JOAN PELLICER I BATALLER: UN ERUDIT VALENCIÀ.

joan-pellicer-i-bataller                                                                                                                                                                                   Nascut a la ciutat saforenca de Bellreguard, doctorat joan-pellicer-i-bataller-3en medicina i cirurgia per la Universitat de València, va dedicar quasi tota la seua vida a l’estudi de l’etnobotànica valenciana i, concretament, de la flora de les comarques centrals.                                                   Molt popular, Pellicer va destacar com a investigador i recuperador del llegat fitoterapèutic i etnobotànic valencià: donava xarrades sobre plantes medicinals i sendes de muntanya, era professor a la Universitat d’Alacant i, anteriorment, a la Popular de Gandia; joan-pellicer-i-bataller-1col·laborava sovint en diverses publicacions i feia sengles intervencions en programes televisius d’ecologia de Punt 2 i Gandia Televisió.          Era un home que construïa ponts entre la natura i la cultura. Gran coneixedor de la nostra flora i els seus usos medicinals, va capturar la tradició oral al voltant de les plantes i la divulgava d’una forma personal, poètica i vital.                                                                                                 Els grans mestres de l’antiguitat, que han sigut també joan-pellicer-i-bataller-2els nostres, al•ludien a la conveniència de barrejar les facultats intel·lectives amb les emocions nodrides pels sentits. Relació encapsulada en les tradicions orals, i en els rituals, costums i llegendes que tant han contribuït en conjunt a fer de nosaltres el que som. I una de les formes d’aconseguir eixa barreja seria conèixer i gaudir de la relació entre els medis natural i cultural. Coneixement i gaudi la qualitat dels quals s’incrementa sinèrgicament si tenim la sort de ser guiats per persones sàvies capaces de fer-nos veure ijoan-pellicer-i-bataller-5 sentir més enllà de la simple percepció sensorial. Savis que interpreten els múltiples llenguatges en què s’expressa la Natura, i que els relacionen amb els coneixements que generosament ens han llegat uns altres que ens van precedir. Però per això cal trobar persones que tendeixen ponts per facilitar-nos el trànsit per tot allò que ens envolta i que és digne de ser conegut i estimat. Ponts el bastiment dels quals ha sigut sovint la peça clau en l’èxit en determinades joan-pellicer-i-bataller-6societats, la qual cosa mereix una petita digressió, una al·legoria històrica.                                                                       També a nosaltres ens calen ponts per lligar natura i cultura, per connectar diferents móns: els llenguatges científic i popular, la cultura urbana i la rural, la raó i la passió, l’ahir i l’avui, i l’avui i el demà. Sí. Ens calen ponts, i també pontífexs capaços de bastir-los amb el bagatge tècnic, intel·lectual, i afectiu que han adquirit al llarg d’anys de tasca callada i sovint poc reconeguda. Persones que no tan sols entenguen els múltiples llenguatges que s’expressa i és interpretable la Natura, sinó que siguen capaces de relacionar-los amb els coneixements que generosament ens van llegar els savis que ens van precedir. Coneixements transmesos a través dels escrits però també, ¿per què no?, de les joan-pellicer-i-bataller-7tradicions orals, dels rituals, costums, llegendes i mites, escultures, pintures, cançons, endevinalles, receptes culinàries, i tantes formes expressives com les que han generat els humans al llarg del temps. Però, a més, per adaptar eixos ponts als nous temps i vehicles, cal afegir uns carreus nous que avui dia tenen forma de llibres, de programes de televisió o de muntatges audiovisuals. I, en eixe sentit, un dels nostres pontífexs era el metge, botànic, poeta i joan-pellicer-i-bataller-9escriptor saforenc Joan Pellicer (Sotaia de la Safor, 1947 – Miramar, febrer 2007).                                    