PER A QUÈ SERVEIX ENTENDRE EL PASSAT?

 

En el món que vivim ens preocupa més l’excés de pes que la manca de saviesa. Vivim en el present però sembla que l’únic que realment ens preocupa és el futur. Sent així, quin sentit té molestar-nos en estudiar el nostre passat? Entenem per història a aquella ciència l’objecte d’estudi és el passat de les societats humanes. La història és considerada com una de les ciències humanístiques que més utilitat li ha donat a l’ésser humà no només per conèixer el patrimoni cultural de les diferents civilitzacions que han passat per la història sinó també per permetre construir la seva pròpia identitat, buscant i prenent dades de temps passats que li facilitin més l’elaboració de la seva pròpia idiosincràsia. Per a molts, la història té un paper fonamental com a conjunt de coneixements, llegats, realitats històriques complexa de l’ésser humà al llarg del temps i a través de les regions. Conèixer no només la història pròpia si no la història d’altres civilitzacions, cultures i societats (per més llunyanes que puguin ser) contribueix al nostre creixement com a persones capaces de conèixer, de comprendre, de racionalitzar la informació i de prendre aquestes dades per seguir construint dia a dia una nova realitat.                                                                                                                                                       Els historiadors no descobreixen la cura de malalties mortals, ni milloren el disseny de les ciutats, o arresten criminals. En la nostra societat la gent espera que l’educació tingui un propòsit útil com succeeix amb la medicina o l’enginyeria, no així amb la història les funcions són aparentment més difícils de definir, ja que els resultats que presenta són poc tangibles i de vegades menys immediats que aquells que es deriven d’altres disciplines. Per dur a terme qualsevol estudi històric és necessari realitzar investigacions o anàlisi de diferents tipus de material: documents escrits, treballs ja publicats sobre diversos temes, fotos o imatges, obres d’art, cançons o contes populars, etc. Tots aquests elements ens permeten construir diversos aspectes històrics d’una societat com ara la vida quotidiana, el tipus de vestimenta, l’alimentació, les tradicions, les activitats econòmiques, el llegat cultural d’aquesta societat, els esdeveniments històrics que van succeir en una època determinada i el resultat que els mateixos van tenir en la conformació d’aquesta societat, etc.                                                                                                           La història ha de ser estudiada per ser essencial per als individus i per a la societat. Hi ha molts camins per discutir les funcions d’aquest camp d’estudi, ja que pot ser interpretada en diverses maneres, la utilitat de la història, però, es basa en dos fets fonamentals:                                           1. Ajuda a entendre a les persones i la societat. Tots els éssers humans som històries vives. Per esmentar alguns exemples que poden semblar obvis: utilitzem tecnologies que no inventem nosaltres mateixos i parlem llengües que són heretades del passat; vivim en societats amb cultures complexes, tradicions i religions que no han estat creades en el moment.
L’estudi del passat és essencial per ubicar a les persones en el temps; necessitem saber d’on venim, per saber a on anem. Conèixer la història és essencial per comprendre la condició de l’ésser humà, això li permet construir, avançar i si cal canviar. Cap d’aquestes opcions es pot emprendre sense entendre el context i punts de partida. Vivim en l’aquí i en l’ara però hi ha una llarga història al darrere que es va desenvolupar per ser el que som avui.
2. La història ens ajuda a entendre el món en què vivim. Una mirada al que va passar en el passat, ens dóna un panorama complet de per què el món és com és, no només nostra en realitat si no en el context global, incloent altres cultures i per descomptat, la natura. Aprendre sobre les causes i efectes dels esdeveniments en la història de la humanitat, ens brinda millors eines per tractar els conflictes entre les nacions i els individus. Estudiar la història dels canvis ambientals ens dóna l’oportunitat de millorar el nostre estil de vida i prevenir l’extinció de plantes i animals que poden alterar els nostres ecosistemes.                                                                 A més d’ubicar els fets en un moment i en un lloc específic, aquesta disciplina ens ensenya a pensar. Contemplar les experiències que van succeir abans de nosaltres ens convida a reflexionar per qué van ocórrer, permet a la humanitat mirar el seu propi reflex, bo o dolent, i aprendre d’ell. Aquesta perspectiva ens dóna la possibilitat de sobreviure al llarg del temps. Entendre les causa i efecte de certes accions ens ajuda a aprendre dels errors dels nostres avantpassats i de nosaltres mateixos amb la finalitat de transformar el món en un millor lloc per viure.
Hi ha diferents formes de crear o d’analitzar la història i això dependrà òbviament de la ideologia, la postura o el coneixement que l’historiador en qüestió tingui de manera prèvia. De qualsevol manera, sigui el que sigui aquesta postura, tota forma d’història contribuirà per seguir construint el passat i la nostra visió sobre el mateix de mil maneres diferents però igual d’útils i interessants.
El comportament humà pot ser impredictible de vegades, però una millor comprensió, a través de l’estudi de la història pot proporcionar informació de gran valor per a les futures generacions. L’anàlisi del nostre passat ens deixa lliçons molt valuoses que serveixen per predir d’alguna manera, les conseqüències de les nostres accions en el futur, sense haver de pagar un preu molt alt per això.                                                                                                                                                                                                                                                                                                   

UN ENEMIC IMPREVIST A LA GLOBALITZACIÓ.

Paradoxalment, el motiu d’aquesta sorprenent consideració
no és una de les múltiples crítiques que periòdicament formula l’esquerra contra el concepte mateix de globalització, sinó la política de fets consumats que està duent a terme Donald Trump, la aposta pel proteccionisme, l’establiment unilateral de gravàmens en funció dels interessos nord-americans, la relocalització de grans empreses al seu país i el condicionament a les inversions de les mateixes colpeja en plena línia de flotació al projecte globalitzador. Després d’haver defensat el model de governança neoliberal i globalitzador amb tots els arguments possibles -i alguns inverosímiles- enfront de les impugnacions de altermundistes, economistes progressistes, organismes socials i gent proveïda de sentit comú, els ministres de finances del Grup dels 20 ( G-20) han començat a qüestionar-se sobre la viabilitat de cercar una alternativa a aquest model sense minar, per descomptat, les bases sobre les quals descansa el sistema capitalista. Resulta difícil, encara que no inconcebible, imaginar una economia mundial de mercat sense la participació dels Estats Units: aquesta senzilla veritat està sent, per als apòstols del neoliberalisme, més contundent que els raonaments que sistemàticament són rebuts, examinats i rebutjats pels assistents al Fòrum de Davos, i que assenyalen puntualment els demolidors efectes que l’actual governança té sobre els països emergents o en economies de transició. Fa un any, una reunió amb l’agenda que té la que es realitzarà a Baden-Baden, Alemanya, hagués estat poc menys que impensable: les trobades celebrades durant els anteriors 20 anys pels membres del G-20 es havien ocupat (a més de posar als seus assistents fora de perill de les ires altermundistes) a afinar i enfortir els mecanismes d’un model que privilegia la liberalització de l’economia, el debilitament de l’Estat, la reducció dràstica de la despesa pública, la desregulació i el protagonisme sense restriccions del sector privat. I, és clar, la noció de globalització entesa com el lliure flux de capitals i -per posar-ho en termes del Fons Monterario Internacional (FMI) – la integració de les economies del món mitjançant el comerç i els fluxos financers, el desplaçament de la mà de obra i la transferència de coneixements tecnològics a través de les fronteres internacionals.La recuperació pel nou ocupant de la Casa Blanca de la Doctrina Monroe (Amèrica per als americans, on Amèrica significa Estats Units) xoca amb els postulats bàsics de la globalització, i com la mateixa constitueix un element essencial de la governança neoliberal, és precisament aquesta la que acaba posant en dubte. Visiblement preocupada, la titular de l’FMI, Christine Lagarde, ha opinat que si l’Administració dels Estats Units fa el que promet, el comerç internacional, el moviment de capitals i l’intercanvi tecnològic podrien veure embolicats en seriosos problemes. És a dir, les inquietuds que afligeixen Lagarde i els ministres de finances no passen per la concentració desmesurada, la pèrdua de pes de l’Estat, la desocupació i el deteriorament de les polítiques socials, seqüeles de la governança neoliberal que colpegen les majories, sinó per l’afectació a les taxes de guany que patirien les corporacions europees i asiàtiques amb relació a les dels Estats Units. El conjunt de les mesures previstes per Trump (que havien estat degudament preanunciadas en la seva campanya electoral) converteix aquest, en la pràctica, en un impugnador del model econòmic mundial vigent. Això explica, en part, l’atracció (en ocasions vergonyant) que el republicà va exercir en alguns sectors de l’esquerra més radical, els quals semblaven disposats a passar per alt elsl seus pronunciaments sobre racisme, xenofòbia i intemperància, a canvi que fes trontollar el model globalitzador . Aquest és certament indefensable, i la seva desaparició, desitjable. Falta veure si l’atac des de la dreta no és un remei pitjor que la malaltia.                                                                                                                                                                                                                                                                                                            

L’EXPULSIÓ DELS MORISCOS. (PERQUÈ I PER A QUÈ).

                                                                                                                                                                                La «expulsió dels moriscos» és un fet rellevant en la història d’Espanya del segle XVII, però adquireix el seu sentit tràgic a la llum de la història de nou segles de vivència dels musulmans a la Península Ibèrica.

«Expulsió» és el terme emprat pels historiadors per a expressar l’execució de l’ordre reial de 1609: «He resolt que es traguen tots els Moriscos d’aquest Regne».
La paraula «expulsió» reforça el concepte de «desterrament», de llançar fora de la seva terra, i de «exili», instal·lació en un lloc allunyat d’ella. Els tres conceptes -Expulsió, desterrament, exili- marquen la fita central entre un «abans» -d’èsser desterrats- i un «després» -de la seua instal·lació a l’exili -. L’expulsió indica el final brutal dels moriscos. Socialment, és l’eliminació d’una minoria per una majoria, en la societat espanyola del seu temps, com diu el títol d’un llibre recent: Història dels moriscos. Vida i tragèdia d’una minoria. Històricament, és el desenllaç de nou segles de l’Islam d’Al-Andalus, percebuts com trist final d’una història gloriosa, també expressat en un altre títol de llibre: Final d’Al-Andalus i història dels àrabs cristianitzats.
Així ha estat percebuda sempre l’expulsió dels moriscos, com la ruptura d’una convivència social i com el final d’una llarga etapa històrica. Aquestes dues coordenades, sociològica i històrica, donen un dramatisme tràgic a la sort dels moriscos i els relacionen amb dues dimensions fonamentals del viure humà. Una és la ruptura de la convivència social que va suposar l’expulsió, que és un símbol de totes les tensions que afligeixen l’home en la seva relació amb els altres, mentre que la conclusió d’una llarga història planteja el tema de la mort, la mort provocada pels altres. Convivència social i homicidi, íntimament significatius per a cada individu i per a cada grup, es troben simbolitzats en la sort dels moriscos a l’Espanya del XVII. Són temes de permanent actualitat política, que afecten milions d’homes, fins a la més desconeguda o clamorosa actualitat.                                                                                                                                                             Els moriscos eren les minories de llengua i cultura musulmanes, i de religió islàmica, que van quedar a Espanya després de la Reconquesta. Mai van estar realment integrades en l’ordre de la monarquia hispànica. Després d’una guerra atroç, van ser redistribuïts per la península. No va servir de res. Finalment, els moriscos serien expulsats d’Espanya entre 1609 i 1616. No van ser «espanyols obligats a deixar de ser-ho»; van ser musulmans que no van voler ser espanyols.
Retrocedim a 1492: els Reis Catòlics han pres Granada i conclou la Reconquesta. Què passa amb la població mora? Les capitulacions de la conquesta permetien als musulmans mantenir la seva religió, els seus costums i les seves lleis. Aviat, però, la situació es fa insostenible. En part, per la intransigència dels vencedors; en part, per la deslleialtat d’alguns capitostos vençuts del vell Regne de Granada. Tot just deu anys després, entre 1500 i 1502, el cardenal Cisneros, que ja és l’home fort del país, decideix forçar la conversió: que tots els musulmans espanyols -els anomenats «mudèjars» – es facin cristians, i els que no vulguin, que se’n vagin. Molts marxaran, però la gran majoria es quedarà. Aquests precipitats conversos són els moriscos.
El vell regne de Granada era el lloc on més moriscos hi havia, però no era l’únic. La conquesta havia deixat grans contingents de mudèjars conversos al regne de València, a Múrcia, a Extremadura, a Andalusia, a la Manxa … Es calcula que, a la fi del segle XVI, eren uns 275.000, per a una població espanyola que en conjunt sumava uns set milions d’habitants. Els moriscos conservaven tots els trets de la cultura àrab: vestimentes, ritus socials, costums, escriptura, llengua i segons es veuria després, en molts casos, secretament, també la religió. Malgrat els decrets de conversió forçosa, el poder els havia deixat en pau: la immensa majoria dels moriscos treballava al camp, eren la base del sistema senyorial al sud, i ells mateixos, els moriscos, se les havien arreglat per agradar l’emperador amb substanciosos donatius. De manera que, al llarg del segle XVI, els moriscos conformen una comunitat ètnica singular, formalment cristiana, però de cultura musulmana i separada de la resta del país.                     La Corona hauria pogut mantenir aquesta situació indefinidament, però en l’època de Felip II va sorgir un terrible contratemps: el poder otomà s’estenia a la Mediterrània occidental, els pirates berberiscos assolaven les costes espanyoles i el Rei temia seriosament que els musulmans intentaren penetrar de nou en Espanya. En qui podrien recolzar-se els musulmans per aquesta invasió? En els moriscos, és clar. ¿I era just desconfiar dels moriscos? A partir d’aquest moment, cap a 1560, si. Les Alpujarras, una zona del regne de Granada majoritàriament morisca, s’havien convertit en un permanent escenari de conflicte. Tot va començar amb l’aparença de bandes de saltejadors de camins, els anomenats «monfíes», que atacaven les possessions dels cristians vells i assassinaven als colons. Felip II, en resposta, va decidir prohibir les manifestacions externes de la cultura musulmana: la llengua àrab, els vestits, les cerimònies … Així va començar la rebel·lió de les Alpujarras.
Som a 1569. La rebel·lió de les Alpujarras no va ser un motí carrer. Va ser un aixecament polític i militar. Els moriscos van triar rei: Fernando de Còrdova i Válor, descendent de la família califal cordovesa, que va recuperar el seu nom àrab de Abén Omeia. La revolta va estar recolzada econòmicament des d’Algèria. Va comptar amb ajuda berber i turca. Va córrer com la pólvora per totes les zones de majoria musulmana. En 1569 els revoltats eren 4.000; l’any següent ja eren 25.000. A Felip II el va sorprendre amb tots els seus exèrcits a Flandes. La població cristiana, indefensa, va ser massacrada. El poeta i diplomàtic Diego Hurtado de Mendoza, testimoni dels fets, el va descriure així en la seva Guerra de Granada:
«Van començar pel Alpujarra, riu d’Almeria, Boloduí, i altres parts a perseguir els cristians vells, profanar i cremar les esglésies amb el sagrament, martiritzar religiosos i cristians, que, o per ser contraris a la seva llei, o per haver-los doctrinado en la nostra, o per haver-los ofès, els eren odiosos. En Guecija, lloc del riu d’Almeria, van cremar per vot un convent de frares agustins, que es van recollir a la torre, tirant per un forat de la part alta oli bullint, servint-se de l’abundància que Déu els va donar en aquella terra, per ofegar els seus frares. Inventaven nous gèneres de turments: al capellà de Mairena li van inflar de pólvora i posaren foc; al vicari van enterrar viu fins a la cintura, i el asaetearon; a altres el mateix, però deixant-los morir de fam. Van tallar a altres dels membres, i entregáronlos a les dones, que amb agulles els matessin; a qui van apedregar, a qui van ferir amb canyes, escorxar, van estimbar; i als fills d’Arze, alcaid de la Peza, a un el van degollar, i l’altre crucificar, azotándole, i ferint-li al costat primer que morís. Sufriólo el mosso, i va mostrar acontentar de la mort d’acord amb la del nostre Redemptor, encara que en la vida va ser tot al contrari; i va morir confortant al germà que van escapçar. Aquestes crueltats van fer els ofesos per venjar-se; els monfíes per costum convertida en natura «.
Hurtado de Mendoza no era un testimoni imparcial: manava un dels exèrcits espanyols contra aquella rebel·lió. Però no devia caminar molt desencaminat, perquè les crueltats dels moriscos consten de manera fefaent. Tan fefaent que fins i tot es les van aplicar a si mateixos. Cal oblidar la imatge d’unes comunitats de tranquils camperols que es revolten perquè volen defensar els seus costums musulmans. Quan els moriscos assetgen Granada, esperant que els seus germans de la ciutat se’ls uneixin, aquests decideixen posar-se del costat de la Corona: no es fiaven de la fama de sanguinaris que acompanyava els contingents d’Abén Omeia. La rebel·lió de les Alpujarras va ser una orgia de sang que va acabar tornant-se contra els propis moriscs, i així, apunyalat pels seus homes, mor el seu líder, Abén Omeia. El substitueix el seu cosí, Abén Abu.
Per llavors la Corona ja ha pogut mobilitzar un fort contingent de terços portats de Flandes i Llevant, capitanejats ni més ni menys que per Don Joan d’Àustria, el germanastre del rei. Joan d’Àustria va ser implacable: va passar a l’ofensiva, va prendre ciutats, va tractar a l’enemic amb enorme violència. Va aconseguir el seu propòsit, que no era sinó desencoratjar els moriscos, desacreditar els seus caps i forçar-los a pactar una pau. És maig de 1570 quan El Habaqui, un dels líders moriscs, signa la pau. Els últims revoltats, reunits al voltant de Abén Abu, intenten fer-se forts a les coves de la serra, però no són enemics per als terços; de fet, aviat comencen a barallar-se entre si. Primer, els homes de Abén Abu maten L’Habaqui. Després, Abén Abu morirà al seu torn, apunyalat pels seus homes, com va morir Abén Omeia.                                                                                                               Felip II, per conjurar qualsevol nova rebel·lió, ordena el desterrament dels moriscos de Las Alpujarras. No els expulsa d’Espanya, sinó que els trasllada a altres regions de la península, sobretot a Extremadura i La Manxa. Allà restableixen les seves comunitats, ara sota extrema vigilància. Cal insistir en la descripció exacta de la situació: malgrat la violència de la guerra de les Alpujarras, Felip II no expulsa els moriscos, sinó que deporta dins d’Espanya als revoltats i manté en les seves terres als altres moriscs d’Aragó i València.                                   L’expulsió dels prop de 300.000 moriscos que habitaven a la Península Ibèrica va augmentar inicialment la popularitat del Duc de Lerma, ja que la crisi econòmica que començava a consumir l’Imperi espanyol havia convertit els moriscos, com abans als jueus, en l’habitual cap de turc de tots els problemes socials. Sobretot perquè mantenien les seves costums musulmans intactes, fins al punt que molts ni tan sols parlaven el castellà. No obstant això, des de la perspectiva econòmica es va tractar d’un cop dur per a moltes regions espanyoles. L’expulsió d’un 4% de la població pertanyent a la massa treballadora, ja que no constituïen nobles, hidalgos, ni soldats, va suposar una minva en la recaptació d’impostos, i per a les zones més afectades (s’estima que en el moment de l’expulsió un 33% dels habitants del Regne de València eren moriscs) va tenir uns efectes despobladores que van durar dècades i van causar un buit important en l’artesanat, producció de teles, comerç i treballadors del camp. Si bé els perjudicis econòmics a Castella no van ser evidents a curt termini, la despoblació va agreujar la crisi demogràfica d’aquest regne que es mostrava incapaç de generar la població requerida per explotar el Nou Món i per integrar els exèrcits dels Habsburg, on els castellans conformaven la seva elit militar.   ¿Ha acabat el problema? No, els moriscos segueixen sent el que són: comunitats de cristians en superfície, que en realitat volen ser musulmans. A València s’organitzen com regne dels «cristians nous de moro». Aspiren a una singularitat política en les seves relacions amb els senyors de la terra i amb la Corona, i al mateix temps tendeixen llaços amb Àfrica, amb Venècia, amb França … enemics d’Espanya. La Corona, és a dir, Felip II, mai ha abandonat la idea d’expulsar-; és la pressió dels senyors, dels propietaris, la qual els manté aquí. Però l’amenaça dels pirates berberiscos seguia existint, el record de la rebel·lió de les Alpujarras es mantenia molt viu i la desconfiança de la població cristiana era invencible. Algunes interpretacions històriques al·ludeixen a un fenomen de racisme. No és veritat: ningú va pensar en expulsar els gitanos, per exemple, ni als irlandesos. El problema era un altre: de política interior i de política exterior. I va acabar rebentant a la fi del segle XVII.
¿Es va obrar bé? ¿Es va obrar malament? ¿Va ser bo per al país? Va ser dolent? Un dels grans historiadors d’aquest període, l’anglès John Elliot, el llibre L’Espanya Imperial segueix sent font d’autoritat, formula un judici molt ponderat: «Resulta plausible la creença que l’expulsió era l’única solució possible. Fonamentalment la qüestió morisca era la d’una minoria racial no assimilada -i possiblement no asimilable- que havia ocasionat trastorns constants des de la conquesta de Granada. La dispersió dels moriscs per tot Castella, després de la repressió de la segona rebel·lió de les Alpujarras, el 1570, només havia complicat el problema estenent-lo a àrees fins llavors lliures de població morisca. A partir de 1570 el problema morisc va ser un problema tan castellà com valencià o aragonès, encara que les seves característiques varien d’una regió a una altra «.
Els moriscos, d’altra banda, no es van dissoldre al mar i aquells que van sobreviure als episodis de violència que van acompanyar la seva expulsió van acabar dispersats pel nord d’Àfrica, a Turquia, i altres països musulmans. Molts pagesos moriscos es van veure obligats, llavors, a convertir-se en pirates berberiscos que van usar els seus coneixements de les costes mediterrànies per perpetrar durant més d’un segle d’atacs contra la Península Ibèrica.

JOAN PELLICER I BATALLER: UN ERUDIT VALENCIÀ.

