ELS COLORS DE LA MEDITERRÀNIA, COLORS DEL SENTIMENT !!!!

Les ones del Mediterrani dugueren l’esperit de la Grècia antiga a la nostra terra. Avui és l’hereva espiritual d’aquell poble meravellós. colors-del-mediterrani-colors-del-sentiment  La poesia d’Homer sembla una poesia nostra. El seny descendeix de Plató, l’auster. I davant del nostre Mediterrani: «D’aquest mar tan blau, d’aquesta blanquíssima escuma, podria encara néixer Afrodita». No heu sentit tot el valor d’eternitat d’un parral sobre un porxo d’estructura hel·lènica? Del paisatge a les columnes, corre la mateixa saba dels oliverars de l’illa de Lemnos. I en aquesta unitat entre l’obra dels déus i l’obra dels homes rau la gràcia de l’art decoratiu. Damunt de la nostra terra són igualment eternes una columna dòrica i una dona pagesa amb un càntir al braç. Per tant, els colors de la nostra mar, dels nostres arbres i de la nostra terra, són l’element primordial de tot esculpidor de la nostra bellessa.  Per aquests artistes i els seus companys, l’art viu de la terra com un arbre. La suprema llum és la del nostre cel. El més bell color és el del nostre mar. El moviment més pur és el d’un home que s’inclina sobre l’arada. I el ritme més serè és el d’una dona que camina amb un doll clapotejant damunt la testa.                                                                                                                                                                                     colors-del-mediterrani-colors-del-sentiment1                                                                                                                                                                              “Potser perquè la meua infància segueix jugant a la teua platja, i amagat darrere les canyes dorm el meu primer amor, porte la llum i la olor per allà on vaja, i amuntegat a la teua sorra guarde amor, jocs i penes. Jo, que a la pell tinc el gust amarg del plor etern, que t’han abocat cent pobles d’Algesires a Istanbul, perquè pintes de blau les seves llargues nits d’hivern”                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 colors-del-mediterrani-colors-del-sentiment10                                                                                                                                                                                    A força de desventures, la teua ànima és profunda i fosca. Als teus capvespres vermells s’acostumaren els meus ulls com el revolt del camí… Sóc cantor, sóc mentider, m’agrada el joc i el vi, tinc ànima de mariner … Què hi puc fer, si jo vaig nàixer al Mediterrani?

colors-del-mediterrani-colors-del-sentiment4                                                                                                                                                                                  I t’apropes, i et vas  després de besar el meu poble. Jugant amb la marea et vas, pensant a tornar. Ets com una dona perfumadeta de brea que s’enyora i que es vol que es coneix i es tem.  Ai… si un dia per al meu mal ve a buscar-me la parca. Empenyeu al mar la meva barca amb un llevant de tardor i deixeu que el temporal desballeste les seves ales blanques                                                                                                                                                                                   colors-del-mediterrani-colors-del-sentiment12                                                                                                                                                                                  I a mi enterreu-me sense dol entre la platja i el cel…   En el vessant d’una muntanya,
més alt que l’horitzó, vull tenir bona vista. El meu cos serà camí, li donaré verd als pins
i groc a la ginesta… A prop del mar, perquè jo vaig nàixer al Mediterrani..                                                                                                                                                                                                                      colors de la Mediterrània.jpg                                                                                                                                                                                Perquè jo vaig nàixer al Mediterrani..                                                                                                                                                                                                                                                                                           colors-de-la-mediterrania1                                                                                                                                                                                  Vaig nàixer al Mediterrani.                                                                                                                                                                                                                                                                                                               colors-de-la-mediterrania2                                                                                                                                                                                  EL COLOR PER SI MATEIX POSSEEIX FACTORS PSICOLÒGICS, SIMBÒLICS O ESTÈTICS QUE AFECTEN ELS MECANISMES DE LA PERCEPCIÓ.                                                                                     Els colors poden tenir diferents significats implícits que poden associar-se a diferents emocions i estats d’ànim. En aquest sentit, els colors es poden utilitzar per estimular els sentits i provocar una reacció emocional concreta a l’observador. A grans trets, els colors càlids s’associen a la vitalitat, l’energia i la força, mentre que els colors freds comuniquen emocions més passives i tranquil·les. Els colors disposats en harmonia solen resultar agradables i serens, en canvi, els colors en contrast donen un caràcter dramàtic al tema.

                                                BLAU                                                                  El preferit del món

blau1     blau2                                                                                                                                                                                        El color de la distància, la fidelitat i la immensitat per la seva relació amb el mar i el cel. La perspectiva i la il·lusió de l’espai fa que percebem el blau com el color més allunyat de tots. Aquesta qualitat l’ha vinculat a la fidelitat, ja que només en la distància pot posar-se a prova la lleialtat. I també a les personalitats serenes perquè la temperatura a la que s’identifica el blau és el fred.                                                                                                                       També és el color de la confiança, per això hi ha tants uniformes d’aquest color. També és el color dels prínceps. L’expressió “sang blava” deriva de l’Edat Mitjana: els privilegiats no treballaven i per això la seva pell era molt tersa i deixava veure les venes “blaves” en contrast amb la pell curtida pel sol dels serfs. A l’estudi de Heller, quantitativament hi ha un gran percentatge de gent que li agrada el blau en algun dels seus cent-onze tons. És el color que més persones senyalen com el preferit.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 Vermell                                                                                                                                                  El nom de les emocions

 vermell1     vermell2                                                                                                                                                                                         El primer color en rebre nom va ser el vermell. Es creu que, en gairebé totes les cultures, les primeres paraules que van existir denominaven el dia i la nit. Seguidament, l’experiència de la sang i el foc van donar nom al vermell.                                                                 És el primer color que els nadons veuen quan neixen i el que distingim amb més facilitat sobre qualsevol fons. Les emocions són vermelles, i també ho són el sexe i l’amor. El color de les passions intenses transmet calidesa i energia. Representa la ràbia, el descontentament i l’alegria.                                                                                                                           El seu poderós simbolisme va fer que l’escollissin per abanderar moviments com el comunisme, el socialisme, el jacobinisme o el nazisme. I la seva efectivitat l’ha fet omnipresent a la publicitat.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               Groc.                                                                                                                                                La contradicció de la vida                                                        

    groc1      groc2                                                                                                                                                                                     La llum solar es percep groga, tot i que pròpiament no té color. Les connotacions associades a aquest astre solen ser positives o felices, i en diferents cultures el groc és diví, reservat als déus i a les seves representacions terrenals. Però també posseeix associacions negatives: la inseguretat i l’avarícia es representen amb groc; la bilis dels enutjos és literalment un líquid groc que ens fa sentir ràbia.                                                                                   El groc desprèn festa i alegria, però també hi ha gent que l’identifica amb l’odi, la bogeria, la mala sort, la malaltia, el verí, sobretot si es posa al costat del negre. D’una banda, il·luminació i enteniment, optimisme i alegria. De l’altra, l’enveja, la gelosia i els animals verinosos. Definitivament, és el color més contradictori de tota la paleta, un color que s’estima o s’odia.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         Verd                                                                                                                                                         La fertilitat sagrada                                                                                                                                                                                                                                                   verd1       verd2                                                                                                                                                                            La ideologia referent a la naturalesa parteix del verd contínuament. Símbol de la vida i la salut en el sentit més ampli, el verd també s’utilitza per representar la primavera, els negocis d’èxit i la fertilitat pel seu natural vincle visual amb les plantes de tot tipus.             El color de la natura per excel·lència representa també la llibertat a Occident. En canvi, per a un islàmic, és el color sagrat: el color sagrat de Mahoma era el verd i la relíquia més valiosa de l’islam (la bandera santa brodada en or) és verda. Amb aquesta bandera el profeta va conquistar La Meca.                                                                                                                     El verd és la vida en estat pur, però també és el color de la tecnologia, el dels soldats, i el del “nightshot”. Molts monstres en la ficció occidental solen ser verds per l’associació amb el verí, l’enuig (verd d’ira), els trastorns o la podridura.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                Negre                                                                                                                                                   L’elegància de la mort                                                                                                                                                                                                                                        negre1      negre2                                                                                                                                                                              Depenent de la teoria que s’utilitzi, el negre és considerat un color o l’absència de color. Més enllà d’això, la importància i el significat que se li dóna no es comparen amb cap altre color.                                                                                                                                                                       El negre representa la negació i el final de les coses, la il·legibilitat i fins i tot la violència, però al mateix temps és àmpliament utilitzat per la joventut. És el preferit dels dissenyadors i presideix les passarel·les de moda. És el color de la sofisticació i l’elegància.                                                                                                                                                                                                                                                                    Blanc                                                                                                                                                L’espiritualitat dels inicis                                                                                                                                                                                                                                   blanc1      blanc2                                                                                                                                                                               Segons el simbolisme tradicional, el blanc és el color perfecte. La llum, l’inici i la resurrecció gairebé sempre es representen amb ell, com també la neteja i l’equilibri cos-ment-esperit. Es creu que l’inici de les coses és blanc, per això s’emboliquen els nadons i les novies amb aquest color. És el color de les cerimònies d’iniciació, de les festes del Senyor, de la Verge, dels sants àngels i dels confessors.                                                                       El blanc representa la puresa i la llum; ex­pressa l’alegria i la innocència, el triomf, la glòria i la immortalitat. L’espiritualitat i fins i tot els fantasmes són blancs en el nostre ideari, sempre buits i lleugers, purs i nets. També és el tint fonamental en les arts visuals perquè proveeix de llum al quadrat, a la fotografia o al dibuix.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                          Taronja                                                                                                                                                  L’exotisme del canvi                                                                                                                                                                                                                                         taronja1      taronja2                                                                                                                                                                                El seu nom prové d’una fruita exòtica i difícil d’adquirir. D’aquí la idea que les coses taronges són cridaneres, extravertides i incitants.Tot i aquesta amable percepció, la idea general que es té de les persones que utilitzen el taronja per vestir-se és la d’exhibicionistes o mancats d’atenció. A diferència del negre, que marca distància, el taronja sembla ser una invitació declarada. També s’associa a un sabor intens que pot agradar en alguns moments, però que al cap d’un temps resulta embafador.                         D’altra banda, s’associa a una pilota de bàsquet, a un intermitent, a un anunci d’un pis de lloguer, a un semàfor en taronja o a la sirena d’una ambulància. Tots aquests elements anuncien el mateix: un estat de transició, de canvi, un to en moviment constant. En publicitat s’ha utilitzat molt en marques que es volen identificar amb la innovació.                                                                                                                                                                                                                                                                                      Violeta                                                                                                                                                     La vanitosa dualitat                                                                                                                                                                                                                                       violeta1       violeta2.png                                                                                                                                                                             Durant segles, obtenir aquest color era tan difícil que només persones amb gran poder econòmic podien vestir alguna peça morada. Calia moldre insectes i flors a foc lent, deixar-ho assecar llargs dies i barrejar-ho amb altres materials cars per obtenir tan sols uns grams de tint violeta.                                                                                                                             La vanitat i la sexualitat pecaminosos s’associen freqüentment a aquest color. En l’ideari simbòlic del violeta existeix una dualitat: s’uneix la masculinitat i la feminitat. Per això el violeta o morat ha servit per representar el moviment homosexual i altres causes d’igualtat de drets com el feminisme.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                Rosa                                                                                                                                                  La delicadesa ensucrada                                                                                                                                                                                                                                   rosa1      rosa2                                                                                                                                                                               El seu nom prové d’una flor a la qual s’associen qualitats típicament femenines: l’encant i l’amabilitat que es converteixen en la fortalesa dels dèbils.                                                               Resulta impossible associar sentiments negatius a aquest color. Fins i tot s’ha comprovat que és més difícil barallar-se amb algú vestit de rosa que fer-ho amb algú que va de vermell. Les imatges roses solen ser suaus, petites, tendres o infantils. També les expressions eròtiques delicades i els nus artístics solen associar-se al rosa, per la seva delicadesa i tendresa. De totes maneres, un excés d’aquest color pot resultar empallegós i vincular-se a valors conservadors que poden ser titllats d’avorrits o cursis.