Pellicer no era un constructor qualsevol: cadascun dels seus llibres, capítols televisius, conferències o passejades, eren una meravella d’enginyeria. D’eixa enginyeria adaptable i versàtil que utilitza les paraules per a combinar, de manera elegant, harmònica i alhora sòlida, el coneixement i el sentiment, la saviesa i la joia, la sensibilitat i l’interés inacabable per tot el que ens envolta.joan-pellicer-i-bataller-8El polièdric treball de Pellicer pivotava sobre tres eixos:joan-pellicer-i-bataller-10 a) El primer, d’índole botànica, el dirigia a la recerca, determinació i ubicació de les diferents espècies vegetals del territori diànic. b) El segon, també bastit sobre un exhaustiu treball de camp, va gravitar sobre la comunicació directa amb les persones que encara conserven el saber ancestral sobre les plantes; la tècnica d’entrevista desenvolupada per Joan era magistral: adoptava de la manera més natural els girs lèxics i sintàctics dels entrevistats; cercava la sintonia afectiva per l’entorn i aconseguia que cadascú donara el millor de sí mateix, que persones en aparença poc il·lustrades se’ns mostraren com autèntiques biblioteques vivents, com a dipositaris de sabers ancestrals transmesos oralment i seleccionats al llarg
de temps immemorials. Sabers que, ai!, sense persones joan-pellicer-i-bataller-11com Joan es perdran irremeiablement en esta generació si no hi ha més gent que s’ocupe de registrar-los abans que els darrers dipositaris vivents ens abandonen. c) El tercer eix el va configurar fent convergir, amb els anteriors, el saber que brolla de diferents fonts culturals; el resultat era que en els seus treballs ens presentava no tan sols un recull botànic, sinó etnobotànic, en tant que reconstruïa el trencaclosques dels coneixements dispersos sobre joan-pellicer-i-bataller-12el món vegetal: des de l’estrictament botànic, acurat i rigorós, fins al literari, etimològic, geogràfic, toponímic, fotogràfic i, sobretot, el de la medicina popular, analitzada i depurada amb professionalitat, ja que, no debades, era metge. Divulgador extrovertit, ens feia conèixer amablement el nostre món vegetal sense haver de passar per les forques caudines d’un saber acadèmic sovint tancat en ell mateix. I mentre ens ensenyava a joan-pellicer-i-bataller-13conèixer i estimar les plantes se’ns mostrava com una persona profundament enamorada de les plantes i, amb igual passió, del seu país i la seua gent. Llegint els llibres de Pellicer viatges als pobles de la Safor, el Comtat, l’Alcoià, la Marina…, i sents parlar les persones com si estigueren amb tu. Perquè Joan impregnava les entrevistes d’un profund respecte pels ritmes vitals de la gent que viu més propera a la natura. Un treball així suposa haver dedicat moltes hores d’estudi i de preparació no remunerada, i d’esgotadors “safaris” fotogràfics. Però també moltes més hores de llargues i disteses converses amb pastors, llauradors, herbolaris, curanderes, dones de l’àmbit rural, etc.. Unes converses grates i alhora dirigides a recol·lectar el saber popular sobre les plantes, practicat i experimentat durant segles i quejoan-pellicer-i-bataller-14 s’ha fixat en receptaris, rituals, refranys, que només pocs savis poden entendre. Perquè per a entendre el saber que amaguen cal usar i estimar la llengua en què estan expressats, i alhora ser capaç d’extraure-hi la saviesa amagada i traslladar-la a un llenguatge bioquímic, biofísic, farmacològic, fisiològic, i, més difícil encara, a un altre de divulgatiu. No es tracta, doncs, de recollir tan sols noms, rituals, usos, topònims, antropònims, etc., sinó d’interpretar-los,joan-pellicer-i-bataller-15 de donar-los forma i de fer-los accessibles al públic interessat, als qui encara estimen o volen estimar el propi país, és a dir, a la porció del món que tenim l’encàrrec de la humanitat de curar, conservar i conèixer per a que les generacions futures no tinguen la sensació de què parteixen de zero. I en això Pellicer era difícilment igualable. Per això ens sentíem afortunats quan persones com Joan posaven sobre paper, o exposaven amb la veu i el gest, allò que sabien; allò que els seus sentits, enfortits per l’estima a la terra i a la gent, havien aprés a captar d’allò més proper. Perquè entenia que “És un gran error pensar que només a les selves tropicals i als boscos alpins i llocs allunyats i exòtics es troben les belleses i meravelles de la Natura, ja que aquestes es troben també a propi nostre, joan-pellicer-i-bataller-16voltant-nos i ben a l’abast”, com escrivia al pròleg de la seua primera obra