                                                                                                                                                                                  Nascut a la ciutat saforenca de Bellreguard, doctorat en medicina i cirurgia per la Universitat de València, va dedicar quasi tota la seua vida a l’estudi de l’etnobotànica valenciana i, concretament, de la flora de les comarques centrals.                                                   Molt popular, Pellicer va destacar com a investigador i recuperador del llegat fitoterapèutic i etnobotànic valencià: donava xarrades sobre plantes medicinals i sendes de muntanya, era professor a la Universitat d’Alacant i, anteriorment, a la Popular de Gandia; col·laborava sovint en diverses publicacions i feia sengles intervencions en programes televisius d’ecologia de Punt 2 i Gandia Televisió.          Era un home que construïa ponts entre la natura i la cultura. Gran coneixedor de la nostra flora i els seus usos medicinals, va capturar la tradició oral al voltant de les plantes i la divulgava d’una forma personal, poètica i vital.                                                                                                 Els grans mestres de l’antiguitat, que han sigut també els nostres, al•ludien a la conveniència de barrejar les facultats intel·lectives amb les emocions nodrides pels sentits. Relació encapsulada en les tradicions orals, i en els rituals, costums i llegendes que tant han contribuït en conjunt a fer de nosaltres el que som. I una de les formes d’aconseguir eixa barreja seria conèixer i gaudir de la relació entre els medis natural i cultural. Coneixement i gaudi la qualitat dels quals s’incrementa sinèrgicament si tenim la sort de ser guiats per persones sàvies capaces de fer-nos veure i sentir més enllà de la simple percepció sensorial. Savis que interpreten els múltiples llenguatges en què s’expressa la Natura, i que els relacionen amb els coneixements que generosament ens han llegat uns altres que ens van precedir. Però per això cal trobar persones que tendeixen ponts per facilitar-nos el trànsit per tot allò que ens envolta i que és digne de ser conegut i estimat. Ponts el bastiment dels quals ha sigut sovint la peça clau en l’èxit en determinades societats, la qual cosa mereix una petita digressió, una al·legoria històrica.                                                                       També a nosaltres ens calen ponts per lligar natura i cultura, per connectar diferents móns: els llenguatges científic i popular, la cultura urbana i la rural, la raó i la passió, l’ahir i l’avui, i l’avui i el demà. Sí. Ens calen ponts, i també pontífexs capaços de bastir-los amb el bagatge tècnic, intel·lectual, i afectiu que han adquirit al llarg d’anys de tasca callada i sovint poc reconeguda. Persones que no tan sols entenguen els múltiples llenguatges que s’expressa i és interpretable la Natura, sinó que siguen capaces de relacionar-los amb els coneixements que generosament ens van llegar els savis que ens van precedir. Coneixements transmesos a través dels escrits però també, ¿per què no?, de les tradicions orals, dels rituals, costums, llegendes i mites, escultures, pintures, cançons, endevinalles, receptes culinàries, i tantes formes expressives com les que han generat els humans al llarg del temps. Però, a més, per adaptar eixos ponts als nous temps i vehicles, cal afegir uns carreus nous que avui dia tenen forma de llibres, de programes de televisió o de muntatges audiovisuals. I, en eixe sentit, un dels nostres pontífexs era el metge, botànic, poeta i escriptor saforenc Joan Pellicer (Sotaia de la Safor, 1947 – Miramar, febrer 2007).                                    Pellicer no era un constructor qualsevol: cadascun dels seus llibres, capítols televisius, conferències o passejades, eren una meravella d’enginyeria. D’eixa enginyeria adaptable i versàtil que utilitza les paraules per a combinar, de manera elegant, harmònica i alhora sòlida, el coneixement i el sentiment, la saviesa i la joia, la sensibilitat i l’interés inacabable per tot el que ens envolta.El polièdric treball de Pellicer pivotava sobre tres eixos: a) El primer, d’índole botànica, el dirigia a la recerca, determinació i ubicació de les diferents espècies vegetals del territori diànic. b) El segon, també bastit sobre un exhaustiu treball de camp, va gravitar sobre la comunicació directa amb les persones que encara conserven el saber ancestral sobre les plantes; la tècnica d’entrevista desenvolupada per Joan era magistral: adoptava de la manera més natural els girs lèxics i sintàctics dels entrevistats; cercava la sintonia afectiva per l’entorn i aconseguia que cadascú donara el millor de sí mateix, que persones en aparença poc il·lustrades se’ns mostraren com autèntiques biblioteques vivents, com a dipositaris de sabers ancestrals transmesos oralment i seleccionats al llarg
de temps immemorials. Sabers que, ai!, sense persones com Joan es perdran irremeiablement en esta generació si no hi ha més gent que s’ocupe de registrar-los abans que els darrers dipositaris vivents ens abandonen. c) El tercer eix el va configurar fent convergir, amb els anteriors, el saber que brolla de diferents fonts culturals; el resultat era que en els seus treballs ens presentava no tan sols un recull botànic, sinó etnobotànic, en tant que reconstruïa el trencaclosques dels coneixements dispersos sobre el món vegetal: des de l’estrictament botànic, acurat i rigorós, fins al literari, etimològic, geogràfic, toponímic, fotogràfic i, sobretot, el de la medicina popular, analitzada i depurada amb professionalitat, ja que, no debades, era metge. Divulgador extrovertit, ens feia conèixer amablement el nostre món vegetal sense haver de passar per les forques caudines d’un saber acadèmic sovint tancat en ell mateix. I mentre ens ensenyava a conèixer i estimar les plantes se’ns mostrava com una persona profundament enamorada de les plantes i, amb igual passió, del seu país i la seua gent. Llegint els llibres de Pellicer viatges als pobles de la Safor, el Comtat, l’Alcoià, la Marina…, i sents parlar les persones com si estigueren amb tu. Perquè Joan impregnava les entrevistes d’un profund respecte pels ritmes vitals de la gent que viu més propera a la natura. Un treball així suposa haver dedicat moltes hores d’estudi i de preparació no remunerada, i d’esgotadors “safaris” fotogràfics. Però també moltes més hores de llargues i disteses converses amb pastors, llauradors, herbolaris, curanderes, dones de l’àmbit rural, etc.. Unes converses grates i alhora dirigides a recol·lectar el saber popular sobre les plantes, practicat i experimentat durant segles i que s’ha fixat en receptaris, rituals, refranys, que només pocs savis poden entendre. Perquè per a entendre el saber que amaguen cal usar i estimar la llengua en què estan expressats, i alhora ser capaç d’extraure-hi la saviesa amagada i traslladar-la a un llenguatge bioquímic, biofísic, farmacològic, fisiològic, i, més difícil encara, a un altre de divulgatiu. No es tracta, doncs, de recollir tan sols noms, rituals, usos, topònims, antropònims, etc., sinó d’interpretar-los, de donar-los forma i de fer-los accessibles al públic interessat, als qui encara estimen o volen estimar el propi país, és a dir, a la porció del món que tenim l’encàrrec de la humanitat de curar, conservar i conèixer per a que les generacions futures no tinguen la sensació de què parteixen de zero. I en això Pellicer era difícilment igualable. Per això ens sentíem afortunats quan persones com Joan posaven sobre paper, o exposaven amb la veu i el gest, allò que sabien; allò que els seus sentits, enfortits per l’estima a la terra i a la gent, havien aprés a captar d’allò més proper. Perquè entenia que “És un gran error pensar que només a les selves tropicals i als boscos alpins i llocs allunyats i exòtics es troben les belleses i meravelles de la Natura, ja que aquestes es troben també a propi nostre, voltant-nos i ben a l’abast”, com escrivia al pròleg de la seua primera obra editada, Lluors de Gaia (1989). Es tractava d’un àlbum “de cromos” estructurat en vuit apartats relatius a cadascun dels principals ecosistemes de la comarca, des de voramar fins les desafiants muntanyes que emmarquen la Safor, i que va editar el Centre de Professors de Gandia amb motiu de la VII Campanya de Cultura a l’Escola propiciada per l’Ajuntament de Gandia. L’àlbum es presentava amb la intenció que fóra “un motiu d’apropament al formós i misteriós món salvatge que ens rodeja, un estímul per conèixerlo i respectar-lo, i una semença d’amor per tota la Natura, l’exploració i la contemplació de la qual són el millor camí i la més apassionant aventura”. Com veiem, un avanç del que posteriorment es plasmaria en llibres, articles, conferències i programes de televisió. Perquè el seu llegat ha sigut enorme. Mestre caleidoscòpic, que a través dels seus programes, llibres i articles et mostrava un món on es succeïen, tan grata con inesperadament, mil i una facetes de la natura. Amb les paraules, Joan Pellicer ens preparava per aconseguir que l’espurna del saber arribara viva a l’esca de la curiositat, i encenguera en nosaltres el foc sagrat del goig intel·lectual. Un foc que, pel que fa a la divulgació de la Natura és difícil d’incentivar en la mesura què per a molta gent encara s’identifica, de manera barroerament excloent, la cultura amb la literatura o amb manifestacions com les arts plàstiques, les escèniques, i la música. Formes d’expressió que, no cal dir-ho, han contribuït de manera essencial a l’estructuració social mitjançant la capacitat de vehicular formes de creació, d’expressió, i crear d’imaginaris col·lectius i de referents arquetípics. Però ara sembla que això no és suficient. Perquè avui dia es manifesta una nova inquietud social que demana gaudir la natura i les manifestacions culturals des de la doble dimensió racional i afectiva, i combinar-ho amb els avenços científics i tècnics que han caracteritzat el darrer segle. De fet, progressivament s’incrementa el nombre dels qui entenen que el gaudi millora si es combinen la interpretació racional amb la vibració emotiva d’aquelles manifestacions culturals i sistemes de creences, d’afectes, i de projectes col•lectius amb què ens identifiquem. Cal relacionar la ciència acadèmicament formalitzada amb els dispersos coneixements que la humanitat ha elaborat i fixat en forma de manifestacions culturals, sistemes de creences i representacions simbòliques i ritualitzades. Unes vies que en certa mesura necessiten de plantejaments d’una doble estratègia: les que el major intel·lectual del Renaixement, Erasme de Rotterdam, anomenava metafòricament “de la rabosa” i “de l’eriçó” en el seus Adagia, adagis o proverbis compilats i editats el 1500. En el llatí de l’època, Erasme feia esment del contrast entre les dues maneres d’afrontar els reptes: Multa novit vulpes, verum echinus unum magnum (que, aproximadament, ve a dir que “la rabosa planeja moltes respostes, l’eriçó només una, però molt efectiva”). Els eriçons, al seu torn, són capaços de localitzar una font nutrícia i aplicar-s’hi amb fruïció, excavant-hi cada volta a més profunditat mentre troben progressivament nous filons que uns altres no havien sigut capaços ni tan sols d’imaginar. La convergència d’ambdues estratègies és possible, i una unió sinèrgica d’ambdues formes aparentment antagòniques pot servir de nucli d’un creixement exponencial en els coneixements i els afectes mútuament reforçats, mútuament relacionats. I, quan s’aconsegueix, com ho va fer Joan, cal donar un pas més i divulgar eixa relació. La divulgació de la Natura es presenta com una de les formes més suggerents de combinar tot això, sempre que el bagatge amb què ens hi apropem siga més ric en actituds positives que no necessàriament en coneixements acadèmics. Perquè la divulgació intenta trencar les barreres que dificulten l’accés al coneixement. Unes barreres que, de no ser superades mitjançant visions integradores, ens fan sentir-nos tan torbats davant el calidoscopi d’esdeveniments quotidians que sovint optem per la renúncia a les pròpies capacitats. Afortunadament, i malgrat que Joan ja no pot acompanyar-nos físicament, gran part del seu llegat divulgatiu podem trobar-lo en la série formada per Meravelles de Diània , De la Mariola a la mar i Herbari Breu de la Safor. Una sèrie dedicada a les terres que poèticament anomenava Diània, latitudinalment limitada per la Marina Baixa i la Safor, i des de voramar fins les comarques de l’Alcoià i el Comtat. Uns espais florístics, paisatgístics, i també humanitzats, d’este petit trosset del planeta Terra, que ens ha tocat cuidar. Cruïlla de morfologies representatives del País Valencià i de la Mediterrània, i d’una mar i d’una cultura que canta a la vida de cada dia i que percebem en l’evocador poema que obri un dels seus llibres: “Oh, com estime la terra, les estacions, l’aire, totes les coses i tot allò que viu, com ho estime!” A Meravelles de Diània (2002) Pellicer se’ns mostrava com un coneixedor excepcional d’eixa mena de rombe encavalcat sobre la vocació mediterrània del sistema bètic, intricada orografia a través de la qual Joan ens orientava per la ruta dels arbres gegants, de les fonts i de les ermites, des de Mariola fins les Agulles de la Serrella. O ens encoratjava a travessar les angostures de la Penya Forata, d’Aitana, i de la quasi homònima de la Foradada, de la Vall de Gallinera. I a coronar el cim del Montgó, o conquerir la Nevera del Benicadell, enfortides l’ànima i el cor per la promesa de paisatges irrepetibles. Però, si és el fons de les valls i els cursos dels rius el que més ens agrada, podem seguir una altra ruta, la que descrivia en De la Mariola a la mar (1997) i, delectats per la seua remor, acompanyar el riu Serpis des de l’Alcoià i el Comtat fins a la Safor. Un riu que ha sigut la força motriu de les fàbriques del Molinar o del Barxell, alhora que potent escampador de fèrtils llims per les vores i la desembocadura. Riu Blanc per a l’Islam, riu d’Alcoi o Serpis per als cristians, però en qualsevol cas, i més enllà del nom, un riu de mesura humana, de vores passejables, gaudibles, menjívoles. Un riu ornat pels restes del bellíssim bosc fluvial o de ribera, d’una albereda amb parèntesi de baladres i de canyes, de tamarits i de murtes, de sargues, llidoners i xops, de joncs, bogues, i lliris grocs. I puntejat, i musicat, per granotes i gripaus, abellerols i blauets, oriols i rossinyols. Però també un riu irregular, imprevisible, ferèstec, inconstant, com tots els mediterranis. I, ai!, claveguera de la que ens dolem tots aquells que, com el mestre Espriu en l’Assaig de càntic al temple, “estimem amb un desesperat dolor aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”. Més endavant, quan el riu es torna més plàcid, Pellicer ens espera amb l’Herbari breu de la Safor (1991) per acompanyar-nos en una serena passejada pels camins d’hortes i tossals, la xarxa viària i afectiva que configura la trama peripatètica de la seua comarca, com em comentava en una de les primeres relacions epistolars que vam tindre: “Pel que fa al meu Herbari breu de la Safor es tracta d’un treball de pura divulgació sense més pretensió que mostrar un ramell de plantes nostres, cinquanta una concretament, amb la dignitat que es mereixen tot valent-me de les meues anotacions de camp, de les converses, entrevistes i dels millors llibres i llegendes; […]. Crec que pot ser una eina útil per a iniciar-se en les nostres plantes medicinals i el vull una continuació del llibret del meu estimat paisà Josep Mascarell i Gosp, Muntanyisme i plantes medicinals. Si aconsegueix comunicar una mica només d’interés per les nostres flors, em done per ben pagat”, Una comarca i un poble, el seu, recreat amb idèntica estima en Bellreguard, verd esguard (1994). Un llibre que, com altres, vaig tindre ocasió de presentar en resposta agraïda a la confiança que em mostrava, reflectida a paraules que em dirigia, i que reprodueix per mostrar les dificultats per les que passava a l’hora d’editar: “Cordial amic Climent: Heu’s ara i ací altra volta, Daniel, demanant-te un novell però ja quasi vell favor: que vingues, si pots i et vaga, a la Safor allà per l’equinocci de la Tardor, a presentar aquest petit i darrer treball meu sobre camins, paisatges i vilatges diànics. Les condicions en què m’ha tocat treballar han estat infernals a causa de la fredor i la manca de fe dels qui els tocaria flamejar d’amor i cura per la nostra gent, la nostra terra, la nostra cultura i la nostra llengua, però, fet i fet, el resultat s’acosta al que em proposava: convidar amb senzillesa i sinceritat els nostres bons paisans a conèixer la nostra terra i la nostra serra, el nostre país, a si mateix.” Anys més tard, el mestre ens tornà a fer partícips del seu penetrant i lúcid estil amb un nou llibre, Flora pintoresca del País Valencià (1999) , obra de divulgació per la qual des- filen moltes de les més preuades perles del nostre mantell vegetal, des de les falagueres antigues i remeieres fins les imaginatives i seductores orquídies, els preciosos endemismes i altres meravelles florístiques del nostre País. La seua mirada botànica, i sobretot etnobotànica, assolí un sostre difícil de superar amb el Costumari Botànic (2000-2004) , una trilogia estimulada per l’èxit del primer volum, guanyador del primer Premi Bernat Capó concedit per Bancaixa. Vist en conjunt, el Costumari se’ns revela com un compendi ben articulat de fragments que parlen de plantes i alhora de gent, expressat amb una sensibilitat per les arrels de la saviesa popular digna d’elogi. Una sensibilitat que tant tirem a faltar en el nostre País, que d’estar poblat per més Joans Pellicers i per gent que haguera llegit els seus llibres, probablement estaria menys maltractat del que està, més estimat del que ho és.       Malauradament Pellicer ja no està entre nosaltres, i continuar escrivint esdevé una mena de deute cívic per mantindre viu el seu record. I incitar a llegir-lo als qui encara no ho han fet. Els seus llibres, no tan sols ens ensenyen a percebre la Natura a través de la Cultura, sinó que tenen un valor afegit: són un bàlsam per a l’esperit. Perquè arriba un moment en què tot i que les certituds es redueixen, el cor s’eixampla i la memòria ens urgeix a la recuperació, sovint a través de la lectura, dels paradisos que temíem perduts. I els seus llibres, utilitzats com a “ulleres”, milloren la visió que tenim de les múltiples belleses de les plantes, i a més les ornen amb paraules càlides que reflecteixen des dels afectes als recels més atàvics, tant a través del contingut com de la forma. Contingut que ens fa conèixer, i reconèixer, el nostre patrimoni natural i cultural. Un patrimoni que tradicionalment s’havia articulat al nostre País tan esplèndidament com ho descriu Joan en parlar de l’horta: “espai de pau i de treball en el qual s’agermanen l’home i la terra, la força i la intel·ligència, la vida humana i la silvestre”. Forma que presentava sense arestes el que tradicionalment i acadèmicament ha esdevingut separat; i, així, botànica, antropologia, mitologia, geografia i literatura s’articulen en un tot harmònic que ens fa accedir al coneixement de la ma de l’estima per la terra, per la llengua, per la gent. Els seus són llibres que parlen de plantes. Però no són tan sols llibres de plantes. També parlen de paisatges. Paisatges naturals, i alhora humanitzats en la mesura que els nostres avantpassats els van crear buscant simbiosis harmòniques amb el medi. I parlen de persones. De les persones que han assumit voluntàriament la tasca de recopilar, d’ordenar, de gravar en la memòria tot allò que ens ha possibilitat arribar a ser el que som. Gent, la nostra, que havia participat, amb les mans, la ment i el cor, en la transformació del paisatge d’una manera gradual, i potser per això escassament violentadora. I que, arribat el moment, ens han oferit, gratuïtament, amablement, el tresor dels seus coneixements. Uns coneixements que, ai!, freqüentment no es valoren en la mesura en què no estan escrits o que no formen part dels curricula acadèmics ni de la “cultura” mercantilitzada. Perquè sovint no som conscients del fet que hem viscut rodejats de persones que són dipositaris d’uns sabers articulats que sintetitzen les recerques dels qui ens van precedir, els èxits i els fracassos per aconseguir equilibris vitals entre ells i amb la mare Natura. Dipositaris per tant de tot un caliu de coneixements coberts per una fina capa de cendra que amaga un foc d’antiga saviesa. Potencials autors d’un conjunt de llibres valuosíssims que malauradament encara no han estat escrits, i que sense poetes i científics com Joan Pellicer mai no ho hagueren sigut.                                         El Costumari també es caracteritza per un marcat afany per compartir el coneixement i l’estima per les plantes que havia adquirit, entre altres maneres, conversant amb aquelles persones. I Joan ho compartia amb tots nosaltres mitjançant la divulgació etnobotànica, el coneixement dels usos i pautes culturals relacionades amb les plantes: medicinals, culinaris, tèxtils, màgics…, i que enfonsen les arrels en el més profund de la història de la humanitat. Una Etnobotànica en què el prefix etno “fa referència no solament a la recuperació de la medicina popular i per tant de la fitoteràpia popular, sinó a tots els usos de les plantes, des dels agrícoles, els relacionats amb la construcció tradicional, els tèxtils, d’artesania… fins i tot els que entren dins la rondallística popular, les festivitats religioses tradicionals i la literatura actual o tradicional també”. Però, ai!, ajuntar etnobotànica i divulgació, i a més en català, i des d’un compromís ferm de defensa del territori, feia molt difícil la tasca de Joan Pellicer. Els estaments consolidats, polítics, universitaris, culturals, no accepten diletants que proposen transversalitats incòmodes, i menys encara, que no es deixen seduir pels cants de sirena que prometen favors a canvi de silencis. I això el situava en posició de “fora de joc” en pràcticament tots els camps. No era ben vist per caporals universitaris divinitzats, o pels seus subalterns, que miren amb recel tots aquells aprenents de Prometeu que intenten apropar als comuns mortals el foc del coneixement per vies que no són les que ells controlen i tracten de monopolitzar. En conseqüència, les divergències i, perquè no dir-ho, les topades de Joan Pellicer amb eixos estaments eren ben fortes. Tampoc rebia el tracte apropiat per part de determinats responsables d’institucions que, tot i que haurien d’estar al servei de la difusió cultural, difícilment amaguen l’enuig quan se’ls proposa fer llibres en valencià. Joan Pellicer, però, persistia i millorava el seu bon quefer malgrat estar poc considerat pels botànics que menyspreen l’etnobotànica, pels científics que recelen de la divulgació, pels gestors culturals que tenen “el valencià” com una molèstia que han d’aguantar, i fins i tot pels responsables econòmics dels programes televisius als que, malgrat el seu èxit d’audiència, li pagaven quantitats irrisòries per no dir humiliants. Ara bé, la defensa aferrissada de la nostra llengua, la cura exquisida amb què la tractava i la millorava, l’increment de lectors que suposaven els seus llibres, o les seues aportacions lèxiques i estilístiques, tampoc no eren suficients per a un altre grup que, teòricament, hauria d’estar a favor de la difusió del patrimoni lingüístic. Em refereix a aquells estaments que intenten monopolitzar “el valencià” (o “el català”, tant se val), que sistemàticament ignoren allò que, fet en català-valencià, no és estrictament “literatura”. Consultem, si més no la Institució de les Lletres Catalanes, i a l’apartat “Qui és qui a les lletres catalanes” no figurarà el nom de Joan Pellicer, sinó tan sols “obres de creació literària” segons el criteri de la pròpia institució, és a dir, en l’accepció més restrictiva del terme, que no inclou l’excel·lent i autèntica “literatura” que era capaç de fer el nostre mestre, divulgador, poeta i etnobotànic amic. Una múltiple conjunció que dificultava enormement no tan sols la divulgació etnobotànica en valencià, sinó que a Joan Pellicer, sense més recursos econòmics que els derivats del seu afany, el feia patir intensament. Tot i això, Joan posseïa un afany indomable, intens, per divulgar la íntima relació entre els àmbits cultural, lingüístic i natural: amb la veu i les mans ens convidava a participar en la festa de l’etnobotànica, amb independència de títols o d’escalafons, i ens feia veure coses que sense la seua ajuda no hauríem vist mai: eixa flor bellíssima de nom encisador i propietats entre màgiques i medicinals; o eixa roca feta de llegenda pètria i alhora subtil; o aquella petita ermita carregada d’història i de treball… I cultivava, amb la passió i el gust d’un jardiner, el noble art de transmetre el coneixement i l’estima per les coses. Una transmissió tan diversa com els escenaris on actuava, sovint poblats d’un conglomerat d’edats, vivències i professions diferents, però units per l’interés de conèixer el que dia “l’home de les plantes; sí, el de Punt 2”. Perquè era difícil trobar a gent interessada per la nostra natura que no coneguera a eixe prolífic conferenciant, guia televisiu i peripatètic, metge, escriptor, etnobotànic i, en el sentit més ample i digne, mestre. Mestre de múltiples cursos, com els que impartia a la Universitat d’Estiu, a Cocentaina, o a la Universitat Popular de Gandia. Literàries infusions de plantes enriquien així mateix la secció Botànica estimada, des de la qual Joan col·laborava a fer de la revista “Mètode” eixe model d’excel·lència divulgativa difícilment superable que ha aconseguit la Universitat de València de la mà del director Martí Domínguez i el seu equip col·laborador. Era un conferenciant incansable, coneixedor com a pocs del nostre país, i amb una extraordinària capacitat divulgadora, fruit de l’adequada combinació de depurada erudició, estima per allò que s’explicava, i ús precís i poètic de la pròpia llengua. Mestre caleidoscò- pic, que a través dels seus programes, llibres i articles et mostrava un món on es succeïen, tan grata con inesperadament, mil i una facetes de la natura. Perquè era un artista que no tan sols aconseguia conjugar harmònicament el món dels sentiments i el de la raó, el de la poesia i el de la ciència, sinó que transmetia empàticament el desig d’establir entre ells una sinèrgia mútuament enriquidora. Però, la forma de transmissió que es feia particularment fecunda, era la que Joan vehiculava, a través de les conferències i de la televisió, per arribar a una altra gent que difícilment llegiria els seus llibres i articles però que es veia reflectida en els paisatges, la paraula i els gestos de Joan Pellicer. Uns paisatges, gestos i paraules que multiplicaven el seu impacte en la mesura que la relació que establia Joan amb les càmeres esdevenia particularment fàcil, fructífera i mútuament potenciadora. I que va quallar durant alguns anys en productes televisius de qualitat, tant en Gandia Televisió com en els vuit anys que va durar la relació amb el programa “Medi Ambient” de Punt 2. Un programa impulsat, malgrat tots els entrebancs tècnics i econòmics, pel bon quefer i criteri de Xelo Miralles i Josep Manuel Alcañiz, fonamentalment, i amb el qual Punt 2 es desmarcava, com en tants altres programes i séries, de la mediocritat, quan no la grolleria, d’un Canal 9 transformat en canongia i en aparell de propaganda institucional. Un programa que, boicotejat per la Conselleria de Medi Ambient i mantingut gràcies al patrocini de Gas Natural, va merèixer el Premi Rei Jaume I de Periodisme de l’any 2007. Dins el programa, Joan Pellicer s’encarregava de la secció “Les nostres plantes”, on va arribar a descriure televisivament dos centenars d’espècies del catàleg florístic valencià. Una secció el nom de la qual representa per a mi quelcom molt especial en la mesura que, amb eixe nom, Joan retia homenatge ―com em va dir en moltes ocasions―, al meu primer llibre, Les nostres plantes , editat el 1985, quatre anys abans de què veguera la llum el seu deliciós àlbum Lluors de Gaia. Encara conserve moltes de les cartes que ens serviren per iniciar i consolidar la nostra amistat. Com aquella que, des de Sotaia de la Safor, em remetia al principi de la nostra relació, quan encara em parlava amb la certa distància que representa per a nosaltres el “vosté”: “Cordial senyor: … Els seus darrers treballs són bons i encara més útils. Bé m’agradaria un estudi com el seu sobre Gandia. […] Amb tot, la meua predilecció és Les nostres plantes, que en un any vosté pot aconseguir convertir en un inoblidable clàssic”. Una predilecció que va voler reflectir en el títol del seu programa i pel que sempre li estaré tan agraït com content que, més enllà del meu llibre, s’haja assolit la meta de fer un autèntic i “inoblidable clàssic” de l’etnobotànica valenciana, el Costumari Botànic. Perquè gràcies als treballs de Joan Pellicer i Bataller, els bibliogràfics i els televisius, la Botànica es presentava al gran públic com una ben travada, fragant, harmoniosa i joiosa síntesi dels diferents tipus de riquesa que una societat pot sentir-se orgullosa de posseir: la material, la cultural i la natural. En qualsevol cas, jo crec que quan Joan escrivia, o quan parlava a la càmara o a la gent, les marques que els fets havien imprés en la seua memòria es transformaven en signes de joventut mentre formava oracions d’una poesia intel·ligent que amagava un caliu capaç de fer botar el foc de l’estima pel propi País, i alhora estimular els sentits per a assaborir millor el món que ens envolta. I quan arribe l’hora en què quasi ningú reconega les nostres petjades, potser algú trobarà en les seues pàgines una idea de la natura, tangible i alhora poètica d’aquest món. Perquè també cal aproximar-se poèticament a la Natura. I Joan feia poesia quan escrivia. A l’hora d’oferir-nos el que havia recollit i aprés, Pellicer se’ns revelava com un orfebre del llenguatge: tot i mantenint-se fidel a les expressions, girs idiomàtics i termes emprats pels entrevistats, ho acompanyava d’un lèxic i una sintaxi primmirats, acaronats, i polits, que connectaven imperceptiblement el rigor acadèmic i el saber popular. I com que tractava de seduir al lector perquè apreciara el mateix que ell tant estima, se li podien aplicar, alterades, les paraules que Zorrilla posa en boca d’un altre Joan igualment seductor, el Tenorio: “Yo a los palacios subí / yo a las cabañas bajé / y en todas partes dejé / memoria grata de mí”. I poesia, també, capaç d’educar els ulls perquè puguen registrar tots els matisos cromàtics de la posta del sol; una oïda
afinada per a analitzar les remors de les fulles en ser agitades pel vent de llevant; un olfacte capaç de percebre els aromes de les flors que, encapsulats per la nit, s’alliberen pel matí frescos i humits; un gust contínuament enriquit per les depurades combinacions dels productes que acordem amb la Natura; una pell capaç d’eriçar-se en notar la proximitat d’eixa pluja que tant desitgem que ens acarície. Tot el demés és soroll. I no hauríem de consentir que el soroll ens ensordisca ni que ens faja ignorar eixa memòria viva col·lectiva amb la qual Joan tractava d’estendre un pont de paper entre nosaltres i la Natura, entre el present i el futur, perquè en un demà llunyà algú dels nostres descendents puga saber que va existir un avui del qual ell és en gran mesura el fruit. Perquè només d’un passat que és present i futur alhora i en nosaltres, val la pena dur recompte: una primavera passejada entre els bancals en flor, la càlida sensació de l’amistat, el plaer de llegir un bon llibre, la companyia d’una bona música, un crepuscle a la vora de la mar, un bes pel qual ens sentiríem capaços de pujar al cim del Puig Campana, la olor perdurable d’un moment feliç i, en definitiva, quanta bellesa ens va ser transmesa per qui ens precediren per a evitar que ens sentirem soles o que acabàvem de començar.                                                                                                                                                              O, senzillament, per traure el millor de nosaltres mateixos.                                                                                                                                                       

JO, NOSALTRES, I ELS ALTRES.

