INTERÉS PER LA NOSTRA LLENGUA. JOSEP RIBELLES COMÍN, UN OBRER DE LA PLOMA.

Josep Ribelles Comín va nàixer a Castelló el 7 de juliol de 1872. Era fill d’agricultors modests. S’inicià en el periodisme en la seua ciutat natal de Castelló de la Plana, a on fundà el semanari lliterari El Ruiseñor i posteriorment la Revista Industrial y Mercantil. Colaborà en el diari La Verdad de la mateixa ciutat, defenent posicions conservadores. En l’any 1898 se traslladà a Barcelona. Hi fundà la revista Barcelona Urbana, dedicada al negoci immobiliari. Posteriorment guanyà una plaça de funcionari de la Diputació de Barcelona i hi fixà definitivament la seua residència. Des de Barcelona colaborà en la societat Lo Rat Penat, que li premià un treball sobre el filòlec Pere Labèrnia, Estudi bio-bibliogràfic sobre l’ilustre fill de la província de Castelló en Pere Labèrnia i Esteller. Des de ben jove va interessar-se pel món dejosep-ribelles-comin les lletres i per aquest motiu va fundar i col·laborar en diversos setmanaris i revistes, com ara El Ruiseñor, i va participar activament des de Barcelona en les societats Lo Rat Penat i el Centro de Cultura Valenciana com a director-corresponent a Barcelona. Des del 1898 residí a Barcelona, on treballà com a bibliotecari. Hi fundà la revista Barcelona Urbana i la col·lecció “Biblioteca Valenciana Popular” (1913), les obres de la qual prologà. Promogué la publicació per L’Avenç d’algunes obres d’autors valencians (Llorente, Guinot, Morales Sanmartín), si bé sempre es mantingué ambigu davant la qüestió de la catalanitat idiomàtica del País Valencià. Col·laborà a diverses publicacions erudites catalanes. Les seves obres més importants són Intereses económicos, agrícolas y mercantiles de Castellón(1905) i Bibliografía de la lengua valenciana (1915-43). La seua tasca com a funcionari de la Diputació de Barcelona la va compaginar amb un notable dedicació a la investigació bibliogràfica. Allí va conèixer al dirigent catalanista Enric Prat de la Riba, president de l’organisme, que li va encarregar, tot i que no era la seua feina, la confecció de l’inventari de la Biblioteca Aguiló que havia estat adquirida per l’Institut d’Estudis Catalans i que constituí el nucli de la futura Biblioteca de Catalunya. La finalitat de l’obra està ben clara i queda inserida en la tradició, seguint dos línies que s’entrecreuen i li donen sentit. Per una banda, el sentit històric el trobem en la ratlla pintada pels nostres bibliògrafs clàssics, hòmens com Josep Rodríguez, Vicent Ximeno, Pastor Fuster o Genovés Olmos, però ara des de la perspectiva àmplia i moderna que donava el segle que s’encetava: més i millors mitjans, una metodologia distinta, una estructura més clara, una notícia més extensa i unes formes noves d’actuar. Per una altra, l’obra de Ribelles Comín ens situa també en una altra línia que, provinent de la Renaixença, passa per noms com Vicent Boix, Roc Chabás, Sanchis Sivera, Serrano Morales, Teodor Llorente o Constantí Llombart, la ratlla que venien dibuixant els estudiosos que s’embarcaren, moltes vegades en castellà, a escorcollar arxius i a revisar fets històrics, culturals o literaris regnícoles «sacudiendo el polvo de un arsenal de manuscritos». De fet, és dins d’un dels grans fruiters de la Renaixença on l’obra de Ribelles compta amb un precedent directe: el treball premiat l’any 1902 en els Jocs Florals de la ciutat e regne de València amb el títol «Catálech de les obres publicades en valenciá desde’l segle xv fins ara», escrit pel nostre autor. Ribelles Comín sembla ser per això un fill retardat de la Renaixença. Ribelles Comín és autor de dues obres especialment interessants per als valencians. Ens referim a la Biblioteca Valenciana Popular i a biblioteca-valenciana-popular-ribellesla Bibliografia de la Lengua Valenciana.             La Biblioteca Valenciana Popular consisteix en una col·lecció de fascicles que Ribelles Comín va publicar a partir de 1914 amb al propòsit de donar a conèixer al gran públic algunes obres de la literatura valenciana clàssica, i també qualsevol altre treball actual que considerava d’interés per tal d’aconseguir el ressorgiment del poble valencià. En aquesta obra, Ribelles Comín, a més de denunciar l’actitud de la societat valenciana envers la pròpia llengua, proposava solucions per al seu reviscolament, com ara que s’establira «la ensenyança obligatòria del valencià en les escoles, Instituts i Universitat del Regne», o que s’erigiren monuments a la ciutat de València a il·lustres literats valencians com Ausiàs March, Joanot Martorell, Teodor Llorente, i fins i tot a Francesc de Vinatea, «defensor de les llibertats valencianes»; altrament, també proposà la celebració, amb l’assistència de representants de 1-bibliografia-ribelles-comin«València, Catalunya, Mallorca i Provença», d’un «grandiós i solemne homenatge a la llengua i literatura valenciana que’n la Edat Mitjana omplí de llustre i esplendor tots els indrets ont es parlat el llenguatje catalanesc». Val a dir que, al mateix temps, era conscient que aquesta tasca de ressorgiment regional no la podien dur a terme únicament els valencians sinó que s’havia de comptar amb la participació de catalans i mallorquins. A més, en aquest i els altres volums de la col·lecció, Ribelles Comín va aprofitar per exposar un ambiciós programa d’actuacions que abastava tant els àmbits culturals i lingüístics, amb la constitució de l’Institut d’Estudis Valencians o l’ensenyament obligatori del valencià a les escoles, instituts i la Universitat, com altres clarament polítics, com ara la implantació de la Mancomunitat Valenciana o la conssecució de l’autonomia. Però, sobelogi-de-la-llengua-valenciana-aretot, Ribelles Comín és l’autor de “Intereses económicos, agrícolas, industriales y mercantiles de Castellón : con la historia del puerto del Grao y del periodismo provincial: con los fotograbados de D. Cayetano Huguet Breva, D. Fernando Gasset Lacassaña, D. Manuel Iranzo y Benedito, D. Antonio Barrachina y Fabra, D. Lenadro Alloza Agut, Excmo. Sr. Don Vicente Ruiz Vila, D. Victoriano Fabra Gil y D. Carlos G. Espresatti, i de la Bibliografia de la Lengua Valenciana, que portava com a subtítol el de «Catálogo razonado por orden alfabético de autores de los libros, folletos, obras dramáticas, periódicos, coloquios, copias, chistes, discursos, romances, alocuciones, cantares, gozos, etc., que escritos en lengua valenciana y bilingüe, han visto la luz pública des de el establecimiento de la imprenta en España hasta nuestros días». Aquesta obra va ser premiada en el concurs convocat el 1905 per la Biblioteca Nacional, però no serà fins 1915 que es publicà a Madrid el primer volum, dedicat als autors i les obres del segle XV; el segon volum aparegué el 1929, i s’ocupa dels autors del segle XVI; el tercer, s’edità el 1943 i ressenya les obres dels segles XVII i XVIII; el quart volum veurà la llum el 1978 i pertany al segle XIX, i el cinquè, que apareix el 1984, al segle XX, fins el 1951, any de la mort de l’autor. Els dos últims volums van estar revisats i corregits per les dues filles de l’autor, Josefina i Carmen Ribelles Barrachina, a partir del material elaborat pel seu pare. D’aquesta manera, Ribelles Comín, des de la modèstia d’un obrer de la ploma, tal com s’autodenomina, va aconseguir els objectius marcats al pròleg del primer volum, alçar «un rico y gallardo monumento literario que señalará a las generaciones futuras el sendero trazado por nuestros clásicos y contemporáneos escritores y poetas. Es nuestra aspiración y a ella enderezamos nuestros esfuerzos». En conjunt el resultat de la Bibliografia de la Lengua Valenciana és espectacular perquè va posar a disposició d’erudits, estudiosos i públic en general un ampli catàleg de totes les obres publicades en valencià al llarg de la història, amb la inclusió d’abundants fragments d’aquells llibres de difícil accés. De fet, durant decennis, ha sigut la font on han pouat moltíssims estudiosos de la nostra llengua i cultura, i sens dubte és una de les grans obres dedicades a l’estudi del valencià del segle XX. Però, aquesta obra elaborada amb moltíssim esforç al llarg de tants anys no va tenir l’acollida que es mereixia, tot i els esforços de l’autor per aconseguir el suport de personalitats i entitats valencianes. Per aquest motiu, un decebut Ribelles Comín manifesta en una carta adreçada a Teodor Llorente: «És molt trist lo que està passant. Mentres als valencians no els dolen els diners pera festes, bous, traques i falles (massa bous i massa falles) les obres series no tenen eixida a les llibreries. No sé si creurà que de la meua Bibliografía apenes si s’han venut mitja dotçena d’eixemplars en tota la regió valenciana. Tant d’alardejar de valencianisme i regionalisme, i ninguna societat d’aquesta mena ha adquirit ni un sol exemplar per a llur biblioteca. A pesar d’haver adreçat circulars a tots los principals ajuntaments de la regió valenciana, ni tan sols hi han contestat. A major abundament, fa uns tres anys vaig presentar una instància al Ajuntament de València (qui en rigor havia d’haver costejat l’edició) interesant-li l’adquisició de determinat nombre d’eixemplars, i esta és l’hora que encara no ha resolt res. Semblant petició vaig fer a la Diputació de València i acordà adquirir ¡un eixemplar! Si el poble no respon, ni les corporacions, que estan formades per hòmens que es diuen amants de la cultura i el progrés, tampoc, tractant-se de una obra que afecta al cor de València, de qui hem d’esperar l’ajuda? Crega que és vergonyós lo qu’està passant i que imposa un cambi radical en l’idiosincràcia i modo d’ésser dels valencians. Millor acollida ha tengut la meua obra en Catalunya i estranjer, que en el seu país per al que s’ha escrit».   Ribelles Comín i la identitat del valencià. En el pròleg del volum primer de la Bibliografia de la Lengua Valenciana, Ribelles Comín fa una defensa del valencià, i recorda alguns dels autors que en el passat havien confeccionat escrits laudatoris sobre la llengua com Viciana, Cervantes o Victor Hugo. També s’hi refereix a llibres clau de la literatura valenciana, com el Tirant lo Banch, l’Espillo el Vita Christi, obres que, segons diu, van contribuir «a hacer inmortal con el laurel de la victoria nuestra lengua valenciana, y a colocarla […] en el trono de la literatura que han cultivado los pueblos de lengua catalana». El que desitjava i esperava l’il·lustre biògraf era un renaixement de la llengua dels valencians, considerada per ell com la característica més important del nostre poble, la base de la nostra nacionalitat i la garantia de la nostra pervivència.                                           Pel que fa a la identitat del valencià i al nom que hom havia d’usar per tal de designar la llengua dels valencians, Ribelles Comín adopta el nom de llengua valenciana per referir-se a la varietat emprada pels valencians, però al mateix temps, es mostra partidari de la denominació català front a la de llemosí, encara que aquesta «aún perdura hoy en día entre muchos valencianos, quienes lo prefirieron al de catalán». En tot cas, Ribelles Comín, tot i conéixer la preferència dels valencians pel que feia a la denominació de la llengua, afirmava de manera categòrica: «Es un hecho cierto, por más que muchos que no han depurado bien las fuentes de su origen opinen lo contrario, que la lengua que hablamos los valencianos no es la lemosina, sino el catalán o catalanesch, nombre que recibió la branca del Mediodía de los Pirineos (a más del de romance, que era común a todas las lenguas hijas del latín), de las dos en que se dividió (la otra branca es la del Septentrión de los Pirineos, aparte el Rosellón) un romance muy celebrado, que también se le nombra lengua de Oc, que se hablaba al mismo tiempo y entre las lenguas francesa, italiana y castellana».

