ELS COLORS DE LA MEDITERRÀNIA, COLORS DEL SENTIMENT !!!!

Les ones del Mediterrani dugueren l’esperit de la Grècia antiga a la nostra terra. Avui és l’hereva espiritual d’aquell poble meravellós.   La poesia d’Homer sembla una poesia nostra. El seny descendeix de Plató, l’auster. I davant del nostre Mediterrani: «D’aquest mar tan blau, d’aquesta blanquíssima escuma, podria encara néixer Afrodita». No heu sentit tot el valor d’eternitat d’un parral sobre un porxo d’estructura hel·lènica? Del paisatge a les columnes, corre la mateixa saba dels oliverars de l’illa de Lemnos. I en aquesta unitat entre l’obra dels déus i l’obra dels homes rau la gràcia de l’art decoratiu. Damunt de la nostra terra són igualment eternes una columna dòrica i una dona pagesa amb un càntir al braç. Per tant, els colors de la nostra mar, dels nostres arbres i de la nostra terra, són l’element primordial de tot esculpidor de la nostra bellessa.  Per aquests artistes i els seus companys, l’art viu de la terra com un arbre. La suprema llum és la del nostre cel. El més bell color és el del nostre mar. El moviment més pur és el d’un home que s’inclina sobre l’arada. I el ritme més serè és el d’una dona que camina amb un doll clapotejant damunt la testa.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                   «Potser perquè la meua infància segueix jugant a la teua platja, i amagat darrere les canyes dorm el meu primer amor, porte la llum i la olor per allà on vaja, i amuntegat a la teua sorra guarde amor, jocs i penes. Jo, que a la pell tinc el gust amarg del plor etern, que t’han abocat cent pobles d’Algesires a Istanbul, perquè pintes de blau les seves llargues nits d’hivern»                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     A força de desventures, la teua ànima és profunda i fosca. Als teus capvespres vermells s’acostumaren els meus ulls com el revolt del camí… Sóc cantor, sóc mentider, m’agrada el joc i el vi, tinc ànima de mariner … Què hi puc fer, si jo vaig nàixer al Mediterrani?

                                                                                                                                                                                  I t’apropes, i et vas  després de besar el meu poble. Jugant amb la marea et vas, pensant a tornar. Ets com una dona perfumadeta de brea que s’enyora i que es vol que es coneix i es tem.  Ai… si un dia per al meu mal ve a buscar-me la parca. Empenyeu al mar la meva barca amb un llevant de tardor i deixeu que el temporal desballeste les seves ales blanques                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     I a mi enterreu-me sense dol entre la platja i el cel…   En el vessant d’una muntanya,
més alt que l’horitzó, vull tenir bona vista. El meu cos serà camí, li donaré verd als pins
i groc a la ginesta… A prop del mar, perquè jo vaig nàixer al Mediterrani..                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                      Perquè jo vaig nàixer al Mediterrani..                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                             Vaig nàixer al Mediterrani.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 EL COLOR PER SI MATEIX POSSEEIX FACTORS PSICOLÒGICS, SIMBÒLICS O ESTÈTICS QUE AFECTEN ELS MECANISMES DE LA PERCEPCIÓ.                                                                                     Els colors poden tenir diferents significats implícits que poden associar-se a diferents emocions i estats d’ànim. En aquest sentit, els colors es poden utilitzar per estimular els sentits i provocar una reacció emocional concreta a l’observador. A grans trets, els colors càlids s’associen a la vitalitat, l’energia i la força, mentre que els colors freds comuniquen emocions més passives i tranquil·les. Els colors disposats en harmonia solen resultar agradables i serens, en canvi, els colors en contrast donen un caràcter dramàtic al tema.

                                                BLAU                                                                  El preferit del món

                                                                                                                                                                                             El color de la distància, la fidelitat i la immensitat per la seva relació amb el mar i el cel. La perspectiva i la il·lusió de l’espai fa que percebem el blau com el color més allunyat de tots. Aquesta qualitat l’ha vinculat a la fidelitat, ja que només en la distància pot posar-se a prova la lleialtat. I també a les personalitats serenes perquè la temperatura a la que s’identifica el blau és el fred.                                                                                                                       També és el color de la confiança, per això hi ha tants uniformes d’aquest color. També és el color dels prínceps. L’expressió “sang blava” deriva de l’Edat Mitjana: els privilegiats no treballaven i per això la seva pell era molt tersa i deixava veure les venes “blaves” en contrast amb la pell curtida pel sol dels serfs. A l’estudi de Heller, quantitativament hi ha un gran percentatge de gent que li agrada el blau en algun dels seus cent-onze tons. És el color que més persones senyalen com el preferit.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 Vermell                                                                                                                                                  El nom de les emocions

                                                                                                                                                                                               El primer color en rebre nom va ser el vermell. Es creu que, en gairebé totes les cultures, les primeres paraules que van existir denominaven el dia i la nit. Seguidament, l’experiència de la sang i el foc van donar nom al vermell.                                                                 És el primer color que els nadons veuen quan neixen i el que distingim amb més facilitat sobre qualsevol fons. Les emocions són vermelles, i també ho són el sexe i l’amor. El color de les passions intenses transmet calidesa i energia. Representa la ràbia, el descontentament i l’alegria.                                                                                                                           El seu poderós simbolisme va fer que l’escollissin per abanderar moviments com el comunisme, el socialisme, el jacobinisme o el nazisme. I la seva efectivitat l’ha fet omnipresent a la publicitat.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               Groc.                                                                                                                                                La contradicció de la vida                                                        

                                                                                                                                                                                               La llum solar es percep groga, tot i que pròpiament no té color. Les connotacions associades a aquest astre solen ser positives o felices, i en diferents cultures el groc és diví, reservat als déus i a les seves representacions terrenals. Però també posseeix associacions negatives: la inseguretat i l’avarícia es representen amb groc; la bilis dels enutjos és literalment un líquid groc que ens fa sentir ràbia.                                                                                   El groc desprèn festa i alegria, però també hi ha gent que l’identifica amb l’odi, la bogeria, la mala sort, la malaltia, el verí, sobretot si es posa al costat del negre. D’una banda, il·luminació i enteniment, optimisme i alegria. De l’altra, l’enveja, la gelosia i els animals verinosos. Definitivament, és el color més contradictori de tota la paleta, un color que s’estima o s’odia.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         Verd                                                                                                                                                         La fertilitat sagrada                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                      La ideologia referent a la naturalesa parteix del verd contínuament. Símbol de la vida i la salut en el sentit més ampli, el verd també s’utilitza per representar la primavera, els negocis d’èxit i la fertilitat pel seu natural vincle visual amb les plantes de tot tipus.             El color de la natura per excel·lència representa també la llibertat a Occident. En canvi, per a un islàmic, és el color sagrat: el color sagrat de Mahoma era el verd i la relíquia més valiosa de l’islam (la bandera santa brodada en or) és verda. Amb aquesta bandera el profeta va conquistar La Meca.                                                                                                                     El verd és la vida en estat pur, però també és el color de la tecnologia, el dels soldats, i el del “nightshot”. Molts monstres en la ficció occidental solen ser verds per l’associació amb el verí, l’enuig (verd d’ira), els trastorns o la podridura.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                Negre                                                                                                                                                   L’elegància de la mort                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                            Depenent de la teoria que s’utilitzi, el negre és considerat un color o l’absència de color. Més enllà d’això, la importància i el significat que se li dóna no es comparen amb cap altre color.                                                                                                                                                                       El negre representa la negació i el final de les coses, la il·legibilitat i fins i tot la violència, però al mateix temps és àmpliament utilitzat per la joventut. És el preferit dels dissenyadors i presideix les passarel·les de moda. És el color de la sofisticació i l’elegància.                                                                                                                                                                                                                                                                    Blanc                                                                                                                                                L’espiritualitat dels inicis                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        Segons el simbolisme tradicional, el blanc és el color perfecte. La llum, l’inici i la resurrecció gairebé sempre es representen amb ell, com també la neteja i l’equilibri cos-ment-esperit. Es creu que l’inici de les coses és blanc, per això s’emboliquen els nadons i les novies amb aquest color. És el color de les cerimònies d’iniciació, de les festes del Senyor, de la Verge, dels sants àngels i dels confessors.                                                                       El blanc representa la puresa i la llum; ex­pressa l’alegria i la innocència, el triomf, la glòria i la immortalitat. L’espiritualitat i fins i tot els fantasmes són blancs en el nostre ideari, sempre buits i lleugers, purs i nets. També és el tint fonamental en les arts visuals perquè proveeix de llum al quadrat, a la fotografia o al dibuix.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                          Taronja                                                                                                                                                  L’exotisme del canvi                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               El seu nom prové d’una fruita exòtica i difícil d’adquirir. D’aquí la idea que les coses taronges són cridaneres, extravertides i incitants.Tot i aquesta amable percepció, la idea general que es té de les persones que utilitzen el taronja per vestir-se és la d’exhibicionistes o mancats d’atenció. A diferència del negre, que marca distància, el taronja sembla ser una invitació declarada. També s’associa a un sabor intens que pot agradar en alguns moments, però que al cap d’un temps resulta embafador.                         D’altra banda, s’associa a una pilota de bàsquet, a un intermitent, a un anunci d’un pis de lloguer, a un semàfor en taronja o a la sirena d’una ambulància. Tots aquests elements anuncien el mateix: un estat de transició, de canvi, un to en moviment constant. En publicitat s’ha utilitzat molt en marques que es volen identificar amb la innovació.                                                                                                                                                                                                                                                                                      Violeta                                                                                                                                                     La vanitosa dualitat                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                           Durant segles, obtenir aquest color era tan difícil que només persones amb gran poder econòmic podien vestir alguna peça morada. Calia moldre insectes i flors a foc lent, deixar-ho assecar llargs dies i barrejar-ho amb altres materials cars per obtenir tan sols uns grams de tint violeta.                                                                                                                             La vanitat i la sexualitat pecaminosos s’associen freqüentment a aquest color. En l’ideari simbòlic del violeta existeix una dualitat: s’uneix la masculinitat i la feminitat. Per això el violeta o morat ha servit per representar el moviment homosexual i altres causes d’igualtat de drets com el feminisme.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                Rosa                                                                                                                                                  La delicadesa ensucrada                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        El seu nom prové d’una flor a la qual s’associen qualitats típicament femenines: l’encant i l’amabilitat que es converteixen en la fortalesa dels dèbils.                                                               Resulta impossible associar sentiments negatius a aquest color. Fins i tot s’ha comprovat que és més difícil barallar-se amb algú vestit de rosa que fer-ho amb algú que va de vermell. Les imatges roses solen ser suaus, petites, tendres o infantils. També les expressions eròtiques delicades i els nus artístics solen associar-se al rosa, per la seva delicadesa i tendresa. De totes maneres, un excés d’aquest color pot resultar empallegós i vincular-se a valors conservadors que poden ser titllats d’avorrits o cursis.

                                                                                 Or                                                                                                                                                L’arrogància del materialisme                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                      Poca gent l’assenyala com el seu color preferit, però molts objectes desitjats tenen el comú denominador de ser daurats.                                                                                                             Or i diners són conceptes inseparables. Aquest color ens remet a una suposada felicitat comprada i a les possessions que porten la seva brillantor. La fama, el luxe i sobretot la idea del privilegi (l’or és un material escàs i desitjat) és el que els alquimistes van perseguir i encara persegueixen per tot el món.                                                                                                       El món de la publicitat ha privilegiat al color or posant-lo en embassos, papers de cigarrets i caixes de regal, per embolicar productes pretensiosos i amb connotacions socials d’estatus.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                  Platejat                                                                                                                                                  La distant bellesa                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 Tot i associar-se al dinamisme i a la modernitat, des de la Revolució Industrial, existeix la recorrent idea que aquest color ocupa “el segon lloc” per excel·lència després de l’or.         És el color dels diners “bruts”, en contrast amb la calidesa dels diners daurats. També és l’element astrològic que correspon a la lluna. S’associa amb la bellesa i l’elegància, però mai deixa de ser fred i difícil d’aconseguir, característiques pròpies del satèl·lit de la terra.                                                                                                                                                                                                                                                                     Marró                                                                                                                                             La presència subestimada                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                             És el color de la Terra, però poques persones el destaquen com el seu color preferit. És, sens dubte, el color més comú, el que es troba més fàcilment. Està present en molts objectes de la nostra vida i existeix en més de noranta-cinc tons diferents. Potser per això és el menys apreciat.                                                                                                                         S’associa amb la vellesa, els sabors forts i amb els materials robustos o espais acollidors. En contrast, és àmpliament acceptat en el món de la moda, ja que les seves possibilitats d’equilibri visual que ofereix quan es combina amb altres colors, el fan bàsic en peces i accessoris. Des de la Segona Guerra Mundial, també té una connotació de bellesa: tenir la pell bronzejada significa que et pots “permetre” unes vacances.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                          Gris                                                                                                                                                 La discreció de la senzillesa                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                       Els tests psicològics solen associar el color gris amb l’oblit i la vellesa.                                         En l’actual món audiovisual, ple de colors brillants i de tons cridaners per captar l’atenció de la retina, el gris sembla no trobar el seu lloc. Però, allunyat del consumisme més clàssic, en el món artístic i de la publicitat, el gris té un lloc especial gràcies a les tècniques pictòriques, plàstiques i fotogràfiques que basen part de la seva bellesa en el fet d’allunyar-se dels colors cridaners i concentrar-se en un món monocromàtic que es mou entre el blanc, el negre i les seves mitges tintes.                                                                                                                                                                                                                                                                      Els colors a l’arquitectura                                                                                                                       El color dels elements arquitectònics els trobem sovint en els materials com les ceràmiques o la pedra. El color a les façanes de les cases, de les construccions dels conjunts arquitectònics proporciona identitats identificadores. Hi ha molts exemples al món del color com a element identificador: la varietat cromàtica del barri de La Boca a Buenos Aires, el blanc i el blau a Grècia, el blau de Shauen, les cases del riu Onyar a Girona o el Pelourinho a Salvador de Bahia. Trobaríem molts casos on el color identifica un conjunt arquitectònic, un poble, un barri o una ciutat, imprimint caràcter, estil i personalitat.                                                                                                                                                                                             Els colors a la cultura                                                                                                                                       A la idea de patrimoni cultural immaterial sumem la idea de patrimoni cromàtic, que malgrat ser un aspecte tangible de la realitat visual no és habitual que sigui catalogat com a element patrimonial de manera extensa. Cal dir però que algunes destinacions turístiques basen el seu atractiu en identitats cromàtiques. L’aproximació a la catalogació cromàtica del patrimoni cultural no pot ser exhaustiva però si testimonial.                                                                                                                                                                                                                                       Els colors a la gastronomia                                                                                                                            La relació del color i la gastronomia pot plantejar-se en molts sentits. En aquesta recerca ens centrem en el color com a element que identifica uns productes, una manera de cuinar, una manera de menjar, en defenitiva, una manera d’entendre i de gaudir la gastronomia . L’alimentació no és només un objecte nutritiu, sinó que també té un significat simbòlic per a cada societat. El color en la cuina mediterrània no és objecte d’una voluntat creadora. Es tracta d’una realitat, no d’un esforç per realitzar una obra plàstica. El caràcter estacional dels recursos determinen el cromatisme dels plats quotidians.                                                                                                                                                                                                                                           Els colors a la natura -camp                                                                                                                          La clau cromàtica del patrimoni natural del prelitoral de la Costa Brava descansa sobre dues variables: les característiques geogràfiques del terreny i el clima mediterrani suau. Els cultius fan que la varietat cromàtica sigui canviant en funció de l’època de l’any. Així, el patrimoni cromàtic de la Costa Brava pot esdevenir una eina de desestacionalització. L’arròs, el blat, la colza, el sorgo, l’ordi o la civada són alguns dels cultius que tapissen els camps propers a la Costa Brava i en varien el seu color en funció de l’època de l’any. A més de ser una activitat econòmica del sector de l’agricultura pinten de colors diversos la realitat.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 Els colors a la natura -flora i fauna                                                                                                            El color verd sol anar associat a la vegetació. Però aquesta no és verda per a tothom, el color s’inscriu en sistemes d’associació molt més complexos. Les plantes i les flors ens proporcionen una varietat cromàtica molt rica. Els grocs dels clavells i els girasols, els rosats dels geranis o de les berbenes, els blancs i grocs de les margarites, els vermells de roses i roselles… si alguna cosa tenen les flors és exuberància cromàtica.                                                                                                                                                                                                                       Els colors a la natura -mar                                                                                                                           La Mediterrània és sol, platja, cales tranquil·les, camins de ronda, viles marineres, activitat nàutica, pobles de salut, nuclis amb personalitat pròpia, centres d’oci i molt més. És clima mediterrani i paisatge de roques i penyasegats. L’extensió del territori, les condicions geogràfiques i climàtiques i la multiplicitat de mirades aporten una bellesa cromàtica molt variada del patrimoni natural del mar: els blaus intensos del mar i el cel, la personalitat tonal de la tramuntana, els blancs del trencament de les onades o de les barques dels pescadors, els blaus foscos del fons marí, els marrons de les roques erosionades per les onades, els verds de la vegetació, els colors vius de les boies… De totes maneres, la immensitat del mar fa que el blau, en les seves diferents tonalitats, prenga protangonisme en aquesta categoria.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                           Els colors a la natura -postes sol                                                                                                               Podríem anomenar-la l’hora taronja, en alguns llocs de la costa l’anomenen s’hora baixa, i quan es donen les bones condicions climatològiques ens regala un espectacle cromàtic. No totes les postes o sortides de sol són ataronjades; també els daurats, els malves, els rosats o els blaus hi són presents. De totes maneres, els colors ens donen una paleta amb predominància del taronja, el color del canvi.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                          