editada, Lluors de Gaia (1989). Es tractava d’un àlbum “de cromos” estructurat en vuit apartats relatius a cadascun dels principals ecosistemes de la comarca, des de voramar fins les desafiants muntanyes que emmarquen la Safor, i que va editar el Centre de Professors de Gandia amb motiu de la VII Campanya de Cultura a l’Escola propiciada per l’Ajuntament de Gandia. L’àlbum es presentava amb la intenció que fóra “un motiu d’apropament al formós i misteriósjoan-pellicer-i-bataller-17 món salvatge que ens rodeja, un estímul per conèixerlo i respectar-lo, i una semença d’amor per tota la Natura, l’exploració i la contemplació de la qual són el millor camí i la més apassionant aventura”. Com veiem, un avanç del que posteriorment es plasmaria en llibres, articles, conferències i programes de televisió. Perquè el seu llegat ha sigut enorme. Mestre joan-pellicer-i-bataller-18caleidoscòpic, que a través dels seus programes, llibres i articles et mostrava un món on es succeïen, tan grata con inesperadament, mil i una facetes de la natura. Amb les paraules, Joan Pellicer ens preparava per aconseguir que l’espurna del saber arribara viva a l’esca de la curiositat, i encenguera en nosaltres el foc sagrat del goig intel·lectual. Un foc que, pel que fa a la divulgació de la Natura és difícil d’incentivar en la mesura què per a molta gent encara s’identifica, de manera barroerament excloent, la cultura amb la literatura o amb manifestacions com les arts plàstiques, les escèniques, i la música. Formes d’expressió que, no cal dir-ho, han contribuït de manera essencial a l’estructuració social mitjançant la capacitat de vehicular formes de creació, d’expressió, i crear d’imaginaris col·lectius i de referents arquetípics. Però ara sembla que això no és suficient. Perquè avui dia es manifesta una nova inquietud social que demana gaudir la natura i les manifestacions culturals des de la doble dimensió racional i afectiva, i combinar-hojoan-pellicer-i-bataller-20 amb els avenços científics i tècnics que han caracteritzat el darrer segle. De fet, progressivament s’incrementa el nombre dels qui entenen que el gaudi millora si es combinen la interpretació racional amb la vibració emotiva d’aquelles manifestacions culturals i sistemes de creences, d’afectes, i de projectes col•lectius amb què ens identifiquem. Cal relacionar la joan-pellicer-i-bataller-21ciència acadèmicament formalitzada amb els dispersos coneixements que la humanitat ha elaborat i fixat en forma de manifestacions culturals, sistemes de creences i representacions simbòliques i ritualitzades. Unes vies que en certa mesura necessiten de plantejaments d’una doble estratègia: les que el major intel·lectual del Renaixement, Erasme de Rotterdam, anomenava metafòricament “de la rabosa” i “de l’eriçó” en el seus Adagia, adagis o proverbis compilatsjoan-pellicer-i-bataller-22 i editats el 1500. En el llatí de l’època, Erasme feia esment del contrast entre les dues maneres d’afrontar els reptes: Multa novit vulpes, verum echinus unum magnum (que, aproximadament, ve a dir que “la rabosa planeja moltes respostes, l’eriçó només una, però molt efectiva”). Els eriçons, al seu torn, són capaços de localitzar una font nutrícia i aplicar-s’hi amb fruïció, excavant-hi cada volta a més profunditat mentre troben progressivament nous filons que uns altres no havien sigut capaços ni tan sols d’imaginar. La convergència d’ambdues estratègies és possible, ijoan-pellicer-i-bataller-23 una unió sinèrgica d’ambdues formes aparentment antagòniques pot servir de nucli d’un creixement exponencial en els coneixements i els afectes mútuament reforçats, mútuament relacionats. I, quan s’aconsegueix, com ho va fer Joan, cal donar un pas més i divulgar eixa relació. La divulgació de la Natura es presenta com una de les formes més suggerents de combinar tot això, sempre que el bagatge amb què ens hi apropem siga més ric en actituds positives que no joan-pellicer-i-bataller-24necessàriament en coneixements acadèmics. Perquè la divulgació intenta trencar les barreres que dificulten l’accés al coneixement. Unes barreres que, de no ser superades mitjançant visions integradores, ens fan sentir-nos tan torbats davant el calidoscopi d’esdeveniments quotidians que sovint optem per la renúncia a les