 

APRENENTATGE, CONVIVÈNCIA, SALUT I BENESTAR EMOCIONAL.

L’educació emocional  està estretament vinculada amb la salut mental i la qualitat de vida. L’educació emocional emergeix com un aspecte imprescindible per a afrontar els  profunds canvis  estructurals i socials  que s’esdevenen. Repensar la  educació des d’aquests paràmetres és una “utopia necessària”.                                                                                                     Tradicionalment  l’escola  s’ha centrat  en elsleducacio-emocional  aspectes  cognitius  prioritzant  els  aprenentatges científics i tècnics , deixant de banda el coneixement de les persones; no  s’ha “entretingut” a reflexionar sobre els sentiments i les emocions. Com a contrapunt les aportacions científiques  actuals destaquen la  vinculació  entre les  emocions  i el  pensament  com a  base  de tota  activitat humana.  Per tant  es  fa  necessari un replantejament seriós d’aquest tema.                           L’Informe  Delors (Unesco  1998) afirma  que l’educació  emocional és un complement  indispensable  en el desenvolupament  cognitiu i una  eina fonamental de prevenció  ja  que molts problemes tenen el seu origen en l’àmbit emocional.  Aquest Informe  fonamenta  l’educació del  segle XXI  en quatre  eixos  bàsics  que  anomena  els  quatre  pilars  de l’educació:           (1)  aprendre  a  conèixer i aprendre  a  aprendre  per aprofitar les possibilitats que ofereix l’educació  al  llarg de la  vida.                                                                                                                       (2)  aprendre a fer per capacitar la persona per fer front a moltes i diverses situacions.           (3)  aprendre  a  ser,  per obrar amb  autonomia,  judici i responsabilitat  personal.                     (4)  aprendre a conviure, a treballar en projectes comuns i a gestionar els conflictes. En la pràctica docent ens lamentem de la poca motivació dels alumnes i de l’augment  dels comportaments disruptius. Ho atribuïm a la realitat canviant de la societat, a la crisi  de valors, a la disgregació del sistema familiar, a la influència dels mass­media… Molts d’aquests  problemes  serien  majoritàriament  conseqüència  de  l’escàs  coneixement  emocional que  posseïm de nosaltres  mateixos  i dels  que  ens envolten.  Sabem que gran part del fracàs escolar dels alumnes no és atribuïble a una manca de capacitat  intel∙lectual,  sinó a  dificultats  associades  a  experiències  emocionalment  negatives  que s’expressen  en comportaments  problemàtics,  conflictes interpersonals,  etc. Els  estudis  indiquen que  entre  un 10 i  un 25 % dels  escolars  són víctimes  o  participen en actes de maltractament  envers els  companys;  són conductes abusives,  intimidadores i humiliants, sovint envers els individus  socialmentmés dèbils. Aquest fenomen es coneix   amb el terme anglosaxó de bullying.                                                                                                           Ensenyar i aprendre a conviure, en definitiva,seesaw with heart and brain és treballar per millorar la convivència en els centres. Dit així pot semblar molt gros, complex i inabastable. Com començar? No ens atabalem, hi ha programes força estructurats, que ens poden  orientar. Tot és començar   i   continuar caminant en aquesta línia. Fomentar una afectivitat positiva i una actitud moral respectuosa i justa entre companys  és possible si:                 (1) la convivència es gestiona de forma democràtica.                                                                                    (2) es treballa en  grups cooperatius.                                                                                                                         (3) s’introdueix en el currículum l’educació emocional, l’educació de valors, la gestió dels conflictes. Els programes globals de convivència més eficaços actuen de manera simultània en aquests tres àmbits interelacionats.                                                                                                                 La teoria de les intel∙ligències múltiples de Gardner (1993), popularitzada per Goleman,  descriu, entre  d’altres,  les  intel∙ligències  intrapersonal,  que  permet  comprendre’s  i  treballar amb un mateix, i la interpersonal, que permet comprendre i treballar amb els  altres. Ambdues configuren la intel∙ligència emocional: capacitat de controlar i regular els sentiments d’un mateix i dels altres i utilitzar­los com a guia de pensament i d’acció;  aquesta capacitat  està  en la  base  de les  experiències  de  solució  dels  problemes  significatius per a l’individu i per a l’espècie. Des del punt de vista educatiu m’estime més   parlar d’educació emocional, posant  l’accent en que  és  una  capacitat que s’aprèn,  i que  té  com a  finalitat  augmentar el  benestar personal i social.benestar-personal-01   Parlem d’emocions  i de sentiments.  Sentiment és  el terme  que  designa  les  experiències que  integren  múltiples  informacions  i  avaluacions  positives  i negatives,  impliquen  el subjecte, li proporcionen un balanç  de la  seva situació i provoquen  una  predisposició a actuar. Hi ha sentiments duradors i estables. Les emocions serien un sentiment breu, d’aparició normalment abrupta que s’acompanya d’alteracions físiques perceptibles ( agitació , palpitacions, pal.lidesa, rubor…).                                                                                                           Les habilitats que posa en joc l’educació emocional es poden agrupar en quatre blocs:  La consciència d’un mateix: és la capacitat de reconèixer un sentiment en el mateix  moment en que apareix. Requereix estar atents als nostres estats d’ànim i reaccions  (pensament, respostes fisiològiques, conductes manifestes…) i relacionar­les amb els  estímuls  que  les provoquen.  L’expressió voluntària de diferents  emocions, la  seva dramatització, és una manera d’aprendre­les.                                                                            L’autoregulació:  quan tenim consciència de les nostres  emocions hem d’aprendre  a  controlar­les. No es tracta de reprimir­les, ja que tenen una funció, sinó d’equilibrar­les.  No hem de controlar que no apareguen, sinó de controlar el temps que estem sota el  seu domini. La capacitat de tranquil∙litzar­se un mateix és una  habilitat vital fonamental  i s’adquireix com a resultat de l’acció mediadora dels altres.                                                               La  motivació:  és  la  força  de l’optimisme imprescindible  per aconseguir fites  importants.  Està relacionada amb  diversos  conceptes psicològics  com el control  d’impulsos (capacitat de resistència a la frustració, d’ajornar la gratificació), la inhibició  de pensaments negatius (per afrontar amb èxit reptes vitals), l’estil atribucional d’èxit i  fracàs, l’autoestima (expectatives d’autoeficàcia)…                                                                             L’empatia: és l’experimentació de l’estatlempatia1 emocional d’una altra persona; la capacitat de captar els estats emocionals dels altres i reaccionar de forma apropiada socialment. Té  dos components, l’afectiu i el cognitiu. El component afectiu pot ser suficient, els nens petits  en són un exemple.  En  canvi,  només  amb  el cognitiu  no n’hi ha prou.  Els psicòpates  (trastorn de personalitat antisocial), els  maltractadors,  poden “saber” cognitivament que la seva víctima pateix, però poden continuar fent­li mal perquè són incapaços de “sentir” el mal que li fan, no hi ha emoció. Aquests aspectes estan poc o gens desenvolupats en el nostre sistema educatiu. Cal  una  intervenció  sistemàtica  en educació  emocional ja  des  de les  etapes  d’Infantil i  Primària per prevenir les conductes antisocials posteriors. El procés que ha de seguir un col∙lectiu per aprendre a fer les coses junts, respectant la diversitat dels seus membres i aprofitant les potencialitats de cadascun, és llarg. No n’hi  ha prou en fer “algunes activitats” de tant en quant. En aquest sentit al professorat ens  manca formació i eines per afrontar aquest aspecte amb garantia d’èxit. Treballar per millorar la convivència com a marc on es recolzen la es resta dels aprenentatges ha de ser una opció de Centre. Un  programa  d’educació emocional ha de tenir  com a  prioritat  els  mestres,  que  en definitiva són qui l’han de dur a terme. Primer treballa partint  de les  hipòtesis que  l’estat  d’ànim dels  adults  influeix en els alumnes,  que  el nostre  estat  d’ànim depèn  de nosaltres i que en podem aprendre.  Després són els  mestres que treballen amb els alumnes. Aquest sistema s’ha vist  que té un doble benefici: per al  mestre i per als alumnes. Amb  més recursos emocionals augmenta la tolerància a la  frustració i a més salut mental més rendiment escolar.  L’educació emocional ha de formar part del currículum. A més de la  sessió  setmanal  sistemàtica, cal que s’integre en la tasca diària del mestre. Acostumar­se a preguntar:  Com et sents,  com creus que  se  sent l’altre, com et  sentiries  si fores al seu lloc,  perquè  creus  que  ha fet això,  què  hagueres  pogut  fer en lloc  d’això…  pot  ajudar a  entendre les motivacions que són a la base dels conflictes i començar a resoldre’ls.  Podem ubicar les sessions dins de l’àrea de llengua, ja que en definitiva es tracta de parlar, escoltar,  llegir i  escriure.  I  s’usen  diferents tipologies textuals:  argumentació,  exposició, resum, diàleg, narració…                                       Conclusions.                                                                                                                                        Està demostrat que el coeficient d’intel∙ligència mesurat tradicionalment ha augmentat en la  població  general,  mentre  que  el coeficient  emocional minva acceleradament, i amb ell augmenta la manca d’empatia, la intolerància, l’exclusió…  Malgrat la Ley de Calidad del PP, reivindiquem una formació integral que incloga el  desenvolupament  dels  aspectes emocionals  i de  relació  interpersonal perquè  els  aspectes  emocionals  estan íntimament vinculats amb  el rendiment  acadèmic  i el  benestar personal tant de l’alumnat, com del professorat.                                                                                                       A la societat i a l’escola no li vindria gens malament recuperar la il∙lusió i la  utopia.                                                                                                                                                                                                                                                  

QUI CONTROLA I FINANÇA ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ QUE ENS INFORMEN?