                                                                                                                                                                                                  

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                          

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     

                                       

                                                                      

                                                                                 

               

                                                                            

Potser perquè la meua infància

segueix jugant a la teua platja,

i amagat darrere les canyes

dorm el meu primer amor,

porte la llum i la olor

per allà on vaja,

i amuntegat a la teua sorra

guarde amor, jocs i penes.

Jo, que a la pell tinc el gust

amarg del plor etern,

que t’han abocat cent pobles

d’Algesires a Istanbul,

perquè pintes de blau

les seves llargues nits d’hivern.                                                                                                                   A força de desventures,la teua ànima és profunda i fosca. Als teus capvespres vermells s’acostumaren els meus ulls com el revolt del camí… Sóc cantor, sóc mentider,m’agrada el joc i el vi,tinc ànima de mariner … Què hi puc fer, si jo vaig nàixer al Mediterrani?  I t’apropes, i et vasdesprés de besar el meu poble. Jugant amb la mareaet vas, pensant a tornar. Ets com una donaperfumadeta de breaque s’enyora i que es volque es coneix i es tem. Ai… si un dia per al meu malve a buscar-me la parca. Empenyeu al mar la meva barca amb un llevant de tardor i deixeu que el temporal desballeste les seves ales blanques. I a mi enterreu-me sense dol ntre la platja i el cel… En el vessant d’una muntanya, més alt que l’horitzó vull tenir bona vista. El meu cos serà camí, li donaré verd als pins i groc a la ginesta… A prop del mar, perquè jovaig nàixer al Mediterrani…vaig nàixer al Mediterrani, vaig nàixer al Mediterrani Serrat, l’Auir i com a colofó el magnífic amfiteatre del Mondúver

MENCÍA DE MENDOZA, HUMANISTA, MECENES I VIRREINA DE VALÈNCIA. (Jadraque, Guadalajara, 1508-València, 1554)

                                                                                                                                                                            Mencía de Mendoza es va permetre trencar motlles i va usar la seva fabulosa riquesa
per estudiar i conrear-se fins tractar-se de tu a tu amb els homes més erudits
del seu temps, una cosa extraordinària al segle XVI fins i tot per a la dona més
rica de Castella, que es cartejava amb l’emperador Carles V i va acabar els seus dies
com virreina de València.
Descendent del poeta-marquès de Santillana i primogènita del marquès del Zenete, va néixer a 1508 i va passar llargs períodes en la valenciana Ayora fins els quinze anys. Llavors mor el seu pare, hereta el patrimoni familiar i és reclamada des de Burgos per Carles V per casar-la amb Enrique de Na ssau, de quaranta anys i senyor de Breda. També la pretenia l’hereu del duc d’Alba, i Mencía, malgrat la seva joventut, va negociar amb fermesa les capitulacions matrimonials, conscient del pes del seu llinatge i del matrimoni d’estat
que l’obligaria a viure a Flandes. La jove esposa va tenir un fill que va morir en néixer i no va tornar a ser mare.
Instal·lada a Breda, aprèn la nova llengua i aglutina a la cort a un selecte cercle d’artistes. En la seva primera visita a Espanya enlluerna amb un aixovar de disset baguls i dotzenes de pintures flamenques. Era una consumada col·leccionista.
Durant anys aprofundeix en l’humanisme, estudia filosofia i llatí amb Lluís Vives i grec amb el erasmista Olah, mentre exerceix el mecenatge i adquireix monedes, llibres d’hores, joies, pintures … En morir Nassau en 1539 torna a Espanya, on l’emperador prepara un altre casament que la convertirà en
virreina valenciana en casar-se amb el duc de Calàbria, vidu de Germana de Foix. En 1541 arriba al Palau Reial de València -després expulsar l’amant del duc- amb fama de gelosa i envellida per l’alopècia i una obesitat que limita els seus moviments, encara que no les seves beques per a estudiants, les seves lectures, les seves fabuloses festes o el seu gust per les obres de Berruguete o El Bosco.
La dona més culta de la seva època va morir en 1554, mentre Tiziano pintava La Glòria i Carles V estava a punt d’abdicar en el seu fill Felip II. arribaven temps nous però Mencía s’havia guanyat la seva porció d’immortalitat i era enterrada a la Capella dels Reis del convent de Sant Domingo de
València, un racó de pur art en el que encara enlluerna el seu magnífic sepulcre de marbre gairebé tant com, en vida, va enlluernar ella.
Vídua de l’influent Nassau, senyor de Breda, governador d’Holanda i capità general de l’exèrcit imperial, Mencía de Mendoza, marquesa del Zenete, arribà al Palau Reial Valencià cinc anys després de la mort de Germana de Foix, resignada a començar una nova etapa en la cort de la desapareguda reina i a casar-se amb el seu vidu, Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, que la rep a contracor.
Ni Mencía ni el duc volen tornar a casar-se, però de nou Carles V intervé en els seus destins forçant un matrimoni, encara que Fernando aviat adverteix que la seva nova dona és molt diferent a Germana, com demostra a l’expulsar de la cort al seu fidel amant, donya Esperança. I és que Mencía i Germana, que es portaven vint anys però tenien en comú el vassallatge al emperador, el gust pel luxe i una decidida obesitat, encarnen dues mentalitats molt diferents. Així, Germana accepta la senyora Esperança perquè ha estat
educada per entendre que el matrimoni és una cosa aliena a l’amor i que tots dos poden ser compatibles si es respecten les regles conjugals, però Mencía és una culta humanista cristiana d’una altra generació i la presència de l’amant del marit xoca contra els seus principis, encara que accepti que amor i matrimoni no van units.
L’esperit humanista de Mencía arrenca de la seva infància, educada per la seva pare en les idees del nou moviment cultural i espiritual que arribava d’Europa: reivindicació de la literatura grecollatina, de la instrucció i dels valors cristians per millorar el món. Després, ella mateixa completaria la seva formació durant els seus anys a Breda i terres flamenques, on contracta com preceptor a un dels màxims exponents de l’Humanisme, el valencià Lluís Vives, que l’instrueix seguint els postulats de la seva obra De la instrucció de la dona cristiana. El filòsof i escriptor d’origen jueu vivia lluny de la seva terra fugint de la Inquisició, que havia perseguit a diversos membres de la seva família i cremat en la foguera al seu pare en 1526. Vives posa a Mencía en contacte amb les figures humanistes més importants i potencia la curiositat intel·lectual i el innat ímpetu col·leccionista de la seva pupil·la, assessorant-la en l’adquisició de llibres i obres artístiques.
En arribar a València com virreina consort, la marquesa del Zenete ja era cèlebre tant per la seva privilegiada cultura, inaudita en una dona, com per la seva col·lecció artística, la més important del Renaixement espanyol i una de les millors del món. Les seves pintures, medalles, joies, tapissos, objectes exòtics, catifes i llibres redecoraren el ja sumptuós Palau Reial fins portar-lo a la cim de la seva magnificència. En les seves estades va instal·lar la seva prodigiosa col·lecció de textos literaris, històrics i religiosos escrits en vuit llengües diferents -familiars totes per ella- amb les millors
obres renaixentistes i de l’Antiguitat clàssica, incloses algunes vedades fins llavors a les dones, com «l’Art d’estimar» o «La Metamorfosi» d’Ovidi.
La biblioteca palatina valenciana va arribar a comptar amb gairebé mil volums, tota una fita al segle XVI, i estava decorada amb cent catorze pintures religioses i paganes, entre elles les de cinquanta-nou personatges vinculats a Mencía que van formar la primera galeria de retrats del Renaixement espanyol, combinats amb tapissos, catifes i peces d’or i plata, testimoniant el poder dels habitants del palau.
A la mort de Mencía, la biblioteca va anar a parar a mans del seu hereu, Luis de Requesens, Comendador Major de Castella, el mateix que va manar inscriure en la seva làpida del convent de Sant Domingo de València les paraules que avui ens recorden que allà jeu «singular llevadora enaltida amb les brillants dots de l’esperit, enginy, virtut, fortuna i noblesa «.
El majestuós Palau Reial de València va ser ordenat destruir a principis del segle XIX durant la guerra de la Independència per por que les tropes franceses de Napoleó es feren forts en ell.                                                                                                  

NOVES METODOLOGIES EDUCATIVES. L’PEDAGOGIA INVERSA, «FLIPPED CLASSROOM», O L’APRENENTATGE PER PROJECTES.

