DEMOCRÀCIA O “NOU ORDRE MUNDIAL”. ¿QUÍ GUANYARÀ?

El capitalisme està en problemes. Segurament no prou, però ha de lidiar amb assumptes molt més complexos que aquells que enfrontava fa una o dues dècades. No festegen – ni ploren – encara. Un animal famolenc, acorralat, és més perillós que un ben alimentat, lliure. El capitalisme es pregunta en cada moment,poder-economico_orig d’on vindrà la seva pròxima “Bacanal”. Des que el neoliberalisme es va tornar el model econòmic dominant a inicis dels anys 80, i que l’FMI ha imposat els programes d’ajust estructural, primer en els països endeutats del Sud i ara a Europa, els serveis públics, majoritàriament, han estat privatitzats. Però això no és suficient. Les corporacions volen que tots els serveis públics es tornen una font de lucre, alhora que no tenen inconvenients en deixar les pèrdues al sector públic. Les noves fronteres de l’assalt capitalista són la salut (a través de les assegurances de salut o hospitals amb fins de lucre), escoles (amb sistemes de bons) i presons (amb una quota d’ocupació garantida …).                                                                                                                                               La majoria dels recursos naturals ja s’han convertit en commodities, però no tots: gran part de la terra i de l’aigua es mantenen fora del control corporatiu. Però el context ha canviat des de 2008, quan els preus mundials
dels aliments es van elevar d’una manera exponencial. Ara l’acaparament de terres està bayer-monsanto-y-el-control-digital-de-la-agriculturaarrabassant desenes de milions d’hectàrees als que tradicionalment les han treballat, posant-les per a l’ús corporatiu, destinat a l’exportació. L’aigua és vista com un producte capitalista perfecte – és indispensable, no pot ser substituït i el seu mercat creix a mesura que creix la població. El capitalisme és molt imaginatiu i ha creat una miríada de mercats del no-res, especialment per a innombrables productes financers, particularment derivats. El comerç en els mercats de derivats és d’aproximadament US $ 2,1 bilions (2.100.000.000.000) per dia. Els diners en si és el commodity més comercialitzat i les operacions de canvi arriben a $ 4 bilions per dia. Tots dos mercats van augmentar en un 25% des de 2008, quan es va desencadenar la crisi financera. Les noves categories de serveis com la “protecció i restauració d’ecosistemes” representen una nova frontera.amoco_logo El món dels negocis espera i preveu que la conferència Rio + 20 legitimi al “mercat” com la solució per a tots els problemes ambientals, considerant que el mercat de carboni sigui tan sols l’inici. Des de l’òptica del capitalisme, tot el que està a la Terra -animals, vegetals, minerals, sòlids, líquids o gasosos, el material o el immaterial- pot tenir un preu, ser comprat i venut. A mesura que el sistema corporatiu transnacional s’estén cap a un territori que està sempre en expansió, el dilema de la regulació es torna més agut. Qualsevol sistema requereix regles i als països més rics hi ha un nivell raonable de regulació de les corporacions industrials; per aquesta raó, entre altres, es desplacen als països més pobres. És més fàcil, per exemple, que quedi impune un important vessament de petroli a Nigèria que un a la costa sud dels Estats Units. Les corporacions financeres han estat més hàbils que les indústries pesadesmoodys quan es tracta d’eliminar els controls. La indústria financera va gastar al voltant de US $ 5 mil milions en el lobby al llarg de la dècada dels 90, per desfer-se de totes les regulacions bancàries derivades del New Deal de 1930. La conseqüent manca de restriccions va ser la principal causa del consegüent desastre. Encara vivim amb els resultats del desastre provocat i probablement el pitjor estiga per vindre.                                             El sistema corporatiu és perillós perquè està molt interconnectat i molt concentrat. En un brillant document, tres matemàtics especialitzats en la teoria dels sistemes complexos mapearon l’univers corporatiu. Començant per una base de dades de l’OCDE de 43.000 Empreses Transnacionals (ETN), van traçar totes les complexes interconnexions financeres entre elles i van mostrar que 80% del valor d’aquestes 43.000 ETN està en mans de només 737 d’elles. I es posa pitjor, ja que, seguint les inter i intra inversions i la participació d’unes en els negocis d’altres, van veure que només 147 ETN retenien 40% del valor de totes les ETN del món. I la troballa més impactant del text és que les primeres 50 d’aquestes ETN altament interconnectades -amb l’única excepció de Walmart- són totes mega corporacions financeres (45) o companyies d’assegurances (4).                                                                     Això ho anomenen “model al tall de la navalla”:jpmorgan-goldman-sachs-morgan-stanley-to-form-data-company-wsj si l’economia va bé, el sistema sembla robust. Però un accident en qualsevol d’aquestes primeres 50 ETN podria ràpidament tornar-se una crisi demolidora per a tothom i fer que la caiguda de Lehman Brothers semble trivial. La veritat que hem de reiterar és que estem vivint al tall de la navalla.                                                         Les corporacions transnacionals industrials poden ser dolentes, poden ser una plaga per a la vida de tal o qual comunitat o evadir impostos a tot arreu; però els pitjors i els més amenaçadors són els grans bancs i fons d’inversió lliure (hedge funds). Tenen el poder de destruir fins i tot a les corporacions germanes, destruir-se entre elles i precipitar el món al caos. Què fer, doncs, i qui ho pot fer, per sotmetre a controls a aquests monstres, si, de fet, controlar-les fora possible? Prenguem primer el cas d’una comunitat que enfronta la destrucció – social i / o ecològica – causada per una empresa específica en un lloc específic. La companyia A contamina el riu local i els habitants comencen a emmalaltir i mostrar malestar; la Companyia B discrimina i assetja les dones; la Companyia C es nega attip-leaks millorar els salaris i les condicions de treball i està intentant trencar el sindicat – tots coneixem aquestes històries, el que canvia són només alguns detalls. La forma ideal d’acció seria la via legal -tenir lleis internacionals vinculants que puguen ser usades contra elles- però no comptem encara amb aquests mitjans. Llavors, l’altra opció que podem impulsar enfront de les ETN és, primer de garantir que hi haja una sòlida coalició d’interessos en el lloc, i segon identificar i establir vincles amb grups similars en el lloc on la companyia té la seva seu central, gairebé invariablement al nord. Si el cas contra l’empresa se sustenta en una poderosa i persuasiva recerca (de les quals molts exemples es presenten en els tribunals dels Pobles) i si al Nord, on hi ha la seu, es mantenen informats els grups de suport i es els demana coses específiques, se li pot fer la vida bastant incòmoda a la corporació des del punt de vista de les relacionslockheed-martin-corporation-score públiques. Potser hi hagen possibles aliances allà on no mirem. No oblidem, per exemple, la capacitat de les esglésies locals per vincular el Sud amb el Nord i vice-versa. Els boycots nacionals i internacionals de vegades poden funcionar, però necessiten una llarga i acurada preparació per ser reeixits. No obstant això, fins i tot si les victòries són necessàries i satisfactòries en alguns casos, tots podem acordar que no limiten el poder del sistema en si; per això hem de buscar la solució en un altre costat. Què dir sobre l’RSE, la famosa Responsabilitat Social de les Empreses, inventada per empresaris, que reivindica que les corporacions poden autocontrolar-se i autoregular-se? No negue que alguns alts gerents siguen ciutadans model i que algunes corporacions realment intenten fer el millor per la seva gent i les seves comunitats on siga que estiguen, però seríem necis si esperarem que l’RSE rectifique els abusos corporatius. attac-attac-hace-su-presentacion-oficialEl Bon Ciutadà Corporatiu és aquell que paga els seus impostos, tots els seus impostos, a tot arreu. Un advocat patrimonialiste hem diría que el seu treball és aconseguir que els seus clients corporatius evadeixquen impostos, el màxim possible. Estem molt lluny de poder eliminar els paradisos fiscals o d’imposar una legislació sobre la informació tributària, país per país, que podria eliminar la fixació de preus de transferència, però avui és possible que els programes d’austeritat a Europa mantinguen concentrades les ments dels governs del nord simplement per que ara necessiten de tots els ingressos que puguen recaptar, igual que els governs al Sud. Junts, és possible que puguem aconseguir que els nostres governs actuen conjuntament: han d’obligar a les corporacions a pagar el que correspon a cada tresor nacional a cada jurisdicció on tenen activitat. En el sistema actual, tots perdem, menys els accionistes de les empreses i els alts executius. I no cal reinventar la roda: la Xarxa per la Justícia Fiscal és internacional i ja va fer tota la investigació i el treball preliminar.                                                   