                                                                                 Or                                                                                                                                                L’arrogància del materialisme                                                                                                                                                                                                                               or1      or2.png                                                                                                                                                                                 Poca gent l’assenyala com el seu color preferit, però molts objectes desitjats tenen el comú denominador de ser daurats.                                                                                                             Or i diners són conceptes inseparables. Aquest color ens remet a una suposada felicitat comprada i a les possessions que porten la seva brillantor. La fama, el luxe i sobretot la idea del privilegi (l’or és un material escàs i desitjat) és el que els alquimistes van perseguir i encara persegueixen per tot el món.                                                                                                       El món de la publicitat ha privilegiat al color or posant-lo en embassos, papers de cigarrets i caixes de regal, per embolicar productes pretensiosos i amb connotacions socials d’estatus.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                  Platejat                                                                                                                                                  La distant bellesa                                                                                                                                                                                                                                           platejat1       platejat2                                                                                                                                                                               Tot i associar-se al dinamisme i a la modernitat, des de la Revolució Industrial, existeix la recorrent idea que aquest color ocupa “el segon lloc” per excel·lència després de l’or.         És el color dels diners “bruts”, en contrast amb la calidesa dels diners daurats. També és l’element astrològic que correspon a la lluna. S’associa amb la bellesa i l’elegància, però mai deixa de ser fred i difícil d’aconseguir, característiques pròpies del satèl·lit de la terra.                                                                                                                                                                                                                                                                     Marró                                                                                                                                             La presència subestimada                                                                                                                                                                                                                                       marro1       marro2                                                                                                                                                                               És el color de la Terra, però poques persones el destaquen com el seu color preferit. És, sens dubte, el color més comú, el que es troba més fàcilment. Està present en molts objectes de la nostra vida i existeix en més de noranta-cinc tons diferents. Potser per això és el menys apreciat.                                                                                                                         S’associa amb la vellesa, els sabors forts i amb els materials robustos o espais acollidors. En contrast, és àmpliament acceptat en el món de la moda, ja que les seves possibilitats d’equilibri visual que ofereix quan es combina amb altres colors, el fan bàsic en peces i accessoris. Des de la Segona Guerra Mundial, també té una connotació de bellesa: tenir la pell bronzejada significa que et pots “permetre” unes vacances.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                          Gris                                                                                                                                                 La discreció de la senzillesa                                                                                                                                                                                                                                    gris       gris2                                                                                                                                                                            Els tests psicològics solen associar el color gris amb l’oblit i la vellesa.                                         En l’actual món audiovisual, ple de colors brillants i de tons cridaners per captar l’atenció de la retina, el gris sembla no trobar el seu lloc. Però, allunyat del consumisme més clàssic, en el món artístic i de la publicitat, el gris té un lloc especial gràcies a les tècniques pictòriques, plàstiques i fotogràfiques que basen part de la seva bellesa en el fet d’allunyar-se dels colors cridaners i concentrar-se en un món monocromàtic que es mou entre el blanc, el negre i les seves mitges tintes.                                                                                                                                                                                                                                                                      Els colors a l’arquitectura                                                                                                                       El color dels elements arquitectònics els trobem sovint en els materials com les ceràmiques o la pedra. El color a les façanes de les cases, de les construccions dels conjunts arquitectònics proporciona identitats identificadores. Hi ha molts exemples al món del color com a element identificador: la varietat cromàtica del barri de La Boca a Buenos Aires, el blanc i el blau a Grècia, el blau de Shauen, les cases del riu Onyar a Girona o el Pelourinho a Salvador de Bahia. Trobaríem molts casos on el color identifica un conjunt arquitectònic, un poble, un barri o una ciutat, imprimint caràcter, estil i personalitat.                                                                                                                                                                                             Els colors a la cultura                                                                                                                                       A la idea de patrimoni cultural immaterial sumem la idea de patrimoni cromàtic, que malgrat ser un aspecte tangible de la realitat visual no és habitual que sigui catalogat com a element patrimonial de manera extensa. Cal dir però que algunes destinacions turístiques basen el seu atractiu en identitats cromàtiques. L’aproximació a la catalogació cromàtica del patrimoni cultural no pot ser exhaustiva però si testimonial.                                                                                                                                                                                                                                       Els colors a la gastronomia                                                                                                                            La relació del color i la gastronomia pot plantejar-se en molts sentits. En aquesta recerca ens centrem en el color com a element que identifica uns productes, una manera de cuinar, una manera de menjar, en defenitiva, una manera d’entendre i de gaudir la gastronomia . L’alimentació no és només un objecte nutritiu, sinó que també té un significat simbòlic per a cada societat. El color en la cuina mediterrània no és objecte d’una voluntat creadora. Es tracta d’una realitat, no d’un esforç per realitzar una obra plàstica. El caràcter estacional dels recursos determinen el cromatisme dels plats quotidians.                                                                                                                                                                                                                                           Els colors a la natura -camp                                                                                                                          La clau cromàtica del patrimoni natural del prelitoral de la Costa Brava descansa sobre dues variables: les característiques geogràfiques del terreny i el clima mediterrani suau. Els cultius fan que la varietat cromàtica sigui canviant en funció de l’època de l’any. Així, el patrimoni cromàtic de la Costa Brava pot esdevenir una eina de desestacionalització. L’arròs, el blat, la colza, el sorgo, l’ordi o la civada són alguns dels cultius que tapissen els camps propers a la Costa Brava i en varien el seu color en funció de l’època de l’any. A més de ser una activitat econòmica del sector de l’agricultura pinten de colors diversos la realitat.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 Els colors a la natura -flora i fauna                                                                                                            El color verd sol anar associat a la vegetació. Però aquesta no és verda per a tothom, el color s’inscriu en sistemes d’associació molt més complexos. Les plantes i les flors ens proporcionen una varietat cromàtica molt rica. Els grocs dels clavells i els girasols, els rosats dels geranis o de les berbenes, els blancs i grocs de les margarites, els vermells de roses i roselles… si alguna cosa tenen les flors és exuberància cromàtica.                                                                                                                                                                                                                       Els colors a la natura -mar                                                                                                                           La Mediterrània és sol, platja, cales tranquil·les, camins de ronda, viles marineres, activitat nàutica, pobles de salut, nuclis amb personalitat pròpia, centres d’oci i molt més. És clima mediterrani i paisatge de roques i penyasegats. L’extensió del territori, les condicions geogràfiques i climàtiques i la multiplicitat de mirades aporten una bellesa cromàtica molt variada del patrimoni natural del mar: els blaus intensos del mar i el cel, la personalitat tonal de la tramuntana, els blancs del trencament de les onades o de les barques dels pescadors, els blaus foscos del fons marí, els marrons de les roques erosionades per les onades, els verds de la vegetació, els colors vius de les boies… De totes maneres, la immensitat del mar fa que el blau, en les seves diferents tonalitats, prenga protangonisme en aquesta categoria.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                           Els colors a la natura -postes sol                                                                                                               Podríem anomenar-la l’hora taronja, en alguns llocs de la costa l’anomenen s’hora baixa, i quan es donen les bones condicions climatològiques ens regala un espectacle cromàtic. No totes les postes o sortides de sol són ataronjades; també els daurats, els malves, els rosats o els blaus hi són presents. De totes maneres, els colors ens donen una paleta amb predominància del taronja, el color del canvi.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                          