La millora de la qualitat docent és un dels objectius d’un centre,  i des del punt de vista de la formació de mestres és indissociable la millora tant de la docència en els mateixos estudis com de l’ensenyament/aprenentatge en l’etapa d’educació.                                       Gràcies al ràpid desenvolupament tecnològic cada dia naixen tecnologies, eines i serveis que obren un món de possibilitats de comunicació i aprenentatge que permet accedir a un coneixement personalitzat. Una línia important de recerca avui en dia va lligada a les pedagogies emergents. Aquestes pedagogies emergents serien el conjunt d’enfocaments didàctics que pretenen aprofitar els potencials comunicatius, col·laboratius i innovadors de les tecnologies de la informació i la comunicació, que aporten així, una nova cultura de l’aprenenatge. Uns exemples d’aquests enfocaments serien el connectivisme, l’aprenentatge 2.0, la epedagogia, etc. En relació amb aquestes pedagogies, hi ha un concepte paral·lel anomenat tecnologies emergents, dos exemples importants avui en dia d’aquestes tecnologies serien els Personal Learning Environment (PLE) i les Flipped Classroom. Un bon indicador de l’actualitat d’aquestes propostes la trobem en que aquestes dues tecnologies apareixen amb freqüència; per exemple en l’informe de l’any 2012 per a l’educació primària, es proposava que en el marge entre dos i tres anys s’adoptarien els PLE i, en l’informe de l’any 2014 per a l’educació superior, s’esmentava la Flipped Classroom com una tecnologia que s’implementaria abans d’un any.                             Els Entorns Personals d’Aprenentatge (PLE, per les seves sigles en anglès de Personal Learning Environment) són el conjunt d’eines, aplicacions, serveis web, relacions i/o interaccions que una persona utilitza per a gestionar el seu propi procés d’aprenentatge. Paral·lelament a la tecnologia, el desenvolupament de noves teories de l’aprenentatge evolucionen amb el cognitivisme i constructivisme com a base teòrica. D’una banda el cognitivisme i la teoria de l’aprenentatge significatiu el qual assumeix que l’aprenentatge es produeix a través de les connexions entre els individus, els nodes d’informació i les estructures. Aquestes connexions s’estableixen gràcies a les noves tecnologies. I d’altra banda el constructivisme i la teoria de la bastida, o scaffolding en anglés, on els aprenents van progressivament guanyant autonomia d’aprenentatge mitjançant la disminució progressiva de l’actuació del mestre o tutor. Aquests canvis en les formes d’aprenentatge donen com a resultat un canvi en el paper de l’alumne que es converteix en un subjecte actiu i proactiu en el procés d’aprenentatge que autogestiona les seves pròpies eines educatives. Com a resultat dels esmentats canvis tecnològics, pedagògics i socials l’alumnat nadiu digital dins de la comunitat educativa requereix una actualització del procés d’ensenyament-aprenentatge cap a un entorn més motivador i adaptat al seu nou context educatiu, social i tecnològic el que s’ha traduït en l’aparició dels Entorns Personal d’Aprenentatge. Aquests sistemes ajuden als estudiants a prendre el control i gestió del seu propi aprenentatge. Això inclou:                                                                                                                  # El suport a l’alumnat per a fixar els seus propis objectius d’aprenentatge.                                #  Gestionar el seu propi aprenentatge.                                                                                                      #   La gestió dels continguts i processos.                                                                                                    #   Comunicar-se amb altres en el procés d’aprenentatge.                                                                  #   Crear i mantenir una xarxa de contactes amb els quals compartir els aprenentatges. (Xarxa Personal d’Aprenentatge, PLN, per les seves sigles en anglès de Personal Learning Network).                                                                                                                                                         Per entendre millor què és un entorn personal d’aprenentatge podeu vore la següent presentació de diapositives que fan un resum del PLE. La idea principal, al voltant de la qual es desenvolupa el PLE, és el desenvolupament d’un entorn per a la provisió de recursos d’aprenentatge i serveis per a l’estudiant. Amb una filosofia centrada en l’alumne, es diferencia de la primera generació de les tecnologies d’aprenentatge en el fet que aquelles primeres se centraven en la creació d’Objectes d’Aprenentatge (OA). Un PLE té tres components principals:                                                                                                 Eines, mecanismes i activitats per a llegir: les fonts documentals d’informació, conegudes com «els deus del coneixement», els llocs i els mecanismes mitjançant els quals les persones s’informen de manera habitual o excepcional en diversos formats.                           #   Eines: blocs, wikis, newsletters, canals de vídeo, pàgines web, llista de RSS, etc.                 #   Mecanismes: recerca, curiositat, iniciativa, etc.                                                                               #   Activitats: conferències, lectura, revisió de titulars, visualització d’audiovisuals.    Eines, mecanismes i activitats per fer / reflexionar fent: en aquest component del PLE, s’integren les eines i espais en què s’utilitza la informació aconseguida; són els llocs en els quals es dóna sentit i es reconstrueix el coneixement a partir de la reflexió sobre aquesta informació. És en aquests llocs on es reelabora i publica la informació aconseguida.                   #  Eines: blocs, wikis, quaderns de notes, canals de vídeo, presentacions visuals, pàgines web, etc.                                                                                                                                                                     # Mecanismes: síntesi, reflexió, organització, estructuració, anàlisi, etc.                                     # Activitats: creació d’un diari de treball, fer un mapa conceptual, publicar un vídeo propi, etc.                                                                                                                                                             Eines, mecanismes i activitats per compartir i reflexionar en comunitat: La PLN (Xarxa Personal d’Aprenentatge).                                                                                                                       No només es parla d’una PLE individual, format per «mi» i «les meves coses» per aprendre, sinó que s’inclou «el meu» entorn social per aprendre (Xarxa Personal d’Aprenentatge o PLN per les sigles en anglès), amb les seves fonts d’informació i relacions com a part fonamental d’aquest entorn. Al PLE s’integren les PLN, que són les eines, els processos mentals i les activitats que permeten compartir, reflexionar, discutir i reconstruir amb altres coneixements – i dubtes – així com les actituds que propicien i nodreixen aquest intercanvi.                                                                                                                                # Eines: eines de programari social, seguiment de l’activitat en xarxa, llocs de xarxes socials.                                                                                                                                                                           # Mecanismes: assertivitat, capacitat de consens, diàleg, decisió, etc.                                           # Activitats: trobades, reunions, fòrums, discussions, congressos, etc.                                 Un PLE pot estar compost d’un o diversos subsistemes: així, pot tractar-se d’una aplicació d’escriptori o bé estar compostos per un o més serveis web, especialment de la Web 2.0  Conceptes importants en un PLE inclouen la integració dels episodis d’aprenentatge formals i informals en una experiència única, l’ús de xarxes socials que poden creuar les fronteres institucionals i la utilització de protocols de xarxa (Peer-to-peer, serveis web, sindicació de continguts) per connectar una sèrie de recursos i sistemes dins d’un espai gestionat personalment. El PLE és l’entorn en el qual aprenem fent servir eficientment les tecnologies. Avui vivim en un món en què la informació s’ha fragmentat i dispersat en múltiples espais per acció de les tecnologies, gairebé qualsevol pot ser creador i proveïdor d’informació i el coneixement avança a velocitats vertiginoses. En aquest context, definir, conèixer, manejar i enriquir el PLE suposa una estratègia per aprendre eficientment.                                                                             En aquest sentit, i davant l’abundant flux d’informació que proveeixen els nous mitjans electrònics, és important destacar que aquesta manera d’aprendre (i de concebre l’aprenentatge) necessita un aprenent format, algú que es fixi els seus propis objectius d’aprenentatge. En aquest procés no hi ha avaluació, és a dir que l’aprenentatge circula mogut per altres interessos.                                                                                                                           Una part essencial d’un PLE és la xarxa personal d’aprenentatge per la qual els aprenents intercanvien informació de diverses maneres i amb diversos objectes digitals. Per exemple, una entrada de bloc, una presentació a Slideshare, són objectes compartits pels residents digitals a la web. La forma d’entendre l’aprenentatge que proposa el PLE implica abordar i incloure a la comunicació digital. Les experiències d’un aprenent de PLE impliquen que sigui agent actiu en aquest procés, és a dir, que no sigui un mer consumidor de recursos i fonts que li proveeix la xarxa sinó que aporta productes a aquesta mateixa xarxa, que la nodreix.                                                                                                                                       El Flipper Classroom (FC) és un model pedagògic que transfereix el treball de determinats processos d’aprenentatge fora de l’aula i utilitza el temps de classe, juntament amb l’experiència del docent, per facilitar i potenciar altres processos d’adquisició i pràctica de coneixements dins el aula. Aquesta metodologia inverteix els models tradicionals de l’educació. El professor deixa el seu perfil transmissor i se situa com a facilitador i guia al costat de l’alumne, el qual pren el protagonisme del propi aprenentatge.
No obstant això, «flippear» una classe és molt més que l’edició i distribució d’un vídeo. Es tracta d’un enfocament integral que combina la instrucció directa amb mètodes constructivistes, l’increment de compromís i implicació dels estudiants amb el contingut del curs i millorar la seva comprensió conceptual. Es tracta d’un enfocament integral que, quan s’aplica amb èxit, donarà suport a totes les fases d’un cicle d’aprenentatge. Quan els docents dissenyen i publiquen una «en línia», el temps de classe s’allibera perquè es puga facilitar la participació dels estudiants en l’aprenentatge actiu a través de preguntes, discussions i activitats aplicades que fomenten l’exploració, l’articulació i aplicació d’idees.
Els estudiants freqüentment perden algunes classes per determinades raons (malaltia, per exemple); en un esforç per ajudar a aquests alumnes,  se impulsa l’enregistrament i distribució de vídeos, però a més, es van adonar que aquest mateix model permet que el professor centre més l’atenció en les necessitats individuals d’aprenentatge de cada estudiant. Quan fem servir el terme «Flipper Classroom» hem de tenir en compte que molts models similars d’instrucció s’han desenvolupat sota altres denominacions. El model «Instrucció Peer»(PI)  incorpora una tècnica denominada «ensenyament just-in-time» com un element complementari al model FC. «Ensenyament Just-in-time» permet al professor rebre retroalimentació dels estudiants el dia abans de la classe perquè ell pot preparar estratègies i activitats per a centrar-se en les deficiències que hi puga haver en els estudiants en la comprensió del contingut. Aquest model és centra en gran mesura, en la comprensió conceptual, i tot i que aquest element no és un component necessari del FC, té unes clares i properes connotacions.
En resum, la innovació educativa que suposa aquest model aporta com a principals beneficis els següents:
– Permet als docents dedicar més temps a l’atenció a la diversitat.
– És una oportunitat perquè el professorat pugui compartir informació i coneixement entre si, amb l’alumnat, les famílies i la comunitat.
– Proporciona a l’alumnat la possibilitat de tornar a accedir als millors continguts generats o facilitades pels seus professors.
– Crea un ambient d’aprenentatge col·laboratiu a l’aula.
– Involucra les famílies des de l’inici del procés d’aprenentatge.

HOMENATGE ALS SETZE JUTGES I ALTRA GENT DE LA NOVA CANÇÓ.

                                                                                                                                                                                  Aquest escrit pretèn ser un homenatge als SETZE JUTGES i d’altres que no formaren part d’aquest moviment però si aportaren les seves lletres i música en un moviment que fou molt important per el país (la gent de la Nova Cançó). Hi trobareu semblançes amb la «chanson» francesa, que fou la inspiradora d’aquest moviment. Els Setze Jutges va ser un grup de cantants en llengua catalana fundat el 1961 per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. El seu nom prové d’un joc de paraules molt conegut tant a Catalunya com al País Valencià o les Illes, «setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat». La seva missió era impulsar el moviment de la Nova Cançó i normalitzar l’ús del català al món de la música moderna. La Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l’ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim. Varen començar cantant cançons pròpies i versions de cantants francesos, especialment Georges Brassens, un dels màxims exponents de la cançó protesta.                                   Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951–1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol,
Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l’aparició radiofònica de Font Sellabona com «El trobador de Catalunya», la fundació de la   discogràfica Edigsa, etc. El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol «Ens calen cançons d’ara», aglutinà autors i cantants, i després d’un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s’afegiren aviat i Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra. El 1962  n’aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d’èxits d’altres autors, etc. Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon, obtingueren, el 1963, el primer premi del cinquè Festival de la Cançó Mediterrània amb la cançó Se’n va anar. Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un terreny, mentre que a l’oposat hi havia els anomenats protestataris i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols. Es destacaren artistes que van contribuïr a enriquir el món de la cançó en els seus inicis amb les seves personalitats artístiques, com ara Salvador Escamilla, Guillem d’Efak i Núria Feliu -premi de la crítica espanyola (1966)- o nous membres d’Els Setze Jutges. Alguns obtingueren triomfs internacionals.Més tard aparegueren cantants bilingües i posicions ideològiques que semblaven desvirtuar les idees inicials.Al costat de Raimon, alguns altres antics membres d’Els Setze Jutges han obtingut nous èxits: Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i, sobretot, Joan Manuel Serrat han depassat llargament l’àrea lingüística catalana estricta. Més tard s’han destacat, al País Valencià, Ovidi Montllor.Arran d’aquest moviment, nasqueren moviments paral·lels a Galícia, al País Basc i a Castella.
Els Setze Jutges es van començar a dissoldre a la fi de la dictadura i amb la progressiva professionalització d’alguns dels seus membres.El 13 d’abril de 2007, el grup de cantants en el seu conjunt va rebre la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement a la seva tasca en favor de la cultura i la llengua catalanes durant la dictadura; tanmateix, la Bonet va aprofitar l’avinentesa per criticar l’escasa promoció de la cançó catalana alhora que Guillermina Motta es queixava del tardà atorgament del guardó quan dos dels setze integrants ja havien faltat: Miquel Porter en 2004 i Delfí Abella en febrer.Més endavant altres han continuant cantant en català, aquests també hi sortiràn, així com els galàctics…..
                                                                                                                                                                                                    Aquests van ser Els Setze Jutges:

Miquel Porter i Moix (Barcelona, 10 de maig de 1930 – Altafulla, Tarragonès, 18 de novembre de 2004) fou historiador, catedràtic universitari, crític cinematogràfic i divulgador del cinema català de qualitat.   Encara que indissolublement unit al cinema, al llarg de la seva intensa vida també va fer moltes altres activitats, des d’actor de teatre amateur, cantant, col•leccionista, guionista, cineclubista, fins a sindicalista i diputat al Parlament de Catalunya. Està considerat el principal estudiós de la història del cinema català i un dels fundadors de la Nova Cançó.

Remei Margarit i Tayà (Sitges, 1935) és una psicòloga, escriptora, cantautora i professora de música, que participà en la Nova Cançó, fundant junt amb Josep Maria Espinàs Els Setze Jutges.
Va treballar com a mestra, documentalista, treballs editorials i ha escrit i escriu esporàdicament columnes al Diari de Barcelona, La Vanguardia i El País.
Fundadora del grup Setze jutges, ha enregistrat dos discos de cançons pròpies com a cantautora.

Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, 1927) és un escriptor,
periodista i editor català conegut del gran públic per les novel•les, per les cròniques de viatges i pels articles periodístics.
Autor d’una extensa obra narrativa amb la qual ha aconseguit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi i el Premi Víctor Català. També va ser el cofundador d’Els Setze Jutges i de l’editorial La Campana.
                                                                                                                                                                       

Delfí Abella Gibert (2 de febrer de 1925 – 1 de febrer de 2007) fou un psiquiatre i músic català de la Nova Cançó.
Era fill de Delfí Abella i Mercè Gibert, una família benestant de la comarca del Pallars Jussà instal•lada a Barcelona. L’any 1955 es casà amb Mercè Roca Junyent, filla de Joan Baptista Roca Caball, un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya. Un home de vasta cultura i de fermes conviccions catalanistes i cristianes, com el seu cunyat, l’Anton Cañellas Balcells.
Va estudiar la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona i després s’especialitzà en Psiquiatria, arribant a ser cap del servei de psiquiatria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i catedràtic de psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona. Fou un dels psiquiatres més reconeguts de Catalunya durant la segona meitat de segle.                                                                                                               
                                                                                                                                                                                                                                                  Francesc Pi de la Serra i Valero (Barcelona, 6 d’agost de 1942), conegut com a Quico Pi de la Serra, és un guitarrista i cantautor català, membre de Els Setze Jutges, i considerat un dels representants històrics de la Nova Cançó.

                                                                                                                          

Enric Barbat (Enric Barbat i Botey), barceloní nascut el 1943 al barri de Gràcia, és el sisè membre d’Els Setze Jutges. S’hi integra l’any 1963 -en un recital celebrat a la Facultat de Dret- amb unes primeres cançons de clara influència brasseniana, que enregistra al seu primer EP.
De clara influència francesa; moltes de les seves cançons són de temàtica amorosa centrades quasi sempre en el desencant i el comiat, i també temes satírics.

Xavier Elies (Barcelona, 1941 – 30 de juny de 2010) era un economista i cantant català. Va ser el setè integrant des de l’any 1963 de l’antic grup Els Setze Jutges.
Xavier Elies va néixer a Barcelona i va enregistrar un sol disc, amb un estil característic seguint una línia humorística i satírica en la que predominava la influència dels grans autors de la chanson francesa, especialment Georges Brassens, del que és un fidel seguidor. Va realitzar amb la resta de membres de Els Setze Jutges gran nombre d’actuacions en directe i recitals per terres catalanes en una tasca important de divulgació de la Nova Cançó, encara que no va aconseguir l’èxit popular.
També va ser per poc temps cantant i instrumentista del grup Els Quatre Gats, el primer de les seves característiques que va cantar en llengua catalana.

Guillermina Motta va néixer a Barcelona el 26 de febrer de 1942. És cantautora i intèrpret de cançons, locutora de ràdio, i també ha fet d’actriu al cinema.
Participà plenament en el moviment de la Nova Cançó. El 1964 entrà a Els Setze Jutges i publicà el primer single. L’any següent enregistrà Recital Guillermina Motta, que obtingué el Gran Premi del Disc Català. Gran coneixedora i amant de la cançó francesa
En 2007 fou guardonada, juntament amb els altres membres, amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement per la seva tasca realitzada amb Els Setze Jutges, encara que no va recollir el premi personalment per considerar que la distinció arribava massa tard, quan alguns dels membres de Els Setze Jutges ja eren morts.

Maria del Carme Girau (València, 1940) és una cantant i compositora valenciana que va formar part de la Nova Cançó fins que, a finals dels anys 60, ho va deixar per continuar la carrera de farmacèutica.
Originària de Simat de la Valldigna, Maria del Carme es va integrar al grup Els Setze Jutges l’any 1964, mentre estudiava Farmàcia a Barcelona, però va ser una veu efímera: amb la separació dels Setze, l’any 69 va abandonar la cançó i es va deslligar definitivament dels altres components del grup en traslladar-se a fora de Catalunya per motius professionals.

Martí Llauradó (Barcelona, 1947) va ser un cantautor nascut a Barcelona i que va ser membre del grup «Els Setze Jutges», fill de l’escultor Martí Llauradó i Mariscot.
Llauradó era estudiant de música quan va entrar a formar part com a membre dels Setze Jutges el 1965, va ser el desè «jutge». Va enregistrat només un parell de discos EP encara que de gran interès, era autor i intèrpret amb encerts estimables en la musicació de texts de poetes, concretament del poeta Joan Salvat-Papasseit. La seva tasca com a cantautor va ser breu, abandonà la cançó a finals dels anys 60, després d’alguns èxits entre el públic català, encara que sense una dedicació continuada, posteriorment va ser publicista.