“Cuida’t dels mitjans de comunicació perquè vas a acabar odiant a l’oprimit i estimant a l’opressor”.   Malcolm X.
Ningú posa en dubte que els mitjans de comunicació és el quart poder de l’Estat, per no dir que en molts casos, hauria de ser el primer i més poderós que el poder legislatiu, executiu i judicial.                                 arton1284-56ef4-f32b9
Saber d’on ve la informació hauria de ser tan important, com la informació en si, ja que d’aquesta manera el receptor de la informació podria en molts casos estimar la intenció, o els interessos que hi pot haver darrere de tota aquestes dades proporcionades.
Supose que molta gent en algun moment s’haja fet aquesta pregunta, però m’aposte que molt poca gent realment ho sap, entre altres coses, perquè aquesta informació no és en absolut fàcil d’obtenir, ni per res transparent.
De fet, només hi ha dos països a Europa que tenen l’obligació de proporciona aquesta informació a la societat, segons l’exigit en les seves legislacions. Àustria i Croàcia. Tots els altres països no tenen aquesta obligació, per tant el saber i conèixer aquesta informació, implica un ardu treball d’investigació i anàlisi per saber qui són les institucions que controlen la informació que rebem en el moment en què encenem la televisió, o sintonitzem la ràdio.
Han estat les noves tecnologies i plataformes com Internet, les que permeten a dia d’avui, obtenir informació alternativa, i no subjecta a cap poder fàctic que la pugui manipular en virtut als seus interessos. Com per exemple, diaris i publicacions en línia que tenen un finançament independent, o blocs alternatius com aquest. Molt probablement aquest article no hagués pogut ser publicat si haguéssim hagut de dependre dels mitjans de comunicació majoritaris.
Volen per tant saber qui ens proporciona i controla la informació que rebem tots els dies ?.
No fa massa temps que es va començar a utilitzarmanipulacion-42ca1 la propaganda i el control de la informació proporcionada a la societat, per tal de controlar l’opinió pública, i intentar generar un entorn de pensament únic, tan necessari pels governs. De fet, la primera campanya seriosa que es va elaborar per a això, va ser exactament fa un segle en els E.E.U.U. en 1916 sota el mandat de Woodrow Wilson. En aquell temps, Europa es veia immersa en la Primera Guerra Mundial, i la societat nord-americana no veia cap interès per una guerra que estava passant tan lluny de casa. El president Wilson partidari de involucrar-se en la guerra europea, va intentar canviar la manera de pensar de la societat a través d’una campanya propagandística anomenada “Comissió Creel”.                                           Els resultats van ser extraordinaris, ja que en sis mesos es va passar d’una societat pacifista totalment desinteressada per la guerra a Europa, a una societat plenament enfurismada pel fenomen bèl·lic i totalment contrària als alemanys. L’estratègia és molt fàcil d’entendre, el govern primer intentava convèncer els intel·lectuals de prestigi del país, a través de dades i’pruebas’ del que els alemanys feien, i recolzats per altres sectors econòmics interessats en què el país entrés en guerra . Per exemple, imatges d’alemanys mutilant nens belgues, i altres atrocitats generades pel Ministeri de propaganda britànic (primers interessats en què U.S.A. s’unissin a la guerra), i emeses al govern nord-americà. Posteriorment es va saber que van ser generades pels britànics de manera deliberada. Les proves eren facilitades a aquests intel·lectuals i periodistes influents amb poder mediàtic, perquè estenguessin la informació al llarg i ample del país. La campanya va ser més que efectiva, i l’estratègia s’ha utilitzat al llarg dels anys fins als nostres dies, no només en U.S.A sinó a tot el món.
Anys més tard i durant la segona Guerra Mundial, Joseph Goebbels ministre de propaganda Nazi, va fer seva el mètode de propaganda ideat pels seus enemics aliats en la Primera Guerra Mundial, i fins i tot ho va millorar amb els seus principis de propaganda i màximes com ara, una mentida repetida mil vegades, es converteix en una realitat. Va fer de la propaganda política i el control de l’opinió de la societat, un art en si mateix.
Òbviament, s’havia descobert una arma molt poderosa per al control de les masses, canviant l’opinió pública en virtut dels interessos polítics. Arma que segueix existint en els nostres dies de forma més que habitual. Però, qui controla la indústria de la comunicació a nivell mundial en l’actualitat ?.
Les xifres posen de manifest que són quatre els holdings de comunicació que controlen el 96% total del negoci a nivell mundial, i paradoxalment aquests quatre holdings multinacionals, estan dirigits per lobbies jueus. Anem una mica més enllà, i analitzem en fet amb més detall.
Aquests conglomerats empresarials són Walt Disney, Time Warner Inc, Viacom / CBS controlats per la família de banquers jueus Rosthchild, i 21st Century Fox (amb la seva subsidiària News Corporation liderada has ta 2012 pel carismàtic Rupert Murdoch, desprès de que deixés l’empresa per les escoltes a grans personalitats través del seu mitjà News of the World). 21st Century Fox està dirigida per lobbies sionistes i el sector bancari (JP Morgan, Elliot Associates , Invesco Ltd, Waddell & Reed Financial Inc i Deutsche Bank AG).
Tots aquests mitjans de comunicació engloben en les seves estructures empresarials tota mena de canals de televisió, ràdio, publicacions, etc …. Poden fer una lectura ràpida del fet en aquest link. Val la pena fer una ullada.  No menys controvertida i coneguda és la frase de la portaveu israelià, Tzipora Menache sobre el poder d’aquests lobbies jueus a la informació en U.S.A, i per tant, a la resta del món. Aquest comentari és causa d’un bombardeig d’Israel a la franja de Gaza el 2009, que va impactar sobre bases de l’ONU, i sobre la possible resposta que Barack Obama tindria al respecte. La frase pren especial rellevància en els temps actuals, en plena cursa electoral a E.E.U.U. entre Hillary Clinton i Donald Trump.
“Vostès saben molt bé, i els estúpids americans saben igualment bé, que nosaltres controlem el seu govern, independent de qui s’asseu a la Casa Blanca. Vostès veuen, jo sé això i vostès ho saben que cap president americà pot estar en una posició de desafiar tot i que nosaltres fem el inconcebible.¿Qué poden ells (els americans) fer-nos a nosaltres? Nosaltres controlem el congrés, nosaltres controlem els mitjans de comunicació, nosaltres controlem l’espectacle, i nosaltres controlem tot a Amèrica. A Amèrica vostè pot criticar a Déu, però vostè no pot criticar Israel “(Tzipora Menache).
Hi ha altres casos curiosos i que no deixen de ser paradigmàtics de les dinàmiques del sector de la informació internacional, com empreses que sent de sectors no relacionats amb el de la comunicació, entren en el negoci a través de l’adquisició d’empreses d’aquest sector, sent aquestes indústries bastant controvertides, més si es vinculen a la indústria de la informació. Com és el cas dels grups armamentístics francesos Lagardère o Dassault Aviation, les empreses d’armament més grans del país, i sent França el quart exportador d’armes del món, per darrere de U.S.A, Rússia i Xina. Paradoxalment, aquestes empreses controlen dos dels diaris més importants de França, Le Monde i Le Figaro. ¿No els sembla curiós ?.grups-editorials-amb-eines-informatives-a-lestat
Un cop fet una anàlisi prèvia sobre qui controla els mitjans de comunicació a nivell global, no menys interessant seria saber qui controla els més poderosos mitjans de comunicació a Espanya, com a Grup Prisa, Grup planeta, Mediaset, Vocento, etc …
Com he dit, no és fàcil trobar informació al respecte. Les dades obtingudes fan referència al 2012, encara que segueixen sent una referència a dia d’avui. Hi ha hagut canvis en alguns casos, com ara el canvi del accionari del grup Prisa causa dels seus problemes econòmics, que va permetre que molts dels seus creditors del sector bancari passaran a ser socis del grup, fent que la família Polanco, passaran de tenir el el 71% de la companyia a menys d’un 20%.
Prenguen el seu temps per veure el gràfic en aquest link, i així saber qui està darrere de cadascuns dels mitjans de comunicació que ens informen en aquest país. Les conclusions obtingudes no passen desapercebudes.
A Espanya, els grans holdings de la informació en la majoria dels casos estan controlats pel sector bancari, multinacionals i constructors (molts d’ells involucrats en trames de corrupció). Per aristòcrates, la conferència episcopal i l’Opus Dei.¨
D’acord amb la la informació rebuda, no és difícil pensar que la informació rebuda pels mitjans de comunicació públics, ja sigui a Espanya o internacionalment, estan sent tractats amb un siesgo que obeeix als interessos dels grups empresarials que hi ha darrere, i de la necessitat de controlar l’opinió pública de forma concreta i en el seu profit. Pensin-ho, qualsevol mitjà de comunicació té intencions clares i definides. ‘No OblidE que saber qui li informa, és saber el que li volen dir, i saber el que mai li van a contar’.                                                                                                                                                                                                                medios3                                                                                                                                                                                   Sembla que el gràfic va tenir bona acollida i molta gent li va semblar interessant. A mi, almenys, em sembla útil. Una eina per tenir present, quan vam consultar algun mitjà de comunicació, a quins interessos serveix. Així que em vaig posar mans a l’obra, recopilant dades dels moviments empresarials en el sector, per poder mostrar-vos un nou gràfic, ampliat, corregit i actualitzat.                                                                                                                   Ampliat amb alguns mitjans regionals, com la marabunta de televisions regionals que van aconseguir llicències de la TDT (copades per la ultradreta, em pregunto si quedarà algun feixista a Espanya sense el seu televisioncita). Sobretot, he solucionat un imperdonable oblit: les agències de notícies, que nodreixen d’informació a les redaccions. Almenys les agències espanyoles, no em vaig a tornar boig anant darrere de Reuters (tot i que seria molt interessant). L’agència EFE de Serrano Súñer i de l’avi d’Aznar ara és de la SEPI, però la resta d’agències de notícies són privades.                                                                                     Malauradament, s’està generalitzant el costum entre els media tycoons espanyols, i els que juguen a ser-ho, de muntar una veritable matriovska de societats interposades (el de Roures i la seva Dutch Sandwich és ja de pel·lícula, vaig haver de resumir-ho perquè no quedés el gràfic convertit en un laberint). Així que, amb paciència i tes consultar molts Bormes, crec que puc oferir una foto bastant fidel a la realitat. Una foto congela un instant concret, mentre que milions d’accions canvien de mans cada dia, però crec que servirà per fer-se una idea de conjunt del sector de la informació (i, com li agrada repetir al professor Navarro, de la persuasió). De persuasió neoliberal conservadora, perquè si alguna cosa queda clara després de mirar el gràfic és que la dreta es pren molt seriosament el control de la informació. La gran majoria d’aquests mitjans són deficitaris, i tot i així els propietaris segueixen mantenint-los assumint les pèrdues com una inversió per aconseguir més influència social i poder modelar, gairebé dictar, el pensament col·lectiu. De nou, sembla que només a Euskadi hi ha una esquerra capaç de portar projectes endavant. El que allí és possible (diversos diaris, una televisió …) més al Sud de Pancorbo ni tan sols s’arriba a plantejar. Crec que és imperiosa en l’esquerra espanyola una profunda reflexió sobre què és el que desitja ser de major i els mitjans que va a utilitzar per aconseguir-ho. Tornant al gràfic, en indagar una mica més han aparegut vells coneguts com George Soros o Carlos Slim, que han d’estar darrere de la meitat de les empreses del planeta. Però també han aparegut nous personatges, com el nostre amic Rodrigo Rato. A veure si ho localitzeu.                                                                                                                                       De forma esquemàtica, podem trobar diversos tipus de grups de comunicació.
Els controlats per grans grups internacionals com Telecinco (la propietat està bastant concentrada a Berlusconi), El Mundo (també propietat dels italians) o, sobretot, Prisa, que pertany a, en expressió afortunada de Gurusblog, el costat més salvatge del capitalisme internacional. Un altre cas són els mitjans que pertanyen a alguna de les grans fortunes espanyoles com el Grup Z, el Grup Godó o el Grup Planeta del marquès de Lara (aliat amb els alemanys de la RTL). Per sobre de tots ells, el descomunal Vocento, propietat de les famílies de Neguri (burgesia biscaïna).
Després hi ha el cas del constructor poca-solta que vol rentar la seva imatge de lladre invertint un polsim dels milions pastats durant la bombolla a fer-se amb la propietat de mitjans locals i regionals (amb la complicitat dels càrrecs autonòmics, es dóna per fet, amb els seus llicències, les seves subvencions i els seus sucosos contractes amb l’administració). En alguns casos, amb notable èxit, com és el cas de Promecal, que poc a poc es va construint un petit imperi mediàtic molt apanyadet.
Un tipus especial en la categoria d’empresaris de la comunicació (i la persuasió) a Espanya el constitueix l’Església Catòlica. No contents amb el poder de la COPE i després de la patacada de Popular TV, han posat tota la carn (i els diners) a la graella (almenys això sembla per la velocitat a la qual ho fonen) amb la nova cadena, 13TV. Intereconomía es queixa perquè li estan fent competència amb diners públics i dels raspalls, i en això tenen raó.
Com en els millors temps, aristrocracia, burgesia i clergat units per imposar a la societat el seu discurs, la seva doctrina, una visió del món adequada als seus interessos.
Finalment, els menors costos associats a un mitjà digital han permès a periodistes, normalment desnonats del seu lloc habitual de treball, a omplir el seu ego creant el seu propi mitjà de comunicació a Internet. D’aquests últims hi ha exemples a dojo i he tractat de prendre només els més importants. Entre ells està El Diario.es d’Escolar, en el qual tinc dipositades grans esperances que amb el temps es converteixca en una alternativa seriosa i rigorosa d’informació que oposar a l’hegemonia de mitjans de la burgesia, la banca o l’Església.
 