La diversitat humana és un dels principals factors que solen manipular i tergiversar alguns sectors dominants per generar desarrelament social, així com l’aparició de problemes d’enfrontament multicultural, al diferent.
La diversitat és un tret característic de les societats actuals i constitueix un repte important per a la vida en democràcia. Si bé aquest concepte ens remet en primer terme a la diversitat cultural, d’orige, llengües i religions, abasta altres aspectes, com la diversitat funcional, per edat, gènere, o orientació sexual.
Planegen no pocs equívocs a propòsit del debat sobre la diversitat, un d’ells el que l’entén acord amb el model de la biodiversitat. Aquest és particularment nociu perquè equipara un fet biològic amb un fenomen social. No es tracta de negar que la diversitat humana -lingüística, religiosa, cultural, nacional, política- sigui un fet. Però precisament la seva dimensió social -el seu caràcter inevitablement constructores fa impròpia tal analogia.
Encara més important, sent un fet social (i aquí és pertinent recordar la distinció lògica entre fets bruts i fets institucionals) convé diferenciar-la de dues propostes normatives (dos valors) amb els que de vegades s’identifica. El primer, el de la igualtat (o, per ser més exactes, la desigualtat que alguns fal·laçment extreuen com a corol·lari de la constatació de la diversitat). El segon, el pluralisme. Aquest sí, és un principi que té a veure amb la manera en què la democràcia postula la gestió de la diversitat. Perquè hi ha diversitat d’opinions, de creences, d’identitats … és necessari instaurar el respecte al pluralisme que assegura la conjugació de llibertat i igualtat. Però cal reconèixer que, la construcció del pluralisme és una tasca que ha d’afrontar la temptació monista que aguaita a tota manifestació de poder, també (o sobretot) al poder polític, com ho mostra el procés de construcció dels Estats nacionals.                                                                                                       Un últim equívoc que convé evitar: cal prevenir davant de tota aproximació simplista a la qüestió -a la valoració- de la diversitat. Ni l’ingenu bonisme que veu en la mera manifestació de tota forma de diversitat l’ideal social, ni l’maniqueisme monista que estigmatitza tota manifestació de diversitat com a amenaça per a la cohesió i la supervivència social: en veritat, no té només l’aspecte positiu del mosaic de colors. La pluralitat és també la història del conflicte violent, de la intolerància, i dels monstres que engendra la por a la diversitat, a l’altre que apareix com un altre: del racisme i la xenofòbia al genocidi, a l’holocaust. Són les centenàries pàgines fosques d’Europa que crèiem superades en aquest fi de la història glossat com cimal i que ens ha deixat sense capacitat de resposta davant la reaparició, en sòl europeu, d’aquests fenòmens. I no només a Kosovo, Albània, Armènia, Azerbaidjan o Txetxènia, sinó en les carrers de París, Marsella, Roma, Milà, Rostock, Berlín, Viena, Londres, Madrid, o El Ejido. No són només aquests nacionalismes excloents dels quals tant es parla en una nova volta de rosca del maniqueisme que oblida la secular experiència d’exclusió dels Estats nacionals per veure com sempre la palla en l’ull aliè, o la biga, però oblidant sempre la pròpia. És la reaparició del mite d’Atenes que reapareix sobretot avuí davant les noves formes de diversitat cultural, les que han fet emergir el fenomen de la multiculturalitat, els nous fujos migratoris i els nous desplaçaments de població. La resposta a aquests reptes obliga a pensar en altres termes el vincle polític propi de les democràcies multiculturals. Ho diré d’una altra manera. La prioritat en la discussió sobre la diversitat és política (econòmica, jurídica, social, no metafísica ni tan sols cultural). Estic convençut que el nostre repte fonamental no és el d’identificar les condicions de l’harmonia de les identitats diferents. Tampoc crec que el nostre repte avui sigui el de la construcció d’un cosmopolitisme ideal, cosa que indefectiblement ens porta a dilatar aquest objectiu ad «calendas graecas». No crec que la discussió acadèmica sobre el cosmopolitisme, la solució cosmopolita, tant en la versió de la superació de la comunitat d’Estats nacionals com en la de la, al meu parer, mal anomenada ciutadania cosmopolita, sigui la via idònia per emprendre els nostres problemes . Una i altra (comunitat cosmopolita, ciutadania cosmopolita), com el seu pretès instrument jurídic, el també mal anomenat Dret cosmopolita, em semblen -ara per ara- sobretot coartades, vies d’escapament acceptables des del punt de vista del debat acadèmic, de models , però escassament fructíferes des del punt de vista del debat polític que és -no pot ser una altra cosa- realista, quant debat sobre el possible, encara que això no vol dir que l’única perspectiva siga la del pragmatisme de la real politik.                                   En realitat, la constància de la diversitat cultural ens remet a una qüestió de justícia social i de distribució del poder, que és un assumpte d’igualtat. El repte que ens obliga a fer front a aquestes modificacions, és una qüestió ben coneguda: les conseqüències del model imposat per la modernitat liberal restringida, que són avui tan insuportables i, sobretot, tan difícils de gestionar eficaçment, que resulta evident la necessitat de trobar alternatives. Això vol dir, al meu parer, que estem obligats més aviat a prioritzar l’anàlisi de l’abast d’aquelles propostes de concreció de la igualtat des de la diversitat que es concreten en termes de drets i de l’articulació d’una nova ciutadania que ens permetin sortir de l’impasse que mostra la disjuntiva freqüent en aquest tipus de debat (generalitzar la ciutadania per estendre els drets efectius / abandonar la ciutadania per poder afirmar l’extensió dels drets). I, alhora, justifica l’interès d’analitzar propostes com la que suposadament ofereix la UE -la noció de ciutadania europea i en el seu context, la de ciutadania cívica- perquè sembla més útil, encara que el resultat tantes vegades produeixi frustració. Cal parlar sobretot dels reptes de la igualtat -que són els de la ciutadania i els drets-, de la ciutadania i els drets en el sentit de les dificultats per posar en peu les garanties d’igualtat efectiva per als subjectes que no poden aconseguir aquest estatus i també per a aquells als quals aquest status no garnatiza la igualtat.                                               Insisteix; al meu parer, si hem d’analitzar els canvis en aquesta manera d’entendre el joc, el territori, l’espai de la política (del que és públic i del que és privat, en les seves dimensions complexes, també les que porten de l’escala íntima a la global mal anomenada internacional), tal com ens el defineixen l’Estat nació i el seu concepte de ciutadania, no és perquè afrontem un conflicte de civilitzacions. Per això tampoc crec que la solució està en l’aliança de civilitzacions, en les diferents manifestacions de la interculturalitat com a fórmula màgica de gestió de la diversitat i per tant com l’ingredient màgic amb el qual es cuina la nova ciutadania, el nou espai polític superador l’Estat nació. Per descomptat que no ignoro la necessitat de la perspectiva intercultural com a superació del monoculturalisme que és el postulat de l’Estat nació i que aboca inevitablement als models d’assimilació imposada, o al de gueto. En aquest sentit, accepto que el  cal recordar que el pluralisme és avui, per descomptat més que en moments anteriors, el marc mateix de la convivència social entesa com l’espai en què es troben -i confrontan- diferents visions del món, diverses identitats culturals, diferents codis valoratius. Per això l’exigència que només l’educació en el pluralisme com a valor possibilita l’existència d’una societat democràtica, quan aquesta s’enfronta al repte del multiculturalisme; és a dir, el caràcter enriquidor de la diversitat de propostes valoratives, la necessitat de conèixer-les i comprendre-les com un element que augmenta la nostra pròpia autonomia, la nostra formació, la capacitat d’elecció, i això és tant com educar en el diàleg intercultural, en la mútua interpel·lació que no defuig la discussió dels propis pressupostos, de la responsabilitat, de l’autocrítica.
El pluralisme cultural exigeix evitar la identificació prèvia d’una cultura com l’única que proporciona la identitat social sobre la qual es construeix l’ordre jurídic i polític, evitar la seva imposició com a cultura superior. Al contrari, postula la recerca d’una nova cultura com a resultat del diàleg entre les diverses cultures, és a dir, un model intercultural. Ara bé, el problema és com educar en aquest pluralisme entès com interculturalisme, ia aquest respecte la dificultat fonamental sorgeix de la connexió entre relativisme i pluralisme: ¿ha de educar-se en la convicció que totes les identitats culturals i, sobretot, totes les seves exigències normatives que es recolzen en enunciats valoratius diferents tenen la mateixa legitimitat? ¿Es tracta d’una versió més del sincretisme? ¿Cal establir comparació, jerarquia entre elles? ¿És possible presentar algunes d’elles com rebutjables, i en aquest cas, en nom de quin criteri -de què valors- superior ?. Per respondre a això cal, abans de res, desempallegar-se del mite de la cultura pura, «autèntica», que crea els seus propis valors, incomunicables per als que pertanyen a un altre grup, de manera que als que tracten de sortir del seu grup social i viure en un altre, no els queda més remei que abandonar la seva visió del món i abraçar la del grup de destinació. Al contrari: no hi ha cultura sinó com diversitat. La cultura com a fet social, com a memòria heretada -no genèticament dels grups socials, és producte de la comunicació, l’intercanvi i del dinamisme del grup, tant en el seu interior, com en la relació amb els altres. I, com recorda Juliano, cal retenir la noció de dinamicitat present com a tret bàsic no només a l’interior de cada cultura, sinó en la pròpia diversitat cultural: «només la concepció dinàmica de la varietat cultural … allibera també de considerar les cultures d’origen de les minories com estàtiques i acabades i permet reconèixer-los el seu propi nivell de conflicte i canvi »
En segon lloc, cal distingir entre pluralisme i relativisme cultural i més concretament entre pluralisme axiològic i relativisme ètic. El problema fonamental consisteix en la discussió sobre la possibilitat d’arribar a acords sobre els límits del pluralisme com a valor. Que el pluralisme sigui en si un valor no vol dir necessàriament que calgui posar en peu d’igualtat totes i cadascuna de les plurals ideologies, tradicions culturals i pretensions valoratives, sobretot quan es tracta d’extreure d’elles pautes de conducta, deures i drets . La resposta més acceptada sobre els límits del pluralisme és la que insisteix en la necessitat d’entendre els drets humans com a contingut que no es pot relativitzar. Aquesta resposta és acceptable si reconeixem que els drets humans que, per descomptat, són una ruptura amb totes les tradicions culturals (també amb l’occidental, tot i que el complex de culpa colonial -un complex amb grans dosis d’fonament- botiga a vincular-los com un producte cultural occidental), no són universals en el sentit de ahistòrics, immutables. Ben al contrari, són el producte de la consciència històrica de justícia i de lluites socials que persegueixen la llibertat i la igualtat. La universalitat seria universabilidad en el sentit de possibilitat d’acceptació per tots d’aquests criteris, després de ser argumentats, el que avui significa que els que discuteixin la seva acceptabilitat han de raonar la seva crítica i les seves alternatives, i en cas contrari, acceptar el que s’ofereix com a drets . És acceptable si entenem a més que els drets humans no són una caixa de cabals intocable i tancada a la inclusió d’altres drets. Així, hauríem de reconèixer que els drets no són només individuals, que hi ha drets col·lectius, de grups, i que aquests drets són especialment rellevants quan parlem de pluralisme cultural. El límit en el reconeixement d’aquests drets col·lectius és que no s’obligui a ningú contra la seva voluntat a ser titular com a membre del grup, però això està molt lluny de la proposta que, des del liberalisme individualista, tracta avui de
obstaculitzar tant sí el reconeixement d’aquests drets. El pluralisme pot coexistir lògicament amb la capacitat de judici i discriminació entre les propostes plurals (i al seu torn, no ha de convertir-se en dogmatisme si s’accepta que la preferència entre elles no obeeix a cap tipus de criteri «objectiu i absolut», a el seu contrast amb un dogma ètic, sinó al que ens apareix com més raonable després d’argumentar). Encara més, el diferencialisme com a principi de política jurídica, és a dir, la preservació a tota costa de les exigències pròpies de cada identitat cultural, el seu reconeixement com a béns jurídics defensables (només en l’àmbit intern), portaria a la destrucció del mínim que qualsevol Dret tracta d’assegurar. Per molt que haguem de respectar, comprendre i jutjar des dels propis universos simbòlics, això no ens obliga a acceptar com a dret qualsevol demanda, i menys encara aquelles que no tenen arguments per justificar semblant pretensió, com és el cas de la pràctica de tortures, sacrificis humans, o de totes aquelles que suposen, per exemple, la consideració de la dona o dels nens com no-persona (com, per exemple, la negació de la igualtat en l’accés a l’educació). D’altra banda, tampoc crec que ens veiem obligats a acceptar com a universal (en el sentit justificat racionalment com l’únic preferible i, per tant, digne de la protecció que anomenem drets) per exemple, un model concret d’institucionalització de les relacions de parella (heterosexual i monogàmica) o de la família (monogàmica, heterosexual), étc. Cal distingir entre pretensions que resulten raonablement dignes de la protecció i garantia que comporta el seu reconeixement com a drets, i les que no es fan creditores a aquest instrument, bé perquè no ho necessiten, bé perquè poden ser satisfetes per altres vies més adequades, ben perquè no ho mereixen.        És ara quan podem comprendre millor l’abast del desafiament que suposa la
multiculturalitat (que no pot reduir-se a simple modalitat del pluralisme) per a les
societats democràtiques. Al meu entendre, un plantejament correcte d’aquest desafiament exigeix evitar alguns errors conceptuals. En primer lloc, evitar la confusió entre societat multicultural i polítiques de gestió de la multiculturalitat. En segon terme, les diferències entre les diverses propostes de gestió de la societat multicultural. Això porta a distingir entre els conflictes típics del pluralisme i els propis del multiculturalisme i a discutir la resposta liberal -que insistix en la idea de tolerància i de llibertats individuals com claves- sobretot a l’hora de formular respostes en l’ordre jurídic i polític.
La major part de les estratègies polítiques i jurídiques dissenyades per fer front a la societat multicultural afronten la realitat multicultural emfatitzant únicament el seu caràcter de risc per a la democràcia. Es tracta de propostes polítiques i jurídiques que es basen en l’argument de la impossibilitat de mantenir cert grau d’estabilitat i homogeneïtat, mínim imprescindible de les democràcies, si no es redueixen els conflictes derivats de la multiculturalitat o, més clarament encara, aposten per la incompatibilitat de determinats models culturals respecte a les exigències de la democràcia.                                 Però les respostes tradicionals davant el fenòmen de la multiculturalitat que sostenen aquesta tesi del risc per a la democràcia són les que s’orienten a reforçar l’homogeneïtat en termes d’identitat cultural, ètnica o demogràfica, la via escollida per les polítiques d’assimilació imposada i per les de segregació, propostes després de les que es troba un reduccionisme ben conegut, el que sosté el caràcter imprescindible de l’homogeneïtat social com a requisit per a la pervivència i estabilitat de qualsevol grup social. Òbviament, el corol·lari és la superioritat jeràrquica del model occidental. Tot això es tradueix en mesures socials, econòmiques i jurídiques que, a la vista de la incompatibilitat de les diferents propostes o identitats culturals, estan presidides per el model d’assimilació imposada o en tot cas pel de segregació. Em sembla indiscutible que aquesta visió, ha començat ja a ser admesa i posada en pràctica: només cal examinar els «escenaris de conflicte» adoptats per la NAT. Només cal pensar també en com s’analitza el fenomen de la immigració (especialment el d’origen africà, vinculat a la identitat musulmana) per part dels països de la Unió Europea, i en les tímides respostes, al seu torn, al creixement de les demandes de les minories nacionals, ètniques o religioses en els països d’aquest àmbit. Per això el conflicte se centra en la incompatibilitat del model occidental amb la cultura pròpia del fonamentalisme islàmic, la més significativa i la més propera.
Crec que els errors en la gestió de la societat multicultural pròpia dels models
assimilacionista o segregacionista es recolzen en el que podríem anomenar el prejudici liberal. Em refereixo a la resposta liberal, que postula minimitzar les dificultats del multiculturalisme sostenint que no constitueixen cap novetat, ja que es tractaria, sense més, dels conflictes propis del pluralisme davant els que disposem de receptes adequades; les llibertats individuals i el principi de tolerància. El que singularitza les demandes pròpies dels grups culturals que concorren en la societat multicultural és sobretot un problema de reconeixement, d’identitat, és a dir, de la pertinença al grup com bé primari, en tant que és la clau per a l’accés a la satisfacció de les primeres necessitats, el que significa abans de res la clau de la inclusió. Això vol dir sobretot, i és el que es descuida
gairebé sempre en l’anàlisi liberal sobre la multiculturalitat, que es tracta en primer lloc d’un problema de participació en la riquesa i en el poder. Aquesta multiplicació es tradueix, inevitablement, en un increment del conflicte social, però un tipus específic de conflicte, com tractaré de mostrar. A més el plantejament liberal erra amb l’anàlisi de la societat multicultural al incórrer en dues reduccions relacionades amb el vincle entre cultura i drets. La primera és la reducció que consisteix a sostenir com a únics titulars de drets als individus, ignorant la possibilitat que també els grups (els col·lectius) puguen ser-ho, sempre que això no supose anul·lar el respecte a l’autonomia individual. La veritat és que un dels dèficits de la teoria liberal-democràtica és el no haver resolt adequadament les relacions entre els drets individuals i el grup al qual els individus pertanyen (i els drets d’aquests grups o col·lectius). La segona, també molt coneguda, consisteix en una modalitat de la tradicional diferenciació entre els drets de primera generació i els drets econòmics, socials i culturals.                En efecte, en aquests plantejaments la cultura (els drets culturals) apareixen com una cosa secundària, molt lluny de les necessitats bàsiques, quan, per contra, la cultura és un bé primari , i una condició per a l’exercici de l’autonomia individual.                                           Finalment, els límits del plantejament liberal es posen de manifest en la seva miopia en proposar el recurs a la tolerància per a resoldre aquests conflictes, quan, com he intentat mostrar en altres treballs, la lògica de la tolerància és prèvia a la dels drets, i en una societat en què aquests es troben reconeguts i garantits, reclamar tolerància és retrocedir en la garantia efectiva de les conductes que han de ser protegides amb els instruments propis del llenguatge dels drets fonamentals.
Els conflictes nascuts de la multiculturalitat són sobretot, cada vegada més, conflictes d’identitats (que es presenten com no negociables), i per això conflictes d’inclusió. La conseqüència és que el plantejament y les institucions liberals no són un mitjà suficient per a gestionar-los. La resposta a eixos conflictes es trobaria més aviat en la revisió de la noció de ciutadania o pertanyença al grup (la percepció pels agents socials canvia també com a conseqüència del multiculturalisme), l’existència i l’abast del vincle sociopolític, que ara ja no pot ser definit o, millor, resolt, amb l’expedient de la nacionalitat.
Avui, l’increment de l’exclusió genera la recerca d’altres elements d’inclusió, arrelament i pertinença, i per això la multiplicació de la diversitat identitària que estan en l’arrel de la multiplicació dels conflictes no compatibles que amenacen la cohesió social.                           Al meu entendre, és així com cal veure avui els problemes del multiculturalisme, i no -almenys no exclusivament- en els termes de conflictes de bé, dels propis del politeisme de valors, com a horitzó de la Modernitat.
El punt de partida és que la diferència entre els conflictes propis del pluralisme i els específics del multiculturalisme és que si bé tots dos pressuposen la idea de conflicte potencial entre els diferents agents socials concurrents, el primer es refereix a situacions en què els agents funden els seus accions en la promoció i defensa d’interessos negociables, en el marc d’una identitat comuna (no negociable), mentre que en el multiculturalisme l’enfrontament es produeix entre agents que simbolitzen en l’espai públic identitats presentades com no negociables, reivindicant aquest espai. En la perspectiva pluralista el conflicte és entès com a positiu, enriquidor, condició mateixa del joc democràtic. Per contra, des de la visió multiculturalista a l’ús el conflicte és percebut en termes negatius, com potencialment destructor, com amenaça. Em sembla útil referent a això l’anàlisi que proposa la distinció entre identitats negociables i no negociables: són negociables què es funden a partir d’interessos particulars, és a dir, identitats parcials, que es poden negociar en funció de la transformació del context en què apareixen, per una decisió de voluntat. les no negociables remeten a referents d’identitat com la raça, l’ètnia, el sexe i en alguns casos la religió o la classe social, que no sorgeixen tant d’una elecció que fa d’una imputació, d’una inserció social (no són triades). D’aquí la seva dimensió simbòlica; són formulades com totals, exclusives, rígides. Parlar en aquests termes no vol dir, i això és important, que accepti que hi hagi identitats «naturals», «essencials», que l’individu es defineixi exclusivament en termes de pertinença, i no en els de ser i actuar. Es tracta més aviat de mostrar per què es va presenten (és a dir, quina és la raó) com no negociables aquestes identitats. per descomptat que la construcció de la identitat -de la cultura- és un procés d’interacció caracteritzat pel dinamisme, per la transformació, per la polimorfía de les identitats constituïdes. Entre identitats negociables i no negociables en realitat, més que contraposició, hi ha un continuum. Així, la construcció de l’Estat modern com Estat- és el resultat de dos grans principis d’ordre que es configuren com identitats no negociables, la comunitat nacional i la comunitat nacional i la comunitat de fe, dues concepcions fonamentalistes irreconciliables amb qualsevol identitat que amenaci la seva hegemonia, la seva projecte d’homogeneïtzació social, i la història contemporània és la transformació de aquestes identitats no negociables en negociables. En resum, una identitat pot ser viscuda com no negociable hic et nunc, en relació amb un context, un moment històric, la consciència d’un grup i revelar-després com negociable, i viceversa: un interès compartit pot convertir-se en un principi d’identitat. En tot cas, el que intento
concloure, amb l’anàlisi de Gianni, és que el pluralisme es refereix a situacions en què
els agents funden les seves accions en la promoció i defensa d’interessos negociables, al
marc d’una identitat comuna (no negociable), mentre que en la situació de multiculturalisme es tracta de l’enfrontament entre agents que simbolitzen en l’espai públic identitats presentades com no negociables, reivindicant aquest espai.
La conclusió més evident és que la inexistència a Europa -més encara que en els respectius Estats nacionals- d’un substrat d’identitat prepolític (cultural, econòmic, social) de caràcter homogeni altera radicalment la definició del vincle polític que es pot predicar de les democràcies multiculturals. Aquesta constatació ha portat a un debat sobre les identitats post-nacionals. En aquest debat, les alternatives més usuals apunten cap al model de ciutadania republicana, corregida en el seu sentit inclusiu per les exigències de la ciutadania cosmopolita. No pretenc resoldre ara aquesta àrdua qüestió, sinó només cridar l’atenció sobre un sofisma que llisca no poques vegades sota el mantell del cosmopolitisme, en la mesura que s’ha volgut presentar a la Unió Europea com a marc idoni per emprendre el procés del cosmopolitisme i, en aquest sentit, la solució cosmopolita com la més adequada per a la unió política europea, per al seu model de ciutadania. En efecte, crec que una bona part dels europeistes, internacionalistes, i cosmopolites en els seus esforços de desqualificar aquest tipus de raó ideosincrática que seria el nacionalisme, oculten les més de les vegades al seu torn un altre tipus de nacionalisme, no menys subjecte als tres defectes que aquells li critiquen: bel·licós, burgès, localista, que són els estigmes amb què se sol identificar als nacionalismes emergents i minoritaris. És veritat que en bona mesura l’europeisme de molts, no és sinó una astúcia pròpiament nacionalista, és a dir, l’oportunitat d’imposar el propi Estat davant del nacionalisme demonitzat (França vs. Alemanya seria el paradigma inicial; ara es tractaria d’oposar l’europeisme francoalemany l’aïllacionisme britànic). Únicament els anglesos no ho dissimularien. És veritat que l’internacionalista que critica l’interès burgès després dels projectes nacionals, que denuncia la manipulació burgesa de bona part dels projectes pretesament nacionalistes resulta no menys burgès en la seva defensa de les aventures colonials, encara que em sembla que això no arribaria a l’internacionalisme contemporani sinó al del XIX i primera meitat del XX. És veritat, per fi, que el cosmopolitisme d’altres és, en no pocs casos, no ja un cosmopolitisme vacu, sinó un monopoli nacional que identifica la cultura, l’universal, amb la produïda per un o quatre grups etnoculturals occidentals i que propicia el colonialisme, també el cultural, per el que hi ha passa pel nacionalista sempre que es tanca en el vedat inofensiu del floklore o del dialecte. Crec que l’únic universalisme acceptable és el que segueix la ràtio de universalització dels drets humans i del reconeixement de la condició de subjecte de tot ésser humà sense més additaments, encara que això no vol dir que siga defensable el model d’exempció de supòsits que avui ens prediquen els liberals. I encara així, aquest universalisme ha de fer front a crítiques, com les que provenen de l’increment i dels canvis qualitatius del fenomen del multiculturalisme. Crec també que la idea a desenvolupar és el model de cosmopolitisme plurinacional.
Aquest model, que té en compte les diferències entre cultura i civilització, és un bon terreny per matisar el debat sobre la tensió universalisme-multiculturalisme i per insistir en la importància del que s’ha donat a cridar «esglaons del cosmopolitisme». I per tot això, crec que no és menys cert que el nacionalisme, que té la força i bona part de la raó des del punt de vista cultural i, en certs aspectes, des del punt de vista moral, en canvi, com a projecte polític -en la seva vessant d’identificació nació / Estat, nació / ciutadania-, és un missatge anacrònic, insuficient i que planteja més dificultats que solucions per al projecte inajornable d’una democràcia .multicultural.

L’EDUCACIÓ: TOTA UNA VIDA PER APENDRE.

L’educació transforma vides, col·labora en la consolidació de la pau, erradica la pobresa i impulsa el desenvolupament sostenible. L’educació és un dret humà per a tothom, al llarg de tota la vida, i s’ha de reclamar com una prioritat entre les obligacions que ha de gestionar qualsevol govern. L’accés a la instrucció ha de facilitar uns processos d’aprenentatge de la major qualitat possible.
Davant els nombrosos desafiaments del futur, l’educació constitueix un instrument indispensable perquè la humanitat pugui progressar cap als ideals de pau, llibertat i justícia social. Al final d’un segle caracteritzat pel soroll i la fúria tant com pels progressos econòmics i científics -d’altra banda repartits desigualmente-, en els albors d’un nou segle davant la perspectiva l’angoixa s’enfronta amb l’esperança, és imperatiu que tots els que estiguin investits d’alguna responsabilitat prestin atenció als objectius i als mitjans de l’educació.                                                                                                                                                 Aquest últim quart de segle ha estat marcat per notables descobriments i progressos científics, molts països han sortit del subdesenvolupament i el nivell de vida ha continuat la seva progressió amb ritmes molt diferents segons els països. I, però, un sentiment de desencís sembla dominar i contrasta amb les esperances nascudes immediatament després de l’última guerra mundial.
Podem llavors parlar de les desil·lusions del progrés, al pla econòmic i social. L’augment de la desocupació i dels fenòmens d’exclusió en els països rics són prova d’això i el
manteniment de les desigualtats de desenvolupament al món ho confirma. Per descomptat, la humanitat és més conscient de les amenaces que pesen sobre el seu medi ambient natural, però encara no s’ha dotat dels mitjans per a remeiar aquesta situació, tot i moltes reunions internacionals, com la de Rio, tot i greus advertències consecutives a fenòmens naturals o a accidents tecnològics. De tota manera, el «creixement econòmic a ultrança» no es pot considerar ja el camí més fàcil cap a la conciliació del progrés material i l’equitat, el respecte de la condició humana i del capital natural que hem de transmetre en bones condicions a les generacions futures.
¿Hem tret totes les conclusions, tant pel que fa a les finalitats, les vies i els mitjans d’un desenvolupament durador com pel que fa a noves formes de cooperació internacional? i Certament no! I aquest serà llavors un dels grans desafiaments intel·lectuals i
polítics del proper segle. Aquesta constatació no ha de portar als països en desenvolupament a descuidar els motors clàssics del creixement, i concretament el
indispensable ingrés en el món de la ciència i la tecnologia amb tot el que això implica d’adaptació de les cultures i modernització de les mentalitats.
Un altre desencís, una altra desil·lusió per als que van veure en l’educació, al final de la guerra freda la perspectiva d’un món millor i pacificat. No n’hi ha prou repetir, per consolar-se o trobar justificacions, que la Història és tràgica. Tothom ho sap o hauria de saber-ho. Si l’última gran guerra va ocasionar 50 milions d’ víctimes, com no recordar que des de 1945 hi ha hagut unes 150 guerres que han causat 20 milions de morts, abans i també després de la caiguda del mur de Berlín. Nous riscos o riscos antics? Poc importa, les tensions estan latents i esclaten entre nacions, entre grups ètnics, 0 en relació amb injustícies acumulades en els plans econòmic i social. Mesurar aquests riscos i organitzar-se per prevenir-los és el deure de tots els dirigents, en un context marcat per la interdependència cada vegada més gran entre els pobles i per la mundialització dels problemes.
Però, com aprendre a viure junts en la «poble planetari)) si no podem viure en les comunitats a les que pertanyem per naturalesa: la nació, la regió, la ciutat, el poble, el veïnatge? el interrogant central de la democràcia és si volem i si podem participar en la vida en comunitat. Voler-ho, no ho oblidem, depèn del sentit de responsabilitat de cadascú. Ara bé, si la democràcia ha conquistat nous territoris fins avui dominats per
el totalitarisme i l’arbitrarietat, tendeix a debilitar-on existeix institucionalment des de fa desenes d’anys, com si tot tingués de tornar a començar contínuament, a renovar-se i a inventar-de nou.
Com podrien les polítiques de l’educació no sentir-al·ludides per aquests tres grans desafiaments? icomo podria la Comissió no recalcar en què poden aquestes polítiques contribuir a un món millor, a un desenvolupament humà sostenible, l’entesa mútua entre els pobles, a una renovació de la democràcia efectivament viscuda?                                               En els àmbits polítics i econòmics s’observa que, cada vegada més freqüentment, s’adopten mesures en el pla internacional per intentar trobar solucions satisfactòries a problemes que tenen una dimensió mundial, siga o no siga a causa d’aquest fenomen de
interdependència creixent, tantes vegades destacat, i lamentar també que fins al moment s’hagen obtingut molt pocs resultats, per el que caldría considerar necessari reformar les institucions internacionals a fi d’incrementar l’eficàcia de les seves intervencions.
Aquesta anàlisi és vàlid, «mututis mutundis», per als àmbits que abasten la dimensió social i l’educació. D’allí que es destaqués la importància de la Cimera de Copenhaguen de març de 1995, dedicada a les qüestions socials. L’educació ocupa un lloc privilegiat entre les orientacions adoptades, formulades amb les següents recomanacions:
– desenvolupar una política extremadament dinàmica a favor de la educació dels menuts i les dones, d’acord amb la Conferència de Beijing (setembre de 1995).
– utilitzar un percentatge mínim de l’ajut per al desenvolupament (Una quarta part del total) per finançar l’educació; aquest canvi en favor de l’educació hauria de també produir-se en el nivell de les institucions financeres internacionals i, en primer lloc, al Banc Mundial, que exerceix ja una funció important.
– desenvolupar mecanismes de cctrueque de deute per educació » (Debt-for-education swups) a fi de compensar els efectes negatius que tenen les polítiques d’ajust i la reducció dels dèficit interns i externs sobre les despeses públiques d’educació.
– difondre les noves tecnologies trucades de la societat de la informació a favor de tots els països, a fi d’evitar una agudització encara més gran de les diferències entre països rics i pobres.
– mobilitzar l’enorme potencial que ofereixen les organitzacions no governamentals i, per tant, les iniciatives de base, que podrien prestar un valuós suport a les activitats de cooperació internacional.
Aquestes propostes haurien de desenvolupar-se en un marc associatiu i no d’assistència. És l’experiència la que, després de tants fracassos i malbarataments, ens indueix a això. La mundialització ens ho imposa. podem citar alguns exemples encoratjadors, com l’èxit de les activitats de cooperació i intercanvi realitzades en el pla regional. És el cas, en particular, de la Unió Europea.
El principi d’associació troba també la seva justificació en el fet que pot portar a una interacció positiva per a tothom. En efecte, si els països industrialitzats poden ajudar les nacions en desenvolupament compartint amb elles les seves experiències positives, els seus tecnologies i els seus mitjans financers i materials, al seu torn poden aprendre d’aquests països maneres de transmissió del patrimoni cultural, itineraris de socialització dels infants i, més essencialment, formes culturals i idiosincràsies diferents.                                                                                                                                                                                                          L’EDUCACIÓ ÉS TOT EL QUE LA HUMANITAT HA APRÈS SOBRE SI MATEIXA.