 Maria Amèlia Pedrerol, 1950, és la més jove de Els Setze Jutges i el membre número dotze.

Tenia tot just catorze anys quan entra a formar-ne part i enregistra el seu primer disc al 1965, un EP que aplega quatre composicions pròpies. L’any següent publica un LP amb vuit temes: quatre de propis i quatre cançons franceses traduïdes per Delfí Abella i Josep Maria Espinàs.
Es retira dels escenaris coincidint amb la dissolució del grup.

Joan Ramon Bonet Verdaguer (Palma, 1944) és un fotògraf i cantautor mallorquí. Com a cantant, formà part de Setze Jutges juntament amb la seva germana Maria del Mar. Cantà entre 1963 i 1967 i enregistrà tres discs en solitari i un amb els Setze Jutges. Posteriorment, abandonà la música i es dedicà professionalment a la fotografia. El 1997, i de manera excepcional, participà en el concert «El Cor del temps», del 30è aniversari en el món de la música de la seva germana al Palau Sant Jordi on interpretà «Nova cançó de s’amor perdut».

Joan Manuel Serrat (Barcelona, 1943), més conegut senzillament com a Serrat, és un dels cantautors i músics catalans més populars, l’obra del qual es desenvolupa indistintament en català i castellà.
Joan Manuel Serrat, conegut amb el sobrenom de el noi del Poble-sec, va néixer en una família obrera d’aquest barri barceloní. El pare, Josep Serrat, era un anarquista català afiliat a la CNT, i la mare, Ángeles Teresa, mestressa de casa, era filla de Belchite (Saragossa). La seva infantesa i el seu carrer el marquen profundament, i és per això que un gran nombre de les seves cançons narren la geografia de la Catalunya de la postguerra.
Va estudiar de petit als Escolapis de Sant Antoni, i després a l’Institut Milà i Fontanals de Ciutat Vella. Als dotze anys, Serrat es matricula com a alumne intern a la Universitat Laboral de Tarragona, on estudia el batxillerat laboral superior amb l’especialitat industrial minera i la modalitat de torner-fresador.[1] Més endavant aconsegueix una beca per fer estudis d’agricultura a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona on, segons una irònica frase seva, escull l’especialitat de sexador d’aus. En realitat va acabar brillantment els estudis de perit agrícola, i obtingué el premi Claudi Oliveras al millor expedient acadèmic de cada promoció el 1963.
Mentre cursava els estudis cantava i aprenia a tocar la guitarra. El 1965 participà al programa Radioscope -del qual era presentador Salvador Escamilla- a Ràdio Barcelona, interpretant les seves primeres cançons. Poc temps després el van cridar per a oferir-li un contracte i gravar el primer disc. Serrat va ser un dels pioners de la Nova Cançó catalana, i formà part d’Els Setze Jutges donant una empenta molt important a la llengua catalana durant la dictadura franquista.

Maria del Mar Bonet i Verdaguer (Palma, Mallorca, 27 d’abril de 1947) és una cantant mallorquina especialitzada en música tradicional, tant mallorquina com d’arreu del mediterrani.
És també pintora i ha editat el llibre de poesia Secreta veu amb pintures pròpies.
Des de petita va aprendre cançons tradicionals de les Balears.
L’any 1967 arriba a Barcelona i comença a cantar, després de vèncer la seva timidesa, amb Els Setze Jutges, important moviment de cantautors catalans amb els quals realitza les seves primeres actuacions. Aquest mateix any enregistra el seu primer disc ja amb cançons populars de Menorca.
El 1968 la censura del règim franquista li prohibeix cantar una de les seves cançons més conegudes: Què volen aquesta gent?.

Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic i cantautor català que va pertànyer al grup dels Setze Jutges i que es pot considerar com un dels capdavanters de la Nova Cançó. El 1963, a l’edat de 16 anys, va a estar a Barcelona per estudiar el preuniversitari i posteriorment fer estudis d’enginyeria. Dos anys després, s’inscriuria a la Facultat d’Econòmiques, estudis que abandona per cursar el que segons ell seria la seva universitat: s’integra al moviment de la Nova Cançó incorporant-se a Els Setze Jutges.
La seva cançó més popular i més compromesa ha estat L’Estaca composta l’any 1968 quan només tenia vint anys, i l’adaptació de la qual Mury, va adaptar com a himne el sindicat polonès Solidarność, així com el 1997 també es va convertir en l’himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà. Per les diferents prohibicions que li van fer per poder interpretar les seves cançons durant la dictadura franquista, va haver d’exiliar-se durant un temps a París. Al setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem.
Fill d’un metge de poble, de família de terratinents, que va aconseguir plaça en el poble empordanès de Verges, i de mare mestra nascuda a Porrera i que havia rebut una educació burgesa a Barcelona.[3] Va viure la seva infància a aquest petit poble situat al Baix Empordà, comarca de la qual sempre s’ha declarat un enamorat. No ha perdut mai aquestes arrels i encara avui participa cada setmana santa a la famosa processó de la Dansa de la Mort i té una residència al poble veí de Parlavà.
Segons paraules del mateix Lluís Llach, la persona que va introduir la música a casa seva va ser la seva mare. Tant Lluís com el seu germà Josep Maria feien servir la seva guitarra fins que a l’edat de quatre anys veu entrar un piano amb el que Lluís comença a compondre les seves primeres melodies aproximadament dos anys més tard.
Als 9 anys (1957) es trasllada a Figueres per continuar els seus estudis internat al col•legi de La Salle, on es refugia en el món de la música passant hores i hores sol davant el piano, que li serviran per la seva carrera.
Com a artista engatjat, ha estat un referent, no solament musical, sinó també intel•lectual de tres generacions.

Rafael Subirachs i Vila és un cantant, músic i compositor català. Va néixer a Vic (Osona) el 22 de juliol de 1948. Membre destacat de la Nova Cançó, ha excel•lit en la musicació i interpretació de textos de poetes catalans de tots els temps.
Fill del músic i pedagog Rafael Subirachs i Ricart, Rafael Subirachs va rebre una sòlida formació en música clàssica. Ben aviat, va ingressar com a puer cantor a l´Escolania de Montserrat (1958 – 1960) en qualitat de soprano solista sota la direcció musical del pare Ireneu Segarra. L’any 1967 va entrar a formar part dels Setze Jutges.

 

LA COVA DELS CÍVILS, COVA DE CAVALLS, LA VALLTORTA I MORELLA; TRESORS DESCONEGUTS.

La Cova del Civil (anomenat així perquè antigament pertanyia a un guàrdia civil) està a uns quinze metres per sobre del llit de la rambla. És una de les més importants d’aquesta zona, sinó la que més, sent una de les composicions més complexes de l’art llevantí (prehistòric). Malgrat que està protegida per una tanca les pintures han anat perdent cada cop més visibilitat, per culpa, també, de l’acció dels visitants. Tot i això, en poc més de quatre metres quadrats s’hi poden veure més de setanta figures, de tonalitats vermelloses fins a negre. S’hi representen diferents escenes de caça i fins i tot una guerra o una batalla. Tenen un gran dinamisme i es poden observar figures disparant, caminant, corrent, descansant i en coordinació amb altres. En general els animals són representats de forma naturalista, ja que representen animals reals, mentre que les figures humanes ho són amb un traç lineal, amb cossos esvelts i estilitzats, perquè en aquest cas simbolitzarien esperits. És impressionant… i puc fer tantes fotos com vull. Acabada la visita decideixo esperar-me fins a les dotze (i deixo la visita a la cova Remigia per una altra ocasió). Tinc una hora llarga i, tot improvisant, vaig fins a Sant Mateu, un poble monumental que he vist de camí (i està a deu minuts de les coves). Faig una passejada molt ràpida, tot passant per la plaça Major, voltada de vells casalots i d’amplis porxos, al centre de la població, l’església arxiprestal de Sant Mateu, gòtica dels segles XIII al XV, amb una portalada romànica, l’ajuntament o Cort Nova, gòtic del segle XIV, a més d’alguns dels seus carrers, places i fonts. És bonic i aprofito, també, per comprar algun cargol de la sort. Hauré de tornar algun dia amb més calma.                               Torne cap a la Valltorta. Al museu, on comencen les visites. Si abans era sol, ara vaig amb un grup d’una cinquantena de persones. Quina diferència! Però, bé, les explicacions del guia són igual de bones i valen molt la pena. Per arribar a la cova de Cavalls fem una camina d’una mica més d’un kilòmetre. Pel camí farem dues parades, més o menys relacionades amb les pintures. En la primera el guia ens explica l’evolució del paisatge des de fa uns deu mil anys. El relleu era més o menys igual que l’actual, el que ha anat canviant ha set la seva vegetació. Primer eren amplies pastures, d’aquí que en algunes coves hi hagin pintats cavalls i urs (bous primitius). Després va evolucionar cap a una garriga o brolla oberta, com la que és veu a les muntanyes, i d’aquí, també, que als abrics hi hagi pintats principalment cérvols i alguns senglars. Més endavant es va convertir en els oliverars que actualment estan abandonats. L’explicació la fa en un vell pou abandonat, amb l’aigua ben visible. Ens explica com ho feien antigament per trobar aigua, d’altre banda una cosa que molts naturalistes més o menys coneixem, allà on hi ha joncedes, vol dir que hi ha aigua freàtica abundant.         La segona és en una cabana de pedra seca. Ens explica com es construïa d’una forma fàcil i molt didàctica (veure esquema). Eren usades per agricultors i ramaders per a diferents funcions: tanca per al bestiar, magatzem i fins i tot refugi. Al seu interior la temperatura, degut als corrents d’aire, s’hi manté fresca. El que no sabia, però, és que la tècnica constructiva que encara usaven els nostres avis o besavis té milers d’anys d’antiguitat (amb falques per mantenir la pedra inclinada, i no permetre que hi entre l’aigua de pluja, i contrapesos, per aguantar les roques que feien de teulada).                                               Més endavant, arran de cingle, davant nostre, s’obre el impressionant barranc de la Valltorta, en un meandre del riu i al costat de la roca de les Estabigues (o Tabigues), una cinglera d’uns vuitanta metres. Per una estreta i bonica esquerda a les roques es baixa a la Cova dels Cavalls, on hi ha de les composicions més conegudes de la vall. De les mateixes característiques generals que la cova del Cívil, on es representa una escena de caça. És la representació en 3D al que passava just sota nostre. Les pintures, però, costen una mica de veure. Torne cap al Museu de la Valltorta, per completar la visita i contemplar l’espectacular reproducció de la cova dels Cavalls (amb les figures molt més contrastades). En aquesta zona es coneixen vint-i-un abrics on hi ha pintures rupestres. Fa uns 7.000 anys, al període epipaleolític, els habitants d’aquestes terres van pintar les parets de les coves amb escenes de la seva vida quotidiana i la seva mitologia. Amb el seu estudi és més fàcil comprendre com era la seva vida. S’hi representen principalment escenes de caça, amb animals que a vegades apareixen ferits per fletxes. La majoria de figures humanes són masculines, caçant, tot i que també n’hi ha algunes de femenines, més escasses, que apareixen abillades amb faldilles llargues ajustades als malucs i amb el tors descobert. Homes i dones, especialment els primers, s’adornen amb diversos tipus de pentinats, plomes i cintes al cap, al tronc i a les extremitats. A més al museu s’explica l’evolució i la importància d’aquest art al País Valencià. Potser no és tan espectacular com el de les coves d’Altamira o Lascaux, però, al meu parer, un tresor força desconegut.                                                           Al migdia, cotxe i cap a la següent visita. Passe per el coll d’Ares i el poble que li dona nom, que sembla molt bonic… una altra visita que em quedarà pendent (amb la cova Remigia, molt a prop d’aquí). També, per carreteres solitàries, pobles aïllats (m’imagine, no sé per què, que a la nit hi ha d’haver un cel estrellat espectacular, sense contaminació lumínica) i un paisatge preciós. Arribe a Morella, al voltant de les tres. Sense dinar, entre una cosa i l’altra (botigues tancades i carreteres sense res) no he trobat pà. Organitze la visita en funció dels horaris d’obertura dels diferents monuments.                                                     M’abrigue, no fa un dia massa bonic, amb núvols i clarianes, i aquí, a certa alçada, refresca una miqueta (i des de que em vaig aprimar, ara fa uns anys, m’he tornat un fredolic que Déu n’hi do). Entre a la ciutat per la monumental porta de Sant Miquel, dues torres bessones del segle XV. D’aquí me’n vaig directament a l’espectacular basílica de Santa Maria la Major. Gòtica, del segle XIII, reuneix en una mateixa façana la Porta dels Apòstols i la de les Verges. Un cop a dins, destaca el Pòrtic de la Glòria, la singular escala de cargol que puja al cor, l’altar major, les seves tres rosasses, amb vidrieres originals de l’Escola valenciana del segle XIV, i l’òrgan de Torull. Puje una mica més, fins al impressionant castell de Morella. Dels segles XIII al XIX, es construeix aprofitant la roca. Amb bons cartells explicatius, destaca la plaça d’armes, el palau del governador, l’Aljub, la torre de la Pardalea, les latrines al vol (per on van entrar al 1838 els carlistes), la presó de Cacho, les restes de palaus reals, les torres d’Homenatge, i els pavellons oficials, que s’han afegit o han canviat de funció al llarg dels segles. Dalt d’un turó, les vistes al Maestrat són fantàstiques. Baixant, just al seus peus, m’aturo al convent de Sant Francesc, dels segles XIII i XIV, on destaca la sala capitular, on hi ha una pintura al fresc en la què es representa la Dansa de la Mort del segle XV. Tot seguit passetje pel carrer Blasco d’Alagó i els que el continuen, porticat i ple de botigues (el més turístic). Passo pel costat de l’ajuntament, un edifici gòtic dels segles XIV i XV, i baixo fins al museu Temps de Dinosaures, amb una excel·lent col·lecció de tota mena de fòssils de la zona, exposats de manera didàctica. Entre ells, els d’un Iguanodon que està, a més, reproduït a mida natural. Gairebé vaig amb ganes de passar el que em queda per visitar i començar a buscar fòssils a les afores de la ciutat (…no ho descarto per a un futur). Sempre m’han fascinat, fins i tot els més simples i comuns.   El museu està gairebé al costat de les portes de Sant Miquel, ara obertes. Convertides en un espai pel joc i la diversió per als més menuts, fins i tot disfressats d’època, poden gaudir de diferents jocs de l’edat mitjana. Sortint ressegueixo les boniques muralles medievals, dels segles XIV i XV, amb sis portes i catorze torres, que envolten tota la ciutat, fins a una altre porta, d’una gran bellesa, la de Sant Mateu. Pel camí, però, em desvio fins als safareigs de la Plaça de La Font, coneguts pels morellans com els “Llavadors”, els més grans de la vila. És on es feia la rentada de la roba i la seva estesa, a més de ser punt de reunió de les dones durant moltes generacions, per comentar i parlar de tota mena de qüestions. Eren les que s’encarregaven de fer la bugada en temps passats, es distribuïen en grups que tenien una encarregada, que establia torns per anar a rentar de forma rotativa. D’aquesta manera, un dels safareigs es deixava per a poder rentar amb sabó, l’altre per aclarir la roba i el darrer, depenent de les circumstàncies, per a altres usos o per a reforçar algun dels anteriors. En acabar puje per la costa de Sant Joan i segueixc per algun carrer, sense rumb fixe, per continuar fins a la Jueria, un petit barri amb carrerons estrets. Torno a recórrer el carrer principal i ho aprofito per a comprar el records per a la família, com sempre en els últims anys, productes típics de la terra, en aquest cas dolços (per menjar en algun dinar familiar). De passada ho aprofito per comprar-me una merenga i un flaó, la pasta típica de Morella, i d’origen molt antic, àrab, medieval i mediterrani. És una pasta farcida de mató i atmetlles (curiós, per mi, com a mesura que es va baixant cap al sud es van perdent “t”’s pels camí). Ja el cotxe, serà el meu dinar berenar (amb una cola).