QUE EL TEU ALIMENT SIGA LA TEVA MEDICINA.

El terme Mediterrani prové del llatí mediterraneus,mar-mediterrani “mar entre terres”, i és utilitzat per referir-se tant al mar com a les terres que l’envolten. És un mar continental, això vol dir que és més tancat i mitjançant petits canals té un intercanvi d’aigua amb els oceans.                                                                   Aquest ha estat una via de comunicació i de la-flora-mediterraniaconeixement, transport comercial, un espai d’enfrontament i d’aventures, i també una font d’aliments per als seus pobles costaners. En aquest han navegat diferents civilitzacions, com foren els romans, els fenicis i els grecs.
Una de les primeres civilitzacions que s’assentaren en el Mediterrani fou l’Egipte dels faraons al s. IV, aquests comercialitzaren amb Biblos, població dels fenicis mitjançant el marla-flora-mediterrania-1 mediterrani, amb aquests comercialitzaven paper de cedre, vestimentes de color porpra, fusta de cedre. Altres civilitzacions que hi varen haver són la de mesopotàmia i  les minoiques, aquestes s’instal·laren a l’illa de Creta i  foren un dels primers pobles mariners. Posteriorment els romans l’anomenaren Mare Nostrum (Mar Nostra), ja que aquests ocuparen totes les seves costes, creant el gran imperi romà. Alguns dels mites més importants flora-mediterraneavaren tenir lloc en aquest mar com ho és el mite de Jàson i els argonautes.
Encara que és el mar més contaminat del món, ha sigut un lloc en el qual trobem diferents cultures, productes i tècniques molt importants al llarg de la història. El mar Mediterrani ha estat considerat com un lloc de gran biodiversitat. Aquest es presenta com un bosc verd, la flora que predomina pa-vi-i-oli-els-aliments-del-mediterranien aquest territori són l’alzina els pins, la carrasca, el garric, rouredes entre altres…               En el mediterrani trobem una fauna molt més variada que la flora, en el Mediterrani trobem 62 espècies d’amfibis, 35 dels quals són endèmiques, només es poden trobar de manera natural aquí, al Mediterrani, trobem 179 espècies de rèptils, 111 endèmiques; de les 184 espècies de mamífers registrades, el 25% són endèmiques i que el 28% degavinatridactila les espècies marines són endèmiques. Pel que fa a les aus, trobem aproximadament 150 espècies diferents, el mar Mediterrani sol estar poblat d’aus, ja que aquest es troba en una ruta migratòria i aquestes travessen el mar o s’hi instal·laren durant algun període de temps.     Ara bé, probablement el valor més important de la Mediterrània, des dels punts de vista social, econòmic, turístic i mediambiental, és la gran biodiversitat de recursosa-fi-de-fer-possible-lharmonia-entre-els-valors-naturals-i-la-seva-explotacio-per-part-de-la-poblacio-i-a-instancies-dels marins.     La gastronomia popular distingeix clarament  entre les varietats de peix i marisc mediterrànies i altres de similars, però procedents d’altres mars i oceans. No és el mateix, diuen i amb raó, el lluç de la Mediterrània que el lluç de l’Atlàntic; no és el mateix la gamba de Palamós que peixos-i-marisc-savallles varietats que provenen del Pacífic. I així, es podrien anomenar moltes altres espècies marines de gran valor comercial, que són apreciades precisament pel seu origen mediterrani. La biodiversitat de la Mediterrània és per tant, un valor quantificable i al mateix temps, un valor que va ser definit, en gran part, per la història geològica d’aquesta mar, particularment durant els períodes en que es va separar de l’Atlàntic. Molts dels la-gamba-roja-de-javea-xabiaecosistemes mediterranis presenten una gran biodiversitat i un alt grau d’endemismes, però alhora són també hàbitats molt vulnerables a les activitats humanes. Les praderies de Posidònia són d’una gran importància per al desenvolupament embrionari i de formes larvàries de moltes espècies d’animals marins. Els substrats durs també són ecosistemes d’una alta diversitat i constitueixen l’hàbitat de moltes formes de vida, que a la vegada dorada-agredolca-1són font d’aliment d’altres animals. El mateix es pot dir dels fons de sediment i de les aigües obertes d’alta mar. La Mediterrània, malgrat ser una mar pobra en nutrients, té uns ecosistemes extraordinàriament diversos i una gran quantitat d’espècies endèmiques. El valor de la biodiversitat de la Mar Mediterrània és per tant, inqüestionable. limedea-csic-uib-i-balearia-sumen-esforcos-per-investigar-i-conservar-les-praderies-de-posidonia-de-la-mediterraniaLes espècies mediterrànies constitueixen un 6’2% de les espècies marines del planeta, malgrat que la Mar Mediterrània tan sols representa un 0‘82% de l’aigua oceànica de la Terra.                                               Aquesta via de comunicació amb altres cultures des de l’antiguitat, i ha fet possible el transport de mercaderies i productes que donen la varietat i riquesa de la dieta mediterrània.La dieta mediterrània és un terme que tot i haver escoltat moltes vegades, potser mai us heu parat a pensar dieta-mediterraniaque implica. Per últim, veurem com aquesta ha anat evolucionant al llarg del temps, un punt molt important per entendre la seva essència.     La dieta mediterrània és considerada una de les millors dietes del món, ja que proporcionen una alimentació equilibrada i un estil de vida sa. Aquesta està associada a tots els països propers a la conca del mediterrani, com són Espanya, Portugal, el sud de França, Itàlia, Grècia, Malta, Xipre i les illes properes. També
s’hi inclouen els països com Marroc, Tunísia, Malta, dieta-mediterranea-productosLíbia, Israel, Jordània, Egipte i Síria, on també hi ha dieta mediterrània tot i que varia la manera de cuinar. La dieta mediterrània és una dieta on predomina el consum d’aliments d’origen vegetal (fruites, verdures, cereals) i els productes derivats dels làctics (iogurt, formatge). El consum de peix, marisc i d’ous de corral és moderat i l’ús de carns vermelles limitat. Predomina el consum d’aliments frescos, locals i de temporada sempre alimentos-en-la-dieta-mediterraneaque siga possible. No hi ha dubte que la dieta mediterrània l’integren el pa, el vi i l’oli, que són els tres aliments sacralitzats, i que componen l’anomenada tríada mediterrània, però hi ha un ingredient bàsic, la sociabilitat. Estar acompanyat durant els àpats, és un punt important de la dieta mediterrània, que comporta els anomenats efectes socials, ja que normalment els àpats són en família, amics o companys. La sociabilitat, una característicapatrimoni-cultural-immaterial-de-la-unesco-declaracions-unesco del Mediterrani, això vol dir que no és només una manera saludable d’alimentar-se sinó un moment per conversar amb aquells que tens al voltant, per això és tan important que qualsevol persona a l’hora de dinar no es trobi sol, ja que aquest es limitaria a una funció biològica i la taula deixaria de ser un punt de trobada i de conversa. A la dieta mediterrània, mantenir una bona alimentació té un alt grau d’importància, com el fet de practicar activitats físiques de manera regular. Tot això ajuda a mantenir un estil de vida saludable.   La dieta mediterrània va ser reconeguda com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, el 16 de novembre de 2010, ja que al congrés a Nairobi (Kènia), el comitè  de l’UNESCO inscriví la dieta mediterrània a la llista representativa. La dieta mediterrània és considerada un patrimoni cultural immens, mil·lenari, hereditari, evolutiu i dinàmic.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                            Com deia Hipòcrates:

                           QUE EL TEU ALIMENT SIGUI LA TEVA MEDICINA!