VICENÇ MARIA ROSSELLO I VERGER: UN GENIAL I ENTUSIASTA PROFESSOR; CIENTÍFIC I INVESTIGADOR RIGORÓS; UN HOME AMB SÒLIDES CONVICCIONS, MESTRE RESPECTAT ESTIMAT ADMIRAT

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                  Des de Cavanilles, els estudis geogràfics han tingut una llarga tradició al País Valencià, si bé l’Escola Valenciana de Geografia té el seu punt de partida en el mestratge d’Antonio López Gómez. Amb ell, i amb els qui van prendre el seu testimoni, la Universitat de València va esdevenir un centre docent i de recerca que ha donat lloc a una veritable escola de geografia.                                                                                                                                                   Sovint, des de la mateixa ciència, no es para prou atenció del que succeeix al seu voltant, en una revisió de com s’ha conformat. I de ben segur que si es realitzés en traurien conclusions del per que una ciència està a un determinat nivell i no a un altre. Aquesta reflexió la podem aplicar per endinsar-nos en quins mestres han influït en la formació de nous professors que alhora repeteixen i reformulen el cicle formatiu, i de quines han estat les línies de treball potents que han marcat el saber en Geografia.                                                   VICENÇ MARIA ROSSELLO I VERGER neix a Palma al 1931. Estudià Ciències Naturals a la Universitat de Barcelona i es llicencià (1958) en Filosofia i Lletres, especialitat d’Història. El 1962 va llegir la seva tesi doctoral i un any més tard guanyava la plaça de professor adjunt numerari, passant a formar part del cos de professors de la Facultat de Filosofia i Lletres a on, a més del geògraf López Gómez, destacaven historiadors de la talla de José Mª Jover, Joan Reglà i Antonio Ubieto, l’arqueòleg Miquel Tarradell o el llatinista Miquel Dolç.
Al juny de 1963 va guanyar la càtedra de Geografia de Múrcia i durant els menys de dos anys que hi va ser, va saber guanyar per la disciplina geogràfica a molts alumnes, dels quals almenys quatre van fer la tesi doctoral sota la seva direcció i són catedràtics en les universitats de Múrcia (López Bermúdes), Alacant (Morales Gil), Còrdova (López Ontiveros) i Sevilla (Cano García).                                                                                                               El 1964 es doctorà per la Universitat de València amb la tesi Mallorca. El Sur y Sureste (1964). S’ha especialitzat en geografia física, sobretot en l’estudi de les albuferes i dels litorals desenvolupats durant el quaternari a Mallorca, a Múrcia i al País Valencià. És col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana. Ha estat degà (1975-76) de la Facultat de Filosofia i Lletres, director (1979-84) del servei de publicacions i vicerector (1981-84) d’extensió universitària i d’estudiants, de la Universitat de València. Fou (1981-84) conseller de la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació Provincial de València i és (des de 1987) director de l’Institut de Geografia de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació. Ha estat guardonat amb els premis Cerdà Reig de la Diputació Provincial de València (1966) i Jaume I de l’Institut d’Estudis Catalans (1968). El 2003 va rebre el Premi Ramon Llull.           El trasllat de López Gómez a la recentment creada Universitat Autònoma de Madrid
al febrer de 1969 va coincidir amb la tornada de Rosselló a València, rellevant així en la direcció del Departament, estant més 20 anys creant escola València, tasca que ha estat compaginant amb altres càrrecs acadèmics i de gestió com el Vicedeganat i Deganat de la Facultat (1973-1976), el Vicerectorat d’Extensió Universitària (1981-1984), la Direcció del Secretariat de Publicacions de la Universitat i la condició de conseller de la Institució Alfons el Magnànim (1980- 1984) i de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (1984-1995). Des de 2002 és professor emèrit i ha exercit la docència regular fins al 2007. Dels tres-cents títols i escaig, publicats fins ara, poden remarcar-se estadísticament quatre línies:                                                                                                                                                       * Geomorfologia litoral (amb particular atenció a les albuferes i l’evolució                          quaternària), 70 articles i 6 llibres.                                                                                                             * Geografia urbana, sobretot evolució topogràfica, 24 articles i 5 llibres.                                       * Toponímia catalana, 32 articles i 3 llibres.                                                                                             * Cartografia històrica, especialment del País Valencià i les Illes Balears, 33 articles i 5 llibres.                                                                                                                                                                 La consideració de la ciència natural com una organització social dedicada al descobriment de les lleis que regeixen els fenòmens naturals, ens deixa entreveure l’extensa unitat que connecta els aspectes socials amb els teòrics. En aquesta organització social desenvolupen una missió fonamental les publicacions, degut a que expressen idees conforme a la teoria que es documenten. I són el resultat de les estructures organitzatives de la ciència que tenen com a principal objectiu la reproducció. En aquest cas concret, pretenem aproximar-nos a l’evolució bibliomètrica de la revista amb una investigació qualitativa principalment a partir d’entrevistes amb els professors López Gómez, Rosselló, Domingo, Burriel, Romero i Mateu, i amb una investigació quantitativa a partir del contingut de tots els articles publicats i les diverses variables que hem tingut en compte. El contingut de les seues conclusions, mostraran la imatge d’una Escola Valenciana de Geografia que, amb major o menor cohesió al llarg de la seua història, ha estat la productora d’aquesta realitat i, amb major o menor mesura, la consumidora. En qualsevol cas ha estat i és un referent social per al País Valencià i les seues comarques, a través dels nombrosos estudis que conté, i punt de referència no tan sols d’investigadors i erudits, sinó també de professorat de diversos nivells i col·lectius molt distints.                                                                                          Tot i que cal destacar la importància investigadora en les més de les 300 publicacions que va realitzar, un dels aspectes amb major empempta ha sigut el divulgatiu, comptant amb un eix vertebrador que podem identificar en la Revista «Cuadernos de Geografia», suposa endinsar-nos en la producció del Departament de Geografia de la Universitat de València, ni més ni menys que quasi quaranta anys de vida científica i que podem qualificar-se com l’embrió, i element germinador una veritable escola valenciana de geografia.
Gran entusiasta del món editorial i assidu visitador de les impremtes, Vicenç Rosselló ha aprofitat tota ocasió ha tingut per promoure publicacions tant d’índole estrictament científica i acadèmica, com de divulgació. Des de molt d’hora va establir en el Departament de Geografia l’obligació de mantenir un apartat dels pressupostos per atendre la publicació de la revista Quaderns de Geografia, tesis doctorals i monografies d’interès, buscant ajuda financera supletori on fes falta. Gràcies a això, el Departament de Geografia de València pot presumir de ser un dels pocs que manté una revista pròpia des de fa 40 anys i d’haver publicat la quasi totalitat de les tesis doctorals llegides en el mateix des de 1974 a 1990. Durant seu pas pel Secretariat de Publicacions de la Universitat, avui segurament el més actiu d’Espanya, va establir una nova línia destinada a divulgar els resultats de la recerca universitària, creant la col·lecció Cultura universitària popular, amb versions en castellà i valencià. Una cosa semblant va fer amb la col·lecció Els valencians i el territori, que li va encomanar la Conselleria d’Obres Públiques i que entre 1990 i 1995 va publicar més de mitja dotzena de llibres sobre embassaments, sistemes de reg, ponts, ports i camins històrics. Durant els seus llargs anys com a catedràtic, el professor Rosselló ha dirigit 31 tesis doctorals i el doble de tesines de llicenciatura, i entre els seus deixebles hi ha actualment 14 catedràtics d’universitat (a València, Alacant, Castelló, Múrcia, Còrdova i Sevilla), altres tants professors titulars i un elevat nombre de professors de batxillerat. En els seus primers anys, i seguint la tradició imperant, la majoria de la tesi eren de Geografia Regional, en un intent de completar una sèrie iniciada per López Gómez tenia com a objectiu estudiar en profunditat la trentena de comarques valencianes. A les de l’Horta Sud (Burriel), Baix Palància (Pérez Puchal) i Vall de Seborge (Arroyo), dirigides per López Gómez, en la primera època de Rosselló es añadirieron després el Baix Vinalopó (Gozálvez), l’Alt Vinalopó (Matarredona), la Marina (Quereda), el Marquesat de Dénia (Costa) i l’Horta Nord (Herrero), i altres de fora de València com la Campiña de Còrdova (López Ontiveros), la Foia de Basa (Cano), l’Alt Segura (López Bermúdez) i l’Altiplà de Jumella-Iecla (Morales). Aquell projecte va quedar incomplet, per més que en temps posteriors s’hagi realitzat alguna altra tesi d’àmbit comarcal. El canvi d’orientació es va iniciar amb la presentació en 1974 de la tesi sobre la Indústria del calçat a la Vall del Vinalopó (Bernabé), una investigació que, sense deixar d’incloure aspectes regionals de caràcter general, se centrava en la geografia econòmica. A partir de llavors Rosselló va recomanar als aspirants al doctorat temes monogràfics molt més concrets,delimitant clarament la geografia humana de la geografia física.
Els primers fruits van venir a cristal·litzar ja el 1979, amb una tesi de geografia econòmica sobre el port de València (Martínez Roda) i una altra de geomorfologia sobre el Mar Menor de Múrcia (Lillo). A la primera línia van seguir després diverses tesis en què es compaginava la geografia històrica amb la econòmica, amb temes com la Vinya i el vi al País Valencià (Piqueras), el Transport al País Valencià (Sanchis), la Indústria a l’Àrea Metropolitana de València (Jordà), i dues sobre propietat i societat agrària (Cucó i Romero). Major productivitat va tenir la línia de geografia física, a la àrea de coneixement es va adscriure Rosselló, destacant pel seu nombre els temes de geomorfologia sobre el Nord de Castelló (Mateu), l’ibèric entre el Millars i el Túria (Pérez Cueva), els vessants (Calvo i la Roca), sedimentologia de les costes (Sanjaume) i de les coves (Fumanal), quaternari del Baix Túria (Carmona), hidrologia de les rambles (Segura) i erosió antròpica del litoral (Pardo). A elles es afegir sobre crostes calcàries (Estrela) i una altra sobre la marjal de Pego-Oliva (Viñals), sense oblidar un tema fronterer de la geografia com era llavors la palinologia (Dupré). En els últims anys (després de 1991) va dirigir una tesi sobre divisions administratives històriques a València (Torres) i una altra sobre toponímia al Baix Camp (Tort).
Intel·ligència, esperit de treball i una profunda formació científica i humanista que va molt més enllà de la Geografia permeten classificar Vicenç Rosselló més com a humanista que com a geògraf especialista. El seu profund saber no només en Geografia Física i Humana, sinó també en matèries d’Història, Filologia Catalana i Castellana, Llatí, Toponímia, Cartografia, Urbanisme, etc., etc., acompanyades d’una actitud crítica i rigorosa, l’han convertit en un dels universitaris espanyols més complexos i complets. També és una persona compromesa, tant a nivell personal amb un cristianisme humanista, com a escala pública amb una posició militant a favor de la cultura i la llengua catalano-valencià-balear, la unitat defensa i proclama, sense renunciar per això a fer ús de les variants dialectals en la llengua parlada (la seva és el mallorquí).
Les seves publicacions avalen un compromís que s’ha anat aguditzant amb el pas dels anys, fins al punt que des de 1975 només publica en castellà quan es tracta de compromisos editorials o de revistes de fora de l’àmbit català. des 1993 és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Pel que fa a les línies d’investigació, la seva àmplia i llarga trajectòria científica pot ser catalogada, comptant amb que moltes vegades estan barrejats, en almenys sis grans camps: Geografia Regional, Geografia Històrica, Geografia Urbana, Geomorfologia, Cartografia i Toponímia.                                                                                                                                 Hi ha decididament dues formes d’enfrontar-se al repte d’harmonitzar la producció artística, la natura i l’explicació geogràfica. La primera és negant la possibilitat de fer-ho. La segona, defensant-la. Ortega i Gasset en un article de 1957 es mostrava partidari de la primera opció quan escrivia: «Porteu al mateix paisatge un caçador, un pintor i un pagès: els ulls de cada un veuran ingredients diferents del camp; en rigor, tres paisatges diferents. I no es digui que el caçador prefereix el seu paisatge venatorio després d’haver vist els del pintor i el pagès. no; aquests no els ha vist, no els veurà mai. »La segona postura tenia un defensor també il·lustre: Alexander von Humboldt. En la seva monumental obra Cosmos (1845-1858) escrivia la importància de la influència del món exterior sobre la imaginació i el sentiment, «influència que ha donat en els temps moderns un poderós impuls a l’estudi de les ciències naturals», i defensava que aquest impuls havia estat protagonitzat per «l’animada descripció de regions llunyanes, per la pintura de paisatge, sempre que caracteritze la fisonomia dels vegetals [i] per les plantacions o la disposició de les formes vegetals exòtiques en grups que contrasten entre si».  El següent fragment de Rosselló sembla prou indicatiu d’una impressió plenament «pictòrica» de la geografia ?: «Cap a llevant s’inclina l’altiplà i desemboca en un golf de verdor on emergeixen en gran nombre les vistoses rodes dels molins … La vila, d’un tint groc daurat, presideix les disperses casetes la blancor punteja el blau-verd de l’alfals, envoltada d’ametllers i fruiters, vinyes, pinedes i garrigues. »Però, a més, un geògraf busca sempre un punt de vista, una elevació del terreny des d’on captar l’escena … Igual que un pintor. Rosselló afirma: «La més clara impressió d’una comarca es té contemplant des d’alguns punts elevats: els pujos de Randa, Consolació, Sant Salvador … Consolació, el montecillo humil de Santanyí […] serà la millor talaia […] es contempla la costa de Porto Colom fins més enllà de Camps i en ella Cala d’Or, amb les seves casetes blanques, Porto Petra, les belles cales familiars dels pescadors, contrabandistes i pintors. »pescadors, contrabandistes, pintors i … , ¡geògrafs !, com el mateix Rosselló, que ha estudiat una a una totes aquelles cales de Mallorca. Aquelles cales del sud-est de l’illa que eren destí final de pintors i de geògrafs i, per això, mesures i immortalitzades a parts iguals pels uns i pels altres. Per uns, com Rosselló, des de la ciència geomorfològica. Pels altres, com l’argentí «nacionalitzat» mallorquí Francisco Bernareggi, des de la pintura. Es diu de Bernareggi (1878-1959) que se sentia tan lligat a aquells llocs que es disgustava molt al veure passar, només passar, qualsevol altra persona, i encara més un altre pintor.
Amb aquest precedent, és fàcil endevinar que la nostra tesi és clara: els punts en comú entre geografia, naturalesa i art -començant pel «punt de vista», sentit físic i preeminent de l’espai-, són tants que molt bé es podria analitzar i explicar el croquis geològic i la configuració física del relleu a través de la pintura i, en general a través de la representació de l’espai, és a dir, de la cartografia i, per filar més prim, essencialment de la cartografia precontemporánea, tan significativa com naïf .                                                                                       Per geògraf i per mallorquí la cartografia és per Vicenç Rosselló una de les seves passions, potser la que ara més li ocupa, ja que ha estat en els últims 15 anys quan ha publicat la major part de la dotzena i mitja dels seus treballs en aquesta disciplina. La cartografia històrica portolana de l’escola mallorquina i els mapes generals de l’antic regne de València (Cassaus, López, Cabanilles) han estat fins ara els seus principals objectes d’estudi, sense oblidar la direcció de l’Atles escolar del País Valencià (1997) d’àmplia difusió no només en escoles i instituts de batxillerat, sinó també entre els alumnes universitaris. Des de l’any 2002 està al capdavant de la Cartoteca de la Universitat de València, creada gràcies als seus afanys i que ara intenta potenciar la de més i millors fons, perquè compleixca la doble funció de lloc d’arxiu i consulta per al públic.                                                                                                                                                               Aquesta recopilació d’informació vol ser un acte de reconeixement i d’agraïment a la seva persona.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     ANEXE DE LES SEVES PUBLICACIONS.                                                                                                                                                                                                                  ROSSELLÓ, V.M. (1959) «La Huerta de Levante en Palma de Mallorca». Estudios geográficos, 77: 523-528.                                                                                                                                           ROSSELLÓ, V.M. (1959) «El Prat de Sant Jordi y su desecación». Boletín de la Cámara de Comercio, Industria y Navegación. Palma de Mallorca, 622: 8-18.                                 ROSSELLÓ, V.M. (1960) «L’evolució urbana de Felanitx. Ferias y Fiestas de San Agustín». Felanitx, Ajuntament. 7 pp.                                                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1961) «Manises, ciudad de la cerámica». Saitabi, 11: 145-190.             ROSSELLÓ, V M. (1961) «Norias y molinos. Palma de Mallorca», Panorama Balear. 16 pp. ROSSELLÓ, V.M. (1963) «Anotacions a la toponomàstica del migjorn i xaloc de Mallorca». Bolletí Societat Arqueològica Lul·liana, 792-796 (1961-62): 25-47.                           ROSSELLÓ, V.M. (1962) «La banca y su trascendencia urbana en la ciudad de Valencia». Saitabi,12: 239-286.                                                                                                                         ROSSELLÓ, V.M. (1962) «Insularismo e islas mediterráneas». Estudios geográficos, 88: 464-470.                                                                                                                                                             ROSSELLÓ, V.M. (1963) «Notas preliminares a la morfología litoral del norte de Valencia». Saitabi, 13: 105-144.                                                                                                                     ROSSELLÓ, V M. (1963) «El paisaje natural y la vida agraria en el sur y sureste de Mallorca. I y II». Estudios geográficos, 92-93: 311-367 y 465-546.                                                           ROSSELLÓ, V.M. (1964) «Mallorca. El sur y sureste». (Municipios de Llucmajor, Campos, Santanyí, Ses Salines, Felanitx y Manacor). Palma de Mallorca, Cám. de Comercio, Industria y Navegación. 558 pp.                                                                                                           ROSSELLÓ, V.M. (1964) «El regadío en la isla de Mallorca». Aportación española al XX Congreso Geográfico Internacional. 235-254. Cf. pp.                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (1964) «Ensayo de una división comarcal de la provincia de Alicante». Saitabi, 14: 157-177.                                                                                                                                               ROSSELLÓ, V.M. (1964) «Les illes i els homes.» Ponent, 20-30: 8 pp.                             ROSSELLÓ, V.M. (1965) «Distribución de cultivos en la provincia de Alicante». Saitabi, 15: 129-166.                                                                                                                                                               ROSSELLÓ, V.M. (1965) «La “Font de la Vila” y su antiguo sistema de riego». Bol. Cám. Com., Ind. y Nav. de Palma de Mallorca, 648: 168-176.                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (1966) «La industria azulejera en España». Estudios geográficos, 104: 433-450.                                                                                                                                                         ROSSELLÓ, V.M. (1966) «Distribución de cultivos en la provincia de Alicante». Tercer Coloquio sobre Geografía. Salmanca. Madrid. Cf. pp. 131-140.                                                         ROSSELLÓ, V.M. (1967) «El macizo del Mondúver. Estudio geomorfológico». Estudios geográficos, 112-113: 423-474.                                                                                                           ROSSELLÓ, V.M. (1968) «Dinámica de la población en las Canarias Orientales». Aportación Española al XXI Congreso geográfico internacional: 185-218.                                       ROSSELLÓ, V.M. (1968-69) «El litoral de Es Trenc» (S de Mallorca). Anales de la Universidad de Murcia, 27: 223-242.                                                                                                                               ROSSELLÓ, V.M. et al. (1968-69) «División comarcal de la provincia de Murcia». Papeles del Departamento de Geografía de Murcia, 1: 9-78.                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1969) «El litoral valencià. I i II». València, L’Estel. 171+133 pp.                   ROSSELLÓ, V.M. (1970) «Clima y morfología pleistocena en el litoral mediterráneo español». Papeles del Departamento de Geogafía. Murcia, 2: 70-108.                                             ROSSELLÓ, V.M. (1970) «El VIII Congreso de la INQUA». (París, 30-VIII/5-IX-1969). Estudios Geográficos, 119: 317-332.                                                                                                               ROSSELLÓ, V.M. (1970) «Oriola/Orihuela. Punt de meditació civil». Lluc, 587: 45-47. ROSSELLÓ, V.M. (1971) «Plioceno marino en el Migjorn de la isla de Mallorca». Estudios geográficos, 123: 373-376.                                                                                                           ROSSELLÓ, V.M. (1971) «Notas sobre la geomorfología litoral del sur de Valencia». (España). Quaternaria (Roma), 15: 102-123.                                                                                             ROSSELLÓ, V.M. (1971) «El oleaje y sus efectos geomórficos en las playas meridionales de Mallorca». Saitabi, 21: 169-178.                                                                                                         ROSSELLÓ, V.M. (1972) «Los ríos Júcar y Turia en la génesis de la Albufera de Valencia». Cuadernos de Geografía, 11: 7-25.                                                                                             ROSSELLÓ, V.M. i BONO, E. (1973) «La banca al País Valencià. València2, E. Climent. 181 pp.   ROSSELLÓ, V.M. (1973) «Costras y encostramientos en el sur mediterráneo». Estudios geográficos, 131: 423-429.                                                                                                           ROSSELLÓ, V.M. y CUERDA, J. «Notas sobre el Plioceno y Cuaternario del Banc d’Eivissa» (Mallorca). Cuadernos de Geografía, 13: 5-13.                                                                               ROSSELLÓ, V.M. (ed.) (1974) Estudios sobre centuriaciones romanas en España. Madrid, Universidad Autónoma de Madrid. 155 pp.                                                                                       ROSSELLÓ, V.M. (1974) «El catastro romano en la España del este y sur. Estudios sobre centuriaciones romanas en España». Madrid, Universidad de Autónoma de Madrid. Cf. pp. 9-33.                                                                                                                                                               ROSSELLÓ, V.M. y CANO, G.M. (1974) «Un parcelario geométrico cuestionable. La huerta y la ciudad de Murcia. Estudios sobre centuriaciones romanas en España». Madrid, Universidad de Autónoma de Madrid. Cf. pp. 83-90.                                                                                                           ROSSELLÓ, V.M. (1974) «La persistencia del catastro romano en el Migjorn de Mallorca. Estudios sobre centuriaciones romanas en España». Madrid, Universidad de Autónoma de Madrid. Cf. pp. 137-155.                                                                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (1974) «El interglaciar actual y su fin próximo». Estudios geográficos, 137: 657-688.                                                                                                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1974) «Tierras de España. Baleares» (Introducción geográfica). Madrid, Fundación March. Cf. pp. 11-59.                                                                                                         ROSSELLÓ, V.M. (1974) «Prehistòria de l’aviació a Mallorca». Mallorca, Obra Cultural Balear. 29 pp.                                                                                                                                                           ROSSELLÓ, V.M. y SANJAUME, E. (1975) «El litoral del Puerto de Mazarrón» (Murcia). Cuadernos de Geografia, 16: 1-21.                                                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (1975) «El medio geográfico dels Estanys d’Almenara y su hábitat arqueológico». Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense, 2: 14-21.               ROSSELLÓ, V.M. (1975) «El litoral de Mallorca. Assaig de genètica i classificació». Mayurqa, 14: 5-19.                                                                                                                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1975) «La personalitat geogràfica de Felanitx», Felanitx, Ajuntament de Felanitx. Cf. pp. 23-44.                                                                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1975) «Múrcia, un país català frustrat?» Miscel·lània Pau Vila. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. Cf. pp. 375-385.                                                                       ROSSELLÓ, V.M. (1975) «Murcia, Valencia y Cataluña. Ensayo de geohistoria». Estudios geográficos, 140-141: 1.047-1.067.                                                                                               ROSSELLÓ, V.M. (1975) «Els criteris toponímics al Mapa de Mallorca del Cardenal Despuig (1785)». I. El litoral. Homenaje al Dr. Juan Reglà, II:119-131.                                                     ROSSELLÓ, V.M. y CANO, G.M. (1975) «Evolución urbana de la ciudad de Murcia (831- 1973)». Murcia, Ayuntamiento de Murcia. 200 pp.                                                                                       ROSSELLÓ, V.M. (1975) «Los canchales de montaña calcárea y los factores termoclásticos». Actas II Reunión Grupo Trabajo Cuaternario. Jaca, 1975. Cf. pp. 223- 235. A [1977]                     ROSSELLÓ, V.M. (1976) «Évolution recente de l’Albufera de València et de ses environs». Méditerranée (Aix-en-Provence), 4: 10-30.                                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (1976) «Costras y encostramientos calizos». Estudios geográficos, 145: 498-506.                                                                                                                                                               ROSSELLÓ, V.M. (1977) «Les Illes Balears. Resum geogràfic». Barcelona, Barcino. 198 pp.           ROSSELLÓ, V.M. (1977) «La identitat valenciana. Consideracions d’un geògraf». Saó, 8: 10-12. ROSSELLÓ, V.M. (1977) «El riu Vinalopó. Viatge amb un poc d’història i més geografia». Serra d’Or, 219: 803-809.                                                                                                                               ROSSELLÓ, V.M. (1978-1979) «Murcia y Valencia. Evolución divergente de dos ciudades islámicas». Bol. R. Soc. Geográfica, 113: 173-201.                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (1978) «La pesca. Geografía general de España». Barcelona, Ariel. Cf. pp. 456-476.                                                                                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1978) «L’Illa Plana o Nova Tabarca. Precisiones sobre su papel paleogeográfico». Estudios geográficos, 151: 242-248.                                                                           ROSSELLÓ, V.M. y GOZÁLVEZ, V. (1978) «La Serra del Molar y sus yacimientos pleistocenos». Cuadernos de Geografía, 23: 107-122.                                                                                           ROSSELLÓ, V.M. y MATEU, J.F. (1978) «El litoral cuaternario de Santa Pola. Consideraciones generales». Cuadernos de Geografía, 23: 1-18.                                                                             ROSSELLÓ, V.M. (1978) «Dinámica poblacional de las Canarias Orientales (1960- 1975)». Estudios geográficos, 152: 267-284.                                                                                             ROSSELLÓ, V.M. y LÓPEZ GÓMEZ, A. (1978) «Geografía de la provincia de Alicante.» Alicante, Diputación Provincial. 615 pp.                                                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1978) «Un variado litoral. Geografía de la provincia de Alicante». Alicante, Diputación Provincial. Cf. pp. 3-35.                                                                                           ROSSELLÓ, V.M. (1978) «Los llanos y piedemontes: un dominio subárido. Geografía de la provincia de Alicante». Alicante, Diputación Provincial. Cf. pp. 37-75.                                       ROSSELLÓ, V.M. y BERNABÉ, J M. (1978) «La montaña y sus valles: un dominio sub-húmedo. Geografía de la provincia de Alicante». Alicante, Diputación Provincial. Cf. pp. 77-117.               ROSSELLÓ, V.M. (1978) «Paper de les comarques dins un marc autonòmic2. Saó, 14: 15-17.       ROSSELLÓ, V.M. (1978) «Les comarques balears». Lluc, 679: 11-14.                               ROSSELLÓ, V.M. (1978) «El modelado de las áreas glaciales y periglaciales». V Coloquio de Geografía. Granada, Universidad de Granada. Cf. pp. 25-28.                                                 ROSSELLÓ, V.M. (1978) «Screes periglaciales en la montaña mallorquina». V Coloquio de Geografía. Granada, Universidad de Granada. Cf. pp. 85-92.                                                       ROSSELLÓ, V.M. (1978) «Restos de marisma en el litoral de Xàbia (País Valenciano). Transformaciones antrópicas». V Coloquio de Geografía. Granada, Universidad de Granada. Cf. pp. 187-192.                                                                                                                                             ROSSELLÓ, V.M. (1979) «Anotacions a la toponímia de la Ribera del Xúquer i el seu entorn». Cuadernos de Geografía, 24: 1- 25.                                                                                                       ROSSELLÓ, V.M. «Una duna fósil pleistocena en la restinga de la Albufera de Valencia». Cuadernos de Geografía, 25: 111- 126.                                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1979) «El País Valencià llunyà». Saó, 21: 11- 13.                                     ROSSELLÓ, V.M. (1979) «Algunas microformas kársticas litorales de Mallorca». Actas del VI Coloquio de Geografía. Palma de Mallorca. Cf. pp. 115-121. [1983]                                         ROSSELLÓ, V.M. (1979) «La huella romana en la ciudad de Valencia». Revista Universidad Complutense, 115: 317-334.                                                                                                                       ROSSELLÓ, V.M. (1979) «Els espais albuferencs del País Valencià». Acta Geologica Hispanica, 14: 487-493.                                                                                                                                         ROSSELLÓ, V.M. (1980) «Guia de la Exposició Cartogràfica Valenciana». València, Universitat de València. 26 pp.                                                                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1980) «Las calas: un tipo de costa peculiar mediterránea». I Curso de Geomorfología litoral. Valencia, Universidad Politécnica. Cf. pp. 2-18.                       ROSSELLÓ, V.M. y  DÍEZ, J.J.(1980) «I Curso de Geomorfología litoral». València, Universidad Politécnica. 133 pp.                                                                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1980) «Etapas de la geomorfología litoral.» I Curso de Geomorfología litoral. Valencia, Universidad Politécnica. Cf. pp. 105-111.                                                       ROSSELLÓ, V.M. (1980) «Los promontorios de la Nau». I Curso de Geomorfología litoral. Valencia, Universidad Politécnica. Cf. pp. 87-94.                                                                         ROSSELLÓ, V.M. PÉREZ CASADO, R., et al. (1980) «País Valencià. Geografia i Història». València, E. Climent. Cf. pp. 1-64.                                                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1980)«L’empremta romana a la ciutat de València». L’Espill, 25-35. ROSSELLÓ, V.M. (1980) «Les comarques valencianes: un enfocament geogràfic». Taula redona sobre comarcalització del País Valencià. València, Diputació Provincial. Cf. pp. 39-47.           ROSSELLÓ, V.M. (1980) «Residuos de catastro romano en Caudete y Villena», Estudios geográfícos, 158: 5-13.                                                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1980) «Poblamiento rural en las Baleares y su evolución en los últimos ochenta años». Los paisajes rurales de España. Madrid, AGE. Cf. pp. 107-113.                   ROSSELLÓ, V.M. (1981) «Canvis climàtics i litorals al paleolític valencià». Primer Congreso de Historia del País Valenciano. Vol. II, cf. pp. 113-141.                                                               ROSSELLÓ, V.M. (1981) «Guia de l’exposició “Joan Lluís Vives i el seu temps”. València, Cultura Universitària Popular. 57 pp. S.n.                                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (1981) Guia de l’exposició “La guerra civil. 1936-1939 Cartells, llibres i documents”. València, Cultura Universitària Popular. 56 pp.                                           ROSSELLÓ, V.M. (1981) «Propiedad y parcelaciones en Mallorca en el tránsito del siglo XIX al XX». La propiedad de la tierra en España. Alicante, Instituto de Geografía. Cf. pp. 127-139.   ROSSELLÓ, V.M. y MATEU, J.F. (1981) «Formaciones dunares en los alrededores de Torrevieja» (Litoral sud valenciano). V Reunión Grupo Trabajo Cuaternario. Universidad de Sevilla. Cf. pp. 40-52.                                                                                                                                       ROSSELLÓ, V.M. et al. (1981) «País Valencià. Mapa físic. Mapa econòmic». València, Institut Alfons el Magnànim. Mapa mural.                                                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1982) «Canvis de propietat i parcel·lacions al camp mallorquí entre els segles XIX i XX». Randa, 12: 19-60.                                                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1982) «El triángulo murciano». Estudios de Geografía de Murcia. Murcia, Academia Alfonso X el Sabio. Cf. pp. 319-340.                                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (1982) «País i església al País Valencià». Saó, 50: 38-39.                       ROSSELLÓ, V.M. (1982) «Toponímia litoral valenciana: pesqueres, caladors i senyes». Butlletí Societat d’Onomàstica, 10: 1-9.                                                                                                        ROSSELLÓ, V.M. i PÉREZ I MORAGÓN, F.  (1982) «Exposició M. Sanchis Guarner. Imatges i llibres». (Documentació). València, Cultura Universitària Popular. 34 pp.                         ROSSELLÓ, V.M. (1982) «Aspectos geográficos y legales de la transformación del litoral mediterráneo». Coloquio Hispano-Francés sobre Espacios Litorales. Madrid, Casa de Velázquez. Cf. pp. 53-64.                                                                                                                         ROSSELLÓ, V.M. (1982) «Albuferas mediterráneas. V Reunión Grupo Trabajo Cuaternario». Sevilla, Universidad de Sevilla. Cf. pp. 43-78.                                                                           ROSSELLÓ, V.M. (1982) «Albufera (p. 33), Cala and Cala coast (185), Demography (369-374), Morro (559), Playa (647), Rasa (678), Restinga (685)» ap. SCHWARTZ, M.L. The Encyclopedia of Beaches and Coastal Environments. Stroudsburg, Hutchinson Ross. XX+940 pp.                 ROSSELLÓ, V.M. (1983) «La revinguda del Xúquer i el desastre de la Ribera (20/21 d’octubre de 1982)». Una perspectiva geogràfica. Cuadernos de Geografía, 32-33: 3-38.                       