pròpies capacitats. Afortunadament, i malgrat que Joan ja no pot acompanyar-nos físicament, gran part del seu llegat divulgatiu podemjoan-pellicer-i-bataller-25 trobar-lo en la série formada per Meravelles de Diània , De la Mariola a la mar i Herbari Breu de la Safor. Una sèrie dedicada a les terres que poèticament anomenava Diània, latitudinalment limitada per la Marina Baixa i la Safor, i des de voramar fins les comarques de l’Alcoià i el Comtat. Uns espais florístics, paisatgístics, i també humanitzats, d’este petit trosset del planeta Terra, que ens ha tocat cuidar. Cruïlla de morfologies representatives del País Valencià i de la Mediterrània, i joan-pellicer-i-bataller-26d’una mar i d’una cultura que canta a la vida de cada dia i que percebem en l’evocador poema que obri un dels seus llibres: “Oh, com estime la terra, les estacions, l’aire, totes les coses i tot allò que viu, com ho estime!” A Meravelles de Diània (2002) Pellicer se’ns mostrava com un coneixedor excepcional d’eixa mena de rombe encavalcat sobre la vocació mediterrània del sistema bètic, intricada orografia a través de la qual Joan ens orientava per la ruta dels arbres gegants, de les fonts ijoan-pellicer-i-bataller-27 de les ermites, des de Mariola fins les Agulles de la Serrella. O ens encoratjava a travessar les angostures de la Penya Forata, d’Aitana, i de la quasi homònima de la Foradada, de la Vall de Gallinera. I a coronar el cim del Montgó, o conquerir la Nevera del Benicadell, enfortides l’ànima i el cor per la promesa de paisatges irrepetibles. Però, si és el fons de les valls i els cursos dels rius el quejoan-pellicer-i-bataller-28 més ens agrada, podem seguir una altra ruta, la que descrivia en De la Mariola a la mar (1997) i, delectats per la seua remor, acompanyar el riu Serpis des de l’Alcoià i el Comtat fins a la Safor. Un riu que ha sigut la força motriu de les fàbriques del Molinar o del Barxell, alhora que potent escampador de fèrtils llims per les vores i la desembocadura. Riu Blanc per a l’Islam, riu d’Alcoi o Serpis per als cristians, però en qualsevol cas, i més enllà del nom, un riu de mesura humana, de voresjoan-pellicer-i-bataller-29 passejables, gaudibles, menjívoles. Un riu ornat pels restes del bellíssim bosc fluvial o de ribera, d’una albereda amb parèntesi de baladres i de canyes, de tamarits i de murtes, de sargues, llidoners i xops, de joncs, bogues, i lliris grocs. I puntejat, i musicat, per granotes i gripaus, abellerols i blauets, oriols i rossinyols. Però també un riu irregular, imprevisible, ferèstec, inconstant, com tots els mediterranis. I, ai!, claveguera de la que ens dolem tots aquells que, com el mestre Espriu en l’Assaig de càntic al temple, “estimem amb un desesperat dolor aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”. Més endavant, quan el riu es torna més plàcid, Pellicer ens espera amb l’Herbari breu de la Safor (1991) per acompanyar-nos en una serena passejada pels camins d’hortes i tossals, la xarxa viària i joan-pellicer-i-bataller-30afectiva que configura la trama peripatètica de la seua comarca, com em comentava en una de les primeres relacions epistolars que vam tindre: “Pel que fa al meu Herbari breu de la Safor es tracta d’un treball de pura divulgació sense més pretensió que mostrar un ramell de plantes nostres, cinquanta una concretament, amb la dignitat que es mereixen tot valent-me de les meues anotacions de camp, de les converses, entrevistes i dels millors llibres i llegendes; […]. Crec que pot ser una eina útil per a iniciar-se en les nostres plantes medicinals i el vull una continuació del llibret del meu estimat paisà Josep Mascarell i Gosp, Muntanyisme i plantes medicinals. Si aconsegueix comunicar una mica només d’interés per les nostres flors, em done per ben pagat”, Una comarca i un poble, el seu, recreat amb idènticajoan-pellicer-i-bataller-31 estima en Bellreguard, verd esguard (1994). Un llibre que, com altres, vaig tindre ocasió de presentar en resposta agraïda a la confiança que em mostrava, reflectida a paraules que em dirigia, i que reprodueix per mostrar les dificultats per les que passava a l’hora d’editar: “Cordial amic Climent: Heu’s ara i ací altra volta, Daniel, demanant-te un novell però ja quasi vell favor: que vingues, si pots i