 

“Se segueix actualment la dieta mediterrània en la nostra societat?”

Hem arribat a la conclusió de què, tot i que en molts aspectes (com en l’ús de l’oli d’oliva), la dieta se segueix al peu de la lletra, en altres ha anat sofrint variacions i incorporacions, com el consum més gran de carns roges en comptes de peix. A més, hem vist que hi ha un consum molt elevat de nous productes (com brioixeria industrial, menjar precuinat…) que s’ha estès molt avui dia, i que amenaça avui dia la nostra salut. Els resultats detallats del pes que cada aliment de la dieta mediterrània clàssica té en la nostra alimentació està ja explicat en els apartats del blog dedicats a l’estudi de les enquestes.

Per tant, tot i que en el mediterrani se segueixen tenint uns patrons alimentaris i culturals especials i únics, la dieta mediterrània s’hauria de protegir, i tots hauríem de donar-li més importància de cara a què en un futur, perquè no desaparegués.

En resum, la dieta que seguim els espanyols en l’actualitat s’adhereix a la mediterrània en menys del 50%. Així doncs és un error pensar que la dieta espanyola és actualment una dieta mediterrània tradicional. L’alimentació s’ha modificat notablement en Espanya en els últims anys, allunant-se del model tradicional de dieta mediterrània.

 

 

MOTIVAR I FACILITAR EL PROCÉS D’APRENENTATGE: la gamificació.

