LA POLÍTICA DE LA POR.

Politica Del MiedoQuan la democràcia queda reduïda a un simulacre, els límits els estableix un déu menor anomenat mercat, i les velles categories de sobirania popular, d’emancipació, d’igualtat de drets, ja no tenen sentit.                                           Cada vegada que els ciutadans opten per sortir-se del guió, es desplega la panòplia catastrofista per posar el pànic al cos dels ciutadans i obligar-los a rectificar.                                               Es dirà que un sistema polític és per definició un mecanisme de control social i que la por sempre ha estat l’instrument preferit del poder. Però la hipòtesi de partida de la cultura democràtica és el reconeixement i el respecte de la ciutadania, que difícilment quadra amb campanyes que tracten d’ignorants, susceptibles de deixar-se seduir per qualsevol entabanador dels que volen variar la partitura. Quan és la ciutadania la que demana la paraula, no queda més remei que atemorir. I, si la gent perd la por, el pas següent és l’autoritarisme postdemocràtic,ideologia10 un sistema neoautoritari en què la submissió es disfressa de decisió lliure. Un sistema de governança construït sobre l’aïllament i indefensió del ciutadà, reduït a la condició d’home econòmic, despullat d’aquelles passions i instints nobles que li fan sortir de si mateix per anar a la trobada dels altres i teixir discursos emancipadors i oportunitats de canvi que permeten ampliar l’espai del possible i sobretot construir una societat en què les institucions no humilien als ciutadans sinó que els reconeguenels drets i els valors en comú, i no altres valors que  regnen, com l’or, la por i la insolència. En aquest context, el poder es converteix en un espai tancat, la política deixa pas al regne dels experts, que viuen en la impunitat de reduir les persones a xifres i, per tant, de desposseir de la seva humanitat. I és lògic que es marginen les humanitats dels estudis, perquè la complexitat del que és humà és una nosa per a un poder que busca modelar homes unidimensionals, que la autoredempció quede en mans del negoci del coaching i de l’autoajuda, i que, com és lògic, que es ridiculitze la preocupació per la desigualtat, perquè com més visible siga l’abisme, més fàcil és especular amb la por, fins que es creua el llindar del que sostenible i la gent diu prou.                                                                                                                                   Quan s’intenta reconstruir l’espai del comú,De qué tamaño será la tragedia por la política migratoria de Trump mobilitzar “els millors instints” de les persones per construir projectes col·lectius, fer dels grans desafiaments oportunitats a compartir, els poders establerts despleguen el discurs de la por, menyspreant als que s’indignen.  En compte de reformar-la, es demonitza als que volen canviar-la. La política de la por crea un món perillosament dividit. Els governs poderosos i els grups armats estan fomentant deliberadament la por per erosionar els drets humans i crear un món cada vegada més polaritzat i perillós. Mitjançant unes polítiques curtes de mires que sembren el temor i la divisió, els governs estan soscavant l’Estat de dret i els drets humans, alimentant el racisme i la xenofòbia, dividint les comunitats, intensificant les desigualtats i sembrant les llavors de més violència i conflictes.Ajustar o no ajustar la política fiscal  En molts països, la política de la por està avivant la discriminació, eixamplant l’abisme entre ‘els que tenen’ i ‘qui no’, entre d”ells’ i ‘nosaltres’, i està deixant desprotegida la població més marginada. Sovint, la classe política juga amb la por a la migració incontrolada per justificar l’aplicació de mesures més estrictes contra sol·licitants d’asil i refugiats a Europa occidental, mentre que els treballadors i treballadores migrants pateixen desprotecció i explotació a tot el món.                                   La política mundial està vivint més canvis radicals que mai des dels anys trenta. Una Gran Deflació s’està apoderant de tots dos costats de l’Atlàntic, rearmant les forces polítiques que estaven adormides des de 1930. L’ús que fa el president Trump de tàctiques i discursos dignes de Mussolini és només un símptoma de la posada en escena d’aquesta època ombrívola. L’espectre del Nacionalisme Internacional que se’ns ve a sobre (des Trump i el Brexit fins als governs de Polònia i Hongria, l’Alternativa per a Alemanya, el proper president austríac i Marine Le Pen) només pot ser derrotat pel Progressisme Internacional.
El 1930, els nostres ancestres van fracassar en connectar-se amb demòcrates d’altres llocs del món per aturar la putrefacció. Ara hem de triomfar on ells van fracassar.                                                                                                                miedo-global.php-475x330

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s