                                                                                                                                                                                                  

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                          

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     

                                       

                                                                      

                                                                                 

               

                                                                            

Potser perquè la meua infància

segueix jugant a la teua platja,
i amagat darrere les canyes
dorm el meu primer amor,
porte la llum i la olor
per allà on vaja,
i amuntegat a la teua sorra
guarde amor, jocs i penes.
Jo, que a la pell tinc el gust
amarg del plor etern,
que t’han abocat cent pobles
d’Algesires a Istanbul,
perquè pintes de blau
les seves llargues nits d’hivern.                                                                                                                   A força de desventures,la teua ànima és profunda i fosca. Als teus capvespres vermells s’acostumaren els meus ulls com el revolt del camí… Sóc cantor, sóc mentider,m’agrada el joc i el vi,tinc ànima de mariner … Què hi puc fer, si jo vaig nàixer al Mediterrani?  I t’apropes, i et vasdesprés de besar el meu poble. Jugant amb la mareaet vas, pensant a tornar. Ets com una donaperfumadeta de breaque s’enyora i que es volque es coneix i es tem. Ai… si un dia per al meu malve a buscar-me la parca. Empenyeu al mar la meva barca amb un llevant de tardor i deixeu que el temporal desballeste les seves ales blanques. I a mi enterreu-me sense dol ntre la platja i el cel… En el vessant d’una muntanya, més alt que l’horitzó vull tenir bona vista. El meu cos serà camí, li donaré verd als pins i groc a la ginesta… A prop del mar, perquè jovaig nàixer al Mediterrani…vaig nàixer al Mediterrani, vaig nàixer al Mediterrani Serrat, l’Auir i com a colofó el magnífic amfiteatre del Mondúver
Anuncios

MENCÍA DE MENDOZA, HUMANISTA, MECENES I VIRREINA DE VALÈNCIA.  (Jadraque, Guadalajara, 1508-València, 1554)

mencia-de-mendoza5                                                                                                                                                                            Mencía de Mendoza es va permetre trencar motlles i va usar la seva fabulosa riquesa
per estudiar i conrear-se fins tractar-se de tu a tu amb els homes més erudits
del seu temps, una cosa extraordinària al segle XVI fins i tot per a la dona més
rica de Castella, que es cartejava amb l’emperador Carles V i va acabar els seus dies
com virreina de València.
Descendent del poeta-marquès de Santillanamencia-de-mendoza i primogènita del marquès del Zenete, va néixer a 1508 i va passar llargs períodes en la valenciana Ayora fins els quinze anys. Llavors mor el seu pare, hereta el patrimoni familiar i és reclamada des de Burgos per Carles V per casar-la amb Enrique de Na ssau, de quaranta anys i senyor de Breda. També la pretenia l’hereu del duc d’Alba, i Mencía, malgrat la seva joventut, va negociar amb fermesa les capitulacions matrimonials, conscient del pes del seu llinatge i del matrimoni d’estat
que l’obligaria a viure a Flandes. La jove esposa va tenir un fill que va morir en néixer i no va tornar a ser mare.
Instal·lada a Breda, aprèn la nova llengua i aglutina a la cort a un selecte cercle d’artistes. En la seva primera visita a mencia-de-mendoza2Espanya enlluerna amb un aixovar de disset baguls i dotzenes de pintures flamenques. Era una consumada col·leccionista.
Durant anys aprofundeix en l’humanisme, estudia filosofia i llatí amb Lluís Vives i grec amb el erasmista Olah, mentre exerceix el mecenatge i adquireix monedes, llibres d’hores, joies, pintures … En morir Nassau en 1539 torna a Espanya, on l’emperador prepara un altre casament que la convertirà en
virreina valenciana en casar-se amb el duc de Calàbria, vidu de Germana de Foix. En 1541 arriba al Palau Reial de València -després expulsar l’amant del duc- amb fama de gelosa i envellida per l’alopècia i una obesitat que limita els seus moviments, encara que no les seves beques per a estudiants, les seves lectures, les seves fabuloses festes o el seu gust per les obres de Berruguete o El Bosco.
La dona més culta de la seva època va morir en 1554, mentre Tiziano pintava La Glòria i Carles V estava a punt d’abdicar enmencia-de-mendoza3 el seu fill Felip II. arribaven temps nous però Mencía s’havia guanyat la seva porció d’immortalitat i era enterrada a la Capella dels Reis del convent de Sant Domingo de
València, un racó de pur art en el que encara enlluerna el seu magnífic sepulcre de marbre gairebé tant com, en vida, va enlluernar ella.
Vídua de l’influent Nassau, senyor de Breda, governador d’Holanda i capità general de l’exèrcit imperial, Mencía de Mendoza, marquesa del Zenete, arribà al Palau Reial Valencià cinc anys després de la mort de Germana de Foix, resignada a començar una nova etapa en la cort de la desapareguda reina i a casar-se amb el seu vidu, Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, que la rep a contracor.
Ni Mencía ni el duc volen tornar a casar-se, però de nou Carles V intervé en els seus destins forçant un matrimoni,mencia-de-mendoza-germana-del-cardenal-mendoza encara que Fernando aviat adverteix que la seva nova dona és molt diferent a Germana, com demostra a l’expulsar de la cort al seu fidel amant, donya Esperança. I és que Mencía i Germana, que es portaven vint anys però tenien en comú el vassallatge al emperador, el gust pel luxe i una decidida obesitat, encarnen dues mentalitats molt diferents. Així, Germana accepta la senyora Esperança perquè ha estat
educada per entendre que el matrimoni és una cosa aliena a l’amor i que tots dos poden ser compatibles si es respecten les regles conjugals, però Mencía és una culta humanista cristiana d’una altra generació i la presència de l’amant del marit xoca contra els seus principis, encara que accepti que mencia-de-mendoza-germana-del-cardenal-mendoza1amor i matrimoni no van units.
L’esperit humanista de Mencía arrenca de la seva infància, educada per la seva pare en les idees del nou moviment cultural i espiritual que arribava d’Europa: reivindicació de la literatura grecollatina, de la instrucció i dels valors cristians per millorar el món. Després, ella mateixa completaria la seva formació durant els seus anys a Breda i terres flamenques, onmencia-de-mendoza-germana-del-cardenal-mendoza2 contracta com preceptor a un dels màxims exponents de l’Humanisme, el valencià Lluís Vives, que l’instrueix seguint els postulats de la seva obra De la instrucció de la dona cristiana. El filòsof i escriptor d’origen jueu vivia lluny de la seva terra fugint de la Inquisició, que havia perseguit a diversos membres de la seva família i cremat en la foguera al seu pare en 1526. Vives posa a Mencía en contacte amb les book-hours-dona-mencía-mendozafigures humanistes més importants i potencia la curiositat intel·lectual i el innat ímpetu col·leccionista de la seva pupil·la, assessorant-la en l’adquisició de llibres i obres artístiques.
En arribar a València com virreina consort, la marquesa del Zenete ja era cèlebre tant per la seva privilegiada cultura, inaudita en una dona, com per la seva col·lecció artística, la mencia-de-mendoza-germana-del-cardenal-mendoza4més important del Renaixement espanyol i una de les millors del món. Les seves pintures, medalles, joies, tapissos, objectes exòtics, catifes i llibres redecoraren el ja sumptuós Palau Reial fins portar-lo a la cim de la seva magnificència. En les seves estades va instal·lar la seva prodigiosa col·lecció de textos literaris, històrics i religiosos escrits en vuit llengües diferents -familiars totes per ella- amb les millors
obres renaixentistes i de l’Antiguitat clàssica, incloses metamorfosisjoandaragoalgunes vedades fins llavors a les dones, com “l’Art d’estimar” o “La Metamorfosi” d’Ovidi.
La biblioteca palatina valenciana va arribar a comptar amb gairebé mil volums, tota una fita al segle XVI, i estava decorada amb cent catorze pintures religioses i paganes, entre elles les de cinquanta-nou personatges vinculats a Mencía que van formar la primera galeria de retrats del Renaixement espanyol, combinats amb tapissos, catifes i peces d’or i plata, testimoniant el poder dels habitants del palau.
A la mort de Mencía, la biblioteca va anar a parar a mans del seu hereu, Luis de Requesens, Comendador Major de Castella, el mateix que va manar inscriure en la seva làpida del convent de Sant Domingo de València les paraules que avui ens recorden que allà jeu “singular llevadora enaltida amb les brillants dots de l’esperit, enginy, virtut, fortuna i noblesa “.leonardo-da-vinci-ja-ens-va-demostrar-que-la-suma-del-pensament-cientific-i-tecnic-i-la-comprensio-dels-fenomens-de-lentorn-mes-la-intuicio-i-la
El majestuós Palau Reial de València va ser ordenat destruir a principis del segle XIX durant la guerra de la Independència per por que les tropes franceses de Napoleó es feren forts en ell.                                                                                                  sepulcro-de-mencia-de-mendoza-1554-valencia-convento-de-santo-domingo

NOVES METODOLOGIES EDUCATIVES. L’PEDAGOGIA INVERSA, “FLIPPED CLASSROOM”, O L’APRENENTATGE PER PROJECTES.