                                                                                                                                                                                                                                          
                                                             

LA IMPORTÀNCIA DE L’EDUCACIÓ PER L’EVOLUCIÓ DE LA SOCIETAT. (II)

ELS OBJECTIUS DE L’EDUCACIÓ per al desenvolupament personal i l’educació ciutadana, té que afavorir l’assimilació de les seguents capacitats:                                                             Aprendre a ser i actuar de manera autónoma.   ·Comunicar els sentiments, emocions i les opinions tot exercitant les habilitats assertives, des del respecte per les diferències amb els altres. Desenvolupar la capacitat d’escolta i d’exposició argumentada de les pròpies opinions i respecte per les dels altres.                     • Participar en activitats de grup amb una actitud solidària i respectuosa, usant el diàleg i la mediació per abordar els conflictes.           • Identificar els mecanismes de funcionament de les societats democràtiques i el paper de les administracions en la garantia dels serveis públics.                                                                       • Reconèixer la diversitat social i cultural com enriquidora de la convivència, mostrant respecte per cultures diferents a la pròpia i valorant els costums i estils de vida propis com a signes d’identitat i formes de cohesió social. Aprendre a ser ciutadans i ciutadanes en un món global.                                                                                                                                                           • Desenvolupar la iniciativa personal participant democràticament i responsable dins i fora del centre, com a eina per aprendre a assumir els deures ciutadans i compromisos social. Aprendre a conviure.                                                     • Prendre consciència de la pertinença als diferents àmbits de ciutadania propis (local, autonòmic, estatal, europeu i global) i de la necessitat de contribuir al seu desenvolupament.                                                           • Identificar i rebutjar les situacions d’injustícia i discriminació, per raó de gènere, origen o creences, dins i fora del propi entorn, sensibilitzant-se al davant de les necessitats de les persones i grups més desafavorits i valorant la importància de formes de cooperació ciutadana.                                                                                                                                                             • Reflexionar i relacionar dins un context les causes i les conseqüències de les desigualtats econòmiques i socials i dels conflictes bèl·lics. Reflexionar sobre els dilemes morals del món actual. Identificar estratègies i alternatives per a aconseguir una societat més justa i equitativa.                                                                                                                                                           • Valorar i tenir cura del medi, així com assumir comportaments de consum responsable que contribueixin a la sostenibilitat. Identificar les accions individuals, col·lectives i institucionals.                                                                                                                                                     • Identificar els trets bàsics del llenguatge de la publicitat i dels mitjans de comunicació i interpretar críticament els seus missatges.                                                                                             • Identificació dels trets constitutius de la pròpia identitat, inclosa la identitat de gènere. Valoració dels interessos personals, del benestar propi i dels altres. Expressió i gestió de les pròpies emocions i autogestió de les pròpies conductes.                                                               • Valoració de la dignitat, la llibertat i la responsabilitat en la presa de decisions, desenvolupant l’autonomia personal i l’autoestima.                                                                           • Coneixement i cura del propi cos, desenvolupant hàbits de salut i mobilitat segura i identificant conductes de risc.                                                                                                                       • Valoració de la diversitat de les relacions afectives i sexuals des del respecte, la confiança, la igualtat i la capacitat de decisió, rebutjant els prejudicis i estereotips i les relacions basades en el domini de l’altre.                                                                                                                     • Distinció i relació entre els drets individuals i drets col·lectius i entre els drets i deures, tot reconeixent el seu caràcter universal.                                                                                                   • Coneixement de la Declaració Universal dels Drets humans i d’altres documents de caràcter fonamental i universal i presa de consciència de la seva necessitat i vigència.           • Identificació i rebuig de situacions d’incompliment d’aquests drets a nivell global i anàlisi de la situació a l’entorn proper, per mitjà de l’observació i la interpretació crítica de la realitat.                                                                                                                                                             • Reconeixement de les diferències de gènere com un element enriquidor de les relacions interpersonals. Valoració de la igualtat de drets d’homes i dones en la família i en qualsevol altre àmbit de relació.                                                                                                                   • Identificació i rebuig de comportaments i actituds discriminatòries (sexistes, misògines, homofòbiques, xenòfobes, de preponderància de la força física) en els diferents àmbits relacionals escolars i en les relacions personals i socials d’àmbit extraescolar.                           • Reconeixement de la diversitat social, cultural, afectiva i d’opcions religioses i laiques que es manifesten en el nostre entorn i manifestació d’actituds de sensibilitat, respecte i empatia envers costums, valors morals, sentiments i formes de vida diferents als propis, tot reconeixent els valors comuns.                                                                                                               • Anàlisi dels règims democràtics, entre els quals l’estat espanyol i la comunitat autònoma de pertinença, reflexionant sobre les seves regulacions, el funcionament de les seves institucions i valorant el seu model contributiu.                                                                                     • Valoració de les administracions (local, autonòmica, estatal, europea) en la prestació dels serveis públics i de la importància de la participació ciutadana en el funcionament de les institucions.                                                                                                                                                      • · Identificació de les normes de participació en les decisions col·lectives i en la gestió de conflictes. Valoració i aplicació del diàleg i la mediació com a instruments per resoldre els problemes de convivència i els conflictes d’interessos entre iguals i en les relacions intergeneracionals.                                                                                                                                          • Identificació i ús dels mecanismes de participació en el funcionament de l’aula i de l’escola i dels valors cívics que hi estan implicats. Valoració de les estratègies del treball en grup com a potenciador d’aquests valors.                                                                                                 Aprendre a ser ciutadans i ciutadanes en un món global.                                                                • Desenvolupament d’actituds de comprensió, cooperació i solidaritat amb persones depenents i col·lectius en situacions desfavorides.                   • Respecte i valoració crítica per les opcions i plantejaments dels altres, desenvolupant una actitud autocrítica davant de les opcions i plantejaments propis i la capacitat per expressar opinions i judicis de forma assertiva.                       • Identificació, anàlisi i rebuig de les causes que provoquen situacions de marginació, desigualtat i injustícia social en el món, incidint especialment en la privació dels infants del dret a l’educació.                                                           • Anàlisi de les causes i conseqüències dels conflictes a nivell mundial, reconeixent el paper dels organismes internacionals. Identificació d’actituds i estratègies de construcció de la pau des del compromís de trobar solucions als conflictes.                                                         • Identificació de les relacions existents entre la vida de les persones de diferents parts del món i dels criteris d’igualtat, respecte i cooperació implicats en aquestes relacions.               • Reconeixement d’accions solidàries i iniciatives de voluntariat.                                                 •Defensa i cura de l’entorn, coneixent les repercussions que tenen a nivell global les formes de vida i la gestió local dels recursos i identificant les bones pràctiques alternatives i d’estratègies de consum responsable. Interpretació crítica de la realitat a través dels mitjans de comunicació, inclòs el llenguatge publicitari, per tal de desenvolupar capacitats d’elecció responsables.  Aplicació de conductes responsables entorn de les TIC (autonomia, autocontrol, seguretat) i reflexió crítica sobre els valors i models que transmeten alguns jocs interactius. Valoració de la capacitat per adaptar-se a una realitat en constant evolució, per mitjà d’actituds flexibles i obertes. Valoració de la disponibilitat per trobar solucions als problemes i intentar millorar la realitat de manera crítica i responsable.           • Pràctica de normes cíviques per mitjà de la participació en activitats socials de l’entorn proper, assumint responsabilitats i treballant de forma cooperativa.                                                                                                                                                                                                                           Connexions amb altres matèries.                         Llengua.                                                                           – Participació en debats, expressant les opinions i judicis de forma assertiva.                                      Ciències Socials.                                                             – Reconeixement dels drets humans i rebuig de les desigualtats.                                                                    – Reconeixement de la diversitat cultural.               – Anàlisi del funcionament de les institucions democràtiques.                                                                Educació Física.                                                              – Assumpció de responsabilitats en el treball cooperatiu.                                                         Convivència.                                                                                                                                                          – Valoració del propi benestar i dels altres i desenvolupament d’hàbits saludables.                    Naturals.                                                                                                                                                               – Defensa i cura de l’entorn i pràctiques de consum responsable.                                       Tecnologies.                                                                                                                                                         – Assumpció d’actituds responsables a l’entorn de les TIC. Educació visual i plàstica.                        Música.                                                                                                                                                                  – Anàlisi de la representació del món per mitjà dels missatges audiovisuals.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     

Moltíssimes gràcies a tots!!!

Escric aquestes paraules en agraïment a totes aquelles persones que han tingut el detall de felicitar-me a través d’una pluralitat de mitjans. Quan el rellotge marcava les dotze de la nit, arribaven els primers missatges i trucades. No puc evitar l’emoció en veure que hi ha persones que estan atentes, esperant que el moviment de les busques del rellotge facen canviar el dia per tenir el bonic gest de felicitar una amistat.                                                            Procure donar resposta a tots els missatges i atendre les trucades, especial il·lusió em fan aquelles trucades i els missatges que no esperava, l’encant de l’efecte de la sorpresa.              Mai hagués imaginat que tantes persones invertirien una part del seu temps en enviar-me una felicitació i desitjar-me un bon dia d’aniversari a través del facebook. Felicitacions que arriben d’arreu del País Valencià, de Catalunya però no es limiten aquí, Madrid, Córdoba, Granada, Santander, Albacete…anant més enllà de l’Atlàntic, des de Argentina, Chile…       Així que a tots els que heu tingut el gran detall de pensar en felicitar-me, moltes gràcies de tot cor, aquells que ho heu fet personalment, un correu electrònic o directament el facebook. A tots, MOLTISSIMES GRÀCIES!!!                                                                                                                                                                                                                                                                              

EL QUE ÉS PROMÈS, SIGA ATÈS.!!!! EL PSOE: DE L’ABSOLUTA RENÚNCIA A UNA DEFENSA DE L’ESTAT DEL BENESTAR, AL DECEPCIONANT DESGAVELL DE LA RENÚNCIA AL REFERENT DEL PROGRESSISME POLÍTIC.