et vaga, a la Safor allà perjoan-pellicer-i-bataller-32 l’equinocci de la Tardor, a presentar aquest petit i darrer treball meu sobre camins, paisatges i vilatges diànics. Les condicions en què m’ha tocat treballar han estat infernals a causa de la fredor i la manca de fe dels qui els tocaria flamejar d’amor i cura per la nostra gent, la nostra terra, la nostra cultura i la nostra llengua, però, fet i fet, el resultat s’acosta al que em proposava: convidar amb senzillesa i sinceritat els nostres bons paisans a conèixer la nostra terra i la nostra serra, el joan-pellicer-i-bataller-33nostre país, a si mateix.” Anys més tard, el mestre ens tornà a fer partícips del seu penetrant i lúcid estil amb un nou llibre, Flora pintoresca del País Valencià (1999) , obra de divulgació per la qual des- filen moltes de les més preuades perles del nostre mantell vegetal, des de les falagueres antigues i remeieres fins les imaginatives i seductores orquídies, els preciosos endemismes i altres meravelles florístiques del nostre País. La seua mirada botànica, i sobretot etnobotànica, assolí un sostre difícil de superar amb el Costumari Botànic (2000-2004) , una trilogia estimulada per l’èxit del primer volum, guanyador del primer Premi Bernat Capó concedit per Bancaixa. Vist en conjunt, el Costumari se’ns revela com un compendi ben articulat de fragments que parlen de plantes i alhora de gent, expressat amb una sensibilitat joan-pellicer-i-bataller-34per les arrels de la saviesa popular digna d’elogi. Una sensibilitat que tant tirem a faltar en el nostre País, que d’estar poblat per més Joans Pellicers i per gent que haguera llegit els seus llibres, probablement estaria menys maltractat del que està, més estimat del que ho és.       Malauradament Pellicer ja no està entre nosaltres, i continuar escrivint esdevé una mena de deute cívic per mantindre viu el seu record. I incitar a llegir-lo als qui encara no ho han fet. Els seus llibres, no tan sols ens joan-pellicer-i-bataller-35ensenyen a percebre la Natura a través de la Cultura, sinó que tenen un valor afegit: són un bàlsam per a l’esperit. Perquè arriba un moment en què tot i que les certituds es redueixen, el cor s’eixampla i la memòria ens urgeix a la recuperació, sovint a través de la lectura, dels paradisos que temíem perduts. I els seus llibres, utilitzats com a “ulleres”, milloren la visió que tenim de les múltiples belleses de les plantes, i a més les joan-pellicer-i-bataller-36ornen amb paraules càlides que reflecteixen des dels afectes als recels més atàvics, tant a través del contingut com de la forma. Contingut que ens fa conèixer, i reconèixer, el nostre patrimoni natural i cultural. Un patrimoni que tradicionalment s’havia articulat al nostre País tan esplèndidament com ho descriu Joan en parlar de l’horta: “espai de pau i de treball en el qual s’agermanen l’home i la terra, la força i la intel·ligència, la vida humana i la silvestre”. Forma que presentava sense joan-pellicer-i-bataller-37arestes el que tradicionalment i acadèmicament ha esdevingut separat; i, així, botànica, antropologia, mitologia, geografia i literatura s’articulen en un tot harmònic que ens fa accedir al coneixement de la ma de l’estima per la terra, per la llengua, per la gent. Els seus són llibres que parlen de plantes. Però no són tan sols llibres de plantes. També parlen de paisatges. Paisatges naturals, i alhora humanitzats en la mesura que els joan-pellicer-i-bataller-38nostres avantpassats els van crear buscant simbiosis harmòniques amb el medi. I parlen de persones. De les persones que han assumit voluntàriament la tasca de recopilar, d’ordenar, de gravar en la memòria tot allò que ens ha possibilitat arribar a ser el que som. Gent, la nostra, que havia participat, amb les mans, la ment i el cor, en la transformació del paisatge d’una manera gradual, i potser per això escassament violentadora. I joan-pellicer-i-bataller-39que, arribat el moment, ens han oferit, gratuïtament, amablement, el tresor dels seus coneixements. Uns coneixements que, ai!, freqüentment no es valoren en la mesura en què no estan escrits o que no formen part dels curricula acadèmics ni de la “cultura” mercantilitzada. Perquè sovint no som conscients del fet que hem viscut rodejats de persones que són dipositaris d’uns sabers articulats que sintetitzen les recerques dels qui ens van precedir, els èxits i els fracassos per aconseguir joan-pellicer-i-bataller-40equilibris vitals entre ells i amb la mare Natura. Dipositaris per tant de tot un caliu de coneixements coberts per una fina capa de cendra que amaga un foc d’antiga saviesa. Potencials autors d’un conjunt de llibres valuosíssims que malauradament encara no han estat escrits, i que sense poetes i científics com Joan Pellicer mai no ho hagueren sigut.                                         