La millora de la qualitat docent és un dels objectius d’un centre,  i des del punt de vista de la formació de mestres és indissociable la millora tant de la docència en els mateixos estudis com de l’ensenyament/aprenentatge en l’etapa d’educació.                                       Gràcies al ràpid desenvolupament tecnològic cada dia naixen tecnologies, eines i serveis que obren un món de possibilitats de comunicació i aprenentatge que permet accedir a un coneixement personalitzat. Una línia important de recerca avui en dia va lligada a les pedagogies emergents. Aquestes pedagogies emergents serien el conjunt d’enfocaments didàctics que pretenen aprofitar els potencials comunicatius, col·laboratius i innovadors de les tecnologies de la informació i la comunicació, que aporten així, una nova cultura de l’aprenenatge. Uns exemples d’aquests enfocaments serien el connectivisme, l’aprenentatge 2.0, la epedagogia, etc. En relació amb aquestes pedagogies, hi ha un concepte paral·lel anomenat tecnologies emergents, dos exemples importants avui en dia d’aquestes tecnologies serien els Personal Learning Environment (PLE) i les Flipped Classroom. Un bon indicador de l’actualitat d’aquestes propostes la trobem en que aquestes dues tecnologies apareixen amb freqüència; per exemple en l’informe de l’any 2012 per a l’educació primària, es proposava que en el marge entre dos i tres anys s’adoptarien els PLE i, en l’informe de l’any 2014 per a l’educació superior, s’esmentava la Flipped Classroom com una tecnologia que s’implementaria abans d’un any.                             Els Entorns Personals d’Aprenentatge (PLE, per les seves sigles en anglès de Personal Learning Environment) són el conjunt d’eines, aplicacions, serveis web, relacions i/o interaccions que una persona utilitza per a gestionar el seu propi procés d’aprenentatge. Paral·lelament a la tecnologia, el desenvolupament de noves teories de l’aprenentatge evolucionen amb el cognitivisme i constructivismemikegraces_ple com a base teòrica. D’una banda el cognitivisme i la teoria de l’aprenentatge significatiu el qual assumeix que l’aprenentatge es produeix a través de les connexions entre els individus, els nodes d’informació i les estructures. Aquestes connexions s’estableixen gràcies a les noves tecnologies. I d’altra banda el constructivisme i la teoria de la bastida, o scaffolding en anglés, on els aprenents van progressivament guanyant autonomia d’aprenentatge mitjançant la disminució progressiva de l’actuació del mestre o tutor. Aquests canvis en les formes d’aprenentatge donen com a resultat un canvi en el paper de l’alumne que es converteix en un subjecte actiu i proactiu en el procés d’aprenentatge que autogestiona les seves pròpies eines educatives. Com a resultat dels esmentats canvis tecnològics, pedagògics i socials l’alumnat nadiu digital dins de la comunitat educativa requereix una actualització del procés d’ensenyament-aprenentatge cap a un entorn més motivador i adaptat al seu nou context educatiu, social i tecnològic el que s’ha traduït en l’aparició dels Entorns Personal d’Aprenentatge. Aquests sistemes ajuden als estudiants a prendre el control i gestió del seu propi aprenentatge. Això inclou:                                                                                                                  # El suport a l’alumnat per a fixar els seus propis objectius d’aprenentatge.                                #  Gestionar el seu propi aprenentatge.                                                                                                      #   La gestió dels continguts i processos.                                                                                                    #   Comunicar-se amb altres en el procés d’aprenentatge.                                                                  #   Crear i mantenir una xarxa de contactes amb els quals compartir els aprenentatges. (Xarxa Personal d’Aprenentatge, PLN, per les seves sigles en anglès de Personal Learning Network).                                                                                                                                                         Per entendre millor què és un entorn personalple_h800 d’aprenentatge podeu vore la següent presentació de diapositives que fan un resum del PLE. La idea principal, al voltant de la qual es desenvolupa el PLE, és el desenvolupament d’un entorn per a la provisió de recursos d’aprenentatge i serveis per a l’estudiant. Amb una filosofia centrada en l’alumne, es diferencia de la primera generació de les tecnologies d’aprenentatge en el fet que aquelles primeres se centraven en la creació d’Objectes d’Aprenentatge (OA). Un PLE té tres components principals:                                                                                                 Eines, mecanismes i activitats per a llegir: les fonts documentals d’informació, conegudes com “els deus del coneixement”, els llocs i els mecanismes mitjançant els quals les persones s’informen de manera habitual o excepcional en diversos formats.                           #   Eines: blocs, wikis, newsletters, canals de vídeo, pàgines web, llista de RSS, etc.                 #   Mecanismes: recerca, curiositat, iniciativa, etc.                                                                               #   Activitats: conferències, lectura, revisió de titulars, visualització d’audiovisuals.    Eines, mecanismes i activitats per fer / reflexionar fent: en aquest component del PLE, s’integren les eines i espais en què s’utilitza la informació aconseguida; són els llocs en els quals es dóna sentit i es reconstrueix el coneixement a partir de la reflexió sobre aquesta informació. És en aquests llocs on es reelabora i publica la informació aconseguida.                   #  Eines: blocs, wikis, quaderns de notes, canals de vídeo, presentacions visuals, pàgines web, etc.                                                                                                                                                                     # Mecanismes: síntesi, reflexió, organització, estructuració, anàlisi, etc.                                     # Activitats: creació d’un diari de treball, fer un mapa conceptual, publicar un vídeo propi, etc.                                                                                                                                                             Eines, mecanismes i activitats per compartir i reflexionar en comunitat: La PLN (Xarxa Personal d’Aprenentatge).                                                                                                                       No només es parla d’una PLE individual, format per “mi” i “les meves coses” per aprendre, sinó que s’inclou “el meu” entorn social per aprendre (Xarxa Personal d’Aprenentatge o PLN per les sigles en anglès), amb les seves fonts d’informació i relacions com a part fonamental d’aquest entorn. Al PLE s’integren les PLN, que són les eines, els processos mentals i les activitats que permeten compartir, reflexionar, discutir i reconstruir amb altres coneixements – i dubtes – així com les actituds que propicien i nodreixen aquest intercanvi.                                                                                                                                # Eines: eines de programari social, seguiment de l’activitat en xarxa, llocs de xarxes socials.                                                                                                                                                                           # Mecanismes: assertivitat, capacitat de consens, diàleg, decisió, etc.                                           # Activitats: trobades, reunions, fòrums, discussions, congressos, etc.                                 Un PLE pot estar compost d’un o diversos subsistemes: així, pot tractar-se d’una aplicació d’escriptori o bé estar compostos per un o mésple-personal-learning-environments serveis web, especialment de la Web 2.0  Conceptes importants en un PLE inclouen la integració dels episodis d’aprenentatge formals i informals en una experiència única, l’ús de xarxes socials que poden creuar les fronteres institucionals i la utilització de protocols de xarxa (Peer-to-peer, serveis web, sindicació de continguts) per connectar una sèrie de recursos i sistemes dins d’un espai gestionat personalment. El PLE és l’entorn en el qual aprenem fent servir eficientment les tecnologies. Avui vivim en un món en què la informació s’ha fragmentat i dispersat en múltiples espais per acció de les tecnologies, gairebé qualsevol pot ser creador i proveïdor d’informació i el coneixement avança a velocitats vertiginoses. En aquest context, definir, conèixer, manejar i enriquir el PLE suposa una estratègia per aprendre eficientment.                                                                             En aquest sentit, i davant l’abundant flux d’informació que proveeixen els nous mitjans electrònics, és important destacar que aquesta manera d’aprendre (i de concebre l’aprenentatge) necessita un aprenent format, algú que es fixi els seus propis objectius d’aprenentatge. En aquest procés no hi ha avaluació, és a dir que l’aprenentatge circula mogut per altres interessos.                                                                                                                           Una part essencial d’un PLE és la xarxa personal d’aprenentatge per la qual els aprenents intercanvien informació de diverses maneres i amb diversos objectes digitals. Per exemple, una entrada de bloc, una presentació a Slideshare, són objectes compartits pels residents digitals a la web. La forma d’entendre l’aprenentatge que proposa el PLE implica abordar i incloure a la comunicació digital. Les experiències d’un aprenent de PLE impliquen que sigui agent actiu en aquest procés, és a dir, que no sigui un mer consumidor de recursos i fonts que li proveeix la xarxa sinó que aporta productes a aquesta mateixa xarxa, que la nodreix.                                                                                                                                       El Flipper Classroom (FC) és un model pedagògicmodeltradicionalflipped que transfereix el treball de determinats processos d’aprenentatge fora de l’aula i utilitza el temps de classe, juntament amb l’experiència del docent, per facilitar i potenciar altres processos d’adquisició i pràctica de coneixements dins el aula. Aquesta metodologia inverteix els models tradicionals de l’educació. El professor deixa el seu perfil transmissor i se situa com a facilitador i guia al costat de l’alumne, el qual pren el protagonisme del propi aprenentatge.
No obstant això, “flippear” una classe és moltflippedclassroom1 més que l’edició i distribució d’un vídeo. Es tracta d’un enfocament integral que combina la instrucció directa amb mètodes constructivistes, l’increment de compromís i implicació dels estudiants amb el contingut del curs i millorar la seva comprensió conceptual. Es tracta d’un enfocament integral que, quan s’aplica amb èxit, donarà suport a totes les fases d’un cicle d’aprenentatge. Quan els docents dissenyen i publiquen una “en línia”, el temps de classe s’allibera perquè es puga facilitar la participació dels estudiants en l’aprenentatge actiu a través de preguntes, discussions i activitats aplicades que fomenten l’exploració, l’articulació i aplicació d’idees.
Els estudiants freqüentment perden algunes classes per determinades raons (malaltia, per exemple); en un esforç per ajudar a aquests alumnes,  se impulsa l’enregistrament i distribució de vídeos, però a més, es van adonar que aquest mateix model permet que el professor centre més l’atenció en les necessitats individuals d’aprenentatge de cada estudiant. Quan fem servir el terme “Flipper Classroom” hem de tenir en compte que molts models similars d’instrucció s’han desenvolupat sota altres denominacions. El model “Instrucció Peer”(PI)  incorpora una tècnica denominada “ensenyament just-in-time” com un element complementari al model FC. “Ensenyament Just-in-time” permet al professor rebre retroalimentació dels estudiants el dia abans de la classe perquè ell pot preparar estratègies i activitats per a centrar-se en les deficiències que hi puga haver en els estudiants en la comprensió del contingut. Aquest model és centra en gran mesura, en la comprensió conceptual, i tot i que aquest element no és un component necessari del FC, té unes clares i properes connotacions.
En resum, la innovació educativa que suposa aquest model aporta com a principals beneficis els següents:
– Permet als docents dedicar més temps a l’atenció a la diversitat.
– És una oportunitat perquè el professorat pugui compartir informació i coneixement entre si, amb l’alumnat, les famílies i la comunitat.
– Proporciona a l’alumnat la possibilitat de tornar a accedir als millors continguts generats o facilitades pels seus professors.
– Crea un ambient d’aprenentatge col·laboratiu a l’aula.
– Involucra les famílies des de l’inici del procés d’aprenentatge.