L’oligarquia econòmica guanya; el PSOE, encara que no ho sabem, sols ho olorem!.        Qui ha vist l’excel·lent pel·lícula del director Sydney Pollack «Danseu, danseu, maleïts» no tindrà dificultat per establir un cert paral·lelisme, pel que fa a la més que possible representació simbòlica del seu argument, amb el desenvolupament de l’actual procés electoral i d’investidura maratoniana al nostre país. Després de gairebé un any impedint la investidura de Mariano Rajoy com a president del Govern espanyol, una vegada liquidat Pedro Sánchez, al PSOE amb prou feines li va costar el diumenge cinc hores de debat al seu comitè federal de girar cap a una abstenció, total i sense condicions, que resoldrà la governabilitat d’ Espanya abans que s’acabe aquesta mateixa setmana.                                                                “El pitjor ja ha passat”, va respirar alleujada una dirigent socialista defensora de desbloquejar la insòlita paràlisi política i institucional que tenalla el país des de les eleccions del 20 de desembre del 2015, a la sortida de la transcendental cita de Ferraz. Però el que queda al davant, segons sap prou bé el nou comandament del PSOE, tampoc no serà un camí de roses. Els crítics que continuen aferrats al no a Rajoy, en canvi, van certificar poc menys que la defunció del partit que Pablo Iglesias va fundar fa 137 anys i temen que un altre Pablo Iglesias, però aquest amb cua, l’escombri. “Això no passarà; el PSOE és el primer partit de l’oposició, continuarà sent-ho i ho veurem de manera immediata al Parlament en el moment que hi hagi govern!”, va assegurar el president de la gestora que ara porta les regnes del partit, Javier Fernández. El resultat de la votació final va ser de 139 sís a l’abstenció (el 59% del total) i 96 nos (40%). Són 43 vots de diferència, que amplien, i això és significatiu, el diferencial de l’escrutini que va provocar la dimissió de Pedro Sánchez en el convuls comitè federal de l’1 d’octubre passat, que va ser de tot just 25 vots –va perdre per 107 davant 132–. Javier Fernández va celebrar en tot cas el canvi de clima registrat a la reunió: “Ha estat un debat intens, fort, franc i dur, però respectuós. És el primer pas per caminar cap a la sintonia, malgrat les diferències”. “La recomposició, en tot just vint dies, és més gran del que sembla”, va corroborar un altre dirigent del nou comandament del PSOE. I això que els 54 torns de paraula que es van succeir en el debat només van servir perquè cada front es refermés en la seva posició, sense transvasaments. “Aquí ja veníem tots convençuts, els uns en l’abstenció i els altres en el no”, va admetre un càrrec territorial. Així que, sense disfresses ni subterfugis, a cara descoberta, els 235 membres del comitè federal que van votar ho van fer per crida, de ­viva veu i no a l’urna, cosa que al final va obligar tothom a retratar-se. A favor de l’abstenció, segons la previsió, es van situar sis dels set presidents autonòmics del PSOE: l’andalusa Susana Díaz, el valencià Ximo Puig, l’aragonès Javier Lambán, el castellano-manxec Emiliano García-Page, l’extremeny Guillermo Fernández Vara i l’asturià ­Javier Fernández. En contra, igualment segons el que estava anunciat, la presidenta de les Balears, Francina Armengol, i el líder del PSC, Miquel Iceta, a més de la resta dels líders territorials del PSOE, que continuen fidels al “no és no” de Pedro Sánchez. I encara que Susana Díaz ja havia vaticinat una “majoria sòlida” a favor de l’abstenció, els seus crítics, encara que donaven per perduda la votació des del principi, almenys confiaven que el resultat final fos més ajustat que el de l’1 d’octubre. Però, finalment, el diferencial va ser superior. La resolució aprovada així pel comitè federal acorda que el grup parlamentari socialista votarà no en la primera votació de la investidura de Rajoy, per “mostrar el nostre rebuig frontal a les polítiques del PP”. Però 48 hores després, en la segona votació, per a la qual Rajoy ja només necessita una majoria simple, el grup socialista girarà a l’abstenció, “per desbloquejar l’excepcional situació institucional que pateix el país”. Elena Valenciano, que va ser vicesecretària general del PSOE amb Alfredo Pérez Rubalcaba i ara és diputada al Parlament Europeu, va ser l’encarregada de defensar aquesta proposta a l’inici de la reunió. La proposta alternativa, per mantenir el vot negatiu dels socialistes a la investidura de Rajoy, va ser al seu torn defensada significativament pel veterà parlamentari basc Txarli Prieto.                                                                                                             Però una vegada aprovada àmpliament la proposta de Valenciano, el president de la gestora, Javier Fernández, va deixar clar que l’abstenció serà en bloc per part dels 84 diputats del grup socialista, i descartava així la denominada “abstenció tècnica” que defensaven alguns dirigents i que permetria que només onze diputats facilitarien la investidura de Rajoy. “Aquest és el mandat imperatiu del comitè federal. Abstenir-se no és anar-se’n. Els diputats del grup socialista s’hauran d’abstenir literalment en el procés d’investidura. Aquest és el plantejament que traslladaré a la direcció del grup perquè ho faci complir”, va concloure Javier Fernández. El president i portaveu del grup socialista, Antonio Hernando, que fins a l’1 d’octubre va estar aferrat junt amb Pedro Sánchez en el “no és no”, serà per tant l’encarregat d’imposar-lo als 84 diputats. Ahir Hernando va assistir a Ferraz, però va haver d’absentar-se abans de la votació. No obstant això, va deixar dit que hauria votat a favor de la proposta presentada per Elena Valenciano.                                                                     El problema és que almenys una desena de diputats socialistes al Congrés continuen instal·lats en el no a Rajoy, i es mostren disposats a trencar la disciplina de vot. Es tracta dels set diputats del PSC, capitanejats per Miquel Iceta, i els dos diputats de la federació balear, que dirigeix Armengol. Amb ells, la independent Margarita Robles i la saragossana Susana Sumelzo, afins a Pedro Sánchez, mantenen el no. Javier Fernández va assegurar, al final de la cita, que intentarà “persuadir-los” perquè reconsiderin la seva posició. El president de la gestora es va adreçar singularment als seus companys catalans: “El PSC ha participat avui de manera lliure i democràtica en una votació i espero que n’assumeixi els resultats. Intentaré persuadir els companys, tant del PSC, com d’altres que eventualment volguessin adoptar la mateixa decisió, que no ho han de fer, perquè hi ha un mandat imperatiu del comitè federal”. Per tant, el PSOE i el PSC continuen amb rumb de col·lisió immediata. El conclave d’ahir es va iniciar, finalment, amb una altra recuperació assenyalada: la de José Blanco, exministre i exvicesecretari general del PSOE amb Zapatero, ara també diputat al Parlament Europeu, que va ser designat president de la mesa del comitè federal. Els fidels de Pedro Sánchez confiaven que no hi hauria ànim de renovar la mesa que dirigeix el màxim òrgan del PSOE entre congressos, en la qual hi havia una majoria de s anchistes aferrats al no a Rajoy, “per no fer més sang” després de la dimissió del seu líder i la fractura oberta al partit. Però no va ser així. Blanco va passar de ser el cap de Sánchez a Ferraz, i el seu amic personal, a convertir-se en un dels seus principals crítics davant la “deriva” en què va veure instal·lat Sánchez.   Mentre la música continua sonant a la pista de l’actual marató democràtica i les gents segueixen apostant per aquells candidats que millor sobrelleven el cansament en aquest ball electoral postcrisi, en els accessos a la festa segueixen apostats i controlant la pista de ball dels que sempre han fet negoci amb tots els espectacles, els que han tret rèdits de totes les crisis, els senyors de l’IBEX 35. Al mateix temps que els esmentats mantenen la seva aposta política preferent ben situada des dels altaveus del recinte patri, participats com estan per ella.                                       Focus i càmeres no deixen per un segon de cobrir als líders representants d’aquest espectacle, que acaparen així l’exclusivitat en les expectatives polítiques de la gent. El matí s’està jugant en aquest ball maratonià de declaracions, posicionaments, xifres i pactes que se’ns tracta de mostrar, mitjançant un totum revolutum, com l’univers de les propostes polítiques pel que fa al possible. Per aferrissat de la contesa podria deduir-se que els vencedors haurien de ser, de facto, els líders que en el futur puguin canviar la nostra situació, fent possibles els desitjos de qui en ells confien; que anessin a ostentar el poder de decisió sobre el substancial que afecta el particular i l’col·lectiu.
El premi, per a aquests aventurers de l’espectacle electoral, seria poder exercir la seva professió política al govern de la nació, durant un temps estipulat en el qual tindrien l’honor de servir al bé comú de la comunitat política que els ha elegit i molt especialment el privilegi de prioritzar i afavorir el dels seus votants i / o forces socials o econòmiques que els donen suport.
Fins aquí es podria argumentar el guió pre-dissenyat d’aquest moment estel·lar de la democràcia, el de l’elecció de les candidatures més recolzades per la ciutadania i el consegüent procés d’investidura, en un exercici necessari com a ritual de delegació de la sobirania popular. Tanmateix aquest ritual té una forma i un fonament establerts des del sistema que periòdicament munta aquesta «festa» electoral.
Gui Debord i el moviment Internacional Situacionista, que va alimentar l’esperit del Maig francès, van argumentar sobre el que van denominar Societat de l’Espectacle. Van llançar aquest constructe contra la cara-espectacle de la societat i els seus ritus i en concret també en el que afecta la màscara de les categories polítiques representatives. Les eleccions en aquesta societat de l’espectacle es produirien com una realitat ritual, una forma procedimental caracteritzada i preestablerta des del Poder. La representació es mostra així com una mica més real que l’experiència viscuda i sotmet l’individu a la condició d’espectador passiu i a acceptar passivament l’estat de coses existent. Els ritus de la societat de l’espectacle retroalimenten contínuament els aspectes mítics del poder.
El mite demòcrata liberal del poder com sobirania popular és el més estès i compartit de la política des de les revolucions francesa i americana fins als nostres dies. Com tot mite compleix una funció d’ancoratge de la representació en un ideari, que és l’ideari que acompanya els procediments implícits en els rituals democràtics.
Contràriament a la idea de sobirania popular plasmada en els ordenaments legislatius, un bon nombre d’autors des de la política, la sociologia, l’economia o la filosofia han abundat en l’aspecte ritual i mític de la democràcia liberal o formal. En realitat molts són els autors que han parlat de la realitat elitista de les democràcies occidentals. Les elits polítiques, militars i econòmiques, posseeixen un punt comú sobre el Món que fan prevaler i imposen socialment, però per sobre de totes està l’elit econòmica que predomina sobre totes les altres. Va ser un politòleg, precisament liberal, Robert A. Dahl qui en els 70 va parlar que l’ordenament democràtic constituïa en realitat una Poliarquía, on diferents oligarquies polítiques competien per obtenir el poder. Aquest poder polític sempre ha estat subsidiari de l’econòmic en els actuals sistemes democràtics.
Però sobretot i com ha il·lustrat el marxisme epistemològic, la democràcia liberal avui no és sinó el teló de fons on es reprodueix la lluita de classes com a motor de la història, en el sistema capitalista actual. En aquesta democràcia formal, l’assoliment democràtic igualitari de facto vindria donat per la derrota parlamentària de les forces capitalistes oligàrquiques, sent que, cada vegada més, es constata com una democràcia real és estrictament incompatible amb el sistema capitalista. Com van explicitar teòrics sobre la democràcia en diverses èpoques, com Alexis de Tocqueville o Norberto Bobbio, la democràcia, a part de amb la llibertat de vot, té molt a veure amb les quotes d’igualtat aconseguides en la societat; ha de ser procedimental i substancial.
Finalment, les teories anarquistes des del socialisme llibertari desconfiarían de qualsevol forma d’estat com a garant de la democràcia possible i proposarien organitzar la societat al voltant de confederacions de comunitats o comunas lliures i autogestionades. El major valor dels corrents diverses de pensament llibertari, ha estat els valors que han projectat en diversos moviments socials i societat crítica. La democràcia directa, radical, participativa i la crítica de la representació, reivindicant altres formes de fer política, més consultes ciutadanes i una democràcia informada i de base. Aquests han estat avenços socials tenyits en part d’alguns valors que els moviments llibertaris han anat imprimint en la societat.
Arribats a aquest punt, sorgeixen preguntes inevitables que ens enfronten a la veritat nua de la política Qui té poder i com ho ostenta? Hem de preguntar-nos per la naturalesa del poder polític, en què consisteix i sota quina forma es representa. També establir el territori o unitat política en la qual s’exerceix. Una altra pregunta és com es distribueix el poder a la societat. Així mateix hi ha avui que preguntar-se sobre el grau de poder que adquireixen els representants electes per poder decidir i gestionar polítiques basades en l’encàrrec delegat per la societat i pel seu propi programa polític.
Des que va sucumbir el bloc soviètic, en el qual el poder estava concentrat en els aparells de l’Estat, va ser un sol sistema, el capitalisme el que va heretar la faç de la terra. La manca de contrapoder global, va suposar l’extensió del lliure mercat al mateix temps que el qüestionament del que d’estat hi havia a les idees polítiques socialdemòcrates i en l’Estat de benestar. Els conservadors anglosaxons adopten l’ideari del neoliberalisme a final dels 70 i aquest impregna en els 90 la socialdemocràcia, que per mitjà de l’anomenada Tercera via transforma la seva substància de facto en social-liberalisme. A dia d’avui les polítiques neoliberals que comencen amb Ronald Reagan i Margaret Thatcher han calat en tot el globus, que cada vegada més s’aproxima a constituir una finca global de les grans corporacions, siguin aquestes privades, o estatals en antics països comunistes o emirats àrabs.
D’altra banda, amb el desenvolupament de la globalització, s’ha transformat la naturalesa de l’acumulació capitalista. El desenvolupament exponencial del capital fictici en el conjunt de l’economia, ha suposat grans transformacions en els equilibris globals de poder. Si amb el triomf, en els 80 i 90, de la factoria neoliberal el mercat va infringir un dur càstig a la societat mitjançant la reducció substancial de l’estat de dret, amb el hiperdesenvolupament del sector finances dins de l’economia a partir dels anys 90 ha produït una mimèsi important del capitalisme global, que d’una fase de capitalisme productiu ha mutat en capitalisme financer, el que ens porta a parlar avui d’una economia financiaritzada. Per cada euro, dòlar o unitat monetària que s’empren en el desenvolupament de l’economia productiva, s’estan movent més de 90 en l’economia especulativa. Això perverteix qualsevol tipus de bondat que en el passat s’haja pogut atribuir al sistema capitalista i converteix l’economia en un joc de casino en el qual, en funció de l’enriquiment il·limitat i el poder conseqüent que proporciona, una minoria de plutòcrates depreden les vides i el planeta en una cursa despietada i sense sentit cap a enlloc. Mentre a aquest estat de coses econòmiques i l’enorme desigualtat que genera, se li segueix cridant democràcia, els diversos partits polítics pretenen que la ciutadania els delegue, a través del vot, un poder que aquest sistema no posa «de facto» en mans dels representants . La globalització financera ha acabat – a través de la competència, la desregulació, la liberalització i privatització – convertint els estats concrets en finques particulars dels plutòcrates globals. El que mou el món de la vida avui és fonamentalment la lògica dels inversors. En aquest nou ordre de coses el paper al qual aquesta plutocràcia global vol reduir els governs, és el ser els «majordoms» de les seves finques o estats i el paper de les administracions es convertiria en el de ser les «mestresses de claus». Això que en principi pot resultar aventurat i grotesc, pot no ser tant si bé ho pensem. En aquest magma de poder, la sobirania popular s’enfonsaria i invisibilizaría sota el pes de la despossessió. S’ha produït un moviment tectònic en el necessari equilibri de poders entre l’Estat, mercat i societat. Fa dues dècades que es ve parlant de dictadura dels mercats.
Paral·lelament a la pèrdua de poder i control per part dels governs, el sistema aprofundia i globalitzava seus propis riscos, al mateix temps que generava nous. Cada risc genera un perill per a les societats i el planeta, així que l’abordatge dels riscos es converteix necessàriament en qüestió política. En una fase d’autoconsciència reflexiva, la societat pot arribar a ser conscient dels perills i amenaces incontrolades que genera i això a nivell polític es converteix en conflictes sobre els mals que es produeixen i les responsabilitats de cadascú.
En l’època global de interconnectivitat, intercausalidad i interdependències creixents sorgeixen nous riscos globals que generen una època de gran incertesa, el que afegeix grans dosis de complexitat a l’exercici de la política. De tots és sabut que la globalització financera ha generat riscos que impedeixen als estats resoldre els perills que tenallen les seves societats basant-se en la gestió política pròpia. Aquest és el principal factor que avui minimitza la capacitat dels estats per abordar amb solvència les causes de, per exemple, la crisi financera i econòmica, el mercat laboral, la crisi de l’Estat de Benestar, el deteriorament del medi ambient, els conflictes bèl·lics per els combustibles fòssils i altres indústries extractives, el terrorisme internacional i altres riscos globals.
Mentre la democràcia està segrestada pels mercats i el mer exercici polític queda molt restringit pel pes de les corporacions globals, l’escassa societat organitzada llangueix entre les trampes dels cèrcols patris, ja que els representants als que es dirigeixen les reivindicacions, ja només són mers majordoms que gestionen les regles de joc dels senyorets globals. D’altra banda el gran conjunt social irreflexiu i inconscient, roman aferrat a la reproducció dels actes i valors que alimenten al gran depredador global. Podríem dir que avui avança com mai el somni de Margaret Thatcher quan va dir «La societat no existeix. Hi ha individus, homes i dones i hi ha famílies »
Les crisis no generen oportunitats, només a una minoria plutòcrata, però el que sí que passa és que ajuden a les persones a valorar el que es va perdre amb ella i a reflexionar sobre el per què. És això el que pot crear de nou les condicions de construcció de nous entramats de moviments socials resistents als seus efectes i pel canvi.
Estem ara en un moment d’estupor social, on s’esfondren cada dia drets adquirits a nivell econòmic i social i en on es disparen les desigualtats. No obstant això, no només «el Rei està nu», la societat també. Davant el gran poder del depredador global, no hi ha projecte polític alternatiu, ni possibilitat de cohesió social crítica i de revolta. El Mercat s’ha apoderat i ensenyorit del món de la vida i de les institucions.
Totes les velles tradicions polítiques d’esquerra s’han quedat gairebé sense discurs, perquè aquí no s’entreveu avui res a assaltar, o almenys asaltable. Assaltar l’Estat és difícil per a l’esquerra en les societats pluralistes desenvolupades, donat el rerefons pluralista i dividit políticament de la societat. És més, en els últims temps són les forces neoliberals les que ostenten la majoria representativa a Europa i els parlaments de tots els països desenvolupats. A això cal afegir que l’esquerra tradicional, o bé ha estat assimilada, o bé veu xocar els seus arguments contra els murs, avui infranquejables, de la globalització capitalista.
Reconstruir l’actual estat de coses és el repte de qualsevol força emancipadora avui, sigui a nivell social o polític. És ja hora de plantejar-se un salt qualitatiu en les respostes des de la política i la societat. Davant el gran depredador només hi ha possibilitat d’oferir resistència si la societat i la política canvien el seu enfocament restrictiu territorial en exclusiva i s’organitzen per sortir també a presentar batalla en el marc que el joc està plantejat des de fa temps, en el terreny global.
El marc estatal està clarament incapacitat per crear emancipacions sostenibles, perquè el marc global establert és el de competència i en aquest marc totes les societats lluiten per conquerir beneficis, moltes vegades a costa d’altres societats contendents. A part d’això, com hem pogut veure en el cas de Grècia, Brasil o Argentina recentment, la diferència no es tolera. Tampoc se li tolera a Cuba, Bolívia o Veneçuela, en continu «estat de setge». Les persones soles no són res, els països aïllats tampoc.
Quan no és possible afrontar el paradigma de ciutadania des dels Estats nació, la multitud global més conscient, hi haurà de redefinir el context de ciutadania amb valors que transcendeixin la nació i enderroquin la major arma del capital: l’haver sotmès als estats a la competència .
No hem de deixar el cosmopolitisme en mans dels inversors globals. Tot llenguatge es prostitueix i el terme cosmopolitisme avui, com vindrà observant qualsevol lector habitual, serveix per nomenar els agents del negoci global, que inverteixen no importa on, només que obtinguin els majors beneficis a costa de la societat i el planeta. El cosmopolitisme hauria de ser al costat del internacionalisme els dos grans eixos de la ciutadania global apoderada.
Quan fa temps es va enfonsar l’esperança d’enarborar internacionalment els valors republicans i en gran part han estat substituïts pels valors del neoliberalisme: Individualisme possessiu, competitivitat i consum irresponsable. La competència ens porta a enfrontar-nos a l’altre i a establir fronteres físiques, psíquiques i mentals davant seu, sigui persona o estat. Haurem de deixar de construir més murs, diluir les fronteres interpersonals i fer-nos enginyers de la solidaritat i la cooperació per tendir ponts, per unir pobles. El canvi de paradigma, per salvar la vida i el planeta, ha de ser molt profund i ha de calar en la consciència i en els cors.
És temps ja de dir prou, de no deixar passar, per part de les forces del canvi conscients ni un minut més en organitzar-se a nivell europeu i a nivell global.
Hi ha en aquest sentit tímids moviments de sectors sociopolítics de ciutadania a Europa que haurem de seguir molt de prop en els propers temps. Una revolució cosmopolita de signe republicà, que crida als artífexs d’aquesta revolució per a que constitueixquen una comunitat no territorial que lluite globalment per combatre la globalització mitjançant valors i objectius cosmopolites. Organitzar aquestes xarxes de ciutadans i ciutadanes seria l’herència més honrosa d’aquells que en els segles XIX i XX van viatjar pel Món organitzant les Internacionals contra l’explotació capitalista.Des del naufragi d’una civilització que va canviar per diners els seus valors ètics. la justícia social va quedar marginada. Igual que el sistema multilateral democràtic, les Nacions Unides, substituïdes per grups plutocràtics (G.6, g.7, G.8, G.20), han augmentat encara les desigualtats, que han practicat l’explotació quan era més necessària i urgent que mai la cooperació.
No em canse de repetir que és intolerable, sobre tots els punts de vista, que cada dia morisquen de fam més de 20,000 persones, la majoria nens i nenes d’1 a 5 anys d’edat, alhora que s’inverteixen en armes i despeses militars 4 mil milions de dòlars.
I la visió dels nàufrags (i la imaginació dels que no veiem perquè s’han ofegat), no mou els sentiments de tanta gent bona que l’immens poder mediàtic converteix en espectadors impassibles i escèptics. I s’obliden de pensar, de comparar, de compadeixer, de compartir, d’alçar la veu perquè les mans dels Estats i dels més acabdalats no «es tanquen opaques» …
I l’oblit arriba a tal punt que no té en compte que molts dels seus ancestres van ser emigrants un dia i van trobar acollida en altres terres. I no recorden amb espant que el racisme, el fanatisme, la xenofòbia … han estat en les arrels dels genocidis, dels grans cataclismes culturals, ètnics i religiosos …
Naufragi de tants per la insolidaritat dels que haurien adonar-se que estem entrant en una nova era, en la qual, gràcies a les tecnologies digitals, els éssers humans ja poden, per fi, saber el que esdevé a escala global i expressar-se lliurement. I, en particular, la dona, augmenta progressivament la seva participació en la presa de decisions i es converteix en protagonista del canvi. No em canso tampoc de repetir, perquè per a mi va ser un moment clau, que «la dona és la pedra angular de la nova era perquè només excepcionalment utilitza la violència quan l’home només excepcionalment no la utilitza», em va dir el president Nelson Mandela a Pretòria el 1996. Encara que intentin contenir-per tots els mitjans, s’acosta una inflexió històrica: seran tots els habitants humans de la Terra, i no un reduït percentatge dels mateixos, els que podran manifestar-se, alçar la veu i fer-se amb les regnes del destí personal i col·lectiu.