Cal recolçar les campanyes específiques,world-social-forum-another-world-is-possible contra les indústries extractives, pels drets dels pobles originaris, pel dret a l’alimentació i a l’aigua, etc… No obstant això, el més important, des del meu punt de vista, perquè va al cor del nostre sistema brutal i inestable, és que cal crear aliances globals per controlar les finances. Necessitem impostos a les another-world-is-possibletransaccions financeres (també conegut com a taxa “Robin Hood”) per disciplinar l’especulació i usar els ingressos per reparar el dany ecològic i social ja causat a les comunitats i de la Terra. Necessitem cobrar impostos a les empreses, país per país, i tancar els paradisos fiscals que també impedeixen que els governs recapten al menys $ 250 bilions per any en impostos. Necessitem anul·lar completament el deute públic dels països que encara estan sota els programes d’austeritat de l’FMI, particularment a l’Àfrica Subsahariana. Una altra excel·lent iniciativa seria revisar les regles de l’Organització Mundial del Comerç, així com desmantellar bona part dels nous Acords de Lliure Comerç regionals o bilaterals que són tots “OMC plus” i els donen encara més avantatges a les corporacions. Alguns èxits, per exemple contra les companyies farmacèutiques, mostren que és possible fer-ho. No obstant això, en un món globalitzat, això no pot fer-se sense aliances. Avui, cap grup d’interès, per decidit que estigui, pot guanyar per si sol. Això vol dir que hem d’aprendre a treballar junts, generalment amb gent a qui no coneixem i això no pot fer-se per internet. El debat i la discussió són necessaris perquè la gent es doni compte que en el fons, sindicalistes, camperols, ecologistes, dones, estudiants, acadèmics, jubilats i altres tenen les mateixes necessitats i comparteixen els mateixos interessos. No necessitem posar-nos d’acord en tot per fer alguna cosa junts. De fet, és l’única forma de guanyar.                                                                                                                                                                                                                                                           estados-unidos-globalizacion-globalizacion-de-estados-unidos-de-america

Anuncios

LA MÚSICA, LES DANCES I BALLS TRADICIONALS DEL PAÍS VALENCIÀ.

el-sarau-de-la-fira                                                                                                                                                                                La Música tradicional del món, segons el concepte de la UNESCO, són aquelles formes musicals arrelades en les diverses cultures que contribueixen a salvaguardar i revitalitzar el patrimoni cultural immaterial. Si bé la música és un llenguatge universal, en canvi apareix sota formes distintes i en diferents ocasions de la vida de cada societat. La música tradicional forma una part important del folklore de cada comunitat i els processos de fusió amb altres formes musicals han contribuït de manera primordial a la creació de la música popular actual.                                                                                                                                     El ball tradicional valencià és tot el conjunt de ballsultimo-balls-al-carrer-del-2014 que el poble valencià ha assumit com a propis i que han anat transmetent-se de generació en generació. La major part d’ells solien interpretar-se en qualsevol ocasió festiva, com les reunions de familiars o d’amics, celebració d’onomàstiques, matances, collites, etc. A més, podien fer-se a l’interior de les cases, al carrer, davant les portes, o a les eres de batre. Hui dia, pràcticament s’ha perdut lala-carxofa-o-ball-de-les-teixidores seua funció festiva i han esdevingut espectacles per a mostrar dalt els entaulats.La tradició musical valenciana és molt rica i ampla, i cal emmarcar-la dins del entorn més pròxim, com es la cultura mediterrània. Un cas especial el constitueixen els balls públics, com les danses o els balls plans que se celebren a les places o carrers amb motiu de les festes majors i amb música de dolçaina o banda de música. Finalment, les danses rituals processonals, com les en-1988-va-passar-a-tenir-grup-propi-quan-a-lorigen-formava-part-del-ball-de-la-carxofa-es-tracta-igualment-dun-ball-redo-que-no-circular-encara-que-comencen-i-acabendanses de nanos i gegants, de bastons, de vetes, haurien d’adscriure’s en un altre apartat diferent al del ball tradicional. Classificar la música tradicional és molt complicat, perquè es pot fer segons molts criteris, com la temàtica de les cançons o el seu estil musical. A continuació assenyalarem els estils més destacats: Jotes, Seguidilles, Dansaes, Havaneres, Valencianes, Fandango, Bolero i Cant d’estil….                                           La jota o cota és un ball tradicional molt estès per tota jota-de-moixentla Península Ibèrica. S’utilitzava com a cant per rondar les fadrines, per als acomiadaments de quintos o per acompanyar les faenes del camp. Actualment, encara es balla al País Valencià , les Illes Balears , les Terres de l’Ebre , l’ Aragó i Múrcia , però en el passat va estar estesa també per tota Catalunya . Aquest ball té un compàs ternari i presenta una estructura harmònica seguidilles-de-carcaixentbasada en l’alternança de quatre compassos de tònica i quatre de dominant. Un eixemple pot ser la “Jota de Moixent”.                                                                                         Les Seguidilles son un ball molt antic, estés a partir
del segle XVI a tota la península. Ha anat desapareixen i a hores d’ara se’n conserven pocs exemples. Existeixen dos estils diferenciats pel seu ritme, les més la-dansaantigues o clàssiques, anomenades torrades en algunes comarques i les ràpides o manxegues, també anomenades corrilles o corridas . Les primeres són més freqüents a les comarques del nord i es ballen en rogle, encara que també apareixen a la Marina i la Serrania d’Alcoi , on es ballen en quadre i fent cadenes o encreuaments. Les segones són més freqüents a les comarques centrals interiors i solen ballar-se en parella. Un eixemple pot ser la Seguidilla de la Vall dansa02d’Almonacid .                                                                                 El ball propi i tradicional del País Valencià és La Dansà. Es balla al carrer i hi participa tot el qui vol, tinga molt o poc coneixement del ball, s’adequa al nivell de cada ballador/a. Les Danses és la manera d’anomenar els balls públics a les comarques del centre i sud del País Valencià . Aquests balls públics se celebren a les places o carrers amb motiu de les festes cantada-dhavaneres-de-la-costa-dauradamajors o també de festes de barri o qualsevol altra festivitat. Es ballen al so de la dolçaina , xaramita o xirimita, un oboé popular i tradicional valencià, i tabalet o més modernament de la banda de música. Un eixemple pot ser la Dansà de Murla.                                     L’ dansa04Havanera és un gènere musical dels denominats d’anada i tornada; que té el seu origen durant el segle XIX en els indianos, mariners i emigrants retornats de Cuba que canten amb nostàlgia records d’aquella terra. Generalment s’interpretava a les tavernes. En la seva versió més pura s’interpreten a capella, encara que en l’actualitat és habitual acompanyar-la amb guitarres, llaüts i bandúrries. Estan escrites en compàs de dos per dansa03quatre i el seu tempo lent. Un eixemple pot ser la l’havanera de Catadau.                                                             