La societat actual està demandant noves formes i metodologies d’aprenentatge. No podem romandre indiferents. En aquest article es desenvolupalideratge-de-les-noves-tecnologies-en-la-gestio-i-els-processos-densenyament-i-aprenentatge el concepte de gamificació, i es diferencien les “modes docents” de metodologies sustentades en principis pedagògics acceptats per la comunitat educativa. Es tracta d’exposar la base teòrico-pràctica de l’aplicació de la gamificació en el sistema educatiu i trobar un sentit al desenvolupament d’aquesta metodologia a les nostres aules amb els avantatges i inconvenients que d’aquesta pràctica es puguen derivar.                               El concepte de gamificació ha existit sempre, molts de nosaltres l’hem aplicat sense adonar-nos en la nostra vida quotidiana (quan donem de menjar als nens simulant que el menjar és un avió) i en l’àmbit educatiu (proposant als alumnes reptes o sistemes d’obtenció de punts). Es tracta per tant de ser gamificacion-en-el-aulaconscients i sistematitzar un procediment, una nova forma d’impartir les nostres classes, guiant els alumnes en l’adquisició de coneixements a través de noves metodologies que els proporcionen un aprenentatge més significatiu. En definitiva, crear situacions d’aprenentatge que els permeten obtenir determinades competències i coneixements.                                                Hi ha moltes definicions d’aquest nou concepte, però podem dir que la gamificació en educació consisteix a aplicar conceptes i dinàmiques pròpies del disseny de jocs que estimulen i fan més atractiva la interacció de l’alumne amb el procésgamificacion d’aprenentatge, amb l’objectiu que aquest aconsegueixca adquirir de forma adequada determinats resultats. Utilitzarem la predisposició natural de l’ésser humà cap a la competició i el joc per fer menys avorrides determinades tasques que, gràcies a aquests mètodes, passen a ser realitzades de forma més dinàmica i efectiva.
La gamificació és una eina pedagògica que consisteix a emprar la psicologia del joc, les seves mecàniques i como-aplicar-la-gamificacion-en-el-auladinàmiques en entorns no lúdics com una classe. La gamificació o Ludificació ha vingut per quedar-se. Tenim la clara convicció, que millora els processos d’aprenentatge, la motivació, el desenvolupament de la intel·ligència emocional i l’adquisició d’habilitats com la cooperació o la resiliència, entre d’altres.
Amb aquesta eina educativa, pretenem facilitar l’aprenentatge basant-se:Learning by Doing.jpg
– En l’aprenentatge basat en projectes.
– Al Flipped classroom.
En el treball cooperatiu.
– En l’aprenentatge basat en el joc.
– En els jocs de taula com a eina educativa.
– En aprendre fent.learning-by-doing1
– En els professors motivats i amb talent.
– En les emocions al servei de l’aprenentatge.
– En que una altra forma d’aprendre és possible.
Hi ha un sector educatiu que veu en la gamificació una gran oportunitat per treballar aspectes com la motivació, l’esforç, la fidelització i la cooperació, entre d’altres, dins de l’àmbit escolar.         Com qualsevol joc que es preste, la gamificació no està exempta d’unes normes de funcionament. learning-by-doing2Aquestes mecàniques permeten que els alumnes adquireixin un compromís per superar els diferents reptes als quals se sotmet als alumnes. D’entre les mecàniques que més acceptació tenen destaquen:
Col·lecció: Es parteix de la importància que té per als alumnes els èxits i les recompenses.
Punts: Molt usats per aconseguir la fidelització dels teus alumnes en la tasca que se’ls ha estat assignada.
Rànquing: S’estableix una classificació o comparaciólearning-by-doing3 entre els alumnes d’una mateixa classe o d’un mateix curs.
Nivell: Molt comuns en els esports com, per exemple, el futbol o el bàsquet (cadet, juny, sènior, veterà, etc.) els nivells donen fe dels progressos dels alumnes en les activitats a les que han estat assignades.
Progressió: La progressió és una altra tècnica molt learning-by-doing4usual en la gamificació i consisteix a completar el 100% de l’activitat que s’ha encomanat. En perfils socials (Facebook) és una pràctica habitual.
Les dinàmiques de joc són un aspecte indispensable per a l’elaboració de qualsevol activitat relacionada amb la gamificació.
Si abans parlava de la importància de que els alumnesComputer, Laptop, Men. conegueren les normes de qualsevol joc, en aquest cas de cara a la gamificació es fa imprescindible que els alumnes tinguin perfectament assimilades quines dinàmiques de joc s’han de dur a terme. Aquestes dinàmiques de joc tenen per objecte la motivació i la implicació de l’alumne en la realització d’una activitat.
És a través de les dinàmiques de joc que s’aconsegueix despertar l’interès dels alumnes per les activitats que estan duent a terme. Entre les dinàmiques destaquen:gamificacion1
Recompensa: La recompensa a una activitat no té altra funció que despertar l’interès pel joc en l’alumne.
Competició: Encara que no sempre és vista com una qualitat positiva en l’àmbit educatiu, la bona gestió de la competició és un magnífic instrument per atraure l’interès de l’alumne per una activitat. A més, aquesta competició té l’avantatge de poder realitzar-se de forma individual, per parelles o engamificacion2 grup.
Estatus: L’estatus aconseguit a través de la gamificació incentiva enormement l’alumne en la consecució i realització de l’activitat que se li ha encomanat.
Cooperativisme: Es tracta d’una altra forma de competir, però en aquest cas es juga amb el fet que és gamificacion3un mateix grup el que persegueix un mateix fi.
Solidaritat: Es tracta d’una dinàmica molt interessant i molt lligada amb el cooperativisme. Mitjançant la solidaritat es fomenta l’ajuda mútua entre companys i d’una manera altruista, és a dir, sense esperar cap recompensa a canvi.
Els components de la gamificació son:
Assoliments: Són molt valorats pels alumnes i permeten clarament visualitzar la progressió d’un alumne al llarg d’una activitat.gamificacion4
Avatars: Molt comuns en els perfils socials, els avatars són una representació gràfica, generalment, de caràcter humà i que s’associaria en aquest cas a un alumne.
Badges: Es tracta d’una insígnia, distintiu o senyal per la consecució d’algun objectiu determinat.
Desbloqueig: Els desbloqueig permeten avançar en la dinàmica de les activitats.
Regals: Es tracta de lliurar a l’alumne un present aprenentatge-i-tendncies-actuals-en-ls-de-tecnologies-a-laula-28-638davant la realització correcta d’una determinada activitat o repte.
Podem assolir l’existència de quatre tipus de jugadors:
Triomfador: Se centra en el jugador la finalitat és la consecució d’èxits i reptes.
Social: Tipus de jugador a qui li encanta interactuar i socialitzar-se amb la resta de companys (Moodle, xat, etc.)
Explorador: Alumne que té una clara tendència aaprenentatge-i-tendncies-actuals-en-ls-de-tecnologies-a-laula-1 descobrir allò desconegut.
Competidor: La seva finalitat primera i última és demostrar la seva superioritat davant dels altres.
Les sequències per a la consecusió d’un procés de gamificació.                                                   Viabilitat: En primer lloc cal valorar si la gamificació és aplacable al contingut que es vol ensenyar a l’aula.
Objectius: Cal definir quins seran els objectius de la gamificació.
Motivació: Un altre aspecte a valorar és la predisposició i el perfil d’un grup classe per dur a terme la gamificació en una activitat.
Implementació: Es tracta d’sospesar quina relació hi ha entre la gamificació i el contingut que s’ensenya d’una matèria.
Resultats: És imprescindible realitzar una avaluació dels resultats de la proposta de gamificació que s’hagi dut a terme.
Les plataformes permeten bàsicament monitoritzar de forma automàtica i continuada els processos de gamificació d’una activitat. Algunes plataformes de gamificació són:
Badgeville: Es tracta de la plataforma de referència en l’àmbit de la gamificació.
Bigdoor: Té una versió gratuïta i es pot implementar en un web o bloc.
Openbadges: Una altra iniciativa gratuïta de la Fundació Mozilla.
Classrojo: Específica per a educació. És gratuïta.
Karmacrazy: Encara no està relacionada amb l’àmbit educatiu, crec que és una excel·lent plataforma perquè aprenguis com funciona el procés de gamificació. En el meu cas es tracta d’una plataforma que utilitzo amb molta freqüència per publicar els meus articles en les xarxes socials a través d’un acortador d’URL ‘s creat per aquesta companyia.
Els objectius que persegueix qualsevol activitat en l’àmbit de la gamificació són:
Fidelització: La gamificació estableix un vincle de l’alumne amb el contingut que s’està treballant canviant la perspectiva que té del mateix.
Motivació: La gamificació vol ser una eina contra l’avorriment de determinats continguts aplicats a l’aula.
Optimització: Per optimització s’entén el fet de recompensar l’alumne en aquelles tasques en què no tens previst cap incentiu.                                                                                                             Claus que expliquen per què la gamificació és una eina que convé utilitzar a les nostres aules.
El joc i els neurotransmissors. La dopamina va ser descoberta fa tot just mig segle pels químics suecs Arvid Carlsson i Nils-Åke Hillarp, i estudis recents revelen que no només és el neurotransmissor responsable de les sensacions plaents, sinó que també intervé en la coordinació dels moviments musculars, a la presa de decisions i en la regulació de l’aprenentatge i la memòria. En el que ara ens ocupa, podem concloure que sense aquest neurotransmissor no sentiríem ni curiositat ni motivació.
Així, segons un estudi de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), la dopamina és el neurotransmissor encarregat de motivar-nos en els moments difícils amb la promesa d’una recompensa.
No importa quin siga l’objectiu, pot ser important arribar a temps a una cita o aconseguir finalment l’últim crom de l’àlbum, el que importa és que arribar a un nou objectiu activa els centres neuronals de plaer.
A més, és important conèixer que la dopamina no té a veure amb el plaer en si, sinó amb la recerca de recompensa, és a dir, amb la recerca d’aquest plaer que és la que augmenta la motivació per treballar per aconseguir una recompensa que ens agrade .
Està demostrat també que els nivells baixos de dopamina es tradueixen en una falta de plaer i més de remordiment, i també d’una disminució de la memòria, atenció, focalització i capacitat de resolució de problemes.
Si aconseguim que la persona augmente els nivells neuronals de dopamina, obtindrem un increment de la seva atenció, la seva motivació, en definitiva un major aprenentatge.
A la vista de tot això, sembla obvi que en la nostra tasca educativa hauríem d’intentar elevar els nivells de producció de dopamina. Però, com vam aconseguir això ?. D’una manera molt senzilla: està comprovat que jugant es produeix dopamina, així que, n’hi hauria prou amb utilitzar els mecanismes del joc (i dic “mecanismes de joc”, no “jocs”) perquè els nostres alumnes produeixen dopamina i aconseguim millorar l’atenció, la motivació i l’esforç del que diem que “no tenen” els nostres alumnes.
El con de l’aprenentatge d’Edgar Dale: “aprenem fent”.393_1-cono-dale-adn-dna-net                                                                  Una segona clau que sustenta la utilització d’aquestes noves metodologies és la forma en què aprenem els éssers humans. Està demostrat per diferents estudis que amb estímuls verbals (classe tradicional / lliçó magistral) obtenim un 10% de taxa de record a les 72 hores. És a dir, de tot el que “diem” en les nostres classes aproximadament un any després ja no es recorda gairebé res. Però si a aquests mateixos alumnes els mostrarem un total de 2.500 imatges, amb una freqüència de 10 segons per imatge, ‘la taxa de record d’aquestes imatges a les 72 hores seria del 90% !!. I al cap d’un any, encara recordarien el 63% de les imatges visualitzades.
Si analitzem el con d’Aprenentatge d’Edgar Dale veiem que la major taxa d’aprenentatge s’aconseguirà amb un subjecte actiu i que s’enfronta a simulacions o situacions reals.           I això s’aconsegueix mitjançant el joc, ja que en definitiva és un compendi de conductes que, tant en l’ésser humà com en qualsevol mamífer jove, els prepara i modela les habilitats necessàries per a moltes de les activitats vitals que duran a terme al llarg de la seva vida.
Als nostres alumnes, els jocs els permeten, en primer lloc, la recepció de la informació i la seva selecció. Escullen aspectes o dades rellevants que després hauran de ser utilitzats al llarg del joc. També es memoritzen les regles, els personatges …, fins i tot aprenem sense manual d’instruccions les regles que necessitem per poder desenvolupar el joc. Es desenvolupa la capacitat d’aplicar aquestes regles a les diferents etapes del joc, pantalles …., I els jugadors no obliden les regles, quan arriben a una nova pantalla, sinó que investiguen, interaccionen, pregunten als companys, se socialitzen, busquen solucions a Google que puguin ser aplicades al seu joc, les verbalitzen, cooperen entre ells, s’adapten, interactuen entre ells. Els nostres alumnes volen participar, no volen ser només consumidors. En definitiva, es desenvolupen totes les etapes de l’aprenentatge consignades per García Hoz que generen l’aprenentatge significatiu.
El joc també és una forma d’aprendre fent ( “learning by doing”), amb molts avantatges que ens permeten prendre decisions en un entorn protegit. El joc en si mateix ensenya. Darrere de cada joc hi ha una sèrie d’aprenentatges tant de continguts com de valors, tolerància a la frustració, memorització de regles, estratègies per guanyar, anticipació davant les possibles accions de l’altre … Qualsevol joc desenvolupa competències essencials com l’observació, probabilitat, rapidesa, empatia, intuïció, presa de riscos i de decisions. A vegades guanyo i de vegades perdo, però sempre les decisions tenen conseqüències, les meves accions generen conseqüències sobre l’entorn.
