LA POLÍTICA DE LA POR.

Politica Del MiedoQuan la democràcia queda reduïda a un simulacre, els límits els estableix un déu menor anomenat mercat, i les velles categories de sobirania popular, d’emancipació, d’igualtat de drets, ja no tenen sentit.                                           Cada vegada que els ciutadans opten per sortir-se del guió, es desplega la panòplia catastrofista per posar el pànic al cos dels ciutadans i obligar-los a rectificar.                                               Es dirà que un sistema polític és per definició un mecanisme de control social i que la por sempre ha estat l’instrument preferit del poder. Però la hipòtesi de partida de la cultura democràtica és el reconeixement i el respecte de la ciutadania, que difícilment quadra amb campanyes que tracten d’ignorants, susceptibles de deixar-se seduir per qualsevol entabanador dels que volen variar la partitura. Quan és la ciutadania la que demana la paraula, no queda més remei que atemorir. I, si la gent perd la por, el pas següent és l’autoritarisme postdemocràtic,ideologia10 un sistema neoautoritari en què la submissió es disfressa de decisió lliure. Un sistema de governança construït sobre l’aïllament i indefensió del ciutadà, reduït a la condició d’home econòmic, despullat d’aquelles passions i instints nobles que li fan sortir de si mateix per anar a la trobada dels altres i teixir discursos emancipadors i oportunitats de canvi que permeten ampliar l’espai del possible i sobretot construir una societat en què les institucions no humilien als ciutadans sinó que els reconeguenels drets i els valors en comú, i no altres valors que  regnen, com l’or, la por i la insolència. En aquest context, el poder es converteix en un espai tancat, la política deixa pas al regne dels experts, que viuen en la impunitat de reduir les persones a xifres i, per tant, de desposseir de la seva humanitat. I és lògic que es marginen les humanitats dels estudis, perquè la complexitat del que és humà és una nosa per a un poder que busca modelar homes unidimensionals, que la autoredempció quede en mans del negoci del coaching i de l’autoajuda, i que, com és lògic, que es ridiculitze la preocupació per la desigualtat, perquè com més visible siga l’abisme, més fàcil és especular amb la por, fins que es creua el llindar del que sostenible i la gent diu prou.                                                                                                                                   Quan s’intenta reconstruir l’espai del comú,De qué tamaño será la tragedia por la política migratoria de Trump mobilitzar “els millors instints” de les persones per construir projectes col·lectius, fer dels grans desafiaments oportunitats a compartir, els poders establerts despleguen el discurs de la por, menyspreant als que s’indignen.  En compte de reformar-la, es demonitza als que volen canviar-la. La política de la por crea un món perillosament dividit. Els governs poderosos i els grups armats estan fomentant deliberadament la por per erosionar els drets humans i crear un món cada vegada més polaritzat i perillós. Mitjançant unes polítiques curtes de mires que sembren el temor i la divisió, els governs estan soscavant l’Estat de dret i els drets humans, alimentant el racisme i la xenofòbia, dividint les comunitats, intensificant les desigualtats i sembrant les llavors de més violència i conflictes.Ajustar o no ajustar la política fiscal  En molts països, la política de la por està avivant la discriminació, eixamplant l’abisme entre ‘els que tenen’ i ‘qui no’, entre d”ells’ i ‘nosaltres’, i està deixant desprotegida la població més marginada. Sovint, la classe política juga amb la por a la migració incontrolada per justificar l’aplicació de mesures més estrictes contra sol·licitants d’asil i refugiats a Europa occidental, mentre que els treballadors i treballadores migrants pateixen desprotecció i explotació a tot el món.                                   La política mundial està vivint més canvis radicals que mai des dels anys trenta. Una Gran Deflació s’està apoderant de tots dos costats de l’Atlàntic, rearmant les forces polítiques que estaven adormides des de 1930. L’ús que fa el president Trump de tàctiques i discursos dignes de Mussolini és només un símptoma de la posada en escena d’aquesta època ombrívola. L’espectre del Nacionalisme Internacional que se’ns ve a sobre (des Trump i el Brexit fins als governs de Polònia i Hongria, l’Alternativa per a Alemanya, el proper president austríac i Marine Le Pen) només pot ser derrotat pel Progressisme Internacional.
El 1930, els nostres ancestres van fracassar en connectar-se amb demòcrates d’altres llocs del món per aturar la putrefacció. Ara hem de triomfar on ells van fracassar.                                                                                                                miedo-global.php-475x330

EL SEGREST DE LA DIALÈCTICA SOCIAL PER LA DRETA.