Les Valencianes són un gènere exclusivament valencià, estés per la comarca de l’ Horta de València i algunes comarques pròximes. Existeixen tres estils diferents: l’U i Dos, L’U i Dotze i L’U, els dos primers guarden relació amb la jota i el tercer amb el fandango andalús. El naixement de les valencianes com a ball, es pep-gimeno-botifarra-si-em-pose-a-cantar-canconsdegut als mestres dels quadres de balls populars de la ciutat de València , que van adaptar passades populars però amb la tècnica del ballet al cant d’estil. Són per tant un tipus de ball espectacular nascut als entaulats. Un eixemple pot ser les Valencianes d’u i dos de Montroi.                                                                                           El Fandango (del nord) És un gènere musical i de ball quasi exclusivament valencià. És molt abundant a les comarques valencianes del nord, encara que també apareix a les Terres de l’Ebre i les poblacions aragoneses pròximes a la ratlla de València. fandangooo-680x410_cGeneralment té un ritme molt ràpid i s’usen passades molt lluidores. En moltes ocasions va lligat a la jota, de manera que es passa de la jota al fandango sense parar la música ni el ball. Fandango (de cobla partida) És un gènere musical exclusivament valencià, que només apareix a la Serrania d’Alcoi , la Foia de Castalla i el Camp d’Alacant . Està emparentat amb els fandangos del nord del País Valencià , amb altres fandangos ibèricsbolero-pla i fins i tot de les Illes Filipines. Sol ballar-se en filera i formant cadenes. Un eixemple pot ser la Jota-Fandango de la Vall d’Almonacid.                                           El Bolero és un ball molt lluït, creat pels mestres de ball del segle XIX per a les classes benestants i popularitzat a finals d’aquest segle. El seu origen està en la seguidilla, encara que també hi ha boleros enfandangats influenciats per l’U. És un gènere cultivatcant-destil especialment a la Costera , la Ribera Alta , la Ribera Baixa i la Valldigna . A més a més, els mestres de ball dels quadres de balls populars de la ciutat de València també van crear boleros per a incloure al seu repertori. Un eixemple pot ser el Bolero pla de la Llosa de Ranes.                                                              El Cant valencià d’estil agrupa allò que sol anomenar-se com cant d’estil i les albaes. El cant d’albades és cant-dalbadescaracteritza per tenir una temàtica satírica i humorística. Consta d’una part intrumental que consisteix en una tocata de dolçaina i tabalet la melodia de la qual es repeteix sempre amb major o menors variacions dels músics i d’una part cantada a capella pel cantaor,que fa variacions sobre una melodia base que també es repeteix. Els músics, son un dolçainer i la-dolcaina-2un tabaleter com a mínim, i el cantaor; els sol acompanyar sovint (però no sempre) el versaor, que és aquell qui inventa els versets que interpreta el cantaor. Aquest tipus de cant d’estil és habitual a les festes de les poblacions rurals. Un eixemple pot ser la Albà de nadal de l’Horta de València.                                                     Existeixen molts instruments tradicionals, ací podreu coneixer i escoltar els més representatius ordenats en diverses categories: Instruments tradicionals de Vent, de Corda, Idiòfons, i de Percussió.           Instruments de vent:  La Dolçaina.També anomenada xirimita, és un tub cònic, generalment de fusta, ambla-dolcaina una sèrie de forats que es tapen amb els dits. Aquesta forma cònica i no cilíndrica, especialment al final, li donava antigament el nom de trompa . Existeixen moltes varietats de dolçaines: la castellana (amb claus), l’aragonesa, la gralla de Catalunya , el Bolin-Gozo del País Basc i la dolçaina valenciana. El seu origen és finalment-el-tudell-es-lunic-complement-de-metall-de-la-dolcainaantic. Tanmateix, el fet que siga un instrument de llengüeta doble, com l’oboè, suggereix que podria aparèixer després dels instruments de llengüeta simple, com ara el clarinet. El flabiol és un instrument musical de vent de fusta de la família de les flautes, amb embocadura de bisell, i de la famílies de les flautes tocades amb una sola mà mentre amb l’altra es toca un tambor, un grup d’instruments àmpliament disseminat, testimoniat en diferents indrets d’Europa el-flabioldes de l’edat mitjana, i que adopta moltes variants diferents. Al País Valencià , es coneix com a flabiol una mena de flauta dolça amb digitació de dolçaina que s’utilitza per facilitar el seu aprenentatge.                     la-guitarra-classica     Instruments de corda: La Guitarra clàssica. És un cordòfon puntejat. Consta de sis cordes de nailon, antigament de budell. És l’instrument més simbòlic i conegut de la península, a causa del flamenc. Sense entrar en aquest tipus de música, en el mitjà rural s’utilitza esquinçant les cordes i acompanyant els diferents cants tradicionals amb pocs i senzills acords.guitarro  El Guitarró: És un instrument en forma de guitarra, de dimensions menors que aquesta, però major que altres derivacions de la guitarra. Prové d’una serie de guitarres menudes que foren molt populars en el Barroc. El guitarró valencià normalment té 4 o 5 cordes.     Instruments idiòfons, com  les Castanyoles. Possiblement un dels instruments més estesos i coneguts de la península. És un idiófòn entrexocat el socastanyoles del qual es produeix al xocar dues peces còncaves de fusta lligades amb una corda a les mans. Els Esquellots  són idiòfons sacsejats. Sense ser instruments musicals, en algunes ocasions complien amb aquesta comesa d’una forma rudimentària, sobretot quan es tractava d’organitzar molt soroll. Aquests instruments són els que produeixen el so a causa del material amb el qual estan construïts. Els Ferrets: És un idiòfon percutit. Es tracta d’una barra de esquellots-de-veritatferro en forma de triangle que és colpejada amb una baqueta, també de ferro, en els tres costats d’aquest triangle.                                                                                           Instruments de percussió; Tabal: Instrument de forma cilíndrica, amb dues membranes, normalment de cuir, que emet un so indeterminat. N’hi ha de totes les grandàries, encara que el tabalet és generalment un tambor de dimensions mitjanes, que es pot penjar al coll, la qual cosa permet integrar-se còmodament en els-ferretscerca-viles i altres esdeveniments al carrer. El tabalet fa parella amb la dolçaina, sent ambdós instruments suficients per a amenitzar musicalment qualsevol festa al carrer. La Pandereta. Potser siga, juntament amb la guitarra, l’instrument més conegut de tots. Es tracta d’un bastidor circular de fusta amb sonajes en parells, i cobert per un dels costats amb una pell tiban. Al llarg de tota la península es poden trobar veritables virtuosos d’aquest instrument, sobretot entre les dones.                                                                                                                                                                     dulzaina-y-tabal                 pandereta

ELS PECATS CAPITALS DE LA POLÍTICA ECONÒMICA. (I)

                                                                                                                                                                        economia-de-mercado-versus-economia-socialParlar de dèficits públics i del deute, de la relació entre el dèficit públic i l’estalvi privat i entre l’estalvi i la inversió, a la Seguretat Social i al dèficit comercial. El nexe comú que enllaça aquests temes és la simplicitat mateixa.el-sistema-financer-actual-te-els-seus-inicis-a-la-gran-bretanya I és que els diners moderns és un full de càlcul i funciona amb ordinadors.                                           Quan el govern gasta o presta, ho fa mitjançant l’addició de quantitats als comptes bancàris. Quan grava, resta quantitats d’aquestes mateixes comptes. Quan es demana prestat, canvia fons d’un dipòsit a la vista (anomenada un compte de reserva) a un compte d’estalvi (anomenat compte de valors). I a efectes pràctics, això és tot el que fa. Els diners que gasta el govern no ve de cap part i no costa res produir-lo. El govern, per tant, mai pot quedar-se sense diners. La veritable simplicitat és difícil. Pots explicar un raonament a la majoria dels nens, a qualsevol estudiant universitari i a qualsevol operador financer. Només la majoria dels economistes, amb la seva poderosa lleialtat a les idees fixes, tenen problemes. Els polítics, per descomptat, sovint ho entenen, però poques vegades se senten lliures per expressar les seves opinions.