Per tant un espai lúdic és un lloc on es poden fer dues coses essencials: es pot FER (es pot experimentar), encara que sigui virtualment, i en segon lloc i encara més important ‘podem equivocar-nos! Equivocar per aprendre. Un dels nostres problemes en el desenvolupament de l’activitat docent és la incapacitat de deixar als nostres alumnes equivocar-se i tornar a començar. D’aquesta manera únicament aconseguim que tinguin por a equivocar-se. Un nen jugant a un videojoc, si s’equivoca, torna a començar. No obstant això, en la societat no permetem les equivocacions, si algú falla el suspenem, el castiguem, li renyem, … A l’hora de valorar això, hauríem de tenir en compte quins àmbits especialment sensibles a una educació seriosa i rigorosa vénen utilitzant aquesta metodologia de la simulació des de fa dècades, com en l’àmbit militar i de la medicina, precisament on les conseqüències dels errors humans són especialment elevades.
L’avaluació i l’aprenentatge continu. Progressió i no retrocés. Un altre aspecte rellevant és que els jocs, i de manera més concreta els videojocs, s’ensenyen a si mateixos. Així, un videojoc ens aporta la informació necessària en el temps necessari. Ningú es llegeix, ni s’estudia, un manual sencer sobre tots els nivells i situacions d’un videojoc per després començar a jugar. Si han comprat algun últimament s’hauran adonat que ni tan sols incorporen manual d’instruccions.
El coneixement està sempre en construcció, el que he après el puc utilitzar en el futur, i si trobo algun problema utilitzo els coneixements adquirits i intento adaptar-me. I quan ja he aconseguit aprendre, sorgeix sempre un nou repte perquè incorpori un nou coneixement utilitzant els coneixements adquirits anteriorment.
I en aquesta situació podem observar l’alegria del jugador quan se supera, quan descobreix, passa a una nova pantalla, còpia, aprèn de situacions i les s’extrapola, i observa com les seves accions influeixen en els altres i en un entorn. I això passa en tots els entorns ja siguin o no virtuals. Coneixen una millor forma d’aplicar l’avaluació contínua?
La motivació i el “feedback continu”. “La falta de motivació dels alumnes és un fet”. Aquesta afirmació ens porta als docents a culpabilitzar els alumnes de la seva falta d’aprenentatge “si no estan motivats, jo no puc ensenyar”. Però potser sigui un mecanisme de defensa que fem servir els docents. Encara que si és una realitat que els alumnes no estan motivats, llavors, abans d’intentar transmetre els coneixements, abans fins i tot d’intentar que l’alumne adquireixi determinades competències i com a pas previ a les etapes de l’aprenentatge per les que passarà l’alumne, haurem de treballar la motivació.
Existeixen moltes teories de motivació, com lapiramide-de-maslow Teoria de la Piràmide de Maslow o la Teoria dels Factors Higiènics de Hezberg, ambdues essencials i que haurem de conèixer per desenvolupar un sistema gamificado amb sentit i coherència. Dins d’aquest sistema podem diferenciar dos tipus de motivacions sobre les quals haurem d’actuar: una motivació intrínseca, en la qual l’usuari realitza determinada activitat pel plaer de realitzar-la, sense que se li atorgui cap incentiu extern, i una motivacióteoria-dels-factors-higienics-de-hezberg extrínseca que apareix quan el que desitja l’individu és el que rep a canvi de l’activitat realitzada.
Un sistema d’ensenyament-aprenentatge correctament gamificado ens proporcionarà un feed back immediat i continu, el que farà que aprenguem més ràpidament. Podem tornar enrere i millorar, coneixem en cada moment la nostra puntuació i el següent nivell que podem assolir, coneixem per tant els nostres objectius a curt i a llarg termini.
L’educació personalitzada.
Un dels aspectes que pot ajudar-nos a gamificar nostre sistema d’ensenyament-aprenentatge és l’estudi i els coneixements que ens pot aportar l’anomenada “taxonomia de tipus de jugadors”.
Segons Richard Bartle ha quatre tipus de jugadors: els assassins als quals els agrada enganyar, lluitar destruir, competir; els exploradors el que volen és interactuar amb el sistema, descobrir, no els importa tant com interactuïn altres jugadors, investigar, descobrir; els triomfadors l’objectiu és ser el primer, el més ràpid, comparar-se amb altres jugadors, recol·lectar coses, són actius amb el sistema del joc però no amb altres jugadors; i socials que busquen reflexionar, compartir, discutir amb altres jugadors, no volen tant guanyar com socialitzar cooperar amb els altres jugadors.
Cadascun podem pertànyer a un dels tipus, però també podem tenir part de cada un d’ells.
El repte serà aconseguir que el sistema de gamificació s’adapti a les característiques dels nostres usuaris, no que l’usuari s’adapti al nostre joc.
Un altre aspecte a tenir en compte per personalitzar l’educació és l’anomenat “canal de flux” de cadascun dels nostres alumnes. El flux és l’estat mental en què una persona està completament immersa en l’activitat que s’executa. L’individu és absorbit per la tasca, implicant-se en ella totalment, alineant les emocions a la consecució dels objectius.           Els components que fan possible aquesta experiència de flux són els següents:
– Objectius clars (les expectatives i normes es poden percebre, els objectius són assolibles i les tasques realitzables).
– Concentració i enfocament, un alt grau de concentració en un limitat camp d’atenció (una persona relacionada amb una única activitat tindrà l’oportunitat per enfocar i aprofundir en l’assumpte).
– Feedback directe i immediat (possibilita la correcció del comportament no desitjat en el moment oportú).
– Equilibri entre el nivell d’habilitat i el desafiament (l’activitat no és ni massa fàcil ni massa complicada).
L’activitat és intrínsecament gratificant, així no es nota l’esforç quan s’executa.
Sempre que dissenyem i programem l’aprenentatge dels nostres alumnes hauríem de tenir en compte aquest diagrama de flux, el qual ens proporcionarà informació sobre el temps, atenció o capacitat que l’usuari pot necessitar per completar una tasca. Per contra, si no ens mantenim dins del Canal de Flux les conseqüències seran l’avorriment, si la tasca plantejada és massa fàcil, o l’estrès, si no s’està preparat per a la tasca o no es té l’habilitat o el coneixement suficient; en ambdós casos la tasca deixa de tenir sentit i desapareixen la motivació i l’aprenentatge.
Per tant en el disseny de la nostra eina haurem de triar els reptes de forma gradual. D’aquesta manera, aconseguirem un feed back constant que ens informarà dels nostres progressos davant un determinat repte.
El que sembla clar és que les metodologies pedagògiques tradicionals no ofereixen resultats per a les necessitats de la societat actual. A més, amb la proliferació de les tecnologies de la informació, els docents hem perdut la competència del “saber absolut”. Fins fa pocs anys el nostre bé cultural era la informació: el savi era el que recordava les dades. Però tot això ha canviat amb Google i amb Internet. Actualment, qualsevol jove té accés a més informació de la que podrà llegir mai, mentre que l’ensenyament tradicional està basada en un entorn en què no hi havia accés directe a la informació.
En moltes ocasions el docent segueix sent mer transmissor de coneixements als alumnes. Aquest sistema va ser creat per a una societat diferent, en la qual els alumnes estaven motivats per anar a l’escola i per aprendre, en què els llibres i la informació els motivaven i el professor aportava coneixements i informació. Això ha canviat i, en el nostre context social, els docents som els responsables de liderar un canvi cap a noves formes d’aprenentatge: “Jo em vaig formar ahir amb informació d’abans d’ahir i he de formar alumnes que viuran en el demà”.
A més, no podem perdre de vista que ens trobem en la societat del coneixement, i el canvi social que això suposa ha de reproduir-se també en el sistema educatiu, en la tasca del professor. Hem d’adaptar-, com en moltes altres professions, a les noves característiques dels nostres alumnes.
Com podem preparar els joves per al futur? Els joves no necessitaran les mateixes eines i competències que necessitem nosaltres, de fet, molts dels treballs a què es van a haver d’enfrontar encara ni tan sols existeixen: Youtube.
Com podem utilitzar la gamificació en educació? Els elements del joc són les peces fonamentals que utilitzarem per gamificar les nostres activitats a classe.
Les “mecàniques”: les mecàniques són elements que combinats entre si ens permeten crear dinàmiques de jocs. Són sistemes que fan que el nostre progrés en el joc sigui visible: una puntuació, badges (medalles o emblemes), classificacions, reptes i missions, avatars, etc.
Les “dinàmiques”: la història de l’experiència de joc, un dels elements més importants per a l’experiència de joc, la història ha de enganxar i el jugador s’ha d’identificar amb ella. Les dinàmiques són un conjunt de mecàniques que tenen un sentit.
La “estètica”: colors, medalles, punts, interfície gràfica, els punts són iguals que les notes però amb diferent interfície, les medalles han saturat el mercat, han perdut el seu potencial perquè ja no són diferents, cal ser original (no complex tecnològicament). Ningú ens ha d’explicar les regles però ho entenem simplement amb el disseny, entenem el que volem fer i ens vam llançar a fer-ho. El component estètic dels jocs està relacionat amb l’àmbit de les emocions i les experiències, pel que haurem de realitzar un disseny basat en l’experiència de l’usuari final.
A continuació es citen alguns exemples de jocs que ens poden ajudar, aportant idees, per comprendre com pot ser un sistema gamificado. S’inclouen tant jocs basats en la tecnologia com jocs de tauler més tradicionals. Hem de tenir en compte que la tecnologia pot ser un bon aliat, però no és imprescindible per gamificar.
El Pla de l’Heroi: un joc de tauler que ens ajudarà en la creació d’empreses. Bona eina per a Batxillerat, Formació Professional i Universitats.
Ribbon Hero: és un joc llançat per Microsoft per facilitarribbon-hero l’aprenentatge de MS Office. Per a això, Microsoft posa al seu servei la mecànica i dinàmica de joc.
ClassDojo: proporciona un sistema fàcil i ràpid al professorat per assignar positius i negatius en funció del comportament del seu alumnat. Té caràcter gratuït i el docent pot anotar fent servir un ordinador, tabletaa o fins i tot un telèfon intel·ligent.  Joc de la Pau Mundial: joc sobre la Pau Mundial basant-se en una simulació política que convida els estudiants a explorar un món no gaire diferent delel-joc-de-la-pau-mundial que llegim als diaris.
Zombie-Based Learning: per escapar d’un Apocalipsi Mundial, l’única manera de fugir dels zombis és conèixer perfectament la geografia de la zona.
Alguns instruments i eines perquè gamificar vos puga resultar més senzill
Gamification Model Canvas: instrument que ens ajudagamification-model-canvas a generar jocs tenint en compte els nostres objectius.
Goalbook Pathways: un programa que pot ajudar-nos a dissenyar el nostre joc.
Socrative: permet al professor crear eines per a tauletes o smartphones.
Captain Up: aprèn sobre gamificació jugant, aquest lloc ens permet tenir una experiència de gamificació des del punt de vista de l’individu gamificado.
Open Badges: és una iniciativa gratuïta de la Fundació open-badges-in-higher-education-perception-and-potential-4-638Mozilla. El seu propòsit és reconèixer mitjançant insígnies o medalles digitals els aprenentatges adquirits per una persona en diferents moments i situacions tant formals com informals.
Joc de taula: ofereix una demostració de com podem fer un joc de taula, nosaltres o els nostres propis alumnes.
Gamificar sembla, a priori, una bona idea: aprendre jugant. Aprendre utilitzant els elements dels jocs per les diferents etapes de l’aprenentatge per arribar a adquirir uns coneixements d’una forma més natural per als alumnes i adquirint un aprenentatge més a prop de la seva realitat. Però la utilització d’aquesta eina també pot tenir els seus perills si no la fem servir adequadament. A l’hora d’implantar un sistema gamificado hi ha aspectes que no haurem de passar per alt:
En primer lloc, l’econòmic, aquest nou marc d’aprenentatge està començant a convertir-se en un negoci molt lucratiu:
– El mercat de “jocs d’aprenentatge” arribarà als 2,8 bilions de dòlars el 2016, segons M2-Research, empresa d’assessoria de mercat especialitzada en noves tendències.
– El 70% de les 2.000 empreses del rànquing “Forbes-Global 2000” tindrà almenys una aplicació destinada a la gamificació en 2014 (Gartner)
Un altre aspecte problemàtic és reduir la gamificació a la mera consecució de premis. El perill pot donar-se per una ràpida i automàtica realització de les tasques per part de l’alumne que ens impedirà la correcta assimilació de l’aprenentatge, i pot deixar en segon terme l’objectiu plantejat. Les recompenses tenen altres problemes, moltes vegades són intranscendents. Les ganes d’obtenir insígnies o un altre tipus de “regal immaterial” no perviuen en el temps, pot motivar al principi, però s’ha demostrat que passat un temps ja no són efectives.
És molt complicat i laboriós trobar el terme mig en un joc per assegurar que, dins d’un entorn interessant, puguen realitzar un aprenentatge efectiu assumint els aprenentatges que es pretenen.
La majoria de jocs educatius comercialitzats sota la denominació “gamificació”, són lineals. Una linealitat que no dóna cabuda a l’educació personalitzada, ni als diferents nivells, interessos i estils d’aprenentatge. No hi ha dubte, que la gamificació està arribant trepitjant fort però, també queda clar que no va a ser un èxit immediat. Es necessita preparació, temps, diners i una cosa molt important: una adequada formació del professorat. Però pot resoldre els nostres greus problemes d’abandonament i fracàs escolar.
 