El Costumari també es caracteritza per un marcat afanyjoan-pellicer-i-bataller-41 per compartir el coneixement i l’estima per les plantes que havia adquirit, entre altres maneres, conversant amb aquelles persones. I Joan ho compartia amb tots nosaltres mitjançant la divulgació etnobotànica, el coneixement dels usos i pautes culturals relacionades amb les plantes: medicinals, culinaris, tèxtils, màgics…, i que enfonsen les arrels en el més profund de la joan-pellicer-i-bataller-42història de la humanitat. Una Etnobotànica en què el prefix etno “fa referència no solament a la recuperació de la medicina popular i per tant de la fitoteràpia popular, sinó a tots els usos de les plantes, des dels agrícoles, els relacionats amb la construcció tradicional, els tèxtils, d’artesania… fins i tot els que entren dins la rondallística popular, les festivitats religioses tradicionals i la literatura actual o tradicional també”. Però, ai!, ajuntar etnobotànica i divulgació, i a més enjoan-pellicer-i-bataller-43 català, i des d’un compromís ferm de defensa del territori, feia molt difícil la tasca de Joan Pellicer. Els estaments consolidats, polítics, universitaris, culturals, no accepten diletants que proposen transversalitats incòmodes, i menys encara, que no es deixen seduir pels cants de sirena que prometen favors a canvi de silencis. I això el situava en posició de “fora de joc” en pràcticament tots els camps. No era ben vist per caporals universitaris divinitzats, o pels seus subalterns, que miren amb recel tots aquells aprenents de Prometeu que intenten apropar als comuns mortals el foc del coneixement per vies que no són les que ells controlen i tracten de monopolitzar. En conseqüència, les divergències i, perquè no dir-ho, les topades de Joanjoan-pellicer-i-bataller-44 Pellicer amb eixos estaments eren ben fortes. Tampoc rebia el tracte apropiat per part de determinats responsables d’institucions que, tot i que haurien d’estar al servei de la difusió cultural, difícilment amaguen l’enuig quan se’ls proposa fer llibres en valencià. Joan Pellicer, però, persistia i millorava el seu bon quefer malgrat estar poc considerat pels botànics que menyspreen l’etnobotànica, pels científics que recelen de la divulgació, pels gestors culturals que tenen “el valencià” com una molèstia que han d’aguantar, i fins i tot pels responsables econòmics dels programes televisius als que, malgrat el seu èxit d’audiència, li pagaven quantitats irrisòries per no dir humiliants. Ara bé, la defensa aferrissada de la nostra llengua, la cura joan-pellicer-i-bataller-45exquisida amb què la tractava i la millorava, l’increment de lectors que suposaven els seus llibres, o les seues aportacions lèxiques i estilístiques, tampoc no eren suficients per a un altre grup que, teòricament, hauria d’estar a favor de la difusió del patrimoni lingüístic. Em refereix a aquells estaments que intenten monopolitzar “el valencià” (o “el català”, tant se val), que sistemàticament ignoren allò que, fet en català-valencià, no és estrictament “literatura”. Consultem, si més no la Institució de les Lletres Catalanes, i a l’apartat “Qui és qui a les lletres catalanes” no figurarà el nom de Joan Pellicer, sinó tan sols “obres de creació literària” segons el criteri de la pròpia institució, és a dir, en l’accepció més restrictiva del terme, que no inclou l’excel·lent i joan-pellicer-i-bataller-46autèntica “literatura” que era capaç de fer el nostre mestre, divulgador, poeta i etnobotànic amic. Una múltiple conjunció que dificultava enormement no tan sols la divulgació etnobotànica en valencià, sinó que a Joan Pellicer, sense més recursos econòmics que els derivats del seu afany, el feia patir intensament. Tot