Els diners es crea mitjançant la despesa yo-pago-el-escaqueo-discal-de-las-grandes-empresaspública (o bé mitjançant préstecs bancaris, que creen dipòsits). Els impostos serveixen perquè vulguem diners -el necessitem per pagar els impostos- i per ajudar a regular la despesa total. És a dir, perquè no tinguem més diners que el valor de les mercaderies i serveis a la nostra disposició a preus actuals, cosa que podria incrementar els preus i provocar inflació. Però no cal recaptar impostos abans de gastar (i difícilment podrien ser d’una altra manera, ja que abans que el govern gaste no hi ha diners per pagar els impostos).
Un govern sempre podrà pagar els seus deutes: tots els deutes adquirits en la seva pròpia moneda. Pagarles consisteix simplement en afegir interès als comptes bancaris dels tenidors de bons. Només el govern pot decidir trencar , o (en el cas que el govern haja pres préstecs en una moneda que no controla) ser forçat per defecte pels seus prestadors. No obstant això, un banc d’EE.UU sempre podrà cobrar un xec emès pel govern dels EUA, passe el que passe.
Tampoc el deute públic és una càrrega per al futur. Com podria ser-ho? Tot el produït en el futur es consumirà en el futur. Quant es produeixca dependrà de com de productiva siga l’economia en aquest moment. Això no té res a veure amb el deute públic d’avui: un major deute públic en l’actualitat no redueix la producció futura – i si es motiva l’ús racional dels recursos d’avui, pot augmentar la productivitat de l’economia en el futur.
Els dèficits públics augmenten l’estalvi financer privat contablement, Euro per Euro. Les importacions són un benefici, les exportacions són un cost. No demanem prestat a la Xina per finançar el nostre consum: el préstec que finança la importació de la Xina, és realitzat pels consumidors a través d’un banc d’eixe Estat.la-ma-invisible                La privatització de la Seguretat Social només reorganitzaria la propietat de les accions i bons dins de l’economia: transferint els actius de risc a la gent gran i els més segurs als rics, sense tenir altres efectes econòmics. La Reserva Federal fixa els tipus d’interès com vol. Aquestos són alguns dels senzills principis que caldría establir per racionalitzar un poc aquest draconià sistema sistema econòmic amb el que avuí ens ha tocat conviure. Així mateix, no estaria de més el fer una atractiva i pedagògica descripció de l’educació d’un banquer i un programa d’acció per salvar la economia occidental de la crisi que suposa l’elevat nivell de desocupació. No seria gens disbaratat proposar assolir-ho suspenent les contribucions a la seguretat social, el que proporcionaria a cada treballador
un augment salarial aproximat d’un 8 %, després d’impostos; concediria una subvenció calculada per càpita als governs regionals i locals per esmenar les seves crisis fiscals; i promouria un programa públic d’ocupació que podria oferir un lloc de treball amb
un salari modest a tot el que vulga treballar. Això eliminaria els perills no desitjats de la desocupació i permetria, sobretot als nostres joves, l’accés a un treball útil.
Amb uns coherents models macroeconòmics de fluxos d’estocs, que han demostrat ser una de les millors eines de predicció en aquest camp. La defensa de les ‘finances funcionals’, és a dir que les polítiques econòmiques públiques han de ser jutjades pels seus resultats en el món real (l’ocupació, la productivitat i l’estabilitat dels preus) i no pel que li passe al pressupost, ni per el major o menor deute governamental. No sería de més invocar la llei de Lerner: el principi que, en Economia, ningú mai ha de comprometre els seus principis, sense importar els problemes que altres tinguen per comprendre’ls.                                                                         Les falsificacions històriques són un instrumentel-economista indispensable per mantenir el poder i assegurar l’explotació dels oprimits. Quan una part important de la població pensa que l’ordre social és resultat d’una evolució natural, tot i que aquest ordre social siga de totes totes injust, el resultat serà la resignació i la submissió als dictats dels poders establerts. És possible que les falsificacions històriques siguen el millor aliat de les classes dominants. Però les falsificacions històriques adopten moltes formes. Una d’elles es troba en l’evolució de la teoria econòmica.
Els Set fraus innocents capitals de la política econòmica, constitueixen falsificacions de dimensions històriques que juguen un paper fonamental a favor de les classes dominants. Aquests fraus innocents estan basats en sengles errors de teoria macroeconòmica, que cobreixen un territori molt ampli que va des d’una visió equivocada sobre la naturalesa, estructura i dinàmica de les finances públiques, fins a les distorsions provocades per la desencertada visió que es té sobre el funcionament del sistema bancari i la política monetària.  No podem perdre la percepció dominant sobre les causes i la lluita contra la inflació, ni les distorsions existents sobre els diferents components de la balança de pagaments. El seu examen cobreix tots els camps de la teoria i la política macroeconòmica i contribueix a desmitificar set dels mites més destructors que marquen la política fiscal, monetària, creditícia i canviària en l’economia contemporània.                                                                           La presumpció d’innocència prové del fet que els acadèmics, tecnòcrates i polítics que
sostenen aquestes idees no coneixen el seu error i, per contra, estan convençuts de tenir la raó i de comptar amb una anàlisi precís, els que així pensen ni tan sols acceptarien el seu error perquè això els portaria ipso facto a incriminar, cosa que ningú amb dos dits judici faria. Per això qualifica aquests fraus d’innocents.
Els fraus innocents en macroeconomia permeten construir una imatge distorsionada de l’economia d’un país, de les seves relacions sistèmiques fonamentals i, sobretot, fan possible manipular l’opinió i les creences de la població sobre la conducció dels assumptes
públics. Especialment important és la manipulació que permeten els fraus innocents en l’àmbit de l’anàlisi dels orígens de les crisis i les receptes polítiques per enfrontar-les. El terreny de la política macroeconòmica és particularment fèrtil perquè sorgeixen aquestes falsificacions i les receptes basades en fraus innocents. Potser la raó resideix en el fet que la teoria macroeconòmica es troba en un estat “de flux”, com digueren el 1989 Blanchard i Fisher en la introducció a les seves Lliçons de macroeconomia. Per a aquests autors la teoria macroeconòmica és un espai actiu i dinàmic en el qual els conceptes fonamentals segueixen sent sotmesos a un examen rigorós, com en tota ciència que es respecta a si mateixa. aquesta publicació té ja més de vint anys, però la major part dels acadèmics que es dediquen a la macroeconomia pensen el mateix al dia d’avui. em temo que jo tinc una altra interpretació. El camp de lafueron-la-causa-de-que-se-desarrollara-la-macroeconomia-por-tanto-no-es-raro-que-lo-que-ahora-se-llama-macroeconomia-naciera-en-la-decada-de-1930 teoria macroeconòmica ha estat, des que John Maynard Keynes publiqués la seva Teoria general, el terreny d’una batalla en la qual les principals armes han estat, precisament, el frau innocent i la falsificació teòrica. Més que trobar-se en “estat de flux”, la teoria macroeconòmica és un espai en el qual les classes dominants i els seus corifeus a l’acadèmia han desplegat el seu talent per distorsionar, manipular i enganyar al públic en general sobre l’estructura i dinàmica de les economies capitalistes. I és que els indicis i intuïcions fonamentals de Keynes porten a una conclusió central: les economies capitalistes són essencialment inestables. Aquesta és la conclusió que l’establishment acadèmic no li podia perdonar. Més enllà de la irritació que va poder provocar la crítica de Keynes a la llei de Say, la importància atorgada a la incertesa, la seva teoria de la demanda efectiva o la seva visió sobre la no neutralitat dels diners i la creació monetària, la conclusió sobre la inestabilitat intrínseca de les economies capitalistes va ser el detonador de l’ofensiva en contra de l’ pensament keynesià.