ROSSELLÓ, V.M. (1983) «La percepció de l’espai urbà a la València de Joan Lluís Vives». L’espill, 17/18: 193-208.                                                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1983) «La formación de la riada del Júcar» (20/21 de octubre de 1982) aguas arriba de Tous. Estudios geográficos, 170-171: 171-186.                                                           ROSSELLÓ, V.M. (1983) «Cavanilles naturalista de la Il·lustració» (València 1745/Madrid 1804). Guia de l’exposició. València, Cultura Universitària Popular. 69 pp.                   ROSSELLÓ, V.M. (1983) «Cavanilles naturalista de la Ilustración. 1745-1804″. Madrid, R. Jardín Botánico. 80 pp.                                                                                                                           ROSSELLÓ, V.M. (1983) «Paisajes vegetales españoles: tipos y utilización». VI Coloquio de Geografía. Palma de Mallorca, Universitat de les Illes Balears. Cf. pp. 133-139.         ROSSELLÓ, V.M. (1984) «Notes toponímiques sobre el Mapa de Mallorca del canonge Despuig. II. L’interior». Estudis en memòria del professor Sanchis Guarner. València, Universitat de València. Cf. I, pp. 309-315.                                                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1984) «La ordenación territorial romana y el caso mallorquín». Jornadas de Ordenación Territorial Rural. Palma de Mallorca, Colegio de Arquitectos de Baleares. Cf. pp. 57-65.                                                                                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1984) «El Mapa Topogràfic Nacional a 1:25.000. Deu anys de perspectiva al País Valencià». Cuadernos de Geografía, 35: 229-234.                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1984) «Cinquanta-cinc ciutats valencianes». València, Universitat de València. 286 pp.                                                                                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1985) «Cincuenta y cinco ciudades valencianas». València, Universitat de València. 280 pp.                                                                                                                           ROSSELLÓ, V.M. (1985) «La teledetección litoral. Introducción a las técnicas de teledetección». València, Universitat de València. Cf. pp. 150-168.                                                               ROSSELLÓ, V.M. (1985) «Los parcelarios antiguos a partir de la fotografía aérea. Introducción a las técnicas de teledetección». València, Universitat de València. Cf. pp. 150-168.                         ROSSELLÓ, V.M. (1985) «El Pleistocè marí del País Valencià: història de la seua coneixença. Pleistoceno y Geomorfología». Homenaje a J. Cuerda. València, Universitat de València. Cf. pp. 135-174.                                                                                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1985) «De Sòl de Riu a los Esculls del Mojón. Un largo país, un camino». Hoja del Mar, 234: 28-37.                                                                                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1985) «Los barrancos de la plataforma oriental de Palma de Mallorca». IX Coloquio de Geografía. Universidad de Murcia. Cf. I, pp. 13 s.n.                                               ROSSELLÓ, V.M. i COSTA, M., CUERDA, J.  (1985) «Formentera i els Estanys. Panorama geoecològic des del Quaternari». Cuadernos de Geografía, 37: 75-96.                             ROSSELLÓ, V.M. (1986) «La frontera lingüística del Caroig i la Canal de Navarrés a la llum de la toponímia». X Col·loqui d’Onomàstica. València, Conselleria d’Administració Pública. Cf. pp. 482-494.                                                                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1986) «Les fronteres valencianes del sud. La cultura valenciana ahir i avui». Alacant, Universitat d’Alacant. Cf. pp. 13-22.                                                                               ROSSELLÓ, V.M. (1986) «La pesca». Geografía general de España. Barcelona, Ariel. Cf. pp. 349-369.                                                                                                                                                       ROSSELLÓ, V.M. (1986) «Les albuferes valencianes del nord». Butlletí Centre d’Estudis de la Plana, 5: 23-32.                                                                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. i BANYULS, J. (1986) «Esbòs geogràfic de la Safor». Gandia, CEIC Alfons el Vell. 19 pp.                                                                                                                                           ROSSELLÓ, V.M., BANYULS, J. i VALLÈS, I. (1986) «Comarca de la Safor. Mapa físic». Gandia, CEIC Alfons el Vell. 1/18.000.                                                                                                             ROSSELLÓ, V.M. «Llanos y piedemontes (País Valenciano)». El Campo, 103: 9-11.             ROSSELLÓ, V.M. (1986) «L’artificialització del litoral valencià». Cuadernos de Geografía, 38: 1-28.                                                                                                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1986) «Ramblas y barrancos: un modelo de erosión mediterráneo». IX Coloquio de Geógrafos españoles. Universidad de Murcia. Cf. pp. 177-184.                   ROSSELLÓ, V.M. & SANJAUME, E.(1986)«Evolution and man’s impact on the País Valencià Coast: Peníscola, Sagunt, Albufera de València». Thalasae, 4-1: 163- 173.                             ROSSELLÓ, V M. (1987) La divisió territorial del País Valencià. Revista de Catalunya, 4: 40-60.                                                                                                                                                             ROSSELLÓ, V.M. i MATEU, J.F. (1987) «El espacio deltaico Túria-Xuquer». Les Deltes Méditerranéens. Viena, Centre de Documentation. Cf. pp. 107-177.                           ROSSELLÓ, V.M. (1987) «El litoral i la seua geomorfologia. El medio ambiente en la Comunidad Valenciana». València, Generalitat Valenciana. Cf. pp. 32-36.                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1987) «El marc físic de la ciutat de València. Descobrim la ciutat». València, Ajuntament de València. Cf. pp. 27-32.                                                                                           ROSSELLÓ, V.M. (1987) «A.J. Cavanilles, naturalista de la Ilustración (1745-1804)», Boletín Informativo Fundación Juan March, 173: 3-20.                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1987) «Geografia i arqueologia» (Dossier). Debats, 21: 3-24.         ROSSELLÓ, V.M. (1987) «Villas planificadas medievales del País Valenciano». Anales de Geografía de la Universidad Complutense, 7: 509-525.                                                       ROSSELLÓ, V.M. (1987) «Les Salines de l’Albufera: un enigma històric i una hipòtesi geogràfica». Cuadernos de Geografía, 42: 113-131.                                                                   ROSSELLÓ, V.M. TEIXIDOR, M.J. i BOIRA, J.V. (1988) «La Comarca de l’Horta. Àrea Metropolitana de València». València, Generalitat Valenciana. 107 pp.                               ROSSELLÓ, V.M. (1988) «Llinatges valencians: deformacions “incultes”. Miscel·lània Moreu-Rey». Barcelona, Abadia de Montserrat. Cf. III, pp. 175-186.                                                       ROSSELLÓ, V.M. (1988) «El mapa del Regne de València de Cassaus (1693). La seua filiació i descendència». Homenatge a S. García Martínez. València, Generalitat Valenciana. Cf. II, pp.177-199.                                                                                                                                               ROSSELLÓ, V.M. (1988) «Introducció. B. ESPINALT. Atlante español. Descripción del Reyno de Valencia». Edició facsímil. València, IVEI. Tres volums. Cf. I, pp. I-XXXII.                           ROSSELLÓ, V.M. (1988) «El medio físico y su influjo en el desarrollo económico valenciano». Revista Valenciana de Estudios Autonómicos, 11/12: 13-34.                                             ROSSELLÓ, V.M. (1988) «La defensa del litoral». Boletín Asociación de Geógrafos Espa- ñoles, 7: 13-28.                                                                                                                             ROSSELLÓ, V.M. (1989)«Els molins d’aigua de l’Horta de València. Los paisajes delagua». Libro jubilar A. López Gómez. València, Universitat de València. Cf. pp. 317-345.                   ROSSELLÓ, V.M. (1989) «Los llanos de inundación. Avenidas fluviales e inundaciones en la cuenca del Mediterráneo». Alicante,Instituto Universitario de Geografía.pp. 243-283. ROSSELLÓ, V.M. (1989) «El control de l’aigua (poder i tradició). Els espais del poder». València, Universitat de València. Cf. pp. 67-89.                                                                                             ROSSELLÓ, V.M. (1990) «Geografía humana del País Valenciano». Barcelona, OikosTau. 144 pp.                                                                                                                                                         ROSSELLÓ, V.M. (1990) «R.I. Burns i la frontera valenciana del segle XIII». Revista d’Història Medieval, 1: 225-231.                                                                                                                             ROSSELLÓ, V.M. (1990) «La ‘Laus Valentiae’ a la literatura i la cartografia. Miscel·lània Joan Fuster, II». Barcelona, Abadia de Montserrat. Cf. II, pp. 5-20.                                               ROSSELLÓ, V.M. et al. (1990) «Les vistes valencianes d’Anthonie van den Wijngaerde (1563)». València, Generalitat Valenciana. 365 pp.                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1990) «Introducció. Unes imatges quasi desconegudes. Les vistes valencianes d’Anthonie van den Wijngaerde (1563)». València, Generalitat Valenciana. Cf. pp. 13-38.           ROSSELLÓ, V.M. (1990) «El Grau de la mar de València. Les vistes valencianes d’Anthonie van den Wijngaerde (1563)». València, Generalitat Valenciana. Cf. pp. 329-340.                 ROSSELLÓ, V.M. (1990) «L’Albufera de València. Les vistes valencianes d’Anthonie van den Wijngaerde (1563)». València, Generalitat Valenciana. Cf. pp. 341-359.                     ROSSELLÓ, V.M. (1990) «El Grau de València, un puerto díficil». Estudios geográficos, 199/200: 131-136.                                                                                                                               ROSSELLÓ, V.M. (1990) «El patrimoni toponímic de les Illes». Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 46: 131-136.                                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. i TEIXIDOR, M.J. (1991) «L’entorn geogràfic urbà. Palau de l’Almirall». València, Generalitat Valenciana. Cf. pp. 17-54.                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (1991) «La Mediterrània dels geògrafs: a la recerca de connotacions explícites». La Mediterrània. Antropologia i Història. Palma de Mallorca, Institut d’Estudis Baleàrics, 1988. Cf. pp. 105-119.                                                                                                         ROSSELLÓ, V.M. (1991) «Zonas húmedas: una reflexión conceptual». Ponencia. IX Congreso Nacional de Geografía. Madrid, AGE, 1989. Cf. pp. 183-193.                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1991) «Valoración científica del litoral alicantino». Investigaciones geográficas, 9: 47-54.                                                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1991) «Els espais urbans europeus: present i futur, Públic/Privat: un debat obert». València, Universitat de València. Cf. pp. 182-212.                                                         ROSSELLÓ, V.M. (1991) «El component físic en l’ús de l’espai als Països Catalans». I Congrès Català de Geografia. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. Cf. pp. 47- 60.                         ROSSELLÓ, V.M. y FUMANAL, M.P. (1991) «Excursión. Litoral e interior entre València y Xàbia». XII Congreso Nacional de Geografía. València, AGE i Universitat de València. Cf. pp. 83-98.                                                                                                                                                         ROSSELLÓ, V.M. (1991) «El Camp de Llíria: poblament, viabilitat i recursos». I Congrés d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. Llíria, Institut d’Estudis Comarcals. Cf. pp. 15-33.   ROSSELLÓ, V.M. (1991-92) «El terme grau i la nomenclatura dels estanys litorals». Notes de Geografia física, 20-21: 193-198.                                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1992) «Notes toponímiques sobre el mapa de Mallorca del canonge Despuig» (2ªed.). Miscel·lània Sanchis Guarner. Barcelona, Abadia de Montserrat. Cf. pp. 139-155.       ROSSELLÓ, V.M. (1992) «Les vies romanes al País Valencià. Il·lusions i certeses». Homenaje a Enric Pla Ballester. València, Servei d’Investigació Prehistòrica. Cf. pp. 619-637.                     ROSSELLÓ, V.M. (1993) «El litoral valencià des del Molinell a Moraira». III Congrés d’Estudis de la Marina Alta. Actes. Dénia, Institut d’Estudis, 1990. Cf. pp. 531- 541.                         ROSSELLÓ, V.M. (1993) «Molins fariners d’aigua. Reflexions no polèmiques d’un geògraf.» Afers, 15 i 16: 45-51 i 515-522.                                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1993) «La divisió territorial del País Valencià». La Rella, 9: 39-48. ROSSELLÓ, V.M. (1993) «Albuferas mediterráneas» [2ª ed.]. Cuadernos de Geografía, 53: 35-64.                                                                                                                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (1993) «Sedimentos, ambiente, hombre. Estudios sobre Cuaternario. València», Universitat de València. Cf. pp. 7-14.                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1993) «Els primers plànols urbans impresos dels Països Catalans». II Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Peníscola. Barcelona, Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica. Cf. pp. 27-38.                                                                       ROSSELLÓ, V.M. (1993) «La toponímia urbana de la València de 1704 segons el plà- nol de Tomàs V. Tosca». Societat d’Onomàstica. Butlletí interior, 53: 37-69.                         ROSSELLÓ, V.M., PANAREDA, J.M. i PÉREZ CUEVA, A. (1994) «Manual de Geografia fí- sica». València, Universitat de València. 438 pp.                                                                               ROSSELLÓ, V.M. (1994) «Notas sobre el plano de Valencia de T.V. Tosca (1704 y 1738)». Festschrift für Erdman Gormsen. Mainz. Universität. Cf. pp. 73-82.                                         ROSSELLÓ, V.M. (1994) «València. Atlas histórico de ciudades europeas». Península Ibérica. Barcelona, Salvat. Cf. pp. 155-163.                                                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1995) «L’Albufera de València». Barcelona, Abadia de Montserrat. ROSSELLÓ, V.M. (J.V. BOIRA, col·laborador). (1995) «Geografia del País Valencià». València, Edicions Alfons el Magnànim. 640 pp.                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. i  ARASA, F. (1995)«Les vies romanes del territori valencià». València, Generalitat Valenciana. 141 pp.                                                                                                           ROSSELLÓ, V.M. (1995) «La designació dels grans rius valencians. Materials de toponímia, II». València, Denes. Cf. pp. 901-913.                                                                                             ROSSELLÓ, V.M. i TEIXIDOR, M.J. (1995) «L’entorn geogràfic de la casa dels Borja. Palau de les Corts». València, Generalitat Valenciana. Cf. pp. 73-126.                                                           ROSSELLÓ, V.M. (1995) «Cartes i atles portolans de les col·leccions espanyoles». Portolans procedents de col·leccions espanyoles. Segles XV-XVII. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya. Cf. pp. 9-60.                                                                                                             ROSSELLÓ, V.M. i CASANOVA, E. (eds.) (1995) «Materials de toponímia. I i II.» (Mestratge de toponímia, 1990-1991). València, Denes. 1.224 pp.                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (1995) «Conflictes a l’hora de la normalització toponímica. Materials de toponímia, II». València, Denes. Cf. pp. 891-899.                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1995) «La designació dels grans rius valencians. Materials de toponímia», II. València, Denes. Cf. pp. 901-913.                                                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (ed.) (1995)«El Cuaternario del País Valenciano». València, Universitat de València-AEQUA. 262 pp.                                                                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (1995) «El País Valenciano en el Cuaternario: un espacio para el hombre. El Cuaternario del País Valenciano». València, Universitat de ValènciaAEQUA. Cf. pp. 13-27.       ROSSELLÓ, V.M. (1995)«El cuadro geomorfológico. El Cuaternagrio del País Valenciano». València, Universitat de València-AEQUA. Cf. pp. 43-54.                                                         ROSSELLÓ, V.M., ESTEBAN, V., YÉBENES, A. y FUMANAL, M.P. (1995) «Les Penyes de l’Albir: geomorfología litoral cuaternaria. IX Reunión Nacional sobre Cuaternario. Reconstrucción de paleoambientes y cambios climáticos durante el Cuaternario». Madrid, CSIC. Cf. pp. 3-14.       ROSSELLÓ, V.M. (1995) «El Camp de Morvedre: poblament i viabilitat». Braçal, 11- 12: 415-432.                                                                                                                                                         ROSSELLÓ, V.M. (1995) «Les cales, un fet geomòrfic epònim de Mallorca». Bolletí de la Societat d’Història Natural de les Balears, 38: 167-180.                                                     ROSSELLÓ, V.M., SANJAUME, E., PARDO, J.E., CARMONA, P., SEGURA, F. and LÓPEZ GARCÍA, M.J. (1996) «Recent Coastal Changes in the Gulf of Valencia». (Spain). Zeitschrift für Geomorphologie. N. F. Supp.-Bd. 102: 95-118.                                                                               ROSSELLÓ, V.M. (1996) «Països Catalans. Cal una educació política». Escola catalana, 329: 14-17.                                                                                                                                               ROSSELLÓ, V.M. (1996) «El parque natural de l’Albufera de València». Boletín R. Sociedad Geográfica Madrid, 122: 135-150.                                                                                                         ROSSELLÓ, V.M. i FUMANAL, M.P. (1996) «Introducció. Les eolianites de les Penyes de l’Albir». Cuadernos de Geografía, 60: 179-199.                                                                             ROSSELLÓ, V.M. i ESTEBAN, V.(1996) «Formes terrestres, dipòsits eòlics i marins de la Serra Gelada». Cuadernos de Geografía, 60: 223-242.                                                                         ROSSELLÓ, V.M. (1996) «Les Penyes de l’Albir (Litoral prebètic valencià). Variació del nivell marí: repercussions geomòrfiques». Cuadernos de Geografía, 60: 295- 326.                           ROSSELLÓ, V.M. i GÓZALVEZ, V. (1997) «Atles escolar del País Valencià». València, Universitat de València. 50 pp.                                                                                                 ROSSELLÓ, V.M., FORNÓS, J.J., FUMANAL, M.P., PARDO, J.E. y RODRÍGUEZ PEREA, A. (1997) «Elementos morfogenéticos de calas y barrancos del sur de Menorca. Dinámica Litoral-Interior». Actas XV Congreso de Geógrafos Españoles. Santiago, Universidade de Santiago. Cf. pp. 935-945.                                                                                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1997) «Cartografia portolana: la trajectòria d’alguns topònims emergents». IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana. XXI Col·loqui de la Societat d’Onomàstica. València, Denes. Cf. pp. 935-945.                                                                                                                         ROSSELLÓ, V.M. (1997) «El meu Cabanilles. Les Observacions de Cavanilles dos-cents anys després». IV. València, Bancaixa. Cf. pp. 491-507.                                                                           ROSSELLÓ, V.M., SELLWOOD, B.W. and FAIRBRIDGE, R.W.(1997) «Spain: Balearic Islands». MOORES, E.M. and Rh.W. FAIRBRIDGE: Encyclopedia of European and Asian Regional Geology. London, Chapman & Hall. Cf. pp. 683-686.                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (1997) «Els italianismes de les cartes portolanes mallorquines». Estudis de llengua i literatura en honor de Joan Veny, I. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Cf. pp. 39-62.                                                                                                               ROSSELLÓ, V.M. (1997) «La Mediterrània dels cartògrafs. El Mediterráneo desde esta orilla». Alacant, CAM. Cf. pp. 13-29.                                                                                                               ROSSELLÓ, V.M. (1997) «Els topònims de mossèn Cabanilles«. Cuadernos de Geografía, 62: 603-613.                                                                                                                                                           ROSSELLÓ, V.M. (1998) «Torrents i cales de Mallorca: aspectes geomorfològics». FORNÓS, J.J. (ed.) Aspectes geològics de les Balears. Palma de Mallorca, Universitat de les Illes Balears. Cf. pp. 331-360.                                                                                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1998) «La Serra de Tramuntana, comarca geogràfica. La Serra de Tramuntana, natura i cultura». Mallorca, Ed. Moll-GOB. Cf. pp. 15-22.                           ROSSELLÓ, V.M., PANAREDA, J. M. i PÉREZ CUEVA, A. (1998) «Manual de Geografia física». (2ª ed.). València, Universitat de València. 459 pp.                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1998) «Cullera, el Xúquer i la mar». II Jornades d’Estudis de Cullera. Benicull, 7 i Mig. Cf. pp. 9-18.                                                                                                           ROSSELLÓ, V.M. FORNÓS, J.J., FUMANAL, M. P., et al. (1998) «Rebliment holocènic a la vall incisa del Barranc d’Algendar (Cala Galdana, sud de Menorca, Mediterrània occidental)». Bolletí de la Societat d’Història Natural Balears, 41: 173-189.                                                       ROSSELLÓ, V.M. (1998) «Topònims del Migjorn valencià a les cartes portolanes (1280-1661)». A Sol Post, 4: 101-110.                                                                                                                         ROSSELLÓ, V.M. (1999) «Terres, convents i especuladors. Mà morta i/o mans llestes». 3es. Jornades d’Estudis Locals. Mancomunitat del Pla de Mallorca. Mallorca. Cf. pp. 7-17.   ROSSELLÓ, V.M. (1999) «La Punta, víctima de la descoordinació o del progrés? Un enfocament geogràfic. Els valors de la Punta». 18 arguments en defensa de l’horta. València, Universitat de València. Cf. pp. 43-49.                                                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. and FUMANAL, M.P. (1999) «Climbing dunes and interbedded rubble fans. Quaternary Patterns of Serra Gelada» (Spanish mediterranean littoral). Zeitschrift für Geomorphologie. N. F., 43: 235-254.                                                                                               ROSSELLÓ, V.M. i ESTEBAN, J. (1999) «La façana septentrional de la ciutat de València». València, Bancaixa. 150 pp.                                                                                                                       ROSSELLÓ, V M. (1999) «De la toponímia a la geografia». II Setmana sobre la Universitat i l’Escola: llengua, territori i societat. Alacant, Universitat d’Alacant. Cf. pp. 25-37.                   ROSSELLÓ, V M. (1999) «Cartografia. Els tresors de la Universitat de València». València, Universitat de València. Cf. pp. 77-92.                                                                                             ROSSELLÓ, V.M. (ed.) (1999) «Geoarqueologia i Quaternari litoral». Memorial María Pilar Fumanal. València, Universitat de València. 470 pp.                                                               ROSSELLÓ, V.M. (1999) «La Illeta dels Banyets del Campello: nivells marins i arqueologia al migjorn valencià. Geoarqueologia i Quaternari litoral». Memorial María P. Fumanal. València, Universitat de València. Cf. pp. 229-243.                                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (1999) «El curs dels principals rius valencians als primers mapes impresos». Cuadernos de Geografía, 65-66: 13-25.                                                                                           ROSSELLÓ, V.M. i BOIRA, Josep V. (2000) «La Universitat i l’expansió urbana. Cinc segles i un dia». València, Universitat de València. Cf. pp. 155-170.                                                               ROSSELLÓ, V.M. (2000) «Els records llunyans de Francesc Jaubert de Paçà (al País Valencià)». Afers, 35: 205-217.                                                                                                                                 ROSSELLÓ, V.M. y ESTEBAN CHAPAPRÍA, J. (2000) «La fachada septentrional de la ciudad de Valencia». Valencia, Fundación Bancaja. 150 pp.                                                                       ROSSELLÓ, V.M. (2000) «Les cartes portolanes mallorquines. La cartografia catalana». Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya. Cf. pp. 17-115.                                             ROSSELLÓ, V.M. (2000) «Topònims urbans del País Valencià a les cartes portolanes». Scripta in honorem Enrique A. Llobregat Conesa. Alacant, Instituto “Juan Gil Albert”. Cf. vol. II, pp. 183-196.                                                                                                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (2000) «La construcció dels paisatges de l’aigua. Aigua i paisatge. El territori valencià i els recursos hídrics». Universitat de València. 131 pp. Cf. pp. 88-93.                       ROSSELLÓ, V.M. (2000) «Hidràulica musulmana i cristiana». A. FURIÓ I A. LAIRÓN, eds.: L’espai de l’aigua. Xarxes i sistemes… a la Ribera del Xúquer. València, Ajuntament d’Alzira-Universitat de València. 306 pp. Cf. pp. 83-88.                                                           ROSSELLÓ, V.M. (2000) «Topònims pitiüsos de les cartes portolanes» (1290-1620). XXIV Col·loqui de la Societat d’Onomàstica. Eivissa (10 i 11-X-1998). Societat d’Onomàstica. Butlletí Interior, 83: 57-67.                                                                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (2000) «El Prat de Sant Jordi (Mallorca) i la seva dessecació». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 50: 119-139.                                                                                       ROSSELLÓ, V.M. (2000) «Jeroni Munyós i la primera triangulació valenciana»(per a Oertel?). Cuadernos de Geografía, 67/68: 137-146.                                                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (2001) «Felanitx, el medi i la gent». I Jornades d’estudis locals de Felanitx. Felanitx, Ajuntament de Felanitx. 363 pp. Cf. pp. 9-21.                                                             ROSSELLÓ, V.M. (2001) «Las costas. Geografía de España». Barcelona, Ariel.Cf. pp. 57-86.     ROSSELLÓ, V.M. y PARDO, J.E. (2001) «El medio litoral en una perspectiva geográfica y aplicada. Los espacios litorales y emergentes». Lectura geográfica. XV Congreso de Geógrafos Españoles. Santiago, Universidade de Santiago de Compostela. 492 pp. Cf. pp. 15-37.             ROSSELLÓ, V.M. (ed.) (2001) «La Universitat i el seu entorn urbà». València, Universitat de València. 438 pp.                                                                                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (2002) «Un barri financer. La Universitat i el seu entorn urbà». València, Universitat de València. Cf. pp. 227-246.                                                                                         ROSSELLÓ, V.M. (2001) «Aigua, fronteres i llindars. Una perspectiva mediterrània». L’Espill, 2ª èp. 8/9: 69-77.                                                                                                                                       ROSSELLÓ, V.M. (2001) «Plan Hidrológico Nacional: interrogacions». Mètode, 30: 4-6.   ROSSELLÓ, V.M. (2001) «Fitotopònims de Menorca». Cuadernos de Geografía, 69/70: 187-194.                                                                                                                                                                   ROSSELLÓ, V.M. (2001) «Els anys valencians del geògraf López Gómez». Afers, 38: 215-220.     ROSSELLÓ, V.M. (2001) «Tornant a Riudullastre». Societat d’Onomàstica. Butlletí Interior, 84: 87-93.                                                                                                                                               ROSSELLÓ, V.M. (2001) «Els capdavanters espanyols de la geografia física». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 52: 343-350.                                                                             ROSSELLÓ, V.M. (2001) «Los precursores españoles de la geografía física». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 52: 351-359.                                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (2001) «Les cartes portolanes medievals, una glòria catalana? «Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 52: 411-438.                                                                                 ROSSELLÓ, V.M. (2002) «La incorporació dels topònims baleàrics a la cartografia portolana. Homenatge a Guillem Rosselló Bordoy», vol. II, pp. 881-902. Palma, Govern de les Illes Balears, Conselleria d’Educació i Cultura.                                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (2002) «El patrimoni toponímic. L’aportació de les comarques al patrimoni valencià2. (E. Casanova i E. Esteve, eds.). València, Denes. 193 pp., cf. pp. 113-123.                   ROSSELLÓ, V.M., ed. (2002) «Josep Rosselló Ordines (1882-1966). Pedagogia innovadora, curiositat científica, creació artística». Sant Joan, Col·lectiu Teranyines. 219 pp.                             ROSSELLÓ, V.M. (2002) «Un geòleg autodidacte. Josep Rosselló Ordines (1882-1966)». Sant Joan, Col·lectiu Teranyines. Cf. pp. 107-118.                                                                               ROSSELLÓ, V.M. (2002) «De l’esperanto a l’interlatin. Josep Rosselló Ordines (1882- 1966)». Sant Joan, Col·lectiu Teranyines. Cf. pp. 165-192.                                                                 ROSSELLÓ, V.M., J.J. FORNÓS, B. GELABERT, J. GIMÉNEZ, J. GINÉS, J. PARDO y F. SEGURA. (2002) «El papel del karst en el macromodelado litoral: el ejemplo de las calas de las Islas Baleares».                                                                                                                                                    ROSSELLÓ, V.M. CARRASCO, F., DURÁN, J.J. Y ANDREO, B. (eds.) «Karst and Environment». [Almería, Nerja]. Cf. pp. 329-335.                                                                                                     ROSSELLÓ, V.M. (2002) «El Mapa del Reyno de Valencia (1762) de Tomás López». Estudios geográficos, 248/249: 761-774.                                                                                                         ROSSELLÓ, V.M. (2002) «L’Albufera de València, paisatge natural o humà?»                           ROSSELLÓ, V. M. (2002) «Antonio López Gómez, climatólogo pionero». PÉREZ CUEVA, A., LÓPEZ BAEZA, E. y J. TAMAÑO (eds.). En memoria de D. Antonio López Gómez. [Buñol], Asociación Española de Climatología. Cf. pp. 9-11.                                                                                                           ROSSELLÓ, V.M.Barona, J.Ll., CORTELL, J. i PERDIGUERO, E. (eds)(2002): «Medi ambient i salut en els municipis valencians. Una perspectiva històrica». Sueca, Ajuntament de Sueca. Cf. pp. 19-27.                                                                                                                                                     ROSSELLÓ V.M. i Emili CASANOVA, (eds.) (2002) «Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes». València, Universitat de València-Denes. XX+1088 pp.               ROSSELLÓ, V. M. (2002-2003) 1,1, «El medi físic: la definició del paisatge. DEL REY, Miguel (ed.) Alqueries. Paisatge i arquitectura en l’horta». València, Consell Valencià de Cultura. Cf. pp. 15-17.                                                                                                                                                     ROSSELLÓ, V. M. (2003) Las calas y la costa del Migjorn.                                                     ROSSELLÓ, V.M., FORNÓS, J.J. y Ll. GÓMEZ-PUJOL (eds.)(2003). Introducción a la Geografía física de Menorca. Palma, AGE-Universitat de València. Cf. pp. 87-99.           ROSSELLÓ, V. M. (2003) «Los puertos de Maó y Ciutadella. Aspectos físicos y humanos».   ROSSELLÓ, V.M. et al. (eds.). «Introducción a la Geografía física de Menorca». Palma, AGE-Universitat de València. Cf. pp. 175-187.                                                                                           ROSSELLÓ, V. M. (2003) «Geomorfología general de Menorca».                                       ROSSELLÓ, V.M. et al. (eds.). «Introducción a la Geografía física de Menorca». Palma, AGE-Universitat de València. Cf. pp 49-63.                                                                                   ROSSELLÓ, V. M., FORNÉS, Joan J. i Lluís GÓMEZ-PUJOL (eds.) (2003) «Introducción a la Geografía física de Menorca». Guía de campo de las XVIII Jornadas de Geografía Física. AGE-Universitat de València. 232 pp.                                                                                                           ROSSELLÓ, V. M. (2003) La conformació de les ciutats valencianes. Ponencias del Congreso “El Patrimonio Histórico de la Ingeniería Civil en la Comunidad Valenciana” (22-24.09.03). València, Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos. Cf. pp. 104-125.                       ROSSELLÓ, V. M. (2003) «La geografia i la toponímia de Mallorca i la Marina» (valenciana). Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 94-95: 637-645.                                               ROSSELLÓ, V. M. (2003) «La toponimia urbana de la Valencia de 1704 según el plano de Tomás Vicente Tosca». GAVARA, Joan J. (coord.) El Plano de Valencia de Tomás Vicente Tosca (1704). València, Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Esport. Cf. pp. 131-158.                                                                                                                                             ROSSELLÓ, V. M. (2003) «Josep Iglésies: Pere Gil, S.I., (1551-1622) i la seva Geografia de Catalunya». 2002. [recensió]. Arxiu de Textos Catalans Antics, 22: 797-797.                     ROSSELLÓ, V.M. i PANAREDA, Josep M. i (coords.) (2003) «Diccionari de geografia física». Barcelona, Termcat, Centre de Terminologia. 414 pp.                                                                     ROSSELLÓ, V. M. (2004) «Toponímia, geografia i cartografia». València, Universitat de València. 403 pp.                                                                                                                               ROSSELLÓ, V. M. (2004) «Cartes portolanes i mestres de cartes de navegar». Homenatge a Julio Guillén, militar i historiador. Homenatge als nostres pobles i a la seua gent. Primer cicle de conferències al sud del País Valencià. Cf. pp. 97-131.                                         ROSSELLÓ, V. M. (ed.) (2004) «Historia, clima y paisaje». Estudios geográficos en memoria del profesor Antonio López Gómez. València, Universitat de València-Universidad Autónoma de Madrid-Universitat d’Alacant. 567 pp.                                                           ROSSELLÓ, V. M. (2004) «Antonio López Gómez. Semblanza personal y científica. Historia, clima y paisaje». Estudios geográficos en memoria del profesor Antonio Ló- pez Gómez. València, Universitat de València. Cf. pp. 11-25.                                                                           ROSSELLÓ, V. M. (2004) «El mapa del Maestrado Nuevo de Tomás López (1786). Historia, clima y paisaje». Estudios geográficos en memoria del profesor Antonio López Gómez. València, Universitat de València. Cf. pp. 207-215.                                                                       ROSSELLÓ, V. M. (2004) «Les hortes mediterrànies. Perspectiva llunyana d’un ideal anacrònic». Afers, 47: 129-135.