Els poders que governen les societats actuals des de l’ombra, han aconseguit, que el pensament ultraconservador s’ha apodere de tot el panorama cultural, polític, religiós i intel·lectual dels paissos anomenats com del primer món. Desentranyar el complexe entramat d’organitzacions, fundacions privades, esglésies evangèliques i lobbies polítics i empresarials que ofeguen qualsevol pensament dissident amb l’status quo conservador, sembla ser un dels primers i principals tasques per aconseguir realitzar un correcte diagnostic d’aquest interessat i complexe entramat eficaçment entreteixit per aconseguir controlar i sometre les inquietuts, valors i pors; per aconseguir controlar la societat. Així mateix, deuriem buscar i trobar respostes sobre les causes de la clamorosa incapacitat de les forces progressistes d’articular un discurs que puga atraure el votant mitjà, i pistes que ens faran comprendre com aquesta hegemonia del pensament conservador ha calat tan profund que ni l’augment de les desigualtats econòmiques, els beneficis rècord de les empreses, la minva de llibertats civils, l’autocensura de la premsa, i la manca de cobertures socials, poden fer reaccionar al conjunt de la població.
El paisatge polític del conjunt de països occidentals efectua un lliscament sensible cap a la dreta. L’esquerra no manté una actitud decidida i convincent, mentre que la dreta s’apropia amb mètode i determinació de posicions estratègiques en totes les àrees de la vida social, utilitzant eficaçment la religió i l’ordre moral per imposar-se.
És possible que un lliberalisme exacerbat destrueixca totes les formes de societat solidària? ¿O un increment d’humanisme que rebutge els valors egocèntrics actuals i trobe noves formes de promoure una societat més justa i més humana?                                 La societat es troba avui reduïda a una suma d’individus únicament vinculats entre si per la seva consumisme i les seves creences religioses. Una societat de consumidors i creients, que tot just comparteix uns pocs debats promoguts i inspirats per la dreta radical. La dreta ha monopolitzat el pes dels debats de fons, eclipsant clamorosos problemes socials amb pirotècniques trifulgues basades en les polítiques del cos, aquestes són; l’avortament, l’eutanàsia, l’estudi de les cèl·lules mares …
Cal preguntar-se amargament com tants eciudadanoss s’han tornat tan mesquins i porucs. Hi ha molts i variats poders i corrents ultrareligiosos cada vegada més perillosos que s’han apoderat de la societat civil, infiltrant-se en ella fins doblegar-la.
És una història que comença fa cinquanta anys, una llarga i silenciosa presa de les institucions, amb variades mutacions fins al dia d’avui, en què les teories creacionistes arriben a les escoles amb naturalitat, fins al punt que es pot afirmar que [. ..] la dreta s’està lliurant la guerra contra la ciència, l’educació i el fràgil progrés de l’esperit humà en els últims segles. El seu objectiu és estupidizar qualsevol part de la saviesa adquirida per la humanitat que no encaixi en el seu dogma. L’asfixiant hegemonia teocràtica que plana sobre la societat és una de les causes d’aquesta apatia autista.
Prenent part en aquesta embogida i silenciosa carrera cap a la hegemonia cultural, els neoliberals i els neoconservadors han promocionat les seves idees sense parar i han utilitzat tots els instruments disponibles per a això, afectant a tot el món. Com i durant quant temps els seus moviments han passat desapercebuts a ulls de les forces progressistes ?. I potser més interessant; com funcionen els “think tanks” neoconservadors i els seus sistemes de donacions, i com han deixat de funcionar els postulats progressistes. La clau de l’èxit d’uns i el fracàs dels altres és que els primers financen idees, i els segons projectes a curt termini. L’enorme èxit, i la paradoxa, de la dreta és que va adoptar el programa concebut pel pensador marxista Antonio Gramsci per aconseguir l’hegemonia cultural. L’esquerra, també paradoxalment, no sembla comprendre la importància de les idees, aspecte que mimen i anlitzen pormenorizadaments els lobbies empresarials. Així com els neocon i les seves fundacions, les empreses han tingut des dels anys setanta la seva pròpia agenda cultural paral·lela, i avui ha arribat el moment de donar a les empreses el que els correspon, (la negació sistemàtica i interessada del canvi climàtic pot ser que siga el cas més escandalós).
El com i per què la dreta ha aconseguit una presa del poder cultural que ningú va poder predir dècades abans, i quines eines s’han utilitzat per aconseguir-ho, potser siga el que ha marcat el punt d’inflexió que ens ha portat a que a hores d’ara existeixca aquesta acceptada supremacia dels plantejaments defensant posicions basades en els interessos personals, en el benefici individual, en deixar-se portat per posicionaments religiosos temerosos de tot alló que nes sembla desconegut, o arriscat.                                                     De nosaltres depèn aprendre d’aquestes lliçons per invertir el procés, ja que una nova amenaça reapareix; el fonamentalisme religiós, un fenomen que no és nou però que ara sembla despuntar de forma més que inquietant. No sembla, doncs, que haguem d’ignorar-lo. La llarga marxa silenciosa dels ultraconservadors i les seves funestes conseqüències al voltant del món semblen desaconsellar que no siguen tengudes en compte. Les conseqüències a mig i llarg plaç podrien supossar la pèrdua de gran part dels avanços socials i de la societat del benestar  que tantes lluites i esforços ens han costat aconseguir.