El significat profund d’aquesta característica inherent al capitalisme té tres components.                – El primer és que la inestabilitat implica el malbaratament de recursos i, especialment, la desocupació, la gran preocupació de Keynes.                                                                                                  – El segon és la propensió a les crisis periòdiques, tant en l’àmbit dels mercats financers, com en l’economia real (no financera).                                                                                                                          – I el tercer, finalment, és el més important: la inestabilitat requereix de la intervenció d’agents extra-econòmics per evitar el col·lapse, no només de ‘l’economia’, sinó de tota la societat.
En un context d’inestabilitat intrínseca de l’aparell econòmic, la intervenció només pot provenir d’agents extra-econòmics. I això vulnera el principi de l’autonomia del ‘allò econòmic’ enfront de l’esfera de la política. Tot d’una, l’anàlisi de Keynes implica el rebuig
a la idea que el mecanisme de l’econòmic es pot analitzar sense referències a la política i l’ètica. La necessitat d’una intervenció externa és, per descomptat, el corol·lari dels dos primers components esmentats. Si el ‘mercat autoregulat’ no pot assegurar per si sol les condicions de producció i distribució que requereix la societat, les bases mateixes de la noció d’economia de mercat es destrueixen. És més, els fonaments de la teoria econòmica mateixa s’esvaeixen. És obvi que l’acadèmia havia de reaccionar. Les ordres de marxar contra l’enemic van incloure totes les argúcies i mentides del manual de doctrina militar. Com l’atac frontal no era fàcil causa de laneocon-watch popularitat que aconseguia l’anàlisi de Keynes (sobretot en els anys que van seguir a la crisi de 1929), l’estratagema preferida va ser la distorsió i ‘recuperació’ del pensament de Keynes. L’objectiu va ser extirpar els elements jutjats com els més subversius en la seva obra. El resultat va ser la síntesi neoclàssica que va obrir les portes a la crítica que vindria vestida de neo- monetarisme i d’expectatives racionals. La teoria macroeconòmica es va convertir en un ball de màscares en el qual els enemics de Keynes es van disfressar de keynesians i neo-keynesians per obrir-li l’espai central en la pista de ball a la nova macroeconomia clàssica en els postulats es troba la negació absoluta de tota l’obra de Keynes. En aquest “ballo in maschera”, la música la proporciona l’orquestra de fraus innocents.                                                                                                                      Cal fer un petit parèntesi per portar al capdavant de l’escenari un dels fraus innocents més importants de tots els temps. La idea que en algun lloc de l’univers hi ha una teoria que demostra que les forces competitives en el mercat condueixen a la formació de preus d’equilibri és potser la falsificació més estesa. Encara avui sabem que la teoria neoclàssica del mercat en la seva versió més desenvolupada, la teoria d’equilibri general, mai va poder ni podrà demostrar que els preus d’equilibri es formen per les forces del mercat,microeconomia-y-macroeconomia aquest secret es coneix en un reduït cercle a l’acadèmia. La fal·làcia persisteix i cavalca per tots els paisatges, des dels plans de estudi que insisteixen en enganyar a l’estudiant d’Economia, fins al imaginari popular i, per descomptat, els corredors dels ministeris d’economia, a tot arreu. És part, al capdavall, de l’esforç per destruir el pensament macroeconòmic i reduir tot a la “microeconomia”. És una cosa així com la tornada al dictat de la senyora Thatcher, “la societat no existeix, només existeixen individus”. la teoria d’equilibri general s’ha convertit, a través del projecte de donar-li ‘micro-fonaments’ a la teoria macroeconòmica, en un dels
fraus innocents més importants. El quefer ciutadà necessita aquest tipus de referències
per sobrepassar el mur de les falsificacions històriques i els fraus innocents. En una economia de mercat, totes les relacions socials tendeixen a tornar-se subordinades a les relacions mercantils. Cal fer l’esforç per comprendre com podem començar a reorganitzar l’espai social i recuperar el temps de la fraternitat i la solidaritat.

EL 28% DELS TREBALLADORS ES TROBEN EN RISC DE POBRESA, DEGUT A LA CAIGUDA DE SALARIS.

Dos economistes del Fons Monetari Internacional, (Davide Furceri i Prakash Loungani, The Distributional Effects of Capital Account Liberalization), ha demostrat que com més gran és la llibertat de moviments del capital més elevada és la desigualtat.
Els autors reconeixen en el seu treball una cosa que és molt típic de l’economia ortodoxa: es dóna per fet que la liberalització dels moviments de capital és molt positiva perquè genera creixement a llarg termini i més benestar però no es comprova si això és realment així per tota la gent. Com diuen aquests economistes, si aquests efectes benèfics afecten per igual a tots els grups de població “no ha estat objecte de molt estudi”.
La conclusió a la que arriben en aquesta investigació és molt important per venir de dos economistes gens sospitosos de radicalisme esquerrà i, sobretot, perquè es deriva d’un estudi realitzat a molts països (149) i per a un període de temps molt llarg (1970 -2010).
Els autors estudien tres vies per les quals la major llibertat dels moviments de capital sol augmentar generalment la desigualtat, tal com ells confirmen en la investigació. En primer lloc, perquè està associada a sistemes financers menys inclusius que augmenten les taxes de pobresa. En segon, perquè aquesta major llibertat sol anticipar crisis financeres que generalment acaben amb efectes molt asimètrics sobre la població i, finalment, perquè limita el poder de negociació dels treballadors i això fa que caigui la participació dels salaris en la renda nacional.
En resum, les dades demostren que la liberalització concentra encara més les rendes i genera més desigualtat.
Però no només això.desde-comienzos-de-este-ano-los-datos-que-se-vienen-conociendo-confirman-que-2014-marco-un-salto-en-el-deterioro-del-empleo-y-los-salarios A més, sabem des de fa temps que la major llibertat per als moviments de capital està associada a més inestabilitat i a major nombre de crisis financeres. Perquè es veja de la forma més senzilla possible aquesta coincidència, poso a continuació dos gràfics en els quals es comprova (a l’esquerra) com el major grau de liberalització del capital es correspon clarament amb un major nombre de països amb crisis financeres i ( a la dreta) que hi ha una clara correspondència al llarg de molt temps entre l’evolució de tots dos fenòmens (més països amb crisi i liberalització de capital) amb la desigualtat. Com es pot comprovar, les dues gràfiques pugen o baixen en els mateixos períodes de temps, el que significa que els fenòmens que reflecteixen coincideixen). És fàcil comprovar que hi ha un període (1945-1970) en el qual pràcticament no hi ha cap país que pateixi crisis financeres, que té bastant menys desigualtat (reflectida com una menor participació del 10% més ric en el total de la renda) i molt poca llibertat de moviments per al capital. I a l’inrevés, també es comprova fàcilment que quan hi ha més desigualtat i més crisi és justament quan hi ha major llibertat de moviments del capital. Els autors reconeixen en el seu treball una cosa que és molt típic de l’economia ortodoxa: es dóna per fet que la liberalització dels moviments de capital és molt positiva perquè genera creixement a llarg termini i més benestar però no es comprova si això és realment així per tota la gent. Com diuen aquests economistes, si aquests efectes benèfics afecten per igual a tots els grups de població “no ha estat objecte de molt estudi”.

Altres estudis també han demostrat que la liberalització del capital no només no redueix la pobresa, com s’entesta a afirmar sense cap fonament empíric la “saviesa” econòmica convencional, sinó que, per contra “està associada a una menor participació dels pobres en l’ingrés.”