HOMENATGE ALS SETZE JUTGES I ALTRA GENT DE LA NOVA CANÇÓ.

carlesgamezbyp0-1                                                                                                                                                                                  Aquest escrit pretèn ser un homenatge als SETZE JUTGES 1er-cartell-els-setze-jutges-remei-margarit-miquel-porter-delfi-abella-espinas-i-pi-de-la-serrai d’altres que no formaren part d’aquest moviment però si aportaren les seves lletres i música en un moviment que fou molt important per el país (la gent de la Nova Cançó). Hi trobareu semblançes amb la “chanson” francesa, que fou la inspiradora d’aquest moviment. Els Setze Jutges va ser un grup de cantants en llengua catalana fundat el 1961 per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. El seu nom prové d’un joc de paraules molt conegut tant a Catalunya com al País Valencià o les Illes, “setze jutges d’un jutjat mengen nova-cancofetge d’un penjat”. La seva missió era impulsar el moviment de la Nova Cançó i normalitzar l’ús del català al món de la música moderna. La Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l’ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim. Varen començar cantant cançons pròpies i versions de cantants francesos, especialment Georges Brassens, un dels màxims exponents de la cançó protesta.                                   Aparegué a la segona meitat de la dècada 19511960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol,
Lluís Serrahima
i Miquel Porter, els quals compongueren josep-benet-i-morellunes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l’aparició radiofònica de Font Sellabona com “El trobador de Catalunya”, la fundació de la   discogràfica Edigsa, etc. El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol “Ens calen cançons d’ara”, s-g-maurici-serrahimaaglutinà autors i cantants, i després d’un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s’afegiren aviat i Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra. El 1962  n’aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d’èxits d’altres autors, etc. Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon, obtingueren, el 1963, el primer premi del cinquè Festival de la Cançó Mediterrània amb la cançó Se’n va anar. Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica i un públic el-trobador-de-catalunyacada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un terreny, mentre que a l’oposat hi havia els anomenats protestataris i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols. Es destacaren artistes que van contribuïr a enriquir el món de la cançó en els seus inicis amb les seves personalitats artístiques, com ara Salvador Escamilla, Guillem d’Efak i Núria Feliu -premi de la crítica espanyola (1966)- o nous membres d’Els Setze Jutges. Alguns obtingueren triomfs historia-de-la-discografica-edigsainternacionals.Més tard aparegueren cantants bilingües i posicions ideològiques que semblaven desvirtuar les idees inicials.Al costat de Raimon, alguns altres antics membres d’Els Setze Jutges han obtingut nous èxits: Guillermina MottaFrancesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i, sobretot, Joan Manuel Serrat han depassat llargament l’àrea lingüística catalana estricta. Més tard s’han destacat, al País Valencià, Ovidi Montllor.Arran d’aquest moviment, nasqueren moviments paral·lels a Galícia, al País Basc i a Castella.
Els Setze Jutges es van començar a dissoldre a la fi de la miquel-porter-i-moixdictadura i amb la progressiva professionalització d’alguns dels seus membres.El 13 d’abril de 2007, el grup de cantants en el seu conjunt va rebre la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement a la seva tasca en favor de la cultura i la llengua catalanes durant la dictadura; tanmateix, la Bonet va aprofitar l’avinentesa per criticar l’escasa promoció de la cançó catalana alhora que Guillermina Motta es queixava del tardà atorgament del guardó quan dos dels setze integrants ja havien faltat: Miquel Porter en 2004 i Delfí Abella en febrer.Més endavant altres han continuant cantant en català, aquests també hi sortiràn, així com els galàctics…..
remei-margarit-i-taya       delfi-abella-gibert      josep-maria-espinas-i-massip                                                                                                                                                                                       Aquests van ser Els Setze Jutges:

Miquel Porter i Moix (Barcelona, 10 de maig de 1930 –miquel_porter Altafulla, Tarragonès, 18 de novembre de 2004) fou historiador, catedràtic universitari, crític cinematogràfic i divulgador del cinema català de qualitat.   Encara que indissolublement unit al cinema, al llarg de la seva intensa vida també va fer moltes altres activitats, des d’actor de teatre amateur, cantant, col•leccionista, guionista, cineclubista, fins a sindicalista i diputat al Parlament de Catalunya. Està considerat el principal estudiós de la història del cinema català i un dels fundadors de la Nova Cançó.

Remei Margarit i Tayà (Sitges, 1935) és una psicòloga, escriptora, cantautora i professora de música, que participà en la Nova Cançó, fundant junt amb Josep Maria Espinàs Els Setze Jutges.
Va treballar com a mestra, documentalista, treballs editorials i ha escrit i escriu esporàdicament columnes al Diari de Barcelona, La Vanguardia i El País.
Fundadora del grup Setze jutges, ha enregistrat dos discos de cançons pròpies com a cantautora.

Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, 1927) és un escriptor,
periodista i editor català conegut del gran públic per les novel•les, per les cròniques de viatges i pels articles periodístics.
Autor d’una extensa obra narrativa amb la qual ha aconseguit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi i el Premi Víctor Català. També va ser el cofundador d’Els Setze Jutges i de l’editorial La Campana.
                                                                                                                                                                       

Delfí Abella Gibert (2 de febrer de 1925 – 1 de febrer de 2007) fou un psiquiatre i músic català de la Nova Cançó.
Era fill de Delfí Abella i Mercè Gibert, una família benestant de la comarca del Pallars Jussà instal•lada a Barcelona. L’any 1955 es casà amb Mercè Roca Junyent, filla de Joan Baptista Roca Caball, un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya. Un home de vasta cultura i de fermes conviccions catalanistes i cristianes, com el seu cunyat, l’Anton Cañellas Balcells.
Va estudiar la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona i després s’especialitzà en Psiquiatria, arribant a ser cap del servei de psiquiatria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i catedràtic de psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona. Fou un dels psiquiatres més reconeguts de Catalunya durant la segona meitat de segle.                                                                                                               
                                                                                                                                                                                                                                                  Francesc Pi de la Serra i Valero (Barcelona, 6 d’agost de 1942), conegut com a Quico Pi de la Serra, és un guitarrista i cantautor català, membre de Els Setze Jutges, i considerat un dels representants històrics de la Nova Cançó.

                                                                                                                          

Enric Barbat (Enric Barbat i Botey), barceloní nascut el 1943 al barri de Gràcia, és el sisè membre d’Els Setze Jutges. S’hi integra l’any 1963 -en un recital celebrat a la Facultat de Dret- amb unes primeres cançons de clara influència brasseniana, que enregistra al seu primer EP.
De clara influència francesa; moltes de les seves cançons són de temàtica amorosa centrades quasi sempre en el desencant i el comiat, i també temes satírics.

Xavier Elies (Barcelona, 1941 – 30 de juny de 2010) era un economista i cantant català. Va ser el setè integrant des de l’any 1963 de l’antic grup Els Setze Jutges.
Xavier Elies va néixer a Barcelona i va enregistrar un sol disc, amb un estil característic seguint una línia humorística i satírica en la que predominava la influència dels grans autors de la chanson francesa, especialment Georges Brassens, del que és un fidel seguidor. Va realitzar amb la resta de membres de Els Setze Jutges gran nombre d’actuacions en directe i recitals per terres catalanes en una tasca important de divulgació de la Nova Cançó, encara que no va aconseguir l’èxit popular.
També va ser per poc temps cantant i instrumentista del grup Els Quatre Gats, el primer de les seves característiques que va cantar en llengua catalana.

Guillermina Motta va néixer a Barcelona el 26 de febrer de 1942. És cantautora i intèrpret de cançons, locutora de ràdio, i també ha fet d’actriu al cinema.
Participà plenament en el moviment de la Nova Cançó. El 1964 entrà a Els Setze Jutges i publicà el primer single. L’any següent enregistrà Recital Guillermina Motta, que obtingué el Gran Premi del Disc Català. Gran coneixedora i amant de la cançó francesa
En 2007 fou guardonada, juntament amb els altres membres, amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement per la seva tasca realitzada amb Els Setze Jutges, encara que no va recollir el premi personalment per considerar que la distinció arribava massa tard, quan alguns dels membres de Els Setze Jutges ja eren morts.