L’EFECTE DÒMINO DE LA VICTÒRIA D’DONALD TRUMP: Sobreviurà el € al 2017?

victoria-de-donald-trumpDonald Trump ha realitzat una campanya típicament populista,Donald Trump Addresses The Scottish Parliament Over a Proposed Wind Farm Site prometent l’or i el moro com a resposta purament emocional a tots els atacs dirigits contra ell, una campanya d’altra banda enormement caricaturitzada i tergiversada pels mitjans de comunicació. La victòria de Donald Trump en les eleccions presidencials nord-americans ha creat les condicions perquè es produeixi el canvi, però encara no és el canvi en si, al contrari del que creuen els mitjans de comunicacions i els populistes.miembros-de-slipknot-motley-crue
Compte amb jutjar els nord-americans pel resultat de la votació. Especialment perquè en els pròxims mesos, els europeus hauran de passar per una sèrie de proves idèntiques. No som els únics a anticipar que els europeus, que també afrontaran unes eleccions falsejades, amenacen amb fer-ho igual de malament que els nord-americans. Lluny d’una “revolució”, la pujada de Trump al capdavant del sistema occidental es la-estatua-de-la-libertad-triste-uno-de-los-memes-por-la-victoria-de-trumpcorrespon amb una radicalització de l’escenari esperat. En realitat, Trump és símptoma d’un sistema occidental que no ha aconseguit adaptar-se i que, des d’ara, tractarà fer ús de la violència per mantenir el poder contra aquells ciutadans i nacions que proposin models politicoeconòmics oposats. D’aquesta manera, el mètode canviarà, però no així els objectius i principis donald-trump-en-un-acto-de-campana-en-floridafonamentals.
Ara que la decisió està presa, entre totes les incògnites encara sense resoldre, hem de comprendre els desafiaments que suposa la presidència de Trump per a la resta del món, especialment per a l’eurozona. D’alguna manera, com ja havíem anticipat, sorgeix l’oportunitat per a una major independència que-consecuencias-tendra-la-victoria-de-donald-trump-para-ee-uu-y-el-mundoeuropea, ¿però aprofitaran els dirigents aquesta oportunitat?
Tenint en compte el panorama polític, què va a ser del gran projecte de “unió transatlàntica” amb el qual somia part de la tecnocràcia europea? Recordem que aquest projecte és una altra forma d’intensificació de l’escenari esperat. Aquesta “Unió Transatlàntica” ha subrayo-que-rusia-esta-dispuesta-a-hacer-su-aporte-para-mejorar-las-relaciones-con-eeuu-tras-la-victoria-de-trumpd’incloure, d’una manera o altra a Rússia. La crisi ucraïnesa és en part el resultat d’un intent fallit d’annexar Rússia a la UE, sota les condicions de la UE, sobrepassant la barrera de Putin, amb el consegüent increment de la tensió i enduriment de posicions enfrontades.
Com ja sabem, l’euro no ha aconseguit exercir la sevafelicito-hoy-a-donald-trump-por-su-victoria-en-las-elecciones-presidenciales-de-estados-unidosfunció de moneda internacional de referència, servint per contra de suport al dòlar. Per tant, cal comprendre primer el futur del dòlar, per poder anticipar el de l’euro.  Mentre tothom predeia que caurien les borses i el dòlar si guanyava Trump, ha passat tot el contrari. Els mercats estan en alça, a causa que el programa del recent elegit, per molt confús que premio-nobel-de-economia-la-eurozona-sufre-un-fiasco-totalsigui, necessita muchadeuda nova [2], la qual atreu inversions, que aniran a reciclar-als mercats financers. Podria fins i tot iniciar-se un nou cicle d’expansió quantitativa o alguna cosa semblant, del que, com ja sabem, es beneficien bastant les borses nord-americanes.
La mateixa lògica ha provocat que augmentin els tipus eurozonad’interès de les obligacions nord-americanes, en preveure l’abundant oferta de deute que haurà de comprar algú, i la inflació ocasionada per la instauració de mesures proteccionistes. Aquest augment dels tipus genera així mateix una necessitat de diners en EUA, que es torna més rendible, ia més, en augmentar la demanda, encareix el dòlar.
Llavors, encara des d’una pitjor posició ¿s’enfortiria el
dòlar?
És compatible això amb la política que vol implementarla-union-monetaria-europea-uem-se-encuentra-desde-hace-meses-casi-en-el-colapso Trump? En realitat, no. En augmentar les barreres proteccionistes, el comerç entre EUA i la resta del món es reduirà automàticament, la qual cosa suposarà que el dòlar tingui un ús internacional menor i que, en conseqüència, baixi. Quant a l’impacte de la inflació prevista per l’encariment de les importacions, no està tan clar. Tot dependrà dels tipus d’interès que, per atraure els inversors, hauran de compensar amb escreix que-economias-emergentes-quierenla inflació prevista. No obstant això, fa molt ja que aquests tipus no es deixen a la lliure valoració del mercat, almenys des de l’any 2009 i, en particular, des que la Fed va començar a intervenir. D’altra banda, per preservar la capacitat d’exportació, tot i les mesures proteccionistes que no trigaran a imposar-los els seus socis comercials en resposta, EUA necessitarà un dòlar feble.
Però, és que tenen una altra alternariva? Els tipusbrics-summit-2016-goa d’interès sobre les obligacions sobiranes constitueixen el mur contra el qual s’estavellaran les vel·leïtats contradictòries de Trump (reactivació keynesiana sense augmentar el deute i baixant els impostos). Aquest tipus d’interès, en efecte, revela el que de veritat pensen els inversors: Podrà EUA sol·licitar préstecs durant molt bricsmoneymés temps? Un breu càlcul molt simple i aclaridor [3]: el 2015, el Govern federal va pagar 223.000 milions de dòlars d’interessos sobre el seu deute. Un augment mitjà dels tipus d’interès sobre els préstecs de només l’1% sobre un deute de 19,8 bilions, duplicaria aquesta despesa. Per pagar-lo, seria necessari augmentar en més d’un 5% el pressupost federal (que el 2015 arribava als 3,7 bilions d’euros), no disminuir-lo, com pretén
Trump. I tot això sense comptar els plans de reactivació previstos per renovar les infraestructures. Resulta absolutament aterridor i surrealista que, només en una setmana des de l’anunci dels resultats de les eleccions, els tipus d’interès sobre les obligacions a 10 anys hagin augmentat ja un 0,4%. brics-country-cooperation-vs-eu-usa                                                                                                          És en el pla econòmic on el fracàs de Trump és més predictible. No obstant això, tot fracàs relatiu a aquest apartat del programa de Trump desembocarà en la seva radicalització, tant en el pla polític i democràtic com en el geopolític i estratègic.
Considerant tot el que s’ha exposat, per no esmentar l’impacte que representaria una pujada dels tipus d’interès per a les empreses i negocis del país, alimentats pels diners fàcils, pràcticament només hi ha tres opcions possibles:
Retallar d’altres despeses que no siguen el pagament del deute, com les despeses militars o socials, opció difícil i poc probable, tenint en compte el que està en joc en matèria de política i diners.
Sol·licitar a la Fed que recompre les obligacions mitjançant un nou cicle d’expansió quantitativa.
Suspendre el pagament del deute, cosa que, amb Trump en la Presidència, no podem descartar.

ARBRES MONUMENTALS DEL PAÍS VALENCIÀ. UN PATRIMONI A CONSERVAR.

roure-del-giol-01                                                                                                                                                                                  Des dels orígens i al llarg dels segles, els arbres han sigut 01vertaders aliats de la Humanitat. Ens han ofert refugi davant la climatologia adversa, proporcionat infinitat de fruits, fulles, flors i arrels amb propietats nutrícies i medicinals; fusta amb la qual construir llars, vaixells i eines, i ens han ofrendat la matèria primera necessària per a fer foc, que una vegada domesticat es va convertir en motor de la civilització.L’arbre és sens dubte un símbol de cultura i d’unió amb la Natura. L’home, al llarg de la història ha establert vincles amb l’arbre, havent arribat al punt en que l’arbre forma part del patrimoni cultural de cada regió. La pervivència d’alguns exemplars arboris més enllà d’una generació ha conferit a l’arbre un caràcter de vincle intergeneracional. Als carrers, places i parcs de 02ciutats o pobles, o en els encreuaments de camins rurals és freqüent trobar arbres centenaris d’alta significació, molt apreciats per la població i, per tant, amb un alt valor històric i cultural.
Respecte a les particularitats de la Comunitat Valenciana, cal destacar aquells arbres monumentals o singulars que contribueixen a l’arrelament de costums, i que són història viva dels pobles que els acullen i ajuden a la identificació cultural i social. Exemples d’aquests arbresfoto-de-sabina-la-juana-500-anos-aprox venerables són la savina “la Juana” (Els Serrans, Alpont), la olivera mil·lenària “la Morruda” (Sogorb), o la Carrasca de Culla, monument natural únic del Maestrat del que es diu va acollir a una companyia de l’exèrcit durant les guerres carlistes. Respecte a la Lloca de Canals, a la qual Andrés Estellés va dedicar una de les seues obres, es tracta d’un plàtan que es va plantar en 1914 i el nom propi del qual remet al zel de la gallina que cova els seus ous o acull entre les seues ales als seus pollets.Les arbredes 03monumentals són agrupacions de diversos arbres que criden la nostra atenció, per la seva port, bellesa, edat o espècies que la componen. Fins al moment no han estat moltes les iniciatives que s’hagin encarregat de la localització i conservació d’aquestes joies del nostre patrimoni natural, cada vegada més escàs i amenaçat. Atenent a aquells arbres singulars, històrics o únics en una mena i edat, qualsevol atemptat contra ells s’ha de considerar un acte de sabotatge contra el patrimoni històric cultural. A continuació presentem les amenaces que més ens han de preocupar:
– Les plagues o malalties víriques han fet efecte en molts arbres, especialment en els més vells. Un dels casos més 04alarmants és el de la grafiosi que afecta als oms de l’espècie Ulmus minor.
– La fusta dels exemplars més vells i grans és molt apreciada per a la ebenisteria, o simplement com a llenya.
– Els incendis fan perillar el conjunt de la vegetació.
– La nefasta gestió de l’arbrat urbà sol ser causa de destrucció de no pocs arbres i arbredes notables. Per una banda trobem les podes mal realitzades per abusives o sobre espècies que no suporten aquest tractament, que causen grans ferides a l’arbre, facilitant l’entrada de patògens que acabaran a mig termini amb la seva vida.         I per altra banda trobem la creixent intransigència d’alguns funcionaris i autoritats municipals per als que l’arbre no té lloc en el planejament urbanístic, i així, per la renovació de carrers, voreres i places, o la construcció d’aparcaments, 05cada any un bon nombre d’arbres vénen sent arrencats davant la indignació i les protestes rarament escoltades del veïnat. La demolició, reestructuració o fonamentació de parcs i jardins també es cobra moltes baixes entre els nostres arbres urbans.             – Alguns usos tradicionals han servit més aviat per conservar algunes espècies que haguessin desaparegut en altres circumstàncies. El cas del el-pare-faig-el-lugar-donde-viven-las-hadasLledoner o lledoner (Celtis australis) és un dels més cridaners. La seva fusta és forta i flexible, pel que ha estat i és emprada per fer bastons, peces de carros i forques o horcones. Per aquesta raó és una espècie que s’ha plantat des de temps immemorials a les rodalies dels pobles i camins, com passa a les rodalies de pobles com Algimia de Almonacid on, gràcies a aquest ús ancestral, es conserven enormes exemplars de Lledoner. També s’ha vingut aprofitant tradicionalment el suro de l’alzina surera a la Serra d’Espadà i en la Serra Calderona, així com la fusta de diferents espècies d’una manera racional. Tots aquests usos són un bon exemple de la possibilitat real de compatibilitzar conservació de la natura i desenvolupament econòmic, sent important fomentar-los.                                                                         Actualment ja s’han sabinas-las-blancas-puebla-de-san-miguelinventariat els arbres i arbredes autòctones més excel·lents de la comarca de l’Alt Palància. S’han mesurat, entre d’altres:
– L’om (Ulmus minor) de Navaixes i alguns dels arbres dels jardins i voltants doni la població. La població de Navajas pot considerar-se com una veritable arbreda monumental.
– L’om de Castellnovo.
– L’Olivera Morruda de Segorbe. Es tracta d’un herencia3exemplar en un excel·lent estat de conservació que té una edat aproximada de 1500 anys.
– Els lledoners o lledoners d’Algimia d’Almonacid.
– Les savines turíferes (Juniperus thurifera) de la zona del Toro, així com alguns teixos, saücs, freixes, etc.
– Diversos sureres (Quercus Suber) i suredes de Chóvar i els voltants de la Serra d’Espadà.
– Nogales (Juglans regia) de Bejís.costa-6
– Molts dels arbres de la vall de Mosquera.
– El llentiscle (Pistacea lentiscus) de Villatorcas.
– Els pins pinyers (Pinus pinea) de la Devesa de Soneja.
– L’enorme llorer (Laurus nobilis) de Caudiel.
Els inventaris que està realitzant són oberts, donada la dificultat per detectar tots els exemplars, de manera que sempre eren benvingudes noves aportacions sobre exemplars apartats o de difícil accés. També resultarà dejardines-el-parterre gran interès tota aquella informació suplementària sobre exemplars coneguts, com la seva edat aproximada, esdeveniments històrics en relació amb l’arbre o arbreda, etc.
Si ets propietari d’algun arbre monumental, és convenient que participis en la seva conservació enviant les accions que poguessin resultar perjudicials. Recorda que talar un arbre monumental és destruir de manera injustificadapalmera-imperial-elche centenars d’anys de vida. Si estàs interessat en la protecció dels arbres i arbredes monumentals, siguis o no propietari d’un, pots participar de moltes maneres:
– Difon entre els teus coneguts la necessitat de conservar aquesta part tan important del nostre patrimoni natural.el-roure-de-les-berrugues-ares-del-maestrat-lalt-maestrat
– Comunica a les autoritats i administracions responsables, qualsevol agressió a arbres o arbredes.
– No compres ni acceptes fusta d’arbres monumentals com a material de construcció, estres domèstics, mobiliari, etc. Així no contribuiràs a la seva tala.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 lolivera-mil%c2%b7lenaria-lalcudia-la-ribera-alta                                              L’olivera mil·lenària. L’Alcúdia. La Ribera Alta.