Aquesta coincidència entre major llibertat especulacio-financeraper al capital i major nombre de crisi, més pobresa i desigualtat més elevada no és ni de bon tros casual. En un article que vaig publicar fa uns mesos (¿Per a què serveixen els sindicats?). Mostrava que altres investigacions han demostrat que hi ha un millor rendiment econòmic, més activitat, més ocupació i més inversió productiva quan hi ha més afiliació sindical. És així, perquè aquesta fa que augmentin els salaris i això empeny les vendes i, al mateix temps, els costos laborals més elevats obliguen a les empreses a innovar i, per tant, a realitzar més inversions productives que incrementin la productivitat. I aquesta major inversió productiva debilita la pura especulació financera que, aleshores, es converteix en realitat en un destorb.                                                                                                                                                     Per contra, quan es combat als sindicats i es fan reformes laborals simplement orientades a augmentar el poder de negociació de les empreses, l’afiliació sindical disminueix (entre altres raons perquè es difon la por a sindicar-se i es castiga els treballadors sindicats) . Això fa que els salaris baixen i que les empreses comencen a augmentar fàcilment els seus beneficis, sense necessitat de preocupar-se per innovar o invertir en productivitat. Però com els salaris més baixos fan que disminueixin les vendes i la menor inversió i la productivitat més reduïda fan que disminueixca l’activitat productiva i el rendiment del capital dedicat a ella, el que passa és que l’estalvi empresarial (que es concentra cada vegada més en les empreses amb gran poder de mercat o amb clients captius) es va a la inversió financera que és la que té llavors una rendibilitat major i més ràpida. I així s’incrementa la financiarització i, lògicament, les demandes de més llibertat per als moviments de capital que l’alimenten.derivados Però quan es liberalitzen, els capitals s’expandeixen com un gas a la recerca de guany immediat i fàcil i això crea un gran inestabilitat financera que s’agreuja perquè, a més, aquests dos fenòmens (menor rendibilitat en el costat productiu i major en el financer) desencadenen l’endeutament, bé per poder tirar endavant com sigui, en el primer cas, bé per apalancar i multiplicar la inversió especulativa en el segon.
És veritat que l’estudi d’aquests dos economistes del Fons Monetari Internacional no ha descobert la Mediterrània però, almenys, serveix per corroborar la realitat. I encara que al final no s’atreveixen a condemnar clarament la liberalització del capital sinó que es limiten a demanar prudència, la seva investigació serveix per comprovar que quan es dóna més llibertat per al capital no s’aconsegueix que millori el rendiment econòmic sinó que els grups socials ja de per si més rics augmentin encara més els seus ingressos, els seus privilegis i el seu poder de decisió.
Si aquest món tingués el cap al seu lloc mai s’hagués permès que els capitals i molt menys els terroríficament especulatius de la nostra època tingueren la plena llibertat de moviments que tenen. Li donem als diners i als grans propietaris la llibertat que neguem al conjunt dels éssers humans i als desheretats (per culpa dels diners, per cert) en particular. En nom de donar-li llibertat als capitals ens fa esclaus a les persones. I es diuen liberals que defensen això!                                                                                                             L’evidència empírica demostra que aquesta llibertat es tradueix inevitablement en crisi desastroses que produeixen un dany tremend a les persones, a les nacions i la natura. Sabem que els seus costos són molt més grans que els seus beneficis i que no hi ha una mínima raó científica que provi que la completa liberalització dels capitals és millor per a les economies que el seu control. No es pot justificar ni tan sols assumint les hipòtesis més absurdes de l’economia liberal: que tots els mercats són de competència perfecta (una mica materialment impossible) i que tots els éssers humans ens comportem amb informació perfecta i gratuïta, no solament sobre totes les circumstàncies presents sinó també futures, i com si cada un de nosaltres només fóssim una simple agència de maximització del benefici o la utilitat a la recerca sempre del nostre propi i exclusiu interès.                                                                                                                                                                   13,2 milions de persones a Espanya estan a la vora de l’exclusió social tot i tenir feina.   Igual que succeeix en la gran majoria de països,exclusion-social amb independència fins i tot del seu nivell de desenvolupament, a Espanya els salaris constitueixen el principal ingrés amb què compten les llars i les famílies per fer front a les seves necessitats. Existeixen altres fonts de renda, les generades pel rendiment del capital i les derivades de les transferències públiques, però per sobre de totes elles, trobem les remuneracions salarials que s’obtenen com a contraprestació del treball. En conseqüència, l’evolució de la desigualtat salarial permet explicar gran part de la desigualtat de renda.
Com era d’esperar, la desigualtat salarial a Espanya s’ha disparat durant els anys de crisi. Aquest augment de la bretxa entre els salaris més alts i més baixos s’explica per l’abrupta caiguda d’aquests últims. És a dir, els que cobraven poc abans de la crisi encara cobraven menys després. Per contra, per als salaris més alts, la crisi amb prou feines ha tingut cap impacte i han aconseguit mantenir el seu poder adquisitiu.
En un context general de devaluació salarial, la-devaluacio-salarial-va-comencar-el-2009on el salari mitjà va caure al voltant d’un 6% durant els anys de la crisi, fent que el salari mitjà a Espanya sigui avui més baix que fa 10 anys, van ser els salaris més baixos els que van suportar aquesta caiguda. Això s’ha produït, sobretot, per una espectacular caiguda dels salaris del 30% de la població que cobra menys (d1 a d3, les persones amb un salari mensual mitjà entre 519 i 1.143 euros bruts el 2008), amb caigudes superiors al 15%. Però sens dubte, van ser el 10% dels salaris més baixos (d1) els que van acusar en major mesura aquesta caiguda: els seus salaris van caure de mitjana prop del 28% entre 2008 i 2014. Si el 2008 cobraven de mitjana 519 euros, en 2014 el seu salari va caure a 375 euros). Per la seva banda, el 10% (d10) dels treballadors amb els salaris més alts van veure els seus salaris disminuir tot just un 0,6%. Com assenyalava la Comissió Europea el 2014, la baixada salarial que ha patit Espanya ha estat “injusta, lenta i ineficient”.                                                                                                                                                  El triangle crisi / devaluació salarial / pobresa persisteix amb la recuperació i ha aprofundit en la desigualtat de les famílies. Mentre els salaris més baixos segueixen caient des de 1990, les retribucions de l’1% dels que més guanyen han augmentat gairebé un 20%. A Espanya concretament els salaris més baixos han caigut el 28% des del 2008, segons l’informe sobre impacte de les diferències salarials en les llars que ha presentat l’organització Oxfam Intermón. Espanya era, el 2014, el quart país d’Europa amb més diferència de renda. Aquesta situació va deixar l’any passat al 28,6% de població en risc de pobresa i exclusió. En termes absoluts, són més de 13,2 milions de persones.
Malgrat els signes de recuperació de l’economia, la bretxa entre rics i pobres augmenta i es consolida el fet de tenir una feina no garanteix que se’n surt de la pobresa. El recorregut que ha fet Oxfam per les dades estadístiques dibuixa un panorama de mancances: mentre el 2006, el 10% més ric gaudia d’una renda 10 vegades superior al 10% més pobre, el 2015 la diferència és 15 vegades.                                                                                         La crisi econòmica a Espanya ha estat tremendament injusta, fent que els treballadors més vulnerables i que menys guanyen carreguin a l’esquena el gruix de la factura. Han estat els treballadors amb els salaris més baixos els que més han patit les conseqüències, en veure com els seus sous i salaris es desplomaven. En la banda oposada, els salaris més alts tot just van experimentar canvis significatius durant la crisi. El seu nivell salarial amb prou feines es va veure afectat per la caiguda de l’economia espanyola. Atès que els salaris constitueixen la principal font d’ingrés de les famílies, podem comprendre per què Espanya ha vist augmentar significativament els seus nivells de desigualtat durant la crisi. El resultat és un país més pobre i més desigualtat.
D’acord amb les últimes dades d’Eurostat, referits a 2014, Espanya ocupa el quart lloc en el rànquing europeu de desigualtat de renda. També ha estat el segon país, després Xipre, on més va créixer la desigualtat durant la crisi. L’augment d’aquesta desigualtat va ser cinc vegades la registrada de mitjana pels països que conformen l’Europa dels 15. A més, la capacitat de l’Estat per reduir aquesta desigualtat a través de la política tributària i de transferències i polítiques socials ha resultat poc reeixida, fent d’Espanya un dels països europeus on la capacitat redistributiva pública siga menor.