La INNOVACIÓ DE LA GEOGRAFIA: LA REVOLUCIÓ D’INTERNET.

Al llarg de la història, l’home ha buscat formes de transmetre informació a llocs on no podia arribar la seva veu, reduint els costos i millorant la qualitat.
Partint de la paraula escrita i seguint amb la invenció de la impremta, les tecnologies de la informació i comunicació (TIC) han anat canviant en ràpida successió: el telègraf, la ràdio, el telèfon, el fax i, darrerament, Internet.
Antigament, les persones, per comunicar-se, havien d’estar cara a cara, però ara la tecnologia fa possible l’intercanvi d’informació a gran distància i permet la seva emmagatzematge i transmissió així com l’accés a un context més avançat i complex. El resultat és que la comunicació s’ha abaratit i, en conseqüència, les relacions econòmiques i les negociacions a través de l’espai geogràfic són més fluïdes. Activitats molt allunyades des del punt de vista geogràfic poden entrar en contacte amb tota facilitat. La distància geogràfica ja no suposa falta de informació.
Internet i, de manera més general, les tecnologies digitals de la informació, auguren
majors canvis en l’organització de les activitats econòmiques, canvis tan profunds que mereixen el nom de revolució. La informació es pot recollir, emmagatzemar, processar, comunicar i emprar amb més facilitat. És d’esperar que el cost cada vegada menor de la comunicació produeixca més intercanvis, millor accés a la informació, major autonomia personal en les decisions sobre on residir i, en última instància, una major difusió de l’activitat econòmica. Les repercussions de Internet seran diferents en les diferents indústries i en els diversos tipus de activitats econòmiques.
La tendència de l’activitat innovadora a agrupar espacialment és ben coneguda i s’identifica amb llocs com Silicon Valley, Research Triangle Park, Route 128, a Boston, Estats Units, Wireless Valley a Finlàndia, Oxbridge a Anglaterra, i Singapur, entre d’altres. Els economistes porten estudiant aquest fenomen des de 1890, i més recentment, han estudiat els motius pels quals els llocs d’alta renda i alts salaris com Nova York, San Francisco, Londres, París i altres ciutats importants segueixen creixent i sent adreces favorites. Fins a la data, hi ha pocs estudis empírics que analitzen com influiran les TIC en els models de localització de l’activitat econòmica.  Com pot influir Internet a la localització de l’activitat innovadora i en concret si aquesta es dispersarà com a causa deles tecnologies digitals. Internet ha facilitat l’intercanvi d’informació, ha fet que l’administració dels negocis siga més eficaç i que el consumidor tinga major elecció, i ha tingut, i seguirà tenint, conseqüències profundes en la productivitat que, en general, han estat favorables per a les activitats econòmiques de rutina.
A diferència d’aquestes, la innovació es basa en la creació de coneixement i en la seva posada en pràctica. Es tracta, bàsicament, d’un procés social que posa en relació a individus de diferents disciplines, amb diferents competències, diferents vocabularis i la mateixa motivació. La innovació implica creativitat i aquest procés ofereix els instruments perquè els individus accedeixquen a la informació amb facilitat i, per tant, ajuda a l’activitat innovadora, però existeixen factors com el coneixement tàcit i l’índole sòcial del procés de innovació que limiten l’impacte d’Internet.                               La geografia ofereix l’espai físic en el que s’organitzen els individus i els recursos i es contenen les externalitats positives associades a la creació del coneixement. Per tant, estudiarem la repercussió d’Internet en la innovació en tres plans: l’individual, el social i el geogràfic.
Vivim en una era de comunicacions mundials fàcils, d’accés instantani a la informació i de capacitat d’emmagatzemar, cercar, i manipular grans quantitats de informació. Segons l’Oficina d’Estadístiques dels Estats Units, el 1999, el sector de les Tecnologies d’Informació i Comunicació (TIC); va passar a ser el sector comercial més important dels Estats Units, amb un índex de creixement de l’ocupació equivalent a sis vegades la mitjana nacional. El sector de les TIC representa una varietat de productes, tecnologies i serveis basats en descobriments científics en el camp dels ordinadors, disseny de programari, òptica i fotografia, commutació de circuits i satèl·lits entre altres. La representació més visible de la Revolució de les TIC és Internet, que integra els ordinadors i les telecomunicacions.
El més cridaner és l’acceleració de l’índex d’acceptació de les TIC. la ràdio portava existint 38 anys quan va arribar a un mercat de 50 milions. setze anys han transcorregut des que es va vendre el primer ordinador personal el 1973 fins arribar als 900 milions d’usuaris actuals. Quan Internet es va obrir al trànsit comercial el 1993, va aconseguir aquesta xifra en quatre anys. Una aplicació concreta, Napster, un protocol per transferir arxius de música, va registrar 25 milions d’ usuaris a l’any de la seva introducció.
Gràcies a Internet, tot el que puga fer una petita inversió de capital en un ordinador i en accedir a un servidor pot connectar-se amb altres ordinadors de tot el món en una xarxa interconnectada de màquines, dades i persones. Es creu que en l’any 2025, la WWW comptarà amb 1600 milions d’usuaris. El nombre de missatges enviats a través del correu electrònic és de 9,5 bilions al dia en tot el món i el creixement serà exponencial a mesura que hi haja més usuaris connectats. A més, la tecnologia sense cable està avançant, el que rebaixarà encara més els costos de la connexió, i atraurà potencialment a més usuaris al món digital. La informació digital és compacta i transportable i, per tant, més eficient. Els economistes assenyalen que el costós de la informació és la seva creació, però un cop creada, el cost de reproduir-la i transmetre-la és pràcticament nul. Es poden fer múltiples còpies i el difícil és controlar la difusió i l’accés, contràriament als productes físics que els economistes solen estudiar. La facilitat de transmetre informació suscita una sèrie de problemes sobre la protecció i el bon ús de la propietat intel·lectual, i sobre la intimitat, l’accés sense autorització i la pirateria de dades.
Fins ara, hi ha pocs estudis empírics que analitzen l’ús que les empreses fan d’Internet. Fonamentalment s’estudien els impactes d’Internet en diferents sectors i en tres d’ells son on es produeix els majors impactes econòmics: la disminució del cost de les transaccions; la major facilitat de gestió; i l’acostament de l’economia al model de la competència perfecta. La principal conseqüència d’Internet ha estat el abaratiment de les transaccions. El comerç per Internet, més ràpid que el realitzat pel correu convencional i més exacte que el telefònic, es basa en la rapidesa i facilitat amb que s’intercanvia i coordina la informació sobre les transaccions entre les empreses i els seus proveïdors i clients. Des del punt de vista de les empreses, Internet redueix els costos de les compres, els inventaris i els temps i també els costos de venda i màrqueting i augmenta l’efectivitat i eficiència dels controls dels serveis al client i dels materials de venda.
Des del punt de vista dels consumidors, Internet ofereix una major elecció, adequació i possibilitats d’una major personalització. En segon lloc, Internet, en facilitar l’accés a la informació, la recerca d’aquesta i la seva comunicació, permet una administració més eficient. La informació en forma digital és més fàcil d’emprar que en la forma alternativa sobre paper. Això ha reduït enormement els costos per a les empreses pel que fa a les seves rutines de registres interns, control d’inventaris i processament de les transaccions.                                                          Finalment, Internet està acostant l’economia al model l’ideal de la competència perfecta segons alguns economistes, el que implica una major eficiència. És més fàcil per als proveïdors i consumidors trobar informació uns sobre els altres, buscar alternatives i realitzar les transaccions. Aquest accés directe redueix la necessitat d’intermediaris i distribuïdors. Cal esperar que el fet que hi haja més informació, més elecció, i que els costos de les operacions i transaccions siguen menors, es tradueixca en una baixada dels preus i un augment de la qualitat. En resum, s’espera que aquests tres factors contribueixquen al creixement de l’economia amb una taxa anual d’entre 2 i 4% del creixement futur de la productivitat. A més, Internet i la distribució digital poden originar nous productes o serveis insospitats fins ara, el que suposarà increments encara majors del desenvolupament econòmic.
Les repercussions econòmiques d’Internet són profundes, però afecten les activitats econòmiques rutinàries que es basen en els fluxos d’informació amb paràmetres ben definits i amb un contingut relativament estàndard. Ara bé, la innovació és un tipus especial d’activitat no rutinària i cal esperar que Internet tinga en ella una repercussió diferent.
La paraula innovació indica un tipus determinat d’activitat destinada a l’elaboració de productes, procediments o mètodes d’organització nous -un toc d’origen humà que produeix originalitat i unicitat. La innovació es relaciona normalment amb aplicacions comercials i cal distingir entre invenció, la idea original, i la innovació, la seva realització comercial. No totes les activitats d’invenció tenen una aplicació comercial, però en tota innovació hi ha, per descomptat, una part d’invenció.
El input més decisiu per a la innovació és el coneixement. Mentre la informació és el flux de dades, el coneixement és una informació emmagatzemada que s’organitza en un esquema conceptual. La innovació és la capacitat de barrejar i combinar diferents tipus de coneixements en una cosa nova, diferent i sense precedents, que té un valor econòmic. Semblant a l’art, la innovació és una expressió creativa; però, a diferència d’aquell, la valoració de la innovació no depèn de l’espectador, sinó de la seva acceptació en el mercat, que atorga una recompensa comercial a les entitats innovadores, i deurien repercutir en la societat en termes de benestar econòmic, prosperitat i desenvolupament.
Transmetre la informació a grans distàncies és fàcil, però transformar-la en coneixement utilitzable és un procés cognitiu més complexe. La informació consisteix en saber alguna cosa, en conèixer unes dades. El coneixement existeix quan un individu sap què fer amb la informació, el que implica, quines són les seves limitacions i com crear alguna cosa de valor partint d’ella. Considerem l’exemple senzill de la previsió sobre el temps, en el seu aspecte informatiu. Saber quina roba posar-se, o si cal portar paraigües, i això requereix un coneixement. Per a una activitat corrent, tothom compta amb el coneixement necessari i sap emprar la informació i és fàcil transmetre aquesta de manera que siga utilitzable.
Per contra, la innovació implica una activitat nova i hi ha una gran dosi de inseguretat en l’aplicació de la informació. Considerem el cas d’un nou descobriment. Un científic treballant en el seu laboratori pot arribar a alguna cosa sense precedents, el típic moment del EUREKA! En aquest primer moment, pot no haver ni tan sols el lèxic o vocabulari adequats per comunicar els conceptes clau. En el nivell més bàsic, la innovació i la creativitat tenen lloc en la ment l’individu i es basen en la síntesi de la informació i en la transformació d’aquesta en les formes existents de veure el món o esquemes cognitius. Totes les activitats de resolució de problemes empren models cognitius per discernir la informació valuosa i saber com organitzar aquesta de manera profitosa. El procés d’entendre i donar sentit a la nova informació requereix la transformació d’aquesta en alguna cosa significativa per a l’individu, i comporta el fer-se preguntes, recórrer a les analogies i entendre el context. És un procés complex de tempteig, retroalimentació i avaluació que es veu molt afavorit per la interacció presencial. La innovació, com a procés cognitiu i social, requereix aquests tipus d’interaccions recíproques i complexes que donen lloc a discussions, clarificacions i noves conceptualitzacions a mesura que una idea es va convertint en innovació.                                   Quan els individus treballen en un problema, desenvolupen un llenguatge i uns marcs de referència comuns. En conseqüència, és possible incorporar nova informació a aquestes estructures cognitives i acumular de manera efectiva el coneixement que facilita la innovació. Si el coneixement és tàcit o insegur, molta informació es comunica a través dels gestos, l’expressió facial i el to de veu. Aquests matisos són pistes importants per entendre el significat i el context i són possibles gràcies a la interacció directa cara a cara. Quan el coneixement pot ser codificat, és més fàcil transmetre-ho als altres en tota mena de mitjans. de les activitats econòmiques, la innovació és aquella a la que més afecta la
localització, precisament per la seva naturalesa creativa i per basar-se en el coneixement
tàcit. La major tendència cap a la concentració geogràfica es dóna en les indústries noves i en les primeres fases del seu cicle vital. Quan les activitats es van fent estàndards o més rutinàries, es pot observar clarament una menor tendència a la concentració geogràfica.     Per descomptat, Internet afavorirà l’activitat innovadora ja que l’enorme quantitat de
informació que ofereix i el fàcil accés a ella és un element molt valuós per al
treball creatiu. Ara bé, tot i que les vídeo-conferències i el contingut del web
es perfeccionen sense parar, no equivalen a participar en persona. Tot el que ha estat
alguna vegada a Internet ha experimentat la satisfacció de trobar coses noves que
se li ofereixen com si disposés d’un ajudant personal, però també la frustració
de no aconseguir la informació que desitjava. En un nivell bàsic, la informació en
Internet ve donada en les pàgines web,i uns arxius associats per a escriptura i gràfics que solen tenir altres molts enllaços amb altres documents del web i amb navegadors i motors de cerca. Els continguts que ofereixen les pàgines web, per les quals es comunica la
informació d’Internet, són molt estàndards i han de ser organitzats i ordenats per
prioritats. L’equip de disseny tècnic i ajuda per fer una pàgina web fa judicis de valor sobre les prioritats i necessitats dels usuaris i interpreta el marc de referència.
Els elements essencials del diàleg semblen estar definits per endavant. per exemple, els dissenyadors de pàgines web decideixen quins enllaços oferir i les preguntes es limiten al que els dissenyadors de les web consideren que pot plantejar problemes. La majoria dels llocs web té n una llista amb les preguntes més freqüents (FAQ [frequently asked questions]) per ajudar els individus a usar i interpretar la informació. Les FAQ són un mitjà de proporcionar respostes anticipant-se a les preguntes més usuals. Això requereix que el programador o analista de sistemes caracteritzin a l’usuari i el ús que aquest farà de la informació obtinguda. Per descomptat, amb una transacció de rutina com comprovar les hores de les pel·lícules o fer una compra, això no planteja problema. Però un coneixement més tàcit, com la solució a un problema complex o l’assessorament sobre com definir un problema té un grau major de inseguretat. En aquest cas, és més difícil transmetre el significat exacte, ja que es requereix interpretació i aclariment, pel que és difícil de comunicar en un medi estandarditzat. Quan el coneixement és molt tàcit per naturalesa, la interacció i la comunicació cara a cara (i, per tant, la proximitat geogràfica) són afavoreixen la transmissió del coneixement. Si més no codificat és el coneixement i més
difícil formular, més gran és la necessitat de contactes personals freqüents i més el grau resultant de centralització en l’organització geogràfica.                                                                     La innovació, més que el producte del treball individual d’un inventor és el resultat de l’ordenació de corrents de coneixement diferents i complementàries.  No és només la concentració de treballadors qualificats, proveïdors i informació el que distingeix a aquesta regió, sinó que hi ha tot un seguit de institucions regionals, associacions comercials diverses, organitzacions locals d’empreses i un sense fi de consultories especialitzades, empreses d’estudis de mercat, de relacions públiques i de capital de risc – que ofereixen serveis tècnics, financers i de xarxes que les empreses de la regió, que no sempre poden pagar individualment. Aquestes xarxes desafien les barreres sectorials: els individus canvien amb facilitat, passant d’empreses de semiconductors a empreses d’unitat de disc, o de fabricants d’ordinadors acreadors de xarxes. Passen d’empreses establertes a altres que comencen (o viceversa) i fins i tot a empreses d’estudis de mercat o assessoria i d’aquestes novament a empreses que comencen. I segueixen trobant-se en fires comercials, conferències industrials i en innombrables seminaris, xerrades i activitats socials promoguts per organitzacions locals d’empreses i associacions comercials. En aquests fòrums, és fàcil establir relacions i conrear-les, intercanviar informació tècnica i de mercat, i fer nous contactes de negocis, amb el que sorgeixen noves empreses …
Aquest entorn descentralitzat i fluid afavoreix també la difusió de capacitats i
coneixements tecnològics intangibles.                                                                                                       Un tema de gran importància i actualitat és la seguretat de la informació, la recerca de nous mètodes per garantir la integritat i precisió de les dades. en relació amb això està el problema de la intimitat, ja que la correspondència personal, els registres digitals i els enviaments per la web es converteixen en dades sobre un individu que poden ser utilitzades amb altres finalitats (Rosen 199). els científics informàtics treballen en tecnologies criptogràfiques cada vegada més sofisticades, però hi ha la creença que la tecnologia per si sola no serà capaç d’oferir una total seguretat, sinó que es necessita el suport de les institucions socials. La intercepció i violació dels codis secrets per transmetre les dades té una llarga tradició històrica ,… des del moment en què la gent envia missatges, siga pel mitjà que siga, sempre hi ha altres individus que intenten accedir a aquest material sense autorització. Un dels inconvenients més greus per a la seguretat a Internet és la incapacitat de la gent per emprar múltiples contrasenyes i canviar-s amb freqüència. Els problemes de la seguretat de la informació són el motiu esmentat amb més freqüència per no fer transaccions comercials per Internet. Si ens resistim a compartir els nostres dades financeres, estarem disposats a compartir altres secrets?                                      Internet pot oferir una vida virtual rica i interessant, ofereix informació i contactes a aquells que viuen aïllats geogràficament. Però no és un substitut de la vida real.                       El recurs clau en el procés d’innovació és la formació laboral d’individus que tinguen els coneixements i aptituds per ser creatius, fer les preguntes pertinents, idear noves formes i maneres de fer les coses, i entendre les possibilitats. Per descomptat, la concentració geogràfica de treball qualificat és la condició més difícil de reproduir en regions que estan intentant desenvolupar concentracions industrials d’alta tecnologia. Els motius poden ser que no tracta només de les competències dels individus, sinó dels recursos que aquests
disposen en determinades localitzacions.                                                                                                  La tecnologia està avançant cap a una major sofisticació i les dificultats inherents a la manca de l’amplada de banda adequada tendeixen a resoldre fent que les videoconferències i el treball en col·laboració siguin més acceptables. una pregunta important segueix: Si pogués viure en qualsevol lloc i seguir fent la seva treball, on viuria? Com organitzaria la seva vida i el seu temps? Potser l’aspecte més important de la revolució de les TIC és que ens alliberarà de la tirania de les distàncies que condicionen i limiten l’elecció de lloc de residència.                                                                                                         La revolució de les telecomunicacions possibilita la ràpida transferència del treball a
tot el món. Empreses com Cisco Systems Inc, Deutsche Bank, IBM Corp., Nortel Networks Ltd, o Tektronix transfereixen treball a diferents localitats de tot el món per beneficiar-se dels tres canvis de torn del dia. Es pot començar un treball de programació a Silicon Valley i transferir-lo a Bangalore, Índia, ja que el final d’una jornada laboral correspon amb l’inici d’una altra. Així es repeteix el procés, transferint el treball a Irlanda per al tercer canvi de torn del dia. el procés continua fins a la finalització del producte. Per descomptat, és un mètode molt productiu, però ¿és innovador? Es pot dir que l’escriptura d’un codi, els seus
començaments i implantació formen part de la innovació, però és aquesta part que es
pot utilitzar diverses vegades. Cal fer més treballs de recerca sobre aquest tema. És com si algú en algun lloc estigués orquestrant el procés i tingués la capacitat de prendre decisions per reaccionar a les crisis i als problemes inesperats. La teoria prediu que aquest individu residiria en una concentració que oferís els recursos per trobar solucions noves i encarregar el treball segons les seves necessitats.                                                                                  El terme hacker ha vingut a significar un ampli moviment d’individus que són experts en tècnica però segueixen mantenint l’esperit inconformista. Igual que la ètica protestant del treball de Weber anava associada a la Revolució Industrial, l’ètica hacker va lligada a la Revolució de la Informació, i formula una nova característica de l’era de la informació relacionada amb el apassionant que pot ser la vida al pla individual quan s’incorpora la creativitat a la feina. L’ètica hacker es basa en la creença que els individus poden crear grans coses unint esforços amb imaginació. La nova ètica defensa la necessitat de mantenir uns estàndards iuns ideals ètics i fomentar uns ideals socials com la intimitat i la igualtat. La paraula hacker en aquest context designa als entusiastes programadors
informàtics que comparteixen el seu treball, no al tipus de conducta delictiva que alguns
individus consideren un repte. Per a aquest grup, l’ordinador i Internet suposen un
nou mecanisme d’organitzar la vida i el treball donant-los més sentit als fets i treballs.       Quin paper té la localització en l’ètica hacker? Des del moment en què el individu té accés al web, la seva localització immediata és irrellevant ja que   té accés a tota la informació i als recursos disponibles a la web i pot conversar amb tots els altres individus connectats. Per descomptat, cal reconèixer que no tots els individus estan connectats ni tenen accés al web. Es cert que tots els llocs que no poden connectar-se a Internet s’aniran quedant endarrerits, el que va creant una divisió digital entre els connectats i els no-conectats, que només pot conduir a exacerbar les desigualtats econòmiques ja existents.