i això, Joan posseïa un afany indomable, intens, per divulgar la íntima relació entre els àmbits cultural, lingüístic i natural: amb la veu i les mans ens convidavajoan-pellicer-i-bataller-48 a participar en la festa de l’etnobotànica, amb independència de títols o d’escalafons, i ens feia veure coses que sense la seua ajuda no hauríem vist mai: eixa flor bellíssima de nom encisador i propietats entre màgiques i medicinals; o eixa roca feta de llegenda pètria i alhora subtil; o aquella petita ermita carregada d’història i de treball… I cultivava, amb la passió i el gust d’un jardiner, el noble art de transmetre el joan-pellicer-i-bataller-49coneixement i l’estima per les coses. Una transmissió tan diversa com els escenaris on actuava, sovint poblats d’un conglomerat d’edats, vivències i professions diferents, però units per l’interés de conèixer el que dia “l’home de les plantes; sí, el de Punt 2”. Perquè era difícil trobar a gent interessada per la nostra natura que no coneguera a eixe prolífic conferenciant, guia televisiu i peripatètic, metge, escriptor, etnobotànic i, en el sentit més ample i digne, mestre. Mestre de múltiples cursos, com els que impartia a la Universitat d’Estiu, a Cocentaina, o a la Universitat Popular de Gandia. Literàries infusions de plantes enriquien així mateix la secció Botànica estimada, des de la qual Joan col·laborava a fer de la revista “Mètode” eixe model d’excel·lència divulgativa difícilment superable que ha aconseguit la Universitat de València de la mà del director Martí Domínguez i el seu equip col·laborador. joan-pellicer-i-bataller-50Era un conferenciant incansable, coneixedor com a pocs del nostre país, i amb una extraordinària capacitat divulgadora, fruit de l’adequada combinació de depurada erudició, estima per allò que s’explicava, i ús precís i poètic de la pròpia llengua. Mestre caleidoscò- pic, que a través dels seus programes, llibres i articles et mostrava un món on es succeïen, tan grata con inesperadament, mil i una facetes de la natura. Perquè era un artista que no tan sols aconseguia conjugar harmònicament el mónjoan-pellicer-i-bataller-51 dels sentiments i el de la raó, el de la poesia i el de la ciència, sinó que transmetia empàticament el desig d’establir entre ells una sinèrgia mútuament enriquidora. Però, la forma de transmissió que es feia particularment fecunda, era la que Joan vehiculava, a través de les conferències i de la televisió, per arribar a una altra gent que difícilment llegiria els seus llibres i articles però que es veia reflectida en els paisatges, lajoan-pellicer-i-bataller-52 paraula i els gestos de Joan Pellicer. Uns paisatges, gestos i paraules que multiplicaven el seu impacte en la mesura que la relació que establia Joan amb les càmeres esdevenia particularment fàcil, fructífera i mútuament potenciadora. I que va quallar durant alguns anys en productes televisius de qualitat, tant en Gandia Televisió com en els vuit anys que va durar la relació amb el programa “Medi Ambient” de Punt 2. Un programa joan-pellicer-i-bataller-53impulsat, malgrat tots els entrebancs tècnics i econòmics, pel bon quefer i criteri de Xelo Miralles i Josep Manuel Alcañiz, fonamentalment, i amb el qual Punt 2 es desmarcava, com en tants altres programes i séries, de la mediocritat, quan no la grolleria, d’un Canal 9 transformat en canongia i en aparell de propaganda institucional. Un programa que, boicotejat per la Conselleria de Medi Ambient i mantingut gràcies al patrocini de Gas Natural, va merèixer el Premi Rei Jaumejoan-pellicer-i-bataller-54 I de Periodisme de l’any 2007. Dins el programa, Joan Pellicer s’encarregava de la secció “Les nostres plantes”, on va arribar a descriure televisivament dos centenars d’espècies del catàleg florístic valencià. Una secció el nom de la qual representa per a mi quelcom molt especial en la mesura que, amb eixe nom, Joan retia homenatge ―com em va dir en moltes ocasions―, al meu primer llibre, Les nostres plantes , editat el 1985, quatre anys abans de què veguera la llum el seu deliciós àlbum Lluors de Gaia. Encara conserve moltes de les cartes quejoan-pellicer-i-bataller-55 ens serviren per iniciar i consolidar la nostra amistat. Com aquella que, des de Sotaia de la Safor, em remetia al principi de la