescadors, alhora que complexos, d’adaptació de l’ensenyament superior en força temps.                                                                                                   És una obligació, com a professors, conèixer lestallers-sobre-temes-transversals-per-a-la-docencia noves possibilitats per impartir la docència i utilitzar els mètodes que millor ajuden a estudiants a assolir els objectius d’aprenentatge. És una iniciativa inclusiva, productiva i de formació, que pretén incorporar les noves tecnologies als espais d’aprenentatge, des de vídeos complementaris, a petites aplicacions, dinàmiques de blended learning (combinació d’aprenentatge presencial i en línia). I una proposta innovadora perquè recull les habilitats d’un equip transversal ja existent. Tenim que apostat per un sistema d’acompanyament i coproducció amb el professorat. L’equip estarà integrat pels professors que formen part de l’experiència de millora docent; per membres del Centre per a la Qualitat i la Innovació Docent, en tasques de disseny pedagògic i formació del professorat; el Servei d’Informàtica, que aporta un salt qualitatiu en la producció dels materials audiovisuals i tècnics; i la Biblioteca que, a més a més de centre de gestió dels recursos d’informació, hi contribueix amb un espai que done suport a l’aprenentatge i a la docència, i que actuaria com una secretaría tècnica dels projectes. També caldria implicar alss departaments de  Traducció i Interpretació, per tot el que fa referència a la correcció lingüística i a la traducció de textos.                                               Comptar amb un programa d’activitats formatives per orientar i possibilitar la integració dels recursos tecnològics a les aules amb una certa autonomia per part del professorat, i assessorar en el desenvolupament de projectes futurs, tant des d’un vessant tècnic com pedagògic, des de la seva creació.                                                                                                                                                                                                                                                                                                  LA UNIVERSITAT POMPEU FABRA, POTSER SIGA UN EXCEL.LENT EXEMPLE DE LA INNOVACIÓ DOCENT EN ASSIGNATURES AMB L’APRENENTATGE PERSONALITZAT.universitat-pompeu-fabra  El métode Newton                                                                                                                                     Anna Carreras, professora de l’assignatura Càlcul i Mètodes Numèrics, que s’imparteix a primer curs de les enginyeries de l’Escola Superior Politècnica, va detectar que els estudiants necessitaven més suport per entendre el mètode Newton i que els llibres de matemàtiques, de vegades, no ajuden a fer-lo més comprensible. Sota aquesta premissa, es van crear una sèrie de materials audiovisuals que van permetre reproduir l’explicació gràfica del mètode d’una manera molt més eficient i professional del que podia fer en una classe de teoria tradicional. D’altra banda, es van incorporar breus qüestionaris al final de cada capítol que van ajudar els estudiants a autoavaluarse. Utilitzar aquest format va permetre els estudiants visualitzar el contingut tantes vegades com fos necessari i que cadascú seguís el seu ritme, millorant els resultats finals globalment.                                                                                                                                                                           Blended Learning                                                                                                                                     Humberto Llavador, del Departament d’Economia i Empresa, està al capdavant d’un projecte que combina els conceptes de classe invertida i classe programada. La part teòrica, programada, de l’assignatura passa a fer-se en línia, totalment adaptada al ritme de cada estudiant i proporcionant retroalimentació a través de la comprovació dels seus coneixements. La part pràctica, invertida, es desenvolupa presencialment a les classes de seminari. Serveix per treballar, aplicar i debatre els conceptes clau adquirits prèviament a distància. L’avaluació es realitza en funció dels continguts assimilats que permeten a l’estudiant treure profit del seminari. Per tant, la participació en la part pràctica es converteix en un dret que l’estudiant s’ha de guanyar.                      Els cursos en línia oberts i massius                                                                                                       El 2012 va ser l’any en què el fenomen MOOC va agafar volada. Alguns experts van alertar que seria un tsunami per a les universitats, ja que les veien amb poca capacitat de reacció als canvis sobtats. Malgrat això, la UPF ha reaccionat amb celeritat, en part gràcies a la creació del projecte VEU. Tal com explica Manel Jiménez, “és una de les universitats que ha treballat amb més plataformes — MiríadaX, Coursera, OpenEdX, P2PU, UCATx— , una experiència que ha aportat expertesa i criteri comparatiu a l’hora de treballar el disseny dels MOOC”. En relació amb convocatòries de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), la UPF ha esdevingut la institució més competitiva en termes relatius, en obtenir finan- çament per crear vuit cursos.                                                                                   