Com a resultat, la bretxa entre els que més guanyen i els que menys s’ha ampliat, aconseguint cotes no vistes des de fa dècades. Mentre el 2006 el 10% amb majors nivells de renda gaudia d’una renda 10 vegades la del 10% més pobre, el 2015 aquesta diferència va augmentar i va ser de 15 vegades. En conseqüència, les persones pertanyents al decil amb més renda acumulaven el 2015 prop d’una quarta part de la renda nacional (un 24,8%), pràcticament el mateix que la meitat de la població espanyola (26,3%). El 10% més pobre, per la seva banda, s’havia de conformar amb prou feines un 1,7% de la renda nacional.
La creixent concentració de la renda a Espanya, 2006 – 2015
(En% sobre la renda nacional disponible)

Font: Eurostat.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     Igual que succeeix en la gran majoria de països, amb independència fins i tot del seu nivell de desenvolupament, a Espanya els salaris constitueixen el principal ingrés amb què compten les llars i les famílies per fer front a les seves necessitats. Existeixen altres fonts de renda, les generades pel rendiment del capital i les derivades de les transferències públiques, però per sobre de totes elles, trobem les remuneracions salarials que s’obtenen com a contraprestació del treball. En conseqüència, l’evolució de la desigualtat salarial permet explicar gran part de la desigualtat de renda. Com era d’esperar, la desigualtat salarial a Espanya s’ha disparat durant els anys de crisi. Aquest augment de la bretxa entre els salaris més alts i més baixos s’explica per l’abrupta caiguda d’aquests últims. És a dir, els que cobraven poc abans de la crisi encara cobraven menys després. Per contra, per als salaris més alts, la crisi amb prou feines ha tingut cap impacte i han aconseguit mantenir el seu poder adquisitiu.En un context general de devaluació salarial, on el salari mitjà va caure al voltant d’un 6% durant els anys de la crisi, fent que el salari mitjà a Espanya sigui avui més baix que fa 10 anys, van ser els salaris més baixos els que van suportar aquesta caiguda. Això s’ha produït, sobretot, per una espectacular caiguda dels salaris del 30% de la població que cobra menys (d1 a d3, les persones amb un salari mensual mitjà entre 519 i 1.143 euros bruts el 2008), amb caigudes superiors al 15%. Però sens dubte, van ser el 10% dels salaris més baixos (d1) els que van acusar en major mesura aquesta caiguda: els seus salaris van caure de mitjana prop del 28% entre 2008 i 2014. Si el 2008 cobraven de mitjana 519 euros, en 2014 el seu salari va caure a 375 euros). Per la seva banda, el 10% (d10) dels treballadors amb els salaris més alts van veure els seus salaris disminuir tot just un 0,6%. Com assenyalava la Comissió Europea el 2014, la baixada salarial que ha patit Espanya ha estat “injusta, lenta i ineficient”.                                                                                                                           La desigual factura salarial de la crisis en España, 2008-2014 (variación en %).                 El 28% dels treballadors es troba en risc de pobresaget_img. És un percentatge similar a la retallada que ha patit el 10% dels empleats amb sous més baixos.                   L’1% de la població que tenen els sous més alts (per sobre de 5.000 euros) han tingut un augment en les retribucuones del 20%.                                                         18,8% és la bretxa salarial de gènere, segons Oxfam. Les dones han de treballar 50 dies més que els homes per rebre el mateix sou. A dia d’avui cobren el mateix que els homes fa 10 anys.                                 El 21% dels treballadors menors de 24 anys està en risc d’exclusió social. Davant de la crisi aquest col·lectiu guanyava la meitat que els seus pares; ara les seves retribucions s’han reduït al 45%.

La devaluació salarial imposada per les empreses amb l’excusa de la crisi ha suposat que els salaris hagin caigut entre el 2008 i el 2014, el 6,1%. Però no ha afectat igual a tot el món, ja que els que més guanyaven, han seguit incrementat les seves retribucions mentre que els sous mitjans i baixos han patit les retallades.
Els que formen el 10% de la població que té els sous més baixos, al voltant dels 375 euros al mes, han patit una baixada del 28% entre el 2008 i el 2014. Oxfam calcula que el 30% de la població que menys cobra ha perdut més del 18% del seu poder adquisitiu, als quals cal sumar el 8% dels que tenen sous mitjans. Això suposa que el 60% dels treballadors ha vist reduïda la seva nòmina en el 10%, mentre que els sous més alts, d’una mitjana de 5.628 euros, han augmentat.                                                                                                                                     Les dones i els joves són els que han patit les retallades. Oxfam situa la bretxa salarial de gènere en el 18,8%, el que significa que les dones han de treballar 50 dies més que els homes per rebre el mateix sou. En línies generals, les dones cobren a dia d’avui la mateixa quantitat que els homes fa deu anys. Aquesta situació de desigualtat col·loca a Espanya en el sisè país europeu per amb major bretxa salarial de gènere.
La situació dels més joves no és millor després d’una crisi que ha posat al descobert les seves mancances professionals i educatives. Després de l’abandonament escolar per emprar a la calor de la bombolla immobiliària, la recessió els ha deixat en mala posició en el mercat laboral. Per aquest motiu el 21% de treballadors menors de 24 anys estigui en risc de pobresa i exclusió, segons Oxfam.
Joves sense emancipar: La baixa qualificació dels més joves i la devaluació salarial generalitzada ha eixamplat la bretxa de retribucions entre els més joves i els més grans. El 2008 els treballadors d’entre 16 i 24 anys guanyaven la meitat (1.050 euros) que els d’entre 55 i 64, però en el 2014 només rebien el 45%.
Els sous que reben els joves actualment “no els permet independitzar ni cobrir les seves necessitats bàsiques, com anar al dentista”, ha afirmat Lara Contreras, responsable de l’àrea de continguts d’Oxfam.
L’organització no governamental suggereix diverses mesures davant l’arribada del nou Govern i l’inici d’una nova legislatura, la principal, la pujada del salari mínim interprofessional (SMI), com han reclamat els sindicats i els partits de l’oposició. L’increment hauria de ser progressiu en els propers quatre anys, fins a arribar als 1.000 euros en el 2020, “suficient per cobrir els drets i necessitats bàsiques”, diu Oxfam.
Tots els grups parlamentaris, inclosos els que donen suport a Rajoy, s’han compromès a incrementar el salari gatet en els primers 100 dies de Govern fins al 60% del salari mitjà, com exigeix la Carta Social Europea. “Si puja el salari de les persones que menys guanyen, el consum s’incrementaria notablement i no està demostrat que es reduiria l’ocupació”, ha remarcat.
Aquest enfonsament dels salaris fa que tenir una feina a Espanya ja no suposi cap garantia per poder fer front a les necessitats més bàsiques. De fet, la crisi ha aguditzat el fenomen dels treballadors pobres, i el 2015 un 13,2% de les persones treballadores es trobaven en aquesta situació, fent que Espanya ocupés el quart lloc a la UE.
Més enllà de les mitjanes mostrats per les enquestes oficials, les dades mostren diferències salarials desorbitades. A Espanya el 2015, la remuneració salarial de l’executiu més alt en les empreses de l’Ibex 35 multiplica per 96 la del treballador mitjana. Les persones que formen part de l’alta direcció de les companyies cotitzades també reben remuneracions molt elevades: les 1.019 persones catalogades com a alts directius van guanyar de mitjana 576.000 euros el 2015, 13 vegades més que el guany del treballador mitjana. És a dir, que si pensem en el salari mitjà anual d’Espanya a 2014 (22.858 euros segons dades de l’Enquesta d’estructura salarial), una persona treballadora que cobrés aquest salari mitjà hauria de treballar 25 anys per arribar a tenir la mateixa remuneració anual de l’alta direcció. O el que és el mateix: l’alta direcció triga 15 dies en guanyar el que el treballador / a mitjà a Espanya guanya en un any. Aquesta diferència augmenta alarmantment si la comparem amb els 9.080,40 euros bruts anuals que suposa el Salari Mínim Interprofessional.