JOAN GILABERT JOFRÉ (EL PARE JOFRÉ).

Alguns diuen que València és una ciutat invisible: no és prou petita com per passar desapercebuda ni prou gran com per destacar. I en els últims temps tot ha anat a pitjor. Sembla un parc d’atraccions per a periodistes; corrupció, polítics absurds, esdeveniments impossibles. És pastura de reportatges que recopilen casos fan posar vermell. Però no sempre va ser així i, sobretot, no té per què seguir sent així. El defensa l’escriptor Salvador Raga Navarro (Catarroja, 1968), que acaba de publicar el llibre 101 fets llegendaris en la història de València, un repàs a les aportacions (bones) de la ciutat al món. Medicina, arquitectura, economia … hi ha més del que sembla. Diu Raga: «Vivim en una gran terra però alguna cosa ha de canviar. Perquè alguns indignes dipositaris de la nostra confiança van convertir el nostre mandat en un joc indecent de impunitats». Però també afirma que, reconeixent que la cosa no està en el seu millor moment, toca «recordar-li a la societat que València ha donat a la humanitat fites pioners». Mirar al passat «amb orgull», reivindicar que podríem ser «la Califòrnia europea». Així, l’autor aporta 101 exemples de la València que sí; del Santa Calze a l’origen dels escacs, de Lluís Vives al pare Jofré.                                                                                                                                          El Pare Jofré (1350-1417), va ser el fundador de l’hospici anomenat dels Sants Màrtirs Innocents per a malalts mentals a l’any 1409, primera institució psiquiàtrica del món.    De pares catalans, va néixer a València, al carrer dels Jofrens. Estudia dret canònic a Lleida, on obtingué el grau de batxiller en decrets. Es féu membre de l’Orde de la Mercè en l’any 1370^[2] al monestir del Puig, i s’ordenà de sacerdot el 1375, després d’haver estudiat Teologia. En l’orde exercí diversos càrrecs, com elector, procurador i comanador de Lleida, Perpinyà i València (1409). En vida va ser un gran predicador, i en les seves darreries acompanyà sant Vicent Ferrer en les prèdiques. Sembla que el sant profetitzà la mort del mercedari, que moriria en el monestir del Puig amb fama de santedat. Fou enterrat al mateix monestir. El 1936, el cos va ser traslladat al cementeri, per tal de salvar-lo de la profanació, i retornat al monestir després de la Guerra Civil.                                                         El Pare Jofré, era un valencià que va fer de la seva vida al segle XIV, una dedicació als desfavorits i més estudiar Dret. Aquesta ordre dedicava la seva activitat a assistir i rescatar els cristians captius en la guerra de reconquesta enfront dels musulmans. En aquelles èpoques els àrabs tenien avenços en l’assistència a malalts i així el Pare Jofré va conèixer els tractaments que s’aplicava als malalts mentals en el món islámico.En el món cristià de l’època, els malalts mentals eren considerats per la gent ignorant com endimoniats, el que donava lloc a infanticidis, tractaments exorcistes i abandonaments. Quan el Pare Jofré, 1 24 febrer 1409, es dirigia a la Catedral a pronunciar un sermó, va presenciar com una colla de xavals, perseguia a un jove dement, cridant «el boig … a l’boig» mentre l’apedregaven, i el religiós es va enfrontar a la torba i els va detenir demanant compassió, el va portar al seu convent i el va acollir després de curar les seves heridas.El Pare Jofré, en el missatge de la seva predicació, va demanar als assistents caritat per als malalts abandonats objecte de burla i maltractaments . El missatge va ser tan convincent que va commoure els assistents, i el seu sermó va donar lloc al fet que de la iniciativa sorgís el projecte que va permetre inaugurar el Primer Psiquiàtric del món, hospici anomenat dels Sants Màrtirs Innocents.
Les contundents paraules del clergue, amb les reiteracions i la vivesa de la llengua valenciana en què es van pronunciar han arribat fins avui. «En la present ciutat, hi ha molta obra pia i de gran caritat i sustentació; però encara falta una, que és de gran necessitat, com és un «hospital» o casa on els pobres innocents i furiosos siguin acollits. Perquè molts pobres innocents i furiosos van per aquesta ciutat, els quals passen grans desaires de fam, fred i injúries. Per a tal, com per la seva innocència i furor no saben guanyar ni demanar el que han de menester per sustentació de la seva vida, pel que dormen pels carrers i moren de fam i de fred, moltes persones malvades, no tenint Déu davant els ulls de la seva consciència, els fan moltes injúries i mal, i assenyaladament allà on els troben adormits els vexen i maten alguns ja algunes dones avergonyeixen. Així mateix, els pobres furiosos fan mal a moltes persones que van per la ciutat. Aquestes coses són notòries a tota la ciutat, per la qual cosa seria santa cosa i obra molt santa que a la ciutat de València fos feta una habitació o «hospital» en què semblants bojos i innocents estiguessin de manera que no fossin per la ciutat ni poguessin fer mal ni els fos fet «.
L’Hospital d’Innocents, dels bojos i orats, (Dels Ignoscents, dels folls i dels Orats), es va inaugurar al juny de 1410 i estava situat en el que avui és Biblioteca Valenciana, entre el carrer Guillem de Castro i Hospital. En aquest sanatori es va col·locar una imatge de la Verge que, segons la tradició o llegenda, van realitzar tres pelegrins que van demanar asil per uns dies en aquest hospital, i que van marxar sense deixar altre record que la que es convertiria en la Mare de Déu dels Folls , Inocents i Desemparats, i que, amb aquesta última denominació, va motivar el fervor dels valencians per esdevenir la Patrona de València i dels seus tres províncies. En aquella època aquells malalts solien romandre lligats o encadenats però el Pare Jofré va introduir treballs manuals, o dedicats a tasques de l’horta, les dones feien filats, brodats i puntes de coixí, jocs i distraccions, exercicis, dietes adequades higiene tractament mèdic i teràpia rehabilitadora. Al costat de Sant Vicent Ferrer, va fundar el primer orfenat per a nens abandonats, i també va dedicar atenció a la protecció de dones reformant a prostitutes. A més va organitzar una Hospederia al Puig, per atendre els pelegrins pobres. Les seves restes es conserven al Reial Monestir dels religiosos mercedaris del Puig de Santa Maria, on morí. Açí tenim un quadre seu, pintat per Sorolla, un tapís de flors, la seva estàtua al Palau Arquebisbal, un bust, la seva estàtua a l’antic Hospital i un còmic amb la seva història.                                             El pare Jofré va morir en llaor de santedat i, des del mateix moment de la seva mort, el seu sepulcre va ser venerat com el d’una persona santa. Aquest culte va ser permès per la diòcesi i la Santa Seu. El segle xviii s’inicià la causa de beatificació, però la Guerra de Successió n’impedí la continuació. La Guerra del Francès i la Guerra civil espanyola van interrompre de nou les causes que, en ambdós moments, s’havien tornat a iniciar. La crema del convent del Puig en 1936 va fer que s’hagués de tornar a reelaborar l’expedient, que es va reiniciar els anys seixanta del segle xx. El 2007 s’acabà l’expedient i, seguint la via de portar als altars les persones que han rebut un culte immemorial, és fàcil que sigui santificat properament. En atenció a aquest culte no oficial, el calendari litúrgic espanyol celebra la festa del beat Joan Gilabert el 18 de maig, aniversari de la seva mort.                          

 

Pobles amb encant del País Valencià (1).

 

 

Vilafamés.

El bellíssim poble medieval de  Vilafamés  està situat a les serres interiors de Castelló, no gaire lluny de la capital de província, i tampoc no gaire allunyat de la costa. Uns 20 kms de l’un i de l’altra. El poble és una cucada. Un entremig entre un poble blanc llevantí, molt sudenc, una vila medieval toscana i un poblet rural. El lloc és paisagísticament increible, torturat i difícil, ple de barrancs i espadats, coberts de pi blanc. No és estrany que estigués habitat des de la més remota antiguitat, com ho demostren els jaciments prehistòrics, molt interessants, que es troben arreu del terme municipal, molts amb pintures. Els ibers i els romans continuaren gaudint de la zona, i els àrabs també. Ells foren els qui bastiren l’esplèndid castell que corona el poble i la muralla que, a trams, l’encercla. També son obra dels musulmans els carrerons estrets i tortuosos de la vila, plens de cases de pedra emblanquinades de cal. En resum, el casc antic és preciós, i ha estat declarat com a conjunt històric i artístic. Entre els monuments que us caldrà visitar ressenyem l’església de la sang, i la de l’Assumpta, diverses ermites, l’ajuntament, renaixentista del segle XVI, el castell, i el palau que acull el Museu d’Art Contemporani de Vilafamés, un edifici gòtic de finals del segle XIV. No us explicarem abastament les joies que guarda aquest museu. Només dir-vos que hi ha obra de Miró, Chillida, els Crònica i altres. Als afores, com ja hem dit abans, hi ha nombrosos conjunts de pintura rupestre esquemàtica llevantina. També els amants de la natura gaudiran la visita a Vilafamés. Llocs com ara l’ermita de Sant Miquel, la font de les Piques, amb les seves cascades, o la font de la Panella, amb les piques, o les coves del Clot, o de Bolimini, criden a l’excursió familiar, a la caminada i la ruta. Hi ha nombrosos bars i restaurants on pendre tapes i picar, o menjar, alguna cosa. Ens agrada La Coveta, bar de tapes. Bona teca. També els hotels tenen bons restaurants. Per dormir teniu bons llocs, com ara l’Hotel el Rullo, bonic i agradable. O l’hotel rural L’Antic Portal, molt acollidor també.  O l’Hotel El Jardín Vertical, encara més luxós i de certa categoria, amb un boníssim restaurant. Tots son molt recomanables. Com a casa rural teniu El Molino, molt bonica. Aneu a Vilafamés en el transcurs d’una ruta per la zona de les serres de Castelló, si passeu del poble, camí de València, o si esteu farts de platja, a la magnífica costa de l’Azahar i voleu descansar un dia de sol i platja. El trobareu si aneu fins Torreblanca per l’AP-7, i sortiu per agafar la CV-13 fins Cabanes i l’autovia CV-10 fins La Pobla Tornesa. D’allà, ja ben indicat, una carretera més rural us portarà fins Vilafamés. Bona descoberta de Vilafamés, i la Serrania de Castelló!.