nostra relació, quan encara em parlava amb la certa distància que representa per a nosaltres el “vosté”: “Cordial senyor: … Els seus darrers treballs són bons i encara més útils. Bé m’agradaria un estudi com el seu sobre Gandia. […] Amb tot, la meua predilecció és Les nostres plantes, que en un any vosté pot aconseguir convertir en un inoblidable clàssic”. Una predilecció que va voler reflectir en el títol del seu programa i pel que sempre li estaré tan agraït com content que, més enllà del meu llibre, s’haja assolit la meta de fer un autèntic i “inoblidable clàssic” de l’etnobotànica valenciana, el Costumari Botànic. Perquè gràcies als treballs de Joan joan-pellicer-i-bataller-57Pellicer i Bataller, els bibliogràfics i els televisius, la Botànica es presentava al gran públic com una ben travada, fragant, harmoniosa i joiosa síntesi dels diferents tipus de riquesa que una societat pot sentir-se orgullosa de posseir: la material, la cultural i la natural. En qualsevol cas, jo crec que quan Joan escrivia, o quan parlava a la càmara o a la gent, les marques que els fets havien imprés en la seua memòria es transformaven en signes de joventut mentre formava oracions d’una poesia intel·ligent que amagava un caliu capaç de fer botar el foc de l’estima pel propi País, i alhora estimular els sentits per a assaborir millor el món que ens envolta. I quan arribe l’hora en què quasi ningú reconega les nostres petjades, potser algú trobarà en les seues pàgines una idea de la natura, tangible i alhora poètica d’aquest món. Perquè també cal aproximar-se poèticament a la Natura. joan-pellicer-i-bataller-58I Joan feia poesia quan escrivia. A l’hora d’oferir-nos el que havia recollit i aprés, Pellicer se’ns revelava com un orfebre del llenguatge: tot i mantenint-se fidel a les expressions, girs idiomàtics i termes emprats pels entrevistats, ho acompanyava d’un lèxic i una sintaxi primmirats, acaronats, i polits, que connectaven imperceptiblement el rigor acadèmic i el saber popular. I com que tractava de seduir al lector joan-pellicer-i-bataller-59perquè apreciara el mateix que ell tant estima, se li podien aplicar, alterades, les paraules que Zorrilla posa en boca d’un altre Joan igualment seductor, el Tenorio: “Yo a los palacios subí / yo a las cabañas bajé / y en todas partes dejé / memoria grata de mí”. I poesia, també, capaç d’educar els ulls perquè puguen registrar tots els matisos cromàtics de la posta del sol; una oïda
afinada per a analitzar les remors de les fulles en ser joan-pellicer-i-bataller-47agitades pel vent de llevant; un olfacte capaç de percebre els aromes de les flors que, encapsulats per la nit, s’alliberen pel matí frescos i humits; un gust contínuament enriquit per les depurades combinacions dels productes que acordem amb la Natura; una pell capaç d’eriçar-se en notar la proximitat d’eixa pluja que tant desitgem que ens acarície. Tot el demés és soroll. I no hauríem de consentir que el soroll ens ensordisca ni que ens faja joan-pellicer-i-bataller-19ignorar eixa memòria viva col·lectiva amb la qual Joan tractava d’estendre un pont de paper entre nosaltres i la Natura, entre el present i el futur, perquè en un demà llunyà algú dels nostres descendents puga saber que va existir un avui del qual ell és en gran mesura el fruit. Perquè només d’un passat que és present i futur alhora i en nosaltres, val la pena dur recompte: una primavera passejada entre els bancals en flor, la càlida sensació de l’amistat, el plaer de llegir un bon llibre, la companyia d’una bona música, un crepuscle a la vora de la mar, un bes pel qual ens sentiríem capaços de pujar al cim del Puig Campana, la olor perdurable d’un moment feliç i, en definitiva, quanta bellesa ens va ser transmesa per qui ens precediren per a evitar que ens sentirem soles o que acabàvem de començar.                                                                                                                                                              O, senzillament, per traure el millor de nosaltres mateixos.                                                                                                                                                       joan-pellicer-i-bataller-4

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s