Maria del Carme Girau (València, 1940) és una cantant i compositora valenciana que va formar part de la Nova Cançó fins que, a finals dels anys 60, ho va deixar per continuar la carrera de farmacèutica.
Originària de Simat de la Valldigna, Maria del Carme es va integrar al grup Els Setze Jutges l’any 1964, mentre estudiava Farmàcia a Barcelona, però va ser una veu efímera: amb la separació dels Setze, l’any 69 va abandonar la cançó i es va deslligar definitivament dels altres components del grup en traslladar-se a fora de Catalunya per motius professionals.

Martí Llauradó (Barcelona, 1947) va ser un cantautor nascut a Barcelona i que va ser membre del grup “Els Setze Jutges”, fill de l’escultor Martí Llauradó i Mariscot.
Llauradó era estudiant de música quan va entrar a formar part com a membre dels Setze Jutges el 1965, va ser el desè “jutge”. Va enregistrat només un parell de discos EP encara que de gran interès, era autor i intèrpret amb encerts estimables en la musicació de texts de poetes, concretament del poeta Joan Salvat-Papasseit. La seva tasca com a cantautor va ser breu, abandonà la cançó a finals dels anys 60, després d’alguns èxits entre el públic català, encara que sense una dedicació continuada, posteriorment va ser publicista.

 Maria Amèlia Pedrerol, 1950, és la més jove de Els Setze Jutges i el membre número dotze.

Tenia tot just catorze anys quan entra a formar-ne part i enregistra el seu primer disc al 1965, un EP que aplega quatre composicions pròpies. L’any següent publica un LP amb vuit temes: quatre de propis i quatre cançons franceses traduïdes per Delfí Abella i Josep Maria Espinàs.
Es retira dels escenaris coincidint amb la dissolució del grup.

Joan Ramon Bonet Verdaguer (Palma, 1944) és un fotògraf i cantautor mallorquí. Com a cantant, formà part de Setze Jutges juntament amb la seva germana Maria del Mar. Cantà entre 1963 i 1967 i enregistrà tres discs en solitari i un amb els Setze Jutges. Posteriorment, abandonà la música i es dedicà professionalment a la fotografia. El 1997, i de manera excepcional, participà en el concert “El Cor del temps”, del 30è aniversari en el món de la música de la seva germana al Palau Sant Jordi on interpretà “Nova cançó de s’amor perdut”.

Joan Manuel Serrat (Barcelona, 1943), més conegut senzillament com a Serrat, és un dels cantautors i músics catalans més populars, l’obra del qual es desenvolupa indistintament en català i castellà.
Joan Manuel Serrat, conegut amb el sobrenom de el noi del Poble-sec, va néixer en una família obrera d’aquest barri barceloní. El pare, Josep Serrat, era un anarquista català afiliat a la CNT, i la mare, Ángeles Teresa, mestressa de casa, era filla de Belchite (Saragossa). La seva infantesa i el seu carrer el marquen profundament, i és per això que un gran nombre de les seves cançons narren la geografia de la Catalunya de la postguerra.
Va estudiar de petit als Escolapis de Sant Antoni, i després a l’Institut Milà i Fontanals de Ciutat Vella. Als dotze anys, Serrat es matricula com a alumne intern a la Universitat Laboral de Tarragona, on estudia el batxillerat laboral superior amb l’especialitat industrial minera i la modalitat de torner-fresador.[1] Més endavant aconsegueix una beca per fer estudis d’agricultura a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona on, segons una irònica frase seva, escull l’especialitat de sexador d’aus. En realitat va acabar brillantment els estudis de perit agrícola, i obtingué el premi Claudi Oliveras al millor expedient acadèmic de cada promoció el 1963.
Mentre cursava els estudis cantava i aprenia a tocar la guitarra. El 1965 participà al programa Radioscope -del qual era presentador Salvador Escamilla- a Ràdio Barcelona, interpretant les seves primeres cançons. Poc temps després el van cridar per a oferir-li un contracte i gravar el primer disc. Serrat va ser un dels pioners de la Nova Cançó catalana, i formà part d’Els Setze Jutges donant una empenta molt important a la llengua catalana durant la dictadura franquista.

Maria del Mar Bonet i Verdaguer (Palma, Mallorca, 27 d’abril de 1947) és una cantant mallorquina especialitzada en música tradicional, tant mallorquina com d’arreu del mediterrani.
És també pintora i ha editat el llibre de poesia Secreta veu amb pintures pròpies.
Des de petita va aprendre cançons tradicionals de les Balears.
L’any 1967 arriba a Barcelona i comença a cantar, després de vèncer la seva timidesa, amb Els Setze Jutges, important moviment de cantautors catalans amb els quals realitza les seves primeres actuacions. Aquest mateix any enregistra el seu primer disc ja amb cançons populars de Menorca.
El 1968 la censura del règim franquista li prohibeix cantar una de les seves cançons més conegudes: Què volen aquesta gent?.

Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic i cantautor català que va pertànyer al grup dels Setze Jutges i que es pot considerar com un dels capdavanters de la Nova Cançó. El 1963, a l’edat de 16 anys, va a estar a Barcelona per estudiar el preuniversitari i posteriorment fer estudis d’enginyeria. Dos anys després, s’inscriuria a la Facultat d’Econòmiques, estudis que abandona per cursar el que segons ell seria la seva universitat: s’integra al moviment de la Nova Cançó incorporant-se a Els Setze Jutges.
La seva cançó més popular i més compromesa ha estat L’Estaca composta l’any 1968 quan només tenia vint anys, i l’adaptació de la qual Mury, va adaptar com a himne el sindicat polonès Solidarność, així com el 1997 també es va convertir en l’himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà. Per les diferents prohibicions que li van fer per poder interpretar les seves cançons durant la dictadura franquista, va haver d’exiliar-se durant un temps a París. Al setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem.
Fill d’un metge de poble, de família de terratinents, que va aconseguir plaça en el poble empordanès de Verges, i de mare mestra nascuda a Porrera i que havia rebut una educació burgesa a Barcelona.[3] Va viure la seva infància a aquest petit poble situat al Baix Empordà, comarca de la qual sempre s’ha declarat un enamorat. No ha perdut mai aquestes arrels i encara avui participa cada setmana santa a la famosa processó de la Dansa de la Mort i té una residència al poble veí de Parlavà.
Segons paraules del mateix Lluís Llach, la persona que va introduir la música a casa seva va ser la seva mare. Tant Lluís com el seu germà Josep Maria feien servir la seva guitarra fins que a l’edat de quatre anys veu entrar un piano amb el que Lluís comença a compondre les seves primeres melodies aproximadament dos anys més tard.
Als 9 anys (1957) es trasllada a Figueres per continuar els seus estudis internat al col•legi de La Salle, on es refugia en el món de la música passant hores i hores sol davant el piano, que li serviran per la seva carrera.
Com a artista engatjat, ha estat un referent, no solament musical, sinó també intel•lectual de tres generacions.

Rafael Subirachs i Vila és un cantant, músic i compositor català. Va néixer a Vic (Osona) el 22 de juliol de 1948. Membre destacat de la Nova Cançó, ha excel•lit en la musicació i interpretació de textos de poetes catalans de tots els temps.
Fill del músic i pedagog Rafael Subirachs i Ricart, Rafael Subirachs va rebre una sòlida formació en música clàssica. Ben aviat, va ingressar com a puer cantor a l´Escolania de Montserrat (1958 – 1960) en qualitat de soprano solista sota la direcció musical del pare Ireneu Segarra. L’any 1967 va entrar a formar part dels Setze Jutges.

 

LA COVA DELS CÍVILS, COVA DE CAVALLS, LA VALLTORTA I MORELLA; TRESORS DESCONEGUTS.