D’altra banda, ha estat la primera universitat estatal a entrar a la plataforma FutureLearn, impulsada des de l’Open University, la British Library i la BBC, i una de les primeres de parla no anglesa a Europa. També està contribuint, de la mà de Miquel Oliver, professor del Departament de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (DTIC), a l’estudi del fenomen MOOC gràcies a la càtedra Telefónica-UPF d’Innovació Social en Educació. A més a més, Oliver forma part del grup que treballa en el desenvolupament de la plataforma catalana UCATx.                                                                                                                                           Però per què és important formar part de l’onada? Segons Davinia Hernández, professora del DTIC i experta en introducció de les TIC en l’educació, “perquè aquest model no només implica un augment important de l’oferta formativa i un increment dels recursos educatius oberts disponibles, sinó que representa un nou instrument de divulgació científica i de projecció i internacionalització de la universitat i dels seus professors”.           I la UPF ho vol fer de manera prioritària i competitiva en un entorn global, “pensant en assolir fites d’optimització de la qualitat de l’aprenentatge, la innovació metodològica i la conflu- ència entre docència, recerca i transferència de coneixement”, assegura Manel Jiménez.                                                                                                                                                       MOOC AMB SEGELL UPF                                                                                                                           La 3a. edat d’or de la televisió.                                                                                                           “Per fer-ne un de bo cal passió!”. Així de contundent respon Carlos Scolari, professor del Departament de Comunicació, quan explica què és imprescindible per fer un MOOC. “És com un llargmetratge o un projecte interactiu, requereix molta preproducció. Però, cal sumar-hi el disseny de l’estratègia d’aprenentatge, els continguts, el ritme i la successió d’activitats, les avaluacions”.     Va per la segona edició del curs ofert a través de la plataforma MiríadaX, elaborat conjuntament amb l’escriptor Jorge Carrión, i està tenint un èxit remarcable, més de 7.500 inscrits entre les dues convocatòries.                                                                                                                                                                   La temàtica és clau per tenir èxit, “vam valorar que pogués interessar persones amb diferents formacions, perfils i passions”, indica Scolari. “Les noves sèries de televisió són un fenomen global i és necessari acostar la universitat a les noves formes narratives”, afegeix.                                                 Pioner en l’àmbit dels MOOC, ja està pensant com continuar innovant en aquest camp: “Hauríem de comen- çar a experimentar altres formats, per exemple, cursos brevíssims de formació en línia o, per què no, explorar les possibilitats educatives del llenguatge i l’estètica dels YouTubers”.              Parla’m amb les Mans i Escolta’m amb els Ulls.                                                                             El MOOC d’introducció a la llengua de signes catalana (LSC) està en fase de producció i està previst que s’ofereixi a finals del 2015, a través de FutureLearn.num10_issuu2 Els seus impulsors, Josep Quer i Cristina Gelpí, professors del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge, estan motivats “per un component de responsabilitat social ja que es pretén contribuir a la promoció de la llengua natural de les persones sordes”, expliquen. Gelpí afirma que “cal promoure estratè- gies per contribuir a la plena integració de les persones sordes com a ciutadans de ple dret”.                                                                                   En la ideació del curs han tingut molt clar que no estaven treballant amb material convencional reciclat, “ha implicat dissenyar un itinerari nou d’aprenentatge tutelat, amb materials i activitats que contribueixin a assolir unes competències prèviament determinades”, exposa Quer. De l’experiència destaquen, a banda de les facilitats d’infraestructura que ofereix la Universitat, la cooperació interdisciplinà- ria, perquè els ha permès “establir sinergies amb altres àmbits i constatar que l’intercanvi de punts de vista enriqueix a tots els membres del projecte”, indica Gelp  The European Discovery of China.                                     És la primera proposta que la UPF ha ofert des de la plataforma FutureLearn, i ha acumulat més de 5.000 inscrits. Dolors Folch, professora emèrita del Departament d’Humanitats, és la creadora d’aquest curs que aborda la història de la Xina i la d’Europa dins d’un context global per tal d’entendre els orígens i la pervivència d’arquetips sobre el país asiàtic que encara perduren a Europa. Folch destaca que és vital “conèixer bé el funcionament de la plataforma escollida per oferir el MOOC, ja que exigeix adaptacions, tant per a la mateixa universitat com per al professor”.   “Incorporen gent de tot el món, i aquesta és una de les fortaleses més grans que tenen perquè permet obrir molt els temes que es tracten”, explica Folch. En aquest sentit, afirma que “han de servir de palanca per rellançar la formació en línia de qualitat que permeti obrir les portes de la Universitat a un gran nombre d’estudiants”. Però no només hi ha avantatges per als estudiants, “són una gran eina per als professors, perquè poden tenir a l’abast una quantitat de recursos de qualitat abans impensable”.

                                            

            

 

 

 

 

 

.