La desaparició de les distàncies com a determinant del cost de les comunicacions serà probablement l’única força econòmica que configure la societat en la primera meitat d’aquest segle. Influirà, de manera difícilment imaginable, en les decisions sobre on viure i treballar, els conceptes de fronteres nacionals i els models de comerç internacional. La desaparició de les distàncies significarà que tota activitat que es basi en una pantalla (ordinador) o un telèfon, es pugui dur a terme en qualsevol lloc del món «. Però això no equival ni molt menys a dir que la localització no tindrà importància.
Certament, cal esperar que quan les activitats i els actors econòmics estiguen lliures de les limitacions de la ubicació geogràfica, aquesta potser coure més importància. Poca gent hauria de viure en una localitat només en raó de la seva proximitat als recursos naturals, per qüestions de transports o per caprici de la seva patró. És una visió d’una utopia en la qual Internet i la revolució digital donarà a els individus llibertat de triar la seva residència.
La nostra societat s’ha acostumat a la disminució de costos de la transmissió d’informació i Internet és només una innovació més dins de moltes altres. Internet és un instrument i la qüestió és com preferiríem emprar-lo.
La pregunta és: si pogués viure en qualsevol lloc, on preferiria viure? La meva opinió és que, com a éssers socials que som, preferirem situar-nos al costat d’altres éssers
semblants a nosaltres, en llocs que ofereixen els avantatges que cadascú valore,
oportunitats interessants i aquest element meravellós de sort, la trobada casual,
la inesperada tassa de cafè, la revelació sorprenent. Hi haurà alguns nuclis d’activitat innovadora que seran els llocs més desitjables, els llocs més productiusi, el que puga, voldrà viure en ells. Al cap i a la fi, som entitats físiques i no virtuals i necessitem estar en algun lloc.
Internet és un mitjà nou, un instrument més ràpid que permet als actors exercir les activitats que ja venien exercint. És cert que la vida ha canviat de degut a Internet, el mateix que va passar amb la Revolució Industrial. però cal reconèixer que, tot i que la Revolució Industrial va comportar grans beneficis econòmics i socials, també va produir una ‘dis-locació’ de la gent a gran escala, va canviar els hàbits de treball i les condicions laborals de manera socialment indesitjable en molts casos, i va augmentar la contaminació i la explotació del medi ambient. Estem ara davant l’abisme de la nova revolució digital i potser la manera de formular la pregunta és com podem aprofitar aquesta nova tecnologia per construir una societat i una economia de més oportunitats, més llibertat i harmonia. Els éssers humans, com a éssers físics, han d’estar en algun espai geogràfic i ara tenim els mitjans per alliberar-nos de la tirania de les distàncies. Més que intentar predir el futur, espero que siguem capaços d’emprar aquests mitjans per configurar-lo.Quan el coneixement pot ser codificat, és més fàcil transmetre-ho als altres en tota mena de mitjans. De les activitats econòmiques, la innovació és aquella a la que més afecta la
localització, precisament per la seva naturalesa creativa i per basar-se en el coneixement
tàcit. La major tendència cap a la concentració geogràfica es dóna en les indústries noves i en les primeres fases del seu cicle vital. Quan les activitats es van fent estàndards o més rutinàries, es pot observar clarament una menor tendència a la concentració geogràfica.
Per descomptat, Internet afavorirà l’activitat innovadora ja que l’enorme quantitat de
informació que ofereix i el fàcil accés a ella és un element molt valuós per al treball creatiu. Ara bé, tot i que les vídeo-conferències i el contingut del web es perfeccionen sense parar, no equivalen a participar en persona. Tot el que ha estat alguna vegada a Internet ha experimentat la satisfacció de trobar coses noves que se li ofereixen com si disposés d’un ajudant personal, però també la frustració de no aconseguir la informació que desitjava. En un nivell bàsic, la informació en Internet ve donada en les pàgines web, un arxiu HTLM (hypertext markup language) i uns arxius associats per a escriptura i gràfics que solen tenir altres molts enllaços amb altres documents del web i amb navegadors i motors de cerca. Els continguts que ofereixen les pàgines web, per les quals es comunica la informació d’Internet, són molt estàndards i han de ser organitzats i ordenats per prioritats. L’equip de disseny tècnic i ajuda per fer una pàgina web fa judicis de valor sobre les prioritats i necessitats dels usuaris i interpreta el marc de referència. Els elements essencials del diàleg semblen estar definits per endavant. per exemple, els dissenyadors de pàgines web decideixen quins enllaços oferir i les preguntes es limiten al que els dissenyadors de les web consideren que pot plantejar problemes. La majoria dels llocs web té n una llista amb les preguntes més freqüents (FAQ [frequently asked questions]) per ajudar els individus a usar i interpretar la informació. Les FAQ són un mitjà de proporcionar respostes anticipant-se a les preguntes més usuals. Es demana als usuaris que llegeixen detingudament les FAQ abans de recórrer al correu electrònic o al telèfon per fer una pregunta. Per elaborar les FAQ cal haver fet una selecció de les preguntes dels usuaris arribant així a l’estandardització de preguntes i respostes. Això requereix que el programador o analista de sistemes caracteritzin a l’usuari i el ús que aquest farà de la informació obtinguda. Per descomptat, amb una transacció de rutina com comprovar les hores de les pel·lícules o fer una compra, això no planteja problema. Però un coneixement més tàcit, com la solució a un problema complex o l’assessorament sobre com definir un problema té un grau major de inseguretat. En aquest cas, és més difícil transmetre el significat exacte, ja que es requereix interpretació i aclariment, pel que és difícil de comunicar en un medi estandarditzat. Quan el coneixement és molt tàcit per naturalesa, la interacció i la comunicació cara a cara (i, per tant, la proximitat geogràfica) són afavoreixen la transmissió del coneixement. Si més no codificat és el coneixement i més
difícil formular, més gran és la necessitat de contactes personals freqüents i més el grau resultant de centralització en l’organització geogràfica.                                                                     A mesura que la tecnologia es fa més sofisticada, es pot introduir més quantitat de contingut, però hi ha limitacions que donen l’avantatge a la interacció humana directa. Els dissenyadors de les pàgines web empren una interfície que es caracteritza per la frase What You See Is What You Get [El que veus és el que tens] (WYSIWYG), que fa referència al protocol de disseny comunament utilitzat o a la interfície de usuari que no requereix codis intricats ni ordres complicades. És útil, a mesura que augmenta el nombre d’individus que poden fer pàgines web, però, com passa amb tota estandardització, això té un cost. Per al cas pitjor s’empra la frase What You See Is All You Get [El que veus és tot el que hi ha] (WUSIAYG), una versió més pobre a la qual li falta profunditat i flexibilitat. Per atraure els
mercats de masses, el contingut ha de tenir un atractiu molt general el que significa dirigir-se a un mínim comú denominador. L’alta qualitat del contingut, heretada de els primers usuaris, científics i universitaris, sembla pròxima a desaparèixer causa de la major presència comercial a Internet.
La innovació, més que el producte del treball individual d’un inventor és el resultat de l’ordenació de corrents de coneixement diferents i complementàries que estudien les xarxes de Silicon Valley, Califòrnia, insisteix que és la comunicació entre els individus el que facilita la transmissió del coneixement entre els agents, les empreses i fins i tot les fàbriques. «No és només la concentració de treballadors qualificats, proveïdors i informació el que distingeix a aquesta regió, sinó que hi ha tot un seguit de institucions regionals -entre altres la Stanford University, associacions comerciale s diverses, organitzacions locals d’empreses i un sens fi de consultories especialitzades, empreses d’estudis de mercat, de relacions públiques i de capital de risc – que ofereixen serveis tècnics, financers i de xarxes que les empreses de la regió no sempre poden pagar individualment. Aquestes xarxes desafien les barreres sectorials: els individus canvien amb facilitat, passant d’empreses de semiconductors a empreses d’unitat de disc, o de fabricants d’ordinadors a creadors de xarxes. Passen d’empreses establertes a altres que comencen (o viceversa) i fins i tot a empreses d’estudis de mercat o assessoria i d’aquestes novament a empreses que comencen. I segueixen trobant-se en fires comercials, conferències industrials i en innombrables seminaris, xerrades i activitats socials promoguts per organitzacions locals d’empreses i associacions comercials. En aquests fòrums, és fàcil establir relacions i conrear-les, intercanviar informació tècnica i de
mercat, i fer nous contactes de negocis, amb el que sorgeixen noves empreses …
Aquest entorn descentralitzat i fluid afavoreix també la difusió de capacitats i
coneixements tecnològics intangibles. »
Com a resultat de tot això, hi ha xarxes socials, definides com una «col·lectivitat d’individus entre els quals tenen lloc intercanvis basats tan sols en normes compartides de comportament lleial «. la concentració facilita els contactes socials necessaris per al desenvolupament d’aquestes xarxes i redueix els costos dels controls de conductes deslleials. Resulta molt més difícil mantenir la confiança a grans distàncies i amb els sistemes de xifrat dels mitjans digitals; les signatures digitals i altres solucions tècniques tracten d’oferir una informació precisa, vàlida i fiable, però amb això, la confiança es converteix en alguna cosa mediatitzat per la tecnologia, deixant de dependre del lliure albir de l’individu. En aquest cas, la localització geogràfica serveix també per controlar l’activitat de altres empreses, ja siguen de proveïdors, de socis o de la competència. una pàgina web presentada professionalment pot donar legitimitat a una empresa virtual.           Tot i que la manca de vigilància implica llibertat d’una banda, també suscita problemes de confiança, seguretat i integritat de la informació. L’avantatge de veure les coses amb els propis ulls, tocar el producte i palpar la mercaderia, és que confiem en les nostres pròpies percepcions. La interacció i l’observació freqüents, la confirmació i comprovació de les fonts conegudes juntament amb la possibilitat de control, són alguns avantatges de la proximitat física. El control requereix veure amb els propis ulls, presentar-se de forma inesperada, i fer una valoració independent. 
Un tema de gran importància i actualitat és la seguretat de la informació, la recerca de nous mètodes per garantir la integritat i precisió de les dades. en relació amb això està el problema de la intimitat, ja que la correspondència personal, els registres digitals i els enviaments per la web es converteixen en dades sobre un individu que poden ser utilitzades amb altres finalitats. els científics informàtics treballen en tecnologies criptogràfiques cada vegada més sofisticades, però hi ha la creença que la tecnologia per si sola no serà capaç d’oferir una total seguretat, sinó que es necessita el suport de les institucions socials. La intercepció i violació dels codis secrets per transmetre les dades té una llarga tradició històrica.Des del moment en què la gent envia missatges, sigua pel mitjà que siga, sempre hi ha altres individus que intenten accedir a aquest material sense autorització. Un dels inconvenients més greus per a la seguretat a Internet és la incapacitat de la gent per emprar múltiples contrasenyes i canviar-les amb freqüència. Els problemes de la seguretat de la informació són el motiu esmentat amb més freqüència per no fer transaccions comercials per Internet. Si ens resistim a compartir les nostres dades financeres, estarem disposats a compartir altres secrets? Internet ofereix informació a tothom des del moment en què accedeix a la Web. Quan la informació està a l’abast de qualsevol, presumiblement perd tot valor estratègic concret, es converteix en un producte. Si una àrea tècnica està en situació de canvi, amb un índex elevat d’obsolescència del coneixement, pot haver una tendència a retardar la disponibilitat de la informació fins que emergeix un disseny dominant o fins que s’obtinga algun avantatge estratègic per divulgar la informació. Per exemple, veiem que en algunes indústries ha una tendència a retardar la sol·licitud de patent perquè en ella es revela massa informació de la tecnologia emprada. Les empreses prefereixen tenir l’avantatge de ser les primeres del mercat mantenint els fluxos d’informació sota control fins que la innovació estiga enllestida. Així doncs, els actors econòmics entren en «carreres» per ser els primers a arribar al mercat i obtenir les compensacions econòmiques corresponents, sense comunicar en línia la seva informació més valuosa. Els misteris del negoci deixen de ser misteris; però és com si estigueren a la atmosfera, i els nens, aprenen molts d’ells sense adonar-se’n. S’aprecia el bon treball, i de seguida es parla dels mèrits de les invencions i millores en la maquinària, en els procediments o en l’organització general dels negocis; si algú posa en marxa una idea nova, un altre la pren i li afegeix les seves pròpies suggeriments, convertint-se així en una font de més idees noves. I en el veïnat, proliferen les empreses subsidiàries que proveeixen els accessoris i materials, organitzen el comerç d’aquests, i dirigeixen l’economia cap a ells de moltes maneres «.
La concentració espacial arriba a una gran varietat d’activitats innovadores en una sèrie d’indústries i sectors, posant de manifest la importància de l’especialització regional per a la activitat econòmica, i de les concentracions geogràfiques per produir majors beneficis, així com les conseqüències en la productivitat, que es deriven de la localització conjunta de la investigació i el desenvolupament de les empreses i de les universitats.                                   Centrem-nos en el cas d’Internet. El principi de la història d’Internet se sol situar en l’elaboració d’un commutador de paquets i la creació de la Xarxa Avançada de Projectes d’Investigació (ARPANET) en el Departament de Defensa dels Estats Units en el decenni de 1960, i triga diversos decennis en desenvolupar-se. Abat (2000) demostra la funció dels usuaris individuals i les xarxes socials en la configuració de la xarxa per aconseguir els seus propis objectius i en la definició i redefinició constant de l’arquitectura i el concepte del que Internet ha arribat a ser. Les aplicacions com el correu electrònic i la World Wide Web es van crear de manera informal sense una planificació formal coordinada. No és estrany que les empreses que treballen en les aplicacions d’Internet estiguin concentrades
geogràficament en algunes localitzacions prominents dels Estats Units ia tothom.
Hi ha una relació directa entre la propensió de les indústries a la concentració geogràfica i la intensitat del coneixement en l’activitat de la indústria. la importància de la situació geogràfica depèn del ritme amb què les noves idees reemplacen les velles, és a dir, de l’obsolescència del coneixement. el capital intel·lectual, exactament igual que el físic, es deprecia i queda obsolet. les indústries que experimenten elevats índexs d’obsolescència del coneixement es beneficien si se situen prop de les fonts de nous coneixements, de manera que puguen estar al cas de les noves idees i avaluar-les. Com era d’esperar, els
treballs empírics de recerca arriben a resultat que les indústries que experimenten una ràpida depreciació del coneixement i una alta oportunitat tecnològica, tenen un alt grau de concentració espacial. Això s’aplica de manera especial a les empreses que estan en les primeres fases del seu cicle vital quan el ritme d’innovació és ràpid.
La revolució de les telecomunicacions possibilita la ràpida transferència del treball a
tot el món. Empreses com Cisco Systems Inc, Deutsche Bank, IBM Corp., Nortel Networks Ltd, o Tektronix transfereixen treball a diferents localitats de tot el món per beneficiar-se dels tres canvis de torn del dia. Es pot començar un treball de programació a Silicon Valley i transferir-lo a Bangalore, Índia, ja que el final d’una jornada laboral correspon amb l’inici d’una altra. Així es repeteix el procés, transferint el treball a Irlanda per al tercer canvi de torn del dia. el procés continua fins a la finalització del producte. Per descomptat, és un mètode molt productiu, però ¿és innovador? Es pot dir que l’escriptura d’un codi, els seus
començaments i implantació formen part de la innovació, però és aquesta part que es
pot utilitzar diverses vegades. Cal fer més treballs de recerca sobre aquest tema. És com si algú en algun lloc estigués orquestrant el procés i tingués la capacitat de prendre decisions per reaccionar a les crisis i als problemes inesperats. La teoria prediu que aquest individu residiria en una concentració que oferís els recursos per trobar solucions noves i encarregar el treball segons les seves necessitats.
Internet pot oferir una vida virtual rica i interessant, ofereix informació i contactes a aquells que viuen aïllats geogràficament. Però no és unsubstitut de la vida real. El recurs clau en el procés d’innovació és la formació laboral d’individus que tinguen els coneixements i aptituds per ser creatius, fer les preguntes pertinents, idear noves formes i maneres de fer les coses, i entendre les possibilitats. Per descomptat, la concentració geogràfica de treball qualificat és la condició més difícil de reproduir en regions que estan intentant desenvolupar concentracions industrials d’alta tecnologia. Els motius poden ser que no tracta només de les competències dels individus, sinó dels recursos que aquests disposen en determinades localitzacions.
La tecnologia està avançant cap a una major sofisticació i les dificultats inherents a la manca de l’amplada de banda adequada tendeixen a resoldre fent que les videoconferències i el treball en col·laboració siguin més acceptables. una pregunta important segueix: Si pogués viure en qualsevol lloc i seguir fent la seva treball, on viuria? Com organitzaria la seva vida i el seu temps? Potser l’aspecte més important de la revolució de les TIC és que ens alliberarà de la tirania de les distàncies que condicionen i limiten l’elecció de lloc de residència.
El terme hacker ha vingut a significar un ampli moviment d’individus que són experts en tècnica però segueixen mantenint l’esperit inconformista. Igual que la ètica protestant del treball de Weber anava associada a la Revolució Industrial, l’ètica hacker va lligada a la Revolució de la Informació. Pekka Himanen (2001) a The Hacker Ethic and the Spirit of the Information Age formula una nova característica de l’era de la informació relacionada amb el apassionant que pot ser la vida al pla individual quan s’incorpora la creativitat a la feina. L’ètica hacker es basa en la creença que els individus poden crear grans coses unint esforços amb imaginació. La nova ètica defensa la necessitat de mantenir uns estàndards i
uns ideals ètics i fomentar uns ideals socials com la intimitat i la igualtat.
La paraula hacker en aquest context designa als entusiastes programadors informàtics que comparteixen el seu treball, no al tipus de conducta delictiva que alguns individus consideren un repte. Per a aquest grup, l’ordinador i Internet suposen un nou mecanisme d’organitzar la vida i el treball donant-los més sentit.
Quin paper té la localització en l’ètica hacker? Des del moment en què el individu té accés al web, la seva localització immediata és irrellevant ja que té accés a tota la informació i als recursos disponibles a la web i pot conversar amb tots els altres individus connectats. Per descomptat, cal reconèixer que no tots els individus estan connectats ni tenen accés al web. és cert que tots els llocs que no poden connectar-se a Internet s’aniran quedant enrere, el que va creant una divisió digital entre els connectats i els no-connectats que només pot conduir a exacerbar les desigualtats econòmiques ja existents.
La desaparició de les distàncies com a determinant del cost de les comunicacions serà probablement l’única força econòmica que configure la societat en la primera meitat d’aquest segle. Influirà, de manera difícilment imaginable, en les decisions sobre on viure i treballar, els conceptes de fronteres nacionals i els models de comerç internacional. La desaparició de les distàncies significarà que tota activitat que es base en una pantalla (ordinador) o un telèfon, es puga dur a terme en qualsevol lloc del món. Però això no equival ni molt menys a dir que la localització no tindrà importància.
Certament, cal esperar que quan les activitats i els actors econòmics estiguen lliures de les limitacions de la ubicació geogràfica, aquesta potser tinga més importància. Poca gent hauria de viure en una localitat només en raó de la seva proximitat als recursos naturals, per qüestions de transports o per capritx del seu patró. És una visió d’una utopia en la qual Internet i la revolució digital donarà als individus llibertat de triar la seva residència.
La nostra societat s’ha acostumat a la disminució de costos de la transmissió d’informació i Internet és només una innovació més dins de moltes altres. Internet és un instrument i la qüestió és com preferiríem emprar-lo.
La pregunta és: si pogués viure en qualsevol lloc, on preferiria viure? La meva opinió és que, com a éssers socials que som, preferirem situar-nos al costat d’altres éssers semblants a nosaltres, en llocs que ofereixen els avantatges que cadascú valore, oportunitats interessants i aquest element meravellós de sort: la trobada casual, la inesperada tassa de cafè, la revelació sorprenent. Hi haurà alguns nuclis de activitat innovadora que seran els llocs més desitjables, els llocs més productius i, el que puga, voldrà viure en ells. Al cap i a la fi, som entitats físiques i no virtuals i necessitem estar en algun lloc.
Internet és un mitjà nou, un instrument més ràpid que permet a la societat exercir les activitats que ja venien exercint. És cert que la vida ha canviat degut a Internet, el mateix que va passar amb la Revolució Industrial. però cal reconèixer que, tot i que la Revolució Industrial va comportar grans beneficis econòmics i socials, també va produir una ‘dis-locació’ de la gent a gran escala, va canviar els hàbits de treball i les condicions laborals de manera socialment indesitjable en molts casos, i va augmentar la contaminació i la explotació del medi ambient. Estem ara davant l’abisme de la nova revolució digital i potser la manera de formular la pregunta és com podem aprofitar aquesta nova tecnologia per construir una societat i una economia de més oportunitats, més llibertat i harmonia?. Els éssers humans, com a éssers físics, han d’estar en algun espai geogràfic i ara tenim els mitjans per alliberar-nos de la tirania de les distàncies. Més que intentar predir el futur, espere que siguem capaços de emprar aquests mitjans per configurar-lo.       