La Cova del Civil (anomenat així perquè antigament la-cova-dels-civils4pertanyia a un guàrdia civil) està a uns quinze metres per sobre del llit de la rambla. És una de les més importants d’aquesta zona, sinó la que més, sent una de les composicions més complexes de l’art llevantí (prehistòric). Malgrat que està protegida per una tanca les pintures han anat perdent cada cop més visibilitat, per culpa, també, de l’acció dels visitants. Tot i això, en poc més de quatre metres quadrats s’hi poden veure més de setanta figures, de tonalitats vermelloses fins a negre. S’hi representen diferents escenes de caça i fins i tot una guerra o una batalla. Tenen un gran dinamisme i es poden observar figures disparant, caminant, la-cova-dels-civils2corrent, descansant i en coordinació amb altres. En general els animals són representats de forma naturalista, ja que representen animals reals, mentre que les figures humanes ho són amb un traç lineal, amb cossos esvelts i estilitzats, perquè en aquest cas simbolitzarien esperits. És impressionant… i puc fer tantes fotos com vull. Acabada la visita decideixo esperar-me fins a les dotze (i deixo la la-cova-dels-civilsvisita a la cova Remigia per una altra ocasió). Tinc una hora llarga i, tot improvisant, vaig fins a Sant Mateu, un poble monumental que he vist de camí (i està a deu minuts de les coves). Faig una passejada molt ràpida, tot passant per la plaça Major, voltada de vells casalots i d’amplis porxos, al centre de la població, l’església arxiprestal de Sant Mateu, gòtica dels segles XIII al XV, amb una portalada romànica, l’ajuntament o Cort Nova, gòtic la-cova-dels-civils3del segle XIV, a més d’alguns dels seus carrers, places i fonts. És bonic i aprofito, també, per comprar algun cargol de la sort. Hauré de tornar algun dia amb més calma.                               Torne cap a la Valltorta. Al museu, on comencen les visites. Si abans era sol, ara vaig amb un grup d’una cinquantena de persones. Quina diferència! Però, bé, les explicacions del guia són igual de bones i valen molt la pena. Per arribar a la cova de Cavalls fem una camina d’una mica més d’un kilòmetre. Pel camí farem dues parades, més o menys relacionades amb les pintures. En la primera el guia ens explica l’evolució del paisatgela-cova-dels-civils5 des de fa uns deu mil anys. El relleu era més o menys igual que l’actual, el que ha anat canviant ha set la seva vegetació. Primer eren amplies pastures, d’aquí que en algunes coves hi hagin pintats cavalls i urs (bous primitius). Després va evolucionar cap a una garriga o brolla oberta, com la que és veu a les muntanyes, i d’aquí, també, que als abrics hi hagi pintats principalment cérvols i alguns senglars. Més endavant es va convertir en els oliverars que actualment estan abandonats. L’explicació la fa en un vell pou abandonat, amb l’aigua ben visible. Ens explica com ho feien antigament per trobar aigua, d’altre banda una cosa que molts naturalistes més o menys coneixem, allà on hi ha joncedes, vol dir que hi ha aigua freàtica abundant.         La segona és en una cabana de pedra seca. Ens explicacabanapedraseca com es construïa d’una forma fàcil i molt didàctica (veure esquema). Eren usades per agricultors i ramaders per a diferents funcions: tanca per al bestiar, magatzem i fins i tot refugi. Al seu interior la temperatura, degut als corrents d’aire, s’hi manté fresca. El que no sabia, però, és que la tècnica constructiva que encara usaven els nostres avis o besavis té milers d’anys d’antiguitat (amb falques per mantenir la pedra inclinada, i no permetre que hi entre l’aigua de pluja, i contrapesos, per aguantar les roques que feien de teulada).                                               Més endavant, arran de cingle, davant nostre, s’obrebarranc-de-la-valltorta el impressionant barranc de la Valltorta, en un meandre del riu i al costat de la roca de les Estabigues (o Tabigues), una cinglera d’uns vuitanta metres. Per una estreta i bonica esquerda a les roques es baixa a la Cova dels Cavalls, on hi ha de les composicions més conegudes de la vall. De les mateixes característiques generals que la cova del Cívil, on esbarranc-de-la-valltorta1 representa una escena de caça. És la representació en 3D al que passava just sota nostre. Les pintures, però, costen una mica de veure. Torne cap al Museu de la Valltorta, per completar la visita i contemplar l’espectacular reproducció de la cova dels Cavalls (amb les figures molt més contrastades). En aquesta zona es coneixen vint-i-un abrics on hi ha pintures rupestres. Fa uns 7.000 anys, al període epipaleolític, barranc-de-la-valltorta2els habitants d’aquestes terres van pintar les parets de les coves amb escenes de la seva vida quotidiana i la seva mitologia. Amb el seu estudi és més fàcil comprendre com era la seva vida. S’hi representen principalment escenes de caça, amb animals que a vegades apareixen ferits per fletxes. La majoria de figures humanes són masculines, caçant, tot i que també n’hi ha algunes de femenines, més escasses,barranc-de-la-valltorta3 que apareixen abillades amb faldilles llargues ajustades als malucs i amb el tors descobert. Homes i dones, especialment els primers, s’adornen amb diversos tipus de pentinats, plomes i cintes al cap, al tronc i a les extremitats. A més al museu s’explica l’evolució i la importància d’aquest art al País Valencià. Potser no és tan espectacular com el de les coves d’Altamira o Lascaux, però, al meu parer, uncova-dels-cavalls tresor força desconegut.                                                           Al migdia, cotxe i cap a la següent visita. Passe per el coll d’Ares i el poble que li dona nom, que sembla molt bonic… una altra visita que em quedarà pendent (amb la cova Remigia, molt a prop d’aquí). També, per carreteres solitàries, pobles aïllats (m’imagine, no sé per què, que a la nit hi ha d’haver un cel estrellat espectacular, sense contaminació lumínica) i un pou-i-barraca-de-pedra-secapaisatge preciós. Arribe a Morella, al voltant de les tres. Sense dinar, entre una cosa i l’altra (botigues tancades i carreteres sense res) no he trobat pà. Organitze la visita en funció dels horaris d’obertura dels diferents monuments.                                                     M’abrigue, no fa un dia massa bonic, amb núvols i clarianes, i aquí, a certa alçada, refresca una miqueta (i des de que em vaig aprimar, ara fa uns anys, m’he pou-i-barraca-de-pedra-seca1tornat un fredolic que Déu n’hi do). Entre a la ciutat per la monumental porta de Sant Miquel, dues torres bessones del segle XV. D’aquí me’n vaig directament a l’espectacular basílica de Santa Maria la Major. Gòtica, del segle XIII, reuneix en una mateixa façana la Porta dels Apòstols i la de les Verges. Un cop a dins, destaca el Pòrtic de la Glòria, la singular escala de cargol que puja al cor, l’altar major, les seves tres rosasses, ambmuseu-de-la-valltorta-reproduccio-de-la-cova-de-cavalls-i-ur vidrieres originals de l’Escola valenciana del segle XIV, i l’òrgan de Torull. Puje una mica més, fins al impressionant castell de Morella. Dels segles XIII al XIX, es construeix aprofitant la roca. Amb bons cartells explicatius, destaca la plaça d’armes, el palau del governador, l’Aljub, la torre de la Pardalea, les latrines al vol (per on van entrar al 1838 els carlistes), la presó de Cacho, les restes de palaus reals, les torresmuseu-de-la-valltorta-reproduccio-de-la-cova-de-cavalls-i-ur1 d’Homenatge, i els pavellons oficials, que s’han afegit o han canviat de funció al llarg dels segles. Dalt d’un turó, les vistes al Maestrat són fantàstiques. Baixant, just al seus peus, m’aturo al convent de Sant Francesc, dels segles XIII i XIV, on destaca la sala capitular, on hi ha una pintura al fresc en la què es representa la Dansa de la Mort del segle XV. Tot seguit passetje pel carrer Blasco d’Alagó i els que el continuen, porticat imuseu-de-la-valltorta-reproduccio-de-la-cova-de-cavalls-i-ur2 ple de botigues (el més turístic). Passo pel costat de l’ajuntament, un edifici gòtic dels segles XIV i XV, i baixo fins al museu Temps de Dinosaures, amb una excel·lent col·lecció de tota mena de fòssils de la zona, exposats de manera didàctica. Entre ells, els d’un Iguanodon que està, a més, reproduït a mida natural. Gairebé vaig amb ganes de passar el que em queda per visitar i començar a buscar fòssils a les afores de lasant-mateu-del-maestrat ciutat (…no ho descarto per a un futur). Sempre m’han fascinat, fins i tot els més simples i comuns.   El museu està gairebé al costat de les portes de Sant Miquel, ara obertes. Convertides en un espai pel joc i la diversió per als més menuts, fins i tot disfressats d’època, poden gaudir de diferents jocs de l’edat mitjana. Sortint ressegueixo les boniques muralles medievals, dels segles XIV i XV, amb sis portes i sant-mateu-del-maestrat1catorze torres, que envolten tota la ciutat, fins a una altre porta, d’una gran bellesa, la de Sant Mateu. Pel camí, però, em desvio fins als safareigs de la Plaça de La Font, coneguts pels morellans com els “Llavadors”, els més grans de la vila. És on es feia la rentada de la roba i la seva estesa, a més de ser punt de reunió de les dones durant moltes generacions, per comentar i parlar de tota mena de qüestions. Eren les sant-mateu-del-maestrat2que s’encarregaven de fer la bugada en temps passats, es distribuïen en grups que tenien una encarregada, que establia torns per anar a rentar de forma rotativa. D’aquesta manera, un dels safareigs es deixava per a poder rentar amb sabó, l’altre per aclarir la roba i el darrer, depenent de les circumstàncies, per a altres usos o per a reforçar algun dels anteriors. En acabar puje per la costa de Sant Joan i segueixc per algun sant-mateu-del-maestrat3carrer, sense rumb fixe, per continuar fins a la Jueria, un petit barri amb carrerons estrets. Torno a recórrer el carrer principal i ho aprofito per a comprar el records per a la família, com sempre en els últims anys, productes típics de la terra, en aquest cas dolços (per menjar en algun dinar familiar). De passada ho aprofito per comprar-me una merenga i un flaó, la pasta típica de Morella, i d’origen molt antic, àrab, medieval i mediterrani. És una pasta farcida de mató i atmetlles (curiós, per mi, com a mesura que es va baixant cap al sud es van perdent “t”’s pels camí). Ja el cotxe, serà el meu dinar berenar (amb una cola).