Cabanes

El bonic poble llevantí de Cabanes està situat al nord de Castelló de la Plana, terra endins, envoltat de serres. Sembla que fou fundat pels romans, com ho demostra el bell arc que s’aixeca a dos kilòmetres de la vila, i que podeu veure a la foto. Però Cabanes arriba fins el mar. El seu terme municipal, amplíssim, toca poblacions marineres com ara Orpesa, Benicàssim o Torreblanca pel sur, mentre que la Pobla Tornesa, la maravellosa vila medieval penjada de Vilafamés, la Vall D’Alba o Benlloch l’envolten per la banda de muntanya. Segurament no anireu mai a posta a Cabanes, perquè no si us ha perdut res. Però si sou vius i prou murris hi passareu a tocar, cada vegada que aneu de Barcelona cap a València, Múrcia o Andalusia. Ho fareu per estalviar-vos el costós peatge de l’autopista AP-7 entre Torreblanca i València, que son un grapat d’euros. A tal fi probablement sortireu de l’autopista a la sortida de Torreblanca i, allà mateix agafareu la CV-13, i la CV-10, cap a Cabanes, Castelló i Betxí. Serà llavors quan arribareu a Cabanes, que està situada a 12 kms. de Torreblanca, i a 26 km. de Castelló, i a tocar d’aquesta autovia salvadora, i de l’inútil aeroport de La Plana. I com que passareu per allà a l’hora de dinar podeu parar un moment, veure el poble i menjar als restaurants fantàstics que hi ha. També fora possible que féssiu de Cabanes el centre d’unes jornades d’estada a Castelló. Llavors baixaríeu a la vora del mar, al poblet de Torre de la Sal, a gaudir del bon clima i del mar blau mediterrani. I, un cop allà, potser a més de banyar-vos en aquelles càlides, segures i familiars platges, anireu fins el Paratge Natural del Prat de Cabanes i Torreblanca, una magnífica zona humida on veure ocells de tota mena, o pujaríeu fins Vilafamés, a veure el Castelló més rural, en aquest poblet de carrers estrets i costeruts, medieval, bonic i amb un museu d’art contemporani. A Cabanes també hi podeu anar en ocasió de la seva fira de Sant Andreu, una concessió al poble que feu la reina Germana de Foix l’any 1507. Una fira centenària, doncs, que té lloc el darrer cap de setmana de novembre. També el primer diumenge de maig hi ha les festes en honor a la patrona, que és la Verge del Bon Succés. No us les podeu perdre. Hi ha una romeria a les Santes, toros i ball. Us havíem promès que us parlaríem de bons llocs on dinar. A Cabanes, el centre neuràlgic del poble és la plaça de la font, una plaça triangular on una font raja, cosa poc corrent en aquestes terres, tot l’any i amb molta aigua. Allà mateix, a la plaça de la font hi ha l’Hostal, tel: 964 33 10 80. Un bon lloc on dinar, menú arreglat. I una mica més enllà, en una cantonada, teniu el Bar Toni, un lloc molt recomanable, on hem menjat molt bé. Menú molt bo, i bé de preu. Tapes de somni. En plan d’hotel no està gens malament l‘Hotel La Cava, un dos estrelles amb vocació de tres. Recomanable. Al costat de la platja, per anar de càmping, us recomanem el Torre de la Sal, familiar i bonic. Ens va agradar Cabanes!.

La Vila de Morella és la capital del Maestrat, una regió preciosa, rural, maravellosa, a cavall de les províncies de Castelló i Terol. Una vila magnífica, de les més boniques que mai podeu arribar a veure viatjant per Espanya. Tota ella voltada de muralles, penjada dalt d’un potent turó, amb carrers porxats medievals, una colegiata gòtica amb sabor de catedral i palaus de tota mena. Més aviat semblaria una ciutat de la Toscana si no fos per la extrema llum mediterrània que la banya, i que el paisatge que l’envolta és molt més dur, més agreste, molt menys amable. Morella està a l’interior de Castelló, a uns 8o Kms de Vinaròs, terra endins. Per arribar-hii cal agafar l’autopista AP7 fins la mateixa Vinaròs, i d’allà anar cap a Morella, super ben indicat. Morella és una ciutat completament desconeguda del gran turisme, però amb atractius suficients com per ser tota una descoberta. De fet tot el Maestrat està ple de bonic pobles medievals, de paisatges naturals d’ensomni i gent amable preparada per oferir a les famílies tot el que tenen. I si avui us recomanem una anada a Morella, en aquest estiu caloròs, és per una raó poderosa. És amb motiu d’un aconteixenment impressionant que només podreu veure cada 6 anys. Es tracta de les fantàstiques festes del Sexenni, que fan en honor de la Mare de Déu, i com un vot de poble. Antiquíssimes, increibles, una cita que no us podeu perdre. Pugeu a Morella. Albireu el seu turó i el castell, travesseu la porta de les esplèndides muralles, i gaudiu d’un retaure històric, dels oficis i els gremis, els trajos d’època, els rituals i rites seculars del sexenni. En cada racó dels seus carrers estrets i costeruts trobareu una escena que serà tot un viatge en el temps. Podreu veure els balls davant la basílica, plena de tresors artístics. Veureu com, malgrat la terrible gentada, la ciutat us donarà la benvinguda. S’han habilitat diferents parkings, fins a cinc, pels volts de la vila. Un servei de bus us portarà al centre. Organització perfecta malgrat la quantitat de públic que hi haurà. És natural. Els vostres fills seran grans quant es repeteixi aquesta oportunitat. A Morella teniu bons hotels, que seran plens, però probeu. Ens agraden l’Hotel del Pastor, on també menjareu molt bé, o la Fonda Moreno, una aposta segura, amb molt bona cuina també. Pel que fa a restaurants i bars, l’oferta és amplíssima, nosaltres recomanem sense dubtar-ho Casa Roque. Menú i carta. Bona teca. Ambient fastuós a un preu molt arreglat. Fora de la ciutat, a tota la comarca teniu allotjaments encantadors. El millor allotjament de la comarca, on hem dormit de fàbula, és l’Hotel Balfagón, a Cantavieja. ‎ Habitacions familiars dignes d’un cinc estrelles. Cuina molt cuidada. A uns 30 kms. de Morella. A uns distància de 50 kms. hi ha el Vilar Rural d’Arnes, ideal per famílies, tot que no és barat. A Vallderroures l’hotel El Salt. A Cinctorres hi ha una casa rural preciosa, El Faixero, a tocar de Morella. Feu de la vila amurallada el centre d’unes vacances amb l’excusa del sexenni. Moltes possibles excursions familiars pel maestrat: Ares, Zurita, Castellote, Cantavieja… i tant d’altres. No us ho creureu el bonic que és tot això. Us esperem a Morella pel Sexenni!. No hi falteu!.

Montanejos

A la zona interior de Castelló de la Plana, seguint la corrent del riu Millars des de la vila d’Onda, hi ha una comarca desconeguda, molt desconeguda. Son un seguit de petits pobles que s’aboquen al riu des de les seves talaies a mitja muntanya. Estan rodejats de natura, de boscos mediterranis, de pi, olorosos. És un relleu abrupte, potent, torturat. Seguint aquesta ruta arribareu fins el poble de Montanejos, ja proper a Terol. Allà el riu és diu Mijares, però els voltants son, encara, més bonics. I a la sortida d’aquesta vila, a un km. escàs, trobareu un parquing que anuncia la Fuente de los Baños. Ature-vos-hi. Esteu a punt de contemplar, i disfrutar, d’un dels llocs naturals més fabulosos d’Espanya. Si fos a l’estranger estaria publicitat arreu. Aquí el coneix la gent de la zona i les famílies de València i Castelló. En aquest indret privilegiat de la serra d’Espadà, el riu forma un canyó angost, d’altes parets, on hi desemboquen les aigües d’una font medicinal. Es diu que fou un rei moro de Valencia, Abu Zeit, qui va descobrir els banys. I que ell mateix s’hi banyava amb les seves favorites. Ho creiem. Perquè el lloc te quelcom de conte de les mil i una nits, un aire oriental, africà. La font vessa al riu Millars uns 5.000 litres d’aigua per minut, que no es poca cosa, a una temperatura constant, estiu i hivern, de 25º C. No és gaire, cert, però no està gens freda. Us hi podeu banyar tot l’any. El riu forma una piscina natural, on s’ha habilitat una platja amb tots els serveis, bar, picnic, WC i parking de pagament, però baratet. I la piscina és apta per infants, cobreix molt poc, i hi ha instal·lat un tobogan petitó. La bassa s’allarga dins del barranc, aquí l’aigua adquireix tons balus preciosos, i cobreix. Podeu resseguir, a peu, o nedant, el corrent fins arribar a la cova on neix la font. Ideal per fer una banyada en aigües de riu incontaminades, minerals, medicinals i a temperatura constant. Cristal·lines i puríssimes. Sense perill. I, si us agrada la natura, després de dinar de picnic i jugar allà mateix, potser voleu remuntar la carretera cap a Rubielos de Mora, per trobar paratges tan bells com el barranco de la Maimona, la Cueva Negra, la fuente de la Zorrica, o els sorprenents i fantàstics estrechos de Chillapájaros. El pantà de Arenós tanca les terres valencianes i dona pas a Rubielos de Mora, ja a Terol. Poble medieval, de casones antigues i carrers de pedra. I encara més enllà Mora de Rubielos, amb el seu castell. Però això ja és una altra història. Nosaltres només volíem que sabèssiu que, a Montanejos, al Castelló interior, hi ha un riu maravellós, amb una font termal inaudita, on la canalla pot remullar-se tot l’any en unes aigües d’ensomni. Ja està dit!. Arribareu a Montanejos des de Barcelona si aneu per l’autopista AP-7 fins la sortida 47 (Castelló Sud). A la rotonda preneu la direcció Onda. Un cop a Onda seguiu les indicacions cap a Montanejos, a uns 40 km. per la CV-20. Per dormir a la zona us recomanarem tres llocs, molt diferents. El balneari la Rosaleda de Montanejos és un hotel familiar, situat al poble, que te habitacions senzilles, i un spa amb les mateixes aigües de la font termal. També està molt bé la casa rural, l’hostalet rural, Piedra del Mediodia. Habitacions ben cuidades, bé de preu, i un restaurant que us recomanem vivament. Cuina de qualitat a un preu d’escàndol. Menú de campanetes per pocs euros. Finalment també podeu aprofitar les ofertes que fa l’Hotel Luz de Castelló. Un quatre estrelles fantàstic, amb habitacions super grans per a les famílies. Son com uns apartaments, ideals per estar-s’hi un pont, o unes vacances, recorrent les platges idíl·liques de la Costa del Azahar, i els rius encantadors que formen piscines naturals a l’interior.

Ares del Maestrat

Ares del Maestre ens rep encimbellat dalt d’un inexpugnable tascó. El castell el corona i el poble s’hi arreplega creant una imatge única. Ares ha conservat tot el sabor dels pobles aturats en el temps. És un plaer pels sentits. A més és a la porta del Maestrat, una comarca també única, que no podem deixar de visitar amb els nostres fills. Allà coneixeran com vivia la gent fa molts anys. Sabran què és un riu d’aigües netes, que és el vent i quin sabor tenen les costelles de xai i les verdures. Podeu començar la ruta per Ares. Arribeu-hi des de Barcelona per l’autopista AP-7  fins Alcanar o Vinaròs.  D’allà anirem fins Sant Mateu, poble gran i de serveis que mereix una parada. Seguirem cap a Albocàsser i des d’allí, pujarem cap a Ares del Maestre, per la carretera local que va a Cantavieja. Seguim una ampla rambla, on hi ha coves prehistòriques amb pintures llevantines. Un cop arribem a Ares podrem disfrutar dels seus carrers medievals, les cases, les vistes i gastar mig rodet. Si disposeu de més dies, feu una ruta seguint fins La Iglesuela del Cid, Cantavieja, Mirambel i Morella. Tots aquests llocs són excepcionals, molt bonics, molt diferents de tot el que coneixeu. La terra és aspra, rotunda, salvatge. La gent franca i acollidora. Els hotels i restaurants us ofereixen quantitat, massa de vegades, i qualitat de serveis i de menjar. En aquesta comarca us recomanem allotjar-vos a Cantavieja, a l’hotel Balfagón. Recentment reformat és d’una família que es dedica des de generacions a la restauració. També podeu fer base a Penyíscola, en un dels grans hotels o apartaments, molt econòmics fora de temporada. O bé a Morella, que també té bons hotels, com ara el Palau dels Osset, al Forcall, un hotel situat en un autèntic castell-palau medieval. Veieu-los a la seva web.

Mirambel

Mirambel és un poble preciòs d’una comarca preciosa i sense desperdici: el Maestrat. El Maestrat és una comarca desconeguda on el viatger es sentirà com un explorador. Maravelles en estat original, paisatges sense contaminació, turisme en estat pur. Tota la comarca mereix una visita, uns dies de pont o unes vacances en família: Morella, la capital, Cantavieja, ares, La Iglesuela, Forcall, Zorita… Avui parlem de Mirambel, una petita joia. Conserva encara les muralles, i la porta d’entrada, la de les Monges, (a la foto). També el castell, els carrers medievals i l’aire del pas dels segles. Mirambel sap que és bonica i es deixa veure. Passejeu pels seus racons i descobriu portals, dovelles, finestres, palaus i esglèsies. I després, seguiu vagant pel Maestrat, sense ruta i sense presses. La millor manera d’arribar és per l’autopista AP-7 fins Vinaròs, uns 180 Kms de Barcelona. Un cop allà preneu la carretera fins Morella (80 Km), i ja estareu al Maestrat. De Morella al Forcall i, després a Mirambel, uns 18 Km. Podeu seguir fins Cantavieja, la Iglesuela i Ares del Maestre, uns 40 km més, i acabar sortint a Sant Mateu i Vinaròs de nou.

Morella

Morella és la capital del Maestrat, una regió a cavall de les províncies de Castelló i Terol, a uns 8o Kms de Vinaròs, terra endins. Completament desconeguda però amb atractius suficients com per ser tota una descoberta. Tot el maestrat està ple de bonic pobles medievals, paisatges naturals d’ensomni i gent amable preparada per oferir a les famílies tot el que tenen. Morella mateix és impressionant. Situada dalt d’un turí imponent, coronada per un castell, rodejada d’esplèndides muralles, recòrrer els seus carrers estrets i costeruts és tot un plaer. A dalt, una basílica amb aires de catedral, plen ade tresors artístics, us dona la benvinguda. A tota la comarca teniu allotjaments encantadors. A Morella l’hotel Carenal Ram, dins el casc urbà, o la Fàbrica de Giner a les afores. Al poble de Forcat, el restaurat Palau del Osset. Feu de Morella el centre d’excursions familiars pel maestrat: Ares, Zurita, Castellote, Cantavieja… i tant d’altres. No us ho creureu!.

Penyíscola

Per més venuda al turisme de masses que estigui la costa de Castelló, Penyíscola serà sempre Penyíscola. Malgrat els hotels, les discos, els bars i les botigues de records, el poble antic, al mig del mar, dominat pel castell del Papa Lluna conserva alguna cosa, sota el vertigen consumista. Seran els carrers encalats sota la llum blanca del Mediterrà. Serà la seva situació envoltada del mar blau, el seu port, la llarga platja de sorra o el castell, que és digne d’una bona visita. Penyíscola sempre enganxa. I si, a més, sou dels que aprofiteu la marxa, nocturna o diurna, millor que millor, heu escollit molt bé. Hi ha molts restaurants i hotels. Recomanem el xiringuito del port a peu de barques. D’hotels… escolliu vosaltres…