Més enllà de la fredor que ofereixen aquests números, els col·lectius més afectats per aquesta desigualtat han estat els més vulnerables, és a dir, els treballadors que es troben en una posició de major vulnerabilitat en el mercat de treball. D’entre tots ells, destaquen les dones i els treballadors joves.
Així, els baixos nivells salarials de les dones fan que Espanya ocupi el segon lloc entre els països de la UE pel que fa a dones treballadores en risc de pobresa i exclusió. De fet, durant la crisi la diferència dels sous mitjana entre homes i dones ha augmentat. Una dona a Espanya necessitaria 50 dies més a l’any per guanyar el mateix que un home. D’altra banda, el 2015 aproximadament un de cada quatre treballadors i treballadores menors de 24 anys (un 24,7%) es troben en risc de pobresa i exclusió. Això ens situa en un lamentable segon lloc en el rànquing referit al risc de pobresa de treballadors joves a la UE, només per darrere de Romania.
La crisi a Espanya ha posat en evidència la vulnerabilitat que pateixen milions de persones. La manera com ha traslladat el seu impacte al mercat laboral, i especialment sobre els sous i salaris, augmentant la bretxa entre els que més guanyen i els que menys, posa de manifest la necessitat d’aprofundir en reformes que aconsegueixin traslladar de manera més justa les rendes generades tant si les coses van bé com quan van malament.
Aquesta perniciosa desigualtat salarial es pot combatre augmentant el salari mínim legal (SMI), apropant-lo a un salari digne, suficient per a cobrir els drets i necessitats bàsiques. A més, aquest augment dels sòls salarials ha d’anar acompanyat d’una regulació de les diferències entre els salaris més alts i els mitjans dins dels centres de treball de 01:10 afavorint una major equitat en la massa salarial entre totes les categories professionals, i fent que la recuperació i el dinamisme econòmics arribin també a les famílies.Espanya té un dels salaris mínims més baixos, ocupa la penúltima posició (només abans que Grècia) entre els països de l’Europa dels Quinze. Durant la crisi ha caigut un 1,7%. En termes de poder adquisitiu, és a dir, eliminant les diferències de preus entre països, ascendeix a 848 euros. Davant d’això Alemanya i Luxemburg compten amb salaris mínims de 1.443 i de 1.613, respectivament, segons dades de 2016.
Una de les propostes més innovadores d’Oxfam per estrènyer la desigualtat és establir per llei mesures d’equitat redistributiva, amb una escala en la qual el salari més alt no superi en més de 10 vegades al salari mitjà en cada centre de treball, assegurant així que si s’incrementa el salari màxim puja en la mateixa proporció totes les retribucions de la plantilla.

LA CUINA I LA DIETA MEDITERRÀNIA.

La Dieta Mediterrània és una valuosa herènciadieta-mediterranea.jpg cultural que representa molt més que una simple pauta nutricional, rica i saludable. És un estil de vida equilibrat que recull receptes, formes de cuinar, celebracions, costums, productes típics i activitats humanes diverses. Entre les moltes propietats beneficioses per a la salut d’aquest patró alimentari es pot destacar el tipus de greix que el caracteritza (oli d’oliva, peix i fruita seca), lesque-es-la-dieta-mediterrania proporcions en els nutrients principals que guarden les seves receptes (cereals i vegetals com a base de els plats i carns o similars com “guarnició”) i la riquesa en micronutrients que conté, fruit de la utilització de verdures de temporada, herbes aromàtiques i condiments. Així ho va reconèixer i celebrar la UNESCO inscrivint la Dieta Mediterrània com un dels elements de la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la porcion-moderadaHumanitat. L’alimentació saludable que ens proporciona la Dieta Mediterrània és perfectament compatible amb el plaer de degustar saborosos plats.                                            La gastronomia mediterrània és el conjunt de plats i tradicions gastronòmiques procedents dels països banyats per la Mar Mediterrània. Aquests països tenen en comú el clima mediterrani, que influeix sobre el cultiu dels aliments i, a més a més, el fet de tenir un mar comú facilita les rutes de comerç entre ells i per tant l’intercanvi i influència d’unes gastronomies sobre les altres. Nogensmenys, cal tenir en compte que a l’entorn de la Mediterrània trobem cultures i gastronomies molt variades i que per tant el terme gastronomia mediterrània és força ampli. Tenint en compte això sols podem parlar d’alguns ingredients i pràctiques comuns.                                                   Ingredients:                                                                                                     Setrill amb oli d’oliva.  Un dels trets més característics d’aquesta
cuina és la importància de l’oli d’oliva, que s’empra per fregir i també per amanir plats, així com per a la conservació d’aliments. El gran ús d’aquest producte es palesa en el fet que la regió mediterrània és la major productora i consumidora d’oli d’oliva del món.                                                                                                                      
Peix i mariscs. Estar a la vora del mar fa que el consum de peixos i mariscs sigui ampli i que sovint el mateix tipus de peix es consumeixi en diversos països de la mediterrània. Apareixen formes comunes de cuinar el peix, com per exemple a la brasa. (Sardines a Torre del Mar).                                                                             Llegums i verdures.  İmambayıldı és un plat d’albergínia, cebes i oli d’oliva. Un dels elements més emprats en la gastronomia mediterrània és la verdura, de la qual hi ha moltes varitats segons la zona i les estacions. Es mengen crues en amanides, com per exemple en l’amanida grega, bullides com en l’escudella i l’horta vrasta, fregides com la xamfaina o la ratatolha, escalivades o saltades amb all. Altres plats característics fets amb verdures són el gaspatxo i la vichyssoise.                                                                                     L’arròs és protagonista de plats típics com la paella i Risotto.dieta-mediterranea1 També s’utilitza per farcir verdures, sobretot a Egipte. Altres llegums com els cigrons, llentilles, faves i seques s’utilitzen preferentment en potatges o també en amanida com l’empedrat.                         Les fruites. Existeix una gran varietat de fruites segons l’època de l’any. El clima propicia especialment els arbres de fruites cítriques com les llimonesi taronges.                                                 Les carns i aus.  Originalment l’ús de carn era mésel-aceite-de-oliva-se-usa-en-todos-los-platos-de-la-dieta-mediterranea-guiso aviat moderat. Era costum utilitzar carns i aus amb més mesura i en menors proporcions, però les influències del nord d’Europa varen fer augmentar l’ús de la carn. Les carns més emprades tradicionalment eren sobretot les de be i de porc. Segons el país hi ha tota una gamma d’embotits i altres productes típics derivats del porc. En els països de religió musulmana es dóna preferència al xai, amb el que també es fan embotits, com el merguez.                                       Espècies i condiments. Les espècies més freqüents especies-i-condimentsals plats i dolços mediterranis són les que creixen en estat natural als camps, com el romaní, farigola, sàlvia, llorer, anís i orenga. D’altres es cultiven, com l’alfàbrega, la menta i el julivert o bé o són importades. com el pebre i la canyella. A la part oriental del Mediterrani s’utilitza molt el sèsam, comí i el fonoll.                 Farina. Té molts usos en la gastronomia mediterrània, dels quals un dels més importants és l’elaboració de pa, ja sigui blanc, de pita o d’altres varietats. Un altre dels usos de la farina és l’elaboració de pasta, per a arrebossar i per fer coques i pastissos.                                                                                                                                                                                                                   piramide-dalimentacio-saludable