                                                                                                                                                                                                                    morella porta-de-sant-miquel-3-porta-de-sant-mateu-2-i-porta              santa-maria-la-major       castell-de-morella
ca-lestrada                                                              

LA IMPORTÀNCIA DE L’EDUCACIÓ PER L’EVOLUCIÓ DE LA SOCIETAT. (II)

plurilinguisme-i-diversitat-cultural-una-responsabilitat-educativa-compartida

ELS OBJECTIUS DE L’EDUCACIÓ per al desenvolupament personal i l’educació ciutadana, té que afavorir l’assimilació de les seguents capacitats:                                                             Aprendre a ser i actuar de manera autónoma.una-persona-autonoma-es-aquella-que-decide-conscientemente-que-reglas-son-las-que-van-a-guiar-su-comportamiento   ·Comunicar els sentiments, emocions i les opinions tot exercitant les habilitats assertives, des del respecte per les diferències amb els altres. Desenvolupar la capacitat d’escolta i d’exposició argumentada de les pròpies opinions i respecte per les dels altres.                     • Participar en activitats de grup amb una actitud solidària i respectuosa, usant el diàleg i la mediació per abordar els conflictes.           • Identificar els mecanismes de funcionament de les societats democràtiques i el paper de les administracions en la garantia dels serveis públics.                                                                       • Reconèixer la diversitat social i cultural com enriquidora de la convivència, mostrant respecte per cultures diferents a la pròpia i valorant els costums i estils de vida propis com a signes d’identitat i formes de cohesió social. Aprendre a ser ciutadans i ciutadanes en un món global.                                                                                                                                                           • Desenvolupar la iniciativa personal participant democràticament i responsable dins i fora del centre, com a eina per aprendre a assumir els deures ciutadans i compromisos social. Aprendre a conviure. viure-conviure_color                                                    • Prendre consciència de la pertinença als diferents àmbits de ciutadania propis (local, autonòmic, estatal, europeu i global) i de la necessitat de contribuir al seu desenvolupament.                                                           • Identificar i rebutjar les situacions d’injustícia i discriminació, per raó de gènere, origen o creences, dins i fora del propi entorn, sensibilitzant-se al davant de les necessitats de les persones i grups més desafavorits i valorant la importància de formes de cooperació ciutadana.                                                                                                                                                             • Reflexionar i relacionar dins un context les causes i les conseqüències de les desigualtats econòmiques i socials i dels conflictes bèl·lics. Reflexionar sobre els dilemes morals del món actual. Identificar estratègies i alternatives per a aconseguir una societat més justa i equitativa.                                                                                                                                                           • Valorar i tenir cura del medi, així com assumir comportaments de consum responsable que contribueixin a la sostenibilitat. Identificar les accions individuals, col·lectives i institucionals.                                                                                                                                                     • Identificar els trets bàsics del llenguatge de la publicitat i dels mitjans de comunicació i interpretar críticament els seus missatges.                                                                                             • Identificació dels trets constitutius de la pròpia identitat, inclosa la identitat de gènere. Valoració dels interessos personals, del benestar propi i dels altres. Expressió i gestió de les pròpies emocions i autogestió de les pròpies conductes.                                                               • Valoració de la dignitat, la llibertat i la responsabilitat en la presa de decisions, desenvolupant l’autonomia personal i l’autoestima.                                                                           • Coneixement i cura del propi cos, desenvolupant hàbits de salut i mobilitat segura i identificant conductes de risc.                                                                                                                       • Valoració de la diversitat de les relacions afectives i sexuals des del respecte, la confiança, la igualtat i la capacitat de decisió, rebutjant els prejudicis i estereotips i les relacions basades en el domini de l’altre.                                                                                                                     • Distinció i relació entre els drets individuals i drets col·lectius i entre els drets i deures, tot reconeixent el seu caràcter universal.                                                                                                   • Coneixement de la Declaració Universal dels Drets humans i d’altres documents de caràcter fonamental i universal i presa de consciència de la seva necessitat i vigència.           • Identificació i rebuig de situacions d’incompliment d’aquests drets a nivell global i anàlisi de la situació a l’entorn proper, per mitjà de l’observació i la interpretació crítica de la realitat.                                                                                                                                                             • Reconeixement de les diferències de gènere com un element enriquidor de les relacions interpersonals. Valoració de la igualtat de drets d’homes i dones en la família i en qualsevol altre àmbit de relació.                                                                                                                   • Identificació i rebuig de comportaments i actituds discriminatòries (sexistes, misògines, homofòbiques, xenòfobes, de preponderància de la força física) en els diferents àmbits relacionals escolars i en les relacions personals i socials d’àmbit extraescolar.                           • Reconeixement de la diversitat social, cultural, afectiva i d’opcions religioses i laiques que es manifesten en el nostre entorn i manifestació d’actituds de sensibilitat, respecte i empatia envers costums, valors morals, sentiments i formes de vida diferents als propis, tot reconeixent els valors comuns.                                                                                                               • Anàlisi dels règims democràtics, entre els quals l’estat espanyol i la comunitat autònoma de pertinença, reflexionant sobre les seves regulacions, el funcionament de les seves institucions i valorant el seu model contributiu.                                                                                     • Valoració de les administracions (local, autonòmica, estatal, europea) en la prestació dels serveis públics i de la importància de la participació ciutadana en el funcionament de les institucions.                                                                                                                                                      • · Identificació de les normes de participació en les decisions col·lectives i en la gestió de conflictes. Valoració i aplicació del diàleg i la mediació com a instruments per resoldre els problemes de convivència i els conflictes d’interessos entre iguals i en les relacions intergeneracionals.                                                                                                                                          • Identificació i ús dels mecanismes de participació en el funcionament de l’aula i de l’escola i dels valors cívics que hi estan implicats. Valoració de les estratègies del treball en grup com a potenciador d’aquests valors.                                                                                                 Aprendre a ser ciutadans i ciutadanes en un món global.un-mon-globalitzat                                                                • Desenvolupament d’actituds de comprensió, cooperació i solidaritat amb persones depenents i col·lectius en situacions desfavorides.                   • Respecte i valoració crítica per les opcions i plantejaments dels altres, desenvolupant una actitud autocrítica davant de les opcions i plantejaments propis i la capacitat per expressar opinions i judicis de forma assertiva.                       • Identificació, anàlisi i rebuig de les causes que provoquen situacions de marginació, desigualtat i injustícia social en el món, incidint especialment en la privació dels infants del dret a l’educació.                                                           • Anàlisi de les causes i conseqüències dels conflictes a nivell mundial, reconeixent el paper dels organismes internacionals. Identificació d’actituds i estratègies de construcció de la pau des del compromís de trobar solucions als conflictes.                                                         • Identificació de les relacions existents entre la vida de les persones de diferents parts del món i dels criteris d’igualtat, respecte i cooperació implicats en aquestes relacions.               • Reconeixement d’accions solidàries i iniciatives de voluntariat.                                                 •Defensa i cura de l’entorn, coneixent les repercussions que tenen a nivell global les formes de vida i la gestió local dels recursos i identificant les bones pràctiques alternatives i d’estratègies de consum responsable. Interpretació crítica de la realitat a través dels mitjans de comunicació, inclòs el llenguatge publicitari, per tal de desenvolupar capacitats d’elecció responsables.  Aplicació de conductes responsables entorn de les TIC (autonomia, autocontrol, seguretat) i reflexió crítica sobre els valors i models que transmeten alguns jocs interactius. Valoració de la capacitat per adaptar-se a una realitat en constant evolució, per mitjà d’actituds flexibles i obertes. Valoració de la disponibilitat per trobar solucions als problemes i intentar millorar la realitat de manera crítica i responsable.           • Pràctica de normes cíviques per mitjà de la participació en activitats socials de l’entorn proper, assumint responsabilitats i treballant de forma cooperativa.                                                                                                                                                                                                                           Connexions amb altres matèries.lestat-entre-la-globalitzacio-i-la-regionalitzacio                         Llengua.                                                                           Participació en debats, expressant les opinions i judicis de forma assertiva.                                      Ciències Socials.                                                             Reconeixement dels drets humans i rebuig de les desigualtats.                                                                    Reconeixement de la diversitat cultural.               Anàlisi del funcionament de les institucions democràtiques.                                                                Educació Física.                                                              Assumpció de responsabilitats en el treball cooperatiu.                                                         Convivència.                                                                                                                                                          Valoració del propi benestar i dels altres i desenvolupament d’hàbits saludables.                    Naturals.                                                                                                                                                               Defensa i cura de l’entorn i pràctiques de consum responsable.                                       Tecnologies.                                                                                                                                                         Assumpció d’actituds responsables a l’entorn de les TIC. Educació visual i plàstica.                        Música.                                                                                                                                                                  Anàlisi de la representació del món per mitjà dels missatges audiovisuals.                                                                                                                                                                                                                                              tampoc-podem-doncs-veure-la-historia-de-la-tecnologia-com-una-successio-de-passos-necessaris-la-tecnologia-no-segueix-els-seus-propis                                                                                                                                                                                                                                       

Moltíssimes gràcies a tots!!!

happy-birthday1Escric aquestes paraules en agraïment a totes aquelles persones que han tingut el detall de felicitar-me a través d’una pluralitat de mitjans. Quan el rellotge marcava les dotze de la nit, arribaven els primers missatges i trucades. No puc evitar l’emoció en veure que hi ha persones que estan atentes, esperant que el moviment de les busques del rellotge facen canviar el dia per tenir el bonic gest de felicitar una amistat.                                                            Procure donar resposta a tots els missatges i atendre les trucades, especial il·lusió em fan aquelles trucades i els missatges que no esperava, l’encant de l’efecte de la sorpresa.              Mai hagués imaginat que tantes persones invertirien una part del seu temps en enviar-me una felicitació i desitjar-me un bon dia d’aniversari a través del facebook. Felicitacions que arriben d’arreu del País Valencià, de Catalunya però no es limiten aquí, Madrid, Córdoba, Granada, Santander, Albacete…anant més enllà de l’Atlàntic, des de Argentina, Chile…       Així que a tots els que heu tingut el gran detall de pensar en felicitar-me, moltes gràcies de tot cor, aquells que ho heu fet personalment, un correu electrònic o directament el facebook. A tots, MOLTISSIMES GRÀCIES!!!                                                                                                                                                                                                                                                                               espelmes-aniversari