L’CONFIGURACIÓ GEOPOLÍTICA D’EUROPA

Al llarg de les últimes centúries s’han succeït diferents Ordres Geopolítics Mundials que en cada un dels períodes històrics vénen a reflectir l’estructura i distribució del poder. Cada un d’ells està liderat per una potència que estableix la seva hegemonia i imposa les normes internacionals a seguir, les quals són acceptades i obeïdes majoritàriament pels altres estats que formen part del Sistema Mundial. En conseqüència, els ordres geopolítics mundials responen en cada període als canvis històrics esdevinguts en la distribució del poder.
El procés evolutiu de cada un d’aquests ordres segueix per diferents etapes diferenciades entre si per les característiques que presenta en ells la posició hegemònica de l’estat o estats que aspiren al lideratge mundial. A la part inicial del cicle, la trajectòria ascendent permet aconseguir el triomf hegemònic d’una de les potències que, d’aquesta manera, es converteix en el Centre del Sistema Mundial. És llavors quan apareix consolidat l’ordre internacional dictat per la gran potència vencedora i seguit per la majoria dels estats. A partir d’aquest punt àlgid es passa a la maduresa de l’ordre geopolític i a continuació s’inicia la última part del cicle, fins arribar a la decadència de l’hegemonia, moment en què es comença la construcció d’una nova etapa de distribució del poder a escala mundial. Des d’una perspectiva territorial es produeix una diferenciació espacial en el Sistema Mundial entre el Centre constituït per l’estat que determina les regles d’articulació del poder i la Perifèria, individualitzada com el conjunt de territoris dependents.
Durant el segle XIX, el Regne Unit va mantenir aquest lideratge i va dictar les normes internacionals, referides a les esferes econòmica, política i social, les quals van ser assumides en gran mesura pels diferents estats que constituïen el Sistema Internacional. Aquesta posició preeminent s’esquerda en els inicis del segle XX, com a resultat de dificultats econòmiques internes a la metròpoli als quals s’uneixen altres factors externs, fonamentalment el replegament de l’Imperi i l’ascens de dues grans potències emergents (EUA i Alemanya) disposades a aconseguir el lideratge mundial.                                                                                                                                           Després de les complexes vicissituds de la primera meitat del segle XX, marcades per dues Guerres Mundials, el Crack de 1929 i la Gran Depressió subsegüent, EUA es confirma com el nou àrbitre del Sistema Mundial, articula les xarxes de neoimperialisme, acords a les seves prioritats politicoeconòmiques i estableix les directrius d’un nou ordre geopolític de la Guerra Freda. Des del punt de vista formal, la nova potència hegemònica va impulsar la signatura de lloa Acords de Bretton Woods, la creació del Sistema de Nacions Unides i l’establiment del dòlar com a moneda de canvi en les transaccions internacionals, fins i tot les realitzades amb el bloc socialista.
La primera crida d’atenció sobre el lideratge d’EUA en el Sistema Mundial es va produir a partir de 1971 amb la fi del sistema monetari dòlar / or, la crisi del sistema de Bretton Woods i la frustrada i, per tant, frustrant intervenció nord-americana a Vietnam. A tot l’anterior es va sumar la recessió econòmica, incrustada en el sistema internacional des de 1973 (coincidint amb la guerra del Yom Kippur i la pujada espectacular del preu dels hidrocarburs) i que es va mantenir amb més o menys virulència durant una dècada aproximadament.
En aquest context i un cop compromès el lideratge nord-americà, el govern de R. Reagan va respondre amb una significativa escalada en la cursa armamentística, acompanyada d’una política financera molt agressiva, de la qual es va derivar un clar augment de la dependència exterior, perceptible en la presència en l’economia nord-americana d’estalvi, capital i crèdit dels governs estrangers. Paral·lelament, l’enorme força de la demanda de productes de l’exterior, a costa d’un dòlar revaloritzat, va fer que l’economia nord-americana actués a manera de locomotora del creixement econòmic mundial.
Davant del Centre, la Perifèria també es va transformant, especialment el continent asiàtic que continuava incorporant-se amb notable força al Sistema Mundial. Després de la segona Guerra Mundial, el primer a fer-ho va ser el Japó i anys més tard se li han anat unint altres estats com Corea del Sud, Taiwan, Hong Kong, Malàisia, Tailàndia i més recentment la Xina.
Paral·lelament, el marc institucional dels països socialistes es comença a esquerdar en la mateixa dècada dels 80. La pujada al poder de Gorbatxov (1985) inaugura una nova etapa de reestructuració del sistema socialista a l’interior, alhora que va disminuir el seu suport als altres governs comunistes més o menys impopulars, tradicionalment aliats seus. La manca de suport exterior, unit al descontentament intern, es va traduir en la caiguda successiva dels diferents règims socialistes, la desaparició de l’estructura militar (Pacte de Varsòvia) i de l’econòmica (fi del COMECON). Des del punt de vista polític, els diferents estats van transformar la seva antiga estructura de partit únic en règims pluripartidistes més o menys democràtics.
En efecte, l’estructuració dels nous estats ha estat (en algun cas ho continua sent) força complexa, d’on es deriven algunes conseqüències socials negatives, a causa de la manca d’Estat de Dret i l’empobriment d’amplis sectors de la població. En el pla geopolític internacional ha suposat la fi de l’ordre de la Guerra Freda.                                                               L’enfonsament de la majoria dels estats que havien abraçat el Socialisme com a model politicoeconòmic, va desencadenar una etapa d’eufòria i autocomplaença en el Sistema Capitalista que va enfortir l’ortodòxia ideològica representada pel neoliberalisme. Aquesta excessiva confiança en el propi sistema porta a oblidar les mancances i els problemes que encara es mantenen sense resoldre en el mateix, com és el cas de les desigualtats i la pobresa, encara presents, no només al. fora del sistema de Nacions Unides no és incompatible amb formar part del sistema de Bretton Woods
La difícil gestió de la reestructuració politicoeconòmica dels antics països socialistes i la seva integració en el Sistema Món han seguit camins molt diferenciats, excepcionalment pacífics (cas de Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia i les Repúbliques Bàltiques) i més freqüentment violents, en els quals els nacionalismes han tingut (o segueixen tenint) un paper protagonista. Aquest seria el cas de l’extinta Iugoslàvia i gran part de l’URSS, d’on ha nascut un elevat nombre de nous estats, sorgits a partir de la capacitat dels nacionalismes per aglutinar la població quan fracassa el projecte social i polític de l’estat i augmenta l’empobriment d’amplis sectors de la població.
L’evolució menys traumàtica apareix representada en els actuals integrants de la Unió Europea. Tot i les significatives diferències, un denominador comú entre ells, seria la recuperació de l’Estat de Dret i del Benestar. Més difícil està sent la transició en un altre grup de països (els altres integrants de la Unió Soviètica o de Iugoslàvia) en els que les deficiències institucionals segueixen sent importants. La seva incorporació al Sistema Mundial s’està produint en qualitat de països subdesenvolupats, en els quals els ciutadans no tenen les mínimes llibertats i la pobresa afecta importants grups de la població. Això passa, per exemple, en les repúbliques caucàsiques o en les riberenques del Mar Caspi, on convergeixen règims polítics autoritaris, riquesa del territori i pobresa de la població.
Davant el desmembrament de l’ordre Geopolític Mundial de la Guerra Freda, els EUA destaquen com a única superpotència el que la porta a autoinvestirse com a artífex exclusiu d’un nou ordre Geopolític de caràcter unipolar més d’acord amb la realitat del moment i que millor respongui als objectius estratègics nord-americans. Per a aquest objectiu no es requereix col·laboració d’altres estats o de les Institucions Internacionals sorgits després de la segona Guerra Mundial, sinó únicament es demana la seva obediència i supeditació. D’aquesta manera, la potència nord-americana ha passat de ser el principal artífex del ordre internacional de la Guerra Freda a convertir-se en un dels seus principals piròmans. El seguiment del Sistema de Nacions Unides, especialment des de finals del segle XX, permet observar la seva inoperància, la multitud de problemes que l’amenacen i la manca de voluntat política en la seva resolució. D’entre ells cal destacar el desinterès en el seu manteniment, reflectit en l’augment dels deutes pendents dels estats (especialment dels EUA), la poca atenció a les actuacions dels cascos blaus embarcats en missions de pau o l’escassa aplicació de les resolucions del Consell de Seguretat. Davant la inoperància de l’ONU, al març de 2005 es va fer públic l’Informe de Renovació, afavorit per Kofi Annan, en el qual es posava de manifest la necessitat d’entesa i corresponsabilitat entre la superpotència mundial i els altres estats per aconseguir un món més segur. No obstant això, el tema continua estancat, a causa de la manca de voluntat política, sobretot nord-americà, en la seva remodelació.
Aquesta gegantina tasca de reestructuració d’un nou ordre internacional ho pretén dur a terme la dreta nord-americana, representant d’una revolució conservadora en la qual la religió i l’ètica s’interconnecten com a factors mobilitzadors de la política. Coincidint amb l’etapa presidencial de Clinton, l’oposició republicana va anar adquirint presència a les cambres legislatives, fins a aconseguir la majoria parlamentària a les eleccions legislatives de 1994, el que li va permetre anar cimentant la política que més endavant s’aplicaran amb l’arribada de G.W. Bush a la Casa Blanca. En aquest context resulta obligada la referència al Projecte per a un Nou Segle Americà, elaborat per alguns dels grans exponents de la ideologia neoconservadora, com P Wolfowitz, R Perle i R Cheney. En aquest document s’estableixen les directrius de la política exterior, alhora que es reconeix la utilitat de portar a terme una política agressiva fins a aconseguir configurar un nou ordre Geopolític de caràcter unipolar, subordinat als interessos nord-americans.                                                     La primacia dels objectius geoestratègics nord-americans i la falta d’interès per compartir el poder amb altres potències es reflecteix en la manca de respecte a la legalitat internacional, especialment al Sistema de Nacions Unides, a qui s’utilitza o simplement s’ignora segons marqui la conveniència política. A tall d’exemples d’aquesta realitat, es podria citar (a més de l’augment del deute amb Nacions Unides, el rebuig al Tractat de control d’armes d’Ottawa (1997) o l’aprovació d’una legislació extraterritorial, com és la Llei Helms Burton ( 1996), que completa la Llei Torricelli (1992), contrària al dret internacional.
Les modificacions en el Sistema Mundial, força intenses als EUA, afecten també als estats de la Perifèria. La intensitat dels canvis es fa especialment perceptible a Àsia que es consolida com el continent amb major dinamisme econòmic i millores més significatives en el nivell de vida de la població. Al grup ja tradicional dels que anteriorment es deien «nous països industrials» s’incorpora a la dècada dels anys 90 Índia i sobretot la Xina, després d’un període de fort creixement econòmic prolongat de més de 10 anys. El seu fort ascens econòmic suposa el ressorgir d’un anterior centre de poder, vigent durant els segles XVI, XVII i fins i tot XVIII. A partir de llavors, el descens hegemònic xinès es va precipitar de la mà d’un imperi «burocràticament opressor i militarment feble», que es va manifestar en la derrota a la Primera Guerra de l’Opi (1839-1842) quan la Xina es va mostrar incapaç de crear un imperi de caràcter global. La seva caiguda va continuar fins a convertir-(paral·lel a l’ascens d’Europa) en un dels països més pobres del món en acabar la Segona Guerra Mundial. El renéixer xinès en el context internacional de finals del segle XX introdueix noves perspectives des de l’anàlisi dels Ordres Geopolítics, ja que convergeixen poder econòmic, militar i polític. Totes elles són variables noves, que no estaven presents en la resta de països asiàtics que es van desenvolupar amb anterioritat, molt més subordinats a la gran potència nord-americana i als seus objectius estratègics.
Durant aquests anys de final del segle XX i des d’una vessant política, es produeix l’avanç dels processos electorals en gran nombre d’estats tant d’Àsia, com d’Amèrica Llatina o Àfrica. A principis del segle XXI, 119 països tenien governs emanats de les urnes, el que no vol dir que siguin països democràtics, ja que per a això requeririen d’institucions eficients i un Estat de Dret real i efectiu per als seus ciutadans, capaç de respectar els seus drets bàsics i defensar les seves llibertats civils.
Tot i aquest lleuger avanç en l’estructuració de l’estat, només per la celebració d’eleccions no es pot parlar de maduració del sistema democràtic. És aquest un privilegi de què gaudeixen actualment un reduït nombre de països que han pogut desenvolupar un Estat Social de Dret i de Benestar, en el qual els poders públics assegurin la llibertat dels ciutadans, alhora que es responsabilitzin del seu accés als béns i serveis que qualsevol persona requereix per dur a terme una vida digna. Fins i tot es pot parlar d’un cert retrocés en les democràcies més assentades (Unió Europea, Amèrica del Nord, Austràlia i Nova Zelanda), que es manifesta en el malestar de la població i el seu allunyament de la vida política, com un clar reflex de la pèrdua de confiança de la població en la seva classe política ia les seves institucions. La inoperància dels partits polítics tradicionals afavoreix el desenvolupament de coalicions populistes, de corporacions mediàtiques no sotmeses a control democràtic o d’ONG que tracten de cobrir part de l’espai públic, que venien ocupant els partits polítics. A tot això s’uneix la limitació dels drets ciutadans i la involució cap a règims de caràcter més autoritari després de l’11 setembre 2001.                                                                                               En aquest context internacional marcat per nous esdeveniments, els Estats Units intenten liderar en solitari la transició cap a un nou ordre Geopolític més operatiu per a la conjuntura actual de principis del segle XXI. Tanmateix, la superpotència està administrant malament seu bagatge, havent hagut d’enfrontar a diferents problemes (tant d’ordre intern com extern) que estan fent perillar molt seriosament el seu pretès lideratge global per a una futura etapa hegemònica dirigida des de i per Estats Units (Centre del sistema Mundial), d’acord amb la subordinació de la resta dels estats (Perifèria del sistema Mundial).
Fa unes dècades la guerra del Vietnam va suposar el punt d’inflexió en el poder nord-americà, actualment l’actual guerra de l’Iraq està suposant la confirmació de la decadència nord-americana. Aquesta pèrdua d’hegemonia de la superpotència nord-americana es pot analitzar des de diferents perspectives complementàries i interconnectades referents als àmbits econòmics, militar, polític i social.
Actualment Estats Units es segueix mantenint com a primera potència mundial en volum de PIB, si bé se li segueixen acostant altres potències, especialment la Xina, si és que es mesura la riquesa no en dòlars corrents, sinó en PPA. Progressivament l’avantatge tecnològica nord-americana es va reduint respecte a altres regions econòmiques emergents, de manera que les exportacions xineses de productes de microelectrònica ja sobrepassen a les nord-americanes, que fins ara ocupaven el primer lloc en la jerarquia mundial.
La pèrdua gradual de lideratge econòmic nord-americà és el resultat d’una sèrie de desequilibris macroeconòmics entre els quals cal destacar el dèficit pressupostari i l’exterior, que l’obliga a incrementar la seva dependència respecte als països més dinàmics d’Àsia (Xina, Índia, Singapur, Corea, Taiwan). El canvi experimentat pels comptes públics ha estat enorme, ja que entre 2000 i 2006, el país ha passat d’un superàvit de 236.000 milions de dòlars fins arribar a un dèficit de 500.000 milions de dòlars, o el que és el mateix, ha passat de tenir el major excedent pressupostari a la major deute de la seva història. Aquesta espectacular transformació guarda estreta relació amb la política econòmica expansiva de l’actual govern republicà, basada en l’augment de les despeses de defensa i la disminució dels impostos. L’aparició dels números vermells en els comptes públics ha conduït a la reducció de la mida i funcions de l’Estat, així com de les polítiques socials, ja bastant minvades en un context social, com és el nord-americà, en el qual la pobresa es concep com un problema individual, no social.                                                                                                                               L’articulació de les relacions de poder en el nou context geopolític mundial (inclosos els territoris del bloc soviètic) porta a EUA a enfortir el seu poder militar, única esfera en la qual segueix mantenint la seva indiscutible lideratge. La seva despesa en defensa (superior al bilió de dòlars, 3,8% del PIB el 2006) constitueix aproximadament la meitat de la despesa total mundial. No obstant això, també en aquest camp la Xina va reduint l’avantatge, si bé les informacions disponibles sobre la situació real són una mica confuses. Oficialment el pressupost militar xinès va ascendir a 28.000 milions de dòlars el 2006, el que suposa el 14,7% més que l’any interior. EUA no accepta com a vàlides aquestes xifres, assenyalant que la realitat duplica o triplica les xifres oficials.
No obstant això, també l’exèrcit nord-americà dóna mostres de manca d’autonomia, incrementant la dependència del capital privat intern o bé dels subministraments exteriors, segons es pot apreciar en el protagonisme d’empreses nord-americanes en la guerra de l’Iraq (per exemple Halliburton) o en el recent encàrrec al consorci EADS de 178 avions cisterna per tràfic de tropes i mercaderies.
Donat l’interès a mantenir la supremacia nord-americana en qüestions de defensa, el pressupost militar ha vingut creixent especialment a partir del Programa d’Estratègia de Seguretat Nacional (2002) que impulsa la militarització de l’espai alhora que la proliferació d’armes nuclears, també entre els aliats nord-americans. En aquesta línia cal situar el suport tècnic al programa nuclear de l’Índia (Febrer de 2006) o l’estreta relació que es presta al Pakistan des de l’atemptat de l’11 de setembre, tot i que cap d’aquests països és signant del Tractat de no Proliferació Nuclear (TNP). Radicalment diferent és el comportament nord-americà respecte a la política nuclear de l’Iran, signant del TNP, però país catalogat pels ideòlegs nord-americans com a integrant del «Eix del Mal» i, per tant, enemic a combatre, al marge de qualsevol plantejament racional en la política exterior.
Aquesta actuació de l’Imperialisme nord-americà, caracteritzada tant per la manca de principis com pel seu caràcter erràtic, es reflecteix en les guerres de l’Afganistan i l’Iraq, actualment en curs en una regió especialment conflictiva, on (lluny de resoldre) s’estan incrementant els problemes. Potser un fet que ajudi a entendre el fracàs de les actuacions sigui la falsedat de la hipòtesi de partida. Es pretenia lluitar contra el terrorisme islamista (especialment representat per Al-Qaida) i per a això s’actua en estats (en un d’ells -Iraq- més sense que hi hagués cap relació provada amb dit terrorisme) seguint una estratègia de guerra més o menys convencional que està resultant fallida. Sens dubte, hagués estat preferible identificar correctament al nou enemic polític, no coincident amb cap estat i que aprofita de manera molt intel·ligent les xarxes que li proporciona la globalització actual i els avenços en el capitalisme financer.
La intervenció a l’Afganistan el 2002 constitueix una prova més de la forma d’actuació política dels EUA, al marge de la legalitat internacional. Es va esgrimir amb l’objectiu d’enderrocar el govern talibà i es va justificar en legítima defensa després de l’atemptat de l’11 de setembre, impossible d’imputar jurídicament a l’estat afganès. És per això que la decisió va ser contrària a la carta de les Nacions Unides, que especifica com a condició necessària per a permetre l’actuació militar exterior de qualsevol estat, l’existència d’una agressió armada prèvia. Encara s’aconseguís enderrocar el govern, ni s’ha aconseguit estabilitzar el país ni disminuir el risc terrorista al món, que eren els objectius bàsics de la guerra.
Un any després, la invasió de l’Iraq està sent un altre clar exemple de la guerra unilateral i preventiva que els Estats Units lidera, al marge de la legalitat internacional. La manca de raons que justifiquin aquesta actuació és un tema prou conegut sobre el qual hi ha una bibliografia quantiosa que ve a posar de manifest que la decisió estava presa amb anterioritat, de manera que l’atemptat de Nova York de 2001 va servir només d’excusa a l’ ocupació militar. També és perfectament coneguda la manca de planificació de l’operació, que ha suposat la destrucció de l’Estat, ha portat el terrorisme al país, però sobretot està suposant una autèntica sagnia humana en una guerra que el president Bush va donar per finalitzada al maig de 2003 , però que realment segueix activa, encara que la seva caracterització vagi canviant. Es coneix el nombre de morts nord-americans en combat (4.000 a meitat de març de 2008), però les dades són molt més imprecises que fa al nombre d’iraquians morts o afectats pel maltractament exercit per les tropes nord-americanes al marge dels convenis internacionals (especialment del de Ginebra). L’OMS estima en 151.000 els morts de manera violenta al país fins a juny de 2006. La revista Lancet a l’octubre de 2007 informava sobre un estudi de la Universitat Johns Hopkins que elevava la xifra a 650.000. D’altra banda, un informe de la britànica Opinió Research Business avalua al voltant d’un milió les morts provocades per la guerra fins a l’estiu de 2007.
La manca de planificació de la contesa abasta també a l’àmbit econòmic, fins al punt que la despesa avaluat per GW Bush a l’inici de la invasió (50.000 milions de dòlars) han passat a convertir-se en 3 bilions de dòlars, segons assenyala J. Stiglitz ( 2008), ja que en el seu càlcul inclou costos directes i indirectes, derivats de l’ús que els fons haguessin tingut amb un objectiu diferent al militar.
El balanç fins ara d’aquestes dues guerres, que encara continuen, és molt negatiu i han fet disminuir el respecte cap al govern dels EUA, no ja només per part dels altres estats del sistema internacional, sinó també dels ciutadans del món, que demostren la seva falta de confiança en una potència que actua d’esquena a la legalitat internacional i de la defensa dels drets humans.
A nivell intern són molt significatives les deficiències nord-americans del seu Estat Social de Dret, per sota dels valors mitjans dels estats europeus, els poders públics tradicionalment es vénen preocupant més per les polítiques socials. Seguint l’estricta ortodòxia capitalista, els successius governs nord-americans (amb l’excepció del New Deal de FD Roosevelt) han obviat la prestació directa de serveis socials a la població que gairebé es redueix als programes de Medicare i Medicaid, destinats a pensionistes o grups de baix nivell de renda respectivament. El seu model d’Estat del Benestar s’ha ocupat d’establir el marc legal al qual s’ha d’acollir la iniciativa privada, que es converteix en l’autèntica prestatària dels serveis socials a la població, especialment en la sanitat i l’educació, peces bàsiques de les actuals polítiques de benestar. En conseqüència, l’accés a aquests serveis està molt relacionat amb la renda / càpita, el que sens dubte afavoreix la polarització econòmica que caracteritza internament a la major potència econòmica del món com un gegant de peus de fang amb uns nivells de pobresa força elevats.
L’abast de la borsa de pobresa als Estats Units (superior a la mitjana de la Unió Europea) ofereix dades similars, tant si s’estudien els informes de l’OCDE o del PNUD. El primer d’ells defineix el llindar de pobresa (població per sota del 50% de la renda mitjana del país) que arriba als EUA aproximadament al 13% de la població en 2006. A través del segon procediment que recull el càlcul de l’índex de pobresa elaborat pel Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament el valor és similar 15,4%, superior al d’Espanya i el doble d’un dels països més desenvolupats actualment, com és el cas de Noruega. Amb alguna lleugera oscil·lació, les diferències entre països es mantenen en els últims anys, posant-se, a més, de manifest l’empitjorament comparatiu en el cas nord-americà, coincidint amb el mandat republicà de G.W. Bush, especialment preocupat en disminuir els ingressos fiscals i incrementar la despesa pública en els programes de seguretat i defensa.
La major vulnerabilitat de la societat nord-americana es pot percebre també en les acusades diferències internes en variables tan fonamentals com l’esperança de vida, la mortalitat infantil o la capacitat per fer front als desastres naturals, com va passar a l’agost del 2005, quan l’huracà Katrina va suposar la mort d’unes 1.500 persones i el desplaçament de diversos centenars de milers.                                                                                       Les llacunes de l’estat social de Dret transcendeixen al model democràtic nord-americà, paradigmàtic en altres etapes històriques, encara que amb notables llacunes en l’actualitat, segons es reflecteix en el cúmul de queixes dels ciutadans respecte als últims processos electorals. El descontentament es manifesta també en el propi allunyament de la ciutadania de les urnes, amb uns nivells de participació de només aproximadament el 50% de la població. Una de les causes de la marginació política d’un important sector de la població pot ser conseqüència de la decisió individual de mantenir-se fora d’un model polític-social un tant excloent, que atén poc als interessos de la població de menys recursos.
Les deficiències detectades en els processos electorals presidencials són nombroses i cobreixen diferents aspectes, que van des de la necessitat de comptar amb fonts de finançament privat per a participar activament en política, a la manca de legislació federal homogènia per assegurar el dret universal al vot, requisit bàsic en qualsevol democràcia. Altres dels punts febles significatius tenen a veure amb la complexitat i la manca de transparència dels diferents sistemes de votació o el «original» procés de recompte electoral que s’interromp, en el cas que un dels partits es declara perdedor i la seva candidat dóna l’enhorabona al guanyador, sense arribar a computar el total de vots emesos. La gravetat d’aquest costum nord-americana cobra especial rellevància tenint en compte que actualment les eleccions es guanyen o es perden per un reduït nombre de vots, com contínuament posen de manifest els processos electorals en les democràcies consolidades.
La realitat geopolítica actual es configura a partir d’uns 200 estats, teòricament independents, encara que realment subordinats a les decisions preses en els fòrums politicoeconòmics exteriors. Aquest model neocolonial permet que unes poques potències (Centre) mantinguin el control econòmic i polític d’altres estats no sotmesos a la seva jurisdicció i que (amb una funció específica) constitueixen la Perifèria del Sistema Mundial, on el creixement és induït i subordinat a interessos exteriors . La ubicació d’aquests estats en el Sistema Mundial difereix en el temps en base a l’interès que les potències centrals tinguin pel seu control, pel que amb certa facilitat es passa de la irrellevància a la dependència (Romero i Nogué, 2004). Analitzant aquesta qüestió des d’una perspectiva històrica es pot veure la transformació del Golf Pèrsic al segle XX, que ha deixat de ser un territori d’escassa importància geoestratègica, quan la industrialització depenia fonamentalment del carbó fins a convertir-se en zona d’un gran valor estratègic, quan l’energia consumida al món procedeix sobretot dels hidrocarburs. Una cosa semblant li està passant a Guinea Equatorial, estratègicament situada en una important àrea de reserves d’hidrocarburs i ben situada respecte a les principals àrees de consum energètic al món.
La diferent funcionalitat dels diferents estats és acceptada majoritàriament quan l’ordre Geopolític és estable i es troba en el zenit. No és aquesta, però, la situació actual en què la potència hegemònica nord-americana està perdent gran part del seu lideratge. En aquest context, alguns dels estats perifèrics es rebel·len, ajudant a configurar l’etapa de transició cap al nou ordre Geopolític Internacional que s’està gestant. Els signes de desobediència estan especialment presents al continent llatinoamericà i sobretot en l’asiàtic, impulsats per l’ascens xinès.                                                                                                                                             Des del segle XVI el continent llatinoamericà s’ha vingut incorporant al Sistema Mundial en qualitat de territori colonitzat, dins dels esquemes del colonialisme clàssic. A partir del segle XIX, coincidint amb la independència dels diferents estats, ha continuat la subordinació a les potències dirigents o centrals del Sistema Mundial, formant part de la Perifèria en el marc del neoimperialisme. En suma, la supeditació s’ha mantingut i alhora s’ha vingut adaptant als canvis emanats pels Ordres Geopolítics, liderats cronològicament, primer pel Regne Unit i després per EUA.
La situació està canviant a principis del segle XXI, coincidint factors externs (decadència de l’ordre Geopolític vigent) i interns (arribada al poder de partits polítics més o menys escorats a l’esquerra, com està passant al Brasil, Veneçuela, Equador, Bolívia, Perú , Xile i Nicaragua). Amb diferents matisos, tots ells protagonitzen una complicada batalla de desobediència, liderada per Brasil i Veneçuela, que es mou entre la resistència a les peticions nord-americanes i la por als seus possibles represàlies. En aquest context, la posició de Brasil és més diplomàtica, centrada especialment en la seva posició de potència regional, l’organització del Grup dels 20 a l’OMC o la celebració de reunions internacionals com la Cimera d’Amèrica del Sud i dels Països Àrabs ( Brasília, 2005).
De forma més rupturista, Veneçuela impulsa una oposició frontal a les directrius neoimperialistes nord-americanes, amb un protagonisme enorme del president Chávez. La seva iniciativa de l’Alternativa Bolivariana pretén estructurar una xarxa geopolítica d’àmbit regional basada en la cooperació política, econòmica i cultural. Per a la seva concreció està donant passos a través d’alguns projectes concrets. El més desenvolupat ha estat la creació de Petrocaribe (2005) com a instrument per exercir el lideratge exterior a través del subministrament de petroli als països aliats en condicions econòmiques preferencials. Un any després s’ha signat l’acord comercial ALBA (Alternativa Bolivariana per a Amèrica) amb Cuba i Bolívia que tracta de contrarestar els recents acords bilaterals de lliure comerç signats per EUA amb Colòmbia i Perú.
La trajectòria espectacular de la Xina des de 1978 li està permetent escalar esglaons de lideratge internacional a una velocitat superior a la que el seu rival nord-americà volgués. La política de reformes institucionals, l’establiment de xarxes d’influència a escala global i el continuat creixement econòmic han fet que el país s’hagi convertit en una de les primeres potències mundials. Paral·lelament, ha aconseguit el segon lloc (després de Japó) en volum de reserves de divises, molt per davant dels EUA, que ocupa el novè lloc. D’altra banda, i davant l’acusat dèficit comercial de la gran potència nord-americana, la Xina gaudeix d’un superàvit significatiu en la cada vegada més densa xarxa comercial que està desplegant a escala mundial.
En efecte, en el seu ascens com a potència mundial Xina està incrementant enormement els seus intercanvis diplomàtics i comercials en tots els continents alhora que eleva el seu pressupost militar. L’aprovisionament d’hidrocarburs està a la base d’aquesta política econòmica exterior que es complementa amb la venda de productes de fabricació xinesa, afermant el superàvit comercial. Aquest rellevant pes econòmic s’enforteix amb la posició destacada de la Xina a les Nacions Unides, com a membre del Consell de Seguretat amb dret de veto i copartícip amb l’enviament de tropes a les missions internacionals dels cascos blaus, el que ajuda a augmentar la seva presència exterior .
La investigació i exploració espacial és una altra esfera capital per a una gran potència en la que la Xina està mostrant també el seu acostament als EUA. La seva amplitud d’actuacions abasta la tecnologia de satèl·lits, la de míssils i fins i tot recentment ha incorporat la de naus espacials, l’èxit s’ha verificat amb la realització d’un viatge espacial tripulat en 2005. Les seves previsions per als propers anys assenyalen l’any 2016 per la seva arribada a la Lluna, un any abans que la NASA hagi previst el seu retorn.
Tot i els notables avenços de la Xina a diferents camps, encara es mantenen a nivell intern alguns problemes estructurals molt greus com les deficiències del règim polític de partit únic, la manca de llibertats i de drets dels seus ciutadans, la dificultat d’accés de gran part de la població a serveis de salut i habitatge i les enormes desigualtats de renda entre classes socials i territoris.
De com es resolguen aquest cúmul de problemes dependrà molt la puixança de l’avanç de la Xina cap a la posició de gran potència mundial, capaç d’establir les regles de joc d’un Nou Ordre Geopolític .                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                

 

COM TRANSFORMAR L’EDUCACIÓ PER A LA NOVA GENERACIÓ.

En el món actual, hem d’adaptar-nos al sorgiment de noves tècniques , i de tecnologies pedagògiques que busquen promoure una major interactuació amb l’alumnat. Avui el futur del món es basa en l’educació i la nostra gran responsabilitat és el potenciar i motivar les ànsies d’aprendre i emprendre processos formatius que promoguen les ànsies de saber, i d’obrir noves expectatives laborals i professionals que estiguen més acord a les noves necessitats que demanden les actuals generacions, i aconseguir una major implicació.
Lluny de la resignació distingida i la utopia encantatòria, segueix sent possible un altre camí. Avui hi ha lloc per a la redefinició d’un veritable reformisme, radical en les seves anàlisis i ambiciós en els seus objectius que, al mateix temps, torne a donar un sentit positiu a una part necessària d’utopia en la política. Res obliga a acontentar-se amb un discurs gerencial que equival a negar transformacions profundes, o amb un discurs de rebuig nostàlgic o somiador. Sí, les tensions actuals resulten de la dinàmica fonamental de les societats modernes i l’economia de mercat. Però aquestes tensions han de ser dominades. I poden ser-ho. Si es vol recuperar el seu paper, la política ha de consagrar-se a formalitzar aquest diagnòstic i les perspectives que condueix.
En les últimes dècades d’aquest segle assistim a una sèrie de processos que configuren el que indubtablement pot reconèixer-se com un canvi d’era. L’era industrial nascuda a la llum de la Revolució Francesa, de la revolució científica i de la revolució industrial, està donant pas a una altra era ¿postmoderna? ¿Postindustrial ?. Avui el problema és com es construeix una opció superadora, com es construeix la nova democràcia. Quina nova forma ha d’adoptar avui «el govern del poble per al poble»? Quines condicions humanes han de desenvolupar els que seran els ciutadans d’aquesta nova societat?
Sorgeix així una nova ciutadania. I seran les nostres escoles, el nostre sistema d’educació pública, el qual s’haurà de fer càrrec d’aquesta tasca.
Un tret indubtable d’aquesta nova era és la importància sense precedents que adquireix el saber científic tecnològic. Són clares les tendències que indiquen que ingressem a la «era del coneixement».                                                                                                                                             Tots els sistemes econòmics descansen sobre una base de coneixements. Totes les empreses depenen de l’existència prèvia d’aquest recurs, de construcció social. A diferència del capital, el treball i la terra, aquell sol ser menyspreat per economistes i executius quan determinen les aportacions necessàries per a la producció. I, però, aquest recurs és el més important de tots.
És el més important perquè és el més humà. Perquè només coneix (aprèn) l’ésser humà, però també perquè el coneixement té virtuts intrínsecament democràtiques. A diferència de les fonts de poder tradicionals (la força, els diners, la terra) el coneixement és infinitament ampliable. La seva utilització no el desgasta sinó que, al contrari, pot produir més coneixement. Un mateix coneixement, pot ser utilitzat per moltes persones i la seva producció exigeix creativitat, llibertat de circulació, intercanvis, crítiques constructives, diàleg. Totes elles condicions pròpies d’una societat democràtica.
Una «societat del coneixement» es perfila, doncs, com una forma social superadora de les actuals, a condició que el coneixement – que és la base – sigui un bé que està disponible per a tots. Aquesta és la nova societat. Molt coneixement a l’abast de tots, distribuït de tal manera que garanteix la igualtat d’oportunitats. Com s’aconsegueix? A través d’un sistema escolar que siga l’encarregat de garantir-ho, al qual tota la societat li done no solament el mandat de fer-ho, sinó també els recursos per assolir-les.                                         Però no es tracta del coneixement com a valor últim, ja que aquest tipus de pràctiques està despullant ràpidament els seus paranys en temàtiques tan actuals com la clonació. Coneixement dins d’una societat ètica, amb alts valors que construeixin el ‘públic’ com un espai on es protegeixi realment el bé comú i la dignitat de tot ésser humà.
Una societat ètica i solidària, ja que solidaritat és el mateix que responsabilitat, i aquesta es tradueix en compromís ètic davant la història. Una societat ètica és una societat regida per la solidaritat. La solidaritat expressa la condició ètica de la vida humana. La regla d’or que constitueix la norma moral bàsica, no és més que el desenvolupament enunciatiu de la solidaritat: Fes pels altres, el que voldries que fessin per tu.
Al llarg del desenvolupament de la humanitat, l’instrument pacífic més potent per aconseguir això ha estat l’educació. L’educació trenca el cercle viciós de la pobresa, ja que és el determinant fonamental de l’ocupació i des d’allà, de l’accés a tots els béns materials i culturals que la societat ofereix .                               Les dues condicions bàsiques que semblen importants front al futur: coneixement i valors, es distribueixen des del sistema educatiu, des de les escoles. És així que la profunditat del procés de canvi social que té lloc actualment ens obliga a reformular les preguntes bàsiques sobre els fins de l’educació, sobre qui assumeixen la responsabilitat de formar les noves generacions i sobre què llegat cultural, quins valors, quina concepció l’home i de la societat volem transmetre. Això és el que fa avui a l’escola democràtica. Una escola que pose a l’abast de tots els habitants del país, sense distinció de riquesa, raça o religió, el coneixement i els valors necessaris per participar en una societat competitiva i solidària. L’educació fa avui la diferència perquè la seva doble funció dóna suport als dos requeriments importants de la futura societat: el coneixement protegeix la competitivitat; l’equitat protegeix la integració.
Més educació significa per això major competitivitat i major integració social.